6. UN LÍDER DEL POBLE

L’endemà al matí Sherman McCoy va experimentar una cosa que era nova per a ell en els vuit anys que estava a Pierce & Pierce. Era incapaç de concentrar-se. Normalment, tot seguit que entrava a la sala de bons i la brillantor de la paret de vidre li arribava i el bramul d’una legió de xicots joves embogits per la cobdícia i l’ambició el submergien, tota la resta de la seva vida desapareixia i el món esdevenia els petits símbols verds que corrien a les pantalles negres dels terminals de computadora. Fins i tot el matí de la trucada més estúpida que mai havia fet, el matí que es va despertar preguntant-se si la dona el deixaria i s’emportaria la cosa més preciosa de la seva vida, o sigui, la Campbell —fins i tot aquell matí havia entrat a la sala de bons i, com aquell qui res, l’existència humana s’havia reduït als bons francesos amb garantia d’or i als del govern nord-americà a vint anys. Però ara era com si tingués una cinta de dues pistes al crani i el mecanisme saltés d’una pista a l’altra sense cap control. A la pantalla:

—U Frag 10.1 ’96 102.

Ha baixat tot un punt! Els bons de la United Fragrance a tretze anys, venciment al 1996, havien baixat ahir de 103 a 102.5. Ara, a 102, el rendiment seria 9,75 per cent —i la pregunta que es feia era:

Havia de ser una persona que el cotxe va atropellar quan va fer-se enrere? Per què no podia haver estat el pneumàtic o un cubell d’escombraries o qualsevol altra cosa? Va intentar sentir de nou la sacsejada al seu sistema nerviós central. Va ser un… toc… un petit cop. Realment no havia estat gran cosa. Podia haver estat qualsevol cosa. Però després va perdre els ànims. Què més podia haver estat llevat d’aquell noi alt i escanyolit? I després va poder veure aquella cara fosca i delicada, amb la boca oberta de por… No era massa tard per a anar a la policia! Trenta-sis hores —ara ja quaranta—, com ho faria? Crec que nosaltres… és a dir, la meva amiga, la senyora Ruskin i jo… potser… valga’m Déu, home, controla’t! Quaranta hores després no seria denunciar un accident, seria una confessió! Ets el Senyor de l’Univers. No ets a la 50a planta de Pierce & Pierce perquè t’esfondris sota pressió. Aquest pensament feliç el va animar per a la tasca que tenia entre mans i es va concentrar de nou en la pantalla.

Els números lliscaven en línies, com si un pinzell de radi verd els estigués pintant i ells llisquessin i canviessin al davant mateix dels seus ulls però sense enregistrar-se en la seva ment. Allò el va sobresaltar. United Fragrance havia baixat a 101 i set vuitens, cosa que significava que el rendiment havia pujat a més del deu per cent. Alguna cosa estava malament? Però precisament ahir l’havia passada per Recerca i United Fragrance estava en bona forma, un sòlid AA. Ara mateix tot el que li feia falta era:

En sortia alguna cosa a The City Light? El diari era a terra, prop dels seus peus. No en sortia res al Times, al Post, i al Daily News, que havia fullejat en el taxi quan venia. La primera edició de The City Light, un diari de la tarda, només sortia després de les deu del matí. Per això, feia vint minuts, havia donat a Fèlix cinc dòlars perquè baixés i li portés The City Light. Però com el podria llegir? Ni tan sols l’havien de veure amb el diari sobre la taula. No ell; no després de la pentinada que havia donat al jove senyor Arguello. Així, era sota la taula, a terra, prop dels seus peus. I ell estava impacient. Cremava amb el desig d’agafar-lo i fullejar-lo… ara mateix… i al dimoni el que pogués semblar… Però és clar que era irracional. D’altra banda, quina diferència hi havia si el llegia ara o d’aquí a sis hores? Canviaria alguna cosa? No gaire, no gaire. I després va impacientar-se una mica més, fins que es va pensar que no aguantaria més.

Merda! Alguna cosa passava amb els tretze anys de la United Fragrance! Havien pujat de nou a 102! Altres compradors havien descobert la ganga! Actua de pressa! Va trucar el número d’Òscar Suder a Cleveland, va agafar el seu ajudant, Frank… Frank… Quin era el cognom?… Frank… Frank, el dònut…

—Frank? Sherman McCoy de Pierce & Pierce. Digues a l’Òscar que li puc aconseguir United Fragrance deu-deu de 96 rendiment 9.75, si hi està interessat. Però estan pujant.

—Aguanta. —En un no-res el dònut havia tornat—. Òscar en vol tres.

—D’acord. Magnífic. Tres milions United Fragrance deu-punt-deu de 96.

—Això.

—Gràcies, Frank, i records a l’Òscar. Oh, i digues-li que tornaré a parlar amb ell aviat sobre el Giscard. El franc ha baixat una mica, però és fàcil de compensar. De totes maneres, parlaré amb ell.

—Ja li ho diré —va dir el dònut de Cleveland.

… i fins i tot abans d’acabar d’escriure l’encàrrec i passar-lo a Muriel, l’assistenta de vendes, pensava: Potser hauria de parlar amb un advocat. Hauria de trucar a Freddy Button. Però coneixia Freddy massa bé. Freddy era a Dunning Sponget, al capdavall. Havia estat el pare qui l’havia dirigit a Freddy —i si deia alguna cosa al Lleó? No ho faria —o sí? Freddy es considerava un amic de la família. Coneixia Judy i cada vegada que conversaven preguntava per la Campbell, encara que Freddy era probablement homosexual. Bé, els homosexuals no es preocupaven per les criatures, oi? Freddy tenia fills. Això no volia dir que no fos un homosexual, però… Ostres! Què carai importava la vida sexual de Freddy Button? Era una ximpleria deixar que el seu cervell vagaregés així. Freddy Button. Se sentiria com un ximple si contés tota la història a Freddy Button i resultés que era una falsa alarma… com era probablement el cas. Dos joves criminals havien intentat robar-lo a ell i Maria i havien rebut el que els havia caigut. Un fracàs a la jungla, segons les regles de la jungla; era tot el que havia passat. Durant un moment va sentir-se bé una altra vegada. La llei de la jungla! El Senyor de l’Univers!

Després el fons va caure. En cap moment no l’havien amenaçat obertament. Ep! Li fa falta ajuda? I Maria probablement l’havia atropellat amb el cotxe. Sí, havia estat Maria. Jo no conduïa. Ella conduïa. Però això l’absolia de responsabilitat davant de la llei? I…

Què era això? A la pantalla, els deu-punt-deu d’United Frangrance de 96 van pujar a 102 un vuitè. Ah! Això volia dir que acabava de guanyar un quart de punt en el percentatge sobre tres milions de bons per a l’Òscar Suder només perquè havia actuat de pressa. Li ho faria saber demà. Ajudaria a congelar el Giscard —però si alguna cosa passa amb el… toc… el xicot alt i delicat… Els petits símbols verds brillaven radioactivament a la pantalla. No es movien almenys feia un minut. No aguantava més. Aniria a la cambra de bany. No hi havia cap llei contra això. Va treure un sobre de paper Manila gros de la taula. La solapa tenia un cordill que s’enrotllava al voltant d’un disc de paper per tancar el sobre.

Era la mena de sobre que es feia servir per a enviar documents d’un despatx a l’altre. Va mirar la sala de bons per veure si hi havia moros a la costa, després va ficar el cap sota la taula, va ficar The City Light al sobre i es va dirigir a la cambra de bany.

