23. DINS LA CAVITAT

—Bé, ja hi som, Larry —va dir Abe Weiss amb un gran somriure—. T’han posat una volta molt lluent.

Com que Weiss ara l’invitava a fer-ho, Kramer va fer el que volia fer durant els últims quaranta-cinc segons, que era girar-se del tot i mirar els aparells de televisió a la paret.

I de fet, vet-el allà.

La videocassette acabava d’arribar precisament a la part en què el Canal 1 emetia la notícia de la nit passada amb el dibuix de l’escena del tribunal. El so estava baix, però Kramer podia sentir la veu del locutor, Robert Corso, com si estigués dins el seu cap: «L’ajudant del Fiscal, Lawrence Kramer, va fer la petició al jutge Samuel Auerbach i va dir: “Senyoria, el poble del Bronx…”». Al dibuix, el seu cap semblava completament calb, cosa que no era real ni justa, perquè ell no era calb, només estava perdent cabell. De totes maneres, vet-el aquí. Ell no era una d’aquelles Persones-que-Surten-a-la-TV. Era ell mateix, i si hi havia hagut mai un guerrer poderós de la Justícia, era ell mateix en aquella pantalla. El seu coll, les seves espatlles, el seu pit, els seus braços eren enormes, com si estigués llançant el martell de 8 quilos als Jocs Olímpics en comptes de brandar uns fulls de paper a Sammy Auerbach. És cert que una de les raons per què semblava tan gros era que el dibuix estava una mica fora de proporció, però això era probablement la manera com l’artista l’havia vist: Més Gran que la Vida. L’artista… Quina italianeta sucosa… Els llavis com nectarines… Pits rodons sota un jersei brillant i sedós… Lucy Dellafloria, es deia… Si no hi hagués tant d’enrenou i confusió, hauria estat la cosa més fàcil del món. Al capdavall, ella havia segut al jutjat concentrada en ell, al centre de l’escenari, absorta en ell, en la passió de la seva presentació, la confiança de la seva actuació al camp de batalla. Havia estat absorta com a artista i com a dona… amb llavis carnosos de Noia Italiana Bruta… en ell.

Tot i així, el dibuix havia desaparegut massa aviat i ara Weiss era a la pantalla amb tot un bosc de micròfons al davant. Els micròfons havien estat en petits suports metàl·lics a la seva taula, per a la conferència de premsa que va donar després de l’acusació. N’havia donat una altra aquest matí. Weiss sabia exactament com mantenir l’atenció sobre ell. Oh, sí. L’espectador mitjà de TV es pensaria que el personatge central era Abe Weiss i que l’ajudant del fiscal que havia presentat el cas al tribunal, aquell Larry Kramer, era simplement l’instrument de la brillantor estratègica i de la veu rogallosa d’Abe Weiss. De fet Weiss no havia posat mai els peus en un tribunal durant tot el temps que feia que ocupava el càrrec, que era gairebé quatre anys. Però Kramer no es ressentia d’això; o almenys no se’n ressentia gaire. Era així. Era d’aquesta manera que les coses anaven. Passava el mateix en totes les oficines de fiscal, no solament la de Weiss. No, aquest matí el Capità Ahab no eclipsava massa en Kramer. Els informatius de la TV i de la premsa havien citat el nom de Lawrence Kramer moltes vegades, i ella, la deliciosa Lucy Dellafloria, la sexi Lucy Delicada Flor, havia fet el seu retrat i havia captat la poderosa figura de Kramer. No, collonut. I Weiss s’havia molestat fins al punt d’indicar-li-ho engegant la videocassette. El missatge implícit era: «Molt bé, jo sóc l’estrella perquè sóc jo qui dirigeix aquesta oficina i sóc jo qui ha d’afrontar una reelecció. Però, mira, no et deixo fora. Ocupes el segon lloc».

Així, tots dos van veure la resta de la cobertura del Canal 1 a l’aparell de televisió. Hi havia Thomas Killian amb els micròfons prop de la seva cara.

—Mira aquell fotut vestit —va murmurar Weiss—. Ridícul.

El que va passar pel cap de Kramer era quant devia costar aquell vestit.

Killian continuava dient que es tractava d’una «detenció de circ» i «una acusació de circ». Semblava extremadament furiós.

—Ahir vam arribar a un acord amb el fiscal que el senyor McCoy es presentaria a l’acusació al Bronx pacíficament, voluntàriament; aquest matí, i el fiscal ha decidit violar aquest acord i detenir el senyor McCoy com si fos un criminal violent… i per què? Per les vostres càmeres i pels vots.

—Vés a fer-te fotre —va dir Weiss a la pantalla.

Killian continuava:

—El senyor McCoy no solament refuta aquestes acusacions sinó que està desitjós que els fets en aquest cas siguin revelats, i quan siguin revelats, vostès veuran que l’escenari que presenten per a aquest cas no té cap fonament.

—Bla bla bla —va dir Weiss a la pantalla.

La cambra es va moure cap a una figura dreta exactament darrere Killian. Era McCoy. Duia la corbata afluixada i cap a una banda. La camisa i l’americana estaven rebregades. Els cabells embullats. Semblava mig ofegat, amb els ulls girats al cel. No semblava que fos allà.

Ara la cara de Robert Corso era a la pantalla i parlava de McCoy, McCoy, McCoy. Ja no era el cas Lamb. El blanc anglosaxó protestant de Wall Street amb un perfil aristocràtic havia donat al cas un cert sex appeal. La premsa no se’n cansava.

