18. XERGMAN

Daniel Torres, el gras ajudant de fiscal del Tribunal Suprem, va arribar al despatx de Kramer amb el seu fill de deu anys al darrere i una arruga al mig del front. Estava furiós, d’una manera tranquil·la i grassa, per haver d’anar a l’illa-fortalesa un dissabte al matí. Tenia un aire encara més furiós que l’última vegada que Kramer l’havia vist, al jutjat de Kovitsky. Portava una camisa escacada d’esport, una americana que ni amb pregàries no es podria cordar al voltant de la seva gran panxa tova, i uns pantalons de la Linebacker Shop per a mesures extra verd clars, que feia que els seus budells sortissin sota el cinturó com l’Amèrica del Sud. Un cas glandular, va pensar Kramer. El fill, al contrari, era un noi prim i morè, amb faccions fines, del tipus tímid i sensible, jutjant per l’aparença. Portava un llibre i un guant de beisbol. Després d’una inspecció ràpida i avorrida al despatx, va asseure’s a la taula de Jimmy Caughey i va començar a llegir el llibre.

Torres va dir:

—No pensava que els Yankees juguessin al camp contrari —va assenyalar l’Estadi Yankee, al fons del turó, amb el cap— en un dissabte —dissatte— que he hagut de venir aquí? És el meu cap de setmana amb… —ara va moure el cap en la direcció del fill—… i li havia promès portar-lo a un partit de futbol, i havia promès a la meva ex-dona que aniria al Kiel’s, al bulevard Springfield, i li compraria alguns arbustos i els portaria a casa, però com podré anar des d’aquí fins al bulevard Springfield i després a Maspeth i de nou a Shea i arribar a temps al joc, no ho sé. Ni tan sols em preguntis com és que vaig dir que portaria els arbustos a casa.

Va brandar el cap. Kramer va sentir-se desconcertat pel noi, que semblava molt concentrat en el llibre. El títol era Dona a les dunes. Pel que podia veure de la coberta, el nom de l’autor era Kobo Abé. Sentint-se curiós i simpàtic, va dirigir-se al noi i va dir de la manera més cordial possible:

—Què llegeixes?

El noi va mirar-lo com un cérvol agafat pels fars d’un cotxe.

—És una història —va dir. O això va ser el que els seus llavis van dir. Els seus ulls van dir: «Si us plau, si us plau, deixi’m tornar al santuari del meu llibre».

Kramer ho va sentir, però va veure’s obligat a reforçar la seva hospitalitat.

—De què tracta?

—Japó.

To suplicant.

—Japó? Quina cosa del Japó?

—És sobre un home que es queda atrapat en unes dunes de sorra.

Una veu molt suau, suplicant, suplicant, suplicant.

Jutjant per la seva portada abstracta i pels tipus densos, no era un llibre per a criatures. Kramer, estudiant del cor humà, va tenir una impressió d’un xicot brillant, introvertit, producte de la meitat jueva de Torres, que probablement s’assemblava a sa mare i ja estava alienat pel pare. Durant un instant va pensar en el seu propi fill. Va intentar imaginar haver d’arrossegar-lo aquí, a Gibraltar, un dissabte d’aquí a nou o deu anys. Va sentir-se profundament deprimit.

—Bé, què saps del senyor Auburn, Danny? —va preguntar a Torres—. Quin afer és aquest del Rei del Crack de l’avinguda Evergreen?

—És una… —Torres va parar a causa del noi—. És un acudit, res més. Aquest és el seu tercer empresonament per drogues. El detectiu que el va detenir li va dir Rei del Crack de l’avinguda Evergreen. Volia ser sarcàstic. L’avinguda Evergreen té només cinc blocs. Jo mateix no sé com en Weiss se’n va assabentar. Quan vaig veure aquell comunicat de premsa, gairebé… no m’ho podia creure. Gràcies a Déu ningú li va parar cap atenció. —Torres es va mirar el rellotge—. Quan arribaran?

—No trigaran —va dir Kramer—. Les coses són més lentes a Rikers Island els dissabtes. I com el van agafar?

