26. MORIR A NOVA YORK

La gran idea va ser del mateix Ratolí Mort, Sir Gerald Steiner. Steiner, Brian Highridge i Fallow eren reunits al despatx de Steiner. El simple fet de ser allà, de respirar el mateix aire eminent del Ratolí, va animar Fallow. Gràcies als seus èxits amb el cas McCoy, les sales superiors i els cercles íntims de The City Light li estaven oberts ara. El despatx de Steiner era una gran sala de cantonada sobre el riu Hudson. Hi havia una gran taula de fusta, una taula de treball estil Mission, sis cadires de braços i aquella necessària prova d’alta posició, un canapè. Altrament, la decoració era periodística. Steiner conservava piles promíscues de diaris, llibres de referència i paper d’escriure a la seva taula i a la taula de treball. Un terminal de computadora i una màquina d’escriure manual es trobaven damunt potes de metall prop de la seva cadira giratòria. Una màquina de tèlex de la Reuter garolava en una cantonada. Una ràdio de la policia era en una altra. Ara estava callada, però havia estat engegada durant un any fins que les seves explosions estàtiques van acabar per cansar-lo. Les finestres de vidre, que oferien una vista panoràmica del riu i de la platja color d’ostra de Hoboken, no tenien cortines, només gelosies, que donaven a la vista un aire d’indústria lleugera, de periodisme.

L’objectiu d’aquesta reunió era decidir el tractament de la nova pista de Fallow: que Maria Ruskin era la dona misteriosa, la morena «que estava molt bona» que havia agafat el volant del Mercedes de McCoy després que McCoy hagués atropellat Henry Lamb. Quatre reporters —incloent (Fallow hi estava encantat) Robert Goldman— havien estat assignats per investigar el cas. Investigar per a ell.

Eren escarrassos seus. Fins ara només havien establert que Maria Ruskin era fora del país, probablement a Itàlia. Quant al jove artista, Filippo Chirazzi, no n’havien pogut trobar cap rastre.

Steiner seia a la seva taula sense americana, amb la corbata afluixada i els elàstics de feltre vermell lluents sobre la seva camisa ratllada, quan va tenir la brillant idea. La secció econòmica del diari publicava actualment una sèrie sobre «Els Nous Magnats». El pla de Steiner era entrevistar Arthur Ruskin per a aquesta sèrie. No seria del tot enrevessat perquè Ruskin era de fet un exemple típic de «nou magnat» dels darrers temps de Nova York, un home d’una riquesa immensa, nova, inexplicable. L’entrevistador del nou magnat seria Fallow. Si podia acostar-se al vell, potser podria treure’n algun profit. Com a mínim, podria descobrir on era Maria Ruskin.

—Però et sembla que ho acceptarà, Jerry? —va preguntar Brian Highridge.

—Oh, jo conec aquests tipus —va dir Steiner—, i els grans encara són pitjors. Han fet els seus cinquanta milions o els seus cent milions… és això que els texans en diuen una unitat. Que ho sabies? Diuen una unitat a cent milions. Em sembla deliciós. Una unitat, és clar, és un punt de partida. Sigui com sigui, aquesta gent fa la seva pila i va a un sopar i seu al costat d’una noieta bonica qualsevol i comença a sentir una mica de la vella coïssor… però ella no es fa la més mínima idea de qui és ell. Cent milions de dòlars! Ni tan sols ha sentit el seu nom ni està interessada a saber-ne res quan ell li ho intenta explicar. Què pot fer? No pot anar pel món amb un rètol al coll dient magnat. En aquest punt, creu-me, comencen a perdre alguns dels seus pretesos escrúpols sobre la publicitat.

Fallow se’l creia. No havia estat per res que Steiner havia fundat The City Light i el feia anar amb una pèrdua de deu milions de dòlars l’any. Ja no era només un altre financer. Era el temible bucaner del temible The City Light.

El Ratolí va provar que era un bon psicòleg dels nous i anònimament rics. Dues trucades de Brian Highridge i tot estava arreglat. Ruskin va dir que, d’una manera general, evitava la publicitat, però en aquest cas faria una excepció. Va dir a Highridge que li agradaria que el periodista… com es deia! El senyor Fallow?… fos invitat seu per sopar a La Boue d’Argent.

Quan Fallow i Arthur Ruskin van arribar al restaurant, Fallow va empènyer la porta giratòria de llautó per al vell. Ruskin va abaixar lleugerament el mentó i després va abaixar també la vista i el somriure més profundament sincer es va escampar per la seva cara. Durant un moment Fallow es va meravellar que aquest home malhumorat de setanta-un anys, gros com una bóta, pogués sentir-se tan agraït per un gest d’una delicadesa tan innòcua. El moment següent va comprendre que no tenia res a veure amb ell i la seva cortesia. Ruskin només sentia les primeres radiacions ambrosíaques de les salutacions que l’esperaven més enllà del llindar.