Hi havia quatre cabines, dos orinadors i una gran pica. A la cabina va sentir-se terriblement conscient del soroll que el diari feia quan sortia del sobre. Com podria girar les pàgines? Cada cruixit de les pàgines que es giraven seria un anunci sorollós que un gandul s’ho estava passant bé amb un diari. Va posar els peus prop de la base de porcellana del lavabo. D’aquesta manera ningú podria veure sota la porta de la cabina les seves sabates New & Lingwood meitat de cuir cru amb les soles juntes i les empenyes obliqües i concloure: «Aha! McCoy!». Amagat darrera la porta del wàter, el Senyor de l’Univers va començar a escorcollar el diari amb una velocitat furiosa, pàgina de fàstic rere pàgina de fàstic. No hi havia res, cap menció d’un noi tocat en una rampa de l’autopista del Bronx. Es va sentir molt tranquil·litzat. Gairebé dos dies havien passat —i res. Ostres, feia calor aquí. Suava terriblement. Com es podia haver deixat emportar així? Maria tenia raó. Les bèsties havien atacat i ell havia derrotat les bèsties, i havien escampat la boira i això era tot. Amb les mans nues havia triomfat!

O el noi havia estat atropellat i la policia buscava el cotxe però els diaris no ho consideraven prou important per a donar una notícia?

La febre va començar a pujar de nou. Suposem que alguna cosa apareixia als diaris… una simple suggestió… Com podria acabar el negoci del Giscard sota un núvol com aquest?… Estaria acabat!… acabat!… I, fins i tot mentre tremolava de por davant d’una tal catàstrofe, sabia que s’hi rebolcava per una raó supersticiosa. Si conscientment imaginava una cosa tan terrible com això, no podria passar realment, o podria… Déu o el Destí es refusarien a ser superats per un mer mortal, oi que sí?… Déu sempre insistia a donar als Seus desastres la puresa de la sorpresa, oi… I tanmateix —i tanmateix— algunes formes de malastre són tan òbvies que no les pots evitar així, oi? Una sospita d’escàndol…

La seva moral va caure encara més. Una sospita d’escàndol i no solament el pla del Giscard fracassaria sinó la seva pròpia carrera estaria acabada! I què faria aleshores? Si ja estic arruïnat, amb un milió de dòlars l’any! Aquells números aterridors li van saltar al cervell. L’any passat els seus ingressos havien estat de 980.000 dòlars. Però havia hagut de pagar-ne 21.000 al mes pel crèdit d’un milió vuit-cents mil que havia demanat per comprar l’apartament. Què eren 21.000 al mes per a un tipus que es treia un milió l’any? Era així que s’ho havia pensat aleshores —i de fet era merament un pes esclafador, escarritxador— i era tot! Feia 252.000 l’any, no desgravava res perquè es tractava d’un crèdit personal, no una hipoteca. (Les associacions de propietaris dels Good Park Avenue Buildings com la seva no permetien hipoteques sobre l’apartament). Així, incloent-hi els impostos, per pagar 252.000 dòlars li feia falta guanyar-ne 420.000. Dels 560 restants dels seus ingressos de l’any passat, 44.400 anaven a manutenció de l’apartament, 116.000 per a la casa a Old Drover’s Mooring Lane a Southampton (84.000 d’hipoteca i interessos, 128.000 per a calefacció, serveis, assegurança i reparacions, 6.000 per tallar la gespa i la tanca, 8.000 per a impostos). Invitar amics a casa i a restaurants arribava a 37.000. Era una suma modesta comparada amb el que altres persones es gastaven; per exemple, la festa de l’aniversari de la Campbell a Southampton tenia només una fira d’atraccions (més, és clar, els ponis obligatoris i el màgic) i havia costat menys de 4.000 dòlars. L’escola Taliaferro, incloent-hi el servei d’autobús, costava 9.400 l’any. El compte per a mobles i roba havia arribat a 65.000; i hi havia escasses esperances de poder reduir-lo, ja que Judy era, al cap i a la fi, decoradora i havia de mantenir les coses per damunt de l’habitual. Els criats (Bonita, la senyoreta Lyons, Lucille la dona de fer feines, i Hobie l’ajudant de Southampton) arribaven a 62.000 l’any. Això en deixava només 226.200, o sigui 18.850 al mes, per a impostos addicionals i això i allò, incloent-hi primes d’assegurança (gairebé mil al mes com a mitjana), lloguer de garatge per a dos cotxes (840 al mes) —la veritat abismal era que s’havia gastat més de 980.000 dòlars l’any passat. Bé, òbviament podria reduir aquí i allà, però res important —si el pitjor passés! No hi havia manera de sortir de sota el crèdit d’un milió vuit-cents, els aclaparadors 21.000 al mes, sense pagar-lo o vendre l’apartament i passar a un altre de més petit i més modest, cosa que és impossible! No podia tornar enrere! Una vegada hagis viscut en un apartament de 2 milions sis-cents mil dòlars a Park Avenue, és impossible viure en un apartament d’un milió! Naturalment, no era possible explicar-ho a ningú. Excepte si ets un guillat, ni tan sols aconsegueixes fer-te sortir les paraules de la boca. Tanmateix —era així! Era… impossible! El seu edifici era un dels grans edificis construïts poc abans de la Primera Guerra Mundial! Aleshores ni tan sols era gaire adient que una bona família visqués en un apartament (en comptes d’una casa). Així els apartaments eren construïts com mansions, amb sostres de tres metres i mig, grans galeries d’entrada, escales, ales per al servei, parquet mostra d’espiga, parets interiors amb trenta centímetres de gruix, parets exteriors com les d’un fort, i llars de foc, llars de foc, llars de foc, encara que els edificis eren tots construïts amb calefacció central. Una mansió! —excepte que arribaves a la porta principal amb un ascensor (que s’obria al teu vestíbul privat) en comptes del carrer. Era el que podies comprar amb dos milions sis-cents mil dòlars, i qualsevol persona que posava un peu a la galeria d’entrada del dúplex de McCoy a la desena planta sabia que era en… un d’aquells fabulosos apartaments pels quals el món, le monde, es moria! I què podies aconseguir avui per un milió? Com a màxim, com a màxim, com a màxim: un apartament de tres habitacions —sense instal·lacions per al servei, per als invitats, molt menys salons i solàrium— en un edifici molt alt de maons blancs construït a l’est de Park Avenue els anys 60 amb sostres de dos metres i mig, menjador però no biblioteca, un rebedor de la grandària d’un guarda-roba, cap llar de foc, motllures esquifides de magatzem de fusta, si hi arriba, parets de guix que deixen sentir les converses i cap parada privada d’ascensor. Oh, no; en comptes d’això una mesquina sala d’ascensor sense finestres amb almenys cinc simples patètiques portes color de bilis, folrades de metall, totes protegides per dos o més panys lletjos, i un d’aquests portals mòrbids és el teu.

És clar que… és impossible!

Seia amb les seves sabates New & Lingwood de 650 dòlars contra el lavabo blanc i fred del wàter i el diari cruixint a les seves mans tremoloses, imaginant-se la Campbell, amb els ulls plens de llàgrimes, deixant l’entrada de marbre de la desena planta per darrera vegada, començant a baixar cap als barris pobres.

