16. TOT ENRAONANT IRLANDÈS

Els pebrots irlandesos de Martin eren tan grans que Kramer no podia imaginar-lo alegre, excepte potser si estigués borratxo. Fins i tot així, va imaginar que seria un borratxo mesquí i irritable. Però aquest matí estava alegre. Els seus sinistres ulls de dòberman s’havien tornat grossos i brillants. Estava content com una criatura.

—Érem allà drets en aquell vestíbul amb aquells dos porters —deia ell—, i hi ha un brunzit i aquest botó dels llums i, ostres, un dels paios corre a fora com si tingués un filferro clavat al cul i tocava un xiulet i feia gestos per cridar un taxi.

Mirava directament Bernie Fitzgibbon mentre parlava. Tots quatre, Martin, Fitzgibbon, Goldberg i ell mateix, eren al despatx de Fitzgibbon. Fitzgibbon, com corresponia a un cap del Departament d’Homicidis de l’Oficina del Fiscal, era un irlandès prim i atlètic, morè amb les barres quadrades, cabells negres espessos, ulls foscos i el que Kramer designava com Somriure de Vestidor. Un Somriure de Vestidor era ràpid però mai insinuant. Fitzgibbon sens dubte somreia promptament a la història de Martin i als seus detalls avorrits perquè Martin era un tipus especial de petit irlandès amb mala llet i Fitzgibbon comprenia i apreciava l’espècie.

Hi havia dos irlandesos a la sala, Martin i Fitzgibbon, i dos jueus, Goldberg i ell mateix, però pràcticament eren quatre irlandesos. Encara sóc jueu, pensava Kramer, però no en aquesta sala. Tots els polis esdevenien irlandesos, els polis jueus, com Goldberg, però també els polis italians, els polis llatins i els polis negres. Fins i tot els polis negres; ningú no entenia els comissaris de policia que eren normalment negres, perquè la seva pell amagava el fet que havien esdevingut irlandesos. El mateix passava amb els ajudants del fiscal al Departament d’Homicidis. Tots esdevenien irlandesos. Els irlandesos estaven desapareixent de Nova York entre la població general. En la política, els irlandesos, que feia vint anys encara governaven el Bronx, Queens, Brooklyn, i gran part de Manhattan, estaven reduïts a una petita barriada al West Side de Manhattan, on els molls es rovellaven al riu Hudson. Tots els policies irlandesos que Kramer trobava, incloent-hi Martin, vivien a Long Island o en qualsevol lloc com Dobbs Ferry i venien a treballar a ciutat. Bernie Fitzgibbon i Jimmy Caughey eren dinosaures. Tothom que ascendia a l’Oficina del Fiscal del Bronx era jueu o italià. Tanmateix, la marca irlandesa era al Departament de Policia i al Departament d’Homicidis de l’Oficina del Fiscal i hi seria probablement per sempre. Els pebrots irlandesos eren la bogeria amarga que els dominava a tots. Es deien Harps i Ases, és a dir, els irlandesos. Ases! Ells mateixos feien servir la paraula, amb orgull però també com un reconeixement de la seva tossuderia. Comprenen la paraula. La valentia irlandesa no era la valentia del lleó sinó la valentia de l’ase. Com a pasma o com a ajudant del Fiscal a Homicidis, per més greu que fos l’embolic en què et ficaves, no tornaves mai enrere. Defensaves el teu territori. Era això el que feia por fins i tot en el més petit i insignificant de l’espècie. De seguida que prenien una posició, estaven preparats per a lluitar. Per a tractar amb ells havies d’estar preparat per a lluitar també, i no hi ha gaire gent en aquest pobre globus preparada per a lluitar. L’altre aspecte era la lleialtat. Quan un d’ells es ficava en un embolic, els altres mai no trencaven els rengs. Bé, això no era del tot correcte, però el joc hauria d’haver anat massa lluny perquè els irlandesos abandonessin un dels seus. Els polis eren així i se suposava que els ajudants del Fiscal a Homicidis eren també així. La lleialtat era la lleialtat i la lleialtat irlandesa era un monòlit, indivisible. El codi de l’Ase! I tots els jueus, tots els italians, tots els negres, tots els porto-riquenys absorbien aquest codi i esdevenien també irlandesos de pedra. Als irlandesos els agradava contar-se els uns als altres històries de guerra irlandeses, i així quan l’Ase Fitzgibbon i l’Ase Goldberg escoltaven l’Ase Martin, només els faltava mam perquè poguessin completar la imatge emborratxant-se i posant-se sentimentals o emborratxant-se i agafant una ràbia brutal. No, va pensar Kramer, no els fa falta alcohol. S’emborratxen només de pensar que són uns cabronassos i que tenen uns pebrots com una casa.