—Bé, és fotut —va dir Torres—. Realment el van agafar dues vegades, però aquest xicot té uns… molta barra, o és molt estúpid. No sé quina de les dues coses. Fa un mes aquest poli de paisà va fer una compra a Auburn i a un altre xicot i va anunciar que estaven detinguts i etcètera, i Auburn li va dir: «Si em vols, marieta… m’has de disparar», i va engegar a córrer. Vaig parlar amb el poli, Iannucci. Va dir que si el xicot no fos negre, en una barriada negra, li hauria disparat. Fa una setmana el van portar, el mateix bòfia.

—Què pot esperar si és condemnat per tràfic il·legal?

—De dos a quatre, potser.

—Saps alguna cosa d’aquest advocat, aquest Hayden?

—Sí. És un negre.

—Sí? —Kramer va començar a dir: «No semblava negre», però va repensar-s’ho—. No es veuen molts tipus negres a l’Assistència Legal.

—No és cert. N’hi ha alguns. A molts els fa falta aquella feina. Saps, aquests advocats negres joves se les passen putes. Acaben la carrera però no hi ha oportunitats. Les grans firmes, és patètic. Sempre en parlen, però no contracten advocats negres, aquesta és la veritat. Així van a l’Assistència Legal o esperen que els caigui algú. Alguns aconsegueixen anar tirant de qualsevol manera com a criminalistes. Però els gàngsters negres, els traficants de drogues, no volen que un advocat negre els representi. Els petits tampoc. Una vegada vaig anar a les gàbies i un advocat negre apareix buscant el client que li havien atribuït i comença a cridar el seu nom. Saps la manera com criden els noms a les gàbies. Sigui com sigui, el tipus que li havien atribuït és negre, i arriba a les reixes, mira aquest home davant per davant i diu: «Fes-te fonedís, marieta… jo vull un jueu». T’ho juro! Diu: «Fes-te fonedís, marieta… jo vull un jueu». Hayden sembla molt llest, però no el conec gaire.

Torres va mirar de nou el rellotge i després va mirar el terra al racó. Els seus pensaments van abandonar tot seguit la sala i Gibraltar. El viver Kiel? El Mets? El seu ex-casament? El fill era al Japó amb l’home atrapat a les dunes. Només Kramer era exactament a la sala. Enganxat. Tenia consciència del silenci de l’illa-fortalesa en aquest dissabte assolellat de juny. Si almenys aquest personatge, Auburn, fos autèntic, si almenys no fos el torrat habitual intentant fer algun estúpid joc, intentant enganyar el món, escridassant el buit des de l’interior de la xarxa…

Aviat Kramer va sentir gent al vestíbul a fora. Va obrir la porta i eren allà Martin i Goldberg i, entre ells, un negre jove i fort amb un jersei de coll rodó i les mans darrere l’esquena. Al darrere venia un negre baix i rodanxó amb un vestit gris clar. Era certament Cecil Hayden.

Fins i tot amb les mans darrere l’esquena, Roland Auburn aconseguia fer la Brandada de Macarró. No feia més d’un metre seixanta-cinc o un metre seixanta-vuit, però era molt musculós. Els seus pectorals, deltoïdals i trapezoïdals eren enormes i ben definits. Kramer, l’atrofiat, va sentir una estrebada d’enveja. Dir que el xicot tenia consciència de la seva força terrífica era ser modest. El jersei de coll rodó li esqueia com una pell. Duia una cadena d’or al voltant del coll. Portava pantalons negres ajustats i bambes blanques Reebok que semblaven com si haguessin acabat de sortir de la capsa. La seva cara castanya era quadrada, dura i impassible. Tenia els cabells curts i un bigoti contornant-li el llavi superior.

Kramer es va preguntar per què Martin li havia posat les manilles darrere l’esquena. Era més humiliant que tenir-les al davant. Feia que un home se sentís més desemparat i vulnerable. Podia sentir el perill de caure. Cauria cóm un arbre, sense poder protegir el cap. Com que volien la cooperació de Roland Auburn, Kramer pensava que Martin el portaria sense severitat —o es pensava que hi havia algun perill que aquesta roca inflada intentés escapar-se? O la manera de Martin era sempre la dura?