La taula de Weiss era coberta de diaris. Encara hi havia el City Light d’ahir a la tarda dalt de tot. Amb lletres enormes, la primera plana deia:

Les paraules eren damunt una foto alta i prima de McCoy, xop, amb les mans al davant i l’americana plegada sobre els punys, òbviament per amagar les manilles. Tenia el seu bell mentó aixecat i la mirada ferotge es dirigia directament, abaixant el nas, a la càmera. Semblava com si digués: «Sí, i què?». Fins i tot el Times tenia el cas a la primera plana aquest matí, però el diari que havia realment perdut el cap era The City Light. El titular d’aquest matí deia:

Un titular més petit a dalt deia: L’Equip Mercedes: Ell Atropella, Ella S’escapa. La foto era la de la revista de societat W, la que Roland Auburn havia assenyalat, amb McCoy en el seu esmòquing, somrient, i la dona, molt digna i planera. El peu deia: Un testimoni diu que la companya de McCoy era més jove, que estava més «bona» que la seva dona de quaranta anys, Judy, a sota en una festa de beneficència. Una línia de lletres blanques en una faixa negra al peu de la pàgina deia: Protestes contra la fiança del milionari de Wall Street. Vegeu pàgina 3. I: Chez McCoy i Chez Lamb: Una Història de Dues Ciutats. Fotos, pàgines 4 i 5. A les pàgines 4 i 5 hi havia fotos de la casa de McCoy a Park Avenue i fotos de les minúscules habitacions dels Lamb. Un llarg peu començava: Dues Nova Yorks terriblement diferents van col·lidir quan el Mercedes-Benz esportiu de 50.000 dòlars del banquer de Wall Street Sherman McCoy va atropellar l’estudiant de matrícula Henry Lamb. McCoy viu en un apartament de dos pisos i 14 habitacions, que val 3 milions de dòlars, a Park Avenue. Lamb en un apartament de tres habitacions de 247 dòlars al mes en un projecte immobiliari al Bronx del Sud.

Weiss estava encantat amb tota aquella cobertura. Havia fet desaparèixer tota aquella xerrameca de «justícia blanca» i «Johannesbronx». No havien aconseguit fer pujar la fiança de McCoy a 250.000 dòlars però havien lluitat per això agressivament. Agressivament? Kramer va somriure. Els ulls de Sammy Auerbach s’havien obert com un parell de para-sols quan li havia fet la petició. Havia estat només una mica ultratjant, però havia dit el que volia dir. L’Oficina del Fiscal del Bronx estava en contacte amb el poble. I continuarien insistint en una fiança més elevada.

No, Weiss estava content. Això era obvi. Era la primera vegada que Kramer era cridat al despatx de Weiss tot sol, sense Bernie Fitzgibbon.

Weiss va pitjar un botó i la televisió es va apagar. Va dir a Kramer:

—Has vist l’aire de McCoy? Semblava desfet. Milt va dir que tenia aquest aspecte quan va arribar ahir al tribunal. Va dir que tenia un aspecte horrible. Què va passar?

—Bé —va dir Kramer—, és que plovia. Es va mullar mentre esperava a la cua al Registre Central. El van fer esperar a la cua com qualsevol altre, que era el que es pretenia. No donar-li cap tractament especial.

—Molt bé —va dir Weiss—, però, ostres, portem Park Avenue al jutjat i Milt diu que el tipus semblava que hagués estat pescat al riu. Bernie m’ha esbroncat a causa d’això, també. Per començar, no volia portar-lo a través del Registre Central.

—No tenia un aire així tan dolent, senyor Weiss —va dir Kramer.

—Pots dir-me Abe.

Kramer va abaixar el cap, però va decidir que esperaria un interval decent abans d’intentar el seu primer Abe.

—No semblava diferent de qualsevol altre que passa per les gàbies.

—I també hi ha Tommy Killian que intenta fer un escàndol sobre això.

Va fer un gest cap als aparells de televisió.

Kramer va pensar: Bé, finalment has fotut una guitza contra els dos Ases. Bernie havia quedat descontent, per no dir res més, quan Weiss l’havia desautoritzat i havia donat ordre a Kramer de demanar que la fiança de McCoy fos aixecada de 10.000 a 250.000 dòlars després de l’acord que Bernie havia fet amb Killian de 10.000. Weiss havia dit a Bernie que era només per calmar els residents de la comunitat que es pensaven que McCoy tindria un tractament especial i que ell sabia que Auerbach mai no fixaria una fiança tan alta. Però per a Bernie era un incompliment de contracte, una violació dels reglaments del Banc de Favors, del sagrat codi de lleialtat d’un irlandès amb un altre en el sistema de justícia criminal.

Kramer va poder veure un núvol passant davant de la cara de Weiss, i després Weiss va dir:

—Bé, que se’n foti, en Tommy. Estàs fotut si vols complaure tothom. Vaig haver de prendre una decisió. En Bernie estima en Tommy i això està molt bé. Jo mateix estimo en Tommy. Però en Bernie vol fer-li les coses massa fàcils! Per les promeses que va fer a en Tommy, en McCoy hauria passat per aquí com el Príncep Charles. Quant de temps va ser a les gàbies, en McCoy?

—Oh, unes quatre hores.

—Bé, carai, això és normal, oi?

—Més o menys. He vist acusats transferits de la gàbia d’una comissaria a una altra i després al Registre Central i després a Rickers Island i de nou al Registre Central i només després compareixien davant del jutge. Són detinguts un divendres al vespre i poden passar tot el cap de setmana saltant d’una banda a l’altra. En aquests casos estan fets realment una merda. En McCoy ni tan sols va haver de començar en una comissaria ni va arribar amb autobús al Registre Central.

—Molt bé. En aquest cas no sé per què hi ha tot aquest merder. Li va passar alguna cosa a les gàbies? Què va passar?

—Res. La computadora es va avariar, em sembla. Per això va haver-hi una demora. Però això passa constantment, també. És normal.