Com que ho he previst, Déu meu, no pots deixar que passi, oi que no?

El Giscard!… Havia de moure’s de pressa! Havia de tenir papers!… Aquesta frase va dominar de sobte el seu cervell, tenir papers. Quan un negoci important com el Giscard es completava, tancava, definitivament, es firmava un contracte que era fet per una tipografia. Tenir papers! Tenir papers!

Seia allà, eixarrancat sobre una tassa de lavabo de porcellana blanca, demanant uns papers al Totpoderós.

Dos joves blancs seien en una mansió a Harlem mirant un negre de mitjana edat. El més jove, el que parlava, estava desconcertat pel que havia vist. Se sentia com si hagués estat apartat del seu propi cos per projecció astral i escoltava com un espectador les seves pròpies paraules quan li sortien de la boca.

—Així, no sé exactament com dir-li-ho, reverend Bacon, però la cosa és així, nosaltres… vull dir, la diòcesi… l’Església Episcopal… li vam donar 350 mil dòlars per al Parvulari Petit Pastor i vam rebre ahir una trucada d’un periodista, que ens va dir que l’Administració de Recursos Humans li va rebutjar la seva demanda de llicència fa nou setmanes, i vull dir, bé, no m’ho podia creure. Era la primera cosa que hem sentit del cas i per això…

Les paraules continuaven sortint de la boca, però el jove, que es deia Edward Fiske III, ja no hi pensava. La seva veu estava en automàtic, mentre la seva ment intentava comprendre la situació en què es trobava. La sala era un gran saló de Beaux Arts ple d’arquitraus nues de roure i cornises i rosetons de guix i cortines amb bollats i reflexos daurats i vidres estriats de cantonada i arcs en ogiva, tot curosament restaurat a l’estil original de finals de segle. Era la mena de mansió que els magnats del comerç de merceria acostumaven a construir a Nova York abans de la Primera Guerra Mundial. Però ara el baró d’aquest edifici, assegut darrere una enorme taula de caoba, era un negre.

La seva cadira giratòria de respatller alt estava encoixinada amb un cuir ric color de sang de bou. No hi havia cap vestigi d’emoció a la seva cara. Era un d’aquells homes prims, ossuts, que semblen poderosos sense que siguin musculosos. Els seus cabells negres amb entrades eren pentinats enrere uns cinc centímetres fins que es trencaven en ones de petits rulls. Portava un vestit negre amb americana encreuada amb solapes de punta, una camisa blanca amb un coll llarg emmidonat, i una corbata negra amb amples franges blanques diagonals. Al puny esquerre duia un rellotge amb prou or per a poder-se llegir un comptador.

Fiske va tornar-se afectadament conscient del so de la seva pròpia veu:

—… I aleshores vam fer, realment, jo vaig fer, una trucada a l’ARH i vaig parlar amb un senyor Lubidoff, que em va dir, i només repeteixo el que ell em va dir, va dir que diversos, de fet, va dir set, va dir que set dels nou directors del Parvulari Petit Pastor tenien antecedents penals, i que tres estan en llibertat condicional, cosa que significa que tècnicament, legalment —va mirar el seu jove col·lega, Moody, que era advocat— són considerats, o se’ls atribueix o, ho diria, porten el pes del estatus d’un pres.

Fiske va mirar el reverend Bacon, va obrir molt els ulls i va aixecar les celles. Era un intent desesperat de portar el baró a un buit conversacional. No va gosar interrogar-lo. El més que podia esperar era presentar certs fets que l’obliguessin, a través de la lògica de la situació, a reaccionar.

Però el reverend Bacon ni tan sols va canviar d’expressió. Només el va mirar com si mirés un conill en una sínia. El bigoti fi que dissenyava el seu llavi superior no es va moure. Després va començar a tamborinar amb els primers dos dits de la mà esquerra a la taula, com dient: «I què?».

No va ser el reverend Bacon sinó el mateix Fiske qui no va poder suportar el buit i va dir.

—I què?… Bé, és a dir, als ulls de l’ARH, tal com ells ho veuen, i són ells qui donen les llicències per a parvularis… i vostè és al corrent de tot el furor… com són susceptibles respecte als parvularis… és un problema polític important… que tres directors del Parvulari Petit Pastor, els que són encara en llibertat condicional, encara són a la presó, perquè les persones en llibertat condicional encara estan complint una pena de presó i encara estan subjectes a tots els… tots els… bé, el que sigui… i els altres quatre tenen antecedents penals, cosa que per ella mateixa és prou per… per… Bé, els reglaments no ho permeten…

Les paraules li sortien en raigs estranys, mentre la seva ment recorria tot el saló intentant trobar una sortida. Fiske era un d’aquells blancs magníficament sans que conserven una pell de préssec d’un noi de tretze anys fins gairebé els trenta. Precisament ara la seva cara començava a tornar-se vermella. Estava torbat. No, estava aterrit. Pocs moments després hauria d’arribar a la part dels 350.000 dòlars, llevat que el seu company, Moody, l’advocat, ho fes per ell. Déu Totpoderós, com havia arribat a això? Després de deixar Yale, Fiske havia anat a l’Escola Comercial Wharton, on havia fet una tesi de doctorat titulada: «Aspectes Quantitatius del Comportament Ètic en una Corporació de Capital Intensiu». Durant els últims tres anys havia estat Director Comunitari de la Diòcesi Episcopal de Nova York, un càrrec que l’implicava al gran suport moral i financer del reverend Bacon i les seves obres. Però fins i tot en els primers dies auspiciosos i calorosos, feia dos anys, no s’havia sentit gaire bé respecte a aquests viatges a aquesta vella casa de Harlem. Des del començament, un miler de petites coses havien esclatat als peus del seu profund liberalisme intel·lectual, començant per aquest afer del «Reverend Bacon». Tots els homes de Yale, i certament tots els episcopalistes entre ells, sabien que Reverend era un adjectiu, no un nom. Era com honorable davant del nom de certs polítics. Podies referir-te a «l’honorable William Rehnquist», però no li diries «Honorable Rehnquist». De la mateixa manera, podies referir-te a «el reverend Reginald Bacon» o a «el reverend senyor Bacon», però no diries «Reverend Bacon» —excepte en aquesta casa i en aquesta part de Nova York, on li deies el que ell volgués que li diguessis i oblidaves Yale. La veritat era que Fiske havia trobat el reverend Bacon sever fins i tot en aquells primers temps quan era tot somriures. Estaven d’acord en pràcticament tots els problemes filosòfics i polítics. I tanmateix no eren de cap manera persones semblants. I ara no eren els primers temps. Eren el que es podia dir els últims dies.