Tot seguit que Ruskin va entrar al vestíbul i la llum de la famosa escultura del restaurant, El Senglar d’Argent, va brillar sobre ell, l’adulació va començar. El maître, Raphael, pràcticament va saltar de darrere la seva taula. No un, sinó dos caps de cambrers van avançar. Van somriure, es van inclinar, van omplir l’aire amb Monsieur Ruskin. El gran financer va abaixar el mentó encara més, fins que flotava en els coixins de la papada i murmurava les seves respostes i el seu somriure esdevenia cada vegada més ample i, curiosament, cada vegada més tímid. Era el somriure d’un noi en la seva festa d’aniversari, el noi que és alhora humil i està terriblement content per la idea que es troba en una sala plena de gent que és feliç, anormalment feliç, podríem dir, de veure’l viu i d’estar en la seva presència.

Raphael i els dos caps de cambrers van fer ràpids Bon dia, senyor a Fallow i van tornar a ruixar Ruskin amb els dolços no-res de l’ofici. Fallow va notar dos personatges estranys al vestíbul, dos homes de trenta anys i escaig, amb vestits foscos que semblaven meres pantalles per a camuflar cossos ben proletaris. Un semblava ser americà, l’altre asiàtic. El darrer era tan gros i tenia un cap tan enorme, amb unes faccions tan amples, planes i amenaçadores, que Fallow es va preguntar si seria samoà. Ruskin se’n va adonar també i Raphael va dir, amb un somriure vanitós:

—Serveis secrets. Dos serveis secrets, l’americà i l’indonesi. Madame Tacaya soparà aquí aquesta nit.

Després de les seves notícies, va somriure de nou.

Ruskin va girar-se cap a Fallow i va fer una ganyota, sense somriure, tement potser que no pogués competir amb la dona del dictador indonesi respecte a les atencions i homenatge del restaurant. L’asiàtic gros els va mirar. Fallow es va adonar que tenia un fil que li sortia de l’orella.

Raphael va somriure de nou a Ruskin, va fer un gest cap al menjador, i una processó va començar, conduïda pel mateix Raphael, seguit per Ruskin i Fallow, amb un cap de cambrers i un cambrer al darrere. Van girar-se a la dreta de la forma il·luminada d’El Senglar d’Argent i van dirigir-se al menjador. Ruskin tenia un somriure als morros. Li agradava molt això. Només el fet que continuava amb els ulls baixos li impedia de semblar un absolut ximple.

A la nit el menjador era ben il·luminat i semblava molt més llampant que a l’hora de dinar. Els clients del sopar rarament tenien el nivell social dels clients del dinar, però el lloc estava igualment ple i vessava de converses. Fallow podia veure grup rere grup d’homes calbs i dones amb caps color de pinya.

La processó va parar al costat d’una taula rodona que era molt més gran que qualsevol altra però encara no era ocupada. Un cap de cambrers, dos cambrers i dos grums brunzien al voltant, arranjant els coberts davant de cada lloc. Era evidentment la taula de Madame Tacaya. Precisament al davant hi havia un banc sota les finestres. Fallow i Ruskin van ser col·locats costat per costat en aquest banc. Tenien una vista de tot el sector davanter, que era tot el que qualsevol autèntic aspirant a un tractament especial a La Boue d’Argent exigia.

Ruskin va dir:

—Vol saber per què m’agrada aquest restaurant?

—Per què? —va preguntar Fallow.

—Perquè té el millor menjar i el millor servei de Nova York.

Ruskin es va girar i va mirar Fallow directament a la cara. Fallow no va saber quina resposta adequada donar a aquesta revelació.

—Oh, les persones parlen d’aquesta cosa social —va dir Ruskin—, i és clar que molta gent coneguda ve aquí. Però per què? Perquè té bon menjar i un servei magnífic. —Va arronsar les espatlles. (No hi ha cap misteri en això).

Raphael va reaparèixer i va preguntar a Ruskin si volia una beguda.

—Ostres, ostres —va dir Ruskin somrient—. No ho hauria de fer, però em ve de gust beure. Teniu Courvoisier VSOP?

—És clar.

—Doncs, prendré un sidecar amb VSOP?

Fallow va demanar un got de vi blanc. Aquesta nit es quedaria sobri. Després un cambrer va arribar amb el got de vi i el sidecar de Ruskin. Ruskin va aixecar el got.

—A la Fortuna —va dir ell—. Estic content que la meva dona no sigui aquí.

—Per què? —va preguntar Fallow, tot orelles.

—No he de beure, especialment una petita bomba com això. —Va aixecar la beguda a la llum—. Però aquesta nit em ve de gust beure. Va ser Willi Nordhoff qui em va introduir en els sidecars. Els demanava tot el temps al vell King Cole Bar del St. Regis. «Zitecar —deia ell—. Mit Ve, Eza, Oh, Pe»,^[11] —deia ell. No coneix en Willi?

