22. BOLETES DE STYROFOAM

Sherman es va girar cap al costat esquerre, però aviat li va fer mal el genoll esquerre, com si el pes de la cama dreta li tallés la circulació. El seu cor bategava una mica de pressa. Va tornar a girar-se cap al costat dret. Sense saber com, el cantó de la mà dreta va acabar sota la seva galta dreta. Era com si necessités aguantar el cap perquè el coixí no era prou, però això era il·lògic i, de totes maneres, com podria dormir amb la mà sota el cap? Una mica massa ràpid, era tot… No s’escapava… Va tornar a girar-se cap al costat esquerre i després es va posar bocaterrós, però això li feia pressió als ronyons i per això va tornar a jeure sobre el costat dret. Normalment dormia sobre la dreta. El seu cor anava ara més de pressa. Però eren uns batecs regulars. Encara el tenia controlat.

Va resistir a la temptació d’obrir els ulls i verificar la llum sota les cortines comprades a Roma. La línia entre les cortines s’il·luminava gradualment cap a l’alba, de manera que sempre podia saber quan eren els volts de dos quarts de sis o les sis en aquesta època de l’any. I si ja era de dia? Però no podia ser. No devien ser més de les tres, dos quarts de quatre com a màxim. Però potser havia dormit una hora o això sense saber-ho!… i suposant que la línia de llum…

No va poder resistir més. Va obrir els ulls. Gràcies a Déu, encara era nit; n’estava segur.

Amb això el seu cor va fer un bot i es va escapar del seu control. Va començar a bategar a un ritme terrible i amb una força terrífica, intentant escapar de la gàbia de les costelles. Feia que tot el seu cos s’estremís. Què importava si tenia algunes hores més per jeure cargolant-se al llit o si la claror del matí ja havia sortit sota les ombres i l’hora havia arribat…

Vaig a la presó.

Amb el cor bategant i els ulls oberts, ara estava terriblement conscient d’estar sol en aquest enorme llit. Ones de seda penjaven des del sostre als quatre cantons del llit. Més de 125 dòlars el metre havia costat la seda. Era l’aproximació de la Decoradora Judy a un dormitori reial del segle XVIII. Reial! Quina burla d’ell mateix, una pilota de carn palpitant i aterrida al llit al cor de la nit!

Vaig a la presó.

Si Judy fos aquí, al seu costat, si no hagués anat a dormir a l’habitació dels convidats, l’hauria abraçat i hauria lluitat per la vida. Volia abraçar-la, anhelava fer-ho…

I tot seguit: Quina utilitat tindria? Cap. El faria sentir-se encara més feble i més desemparat. Estaria dormint? I si anava fins a l’habitació dels convidats? Sovint ella dormia d’esquena, com una estàtua jacent, com una estàtua de… No recordava de qui era l’estàtua. Podia veure el marbre una mica groguenc i els plecs del llençol que li cobria el cos —algú famós, estimat i mort. Bé, al final del saló, Campbell dormia, certament. D’això, n’estava segur. Havia espiat la seva habitació i l’havia observat un minut, com si fos l’última vegada que la veia. Dormia amb els llavis lleument separats i el cos i l’ànima totalment abandonats a la seguretat i la pau de la seva llar i la seva família. S’havia adormit gairebé tot seguit. Res del que li havia dit era real… presó… diaris… «Estaràs a la història?»… Si almenys sabés el que pensava! Se suposava que les criatures comprenien les coses de més maneres que ens creiem, pel to de la teva veu, l’aspecte de la teva cara… Però Campbell semblava saber només que alguna cosa trista i excitant era a punt de passar, i que el pare era infeliç. Completament aïllat del món… al si de la seva família… els llavis lleument separats… al final del saló… Per amor d’ella calia asserenar-se. I de moment, de totes maneres, ho va fer. El seu cor va alentir els batecs. Va començar de nou a dominar el cos. Calia ser fort per ella, encara que per ningú més a la terra. Sóc un home. Quan va haver de lluitar, va lluitar. Havia lluitat a la jungla i havia vençut. El moment furiós quan va llançar el pneumàtic al… bèstia… La bèstia va caure a terra… Henry!… Si calgués, lluitaria de nou. Seria molt dolent?

Ahir, mentre parlava amb Killian, ho tenia tot resolt en la ment. No seria tan dolent com això. Killian li havia explicat tots els passos. Era una formalitat, una formalitat no gens agradable, però no era anar realment a la presó. No seria com una detenció normal. Killian se n’encarregaria, Killian i el seu amic Fitzgibbon. Un contracte. No com una detenció normal, no com una detenció normal. S’agafava a aquesta frase, «no com una detenció normal». Com què, doncs? Va intentar imaginar-se com seria i abans que ho sabés el seu cor corria, fugia de pànic, boig de por.

Killian ho havia arranjat perquè els dos detectius, Martin i Goldberg, passessin amb el cotxe i el recollissin pels volts de dos quarts de vuit camí de la feina al torn de les vuit al Bronx. Tots dos vivien a Long Island i anaven amb cotxe al Bronx cada dia, i així farien una marrada i el recollirien a Park Avenue. Killian seria allà quan arribessin i l’acompanyaria al Bronx i seria allà quan el detinguessin —i això era tractament especial.

Jaient sobre el llit amb cascades de seda de 125 dòlars el metre a cada cantó, va tancar els ulls i va intentar imaginar-s’ho de nou. Entraria en el cotxe amb els dos detectius, el petit i el gras. Killian l’acompanyaria. Pujarien per l’avinguda FDR fins al Bronx. Els detectius el portarien primer al Registre Central, en començar el seu torn, i passaria primer pel procés, abans que s’ajuntessin els casos del dia. El Registre Central —però què era això? La nit passada havia estat un nom que Killian havia pronunciat amb tota naturalitat. Però ara, jaient allà, va adonar-se que no sabia com seria. El procés… quin procés? Ser detingut! Malgrat tot el que Killian li havia intentat explicar, era inimaginable. Li prendrien les empremtes digitals. Com? I les seves puntes dels dits serien trameses a Albany per computadora. Per què? Per comprovar si hi havia alguna ordre d’arrest pendent. Però certament ells ho sabien bé! Fins que l’informe d’Albany arribés, via computadora, hauria d’esperar a la gàbia. La gàbia! Era el mot que Killian feia servir. La gàbia! —per a quina mena d’animals! Com si llegís la seva ment, Killian li va dir que no es preocupés amb les coses que havia llegit sobre les presons. El terme no mencionat era violació homosexual. La gàbia eren cel·les temporals per a les persones que havien estat arrestades i esperaven l’acusació. Com que les detencions a primera hora del matí eren rares, podria perfectament tenir el lloc tot per a ell. Quan l’informe tornés, aniria a dalt per comparèixer davant del jutge. A dalt? Però què significava això? A dalt de què? Es declararia innocent i seria alliberat amb una fiança de 10.000 dòlars —demà— poques hores després… quan l’alba comencés a fer sorgir la llum sota les ombres…

Aniré a la presó com l’home que va atropellar l’estudiant de matrícula negre i el va deixar morint-se!