—… i així, òbviament, tenim un problema, reverend Bacon. Fins que aquest problema del permís no estigui resolt, i jo desitjaria haver sabut el cas fa nou setmanes, quan la cosa va passar, bé, no veig cap manera que el projecte avanci fins que el puguem resoldre. No que no pugui ser resolt, és clar, però cal fer-ho, bé, la primera cosa que s’ha de fer, em sembla, hem de ser molt realistes amb els 350.000 dòlars. Naturalment, aquesta junta, o sigui, la seva actual junta, aquesta junta no pot gastar-se aquests diners en el parvulari perquè haurà de ser reorganitzada, em sembla, cosa que, quan ho comenci a fer, significarà una reorganització de la corporació i això prendrà una mica de temps. No molt de temps, potser, però trigarà algun temps i…

Mentre la seva veu prosseguia amb esforç, Fiske va mirar el seu col·lega. Aquest xicot, Moody, no semblava preocupat. Seia allà en una cadira de braços, amb el cap de banda, molt fred, com si ja hagués apamat el reverend Bacon. Aquest era el seu primer viatge a la casa de Bacon, i semblava considerar-ho una mena de barrila. Era l’últim membre júnior que la firma Dunning Sponget & Leach havia designat a la diòcesi, un compte que consideraven prestigiós però «tou». Durant el camí amb el cotxe, el jove advocat havia dit a Fiske que ell també havia estat a Yale. Havia estat defensa a l’equip de futbol. Havia aconseguit mencionar això unes cinc vegades diferents. Havia caminat fins a la seu del reverend Bacon com si portés una bóta de cervesa Dortmunder Light entre les cames. S’havia assegut a la cadira i s’havia recolzat, gloriosament relaxat. Però no havia dit res…

—Mentrestant, doncs, reverend Bacon —va dir Ed Fiske—, pensem que el més prudent seria, ja vam parlar d’això a la diòcesi, és el que tothom pensa sobre el cas, no només jo… pensem que el més prudent… és a dir, tothom està preocupat pel futur del projecte, del Parvulari Petit Pastor… perquè encara som un cent per cent darrere el projecte… no ha canviat res… hem pensat que el més assenyat seria posar els 350.000 dòlars… sense comptar el que ja s’ha pagat per llogar l’edifici del carrer West 129, és clar… haurien de posar las resta… què?… 340.000 o el que sigui, en un compte reservat i després quan tinguin el permís de l’ARH i no hi hagi més burocràcia que ens molesti, aquests diners li seran lliurats a vostè i a la seva nova junta i, bé, és… més o menys això!

Fiske va obrir molt els ulls altre cop i va aixecar les celles i va provar fins i tot un petit somriure amistós, com per dir: «Eh! Som tots en el mateix vaixell, oi?». Va mirar Moody, que continuava fitant el Reverend Bacon de la seva manera freda. El Reverend Bacon ni tan sols va pestanyejar i alguna cosa en aquella mirada implacable va fer que Fiske decidís que era desassenyat continuar fitant-lo als ulls. Va mirar els dits del Reverend Bacon mentre feien el seu tamborineig sobre la taula. Ni un mot. Així va examinar el pla de la taula. Hi havia un gran bloc de paper assecant molt bonic, folrat de cuir, un bon joc de ploma i llapis Dunhill d’or muntat en un pedestal d’ònix, una col·lecció de petjapapers i medalles gravades, diverses de les quals havien estat dedicades al Reverend Reginald Bacon per organitzacions Cíviques, una pila de papers aguantats per un petjapapers que consistia sobretot en les lletres WNBC-TV de llautó gruixut, un intèrfon amb una filera de botons i un gran cendrer amb forma de capsa amb els costats de cuir emmarcats amb llautó i una reixeta de llautó a sobre…

Fiske va mantenir els ulls baixos. Al bell mig del silenci arribaven els sons de l’edifici. Al pis de sobre, molt sufocat pels terres i les parets gruixudes de l’edifici, el so apagat d’un piano… Moody, assegut al seu costat, probablement ni se’n va adonar. Però Fiske, en la seva ment, podia cantar d’acord amb aquells acords rics.

—El mil-len-ni re-gna…

—Serà… serà…

Enormes acords.

—Mil anys de… e-ter-ni-tat…

—Senyor dels se-nyo-ors…

Més acords. Tot un oceà d’acords. Ella era allà ara. Quan aquesta cosa havia començat, aquest afer de la diòcesi i del reverend Bacon, Fiske acostumava a tocar els discs de la mare del reverend Bacon al seu apartament a la nit i cantava tot sol, a plena veu, amb extàtic abandó —«El mil-len-ni re-gna!»— una cançó feta famosa per Shirley Caeser… oh, ell coneixia els seus cantors de l’evangeli, —ell!— Edward Fiske III, Yale 80!, que ara tenia entrada legítima en aquell ric món negre… El nom d’Adela Bacon encara apareixia a les llistes de música dels evangelis de tant en tant. De totes les organitzacions referides al vestíbul de la mansió, a sota, SOLIDARITAT DE TOT EL POBLE, ESGLÉSIA DE LES PORTES DEL REGNE, COALICIÓ D’OCUPACIÓ PORTES OBERTES, MATERNITAT ALERTA, LLIGA ANTIDIFAMACIÓ, PARVULARI EL PETIT PASTOR, i totes les altres, només la CORPORACIÓ DE MÚSICA DEL REGNE DEL MIL·LENNI era una organització comercial convencional. Li sabia greu no haver-la arribat a conèixer realment. Ella havia fundat l’Església de les Portes del Regne, que se suposava que era l’església del reverend Bacon però que realment a penes continuava existint. Ella l’havia dirigida; havia dirigit els serveis; havia inspirat el ramat pentecostal de l’església amb la seva espantosa veu de contralt i les onades altes dels seus oceans d’acords —i ella i només ella havia estat el cos de l’església que havia ordenat el seu fill Reggie com a reverend Reginald Bacon. Al començament Fiske s’havia sentit sorprès quan va saber-ho. Després una gran veritat sociològica va caure sobre ell. Totes les credencials religioses són arbitràries, autoproclamades. Qui originava els articles de fe sota els quals el seu mateix amo, el Bisbe Episcopal de Nova York, havia estat ordenat? Moisès se’ls va portar de pedra des del cim de la muntanya? No, un anglès qualsevol els va somiar fa alguns segles, i un grup de persones de cares blanques i llargues van prendre l’acord de dir-se rigorosos i sagrats. La fe episcopal era merament més antiga i més respectable que la de Bacon en la societat blanca.

Però ja havia passat el temps de preocupar-se de teologia i història de l’església. Era el moment de recuperar 350.000 dòlars.

Ara podia sentir com corria aigua, una porta de nevera s’obria i una d’aquelles màquines de cafè a pressió començava a bullir. Això volia dir que la porta de la petita cuina de servei estava oberta. Un negre alt espiava. Portava una brusa blava de treball. Tenia un coll llarg i fort i portava una sola arracada gran d’or, com un pirata d’un llibre d’històries. Aquesta era una de les coses d’aquest lloc… la manera com aquests… aquests… aquests… pesats corrien sempre per allà. A Fiske ja no li semblaven revolucionaris romàntics… Li semblaven… La idea del que podrien ser va fer que desviés els ulls… Ara va mirar enllà de Bacon, per la finestra darrere seu. Donava a un pati dels darreres. Era primera hora de la tarda, però el pati rebia només una llum trista verdenca a causa dels edificis que havien aixecat als carrers del darrere. Fiske va poder veure els troncs de tres enormes vells sicòmors. Era tot el que restava del que devia haver estat un petit paisatge, per als nivells de Nova York, en el seu moment.

Els acords sufocats. A la seva ment, Fiske podia sentir la bella veu d’Adela Bacon:

—Oh, què… he de dir jo, Senyor?

—I va venir… per passar…

Onades d’acords ofegats.

—Una veu… des de dalt va dir…

—Tota la carn… és herba…

Tot un oceà d’acords.

El reverend Bacon va parar de tamborinar amb els dits. Va col·locar les puntes dels dits de totes dues mans a la vora de la taula. Va aixecar una mica el mentó i va dir:

—Això és Harlem.