—No, em sembla que no —va dir Fallow.

—Però sap qui és.

—És clar —va dir Fallow, que no havia sentit aquell nom en tota la seva vida.

—Ostres —va dir Ruskin—. Mai no m’havia pensat que em faria tan amic d’un alemany, però l’estimo.

Aquesta idea va llançar Ruskin en un llarg soliloqui sobre les moltes carreteres per on havia passat en la seva carrera i sobre quants enforcalls hi ha en aquelles carreteres i com Amèrica és un país meravellós i qui hauria donat, alguna vegada, a un petit jueu de Cleveland, Ohio, una oportunitat entre mil d’arribar on ell havia arribat. Va començar a pintar per a Fallow la vista des del cim de la muntanya, demanant un segon sidecar mentre ho feia. La va pintar amb pinzellades vigoroses però vagues. Fallow estava content de seure al seu costat. De tant en tant s’arriscava a fer una pregunta. Intentava tenir informació sobre on podria estar-se Maria Ruskin quan anava a Itàlia, com en aquest moment, però Ruskin era també vague sobre això. Estava ansiós de tornar a la història de la seva vida.

El primer plat va arribar. Fallow havia demanat paté vegetal. El paté era un petit semicercle rosat amb tiges de ruibarbre arranjades al voltant com raigs. Era ajocat al quadrant esquerre superior d’un gran plat. El plat semblava cobert amb una estranya pintura Art Nouveau d’un galió espanyol en un mar envermellit, navegant cap a la… posta de sol… però la posta de sol era de fet el paté, amb els seus raigs de ruibarbre i el vaixell espanyol no era de vidre sinó de diferents colors de salsa. Era una pintura de salsa. El plat de Ruskin contenia un llit de vetes verdes curosament entreteixides per crear una mena de cistell i a sobre hi havia un estol de papallones fetes amb parells de rodanxes de bolets per fer les ales; pebrots, rodanxes de ceba, escalunyes i tàperes feien els cossos, els ulls i les antenes. Ruskin no va prendre nota del collage exòtic al seu davant. Havia demanat una botella de vi i s’estava tornant cada vegada més expansiu sobre els cims i les valls de la seva carrera. Valls, sí, oh, havia hagut de vèncer moltes decepcions. El principal era ser decidit. Els homes decidits prenien grans decisions no perquè eren necessàriament més llestos que les altres persones, sinó perquè prenien més decisions i d’acord amb la llei de mitjanes algunes d’aquestes decisions serien grans. Que ho entenia? Fallow va fer que sí amb el cap. Ruskin va fer una pausa només per mirar tristament la commoció que Raphael i els seus nois feien a la gran taula rodona al davant. Madame Tacaya arribarà aviat. Ruskin semblava que sentia que li robaven el protagonisme.

—Tothom vol venir a Nova York —va dir ell tristament, sense dir a qui es referia, encara que fos prou clar—. Aquesta ciutat és el que París acostumava a ser. És igual el que siguin al seu país, comença a picar-los la idea que a Nova York ningú tingui ni idea sobre qui són ells. Sap qui és ella, oi? És una emperadriu i Tacaya l’emperador. Es denomina president, però tots ho fan. Tots vénen amb la història de la democràcia. Ja se n’ha adonat? Si Genghis Khan visqués avui, seria el President Genghis, president vitalici, com Duvalier. Oh, aquest món és collonut. Hi ha deu o vint milions de pobres diables que s’estremeixen a les seves barraques brutes cada vegada que l’emperadriu mou un dit, però ella no dorm a les nits pensant que les persones a La Boue d’Argent, a Nova York, potser no saben qui carai és ella.

L’home del servei secret va ficar el seu enorme cap al menjador i va examinar la casa. Ruskin li va fer una mirada sinistra.

—Però fins i tot a París —va dir ell—, no en venien tants del maleït Pacífic del Sud. Ha estat mai a l’Orient Mitjà?

—Mmmm-n-n-n-n-n-n-n-no —va fer Fallow, que durant mig segon va pensar a fingir que sí.

—Hauria d’anar-hi. No pot comprendre el que passa al món si no va a aquests indrets. Jidda, Kuwait, Dubai… Sap el que volen fer allà? Volen bastir gratacels de vidre, ser com Nova York. Els arquitectes els diuen que són bojos. Un edifici de vidre en un clima d’aquells ha de tenir l’aire condicionat vint-i-quatre hores al dia. Costarà una fortuna. Ells només arronsen les espatlles. I què? Si són asseguts a sobre de tot el combustible del món.

Ruskin va riure per sota el nas.