El seu cor bategava ara violentament. Tenia el pijama humit de suor. Calia deixar de pensar. Calia tancar els ulls. Li calia dormir. Va intentar concentrar-se en un punt imaginari entre els seus ulls. Darrere les parpelles… com pel·lícules… formes cargolades… un parell de mànigues inflades… Van transformar-se en una camisa, la seva pròpia camisa blanca. Res gaire bo, va dir Killian, perquè la gàbia podria ser immunda. Tanmateix, un vestit i corbata, és clar, ja que no es tractava d’un arrest normal, no era un arrest normal… El vell vestit de xeviot blau-gris, el fet a Anglaterra… una camisa blanca, una sòlida corbata blava o potser la blava amb puntets… No, l’altra, de blau marí seria dignificant però gens cridanera per portar a la presó!

Va obrir els ulls. La seda penjava del sostre.

—Domina’t! —va dir en veu alta. Això no passaria realment. Me’n vaig a la presó!

Pels volts de dos quarts de sis, amb la llum tornant-se groga sota la cortina, Sherman va desistir de la idea de dormir i fins i tot de descansar i es va aixecar. Per a sorpresa seva, això el va fer sentir-se una mica més bé. Els batecs del seu cor eren ràpids, però tenia el pànic sota control. Ajudava fer alguna cosa, ni que fos dutxar-se i posar-se el vestit de xeviot blau-gris i la corbata blava… el meu uniforme de presidiari. La cara que va veure al mirall no semblava tan cansada com se sentia. El mentó Yale; semblava fort.

Volia esmorzar i estar fora de l’apartament abans que Campbell es llevés. No estava segur que fos prou valent per a acarar-la. Tampoc no volia haver de parlar amb Bonita. Seria massa desagradable. Quant a Judy, no sabia el que volia. No volia veure la mirada als seus ulls, que era la mirada atordida d’una persona traïda però també escandalitzada i atemorida. Tanmateix volia la seva dona amb ell. De fet, a penes va prendre un suc de taronja abans que Judy arribés a la cuina, vestida i a punt per al dia. No havia dormit gaire més que ell. Un moment més tard Bonita va arribar de l’ala dels criats i, silenciosament, va començar a preparar-los l’esmorzar. Aviat Sherman es va sentir content que Bonita fos allà. No sabia què dir a Judy. Amb Bonita present òbviament no podria dir gran cosa. Amb prou feines aconseguia menjar. Es va prendre tres tasses de cafè amb esperança d’aclarir el cap.

A un quart de vuit el porter va trucar dient que el senyor Killian era a sota. Judy va acompanyar Sherman a la galeria d’entrada. Ell va deturar-se i la va mirar. Ella va intentar fer un somriure d’encoratjament, però aquest somriure va donar a la seva cara un aire de terrible cansament.

Amb una veu baixa però ferma, va dir:

—Sherman, coratge. Recorda qui ets.

Va obrir la boca com si anés a dir alguna cosa més, però no ho va fer.

I va ser tot! Havia estat el més que havia pogut fer! Intento veure més en tu, Sherman, però tot el que ha quedat a la conca és la teva dignitat!

Ell va brandar el cap. No va poder dir res. Va girar-se i va dirigir-se a l’ascensor.

Killian era dret sota el tendal prop de la porta. Portava un vestit gris amb ratlles blanques, sabates castanyes de camussa, un barret tou castany. (Com s’atreveix a anar tan elegant el dia de la meva caiguda?). Park Avenue era d’un gris cendrós. El cel era fosc. Semblava que estava a punt de ploure… Sherman va fer una encaixada a Killian, després va caminar per la vorera uns sis metres per estar lluny de l’abast de l’oïda del porter.

—Com se sent? —va preguntar Killian. Ho va preguntar de la manera que es pregunta el mateix a un malalt.

—Meravellosament —va dir Sherman amb un somriure taciturn.

—No serà tan dolent com això. Vaig parlar amb Bernie Fitzgibbon una altra vegada la nit passada, després del nostre encontre. El despatxarà el més de pressa possible. El malparit del Weiss té un dit mullat al vent. Tota aquesta publicitat el té aterrit. Si no fos així, ni un idiota com ell faria això.

Sherman només va sacsejar el cap. No aconseguia fer cap especulació sobre la mentalitat d’Abe Weiss. Aniré a la presó!

De reüll, Sherman va veure un cotxe que s’acostava i després va veure el detectiu, Martin, al volant. El cotxe era un Oldsmobile Cutlass de dues portes, raonablement nou, i Martin portava americana i corbata, i així potser el porter no sospitaria de res. Oh, ho sabrien aviat, tots els porters i matrones i directors financers i associats generals i venedors de bons i tots els seus fills en escoles privades, i mainaderes i institutrius i majordomes, tots els habitants d’aquesta fortalesa social. Però que algú pogués veure quan era portat per la policia era més del que podria suportar.

El cotxe havia parat precisament prou lluny de la porta de l’edifici perquè el porter no sortís. Martin va sortir i va obrir la porta i va empènyer el seient endavant perquè Sherman i Killian poguessin entrar al del darrere. Martin va somriure a Sherman. El somriure del botxí!

—Eh, advocat —va dir Martin a Killian, molt content també—. Bill Martin —va dir i va allargar la mà i van encaixar—. Bernie em va dir que heu treballat plegats.

—Sí —va dir Killian.

—Quin tipus, en Bernie.

—Pitjor que això. Et podria contar algunes històries.

Martin va fer un somriure sorneguer i Sherman va sentir un petit raig d’esperança. Killian coneixia aquell Fitzgibbon, que era el cap del Departament d’Homicidis de l’Oficina del Fiscal del Bronx, i Fitzgibbon coneixia Martin, i ara Martin coneixia Killian… i Killian… Killian era el seu protector!… Precisament quan Sherman s’inclinava per entrar al seient de darrere, Martin va dir:

—Prengui cura amb el vestit allà darrere. Hi ha aquestes fotudes… perdoni el meu francès… boletes de Styrofoam per allà. El meu marrec va obrir una capsa i totes aquestes boletes blanques amb què acostumen a empaquetar coses es van escampar pertot arreu i s’enganxen a la roba i a tot.

Quan es va ajupir, Sherman va veure el gras amb bigoti, Goldberg, assegut al seient del davant. Feia un ample somriure.

—Sherman. —Ho va dir com si fos un hola o un bon dia. Molt amablement. I tot el món va quedar de pedra. El meu nom! Un criat… un esclau… un pres… Sherman no va dir res. Martin va presentar Killian a Goldberg. Més xerrameca satisfeta i esotèrica.

Sherman seia darrere Goldberg. Hi havia realment boletes blanques de Styrofoam pertot arreu. Se n’hi havien enganxat dues als pantalons. Una estava pràcticament sobre el seu genoll. La va treure i va tenir feina a desenganxar-la del dit. Va sentir-ne una altra sota el darrere i va començar a bellugar-se per treure-la.

A penes havien engegat, pujant Park Avenue cap al carrer Noranta-sis i l’entrada de l’avinguda FDR, quan Goldberg es va girar en el seu seient i va dir:

—Sap, tinc una filla a l’institut, li agrada molt llegir, i ha llegit aquest llibre i aquesta cosa on vostè treballa… Pierce & Pierce, oi?… hi entrava.