—Vols saber el que em sembla? Em sembla que en Bernie, sense saber-ho… no m’interpretis malament, jo respecto molt en Bernie… però em sembla que, sense saber-ho, es pensa realment que una persona com en McCoy havia de tenir un tractament especial perquè és blanc i perquè és conegut. Ara, això és una cosa molt subtil. En Bernie és irlandès, tal com en Tommy és irlandès, i els irlandesos tenen una mica del que els anglesos diuen deferència dins seu, i ni tan sols ho saben. Es deixen impressionar per aquests blancs anglosaxons protestants com en McCoy, encara que conscientment puguin actuar i pensar com si fossin membres de l’IRA. No és realment important, però un home com en Bernie ha d’afrontar aquesta deferència, aquesta cosa irlandesa inconscient, i ni tan sols ho sap. Però nosaltres no representem els blancs anglosaxons protestants, Larry. Dubto fins i tot que n’hi hagi algun que visqui al Bronx. Potser a Riverdale.

Kramer va riure per sota el nas.

—No, parlo seriosament —va dir Weiss—. Això és el Bronx. Estem en el Laboratori de Relacions Humanes. És com jo en dic, el Laboratori de Relacions Humanes.

Era cert; en deia el Laboratori de Relacions Humanes. Ho deia cada dia, com si s’hagués oblidat del fet que tothom que hagués estat alguna vegada al seu despatx ja li ho havia sentit dir abans. Però Kramer estava predisposat a perdonar el costat neci de Weiss. Més que perdonar… comprendre… i apreciar la veritat essencial que hi havia a sota les seves bufonades. Weiss tenia raó. No podies dirigir el sistema de justícia criminal del Bronx i fingir que eres en una mena qualsevol de Manhattan desplaçada.

—Vine aquí —va dir Weiss. Es va aixecar de la seva gran cadira, va anar fins a la finestra i va cridar Kramer. Des d’allà, a la sisena planta, dalt del turó, la vista era esplèndida. Eren prou amunt perquè tots els sòrdids detalls fossin lluny i l’encantadora i sinuosa topografia del Bronx dominés. Van mirar sobre l’estadi Yankee i el Parc John Mullaly, que, vist des d’allà dalt, semblava realment verd i silvestre. Lluny, al davant, més enllà del riu Harlem, hi havia el perfil de Manhattan, on es podia veure el Centre Mèdic Presbiterià Colúmbia, i des d’aquí semblava pastoral, com una d’aquelles pintures paisatgístiques antigues on posen alguns arbres borrosos al fons i alguns núvols grisos o tous.

Weiss va dir:

—Mira aquests carrers, Larry. Què veus? Qui veus?

Tot el que Kramer podia veure, de fet, eren unes figures minúscules caminant al carrer 161 i l’avinguda Walton. Eren tan lluny que semblaven insectes.

—Són tots negres i porto-riquenys —va dir Weiss—. Ja no veus vells jueus passejant per allà, ni italians, i aquest és el centre del Bronx. Aquí és com el carrer Montague a Brooklyn o la plaça de la Casa Gran a Manhattan. A l’estiu els jueus acostumaven a seure a la vorera a la nit allà mateix, al Grand Concourse, i simplement miraven els cotxes que passaven. Ara no aconseguiries fer que en Charles Bronson s’hi assegués. Aquesta és l’era moderna i encara no ho entén ningú. Quan jo era un nen, els irlandesos dominaven el Bronx. El van dominar molt de temps. Recordes Charlie Buckley? Charlie Buckley, el congressista? No, ets massa jove. Charlie Buckley, l’Amo del Bronx, un irlandès dels antics. Uns trenta anys enrere, Charlie Buckley encara dominava el Bronx. I ara estan acabats, i qui el domina? Jueus i italians. Però per quant de temps? No n’hi ha cap allà sota, al carrer, i per això durant quant de temps continuaran aquí dalt, en aquest edifici? Però això és el Bronx, el Laboratori de Relacions Humanes, com en dic. Aquella gent allà sota és gent pobra, Larry, i la pobresa crea el crim, i el crim en aquesta barriada… bé, no cal que t’ho digui. Una part de mi és idealista. Vull enfrontar cada cas amb una base individual i cada persona una per una. Però amb la càrrega de casos que tenim? Què t’anava a dir?… L’altra part de mi sap el que fem aquí, som com un petit grup de cow-boys conduint un ramat. Amb un ramat el més que pots esperar és conservar el ramat com un tot —va fer un gran gest al voltant amb les mans— sota control i esperar no perdre massa caps pel camí. Oh, el dia vindrà, i potser molt aviat, quan aquella gent allà sota tindrà els seus propis líders i les seves pròpies organitzacions i seran el Partit Democràtic del Bronx i tota la resta, i nosaltres ja no serem en aquest edifici. Però en aquest moment ens necessiten, i hem de fer el que és just per a ells. Hem de fer-los saber que no estem apartats d’ells i que ells són tan part de Nova York com nosaltres. Hem d’enviar-los el missatge adequat. Hem de fer-los saber que potser som durs amb ells quan passen de la ratlla, però no és perquè són negres o hispànics o pobres. Hem de fer-los saber que la justícia realment és cega. Hem de fer-los saber que si ets blanc i ric, tot va de la mateixa manera. Aquest és un missatge molt important. És més important que qualsevol punt específic o tecnicisme de la llei. Aquí resideix la importància d’aquesta oficina, Larry. No som aquí per a resoldre casos. Som aquí per a crear esperança. És això el que en Bernie no entèn. En Bernie encara juga a la política irlandesa —va dir Weiss—, de la mateixa manera que en Charlie Buckley acostumava a jugar-la, i això s’ha acabat. S’ha acabat. Som a l’era moderna al Laboratori de Relacions Humanes, i hem jurat representar aquella gent que veiem allà sota.

Kramer va mirar detingudament els insectes. Quant a Weiss, l’elevació dels seus sentiments havia omplert d’emoció la seva veu i la seva cara. Va fer a Kramer una mirada sincera i un somriure cansat, la mena de mirada que diu: «Això és realment la vida, quan deixem de banda les consideracions mesquines».

—Mai no havia vist les coses d’aquesta manera abans, Abe —va dir Kramer—, però tens tota la raó.

Semblava un bon moment per al primer Abe.