—Li diré el que vull dir sobre prendre decisions. Recorda la Crisi de l’Energia, al començament dels anys 70? Era el que deien la Crisi del Petroli. Va ser la millor cosa que em va passar. De sobte tothom parlava de l’Orient Mitjà i dels àrabs. Una nit jo sopava amb en Willi Nordhoff i ell comença a parlar del tema de la religió musulmana i que tots els musulmans volen anar a la Meca abans de morir-se. «Cada votut ’musmà bol ’nar ’llà». Ell sempre diu una colla de votuts, perquè es creu que el fa semblar que parla més a la manera del país. Bé, tot seguit que ell va dir això, es va encendre una bombeta sobre el meu cap. Així mateix. Tenia gairebé seixanta anys i estava totalment fallit. La borsa se n’havia anat al carai i això era tot el que jo havia fet durant vint anys, comprar i vendre obligacions. Tenia un apartament a Park Avenue, una casa a Eaton Square, a Londres, i una granja a Amenia, Nova York, però estava fallit i desesperat, però aquesta bombeta continuava encesa sobre el meu cap. Així, vaig dir a en Willi: «Willi —li vaig dir—, quants milions de musulmans hi ha?». I ell diu: «N’sé. N’hi ha milions, dotzenes de milions, centenars de milions». I vaig prendre la decisió allà mateix en aquell moment. «Entraré en el negoci dels xàrters. Cada fotut àrab que vol anar a la Meca, jo l’hi portaré». Així vaig vendre la casa de Londres i vaig vendre la granja a Amenia per aconseguir algunes peles i vaig llogar els meus primers avions, tres vells Electres. La meva maleïda dona —parlo de la meva antiga dona— només estava preocupada per on passaríem l’estiu si no podíem anar a Amenia ni a Londres. Va ser tot el que ella va comentar sobre tota la fotuda situació.

Ruskin es va animar amb la seva història. Va demanar vi negre, un vi feixuc que va desencadenar un foc deliciós a l’estómac de Fallow. Fallow va demanar un plat anomenat Boogie Woogie, que va resultar ser rectangles de vedella, petits quadrats de pomes vermelles i files de puré de nous arranjades tot per semblar com la pintura de Piet Mondrian Boogie Woogie de Broadway. Ruskin va demanar médaillons de selle d’agneau Mikado, que eren uns ovals perfectament color de rosa de cuixa de xai amb petites fulles d’espinacs i tronxos d’api a la brasa arranjats de forma que semblessin un ventall japonès. Ruskin va aconseguir beure dos gots del ferotge vi negre amb una rapidesa desconcertant donat el fet que no va parar de parlar.

Semblava que el mateix Ruskin havia participat en molts dels primers vols cap a la Meca, fent de tripulant. Agents de viatges àrabs havien recorregut els pobles més remots, ensibornant els nadius per arrencar el preu d’un bitllet d’avió a les seves pobres possessions a fi de fer el màgic pelegrinatge a la Meca que es podia fer en poques hores en comptes de trenta o quaranta dies. Molts d’ells mai no havien vist un avió. Arribaven als aeroports amb xais vius, moltons, cabres i gallines. Cap poder de la terra no els podia fer separar-se dels animals abans d’entrar a l’avió. Comprenien que els vols eren curts, però què s’esperava que fessin per menjar quan arribessin a la Meca? I el bestiar entrava a les cabines amb els seus propietaris, belant, escaïnant, orinant, defecant on els donava la gana. Van posar fulls de plàstic per cobrir els seients i el terra. Així home i animal viatjaven a la Meca costat per costat, nòmades voladors en un desert de plàstic. Alguns dels passatgers immediatament començaven a arranjar llenya al corredor per fer fogueres i preparar el sopar. Una de les tasques més urgents de la tripulació era desencoratjar aquests costums.

Però del que li vull parlar és de quan vam sortir de la pista d’aterratge a la Meca —va dir Ruskin—. És de nit, ens apropem per aterrar, el pilot aterra malament, el maleït avió surt de la pista, toquem la sorra amb uns sotracs terribles, la punta de l’ala dreta entra a la sorra i l’avió patina i gira pràcticament 360 graus abans de parar. Bé, Jesucrist, ens pensem que hi ha un pànic general amb tots aquells àrabs i els moltons i les cabres i les gallines. Ens pensem que hi haurà algun assassinat horrible. Però, al contrari, tothom conversa amb veus normals i miren per la finestra l’ala i el petit incendi que havia començat a la punta. Bé, és a dir, nosaltres érem els que teníem pànic. Després ells s’aixequen, amb tot el temps del món, reuneixen totes les seves bosses, sacs, animals i el que sigui i esperen que els obrim les portes. Tan tranquils… i nosaltres morts de por! Després ho vam descobrir. Es pensaven que allò era normal. Sí! Es pensaven que era la manera de fer parar un avió! Fiques una ala a la sorra i fas la volta i això fa parar la cosa i després surts! El cas és que mai no havien anat amb un avió abans i no sabien com aterrava un avió! Es pensaven que era normal! Es pensaven que era la manera de fer-ho!