—Sí? —va aconseguir dir Sherman—. Quin llibre era?

—Crec que era Mania d’envestir. Alguna cosa així.

Mania d’envestir? El llibre es deia Mania d’invertir. Que l’estava intentant turmentar amb algun acudit de mal gust?

—Mania d’envestir —va dir Martin—. Ostres, Goldberg, és Mania d’invertir. —Després, per sobre l’espatlla, a Killian i Sherman—: És collonut tenir un soci que és un intel·lectual. —Al soci—: Quina forma té un llibre, Goldberg? Un cercle o un triangle?

—Te’n mostraré la forma —va dir Goldberg, allargant el dit del mig de la mà dreta. Després es va girar de nou cap a Sherman—: De totes maneres, li va agradar el llibre i només és a l’institut. Diu que vol treballar a Wall Street quan acabi la universitat. O si més no és el seu pla d’aquesta setmana.

Aquest Goldberg també! La mateixa horrible amistat esclau-senyor! Ara aquests dos haurien d’agradar-li! Ara que el joc s’havia acabat i ell havia perdut i els pertanyia, no hauria de tenir res en contra d’ells. Els hauria d’admirar. Tenien a les urpes un banquer de Wall Street i què era ell ara? La seva presa! El seu trofeu! El seu animal preferit de pura sang! En un Oldsmobile Cutlass! Les bèsties de les barriades suburbanes —la mena de gent que veuries al carrer Cinquanta-vuit i al carrer Cinquanta-nou dirigint-se al pont de Queensboro, joves grassos amb bigotis caiguts, com Goldberg… i ara els pertanyia.

Al carrer Noranta-tres, un porter ajudava una vella a sortir a la vorera. Portava un abric d’astracan. Era la mena d’abric de pell negre molt formal que ja no es veia. Una llarga vida feliç i aïllada a Park Avenue! Despietadament, Park Avenue, le tout New York, continuaria vivint la seva vida de cada dia.

—Molt bé —va dir Killian a Martin—, a veure exactament el que farem. Anem a l’entrada del carrer 161, d’acord? Després baixem i l’Àngel porta en Sherman… el senyor McCoy… directament a impressions digitals. L’Àngel encara hi és?

—Sí —va dir Martin—, encara hi és, però hem d’anar pel costat, per la porta exterior al Registre Central.

—Per què?

—Són les meves ordres. El capità de la zona és allà i la premsa serà allà.

—La premsa!

—Això mateix. I hem de tenir-lo emmanillat quan hi arribem.

—No foteu! Vaig parlar amb en Bernie la nit passada. Em va donar la seva paraula que no hi hauria merder.

—Jo no sé res d’en Bernie. Això és Abe Weiss. És la manera com Weiss ho vol i jo vaig rebre les meves ordres directament del capità de zona. Aquesta detenció serà normal. Això que hem fet és un privilegi. Sap el que volien fer, oi? Volien portar la fotuda premsa al seu apartament i emmanillar-lo allà.

Killian va llançar una mirada furiosa a Martin.

—Qui li ha dit que fes això?

—El capità Crowther.

—Quan?

—La nit passada. Em va trucar a casa. Escolti, coneix en Weiss, oi? Què li puc dir?

—Això… no… és… correcte —va dir Killian—. Jo tenia la paraula d’en Bernie. Això… és… molt… incorrecte. No es fa una cosa d’aquestes. Això… és… una putada.

Martin i Goldberg es van girar i el van mirar.

—No ho oblidaré mai —va dir Killian—, i no estic gens content.

—Aiiiii… què carai què carai… —va fer Martin—. No tingui res en contra nostra, perquè ens és igual d’una manera o de l’altra. El seu problema és amb en Weiss.

Havien sortit ara de l’avinguda FDR i es dirigien cap al nord, cap al Bronx. Havia començat a ploure. El trànsit del matí començava ja a tenir retencions a l’altra banda de la barana central que dividia l’autopista, però res no els alentia per aquest costat de la carretera. Van apropar-se a un pont de vianants que feia un arc sobre el riu des del costat de Manhattan a una illa al mig. El suport havia estat pintat d’un porpra d’heliotropi calent en una explosió d’eufòria dels anys 70. La falsa il·lusió d’allò va deprimir profundament Sherman.

Vaig a la presó!

Goldberg va girar-se enrere.

—Miri —va dir—, em sap greu, però he de posar-li les manilles. No podem portar-lo així quan arribarem.

—Això és una merda —va dir Killian—, espero que ho sapigueu.

—És la llei —va dir Goldberg planyívolament—. Si portes algú amb una acusació major, li has de posar les manilles. D’acord que algunes vegades no ho faig, però el carallot del capità de zona serà allà. —Goldberg va aixecar la mà dreta. Tenia un parell de manilles—. Doni’m els punys —va dir a Sherman—. Hem de despatxar això.

Sherman va mirar Killian. Els músculs de les barres de Killian estaven tibats.

—Sí, endavant! —va dir a Sherman amb la mena d’èmfasi que insinua: «Algú pagarà per això».

Martin va dir:

—Una cosa. Per què no es treu l’americana? Ell li posa les manilles al davant en comptes de darrere i vostè pot tenir l’americana sobre els punys i ni tan sols podrà veure les maleïdes manilles.

La manera com ho va dir era com si tots quatre fossin amics, tots lluitant contra un destí cruel. Durant un instant, allò va fer que Sherman se sentís més bé. Es va treure l’americana de xeviot amb un cert esforç. Després va inclinar-se i va posar les mans a l’interval entre els dos seients del davant.

Travessaven un pont… potser el pont de l’avinguda Willis… no sabia realment quin pont era. Tot el que sabia era que era un pont i va travessar el riu Harlem, lluny de Manhattan. Goldberg va col·locar-li les manilles als canells. Sherman va enfonsar-se en el seient i va mirar a sota, i vet-lo allà, emmanillat.

La pluja queia amb més força. Van arribar a l’altra banda del pont. Bé, vet-lo aquí, el Bronx. Era com una part vella i decrèpita de Providence, Rhode Island. Hi havia alguns edificis massissos però baixos, foscos i florits, i carrers ombrívols baixant i pujant pendents. Martin va baixar una rampa i cap a una altra autopista.

Sherman va girar-se cap a la dreta per agafar l’americana i posar-la sobre les manilles. Quan va comprendre que li calia moure les dues mans per agafar l’americana i quan l’esforç va fer que les manilles se li clavessin als punys, va sentir-se inundat d’humiliació… i vergonya!… Aquest era ell, que existia en un gresol únic, sacrosant i impenetrable al centre del seu cervell, i era ara emmanillat… al Bronx… Es tractava certament d’una al·lucinació, un malson, un truc del cervell. Aviat tot desapareixeria… i… La pluja queia amb més força, els netejaparabrises lliscaven d’una banda a l’altra al davant dels dos policies.

Amb les manilles posades, no podia col·locar-se l’americana sobre les manilles. Continuava fent intents. Fins que Killian el va ajudar. Hi havia tres o quatre boletes de Styrofoam a l’americana. N’hi havia dues més a la cama dels pantalons. No se les podia treure amb els dits. Potser Killian… Però quina importància tenia?