Ho va dir lentament i suaument. Estava tan encalmat com Fiske estava nerviós. Fiske no l’havia sentit mai aixecant la veu. El reverend Bacon va deturar la mirada a la seva cara i la posició de les seves mans, per deixar que les seves paraules penetressin completament.

—Això —va dir una vegada més—, és Harlem… mira…

Va fer una pausa.

—Vostè apareix aquí ara, després de tot aquest temps, i em diu que hi ha gent amb antecedents penals a la junta de directors del Parvulari El Petit Pastor. Vostè m’informa d’aquest fet.

—Jo no l’informo, reverend Bacon —va dir Fiske—, és el que l’Administració de Recursos Humans ens diu, a tots dos.

—Jo vull dir-li una cosa. Vull recordar-li una cosa que vostè em va dir. Qui volem que dirigeixi el Parvulari El Petit Pastor? Que ho recorda? Volem que les seves noies Filles de Maria vinguin aquí a prendre cura de les criatures de Harlem? Volem els seus benefactors socials? Volem els seus funcionaris públics? Els seus empleats de la Casa Gran? És això el que volem? És això el que volem?

Fiske es va sentir obligat a contestar. Obedientment com un estudiant del primer curs, va dir:

—No.

—No —va dir el reverend Bacon aprovadorament—, no és això el que volem? Què volem, doncs? Volem que la gent de Harlem s’encarregui de les criatures de Harlem. Traurem la nostra força… la nostra força… de la nostra gent i dels nostres carrers. Li vaig dir això fa molt de temps, en els primers dies. Que ho recorda? Recorda això?

—Sí —va dir Fiske, sentint-se cada vegada més juvenil i més dèbil davant d’aquella mirada insistent.

—Sí. Els nostres carrers. Ara, un jove que es fa home en els carrers de Harlem, hi ha totes les probabilitats que la policia tingui un full sobre aquest home. Comprèn? Tenen un full sobre aquest home. Em refereixo a antecedents penals. Si vostè diu a tothom que ha estat alguna vegada a la presó, i a tothom que surt de la presó, i a tothom en llibertat condicional, si els diu: «Vostè no pot participar en el renaixement de Harlem perquè hem desistit de vostè tot seguit que ha tingut una condemna»… mira… aleshores vostè no parla del renaixement de Harlem. Parla d’algun lloc irreal, algun regne màgic. S’està enganyant. No està buscant una solució radical. Vol jugar el mateix vell joc de sempre, vol veure les mateixes cares. Vol practicar el mateix vell colonialisme. Comprèn? Comprèn el que li dic?

Fiske era a punt de fer que sí amb el cap, quan de sobte Moody va parlar:

—Miri, reverend Bacon, nosaltres sabem tot això, però no és aquest el problema. Tenim un problema immediat, específic, tècnic, legal. Segons la llei, l’ARH no pot passar un permís en aquestes circumstàncies, i això és tot. Anem, doncs, a resoldre el problema i què passa amb els 350.000 dòlars, i després estarem en posició de resoldre els problemes més grossos.

Fiske no es podia creure el que sentia. Involuntàriament va lliscar en el seient i va llançar una mirada circumspecta al reverend Bacon. El reverend Bacon va mirar Moody sense cap expressió. El va mirar prou temps perquè el silenci l’emboliqués. Després, sense separar els llavis, va passar-se la llengua per la galta fins que la seva galta va quedar de la grandària d’una pilota de golf. Va girar-se cap a Fiske i va dir amablement:

—Com ha vingut?

—Uh… amb cotxe —va dir Fiske.

—On és el seu cotxe? Com és?

Fiske va vacil·lar. Després li ho va dir.

—Hauria d’haver-m’ho dit abans —va dir el reverend Bacon—. Hi ha un element dolent per aquí. —Va cridar—: Eh, Buck!

Des de la cuina va venir l’home alt amb l’arracada d’or. Duia les mànigues de la brusa de treball arromangades. Tenia uns colzes poderosos. El reverend Bacon li va fer un senyal, ell es va acostar, va ajupir-se i es va posar les mans als malucs, i el reverend Bacon li va dir alguna cosa en veu baixa. Els braços de l’home feien uns angles terribles quan els colzes es doblegaven. Va posar-se dret i va mirar molt seriosament el reverend Bacon, va brandar el cap i va començar a sortir de la sala.

—Eh, Buck —va dir el reverend Bacon.

Buck va parar i va mirar al voltant.

—I vigila aquest cotxe.

Buck va brandar de nou el cap i va sortir.

El reverend Bacon va mirar Fiske.

—Espero que cap d’aquests nois insignificants… de totes maneres, no jugaran amb Buck. Ara, què deia jo?

Tot això era per a Fiske. Era com si Moody no hi fos.

—Reverend Bacon —va dir Fiske—, crec que…

L’intèrfon del reverend Bacon va brunzir.

—Digui?

Una veu de dona va dir:

—Irv Stone del Canal 1, al 4-7.

El reverend Bacon es va girar cap a un telèfon en una petita cabina prop de la seva cadira.

—Què tal, Irv… Magnífic, magnífic… No, no. Sobretot la STP, Solidaritat de Tot el Poble. Vam tenir una gran derrota al novembre… Aquesta vegada no, Irv, aquesta vegada no. Aquest home, tot el que li fa falta és una mica d’empenta. Però no ha estat per això que t’he trucat. T’he trucat a causa de la Coalició d’Ocupació Portes Obertes… He dit la Coalició d’Ocupació Portes Obertes… Quant fa? Fa molt de temps, molt de temps. Que no llegeixes els diaris?… Bé, molt bé, és per això que t’he trucat. Tu coneixes aquells restaurants del centre, als Est Cinquanta i Seixanta, aquells restaurants on la gent es gasta cent dòlars per un dinar i dos-cents dòlars per un sopar sense pensar-s’hi dues vegades?… Què? No, Irv. Sé molt bé com és la colla de la TV. Coneixes aquell indret on tu dines cada dia? La Boue d’Argent? —Fiske va notar que el reverend Bacon no tenia cap dificultat a pronunciar el nom d’un dels restaurants més cars i de moda de Nova York—. Eh, eh, bé, és el que em van dir. O és el Leiscester’s? —També va pronunciar bé aquest. Leicester’s es pronunciava Lester’s, a la manera britànica. El reverend Bacon ara reia per sota el nas i somreia. Evidentment s’estava divertint. Fiske estava content de veure’l somriure d’alguna cosa—. Bé, el que et dic és, en algun d’aquests llocs, alguna vegada has vist un cambrer negre? Has vist? Alguna vegada has vist un cambrer negre?… És clar que no. Mai. En cap. I per què?… És cert. Els sindicats, també. Entens el que et dic?… Això mateix. Bé, és això el que ha de canviar… mira… ha de canviar. El dimarts que ve, a partir del migdia, la Coalició farà una manifestació al restaurant Leicester’s, i després d’aquest anirem a La Boue d’Argent i a la Macaque i a La Grise i als Three Ortolans i tots aquests llocs… Com? Per tots els mitjans necessaris. Sempre parles de mestratge. Que em segueixes?… Trucar al Leicester’s? És clar. Endavant… No, de cap manera. M’és igual.

Després de penjar, va dir, com si parlés amb ell mateix:

—Espero que els truqui.

Després va mirar els dos xicots.