Aquesta idea va fer que Ruskin rigués de tot cor, riure que va transformar-se després en un espasme de tos i la seva cara es va tornar molt vermella. Es va enretirar de la taula amb les mans fins que semblava que es comprimia contra el banc, i va fer: «Hmmmh! Hmmmm! Hmmmmm, hmmmmm, hmmmm», com si pensés en l’anècdota que acabava de contar. El seu cap va caure endavant, com si estigués pensant profundament en tot allò. Després el cap li va caure de costat, un ronc li va sortir de la boca i va inclinar l’espatlla contra la de Fallow. Durant un moment, va pensar que el vell s’havia adormit. Es va girar per mirar la cara de Ruskin i quan ho va fer el cos de Ruskin va caure vers ell. Sobresaltat, es va torçar al seient i el cap de Ruskin va acabar als seus genolls. La cara del vell ja no era vermella. Ara era d’un gris cadavèric. Tenia la boca lleugerament oberta. La respiració li sortia en petites alenades ràpides. Sense pensar, Fallow va intentar tornar a asseure’l al banc. Era com intentar aixecar un sac de fertilitzador. Mentre l’agafava i l’estirava, Fallow va poder veure les dues dones i els dos homes a la taula del costat, al mateix banc, mirant amb la curiositat desdenyosa de les persones que veuen qualsevol cosa desagradable. Ningú no va aixecar un sol dit, és clar. Fallow tenia ara Ruskin repenjat al banc i mirava al voltant per demanar ajut. Raphael, un cambrer, dos caps de cambrers i un grum estaven molt atrafegats prop de la gran taula que esperava Madame Tacaya i el seu grup.

Fallow va cridar:

—Perdoni!

Ningú no el va sentir. S’adonava de com sonava ximple aquell Perdoni! tan britànic, quan el que volia dir era Socors! Per això va dir:

—Cambrer!

Ho va dir amb tanta bel·ligerància com va poder. Un dels caps de cambrers prop de la taula de Madame Tacaya va mirar i va arronsar el front, després es va acostar.

Amb un braç, Fallow mantenia Ruskin dret. Amb l’altre va fer un gest cap a la seva cara. La boca de Ruskin estava mig oberta i tenia els ulls mig tancats.

—El senyor Ruskin ha tingut una mena de… no sé què! —va dir Fallow al cap de cambrers.

El cap de cambrers va mirar Ruskin de la manera que podria haver mirat un colom que inexplicablement hagués entrat al restaurant i hagués ocupat el millor seient de la casa. Va girar-se i va cridar Raphael i Raphael va mirar Ruskin.

—Què ha passat? —va preguntar.

—Ha tingut una mena d’atac! —va dir Fallow—. Que hi ha algú aquí que sigui metge?

Raphael va inspeccionar la sala. Però es podia veure que no buscava ningú en particular. Intentava calcular què passaria si intentava demanar un metge entre els presents. Va mirar el rellotge i va renegar entre les dents.

—Per l’amor de Déu, trobi un metge! —va dir Fallow—. Cridi la policia!

Va fer un gest amb les dues mans i quan va treure la mà que aguantava Ruskin, el vell va caure endavant sobre el plat amb la selle d’agneau Mikado. La dona de la taula del costat va fer «Aaaaiiiiiih!». Va ser gairebé un xiscle i es va acostar el tovalló a la cara. L’espai entre les dues taules no era més de quinze centímetres i el braç de Ruskin va caure allà.

Raphael va lladrar al cap de cambrers i als dos cambrers a la taula de Madame Tacaya. Els cambrers van començar a apartar del banc la taula. Però el pes de Ruskin era sobre la taula i el seu cos va començar a lliscar endavant. Fallow el va agafar per la cintura per intentar impedir-li de caure a terra. Però el cos massís de Ruskin era un pes mort. La seva cara va relliscar pel plat. Fallow no aconseguia aguantar-lo. El vell va lliscar de la taula i va caure de cara a la catifa de sota. Ara jeia a terra de costat amb les cames plegades. Els cambrers van apartar més la taula fins que va tapar el passadís entre les taules del banc i la taula de Madame Tacaya. Raphael escridassava tothom alhora. Fallow sabia una mica de francès, però no aconseguia entendre una sola paraula del que Raphael deia. Dos cambrers portant safates plenes de menjar eren allà mirant el terra i després Raphael. Era un embús de trànsit. Prenent la iniciativa, Raphael es va posar a la gatzoneta i va intentar aixecar Ruskin tot agafant-lo per sota les aixelles. No el va poder moure. Fallow es va posar dret. El cos de Ruskin li impedia de sortir de darrere la taula. Una mirada a la cara de Ruskin i era obvi que havia fet l’ànec. La seva cara era d’un gris cendrós amb salsa francesa i trossos d’espinacs i api. La carn al voltant del nas i de la boca es tornava blava. Els seus ulls encara oberts eren com dues gotes de llet. Algunes persones estiraven el coll aquí i allà, però la casa encara ressonava de converses. Raphael no deixava de mirar la porta.