Endavant, a la dreta… L’estadi Yankee!… Una àncora! Alguna cosa a què agafar-se! Havia estat a l’estadi Yankee! Pels jocs del campionat del món, res més… Tanmateix, hi havia estat! Formava part d’un món sa i decent! No era aquest… Congo!

El cotxe va baixar una rampa per deixar l’autopista. La carretera feia la volta a l’enorme bol de l’estadi. Era a menys de deu metres. Hi havia un home gras de cabells blancs amb una jaqueta dels New York Yankees, dret, a fora del que semblava una petita porta de despatx. Sherman havia estat al campionat del món amb Gordon Schoenburg, la companyia del qual tenia una llotja per a la temporada, i, entre el cinquè i el sisè torns, Gordon havia servit un ressopó de pícnic d’un d’aquells cistells de pícnic amb tots els compartiments i els coberts d’acer inoxidable. I havia servit pa àzim i paté i caviar a tothom, cosa que havia posat furiosos alguns borratxos, que s’ho miraven tot des de la graderia al darrere i van començar a dir algunes coses molt insultants i a repetir una paraula que havien sentit dir a Gordon. La paraula era realment, que repetien sense parar com ralment. «Oh, ralment?» deien. «Oh, ralment?». Era el que més s’apropava a dir marieta a Gordon i Sherman sempre ho havia recordat, encara que ningú no en parlés després. La insolència! L’hostilitat absurda! El ressentiment! Martin i Goldberg! Eren tots Martin i Goldberg.

Després Martin va girar cap a un carrer molt ample i va passar sota una línia de metro aixecada i va pujar un turó. Hi havia sobretot cares fosques a la vorera, corrent cap al metro. Totes semblaven molt fosques i xopes. Moltes botigues petites, grises i decrèpites, com els centres decadents de les ciutats a tot Amèrica, com a Chicago, Akron, Allentown… The Daffyteria, la xarcuteria Snooker, Maletes Korn, l’agència de viatges B. & C. Davidoff…

Els netejaparabrises posaven de banda llençols de pluja. Dalt del turó hi havia un imponent edifici de pedra calcària que semblava que ocupava tot el bloc, la mena de torre monumental que es troba al barri de Colúmbia. Al davant, en un edifici baix, hi havia un rètol enorme: ANGELO COLON, CONGRÉS DELS E.E.U.U. Van passar la carena del turó. El que Sherman va veure a l’altra banda el va sorprendre. No era simplement decrèpit i mullat sinó arruïnat, com per una catàstrofe. A la dreta tot un bloc no passava d’un gran forat al sòl amb una tanca al voltant i catalpes escantellades sorgint aquí i allà. Al començament semblava un dipòsit d’escombraries. Després va poder veure que era un aparcament, un enorme pou per a cotxes i camions, aparentment sense pavimentar. A l’esquerra hi havia un edifici nou, modern en el sentit barat de la paraula, amb un aspecte depriment sota la pluja.

Martin va parar i va esperar el trànsit que venia de l’altra banda per poder girar a l’esquerra.

—Què és això? —va preguntar Sherman a Killian, assenyalant l’edifici amb el cap.

—L’Edifici del Tribunal Criminal.

—És on anem?

Killian va fer que sí i després va mirar endavant. Semblava tens. Sherman podia sentir el seu cor bategant. Palpitava de tant en tant.

En comptes de dirigir-se al davant de l’edifici, Martin va baixar un pendent en una banda. Allà, prop d’una petita porta de metall, hi havia una filera d’homes i, al darrere, una pila promíscua de gent, trenta o quaranta, la majoria blancs, tots encongits sota la pluja, embolicats en ponxos, caçadores enconxades, impermeables bruts. Una oficina de l’assistència social, va pensar Sherman. No, una cuina per als pobres. Semblaven com la gent que havia vist alineats per als dinars de la cuina dels pobres a Madison Avenue i al carrer Setanta-un. Però després els ulls desesperats d’aquella gent es van girar, com obeint ordres, cap al cotxe —cap a ell— i tot seguit va veure les cambres.

La multitud va semblar que se sacsejava com un enorme gos i va córrer cap al cotxe. Alguns corrien i Sherman va veure càmeres de televisió movent-se amunt i avall.

—Ostres —va dir Martin a Goldberg—. Surt i obre aquella porta; si no, no aconseguirem sortir.

Goldberg va sortir. Immediatament aquella gent peluda i mullada era pertot arreu. Sherman ja no podia veure l’edifici. Només veia la multitud al voltant del cotxe.

Killian va dir a Sherman:

—Escolta. No diguis res. No mostris cap expressió, sigui quina sigui. No et tapis la cara, no pengis el cap. Tu ni tan sols saps que ells són aquí. Amb aquests malparits no pots guanyar, per això ni tan sols ho intentis. Deixa’m sortir primer.

Bang! No se sap com, però Killian va passar tots dos peus sobre els genolls de Sherman i va rodar sobre ell, tot en un sol moviment. Els seus colzes van xocar contra les mans encreuades de Sherman, i van llançar les manilles contra el seu baix abdomen. L’americana de xeviot de Sherman estava embolicada sobre les seves mans. Hi havia cinc o sis boletes de Styrofoam a l’americana, però no hi podia fer res. La porta estava oberta i Killian havia sortit del cotxe. Goldberg i Killian tenien les mans allargades cap a ell. Sherman va posar els peus a fora. Killian, Goldberg i Martin havien creat un buit al voltant de la porta amb els seus cossos. La multitud de reporters, fotògrafs i cameràman estava sobre ells. La gent cridava. Al començament va pensar que era un avalot. Però no! Intentaven arribar a ell! Killian va agafar l’americana que tapava les manilles de Sherman i el va posar dret. Algú va posar una càmera sobre l’espatlla de Killian cap a la cara de Sherman. Ell va ajupir el cap. Quan va mirar a sota, va poder veure que cinc, sis, set, sap Déu quantes boletes de Styrofoam estaven enganxades als seus pantalons. Eren pertot arreu a l’americana i als pantalons. La pluja li regalimava pel front i les galtes. Volia eixugar-se la cara, però després va comprendre que, per fer-ho, hauria d’aixecar totes dues mans i l’americana i no volia que veiessin les manilles. Així, l’aigua simplement regalimava. Podia sentir-la regalimant pel coll camisa avall. A causa de les manilles, les seves espatlles estaven abaixades. Va intentar tirar les espatlles enrere, però tot seguit Goldberg el va empènyer endavant per un colze. Intentava fer-lo passar a través de la multitud.

—Sherman!

—Aquí, Sherman!

—Eh, Sherman!

Tothom cridava Sherman! El seu nom! Ell era d’ells, també! Les mirades a les seves cares! Quina intensitat implacable! Li allargaven els micròfons. Algú va empènyer Goldberg i el va llançar contra Sherman. Una càmera va aparèixer darrere el clatell de Goldberg. Goldberg va girar el colze i el braç endavant amb una força formidable, va haver-hi un patatum, i la càmera va caure a terra. Goldberg encara li agafava el colze amb l’altre braç. La força de la patacada de Goldberg va desequilibrar-lo. Va fer un pas de costat i el seu peu va caure sobre la cama d’un home que es torçava a terra. Era un home petit amb cabells foscs i arrissats. D’escreix, Goldberg li va clavar una puntada de peu a l’abdomen. L’home va fer Uuuuhahhh.