—Ara! —va dir com si hagués arribat el moment de resoldre les coses i que cadascú seguís el seu camí—. Ja poden veure els problemes que tinc per aquí. La lluita… de… la meva… vida. La STP, la Solidaritat de Tot el Poble, el novembre hem de derrotar l’alcalde més racista de la història dels Estats Units. La Coalició d’Ocupació Portes Obertes ha d’enderrocar les parets de l’apartheid al mercat del treball. I la Lliga Antidifamació Tercer Món negocia amb un manat d’explotadors que fan una pel·lícula obertament racista titulada Els àngels de Harlem. Trepes de traficants de drogues i addictes i borratxos, és tot. Estereotips racials. Es creuen que com que tenen un negre que dirigeix una colla de joves a Jesús, no són racistes. Però són obertament racistes i han de ser adequadament informats d’aquesta realitat. Així el dia arriba a Nova York. L’hora s’acosta. La batalla final, es podria dir. L’exèrcit de Gedeó… i vostès, vostès vénen aquí a dir-me una merda de gallina, alguna cosa insignificant sobre la junta de directors del Parvulari El Petit Pastor!

Una gran fúria havia entrat a la veu del baró. Havia arribat a dir l’expressió merda de gallina i Fiske no li havia sentit dir mai un sol renec, ni tan sols un maleït, en tot el temps que el coneixia. Fiske es debatia entre el desig de deixar aquella casa abans que la batalla final comencés i el foc de l’infern comencés a caure i el desig de salvar la seva feina, tal com era. Primer, havia estat ell qui havia lliurat els 350.000 dòlars al reverend Bacon. Ara calia rescatar-los.

—Bé —va dir, intentant un camí mitjà—, pot tenir raó, reverend Bacon. I nosaltres —la diòcesi— no som aquí per a complicar les coses. Francament, volem protegir-lo i volem protegir la nostra inversió en vostè. Li vam donar 350.000 dòlars condicionats pel permís del parvulari. Si ens torna els 350.000 o els 340.000, el que quedi, i ens deixa posar-los en un compte reservat, aleshores l’ajudarem. Li farem costat.

El reverend Bacon el va mirar distretament, com si medités en una gran decisió.

—No és així tan simple —va dir.

—Bé… per què no?

—Aquests diners són gairebé tots… compromesos.

—Compromesos?

—Amb contractistes.

—Amb contractistes? Quins contractistes?

—Quins contractistes? Senyor, home, l’equip, els mobles, les computadores, els telèfons, la catifa, l’aire condicionat, la ventilació… molt important per a les criatures… les joguines de seguretat. És difícil recordar totes les coses.

—Però, reverend Bacon —diu Fiske, aixecant la veu—, tot el que hi ha fins ara és un vell magatzem buit! En vinc ara mateix! No hi ha res allà! Vostè no ha contractat cap arquitecte! Ni tan sols té cap pla!

—Això és el menys important. El principal, en un projecte d’aquests, és la coordinació. Coordinació.

—Coordinació? No ho veig… bé, potser, però si té compromisos amb contractistes, en aquest cas em sembla que simplement els ha d’explicar que hi haurà una inevitable demora. —Fiske va tenir por que estigués agafant un to massa sever—. Em pot dir quants d’aquests diners es troben en poder seu, reverend Bacon, compromesos o no?

—Res —va dir reverend Bacon.

—Res? Com és això?

—Eren diners de llavors. Vam haver de sembrar les llavors. Algunes han caigut en terra de guaret.

—Sembrar les llavors? Reverend Bacon, certament no ha fet bestretes a aquesta gent abans que fessin la feina!

—Són firmes minoritàries. Gent de la comunitat. Era això el que volíem. No és així?

—Sí. Però certament no ha fet bestretes…

—No es tracta de firmes amb les seves «línies de crèdit», els seus «inventaris informatitzats», els seus «fluxos de tresoreria planificats», el seu «fons de maneig convertible», les seves «proporcions de liquidesa de capital susceptible» i tot allò. No són firmes amb factors on anar, com a la indústria del vestuari, quan la mala sort truca a la porta amb les seves «inevitables demores»… mira… Són firmes fundades per gent de la comunitat. Són els brots tendres que lluquen de les llavors que sembrem… vostè, jo, l’Església Episcopal, les Portes de l’Església del Regne. Brots tendres… i vostè diu «inevitable demora». No és simplement un terme, no és simplement la seva burocràcia… això és una sentència de mort. Una sentència de mort. És dir «Si us plau, desaparegui». Així no em digui que jo els puc simplement explicar això. Inevitable demora… Miri, inevitable demora.

—Però, reverend Bacon… parlàvem de 350.000 dòlars! Sens dubte…

Fiske mirava Moody. Moody seia molt dret. Ja no semblava tan fred, i no deia res.

—La diòcesi… hi haurà una auditoria —va dir Fiske—. Immediatament.

—Oh, sí —va dir el reverend Bacon—. Hi haurà una auditoria. Li donaré una auditoria… immediatament. Li diré una cosa. Li diré una cosa sobre el capitalisme al nord del carrer Noranta-sis. Per què es creuen vostès que inverteixen tots aquests diners, els seus 350.000 dòlars, en un parvulari a Harlem? Per què?

Fiske no va dir res. Els diàlegs socràtics del reverend Bacon el feien sentir-se infantil i desvalgut.

Però Bacon va insistir.

—Ara, endavant, digui-m’ho. Vull sentir la seva idea. Com ha dit, tindrem una auditoria. Una auditoria. Vull sentir-ho per paraules seves. Per què inverteixen tots aquests diners en un parvulari a Harlem? Per què?

Fiske no va poder aguantar-se més.

—Per què hi ha una falta desesperada de parvularis a Harlem —va dir, sentint-se com si tingués sis anys.

—No, amic meu —va dir Bacon amablement—, no és per això. Si ells estiguessin tan preocupats per les nostres criatures, haurien construït ells mateixos el parvulari i contractat els millors professionals per treballar-hi, gent amb experiència. Ni tan sols parlarien de contractar gent dels carrers. Què sap la gent dels carrers de dirigir un parvulari? No, amic meu, estan fent inversions en una altra cosa: en control del vapor. I fan una bona inversió. Una bona inversió.

—Control del vapor?