El grup va omplir el petit despatx. Les presentacions van causar una mica de confusió. Torres, com a ajudant del fiscal encarregat del cas, coneixia Cecil Hayden, però no coneixia Martin, Goldberg o el pres. Hayden no coneixia Kramer i Kramer no coneixia el pres, i com haurien de designar el pres, de totes maneres? El seu autèntic estatus era el d’un punk empresonat per una acusació de tràfic de drogues, però en aquest moment, tècnicament, era un ciutadà que s’havia presentat per ajudar les autoritats en una investigació criminal. Martin va resoldre el problema de nomenclatura referint-se a Roland Auburn sovint d’una manera avorrida com «Roland».

—Molt bé, Roland, vejam. On et posarem?

Va mirar al voltant del despatx ple de mobles atrotinats. Tractar el pres pel nom era una manera coneguda de treure qualsevol pretensió de dignitat i privacitat social a què encara s’agafés. Martin anava a posar la carcassa de Roland Auburn on li agradés. Va fer una pausa, va mirar Kramer, després va llançar una mirada dubtosa al fill de Torres. Era obvi que no li semblava bé que fos allà. El noi ja no llegia. Estava ajupit a la cadira amb el cap penjant, mirant. S’havia encongit. No li quedava res més llevat d’un parell d’ulls mirant Roland Auburn.

Per a tothom a la sala, potser fins i tot per al mateix Auburn, era només un procediment de rutina, un acusat negre portat al despatx d’un ajudant del fiscal per a una negociació, una mica de regateig. Però aquest noi trist, sensible i llibresc no oblidaria mai el que veia, un negre amb les mans emmanillades darrere l’esquena a l’edifici on treballava el seu pare un dissabte assolellat abans del joc del Mets.

Kramer va dir a Torres:

—Dan, crec que ens farà falta aquella cadira. —Va mirar el fill de Torres—. Potser li agradaria seure allà, al despatx de Bernie Fitzgibbon. No hi ha ningú allà.

—Sí. Ollie —va dir Torres—, per què no vas cap allà fins que acabem?

Kramer es va preguntar si Torres havia realment donat al fill el nom d’Oliver. Oliver Torres.

Sense un mot el noi es va aixecar, va agafar el llibre i el seu guant de beisbol i va anar cap a l’altra porta, al despatx de Bernie Fitzgibbon, però no va poder resistir a una darrera mirada al negre emmanillat. Roland Auburn va tornar-li la mirada sense cap expressió. Estava més a prop de l’edat del noi que de la de Kramer. Malgrat tots els seus músculs, era poc més que un noi.

—Molt bé, Roland —va dir Martin—, et trauré aquestes coses, seuràs en aquella cadira i seràs un bon noi, d’acord?

Roland Auburn no va dir res, només va girar lleugerament l’esquena per presentar a Martin les mans emmanillades perquè ell pogués obrir les manilles.

—Aiiiii, no et preocupis, Marty —va dir Cecil Hayden—, el meu client és aquí perquè vol sortir d’aquest lloc sense haver de mirar per sobre el muscle.

Kramer a penes s’ho podia creure. Hayden ja tractava de tu el dòberman irlandès, i acabava de conèixer-lo. Hayden era un d’aquells personatges petits i saltironants amb un dinamisme tan calorós i confiat que difícilment t’ofenen. Feia servir el truc difícil de mostrar al seu client que lluitava pels seus drets i la seva dignitat sense fer enfadar el poli irlandès.

Roland Auburn es va asseure i va començar a fregar-se els punys, però després va parar. No volia donar a Martin i Goldberg la satisfacció de saber que les manilles li havien fet mal. Goldberg s’havia posat darrere la cadira i havia instal·lat el seu pes a la vora de la taula de Ray Andriutti. Tenia una llibreta i un bolígraf per prendre notes de l’entrevista. Martin va posar-se a l’altra banda de la taula de Jimmy Caughey i es va asseure a la vora. El pres era ara entre tots dos i havia de girar-se per veure qualsevol dels dos frontalment. Torres es va asseure a la cadira de Ray Andriutti, Hayden a la de Kramer, i Kramer, que dirigia el xou, es va quedar dret. Roland Auburn seia ara a la cadira de Jimmy Caughey amb els genolls oberts i els braços a les baranes, fent espetegar els artells, mirant directament Kramer. La seva cara era una màscara. Ni tan sols parpellejava. Kramer va pensar en la frase que apareixia constantment en els informes de llibertat vigilada d’aquests acusats negres joves: «falta d’afecte». Aparentment volia dir que eren deficients de sentiments normals. No sentien culpa, vergonya, remordiment, por o pena pels altres. Però sempre que el destí de Kramer l’obligava a parlar amb xicots d’aquests, tenia la sensació que era alguna cosa més. Van abaixar la cortina. Van aïllar-lo del que hi havia darrere de la superfície impertorbable dels seus ulls. No li deixaven veure ni un mil·límetre del que pensaven d’ell i del Poder i de les seves pròpies vides. S’havia interrogat abans i s’interrogava ara: Qui és aquesta gent? (Aquesta gent, els destins dels quals jo determino cada dia…).