—Eh, Sherman! Eh, cara de merda!

Sobresaltat, Sherman va mirar de costat. Era un fotògraf. La càmera li cobria la meitat de la cara. L’altra meitat tenia un tros de paper blanc enganxat. Paper higiènic. Sherman podia veure com els llavis de l’home es movien.

—Això mateix, cara de merda, mira cap aquí!

Martin era un pas al davant de Sherman, intentant obrir el camí.

—Hem de passar! Hem de passar! Sortiu del camí!

Killian va agafar l’altre colze de Sherman i va intentar protegir-lo per aquest costat. Ara els seus dos colzes eren empesos endavant i tenia consciència de ser arrossegat endavant, xop, amb les espatlles corbades. No podia mantenir el cap aixecat.

—Sherman! —Una veu de dona. Tenia un micròfon a la cara—. Ja has estat a la presó abans?

—Eh, Sherman! Com et declararàs?

—Sherman! Qui és la morena?

—Sherman! El volies atropellar?

Ficaven micròfons entre Killian i Martin i entre Martin i Goldberg. Sherman intentava mantenir el cap alt, però un dels micròfons li va colpejar al mentó. Va continuar esquivant-los. Cada vegada que mirava a sota, podia veure les boletes blanques de Styrofoam a l’americana i als pantalons.

—Eh, Sherman! Cabronàs! Què tal aquest còctel?

Quins insults! Venien dels fotògrafs. Qualsevol cosa per fer-lo mirar en la seva direcció, però… quins insults! Quanta obscenitat! No hi havia res massa vergonyós per a llançar-li! Podien fer tot el que volien! Els odiava —però se sentia tan avergonyit. La pluja li entrava als ulls. No hi podia fer res. Tenia la camisa xopa. Ja no avançaven com abans. La petita porta de metall no estava a més de set o vuit metres. Un rengle d’homes es trobava al seu davant. No eren reporters o fotògrafs o cameràman. Alguns eren policies uniformats. Alguns semblaven llatins, joves en la major part. També hi havia alguns blancs… borratxos… ruïnes… però, no, portaven plaques. Eren policies. Eren tots sota la pluja. Estaven xops. Martin i Goldberg feien ara pressió contra els llatins i els policies amb Killian i Sherman al darrere. Goldberg i Killian encara agafaven els colzes de Sherman. Els reporters i els cameràman encara venien cap a ell de tots els costats i del darrere.

—Sherman! Eh! Fes una declaració!

—Només dues paraules!

—Eh, Sherman! Per què el vas atropellar?

—… Park Avenue…

—… intencionadament!…

Martin es va girar i va dir a Goldberg:

—Ostres, acaben de fer una batuda a aquell club del 167. Hi ha uns dotze carambas a la cua per entrar al Registre Central!

—Collonut! —va dir Goldberg.

—Mira —va dir Killian—, heu de fer-lo entrar. Parleu amb en Crowther, si cal, però feu-lo entrar.

Martin va obrir camí a través de la multitud i va tornar tot seguit.

—Res —va dir Martin brandant el cap—. Diu que ha de seguir les normes. Ha d’esperar a la cua.

—Tot això és molt fotut —va dir Killian.

Martin va aixecar les celles. (Ho sé, ho sé, però què puc fer jo?).

—Sherman! Una declaració!

—Sherman! Eh, cara de cony!

—Molt bé! —Era Killian, cridant—. Voleu una declaració? El senyor McCoy no farà cap declaració. Jo sóc el seu advocat i faré una declaració.

Més empentes i puntades de peu. Els micròfons i les càmeres convergien ara sobre Killian.

Sherman era darrere seu. Killian va deixar el colze de Sherman, però Goldberg encara tenia l’altre.

Algú va cridar:

—El seu nom?

—Thomas Killian.

—Com s’escriu?

—K-I-L-L-I-A-N. D’acord? Aquesta detenció és de circ! El meu client ha estat sempre preparat per a comparèixer davant d’un gran jurat per afrontar les acusacions que li han estat fetes, aquesta pallassada ha estat muntada en total violació d’un acord entre el fiscal i el meu client.

—Què feia ell al Bronx?

—La declaració ha acabat.

—Vostè diu que ell és innocent?

—El senyor McCoy refuta completament aquestes acusacions i aquesta pallassada mai no hauria d’haver estat permesa.

El vestit de Killian estava xop. La pluja li havia travessat la camisa i podia sentir l’aigua a la pell.

—¡Mira! ¡Mira!

Un dels llatins continuava dient aquesta paraula, ¡Mira!

Sherman continuava allà amb les espatlles xopes i corbades. Sentia l’americana mullada, feixuga, als punys. Per sobre l’espatlla de Killian podia veure una jungla de micròfons. Podia sentir les càmeres gemegant. L’horrible brillantor a les seves cares! Es volia morir. No havia volgut morir-se mai abans, encara que, com moltes altres ànimes, alguna vegada hagués jugat amb la idea. Ara desitjava realment que Déu o la Mort l’alliberessin. Tan terrible era el que sentia, i era, de fet, una terrible vergonya.

—Sherman!

—Carallot!

—¡Mira! ¡Mira!

I després estava mort, tan mort que ni tan sols podia morir. Ni tan sols tenia la força de voluntat per caure. Els reporters, cameràman i fotògrafs —quin vil insult!— encara allà, a menys d’un metre!, eren els cucs i les mosques i ell era la bèstia morta que havien trobat.

La declaració de Killian només els havia distret un moment. Killian! Tenia les seves relacions i hauria hagut de garantir que això no seria una detenció normal! No era una detenció normal. Era la mort. Tot l’honor, respecte, dignitat, que ell, una persona, Sherman McCoy, podria haver tingut mai li havien estat arrabassats com si res, i era la seva ànima morta que era ara allà a la pluja, emmanillada, al Bronx, a fora d’una petita porta de metall, al final d’una cua d’una dotzena d’altres presos. Els cucs li deien Sherman. Estaven sobre seu.

—Eh, Sherman!

—Com et declararàs, Sherman!

Sherman va mirar endavant. Killian i els dos detectius, Martin i Goldberg, continuaven intentant protegir-lo dels cucs. Un cameràman de la televisió es va apropar, un de gras. La càmera va arribar sobre el seu clatell com un llançagranades.

Goldberg va girar-se cap a l’home i va cridar:

—Treu aquesta merda de la meva cara!

El cameràman es va retirar. Era estrany! Absurd! Goldberg era ara el seu protector. Ell era de Goldberg, era el seu animal. Goldberg i Martin havien portat aquí el seu animal i ara estaven decidits que res no impedís el seu lliurament.

Killian va dir a Martin:

—Això no està bé. Heu de fer alguna cosa.

Martin va arronsar les espatlles. Després Killian va dir, molt seriós:

—Tinc les sabates fotudes.