—Control del vapor. És una inversió de capital. I molt bona. Sap el que és capital? Es creu que és una cosa que vostès posseeixen, oi? Es creu que són fàbriques i màquines i edificis i terra i coses que vostès poden vendre i accions i diners i bancs i corporacions. Es pensa que és una cosa que posseeixen perquè sempre l’han posseïda. Vostès posseïen tota aquesta terra. —Va agitar el braç enrere cap a la finestra, el pati trist i els tres sicòmors—. Posseïen tota la terra, allà, i aquí… Kansas… i… Oklahoma… tothom simplement es va arrenglerar i ells van dir: «A punt, preparats, ara!», i tota una colla de blancs van començar a córrer i vet-allà tota aquella terra i l’única cosa que havien de fer era arribar-hi, trepitjar-la i era seva, i la seva pell blanca era la seva escriptura de propietat… mira… L’home pell-roja era en el camí i va ser eliminat. L’home groc podia col·locar rails, però després el van tancar a Chinatown. I el negre era encadenat tot aquest temps, de totes maneres. I així, vostès van posseir-ho tot, i encara ho posseeixen, i així es pensen que capital és posseir coses. Controlar coses. Vol terra a Kansas? Vol exercir el seu dret d’escriptura de propietat blanca? Primer cal controlar Kansas… mira… Controlar coses. No crec que vostè hagi treballat mai en una sala de les calderes. Jo he treballat en una sala de les calderes. Hi ha gent que posseeix calderes, però no els serveix de res si no saben controlar el vapor… mira… Si no saps controlar… el vapor, en aquest cas és la Vall de la Pólvora per a tu i tota la teva colla. Si veu un dia una sala de les calderes descontrolada, veurà molta gent fugint per salvar les vides. I ningú d’aquests pensa en la sala de les calderes com un actiu, no pensen en el benefici de la seva inversió, no pensen en els comptes reservats i les auditories i les coses assenyades… mira… Diuen: «Déu Totpoderós, he perdut el control», i intenten salvar-se. Intenten salvar la pell. Veu aquesta casa? —Va fer un gest vague al sostre—. Aquesta casa va ser bastida l’any 1906 per un home que es deia Stanley Lightfoot Bowman. Lightfoot. Tovalloles de rus i estovalles de damassè, a l’engròs, Stanley Lightfoot Bowman. Venia aquelles tovalloles de rus i estovalles de damassè en lots. Es va gastar gairebé mig milió de dòlars en aquesta casa l’any 1906… mira… Les seves inicials, S.L.B., són allà de bronze, tot el camí escales amunt en comptes de ferros. Era així el 1906. Bastien aquestes grans cases per tot el West Side, començant al carrer Setanta-dos, fins aquí. Sí, i jo vaig comprar aquesta casa —a un jueu— el 1978 per seixanta-dos mil dòlars, i l’home va estar molt content de rebre aquests diners. Es llepava els llavis i deia: «He trobat un… un boig que em dóna seixanta-dos mil dòlars per aquesta casa». Bé, què ha passat a tots aquests Stanley Kightfoot Bowman? Van perdre els seus diners? No, van perdre el control… mira… Van perdre el control del nord del carrer Noranta-sis i, quan van perdre el control, van perdre el capital. Comprenen? Tot aquell capital va desaparèixer de la capa de la terra. La casa era encara aquí, però el capital va desaparèixer… mira… Així, el que els dic és que val més que es despertin. Practiquen el capitalisme del futur i ni tan sols el coneixen. No fan inversions en un parvulari per a les criatures de Harlem. Fan inversions en les ànimes… les ànimes… de les persones que han viscut a Harlem massa temps per poder continuar mirant-lo com criatures, gent que ha crescut amb una justa ira al cor i un vapor just pujant a les seves ànimes, a punt d’esclatar. Un vapor just. Quan vostès vénen aquí i parlen de «contractistes de la minoria» i «contractar en la minoria» i centres per a la gent del carrer, de la gent del carrer i per a la gent del carrer, estan cantant la cançó apropiada, però no volen cantar la lletra apropiada. No volen venir i dir-la: «Si us plau, Senyor Déu Totpoderós, que facin el que vulguin amb els diners sempre que això controli el vapor… abans que sigui massa tard…». Bé, endavant i facin la seva auditoria i parlin amb el seu ARH i reorganitzin les seves juntes i posin-hi tots els ets i uts i punts a les is. Mentrestant, jo he fet les seves inversions i, gràcies a mi, ja estan molt avançats… Oh, facin la seva auditoria!… Però el dia arribarà que diran: «Gràcies a Déu. Gràcies a Déu! Gràcies a Déu hem invertit els diners com el reverend Bacon volia!». Perquè jo sóc conservador, tant si ho saben com si no. Vostès no saben qui hi ha allà fora als carrers salvatges i famolencs. Jo sóc el vostre corredor prudent del Dia del Judici. Harlem, el Bronx i Brooklyn explotaran, amic meu, i aleshores, com estaran agraïts al seu corredor prudent… el seu corredor prudent… que pot controlar el vapor. Oh, sí. Aleshores els amos del capital, com se sentiran feliços d’obrir la mà dels seus mateixos drets de naixença només per controlar aquell vapor salvatge i famolenc. No, tornin allà i diguin: «Bisbe, he estat allà i sóc aquí per a dir-li que hem fet una bona inversió. Hem trobat un corredor assenyat. Estarem protegits quan tot s’enderroqui».

En aquest moment el brunzit de l’intèrfon va sonar de nou i la veu de la secretària va dir:

—Hi ha un tal senyor Simpson al telèfon, de la Companyia d’Assegurances Mútua dels Ciutadans.

El reverend Bacon va agafar el telèfon.

—Reginald Bacon… Això mateix, president i director… Això mateix, això mateix… Sí, bé, agraeixo el seu interès, Senyor Simpson, però ja hem portat aquella emissió al mercat… Això mateix, tota l’emissió… Oh, naturalment, senyor Simpson, aquelles obligacions són molt populars. És clar, és útil conèixer aquest mercat particular, i és per això que les Inversions de Garantia Urbana existeixen. Volem posar Harlem en el mercat… mira… D’acord, d’acord, Harlem sempre ha estat en el mercat… mira… Gràcies, gràcies… Bé, per què no prova un dels nostres associats a ciutat. Coneix la firma Pierce & Pierce?… Això mateix… Van portar una gran part d’aquesta emissió al mercat, una gran part. Estic segur que estaran encantats de negociar amb vostè.

Inversions de Garantia Urbana? Pierce & Pierce? Pierce & Pierce era una de les cases bancàries més importants i prestigioses de Wall Street. Una terrible sospita va envair el cor normalment caritatiu de Fiske. Va fer una mirada a Moody i Moody el mirava i, era obvi, pensava el mateix. Bacon havia desviat aquests 350.000 dòlars a aquesta operació de títols de crèdit, fos el que realment fos en nom de Déu? Si els diners havien entrat en el mercat de títols, podrien haver desaparegut ja del tot sense deixar rastre.

Tot seguit que el reverend Bacon va penjar, Fiske va dir:

—No sabia que tenia… no ho havia sentit mai… bé, potser vostè… però no m’ho crec… què són… no podia deixar de sentir quan s’hi referia… què són les Inversions de Garantia Urbana?

—Oh —va dir el reverend Bacon—, fem una mica de corredoria, sempre que no ho podem evitar. No hi ha cap raó perquè Harlem hagi de comprar sempre a la menuda i vendre a l’engròs… mira… Per què no fem de Harlem el corredor?

Per a Fiske, això era pura barbolla.

—Però com pot… com aconsegueix finançar… vull dir una cosa així…

No aconseguia trobar manera de posar aquests estranys focs d’artifici en paraules. Els eufemismes necessaris se li escapaven. Per a sorpresa seva, Moody va tornar a parlar:

—Sé alguna cosa sobre firmes de títols, reverend Bacon, i sé que exigeixen molt de capital. —Va fer una pausa, i Fiske sabia que Moody es debatia també en les mars agitades de la circumlocució—. Bé, el que vull dir és capital normal, capital en el sentit normal. Vostè… nosaltres hem parlat ara mateix del capital al nord del carrer Noranta-sis i de controlar… uh, el vapor, com vostè ha dit… però això sembla capitalisme simple, capitalisme bàsic, si comprèn el que vull dir.

El reverend Bacon el va mirar amb tristesa, després va deixar anar una rialleta per la gorja i va somriure, sense bondat.