—Des del començament que jo estava preocupat per aquest cas McCoy —va dir Weiss—. Donava la impressió que en Bacon i aquella gent estaven forçant el cas i que tot el que nosaltres fèiem era reaccionar. Però està bé. Va quedar bé. Com tractem un cap d’ala de Park Avenue? Com qualsevol altre! És detingut, és emmanillat, li treuen les impressions digitals, s’espera a les gàbies, exactament com qualsevol altre en aquests carrers! Em sembla que és un missatge collonut. Fa saber a aquella gent que nosaltres som els que els representem i que ells són part de la ciutat de Nova York.

Weiss va mirar el carrer 161 com un pastor miraria el seu ramat. Kramer va sentir-se content que ningú llevat d’ell no fos testimoni d’això. Si hi hagués més d’un testimoni, allà, aleshores regnaria el cinisme. No podries pensar en res més excepte que Weiss tenia una elecció cinc mesos després i que un 70 per cent dels habitants del Bronx eren negres i llatins. Però com no hi havia, de fet, cap altre testimoni, Kramer va poder arribar a l’essència de l’afer, que era que aquell home maniàtic que tenia al davant, el Capità Ahab, tenia raó.

—Ahir vas fer una gran tasca —va dir Weiss—, i vull que continuïs així. No et fa sentir bé fer servir les teves capacitats per a alguna cosa que té un significat? Ostres, tu saps quant guanyo jo. —Kramer ho sabia. Eren 82.000 l’any—. Vaig tenir una dotzena d’oportunitats de prendre una altra direcció i guanyar tres vegades, cinc vegades això en el camp privat. Però per què? Només vius una vegada, Larry. Per què vols ser recordat? Perquè tenies una fotuda mansió a Riverdale o Greenwich o Locust Valley? O perquè vas canviar les coses? En Thommy Killian em fa llàstima. Era un bon ajudant de Fiscal, però en Tommy volia guanyar diners i ara guanya diners. Però com? Agafant de les mans i mocant una pila d’estafadors, psicòtics i camells. Un tipus com en McCoy el fa sentir-se bé. No ha conegut un home com ell des que va sortir d’aquí. No, jo prefereixo dirigir el Laboratori de Relacions Humanes. Es així que jo penso. Prefereixo canviar les coses.

Ahir vas fer una gran tasca. I vull que continuïs així.

—Ostres, quina hora és? —va dir Weiss—. Tinc gana.

Kramer va mirar el rellotge ràpidament.

—Gairebé un quart d’una.

—Per què no et quedes i dines amb mi? Vindrà el jutge Tonneto, i aquest tipus del Times, l’Overton Qualsevol-cosa… ho oblido sempre, tots es diuen Overton o Clifton o algun nom fotut com aquests… i en Bobby Vitello i en Lew Weintraub. Coneixes en Lew Weintraub? No? Queda’t. Aprendràs algunes coses.

—Bé, si realment…

—És clar! —Weiss va fer un gest cap a la seva gegantina taula de conferències, com per dir que hi havia molt d’espai—. És només encarregar uns entrepans.

Va dir-ho com si fos un d’aquells dinars improvisats on has d’encarregar en comptes de sortir, com si ell o qualsevol altre pastor de l’illa fortalesa s’atrevís a passejar-se entre el seu ramat i a dinar al centre del Bronx.

Però Kramer va foragitar tot el cinisme barat dels seus pensaments. Dinar amb gent com el Jutge Tonneto, Bobby Vitello, Lew Weintraub, el constructor, Overton Qualsevol-Cosa-Anglosaxó de The New York Times, i el mateix Fiscal!

Començava a sortir de l’anonimat!

Gràcies a Déu pel Gran Acusat Blanc. Gràcies, Senyor, pel senyor Sherman McCoy.

Amb un batec de curiositat, va pensar en McCoy. McCoy no era molt més gran que ell. Què tal semblava aquesta petita immersió glaçada en el món real a un blanc anglosaxó protestant que ho havia tingut tot com volia tota la vida? Però no va ser més que un batec.

Els indis bororo, una tribu primitiva que viu als marges del riu Vermelho, a les jungles amazòniques del Brasil, creuen que no hi ha un jo privat. Els bororos consideren la ment com una cavitat oberta, com una caverna, un túnel o una arcada, si voleu, en la qual viu tot el poble i la jungla creix. El 1969 José M.R. Delgado, l’eminent especialista cerebral espanyol, va dir que els bororos tenien raó. Durant gairebé tres mil anys, els filòsofs occidentals han considerat el jo com una cosa única, una cosa tancada dins el crani de cada persona, per dir-ho d’alguna manera. Aquest jo més íntim es relacionava amb el món exterior i aprenia amb ell, és clar, i podia ser incompetent quan ho feia. Tanmateix, al cor del nostre jo se suposava que hi havia alguna cosa irreductiva i inviolable. No és així, va dir Delgado. «Cada persona és un compost transitori de materials trets de l’ambient». La paraula important era transitori i parlava no d’anys sinó d’hores. Va citar experiments en què estudiants universitaris sans en llits ben il·luminats però en cambres insonoritzades, fent servir guants per reduir el sentit del tacte i ulleres translúcides per impedir vistes específiques, havien començat a tenir al·lucinacions en poques hores. Sense tot el poble, tota la jungla, ocupant la cavitat, no els quedava ment.

De totes maneres, no va citar investigacions del cas oposat. No va discutir el que passa quan el jo —o el que suposem que és el jo— no és una mera cavitat oberta al món exterior sinó que ha esdevingut de sobte un parc de diversions on tothom, todo el mundo, tout le monde, va a córrer, saltironant i xisclant, amb els nervis tensos, el cos cremant, a punt per a tot, tot el que tens, rialles, llàgrimes, gemecs, excitacions vertiginoses, bleixos, horrors, el que sigui, com més sangonosos millor. Cosa que equival a dir que no ens va dir res de la ment d’una persona al centre d’un escàndol al darrer quart del segle vint.