—Vaig interrogar un dels porters —va dir Martin—. Vull dir, teníem molt de temps. Aquest malparit del McCoy ens fa esperar quinze minuts al vestíbul. De totes maneres, a cada planta, al costat de l’ascensor, tenen dos botons. Un és per a l’ascensor, l’altre per als taxis. Pitges el botó i aquell carallot corre al carrer tocant el xiulet i sacsejant els braços. Però finalment vam entrar a l’ascensor i recordo que no sé en quina planta viu el galifardeu. Fico el cap fora de la porta i dic al porter: «Quin botó pitjo?» i ell diu «Ja l’enviarem nosaltres». Ja l’enviarem nosaltres. Pots pitjar els botons que vulguis dins l’ascensor. Un dels porters ha de pitjar el botó al seu plafó fora de la porta. Fins i tot si vius en aquell lloc tan fotut i vols anar a visitar algú altre, no pots simplement agafar l’ascensor i entrar per la porta d’algú. No que sigui un lloc on em sembli que les persones es deixen caure a casa els altres només per fer-la petar. Sigui com sigui, aquest McCoy és al desè pis. La porta s’obre i entres en una petita sala. L’ascensor no dóna a un saló, dóna a aquesta sala petita i només hi ha una porta. En aquesta planta l’ascensor és només per al seu fotut apartament.

—Has tingut una vida molt protegida, Marty —va dir Bernie Fitzgibbon.

—No tan fotudament protegida, si ho vols saber —va dir Martin—. Truquem a la porta i una cambrera amb uniforme ens obre la porta. És porto-riquenya o sud-americana o qualsevol cosa. En aquest saló on entres, hi ha tot aquell marbre i plafons de fusta i una d’aquelles escales grans collonudes que fan així, com a vegades es veuen a les pel·lícules. Després ens vam refredar els peus al marbre una estona, fins que el tipus es creu que ja ens ha fet esperar prou i després baixa l’escala, molt lentament, amb el seu fotut mentó —ho juro per Crist— amb el seu fotut mentó enlaire. Oi que sí, Davey?

—I tant —va dir Goldberg. Va ruflar divertit.

—Com és ell? —va preguntar Fitzggibon.

—És alt, porta un vestit gris, el mentó enlaire… un carallot de Wall Street. No té mal aire. Uns quaranta anys.

—Com va reaccionar quan us va veure?

—Al començament estava molt calmat —va dir Martin—. Ens va invitar a la biblioteca, crec que era això. No era gaire gran, però hauries de veure la merda que tenia per allà al voltant del sostre. —Va sacsejar la mà en un moviment llarg—. Una colla de carallots tallats a la fusta, com la gent a les voreres i botigues i merda al fons. No havia vist mai res com això. Així sèiem allà i li dic que això és una comprovació de rutina de cotxes d’aquesta marca amb aquesta matrícula i etcètera i ell diu, sí, va sentir alguna cosa sobre això a la televisió i sí, té un Mercedes amb una matrícula que comença per R, i és realment una fotuda coincidència, és clar… i jo vull dir, em sembla, bé, és un punyeter nom més en aquesta fotuda llista de noms punyeters que ens han donat. És a dir, si vols imaginar-te el personatge menys probable que conduiria al fotut bulevard Bruckner al Bronx de nit, aquest és el tipus. Vull dir, jo estava pràcticament excusant-me per fer-li perdre el temps, i aleshores li pregunto si podem donar-hi un cop d’ull i ell pregunta: «Quan?». I jo dic: «Ara», i no va fer falta res més. És a dir, si el tipus m’hagués dit: «És al taller» o «El porta la meva dona» o qualsevol merda així, no sé si hauria tornat a comprovar-ho, tot semblava tan fotudament improbable. Però ell es queda amb aquella mirada a la cara i els seus llavis comencen a tremolar i comença aquella xerrameca que no ho sé… i què és la rutina… però és sobretot la seva cara. Vaig mirar en Davey i ell em va mirar i tots dos vam veure la mateixa punyetera cosa. Oi que és això, Davey?

—Sí. De sobte el cabronàs surt a fora. L’hauries de veure.