—Per l’amor de Déu —va dir Fallow—, cridi un metge.

Raphael li va fer una mirada furiosa i després un gest de rebuig amb la mà. Fallow va quedar desconcertat. Després va sentir-se furiós. Tampoc ell no volia quedar encallat amb aquell vell que es moria, però ara havia estat insultat per aquest petit maître arrogant. Per això ara era aliat de Ruskin. Es va agenollar a terra, sobre les cames de Ruskin. Va afluixar-li la corbata i va obrir-li la camisa fent saltar el botó del coll. Li va descordar el cinturó i els pantalons per treure-li la camisa, però estava molt agafada al cos, probablement a causa de la posició en què havia caigut.

—Què li passa? S’ha ennuegat? Deixa’m fer-li la maniobra Heimlich!

Fallow va mirar amunt. Un home gros i rogenc, un ianqui gros, s’inclinava sobre ell. Semblava un altre client.

—Em penso que ha tingut un atac de cor —va dir Fallow.

—És el que sembla quan s’ennueguen! —va dir l’home—. Ostres, faci-li la maniobra Heimlich!

Raphael tenia les mans aixecades intentant apartar-lo. L’home no li va fer cas i va agenollar-se al costat de Ruskin.

—La maniobra Heimlich, collons! —va dir ell a Fallow—. La maniobra Heimlich!

Sonava com una ordre militar. Va posar les mans sota els braços de Ruskin i va aconseguir aixecar-lo i posar-lo en posició asseguda. Després va posar-li els braços al voltant del pit per darrere. Va estirar-li el cos, després va perdre l’equilibri i tots dos, ell i Ruskin, van caure a terra. Semblava que estiguessin lluitant. Fallow encara era de genollons. L’home de la maniobra Heimlich es va posar dret, agafant-se el nas que li sagnava i es va allunyar trontollant. La seva lluita havia aconseguit sobretot aixecar-li la camisa i la samarreta a Ruskin, i així el gran volum de la seva panxa estava exposat a la vista de tothom.

Fallow començava a aixecar-se quan va sentir una pressió pesant a l’esquena. Era la dona del banc intentant passar. Va mirar a dalt la seva cara. Era la imatge del pànic. Empenyia Fallow com si intentés agafar l’últim tren per fugir de Barcelona. Accidentalment va trepitjar el braç de Ruskin. Va mirar a sota. «Aaaaaaiiih!». Un altre xiscle. Va fer dos passos. Després va mirar el sostre. Va començar a girar lentament. Va haver-hi una successió borrosa de moviments al davant dels ulls de Fallow. Era Raphael. Va envestir cap a la taula de Madame Tacaya, va agafar una cadira i la va ficar a sota de la dona en el precís moment que ella perdia els sentits i queia. Va quedar tot seguit asseguda, comatosa, amb un braç penjat sobre el respatller de la cadira.

Fallow es va aixecar, va passar sobre el cos de Ruskin i va quedar entre Ruskin i la taula que esperava Madame Tacaya. El cos de Ruskin estava estès al passadís, com una enorme balena blanca encallada. Raphael era dos passos més endavant parlant amb el guàrdia de cos amb el fil a l’orella. Tots dos miraven el terra. Fallow podia sentir-los dir Madame Tacaya Madame Tacaya Madame Tacaya.

El malparit!

—Què fa vostè? —va preguntar Fallow.

—Monsieur —va dir Raphael enfurismat—, hem cridat la policia. L’ambulància arribarà. No podem fer res més. Vostè no pot fer res més.