—Senyor McCoy.

Senyor McCoy. Sherman va girar el cap. Un home alt i pàl·lid amb cabells rossos i llargs era al davant d’una canilla de reporters i cameràman.

—Peter Fallow del City Light —va dir ell. Tenia accent anglès, un accent tan pur que semblava una paròdia de l’accent anglès. Se n’estava burlant?—. Li vaig trucar diverses vegades. M’agradaria molt tenir la seva versió de tot això.

Sherman es va girar… Fallow, el seu botxí obsessiu a The City Light… Cap escrúpol d’acostar-se i presentar-se… és clar que no… la seva mina era morta… Hauria d’odiar-lo, i tanmateix no podia, perquè s’odiava molt més a si mateix. Estava mort fins i tot per a si mateix.

Finalment, tots els presos de la batuda al club social havien entrat i Sherman, Killian, Martin i Goldberg estaven exactament prop de la porta.

—Molt bé, advocat —va dir Martin a Killian—, d’aquí endavant ens n’encarreguem nosaltres.

Sherman va mirar Killian d’una manera suplicant. (Certament vindrà amb mi!). Killian va dir:

—Seré a dalt, quan el portin al jutge. No es preocupi per res. Recordi només, no faci declaracions, no parli del cas amb ningú, ni tan sols amb ningú a la gàbia, especialment amb ningú a la gàbia.

A la gàbia! Més crits a l’altra banda de la porta.

—Quant de temps trigarà? —va preguntar Sherman.

—No ho sé exactament. Tenen aquests tipus al seu davant.

Després, per a Martin:

—Miri. Faci la cosa com cal. A veure si el pot fer passar al davant d’aquesta colla. Vull dir, ostres!

—Ho intentaré —va dir Martin—, però ja li he dit. Per alguna raó, volen això pas a pas.

—Sí, però ens ho deuen —va dir Killian—. Ens deuen molt… —Va parar—. Faci les coses correctament.

Goldberg ja empenyia el colze de Sherman. Martin era al seu darrere. Sherman es va girar per no perdre de vista Killian. El barret de Killian estava tan xop que semblava negre. La corbata i el vestit també eren xops.

—No es preocupi —va dir ell—. Tot anirà bé.

Per la manera com ho va dir, sabia que la seva cara devia ser una imatge de pur desesper. Després la porta es va tancar. Killian va desaparèixer. Sherman va ser separat del món. Havia pensat que ja no tenia por, només desesper. Però va tenir por de nou. El seu cor va començar a bategar. La porta s’havia tancat i ell havia desaparegut en el Bronx, en el món de Martin i Goldberg.

Es trobava en una sala gran i baixa dividida en departaments, alguns dels quals tenien finestres de vidre com les finestres interiors d’un estudi de ràdio. No hi havia finestres exteriors. Una brillantor elèctrica forta omplia la sala. Homes amb uniforme es movien per allà, però no tots portaven el mateix uniforme. Dos homes amb les mans emmanillades darrere l’esquena eren al davant d’una taula alta. Dos joves esparracats eren drets al seu costat. Un dels presos va mirar en Sherman, va donar un cop de colze a l’altre i aquest es va girar i va mirar-lo i tots dos van riure. Al costat, Sherman podia sentir el crit que ja havia sentit a fora, un home cridant: ¡Mira! ¡Mira! Va haver-hi algunes rialles i després un so alt flatulent dels intestins d’algú que es movien. Una veu greu va dir:

—Fot. Quin fàstic.

Un altre va fer:

—Molt bé, treu-los d’allà. I neteja tot això amb una mànega.

Els dos homes esparracats s’inclinaven darrere els dos presos. Darrere la taula hi havia un policia enorme amb el cap absolutament calb, un nas gros i una barra prògnata. Semblava que tenia com a mínim seixanta anys. Els homes esparracats treien les manilles dels dos presos. Un dels joves esparracats tenia una jaqueta enconxada a sobre d’una samarreta negra estripada. Portava bambes i pantalons de camuflament bruts, estrets als turmells. Hi havia una placa, un escut de la policia, a la jaqueta enconxada. Després Sherman va poder veure que l’altre també tenia una placa. Un altre policia gran va acostar-se a la taula i va dir:

—Eh, Àngel, Albany s’ha espatllat.

—Collonut —va dir l’home calb—. Tenim aquesta colla i el torn a penes ha començat.

Goldberg va mirar Martin, va girar els ulls, va somriure i després va mirar Sherman. Encara li agafava el colze. Sherman va mirar a sota. Boletes de Styrofoam! Les boletes de Styrofoam d’empaquetar que se li havien enganxat al seient de darrere del cotxe de Martin eren pertot arreu. Estaven enganxades al manyoc de l’americana, a sobre dels punys. Arreu dels seus pantalons de xeviot. Tenia els pantalons rebregats, torçats i sense forma als genolls i les cuixes, i les boletes de Styrofoam se li agafaven com vermina.

Goldberg va dir a Sherman:

—Veu aquella sala allà?

Sherman va mirar a través d’una finestra amb un gran vidre. Hi havia arxivadors i piles de paper. Un gran aparell beix i gris ocupava el centre de la sala. Dos policies el miraven.

—És la màquina Fax que envia les impressions digitals a Albany —va dir Goldberg. Ho va dir d’una manera cantada agradable, la manera com diries alguna cosa a una criatura aterrida i confusa. Només el to va aterrir Sherman—. Fa uns deu anys —va dir Goldberg—, un home qualsevol va tenir aquesta idea… va ser fa deu anys, Marty?

—No ho sé —va dir Martin—. Tot el que sé és que va ser una idea molt fotuda.

—Sigui com sigui, algú va tenir la idea de posar totes les impressions digitals de tot el fotut Estat de Nova York en aquell despatx d’Albany… mira… i després tots els Registres Centrals estan lligats a Albany i envies les impressions digitals a Albany per la computadora i després reps l’informe i el sospitós puja i és acusat… mira… El cas és que hi ha un embús fotut a Albany, especialment quan la màquina s’espatlla com ara.

Sherman no entenia res del que Goldberg deia, excepte que alguna cosa anava malament i Goldberg feia els possibles per ser amable i explicar-li-ho.

—Sí —va dir Martin a Sherman—, ha d’estar agraït que siguin dos quarts de nou del matí i no dos quarts de cinc de la fotuda tarda. Si fos a la tarda, probablement hauria de passar la nit a la Casa de Detenció del Bronx o fins i tot a Rikers.

—Rikers Island? —va preguntar Sherman. Estava ronc. A penes va aconseguir dir aquelles paraules.

—Sí —va dir Martin—, quan Albany s’espatlla a la tarda, tot fotut. No es pot passar la nit aquí, per això et porten a Rikers. T’ho dic, que tens sort.

Li deia que tenia sort. Se suposava que Sherman ara era amic seu! A dins, només hi havia amics! Sherman es va sentir intensament aterrit.

Algú va cridar.

—Qui s’ha mort aquí, ostres?

L’olor arribava a la taula.

—Quin fàstic —va dir l’home que es deia Àngel. Va mirar al voltant—. Foteu-hi la mànega.