—Ja he vist persones així abans —va dir Martin—. No li agrada gens això. No és un mal personatge. Sembla una mica atabalat, però probablement és un tipus collonut. Té dona i una nena. Té aquest fotut apartament. No té cor per a aquesta merda. No té cor per a estar a l’altra banda de la llei. És així, alguna vegada pots estar de l’altra banda de la llei i algunes persones tenen estómac per a això i d’altres no.

—Ell no té estómac perquè seguis a la seva fotuda taula —va dir Goldberg, rient.

—La seva taula? —va preguntar Fitzgibbon.

—Oh, sí —va dir Martin, rient amb el record—. Bé, la cosa és que jo veig com el tipus es desmunta i penso: «Bé, merda, encara no estic preparat per llegir-li els seus fotuts drets però val més que ho faci». Per això intentava estar despreocupat i li dic com ens agradaria la seva cooperació, però no cal que digui res si no vol i té el dret a un advocat i etcètera, i afegeixo: «Si no es pot permetre un advocat, l’Estat n’hi donarà un de franc» i ho dic d’una manera despreocupada, quan les seves fotudes escultures a la paret costen més del que un fotut advocat oficial guanya en tot un any. Així, penso fer el «vell atac» i em quedo al seu davant… ell seu davant la seva taula i jo el miro des de dalt com si digués: «No fotis, tu, no et quedis ara callat només perquè t’estic dient els teus drets, oi?».

—Va ser pitjor que això —va dir Goldberg—. Marty s’asseu a la vora de la fotuda taula del tipus!

—I ell? Què va fer? —va preguntar Fitzgibbon.

—Al començament res —va dir Martin—. Sap que es prepara alguna cosa. No hi ha manera de dir simplement: «A propòsit» i llegir-li els drets a algú com si estiguessis passant el temps. Però ell està confús. Puc veure com els seus ulls es fan cada vegada més grossos. Parla com un malparit. Després s’aixeca i diu que vol parlar amb un advocat. El més divertit és que aquí ell comença a perdre el cap quan li parlem del cotxe, i després anem a veure el cotxe i està net. Ni una sola marca.

—Com heu trobat el cotxe?

—Va ser fàcil. Ell ens havia dit que el guardava en un garatge. Així, vaig pensar, si tens la pasta que té aquest malparit, guardaries el cotxe al garatge de més a prop. I vaig preguntar al porter on era el pàrquing de més a prop. És tot. Ni tan sols no vaig mencionar en McCoy.

—I al garatge, us van mostrar el cotxe?

—Sí, només vaig exhibir la meva placa i Davey va quedar-se a l’altra banda mirant el vigilant com si volgués foradar-li el cap. Saps, un jueu malparit té un aire molt més malparit que un irlandès malparit.

Goldberg va somriure. Va acceptar-ho com un gran compliment.

—Els tipus diuen: «Quin cotxe?» —va dir Goldberg—. Resulta que guarden dos cotxes al garatge, el Mercedes i un Mercury familiar. I val 410 dòlars al mes guardar un cotxe allà. Ho diuen a la paret. Vuit-cents vint dòlars al mes per dos cotxes. Són dos-cents dòlars més que el que jo pago per tota la meva fotuda casa a Dix Hills.

—I el tipus us mostra el cotxe? —va preguntar Fitzgibbon.

—Em diu on està i diu: «Vostè mateix» —va dir Goldberg—. Em sembla que en McCoy no li agrada gaire.

—Bé, no es molestaria gaire per ajudar-lo —va dir Martin—. Li vaig preguntar si el cotxe havia sortit el dimarts de la setmana passada, al vespre, i ell diu: «És clar», i ho recorda molt bé. McCoy el va retirar pels volts de les sis i el va portar pels volts de les deu, i estava molt fotut.

—Està bé tenir persones defensant els teus interessos —va dir Goldberg.

—Sol? —va preguntar Fitzgibbon.

—És el que ell ha dit —va dir Martin.

—En aquest cas estàs segur que és aquest?

—Oh, sí.

—Molt bé —va dir Fitzgibbon—, aleshores quin cas tenim?

—Ara tenim un començament —va dir Martin—. Sabem que conduïa el cotxe aquella nit.

—Dóna’ns vint minuts més amb el carallot i li traurem la resta —va dir Goldberg—. Ja li està sortint tot.

—Jo no hi comptaria —va dir Fitzgibbon—, encara que ho podeu intentar. Però realment encara no tenim res. No tenim testimonis. El xicot mateix està fora de combat. No solament això, el xicot arriba a l’hospital aquella nit i no diu res d’haver estat atropellat.