Kramer va mirar Hayden i va dir:

—Advocat… —Advocat. No sabia exactament com tractar-lo. Hayden li havia dit «Larry» per telèfon, però no l’havia tractat de cap manera en aquesta sala i Kramer no volia dir-li «Cecil», per por de semblar massa familiar o irreverent davant de Roland—. Advocat, ha explicat al seu client el que fem aquí, oi?

—Oh, és clar —va dir Hayden—. Ja ho sap.

Ara Kramer va mirar Roland.

—Senyor Auburn… —Senyor Auburn. Kramer va pensar que Martin i Goldberg li ho perdonarien. El procediment habitual, quan un ajudant del Fiscal interrogava un acusat, era començar amb un respectuós Senyor, només per engegar les coses, i després passar al nom quan les coses estiguessin en marxa—. Senyor Auburn, em sembla que ja coneix el senyor Torres. És l’ajudant del fiscal que tracta del cas pel qual vostè ha estat empresonat i acusat, l’acusació de tràfic de drogues. D’acord? I jo tracto el cas Henry Lamb. Ara, no li podem prometre res, però si ens ajuda, nosaltres l’ajudarem. Així de simple. Però vostè ha de dir la veritat. Ha de dir tota la veritat. Altrament, només estarà burlant-se de tothom i no serà gens bo per a vostè. Ho entén?

Roland va mirar el seu advocat, Cecil Hayden, i Hayden simplement li va fer que sí amb el cap, com si digués: «No et preocupis. Tot en ordre».

Roland va tornar a mirar Kramer i va fer, molt inexpressivament:

—Hmm-humm.

—Molt bé —va dir Kramer—. Jo estic interessat en el que va passar a Henry Lamb la nit que va ser atropellat. Vull que em digui el que en sap.

Encara arrepapat a la cadira de Jimmy Caughey, Roland va preguntar:

—On vol que comenci?

—Bé… pel començament. Com és que vostè estava amb Henry Lamb aquella nit?

Roland va dir:

—Jo estava a la vorera, pensant anar fins al carrer 161, al Texas Fried Chicken, i veig l’Henry que passava. —Va parar.

Kramer va preguntar:

—Molt bé, i després?

—Li dic: «Henry, on vas?». I ell diu: «Vaig al Texas», i jo dic: «Jo també». I comencem a caminar fins allà.

—Baixant quin carrer?

—El bulevard Bruckner.

—Henry és un bon amic seu?

Per primera vegada Roland va revelar una emoció. Semblava lleument divertit. Un petit somriure va torçar un cantó de la seva boca, i va abaixar els ulls com si hagués sorgit un tema desconcertant.

—No, només coneguts. Vivim al mateix barri.

—Anàveu plegats?

Més divertiment.

—No, Henry no corre molt per allà. No surt gaire.

—De totes maneres —va dir Kramer—, tots dos vau baixar pel bulevard Bruckner cap al Texas Fried Chicken. Què va passar després?

—Bé, anàvem fins a l’avinguda Hunts Point i ens preparàvem per travessar el carrer per anar al Texas Fried Chicken.

—Travessar quin carrer, l’avinguda Hunts Point o el bulevard Bruckner?

—El bulevard Bruckner.

—Per deixar les coses clares, en quin costat del bulevard Bruckner estàveu, el costat est anant cap al costat oest?