Sherman va seguir la seva mirada. A una banda, al fons d’un corredor, va poder distingir dues cel·les. Rajoles blanques i reixes; semblaven construïdes de rajoles blanques, com un wàter públic. Dos policies eren al seu davant.

Un d’ells va cridar entre les reixes:

—Què carai passa?

Sherman podia sentir la pressió de l’enorme mà de Goldberg al colze, dirigint-lo endavant. Estava davant de la taula, mirant l’Àngel. Martin tenia un feix de papers a la mà.

L’Àngel va dir:

—Nom?

Sherman va intentar parlar, però no va poder. Tenia la boca terriblement seca. La seva llengua semblava enganxada al vel del paladar.

—Nom?

—Sherman McCoy.

Amb prou feines era un murmuri.

—Adreça?

—816 Park Avenue. Nova York. — Va afegir «Nova York» perquè volia ser modest i obedient. No volia actuar com si es pensés que les persones aquí, al Bronx, sabessin on era Park Avenue.

—Park Avenue, Nova York. Edat?

—Trenta-vuit.

—Ha estat mai arrestat?

—No.

—Eh, Àngel —va dir Martin—. El senyor McCoy ha estat molt cooperatiu… i, ah… per què no el deixes seure aquí en algun lloc en comptes de posar-lo allà amb aquella colla de muricecs? La fotuda anomenada premsa allà fora ja li ho ha fet passar malament.

Una onada de gratitud profunda, sentimental, va recórrer Sherman. Fins i tot mentre se sentia així, sabia que era irracional, però la sentia malgrat tot.

L’Àngel va bufar les galtes i va mirar, com si medités. Després va dir:

—No ho puc fer, Marty. —Va tancar els ulls i va aixecar l’enorme mentó amunt, com si digués: «La gent d’allà dalt».

—Què collons passa? Aquells fotuts virus de la TV l’han agafat allà fora a la pluja durant mitja hora. Mira’l. Sembla que s’hagi arrossegat per una claveguera.

Goldberg va riure. Després, per no ofendre Sherman, va dir-li:

—No té gaire bon aspecte. Ja ho sap.

Els seus únics amics! Sherman tenia ganes de plorar i molt més perquè aquesta sensació horrible i patètica era genuïna.

—No puc —va dir l’Àngel—. S’ha de seguir tota la rutina. —Va tancar els ulls i va aixecar de nou el mentó—. Podeu treure-li les manilles.

Martin va mirar Sherman i va torçar la boca de costat. (Bé, amic, ho hem intentat). Goldberg va obrir les manilles i les va treure dels canells de Sherman. Hi havia cercles blancs en el lloc on havia estat el metall. Les venes de les seves mans estaven inflades de sang. La meva pressió sanguínia ha anat pel sostre. Hi havia boletes de Styrofoam per tots els seus pantalons. Martin li va donar l’americana mullada. Boletes de Styrofoam també a la americana mullada.

—Buidi’s les butxaques i doni-me’n el contingut —va dir l’Àngel.

Per consell de Killian, Sherman no havia portat gaires coses. Quatre bitllets de cinc dòlars, prop d’un dòlar en canvis, una clau de l’apartament, un mocador, un bolígraf, el permís de conduir —per alguna raó, va pensar que hauria de tenir una identificació. A mesura que lliurava cada cosa, l’Àngel la descrivia en veu alta —«vint dòlars en bitllets», «un bolígraf d’argent»— i la passava a algú que Sherman no podia veure.

Sherman va dir:

—Puc… conservar el mocador?

—Deixi-me’l veure.

Sherman l’hi va allargar. Les seves mans tremolaven terriblement.

—Sí, pot conservar-lo. Però m’ha de donar el rellotge.

—És només… és només un rellotge barat. —Va aixecar la mà. El rellotge tenia una capsa de plàstic i una polsera de niló—. M’és igual el que li pugui passar.

—Res a fer.

Sherman va obrir la polsera i va donar el petit rellotge. Un nou espasme el va travessar.

—Si us plau —va dir Sherman. Tot seguit que aquesta paraula va deixar la seva boca, va saber que no l’hauria d’haver dit. Demanava—. Com puc jo saber… no puc conservar el rellotge?

—Té alguna cita o una cosa així? —L’Àngel va intentar somriure per mostrar que la seva intenció no era més que un acudit. Però no li va tornar el rellotge. Després va dir—: Molt bé, i vull el cinturó i els cordons de les sabates.

Sherman el va mirar. Va comprendre que la seva boca estava oberta. Va mirar Martin. Martin mirava l’Àngel. Ara Martin va tancar els ulls i aixecava el mentó, com l’Àngel, i va dir:

—Oh, noi.

(Realment la hi tenien preparada).

Sherman es va descordar el cinturó i se’l va treure. Tot seguit que ho va fer, els pantalons li van caure al voltant dels malucs. Feia molt de temps que no portava el vestit de xeviot i la cintura era massa gran. Va estirar els pantalons i va tornar a ficar-s’hi la camisa a dins, i van tornar a caure. Va haver d’agafar-los pel davant. Es va ajupir per treure’s els cordons de les sabates. Ara era un ésser abjecte, ajupit als peus de Martin i Goldberg. La seva cara era a prop de les boletes de Styrofoam dels pantalons. Podia veure les arrugues que tenia. Una mena d’horribles escarabats o paràsits! La calor del seu cos i la llana mullada dels pantalons desprenien una pudor desagradable. Tenia consciència de l’olor humida de les seves aixelles sota la camisa enganxosa. Un desastre total. Sense el més mínim dubte. Tenia la sensació que un d’ells, Martin, Goldberg o l’Àngel, simplement el trepitjaria i, crac, seria la fi de tot. Es va treure els cordons de les sabates i es va aixecar. Sortir de la posició d’ajupit el va marejar. Durant un instant va pensar que perdria els sentits. Els pantalons li queien una altra vegada. Els va estirar amb una mà i va donar a l’Àngel els cordons amb l’altra. Eren com dues petites coses seques i mortes.

La veu darrere la taula:

—Dos cordons de sabates castanys.

—Molt bé, Àngel —va dir Martin—, és tot teu.

—D’acord —va dir l’Àngel.

—Bé, bona sort, Sherman —va dir Goldberg, somrient d’una manera amable.

—Gràcies —va dir Sherman. Era horrible. Realment els estava agraït.

Va sentir que la porta de la cel·la s’obria. Al fons del petit corredor hi havia tres policies conduint un grup de llatins d’una cel·la a la següent. Sherman va reconèixer diversos dels homes que eren a la cua a fora.

—Molt bé, a dins.

—¡Mira! ¡Mira!

Un d’ells continuava al corredor. Un policia l’agafava per un braç. Era alt, amb un coll llarg i el cap li anava d’una banda a l’altra. Semblava molt borratxo. Murmurava tot sol. Després va girar els ulls al cel i va cridar: «¡Mira!». S’aguantava els pantalons de la mateixa manera que Sherman.

—Eh, Àngel, què faig amb aquest? Té els calçotets fets un fàstic.

—Bé, merda —va dir l’Àngel—. Traieu-li els calçotets i enterreu-los i després renteu-lo també i doneu-li una d’aquelles granotes verdes.