Una llum va començar a encendre’s. Kramer va interrompre’l:

—Potser ja estava fotut? —Una radiació començava a emanar d’aquella merda—. Sabem que va rebre un bon cop al cap.

—Potser —va dir Fitzgibbon—, però això no em dóna res per a tirar endavant i us dic que l’Abe vol tirar endavant. No està gens content amb aquella manifestació d’ahir. LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS BLANCA. Ha sortit a tots els diaris i a la TV.

—I era fals —va dir Goldberg—. Nosaltres hi érem. Dues dotzenes de manifestants, la meitat dels quals eren els guillats de sempre, aquesta Reva Qualsevol-Cosa i els seus follets i la resta eren badocs.

—Intenta explicar-ho a l’Abe. Ell ho va veure a la TV com tothom.

—Bé, a veure —va dir Kramer—, aquest McCoy sembla un tipus que potser podrem fer cantar.

—Fer cantar?

—Sí. Només penso en veu alta… però potser fent tot això públic…

—Fent-ho públic? —va dir Fitzgibbon—. Estàs de broma? Amb què? El tipus es caga quan dos polis van al seu apartament a interrogar-lo i portava el cotxe la nit que el xicot va ser atropellat? Sabeu el que vol dir això? Res.

—Jo he dit que només pensava en veu alta.

—Sí, bé, fes-me un favor. No pensis en veu alta d’aquesta manera al davant de l’Abe. Et pot prendre seriosament.

Reade Street era un d’aquells carrers antics a prop dels tribunals i de la Casa Gran. Era un carrer estret i les cases de tots dos costats, despatxos i tallers d’indústria lleugera amb columnes i arquitraus de ferro colat, el mantenien en una penombra ombrívola, fins i tot en un dia alegre de primavera com aquest. Gradualment, els edificis d’aquesta àrea, que era coneguda com TriBeCa, o sigui «Triangle Below Canal Street» [triangle a sota del carrer del Canal], eren renovats com a despatxos i apartaments, però la zona conservava la llordesa de sempre. A la quarta planta d’un vell edifici de ferro colat, Sherman va recórrer un corredor amb un terra de rajoles esmolades.

A mig corredor hi havia una placa gravada amb els noms DERSHKIN, BELLAVITA, FISHBEIN & SCHLOSSEL. Sherman va obrir la porta i es va trobar en un minúscul vestíbul de vidre terriblement il·luminat, amb una dona llatina darrere d’un envà de vidre. Va donar el seu nom i va demanar de veure el senyor Killian, i la dona va prémer un botó. Una porta de vidre donava a un espai encara més il·luminat amb les parets blanques. Els llums a sobre eren tan forts que Sherman va mantenir el cap baix. Una estora de cordill de color taronja industrial cobria el terra. Sherman va forçar els ulls, intentant evitar aquell wattatge ferotge. Més endavant, a terra, va poder descobrir la base d’un canapè. La base era de fòrmica blanca. Tenia a sobre coixins de cuir torrat pàl·lid. Sherman s’hi va asseure, i el cul li va lliscar endavant tot seguit. El seient semblava inclinat al revés. Els seus omòplats van tocar els coixins del darrere, que es trobaven contra una placa de fòrmica perpendicular a la base. Cautelosament, va aixecar el cap. Hi havia un altre canapè al seu davant, on hi havia dos homes i una dona. Un dels homes portava un xandall blau i blanc amb dos grans pedaços de cuir blau elèctric al davant. L’altre portava una trinxera feta d’una pell estranya, polsosa, amb molt de gra, potser d’elefant, amb els muscles tan amples que semblava gegantí. La dona portava una jaqueta de cuir negre, també molt ampla, pantalons de cuir negres i botes negres que es plegaven a sota dels genolls com les d’un pirata. Tots tres forçaven els ulls, exactament com Sherman. També lliscaven constantment endavant i després es torçaven de nou enrere, i les seves peces de vestir de cuir cruixien i grinyolaven. La Gent del Cuir. Amuntegats en el canapè, semblaven un elefant turmentat per les mosques.

Un home va entrar en l’àrea de recepció vingut d’una sala interior, un home alt, prim i calb amb celles eriçonades. Portava camisa i corbata, però anava sense americana, i tenia un revòlver en una funda al maluc esquerre. Va fer a Sherman la mena de somriure mort que un metge pot fer en una sala d’espera si no vol que el facin parar. Després va tornar enrere.