Al començament, durant les setmanes que van seguir l’incident al Bronx, Sherman McCoy va considerar la premsa com un enemic que el perseguia allà fora. Temia els diaris de cada dia i els informatius de la mateixa manera que un home podria témer les armes de qualsevol enemic impersonal i invisible, de la manera que temeria la caiguda de bombes o granades. Fins i tot ahir, a fora del Registre Central, a la pluja i la brutícia, quan va veure el blanc dels ulls d’aquella gent i el groc de les seves dents i que l’insultaven i escarnien i empaitaven, quan ho feien tot llevat de trepitjar-lo i escopir-li a sobre, eren encara l’enemic allà fora. S’havien apropat per a l’atac, i l’havien ferit i humiliat, però no podien arribar al seu jo inviolat, Sherman McCoy, dins el gresol de llautó de la seva ment.

Es van apropar per a l’atac. I després el van matar.

No recordava si havia mort mentre encara esperava a fora, a la cua, abans que la porta del Registre Central s’obrís, o mentre era a les gàbies. El moment que va deixar l’edifici i Killian va fer la seva improvisada conferència de premsa als graons, havia mort i renascut. En la seva nova encarnació, la premsa ja no era un enemic i ja no era allà fora. La premsa era ara una malaltia, com el lupus erythematosus o la granulomatosis de Wegener. Tot el seu sistema nerviós central era ara lligat per fils al vast i incalculable circuit de ràdio i televisió i diaris, i el seu cos bullia i cremava i brunzia amb l’energia de la premsa i la lascívia d’aquells a qui arriba, que és tothom, des del veí de més a prop fins a l’estranger més avorrit i llunyà, emocionats tots durant un moment per la seva desgràcia. Per milers, no, milions, ara venien corrent endins de la cavitat del que ell havia suposat que era el seu jo, Sherman McCoy. Ja no podia impedir-los d’entrar a la seva pell de la mateixa manera que no podia conservar l’aire fora dels pulmons. (O, més ben dit, podia conservar-los a fora només de la mateixa manera que podia refusar aire als seus pulmons d’una vegada per sempre. Aquella solució se li havia ocorregut més d’una vegada durant aquell llarg dia, però va lluitar contra el pessimisme, ho va fer, ho va fer, ho va fer, ell que ja havia mort una vegada).

Va començar pocs minuts després que ell i Killian haguessin aconseguit alliberar-se de la multitud de manifestants i reporters i fotògrafs i equips de TV i entrar al sedan que Killian havia llogat. El conductor escoltava una emissora a la ràdio del cotxe, i immediatament va arribar l’informatiu i immediatament Sherman va sentir el seu nom, el seu nom i totes les paraules clau que escoltaria i llegiria repetidament durant la resta del dia: Wall Street, alta societat, atropellament amb fuita, estudiant de matrícula del Bronx, companya no identificada, i va poder veure els ulls del conductor al retrovisor espiant la cavitat oberta coneguda com a Sherman McCoy. Quan van arribar al despatx de Killian, l’edició del migdia del City Light ja hi era i la seva cara contorçada el mirava des de la primera pàgina i tothom a Nova York era lliure per a entrar a través d’aquells seus ulls aterrits. Al final de la tarda, quan va anar a casa, va haver de travessar la multitud de reporters i equips de TV per entrar al seu edifici. Li deien «Sherman», tan alegrement i menyspreadorament i imperiosament com els agradava, i Eddie, el porter, el va mirar als ulls i va ficar el cap a l’interior de la cavitat. Per empitjorar les coses, va haver de pujar a l’ascensor amb els Morrissey, que vivien a l’àtic. No van dir res. Només van ficar els seus nassos llargs a l’interior de la cavitat i van ensumar la seva vergonya, fins que les seves cares es van tibar de la pudor. Havia comptat amb el fet que el seu número de telèfon no sortia a la llista com una protecció, però la premsa ja ho havia resolt quan va arribar a casa i Bonita, la bondadosa Bonita, que només va fer una llambregada ràpida a l’interior de la cavitat, havia de passar les trucades pel sedàs. Totes les imaginables organitzacions noticioses trucaven, i hi havia algunes trucades per a Judy. I per a ell? Qui seria tan deficient de dignitat, tan immune al desconcert, per a fer una trucada personal a aquesta gran arcada pública udolant, aquesta conca de vergonya i covardia, que era el mateix Sherman McCoy? Només la seva mare i el seu pare i Rawlie Thorpe. Bé, com a mínim Rawlie va tenir aquest gest. Judy caminava per l’apartament trastornada i llunyana. Campbell estava perplexa però no en llàgrimes; no encara. No havia pensat que pogués enfrontar la pantalla de televisió, però la va engegar. A tots els canals hi havia vilipendi. Important banquer de Wall Street, alt funcionari de Pierce & Pierce, alta societat, col·legi privat, Yale, fill consentit de l’antic associat general de Dunning Sponget & Leach, la firma d’advocats de Wall Street, en el seu Mercedes esportiu de 60.000 dòlars (ara un extra de 10.000), amb una morena bona com un tren, que no era la seva dona, res que s’assemblés a la seva dona i que fa que la seva dona sembli poca cosa per comparació, atropella un fill exemplar d’una família pobra però honrada, un jove estudiant de matrícula que va créixer als projectes, i s’escapa amb el seu magnífic cotxe sense ni tan sols un moment de pietat, i molt menys ajut, per la seva víctima, que ara és a les portes de la mort. La cosa més fantàstica de tot era —i li va semblar fantàstica quan es va asseure allà mirant l’aparell de televisió— era que ell no estava trasbalsat ni furiós amb aquelles indecents distorsions i manifestes mentides. Al contrari, tenia vergonya. A la nit havien estat tan repetides al vast circuit al qual la seva pell semblava ara lligada, que havien agafat el pes de la veritat en què milions de persones ara veien aquest Sherman McCoy, aquest Sherman McCoy de la pantalla, i sabien que ell era l’home que havia comès aquell acte despietat. Eren aquí ara, en enormes multituds, rient per sota el nas i furiosos i probablement veient coses encara pitjors a l’interior de l’arcada pública que ell abans es creia que era el jo privat de Sherman McCoy. Tothom, cada ànima viva que el mirava, amb la possible excepció de Maria, si alguna vegada el mirés de nou, el coneixeria com aquesta persona a la primera plana de dos milions, tres milions, quatre milions de diaris i a la pantalla de sap Déu quants milions d’aparells de televisió. L’energia de les acusacions, presentades pel vast circuit de la premsa, que estava lligada amb el seu sistema nerviós central, brunzia i cremava a la seva pell i li feia pujar l’adrenalina. Les seves pulsacions eren sempre ràpides, i tanmateix ell ja no es trobava en estat de pànic. Una torpor trista, molt trista s’havia instal·lat en ell. No podia concentrar-se en res, ni durant prou temps per sentir-se trist. Va pensar en com això podria afectar Campbell i Judy, però ja no sentia les terribles punyides que havia sentit abans… d’haver mort. Això el va alarmar. Va mirar la filla i va intentar sentir les punyides, però era un exercici intel·lectual. Era tot tan trist i opressiu, opressiu, opressiu.