—Això mateix. El costat est anant cap al costat oest. Jo era dret al carrer una mica apartat, esperant els cotxes per travessar i l’Henry era allà. — Va assenyalar la seva dreta—. Per això jo puc veure els cotxes millor que ell, perquè venien d’aquest camí. —Va assenyalar la seva esquerra—. Els cotxes, la majoria anaven per la via central, saps, com una línia, i de sobte aquest cotxe apareix i vol passar tots aquests altres cotxes a la dreta, i jo el veig acostar-se massa a on ens trobàvem. Per això salto enrere. Però l’Henry crec que no va veure res fins que em va veure saltar i allavores vaig sentir aquell petit cop i veig l’Henry caient, així. —Va fer un moviment giratori amb l’índex.

—Molt bé, què va passar després?

—Després vaig sentir aquest xirigueig. El cotxe frena. La primera cosa que faig és anar a prop de l’Henry que jeu al carrer, prop de la vorera, i està cargolat d’una banda, agafant un braç i dic: «Henry, t’has fet mal?». I ell diu: «Em sembla que m’he trencat el braç».

—Va dir que s’havia fet mal al cap?

—M’ho va dir més tard. Quan jo m’ajupia prop seu, va continuar dient que li feia mal el braç. I després quan el portava a l’hospital, em va dir que quan queia havia allargat els braços i havia caigut sobre el braç i després havia continuat rodolant i s’havia donat un cop al cap.

—Molt bé, tornem a després que la cosa va passar. Vostè és allà al costat de Henry Lamb al carrer i aquest cotxe l’atropella i frena. Va parar?

—Sí, puc veure que està parat al carrer.

—Molt lluny?

—No ho sé. Potser uns trenta metres. La porta s’obre i aquest paio surt, un paio blanc. I aquest paio mira enrere. Mira exactament l’Henry i jo.

—Que va fer vostè?

—Bé, vaig pensar que aquest paio havia parat perquè havia atropellat l’Henry i anava a veure si podria ajudar. Vaig pensar, eh, que el paio podria portar l’Henry a l’hospital. Per això em vaig aixecar i començo a caminar cap a ell i vaig dir: «Ep! Ens fa falta ajut!».

—I què va fer ell?

—L’home em va mirar i després la porta de l’altre costat s’obre i hi ha una dona. Ella gairebé surt del cotxe i ens mira també. Tots dos em miren i jo dic: «Eh! El meu amic està malament!».

—A quina distància estan ara?

—Cinc o deu metres.

—Va poder veure’ls clarament?

—Els mirava directament a la cara.

—Què van fer?

—Aquesta dona, tenia aquest aspecte a la cara. Semblava que tenia por. Va dir: «Xergman, atenció!». Parlava al paio.

—«Xergman, atenció»? Va dir «Xergman»?

Kramer va fer una mirada a Martin. Martin va obrir molt els ulls i va fer una bossa d’aire a sota del llavi superior. Goldberg tenia el cap baix, prenent notes.

—És el que em va semblar.

—Xergman o Sherman?

—Va sonar com Xergman.

—Molt bé, què va passar després?

—La dona va tornar a entrar al cotxe. L’home torna a darrere el cotxe mirant-me. Després la dona diu: «Xergman, entra!». Però ara ella seu al lloc del conductor. I l’home corre cap a l’altre costat, on ella seia abans, entra en el cotxe i tanca la porta de cop.

—Bé, ara van canviar els llocs. I vostè què va fer? A quina distància eren ara?

—Gairebé tan a prop com vostè.

—Vostè estava furiós? Els va cridar?

—Tot el que vaig dir va ser: «El meu amic està malament».

—Va alçar el puny? Va fer cap gest amenaçador?

—El que jo volia era ajut per a l’Henry. No estava furiós. Estava aterrit, a causa de l’Henry.

—Molt bé, després què va passar?

—Vaig córrer fins al davant del cotxe.

—Quin costat?