Veus de la sala interior: un home i una dona. L’home semblava que empenyia la dona. La dona va fer uns passos petits i va mirar-lo per sobre el muscle. L’home era alt i prim, probablement de gairebé quaranta anys. Portava un vestit encreuat blau marí escacat i una camisa llistada amb un coll blanc emmidonat. El coll era massa gran, molt de calavera per a la manera de pensar de Sherman. Tenia la cara prima, una cara delicada, es podria dir, si no fos el nas, que semblava que li havien trencat. La dona era jove, no tenia més de vint-i-cinc anys, tota pits, llavis vermells brillants, cabells furiosos i un maquillatge provocatiu, sortint d’un jersei de coll alt. Portava pantalons blancs i trontollava sobre un parell de sabates negres de taló alt.

Al començament, les seves veus eren apagades. Després la veu de la dona va fer-se més alta i la de l’home més baixa. Era el cas clàssic. L’home vol limitar les coses a una tranquil·la discussió privada, però la dona decideix jugar un dels seus atots, que és Fer una Escena. Hi ha Fer una Escena i hi ha Llàgrimes. Això era Fer una Escena. La veu de la dona va fer-se cada vegada més alta i finalment la de l’home es va alçar també.

—Però ho has de fer —va dir la dona.

—Però no ho he de fer, Irene.

—I jo, què he de fer? Podrir-me?

—Has de pagar els teus comptes com tothom —va dir ell, imitant-la—. Ja he reduït els meus honoraris a la meitat. I continues demanant-me que faci coses que em podrien fer fora del cos d’advocats.

—No t’interesso.

—No és que no m’interessis, Irene. És que ja m’és igual. Tu no pagues els teus comptes. No em miris així. Estàs sola.

—Però ho has de fer! Què passa si m’empresonen?

—Hauries d’haver-ho pensat, Irene. Què et vaig dir la primera vegada que vas entrar en aquest despatx? Et vaig dir dues coses. Et vaig dir: «Irene, no seré amic teu. Seré el teu advocat. Però faré més per tu que els teus amics». I et vaig dir: «Irene, saps per què faig això? Ho faig per diners». I després vaig dir: «Irene, recorda aquestes dues coses». Oi que és això? Oi que et vaig dir això?

—No puc tornar-hi —va dir ella. Va abaixar les parpelles feixugues Capvespre Tropical i després tot el cap. El seu llavi inferior tremolava; el seu cap i els cabells furiosos van agitar-se, i també els muscles.

Les Llàgrimes.

—Oh, per l’amor de Déu, Irene. Vinga!

Les Llàgrimes.

—Molt bé. Mira… M’assabentaré si et busquen pel 220-31 i et representaré si cal, però és tot.

Les Llàgrimes! Victorioses fins i tot després de tants mil·lennis.

La dona va brandar el cap com una criatura penedida. Va sortir per la brillant sala d’espera. El seu cul es remenava sota el vestit negre brillant. Un dels Homes de Cuir va mirar Sherman i va somriure, d’home a home, i va dir:

—Ay, caramba.

En aquest territori estrany Sherman es va sentir obligat a tornar el somriure.

El calavera va entrar a la sala d’espera i va dir:

—Senyor McCoy? Sóc Tom Killian.

Sherman es va aixecar i li va fer una encaixada. Killian no feia encaixades d’una manera gaire ferma; Sherman va pensar en els dos detectius. Va seguir Killian per una sala amb més projectors.

El despatx de Killian era petit, modern i sever. No tenia finestra. Però almenys no era brillant. Sherman va mirar el sostre. Dels nou projectors, set havien estat descargolats o no n’havien canviat les bombetes quan s’havien fos.

Sherman va dir:

—Els llums a fora… —Va sacsejar el cap i no va acabar la frase.

—Sí, ja ho sé —va dir Killian—. És el que et passa quan cardes amb la decoradora. L’home que va llogar aquest lloc la hi va portar i ella va pensar que l’edifici era trist. I va posar llums. La tia tenia febre de watt. Va dir que el despatx t’hauria de recordar Key Biscayne.

Sherman no va sentir res més després de «cardar amb la decoradora». Com a Senyor de l’Univers, tenia un orgull masculí que podia comandar tots els aspectes de la vida. Però ara, com molts respectables mascles americans abans d’ell, descobria que Tots els Aspectes de la Vida estaven bé, sobretot quan eres a l’audiència. Cardar amb la decoradora. Com podia ell deixar que qualsevol decisió que afectés la seva vida fos presa per aquest tipus de persona en aquesta mena d’atmosfera? S’havia fet el malalt —la més coixa, fluixa, més ploranera de les petites mentides de la vida— a Pierce & Pierce, per poder visitar aquell advocat de l’escòria.