El que realment sentia era por. Era la por de tornar allà.

La nit passada, exhaust, havia anat al llit i havia pensat que no aconseguiria dormir. De fet, va adormir-se gairebé tot seguit i havia tingut un somni. Era fosc. Anava amb un autobús que pujava per la Primera Avinguda. Era estrany perquè no agafava un autobús a Nova York feia més de deu anys. Sense que se n’adonés, l’autobús feia el revolt cap al carrer 110 i era de nit. S’havia saltat la seva parada, encara que no recordava quina devia ser. Ara es trobava en una barriada negra. De fet, devia haver estat una barriada hispànica, Spanish Harlem, però era una barriada negra. Va sortir de l’autobús, tement que, si es quedava, les coses podrien empitjorar encara més. Als porxos, a les voreres, podia veure figures en la foscor, però encara no l’havien vist. Va córrer pels carrers en l’obscuritat, intentant dirigir-se a l’oest. El seny li hauria dit que tornés enrere a la Primera Avinguda, però semblava terriblement important que es dirigís a l’oest. Ara es va adonar que les figures el voltaven. No deien res, ni tan sols s’acostaven massa… de moment. Tenien tot el temps del món. Va córrer a través de la foscor, buscant les ombres, i gradualment les figures es van acostar; lentament, perquè tenien tot el temps del món. Es va despertar amb un pànic espantós, transpirant, amb el cor saltant a fora del pit. Havia dormit menys de dues hores.

Al matí, quan el sol va sortir, es va sentir més fort. El brunzit i la cremor havien cessat i va preguntar-se: Estic lliure d’aquest estat terrible? És clar, no ho havia comprès. El vast circuit simplement s’havia interromput durant la nit. Els milions d’ulls acusadors eren tancats. En tot cas, va decidir: Seré fort. Quina altra cosa podia fer? Res més, llevat de morir-se de nou, lentament o ràpidament; i de debò. Va ser amb aquell estat d’ànim que va decidir que no seria un presoner al seu apartament. Faria la seva vida el millor que pogués i enfrontaria la multitud. Començaria per portar Campbell a la parada de l’autobús, com sempre.

A les set, el porter va trucar, amb excuses, per dir que una mitja dotzena de reporters i fotògrafs estaven acampats a fora, a la vorera i en cotxes. Bonita li va transmetre el missatge i Sherman va tibar les barres, va aixecar el mentó i va decidir afrontar-los de la mateixa manera que s’afronta el mal temps. Tots dos, Sherman amb el seu vestit de llana anglès més discret i Campbell amb el seu uniforme de l’escola Taliaferro, van sortir de l’ascensor i van apropar-se a la porta, i Tony va dir, amb autèntica sinceritat:

—Bona sort. Són una colla molt grollera.

A la vorera, el primer era un xicot molt jove, amb aire de criatura, i va acostar-se amb una actitud que semblava delicadesa i va dir:

—Senyor McCoy, volia preguntar-li…

Sherman va agafar la mà de Campbell i va aixecar el seu mentó de Yale i va dir:

—No tinc cap comentari a fer. Ara, si em perdona.

De sobte, cinc, sis, set d’ells el voltaven, a ell i a la Campbell, i ja no hi havia més «senyor McCoy».

—Sherman! Un minut! Qui és la dona?

—Sherman! Un moment! Només una nota!

—Eh, Sherman! El teu advocat diu…

—Espera! Eh! Eh! Com te dius, maca?

Un d’ells deia maca a la Campbell! Aterrit i furiós, va girar-se cap a la veu. El mateix —amb els cabells arrissats i enganxats al crani— i ara dos trossos de paper higiènic a la galta.

Sherman va girar-se cap a la Campbell. Tenia un somriure confús a la cara. Era a causa de les càmeres! Fer fotos sempre havia significat una ocasió alegre.

—Com es diu ella, Sherman?

—Eh, maca, com te dius?

El porc amb paper higiènic a la cara s’inclinava sobre la nena i li parlava en una veu llagotera i avuncular.

—Deixi-la en pau! —va dir Sherman. Podia veure com la por pujava a la cara de la Campbell amb la brusquedat de la seva pròpia veu.

Tot seguit un micròfon era al davant del seu nas, tapant-li la visió.

Una dona jove i corpulenta de barres grosses:

—Henry Lamb és a les portes de la mort a l’hospital i vostè es passeja per Park Avenue. Com se sent respecte a Henry…

Sherman va aixecar el braç per treure el micròfon de la seva cara. La dona va començar a cridar:

—Malparit! —Per als col·legues—: Que l’heu vist? M’ha pegat! El malparit m’ha pegat! Que l’heu vist? Que l’heu vist? Et faré detenir per agressió, malparit!