—Quin costat? El costat dret, on era el paio. Els vaig mirar pel parabrisa. Els deia: «Eh! El meu amic està malament!». Estic davant del cotxe, mirant el carrer i vet allà l’Henry. Ell és precisament darrere del cotxe. Camina, com atordit, sap?, agafant el braç així. —Roland va agafar-se el braç amb la mà dreta i va deixar la mà esquerra penjant com si estigués malament—. Això vol dir que aquest paio podia veure l’Henry agafant el braç així. No hi ha manera que no sapigués que l’Henry estava fotut. Jo miro l’Henry i la dona dispara el motor i fot el camp. Fot el camp tan de pressa que jo encara puc veure el cap de l’home mirant enrere. Em mira i el seu cap es gira enrere i foten el camp com un coet. Va passar així de mi. —Va ajuntar el polze i l’índex—. Com si volguessin fotre’m més que l’Henry.

—Vas agafar el número de la matrícula?

—No. Però l’Henry sí. O crec que una part.

—No te’l va dir?

—No. Crec que ho va dir a sa mare. Ho vaig veure a televisió.

—Quina mena de cotxe era?

—Era un Mercedes.

—De quin color?

—Negre.

—Quin model?

—No sé quin model.

—Quantes portes?

—Dues. Era com, saps?, baix, era un cotxe esportiu.

Kramer va mirar de nou Martin. Una vegada més tenia la seva cara de gos amb els ulls grossos.

—Reconeixeria l’home si el veiés de nou?

—El reconeixeria.

Roland va dir-ho amb una convicció amarga que semblava sincera.

—I la dona?

—També. No hi havia més que un tros de vidre entre mi i ells.

—Quin aspecte tenia la dona? Quina edat tenia?

—No ho sé. Era blanca. No sé quina edat tenia.

—Bé, era gran o jove? Era més a prop dels vint-i-cinc, trenta-cinc, quaranta-cinc o cinquanta-cinc?

—Vint-i-cinc, molt probablement.

—Cabells clars, cabells foscos, pèl-roja?

—Cabells foscos.

—Quina roba portava?

—Crec que un vestit? Anava tota blava. Ho recordo perquè era un blau realment brillant i tenia aquelles grans espatlleres en el vestit. Ho recordo.

—Quin aspecte tenia l’home?

—Era alt. Portava vestit i corbata.

—El vestit de quin color?

—No ho sé. Era un vestit fosc. Només recordo això.

—Quina edat tenia? Vostè diria que era de la meva edat o més gran? O més jove?

—Una mica més gran.

—I el reconeixeria si el veiés una altra vegada?

—Sí.

—Bé, Roland, et mostraré algunes fotos i vull que em diguis si reconeixes algú d’aquestes fotos. D’acord?

—Hmmm-hm.

Kramer va anar fins a la seva taula, on Hayden seia, i va dir:

—Perdoneu-me un moment —i va obrir un calaix. Quan ho feia va mirar Hayden durant un moment i va brandar el cap lleument, com si digués: «Va bé». Va treure del calaix una sèrie de fotos que Mitt Lubell havia preparat per a Weiss. Va escampar les fotos a la taula de Jimmy Caughey, davant de Roland Auburn.

—Reconeix alguna d’aquestes persones?

Roland va estudiar les fotos i el seu dit va anar dret a Sherman McCoy somrient en el seu esmòquing.

—És aquest.

—Com sap que és el mateix.

—És ell. El reconec. És el seu mentó. El paio tenia aquest enorme mentó.

Kramer va mirar Martin i després Goldberg. Goldberg somreia lleugerament.

—Veu la dona a la foto, la dona dreta al seu costat? És la dona que anava en el cotxe?

—No. La dona que anava amb el cotxe era més jove i tenia els cabells més foscos, era més… més sexi.

—Sexi?

Roland va començar a somriure de nou però es va contenir.

—Sap, més… estava més bona.

Kramer es va permetre un somriure i una rialleta. Això li va donar la possibilitat de desfogar part de l’excitació que ja sentia.

—Bona, hm? D’acord, bona. Molt bé. Després marxen. Què vas fer aleshores?

—No podia fer gran cosa. Henry era allà agafant-se el braç. El braç estava tot fotut. Per això li vaig dir: «Henry, has d’anar a l’hospital» i ell va dir que no volia anar a cap hospital, que vol anar a casa. Així, comencem a pujar el bulevard Bruckner per tornar al projecte.

—Un moment —va dir Kramer—. Algú va veure com passava tot això? Hi havia algú a la vorera?

—No ho sé.

—No va parar cap cotxe?

—No. Potser si l’Henry hagués jagut allà molt de temps, potser algú hauria parat. Però ningú va parar.