Killian va assenyalar una cadira, una cadira moderna amb esquelet corbat de crom i entapissat vermell de Xina, i Sherman s’hi va asseure. El respatller era massa baix. No hi havia manera de posar-se confortable. La cadira de Killian, darrere la taula, no semblava gaire millor.

Killian va fer un sospir i va girar els ulls de nou.

—Vostè m’ha sentit conferenciant amb el meu client, la senyoreta… —Va fer una corba en l’aire amb la mà en forma de cassola per indicar el mamellam.

—Sí.

—Bé, vet aquí el dret penal en la seva forma bàsica amb tots els elements.

Bé, vataquí al dret panal en la seba forma bàsica amtotzals alaments. Al començament Sherman es va pensar que l’home parlava d’aquesta manera per imitar la dona que acabava de sortir. Després es va adonar que ella no parlava així. Era l’accent de Killian. El dandi emmidonat que seia al seu davant tenia l’accent dels carrers de Nova York, ple de consonants dures i vocals torturades. Tanmateix, va aixecar una mica els ànims de Sherman quan va indicar que sabia que Sherman era nou en el món del dret penal i que vivia en un pla molt superior al seu.

—Quin és el cas? —va preguntar Sherman.

—Drogues. Qui més es pot permetre un advocat en un judici de vuit setmanes? —Després, sense cap transició, va dir—: Freddy em va explicar el seu problema. També l’he llegit a la premsa. Freddy és un gran tipus, però té massa classe per a llegir la premsa. Jo la llegeixo. En aquest cas, per què no m’explica el que va passar realment?

Per a sorpresa seva, tot seguit que va començar, Sherman va trobar fàcil explicar la història en aquell indret, a aquell home. Com un capellà, com si fos confessor seu, aquest dandi amb nas de boxador pertanyia a un altre món.

De tant en tant un intèrfon de plàstic a la taula de Killian feia un bip electrònic i la veu lleugerament llatina de la recepcionista deia: «Senyor Killian… el senyor Scannesi a la 3-0», o «El senyor Rothblatt a la 3-1», i Killian deia: «Digues-li que ja li trucaré», i Sherman recomençava. Però aleshores la màquina va fer bip i la veu va dir:

—El senyor Leong a la 3-0.

—Digues-li… passa-me’l.

Killian va fer un gest desaprovador amb la mà enlaire com dient: «Això no és res comparat amb el que nosaltres discutim, però he de parlar durant mig segon amb aquesta persona».

—Com va tot, Lee? —va dir Killian—. Com va tot?… No fotis!… Eh, Lee, ara mateix llegia un llibre sobre tu… Bé, no sobre tu sinó sobre els Leong… Jo et faria conya? Què et sembla, que vull que algú em foti en un carreró fosc?

Sherman se sentia cada vegada més irritat. I alhora impressionat. Tot indicava que Killian representava un dels acusats de l’escàndol electoral a Chinatown.

Per fi Killian va penjar, es va girar cap a Sherman i va dir:

—Així, vostè va portar el cotxe al garatge, va canviar algunes paraules amb el vigilant i va tornar a casa.

Això era sens dubte per a mostrar que no s’havia distret amb la interrupció.

Sherman va continuar i va acabar amb la visita dels dos detectius, Martin i Goldberg, al seu apartament.

Killian va inclinar-se endavant i va dir:

—Molt bé. La primera cosa que ha de comprendre és que, a partir d’ara, ha de tenir la boca tancada. Que ho entén? No hi guanyarà res, res, parlant d’això amb ningú, sigui qui sigui. Tot el que passarà és que vostè serà molestat una mica més per aquests dos bòfies.

—Què hauria d’haver fet? Eren a l’edifici. Sabien que jo era a dalt. Si hagués refusat parlar amb ells, hauria estat una indicació clara que amagava alguna cosa.

—Tot el que hauria d’haver fet era dir-los: «Cavallers, estic encantat de trobar-los, esteu fent una investigació, jo no tinc cap experiència d’aquestes coses i per aquest motiu us enviaré al meu advocat, bona nit, quan sortiu preneu cura que el pom de la porta no us pegui a l’esquena…».