—No exigeix capital. Som corredors. Portem les emissions al mercat, sempre que siguin per al bé de la comunitat… mira… escoles, hospitals…

—Sí, però…

—Com Pau sabia, hi ha molts camins de Damasc, amic meu. Molts camins.

Les paraules molts camins van quedar surant en l’aire, humides de significat.

—Sí, ja ho sé, però…

—En el seu lloc —va dir el reverend Bacon—, no em preocuparia de les Inversions de Garantia Urbana. En el seu lloc, faria com diuen els vells. M’ocuparia del meu ganxet.

—És el que intento fer, reverend Bacon —va dir Moody—. El meu ganxet és… bé, són tres-cents cinquanta mil dòlars.

Fiske va deixar-se enfonsar una altra vegada al seient. Moody havia recuperat el coratge. Fiske va mirar l’engalipador darrere la taula. Precisament aleshores l’intèrfon va brunzir de nou.

La veu de la secretària va dir:

—Tinc Annie Lamb a la línia. Diu que ha de parlar-li.

—Annie Lamb?

—Això mateix, reverend.

Un gran sospir.

—Molt bé. L’agafo. —Va agafar el telèfon—. Annie?… Annie, espera un moment. Calma… Dir què? Henry?… Això és terrible, Annie. I està molt malament?… Ah, Annie, em sap greu… Sí? —Una llarga pausa, mentre el reverend Bacon escoltava, amb els ulls closos—. Què diu la policia?… Multes d’estacionament? Això no… Això no… Dic que això no… D’acord, Annie, mira. Vine aquí i m’ho contaràs tot… Mentrestant, trucaré a l’hospital. No van fer bé les coses, Annie. És com em sembla. No van fer bé les coses… Què?… Tens tota la raó. Estàs tan certa com la pluja. No van fer bé les coses i m’hauran d’escoltar… No et preocupis. Vine de seguida.

El reverend Bacon va penjar el telèfon i va girar-se vers Fiske i Moody, va aclucar els ulls i va mirar-los seriosament.

—Senyors, tinc una emergència entre les mans. Un dels meus més lleials col·laboradors, un dels líders de la comunitat, el seu fill va ser atropellat i el conductor va fugir… en un Mercedes-Benz. Un Mercedes-Benz… és a les portes de la mort i aquesta bona dona té por d’anar a la policia i saben per què? Multes d’estacionament. Hi ha una ordre de busca i captura contra ella per multes d’estacionament. Aquesta senyora treballa. Treballa al centre, a la Casa Gran, i li fa falta un cotxe, i hi ha una ordre de busca i captura a causa de… multes d’estacionament. Això no li passaria si fos fill seu, però vostè no viuria mai al ghetto. Si fos un fill seu no farien el que han fet. No li haurien embenat el canell i no l’haurien enviat a casa quan el noi té una commoció cerebral i és a les portes de la mort… mira… Però això és la història del ghetto. Gran negligència. El ghetto és això… Gran negligència. Senyors, la nostra conferència s’ha d’ajornar. Tinc un problema molt greu per resoldre ara.

Durant el viatge de retorn els dos joves de Yale no van dir res fins que es van trobar gairebé al carrer Noranta-sis. Fiske estava molt content d’haver trobat el cotxe on l’havia deixat, amb els pneumàtics encara inflats i el parabrisa sencer. Quant a Moody, havien passat vint blocs i Fiske encara no havia sentit ni piu de Moody sobre el fet d’haver estat defensa a Yale.

Finalment, va dir:

—Bé, vols sopar al Leicester’s? Conec el maître, un tipus negre, gros i alt, amb una arracada d’or.

Fiske va somriure fluixament però no va dir res. El petit acudit de Moody va fer que Fiske se sentís superior. Part del seu suposat humor era la implausibilitat de la noció que cap d’ells no soparia al Leicester’s, que aquest any era el restaurant més de moda del segle. Bé, resultava que Fiske aniria aquell vespre al Leicester’s. Moody tampoc no sabia que el Leicester’s, encara que de moda, no era un restaurant formal amb un regiment de maîtres i cambrers emmidonats. Era més com una mena de taverna-prop-de-Fulham-Road. El Leicester’s era el refugi favorit de la colònia britànica a Nova York, i Fiske coneixia alguns membres d’aquesta colònia —i, bé, era la mena de cosa que mai no podria explicar a un personatge com Moody, però els britànics entenien l’art de la conversa. Fiske es considerava essencialment britànic, britànic d’ascendència i britànic de… bé, d’una certa comprensió innatament aristocràtica de com una persona havia de portar la seva vida, aristocràtica en el sentit no de més rica sinó de la millor. Era com el gran Lord Philbank, oi? —Philbank, un pilar de l’Església d’Anglaterra que havia fet servir els seus contactes socials i el seu coneixement dels mercats financers per ajudar els pobres de l’East End de Londres.

—Ara que hi penso —va dir Moody—, mai no he vist un cambrer negre en un restaurant de Nova York excepte a les cafeteries. Et creus que realment Bacon aconseguirà alguna cosa?

—Depèn del que vols dir amb això.

—Bé, què passarà?

—No ho sé —va dir Fiske—, però ells volen ser cambrers al Leicester’s tant com tu i jo. Crec que estaran contents amb una contribució per a les bones obres del reverend Bacon a Harlem, i després passaran al pròxim restaurant.

—Això és simplement un xantatge —va dir Moody.

—Bé, és l’angle divertit del cas —va dir Fiske—. Les coses canvien. No estic gaire segur si ell està preocupat que canviïn o no, però canvien. Llocs de què ell no ha sentit parlar i de què no es preocuparia encara que n’hagués sentit parlar, començaran a contractar cambrers negres en comptes d’esperar que Buck i tota aquella colla apareguin.

—El vapor —va dir Moody.

—Suposo —va dir Fiske—. Oi que t’ha agradat tota aquella història de la sala de les calderes? Ell no ha treballat mai en cap sala de les calderes. Però ha descobert un nou recurs, crec que en podem dir així. Potser sigui fins i tot una forma de capital, si defineixes capital com qualsevol cosa que pots fer servir per crear més riquesa. No ho sé, potser Bacon no és diferent de Rockefeller o Carnegie. Trobes un nou recurs i fas les teves peles mentre ets jove i quan et fas gran et donen recompenses i posen el teu nom a coses i ets recordat com un líder.

—Molt bé, i les Inversions de Garantia Urbana? Això no sona com un nou recurs.

—Jo no n’estaria tan segur. No sé de què es tracta, però ho descobriré. Estic disposat a apostar amb tu una cosa. Sigui el que sigui, té algun angle enigmàtic, i em portarà una mica més lluny que el fotut revolt.

Aleshores Fiske es va mossegar el llavi perquè ell era realment un episcopalià devot i rarament renegava i considerava el llenguatge brut no solament dolent sinó groller. Aquest era un dels pocs punts en què, fins i tot ara, estava d’acord amb Reginald Bacon.

Quan van arribar al carrer Setanta-nou, ben segurs al Manhattan Blanc, Fiske sabia que Bacon estava cert una vegada més. No feien inversions en un parvulari, intentaven… Intentaven comprar ànimes. Intentaven tranquil·litzar l’ànima justament irada de Harlem.

Hem d’afrontar els fets!

Després va treure’s això del damunt. Fiske… gran idiota… Si no aconseguia recuperar els 350.000 dòlars, o la major part, semblaria un ximple molt just.