Va fer un gest a un cambrer, que va passar sobre el cos portant una enorme safata i va començar a servir una taula al costat. Fallow va mirar les cares a les taules tot al voltant. Miraven el terrible espectacle, però no feien res. Un vell gros jeia a terra en mala situació. Estava potser morint-se. Certament totes les persones que aconseguien veure-li la cara ho veien clarament. Al començament havien estat encuriosides. Es morirà davant nostre? Al començament hi havia hagut l’excitació de la Desgràcia d’Un Altre. Però ara el drama s’arrossegava massa. El bram de les converses havia parat. El vell tenia un aire repulsiu, amb els pantalons descordats i la panxa enorme i nua sortint. Havia esdevingut un problema de protocol. Si un vell s’estava morint a la catifa a pocs passos de la teva taula, què s’hauria de fer? Oferir els teus serveis? Però ja hi havia un embús de trànsit entre les fileres de taules. Buidar la zona i donar-li aire i tornar més tard per acabar l’àpat? Però com el podrien ajudar les taules buides? Deixar de menjar fins que el drama hagués acabat i el vell estigués a fora? Però ja havien demanat el sopar, que començava a arribar i no hi havia cap senyal que es deturés —i aquest àpat costava uns 150 dòlars per persona si hi afegies el preu del vi i en primer lloc ja no era una proesa fàcil aconseguir lloc en un restaurant com aquest. Desviar els ulls? Bé, potser fos l’única solució. Així, desviaven els ulls i tornaven als seus plats pintorescs… però hi havia alguna cosa terriblement depriment en tot allò, perquè era difícil que els teus ulls no es desviessin cada pocs segons a veure si, ostres, encara no havien tret d’allà aquell enorme embalum. Un home morint-se! Oh mortalitat! Probablement un atac de cor! Aquella por profunda allotjada al fons de pràcticament tots els homes presents. Les velles artèries embussant-se micromil·límetre rere micromil·límetre, dia rere dia, mes rere mes, de tots els àpats suculents, salses, panets i vins, souflés i cafè… I era així que passaria? Jauries a terra en algun lloc públic amb un cercle blau al voltant de la boca i els ulls ennuvolats mig tancats i cent per cent mort? Era un espectacle terriblement desagradable. Et fotia. T’impedia d’assaborir aquestes menges cares arranjades al plat com quadres bonics. Així, la curiositat es va transformar en incomoditat, que ara es transformava en ressentiment —una emoció que havia estat agafada pel personal del restaurant i doblada i després tornada a doblar.

Amb una frustració pròxima a la fúria, Raphael s’havia posat les mans als malucs i va mirar el vell a terra. Fallow tenia la impressió que si Ruskin hagués mogut ni que fos una parpella, el maître l’hauria sermonejat amb la cortesia freda i amarga amb què l’educació disfressava els insults. El bram es refeia de nou. Els comensals aconseguien finalment oblidar el cadàver. Però no Raphael. Madame Tacaya era a punt d’arribar. Els cambrers passaven ara sobre el cadàver distretament, com si ho fessin cada nit, com si cada nit hi hagués un cadàver o altre jaient en aquell lloc fins que el ritme del salt els entrava en el sistema nerviós. Però com podria l’Emperadriu d’Indonèsia passar per sobre aquesta cosa? O fins i tot seure al seu davant? Per què no arribava la policia?

Ianquis horribles i infantils, va pensar Fallow. Ni un sol, llevat del ridícul home de la maniobra Heimlich, havia mogut un múscul per ajudar aquell pobre malparit. Finalment, un policia i dos infermers van arribar. El soroll va minvar una vegada més mentre tothom inspeccionava els infermers, un dels quals era negre i l’altre llatí, i el seu equip, que consistia en una llitera plegable i una botella d’oxigen. Van posar la màscara d’oxigen a la boca de Ruskin. Fallow va poder veure per la manera com els homes parlaven entre ells que Ruskin no reaccionava. Van desplegar la llitera, van fer-la lliscar sota el cos de Ruskin i l’hi van lligar amb corretges.

Quan portaven la llitera a la porta del davant, va sorgir un problema pertorbador. No hi havia manera de fer passar la llitera per la porta giratòria. Ara que la llitera ja no estava plegada i sí estesa amb un home a sobre, era massa llarga. Van començar a intentar doblegar una de les fulles de la porta, però semblava que ningú no sabia com es feia. Raphael continuava dient:

—Poseu-lo dret! Poseu-lo dret! Vinga!

Però aparentment això era una greu infracció de procediment mèdic, posar el cos verticalment en el cas d’una víctima d’un atac de cor, i els infermers eren persones responsables. Així, van quedar tots al vestíbul, davant de l’estàtua d’El Senglar d’Argent, discutint.

Raphael va començar a llançar les mans enlaire i a picar de peus.

—Us creieu que jo permetré que aquest…? —Va fer un gest al cos de Ruskin, va fer una pausa, després va desistir de donar-li un nom apropiat—… es quedi aquí, al restaurant, davant de tout le monde? Si us plau! Mireu-ho bé! Aquesta és l’entrada principal! Això és un negoci! Entra gent aquí! Madame Tacaya arribarà en qualsevol moment!

El policia va dir:

—Molt bé, calma. Hi ha alguna altra sortida?

Molta discussió. Un cambrer va mencionar el wàter de les senyores, que té una finestra que dóna al carrer. El policia i Raphael van tornar al menjador per estudiar aquesta possibilitat. Van tornar aviat, i el policia va dir:

—Bé, em penso que es pot fer.