—Però fins i tot això…

—És millor que el que va passar, oi? De fet, probablement es pensarien: «Bé, aquest carallot de Park Avenue està massa ocupat o massa per damunt de tot per parlar amb paios com nosaltres. Té gent que fa aquestes coses per ell». Probablement no perjudicaria el seu cas. D’ara endavant, certament que no. —Va començar a riure sorneguerament—. L’home li va llegir els seus drets, oi? M’agradaria haver-ho vist. El malparit probablement viu en una torre de dues famílies a Massapequa i seu allà en un apartament de Park Avenue i l’informa que, si no es pot permetre un advocat, l’Estat li’n proveirà un. Perquè li ha de llegir la cosa completa.

Sherman estava de pedra per l’actitud distanciadament humorística de l’home.

—Molt bé —va preguntar—, però què significa això?

—Significa que intenten aconseguir proves per a una acusació criminal.

—Quina?

—Quina prova o quina acusació?

—Quina acusació.

—Hi ha diverses possibilitats. Si Lamb no es mor… podria ser imprudència temerària.

—És el mateix que conducció imprudent?

—No, imprudència temerària és un delicte major. És un delicte bastant greu. Si realment el volguessin fotre, podrien treballar en una teoria d’assalt amb una arma perillosa, o sigui el cotxe. Si Lamb es mor, això crea dues possibilitats més. Homicidi sense premeditació és una d’elles, i homicidi amb negligència criminal és l’altra, encara que en tot el temps que he estat a l’Oficina del Fiscal mai no he sentit a parlar d’acusar ningú per homicidi amb negligència criminal, si no hi havia conducció amb embriaguesa pel mig. A més d’això, tenen el fet d’abandonar l’escena de l’accident i no haver denunciat l’accident. Totes dues coses són delictes majors.

—Però com que jo no conduïa el cotxe en el moment que aquest xicot va ser atropellat, poden fer aquestes acusacions contra meu?

—Abans d’arribar aquí, deixi que li expliqui una cosa. Potser no puguin fer acusacions a ningú.

—No poden?

Sherman va sentir que tot el seu sistema nerviós s’accelerava amb aquest primer senyal d’esperança.

—Va inspeccionar el seu cotxe com cal, oi? No hi ha bonys? Sang? Teixit? Cap vidre trencat? Tot en ordre?

—Sí.

—És perfectament obvi que el xicot no va rebre un cop molt fort. A Urgències el van tractar d’un canell trencat i el van deixar anar, oi?

—Sí?

—El fet és que vostè ni tan sols sap si el seu cotxe el va tocar, oi?

—Bé, vaig sentir alguna cosa.

—Amb tot l’aldarull que hi havia en aquell moment, podria ser qualsevol cosa. Vostè va sentir alguna cosa. Vostè no va veure res. Vostè realment no sap res, oi que no?

—Bé… és cert.

—Comença a entendre per què no vull que parli amb ningú?

—Sí.

—I vull dir ningú. D’acord? Ara. Hi ha una altra cosa. Potser no va ser el seu cotxe que el va tocar. Se li ha ocorregut aquesta possibilitat? Potser no ha estat cap cotxe. Vostè no ho sap. I ells no ho saben, els polis no ho saben. Aquestes notícies del diari són molt estranyes. Vet aquí un gran cas, se suposa, però ningú sap on es va produir aquest escandalós atropellament amb fuita. Al bulevard Bruckner. El bulevard Bruckner té més de vuit quilòmetres! No tenen testimonis. El que el xicot va dir a sa mare és testimoni indirecte. No —no— té cap significat. No tenen cap descripció del conductor. Encara que poguessin establir que va ser el seu cotxe que el va tocar… no poden empresonar un cotxe. Un dels vigilants del garatge podia haver-lo deixat al nebot de la cunyada per anar a Fordham Road a trobar-se amb la promesa. Ells no ho saben. I vostè no ho sap. De fet, coses més estranyes han passat.

—I si l’altre xicot apareix? Li juro que hi havia un segon noi, un noi alt i fort.

—Ho crec. Era una trampa. Volien atracar-lo. Sí, podria presentar-se, però em sembla que té les seves raons per a no aparèixer. Per la història que la mare conta, el xicot tampoc no el va mencionar.

—Sí —va dir Sherman—, però podria aparèixer. Juro que començo a sentir com si hagués d’avançar-me a la situació i prendre la iniciativa i anar a la policia amb la Maria… la senyora Ruskin… i dir-los simplement el que va passar, és a dir, no sé com és la llei, però em sento moralment segur que vaig fer el que havia de fer i ella també en la situació en què ens trobàvem.