—Bé, doncs vau caminar pujant el bulevard Bruckner, cap al projecte.

—Això mateix. I l’Henry gemegava i semblava a punt de perdre els sentits, i jo dic: «Henry, has d’anar a l’hospital». Així, vam tornar enrere a l’avinguda Hunts Point, travessem el carrer 161 fins a l’estació de metro i veig aquest taxi del Brill.

—Brill?

—És un paio que té dos taxis.

—I ell us va portar al l’hospital Lincoln.

—Aquest paio, Curly Kale, conduïa. És un dels xofers d’en Brill.

—Curly Kale. És el seu nom autèntic o és un motiu?

—No ho sé. És el que li diuen, Curly Kale.

—I els va portar tots dos a l’hospital?

—Això mateix.

—Com semblava trobar-se Henry quan anava a l’hospital? Va ser aleshores que et va dir que s’havia fet mal al cap?

—Això mateix, però parlava sobretot del braç. El puny semblava malament.

—Estava coherent? Semblava normal, en opinió teva?

—Com dic, gemegava molt i deia que el braç li feia mal. Però sabia on era. Sabia el que passava.

—Quan vau arribar a l’hospital, què vau fer?

—Bé, vam sortir, jo vaig anar amb l’Henry fins a la porta d’urgències i ell va entrar-hi.

—No vas entrar amb ell?

—No, vaig tornar al taxi amb Curly Kale i vaig marxar.

—No vas quedar-te amb Henry?

—Vaig pensar que no podia fer res més per ell.

Roland va fer una ullada a Hayden.

—Com és que Henry va tornar de l’hospital?

—No ho sé.

Kramer va fer una pausa.

—Molt bé, Roland, hi ha una cosa més que vull saber. Per què no t’has presentat abans amb aquesta informació? És a dir, el teu amic, o almenys el teu veí… és del mateix barri… és víctima d’un atropellament amb fuita davant dels teus ulls i la televisió en parla i els diaris, i no sabem res de tu fins ara. Què dius d’això?

Roland va mirar Hayden, que només va fer que sí amb el cap, i Roland va dir:

—La pasma em buscava.

Hayden va interrompre.

—Hi havia una ordre de recerca i captura per possessió i venda de droga, resistència a empresonament i un parell de coses més, les acusacions que afronta ara.

Kramer va dir a Roland:

—Et protegies, doncs. Vas retenir aquesta informació per no haver de parlar amb els polis?

—Això mateix.

Kramer estava boig d’alegria. Ja podia veure com la cosa prenia forma. Aquest Roland no era cap angelet, però era totalment creïble. Traieu-lo d’aquell jersei que fa cos i de les bambes! Trenqueu-li els malucs perquè no pugui fer la Brandada de Macarró!

Enterreu aquell afer del Rei del Crack de l’avinguda Evergreen! No queia gaire bé als jurats si un important criminal venia al tribunal oferint un testimoni a canvi d’una rebaixa de pena. Però amb una mica de neteja… era tot el que li feia falta! Tot seguit Kramer va poder veure… la imatge…

Va dir a Roland:

—I dius tota la veritat?

—Hmmm-hm.

—No afegeixes res ni et deixes res a fora?

—Hmmm-hm.

Kramer va anar fins a la taula de Jimmy Caughey, al costat mateix de Roland, i va recollir les fotos. Després es va girar cap a Hayden.

—Advocat —va dir ell—, he de parlar d’això amb els meus superiors. Però, si no estic equivocat, penso que podrem arribar a un pacte.

Ho va veure fins i tot abans que els mots li sortissin de la boca… la imatge… pel dibuixant del tribunal… La podia veure com si la pantalla de la TV ja estigués al davant seu… L’ajudant del Fiscal Lawrence N. Kramer… dret… amb l’índex aixecat… els seus massissos esterno-clido-mastoïdals ressortits… Però com tractaria el dibuixant el seu crani, d’on havia perdut tants de cabells? Bé, si el dibuix feia justícia a la seva figura poderosa, ningú no se n’adonaria. El coratge i l’eloqüència… és el que es veuria. Tota la ciutat de Nova York ho veuria. La senyoreta Shelly Thomas ho veuria.