La canilla els va voltar, a Sherman i la noieta. Ell va ajupir-se, va posar el braç al voltant de la Campbell i va intentar tenir-la prop seu i dirigir-se alhora ràpidament a la cantonada.

—Vinga, Sherman! Només un parell de preguntes i et deixarem anar!

Al darrere, la dona encara cridava i xiulava:

—Eh, que heu fet una foto d’això? Vull veure el que teniu! Això és una prova! Me l’has de mostrar! —I després, al final del carrer—: T’és igual a qui fots, oi, fill de puta racista!

Fill de puta racista! La dona era blanca.

La cara de la Campbell estava encarcarada de por i consternació.

La llum va canviar i la canilla els va seguir rebolcant-se i girant al seu voltant tot el camí travessant Park Avenue. Agafats de la mà, Sherman i la Campbell van tirar endavant i els reporters i fotògrafs que els voltaven van fer salts enrere i de banda.

—Sherman!

—Sherman!

—Mira’m, maca!

Els pares, les mainaderes i les criatures que esperaven a la parada de Taliaferro van encongir-se. No volien tenir res a veure amb aquell esclat fastigós que veien venir en la seva direcció, aquest eixam sorollós de vergonya, culpa, humiliació i turment. Per altra banda, tampoc no volien que les seves petites perdessin l’autobús, que s’apropava. Així, van estremir-se i van enretirar-se algunes passes cap a un parterre, com si haguessin estat bufats pel vent. Durant un moment, Sherman va pensar que algú podria venir en ajut seu, no tant per ell sinó per la Campbell, però es va equivocar. Alguns van mirar, com si no sabessin qui era ell. Altres van desviar els ulls. Sherman va examinar les seves cares. La senyora Lueger, tan petita i encantadora! Tenia totes dues mans a les espatlles de la seva noieta, que mirava amb uns ulls enormes i fascinats. La senyora Lueger el mirava com si ell fos un vagabund.

En el seu petit uniforme, la Campbell va pujar els graons cap a l’interior de l’autobús i després va llançar una darrera mirada. Tenia les galtes plenes de llàgrimes, sense un so.

Ara una punyida va recórrer el plexe solar de Sherman. Encara no s’havia mort de nou. Encara no era mort una segona vegada; no encara. El fotògraf amb paper higiènic a la cara era precisament darrere seu, a menys de mig metre amb el seu horrible instrument ficat a l’òrbita.

Agafa’l! Fica-la-hi al cervell! T’has atrevit a dir a la meva carn i a la meva sang «Eh, maca!»…

Però de què servia? Perquè ja no hi havia enemics allà fora, oi que no? Eren paràsits dins la seva pròpia pell. El brunzit i la cremor van començar de nou i durarien tot el dia.

Fallow va travessar la redacció i els va deixar extasiar-se amb la seva figura imponent. Va fer força a la cintura i va adreçar l’esquena. Demà començaria un sistema d’exercicis seriós. Camí del centre, havia parat a fora del Herzfeld, una merceria a Madison Avenue que venia roba europea i britànica, i s’havia comprat una corbata de seda color de granadina blava puntejada. Els petits punts eren brodats en blanc. Se l’havia posada allà mateix, a la botiga, deixant que el venedor apreciés bé el coll fort de la seva camisa. Portava la seva millor camisa, que era de Bowring, Arundel & Co., Savile Row. Era una camisa sincera, i era una corbata sincera. Si pogués permetre’s una nova jaqueta d’esport, amb unes bones solapes que no brillessin… Ah, bé, aviat! Va parar prop de la taula i va agafar el City Light d’una pila d’edicions anteriors deixades allà per al personal. BUSQUEU LA MISTERIOSA MORENA QUE ESTÀ «MOLT BONA». Una altra primera plana de Peter Fallow. La resta del text nedava entre el material visual borrós al davant de la seva cara. Però ell continuava mirant-ho, per donar a tothom la possibilitat d’embeure’s en la presència de… Peter Fallow… Mireu, pobres esclaus, inclinats sobre els vostres processadors de text, teclejant i barbotejant i queixant-vos dels vostres «cent dòlars». De sobte es va sentir tan content que va pensar com seria un gest superior si es dirigia al pobre Goldman i li donava els seus cent dòlars. Bé, va haver de deixar-ho per a més tard.

Quan va arribar al seu petit despatx, hi havia sis o set notes de missatges a la seva taula. Va mirar-les, esperant que una d’elles pogués ser d’un productor de cinema.

Sir Gerald Steiner, antigament el Ratolí Mort, venia en la seva direcció sense americana i amb un parell d’elàstics de feltre d’un vermell clar sobre la camisa ratllada i amb un somriure a la cara, un somriure encantador, un somriure afalagador, en comptes d’aquella mirada malèvola de llop d’algunes setmanes abans. La cantimplora de vodka encara era amagada a la butxaca de l’impermeable, que encara era al penjador de plàstic al racó. Si pogués treure-la i fer una glopada al davant del Ratolí… I què passaria després? Si coneixia el Ratolí, res llevat d’un somriure de complicitat.

—Peter! —va dir Steiner. Peter! S’havia acabat el Fallow amb veu de procurador—. Vols veure una cosa que t’il·luminarà el dia?

Steiner va deixar caure la foto a la taula, de Fallow. Mostrava Sherman McCoy amb una terrible ganyota donant un revés a la cara d’una dona alta que agafava una mena de vareta, que, examinada amb atenció, es veia que era un micròfon. Amb l’altra mà agafava la mà d’una nena en un uniforme d’escola. La nena mirava la càmera amb uns ulls perplexos. Al fons hi havia el tendal d’un edifici d’apartaments i un porter.

Steiner va fer un riure sorneguer.

—La dona… una dona terrible, a propòsit, d’alguna estació de ràdio… truca cinc cops cada hora. Diu que vol fer detenir McCoy per agressió. Vol la foto. És clar que la tindrà. A la primera plana de la pròxima edició.

Fallow va agafar la foto i la va examinar.