Així, ara Raphael, el seu cap de cambrers, el policia, els infermers, un cambrer, Fallow i el cos inert d’Arthur Ruskin van tornar a entrar al menjador, entre les taules de banc i la taula de Madame Tacaya, on Ruskin havia entrat triomfalment una hora abans. Encara era el fitó de la processó, però ara jeia fred i immòbil. El bram a la sala va reduir-se considerablement. Els comensals no es podien creure el que veien. La cara congestionada de Ruskin i la seva panxa blanca passaven ara en parada davant de les seves taules… les tristes restes de les alegries de la carn. Era com si una plaga, que tothom es pensava que havia estat finalment eradicada, hagués tornat, més virulenta que mai.

La processó va entrar per una petita porta a l’altra punta del menjador. La porta donava a un petit vestíbul, on hi havia dues portes més, al wàter dels homes i al de les senyores. El de les senyores tenia una petita àrea d’entrada i aquí hi havia la finestra que donava al carrer. Després d’una considerable lluita, un cambrer i el policia van aconseguir obrir la finestra. Raphael va treure un manoll de claus i va obrir les reixes amb frontisses que protegien la finestra del carrer. Va entrar un corrent d’aire fred i polsegós. Era benvingut. Tots aquells éssers humans, els vius i el mort, havien fet que la saleta fos insofrible.

El policia va fer que un dels infermers s’enfilés per la finestra cap a la vorera. L’altre infermer i el cambrer van passar una de les puntes de la llitera, on es trobava la cara de Ruskin, cada vegada més macabra i més grisa, a través de la finestra als dos homes a fora. L’última cosa que Fallow va veure de les restes mortals d’Artur Ruskin, capità del ferri de la Meca per als àrabs, eren les soles de les seves sabates angleses fetes a mà desapareixent per la finestra del wàter de les senyores de La Boue d’Argent.

Tot seguit Raphael va passar prop de Fallow, sortint del wàter de les senyores i tornant al menjador. Fallow el va seguir. A mig menjador, Fallow va ser interceptat pel cap de cambrers que havia estat encarregat de la seva taula. Va fer a Fallow la mena de somriure solemne que es fa a algú a l’hora de l’aflicció.

—Monsieur —va dir ell, encara somrient d’aquella manera trista però bondadosa. I li va donar un tros de paper. Semblava un compte.

—Què és això?

—L’addition, monsieur. La nota.

—La nota?

—Oui, naturellement. Vostè ha demanat el sopar, monsieur, que ha estat preparat i servit. Sentim molt la infelicitat del seu amic… —Després va arronsar les espatlles, va abaixar el mentó i va fer una cara infeliç. (Però no té res a veure amb nosaltres, i la vida continua, i ens hem de guanyar la vida igualment).

Fallow estava sorprès per la rudesa de l’exigència. I més sorprès encara, però, per la idea d’haver de pagar un compte en un restaurant com aquest.

—Si està tan fotudament interessat en l’addition —va dir—, ha de parlar del cas amb el senyor Ruskin.

Va apartar el cap de cambrers i es va dirigir a la porta.

—No, no! —va dir el cap de cambrers. Ja no era la veu llepa d’un cambrer de restaurant—. Raphael! —va cridar, i després va dir alguna cosa en francès. Al vestíbul, Raphael es va girar i va afrontar Fallow. Tenia una mirada molt severa.

—Un moment, monsieur!

Fallow havia emmudit. Però en aquell moment Raphael es va girar de nou cap a la porta i es va transformar, amb un somriure professional. Un asiàtic gros, trist i camús, amb un vestit d’home de negocis, va entrar per la porta giratòria mirant tot al voltant. Darrere seu va aparèixer una dona baixa amb la pell color d’oliva, d’uns cinquanta anys, amb els llavis vermells foscos, una enorme closca de cabells negres, un abric llarg de seda vermella amb coll de mandarí i, a sota, un vestit de seda vermella fins a terra. Portava prou joies per a reemplaçar tots els llums.

—Madame Tacaya! —va dir Raphael. Va allargar totes dues mans, com si agafés un pom de flors.

L’endemà la primera plana de The City Light consistia sobretot de cinc paraules gegantines, en el cos més gros que Fallow hagués vist en un diari:

I a sobre d’això, en lletres més petites: RESTAURANT DE SOCIETAT A MAGNAT: «SI US PLAU, ACABI DE MORIR-SE ABANS QUE ARRIBI MADAME TACAYA».

I al capdavall de la pàgina: Una exclusiva de THE CITY LIGHT pel nostre home a la taula: Peter Fallow.

A més de la notícia principal, que descrivia la nit amb abundants detalls, fins els cambrers passant apressadament sobre el cos d’Artur Ruskin, hi havia un article al costat que va atreure gairebé tanta atenció com l’altre. El titular deia:

Al migdia la fúria del món islàmic sobreeixia pel tèlex del despatx del Ratolí, que somreia i es fregava les mans. L’entrevista amb Ruskin havia estat idea seva.

Cantussejava tot sol amb una alegria que tots els diners del món no li podrien haver comprat.

—Oh, sóc un gran periodista, sóc un gran periodiiiiista!