—Aiiiiii! —va dir Killian—. Vosaltres, senyors importants de Wall Street, us ho passeu realment bé jugant-vos-la! Aiiiiii! Quina cosa! Quina cosa! —Killian va somriure. Sherman el va mirar sorprès. Killian devia haver-lo detectat perquè va fer una cara perfectament seriosa—. Té alguna idea del que el Fiscal faria si vostè simplement entrés i digués: «Sí, vaig ser jo i la meva amiga, que viu a la Cinquena avinguda, en el meu cotxe»? Se’l cruspirien… cruspirien.

—Per què?

—El cas ja és un futbol polític i no tenen res per a tirar endavant. El reverend Bacon xiscla sobre el cas, és a la TV, el City Light ha perdut el cap i està fent pressió sobre Abe Weiss, que té unes eleccions que s’acosten. Jo conec en Weiss molt bé. Per a l’Abe Weiss el món real no existeix. Només existeix el que surt a la TV i als diaris. Però li diré una cosa més. No li donarien cap oportunitat encara que ningú els mirés.

—Per què no?

—Sap el que fas tot el dia quan treballes a l’Oficina del Fiscal? Portes a judici gent que es diu Tiffany Latour i LeBaron Courtney i Mestaffalah Shabazz i Camilo Rodríguez. Et tornes d’una manera que et mors per posar les mans sobre algú amb categoria. I si els donen una parella com vostè i la seva amiga, la senyora Ruskin… aiiiiiiii, quin regal que seria!

L’home semblava tenir un horrible entusiasme nostàlgic per una presa d’aquestes.

—Què passaria?

—Per començar no hi hauria res en el món que li impedís d’empresonar-los i, si jo conec en Weiss, faria un gran escàndol amb tot això. Potser no tindria possibilitats de tenir-los a la gàbia gaire temps, però seria extremament desagradable. Això li ho puc garantir.

Sherman va intentar imaginar-s’ho. No ho aconseguia. Havia arribat al fons. Va fer un sospir profund.

—Ara comprèn per què no vull que parli amb ningú? Ho ha entès?

—Sí.

—Però, miri, jo no vull descoratjar-lo. La meva tasca en aquest moment no és defensar-lo sinó impedir que hagi de ser defensat. És a dir, assumint que decideix que jo el representi. En aquest moment ni tan sols parlaré d’honoraris perquè no sé el que hi haurà. Si té sort, descobriré que això és un cas de merda.

—Com ho pot descobrir?

—El cap del Departament d’Homicidis de l’Oficina del Fiscal del Bronx és un tipus amb qui jo vaig començar la carrera, Bernie Fitzgibbon.

—I li ho dirà?

—Crec que sí. Som amics. És un Ase, com jo.

—Un Ase?

—Un irlandès.

—Però és assenyat fer-li saber que he designat un advocat i que estic preocupat? No els donarà alguna pista?

—Ostres, ells ja…ja… tenen pistes i saben que vostè està preocupat. Si no estigués preocupat després que aquells dos carallots el van visitar, és que tindria alguna cosa al cap que no funcionava. Però, d’això, me n’ocuparé jo. Del que vostè ha de començar a preocupar-se és de la seva amiga, la senyora Ruskin.

—És això el que Freddy va dir.

—Freddy tenia raó. Si m’he d’encarregar d’aquest cas, vull parlar amb ella i com més aviat millor. Li sembla que estarà disposada a fer una declaració?

—Una declaració?

—Una declaració jurada davant de testimonis.

—Abans de parlar amb en Freddy, jo hauria dit que sí. Ara no ho sé. Si intento que ella faci una declaració jurada, legalment, no sé el que farà.

—Bé, un dia o altre haurem de parlar amb ella. Pot entrar-hi en contacte? No em fa res trucar-li jo mateix, si vol.

—No, seria millor que ho fes jo.

—Una cosa, vostè tampoc vol que ella corri per aquí parlant.

—Freddy m’ha dit que vostè va anar a la Facultat de Dret de Yale. Quan hi va ser?

—Finals dels setanta —va dir Killian.

—Què en pensa?

—Collonut. Ningú entenia res de què carai parlava, jo. Tant podies venir de l’Afganistan com de Sunnyside, Queens. Però em va agradar. És un lloc agradable. I fàcil, tal com van ara les facultats de dret. No intenten enterrar-te amb detalls. Et donen la visió acadèmica, una visió general. Agafes el gran esquema. Són molt bons per a donar-te això. Yale és collonuda per a qualsevol cosa que vulguis ser, mentre no vulguis treballar amb gent amb bambes, armes, droga, luxúria o pornografia.