—Hmmm. Una nena molt bonica. Deu ser difícil tenir un pare que continua agredint les minories, nois negres, dones. Ja t’has adonat com els ianquis es refereixen a les dones com una minoria?

—Pobre idioma —va dir Steiner.

—Una gran foto —va dir Fallow amb sinceritat—. Qui l’ha feta?

—En Silverstein. Aquest tipus té bona fusta. I tant que sí.

—En Silverstein està de guàrdia? —va preguntar Fallow.

—Oh, sí —va dir Steiner—. Li agraden aquestes coses. Saps, Peter —Peter— jo tinc respecte, potser un respecte estrany, però un autèntic respecte, pels tipus com en Silverstein. Són els esterrossadors del periodisme. Estimen el seu sòl ric, per si mateix, no pel sou… els agrada ficar les mans a la merda. —Steiner va parar, perplex. La manera com jugava amb les paraules sempre el deixava parat.

Oh, com li agradaria, a Sir Gerald, el noi del Vell Steiner, poder rebolcar-se en aquella merda amb un abandó tan dionisíac! —com un tipus de bona fusta! Els seus ulls es van desbordar amb una forta emoció: amor, potser, o nostàlgia del fang.

—Els Vàndals que Riuen —va dir Steiner amb un somriure ample i brandant la mà a propòsit de les famoses aventures d’aquell fotògraf. Allò el va portar a una font de satisfacció encara més vasta.

—Vull dir-te una cosa, Peter. No sé si n’ets del tot conscient o no, però has trobat una història molt important amb aquest cas de Lamb i McCoy. Oh, és sensacional, però és molt més que això. És una peça de moralitat. Pensa-hi un moment. Una peça de moralitat. Has parlat de minories. Comprenc que feies conya, però ja comencem a sentir la veu d’aquestes minories, d’aquestes organitzacions negres del carai, i les mateixes organitzacions que havien escampat rumors que érem racistes i tota aquella merda de costum, ara ens feliciten i ens miren com una mena de far. És tot un canvi en tan poc temps. Aquesta gent de la Lliga Antidifamació Tercer Món, la mateixa gent que estava tan indignada sobre els vàndals que riuen, acaben d’enviar-nos la felicitació més extraordinària. Ara som els fotuts capdavanters del liberalisme i dels drets humans! A propòsit, es pensen que ets un geni. Aquest tipus, el reverend Bacon, com li diuen, sembla que dirigeix la cosa. Et donaria el premi Nobel si depengués d’ell. Diré a en Brian que et mostri la carta.

Fallow no va dir res. Els idiotes podrien ser una mica més subtils.

—El que et volia dir, Peter, és que això és un pas molt significatiu en el progrés del diari. Els nostres lectors no es preocupen de la respectabilitat d’una banda o d’una altra. Però els anunciants sí. Ja he posat en Brian a treballar per veure si podem aconseguir que alguns d’aquests grups negres ens enviïn les seves opinions sobre el City Light o que ens donin algun premi… no ho sé, però en Brian sap com fer-ho. Espero que puguis trobar algun temps per participar en qualsevol idea que ell tingui. Però veurem com marxa la cosa.

—Oh, és clar —va dir Fallow—. És clar. Jo sé com se sent aquesta gent. Sabia que el jutge que es va refusar a augmentar ahir la fiança de McCoy ha rebut amenaces de mort?

—Amenaces de mort! No fotis! —El Ratolí es va torçar amb la gran excitació del que li deien.

—És cert. I ell s’ho pren molt seriosament.

—Ostres —va dir Steiner—. Aquest país és espantós.

Fallow va pensar que aquest era un moment oportú per a suggerir a Sir Gerald un pas significatiu d’una altra mena: una bestreta de mil dòlars, que al seu torn podria suggerir a l’eminent Ratolí també una puja de sou.

I estava cert en tots dos casos. Tot seguit que la nova jaqueta d’esport estigués a punt, cremaria aquesta. Amb plaer.

Amb prou feines havia passat un minut després que Steiner hagués sortit, el telèfon de Fallow va sonar. Era Albert Vogel.

—Eh, Peter, com va? Les coses salten, les coses salten, les coses salten. Pete, has de fer-me un favor. M’has de donar el telèfon de McCoy. No surt a la llista.

Sense saber exactament per què, Fallow va considerar això fora de lloc.

—Bé, el que passa és això, Pete, m’ha contractat l’Annie Lamb, que desitja posar un plet en nom del seu fill. Dos plets, realment: un contra l’hospital per negligència, i un contra McCoy.

—I vols el número de telèfon de casa seva? Per què?

—Per què? Pot tenir necessitat de negociar.

—No sé per què no truques al seu advocat.

—Ostres, Pete. —La veu de Vogel va posar-se furiosa—. No t’he trucat per demanar-te consells legals. Només vull un número de telèfon. Tens el seu número de telèfon o no?

La primera idea de Fallow va ser dir-li que no. Però la seva vanitat no li permetia dir a Vogel que jo, Fallow, propietari del cas McCoy, no havia pogut trobar el número del telèfon de McCoy.

—Molt bé, Al. Proposo una barata. Tu em dones detalls dels plets i un avançament d’un dia i jo et dono el telèfon.

—Mira, Pete, jo vull fer una conferència de premsa sobre els plets. Només et demano una merda de número de telèfon.

—Pots fer igualment una conferència de premsa. Tindràs més audiència després que jo publiqui la cosa.

Una pausa.

—D’acord, Pete. —Vogel va riure, però no gaire alegre—. Em penso que vaig crear un monstre quan et vaig posar en la pista de Henry Lamb. Qui et creus que ets? Lincoln Steffens?

—Lincoln qui?

—És igual. No t’interessaria. Molt bé, pots tenir la notícia. No comences a sentir-te cansat de totes aquestes exclusives? Dóna’m el número.

I l’hi va donar.

De totes maneres, quina diferència hi havia si Vogel el tenia o no?