—Jo ni el tocaré, sergent. Té alguna d’aquelles coses que fan servir als supermercats per treure les coses dels prestatges alts?

—Sí, en tinc —va dir l’Àngel—, i ja t’ho pots fotre!

El policia va empènyer l’home alt altre cop a la primera cel·la. Les cames de l’home alt eren com les d’un titella.

L’Àngel va preguntar:

—Què té als seus pantalons?

Sherman va mirar a sota.

—No ho sé —va dir—. Eren al darrere del cotxe.

—Quin cotxe?

—El cotxe del detectiu Martin.

L’Àngel va brandar el cap com si ara ho comprengués tot.

—Molt bé, Tanooch, porta’l a en Gabsie.

El jove policia blanc va agafar Sherman pel braç. La mà de Sherman agafava els pantalons i així el colze li pujava com l’ala d’un ocell. Tenia els pantalons humits fins i tot a la cintura. Portava l’americana humida sobre l’altre braç. Va començar a caminar. El seu peu dret va sortir de la sabata perquè no tenia cordons. Va parar, però el policia va continuar caminant, empenyent el colze endavant en un arc. Sherman va tornar a ficar el peu a la sabata i el policia va assenyalar el petit corredor. Sherman va començar a arrossegar els peus perquè no sortissin de les sabates, les quals feien un so xipollejant perquè eren molt mullades.

El van portar al recambró amb les finestres grans. Ara, travessant el corredor, va poder mirar dins les dues cel·les. En una semblava que hi havia una dotzena de figures, una dotzena de figures grises i negres contra les parets. La porta de l’altra estava oberta. Només hi havia una persona a dins, l’home alt, estirat en un pedrís. Hi havia una brutícia castanya a terra. La pudor de merda era aclaparadora.

El policia va conduir Sherman al recambró amb finestres. A dins hi havia un enorme policia pigallat amb la cara ampla i cabells rossos ondulats, que el va mirar de cap a peus. El policia que es deia Tanooch va dir: «McCoy», i va lliurar-li un gran full de paper. La sala semblava plena de suports de metall. Un d’ells semblava la mena de porta detectora de metalls que hi ha als aeroports. Hi havia una càmera en un trípode. Hi havia una cosa que semblava un faristol, excepte que no tenia res a sobre prou gran per a aguantar una pàgina de música.

—Molt bé, McCoy —va dir el policia gros—, passa per aquella porta.

Xap, xap, xap… aguantant els pantalons amb una mà i l’americana mullada a l’altra, Sherman va arrossegar els peus a través de la porta. Un xiulet alt va sortir de la màquina.

—Aviam, aviam —va fer el policia—. Molt bé, dóna’m l’americana.

Sherman li va donar l’americana. L’home va escorcollar les butxaques i després va començar a fonyar-la de dalt a baix. Va llançar l’americana sobre la vora de la taula.

—Molt bé, obre els peus i posa els braços de banda, així.

El policia va posar els braços com si s’anés a cabussar. Sherman va mirar la mà dreta del policia. Portava un guant quirúrgic translúcid que li arribava fins dalt de l’avantbraç!

Sherman va separar els peus. Quan va aixecar els braços, els pantalons li van caure. L’home va acostar-se i li va començar a passar la mà pels braços, pit, costelles, esquena i després malucs i cames. La mà amb el guant va crear una fricció seca desagradable. Una nova onada de pànic… Va mirar el guant, aterrit. L’home va mirar-lo i va rondinar, aparentment divertit, i després va aixecar la mà dreta. La mà i el puny eren enormes. L’horrible guant de goma era exactament al davant de la cara de Sherman.

—No et preocupis pel guant —va dir—. El cas és que t’he de treure les impressions, he d’agafar-te els dits un a un i posar-los al tampó… Entens?… —El seu to era familiar, amical, com si estiguessin tots dos sols, al pati de casa, i ell li expliqués com anava el motor del seu nou Mazda—. Em passo el dia fent això i m’embruto les mans i per començar quedo amb la pell aspra i a vegades no aconsegueixo treure’m la tinta i me’n vaig a casa i la meva dona té tota la sala d’estar pintada de blanc i jo poso la mà al sofà o en qualsevol cosa i m’aixeco i pots veure tres o quatre dits al sofà i la meva dona té un atac.

Sherman el va mirar. No sabia què dir. Aquest home enorme, d’aspecte ferotge, volia que l’apreciessin. Era tot tan estrany. Potser tots volien ser apreciats.

—Molt bé, torna a passar per la porta.

Sherman va tornar a arrossegar els peus per la porta i l’alarma va sonar de nou.

—Merda —va dir l’home—. Prova-ho de nou.

L’alarma va sonar una tercera vegada.

—Em posa frenètic —va dir l’home—. Espera un minut. Vine aquí. Obre la boca.

Sherman va obrir la boca.

—Deixa-la oberta… Espera un minut, gira cap aquí. No tinc llum. —Volia moure el cap de Sherman en un angle estrany. Sherman podia olorar la goma del guant—. Fill de puta. Portes aquí una maleïda mina d’argent. Et dic una cosa. Inclina’t per la cintura, així. Intenta abaixar-te.

Sherman es va abaixar, agafant els pantalons amb una mà. Certament que no…

—Ara passa per la porta, però molt a poc a poc.

Va començar a arrossegar els peus enrere, inclinat en un angle de gairebé 90 graus.

—Molt bé, a poc a poc, molt a poc a poc… així a… Aviam!

Ara gairebé havia passat la porta. Només les espatlles i el cap romanien de l’altre costat.

—Molt bé, enrere… una mica més, una mica més, una mica més, una mica més…

L’alarma va sonar de nou.

—Collons! Aquí! Queda’t allà!

L’alarma va continuar sonant.

—El fill de puta! —va dir l’home gros. Va començar a caminar al voltant i a sospirar. Va donar-se una manotada a les cames—. Vaig tenir-ne un d’aquests l’any passat. Molt bé, pots posar-te dret.

Sherman va posar-se dret. El va mirar, desconcertat. L’home va treure el cap fora de la porta i va cridar:

—Eh, Tanoooch! Vine aquí! Mira això!

A l’altra banda del petit corredor, es podia veure un policia a la cel·la oberta amb una mànega, rentant el terra. El raig de l’aigua anava contra les rajoles.

—Eh, Tanooch!

El policia que l’havia portat va sortir del corredor.

—Mira això, Tanooch. —Després va dir a Sherman—. Molt bé, inclina’t i fes això de nou.

Sherman es va inclinar i va fer com li manaven.

—Molt bé, collons, collons, collons… Ara veus això, Tanooch? Fins aquí, res. Molt bé, ara tira enrere una mica més, una mica més, una mica més… —L’alarma va sonar. L’home estava de nou fora de si. Va fer uns passos i va ajuntar les mans—. Veus això, Tanooch! És el cap! Ostres!… És el cap del tipus!… Molt bé, posa’t dret. Obre la boca… Així. No, gira cap aquí. —Va moure de nou el cap de Sherman per tenir més llum—. Mira aquí! Vols veure una mica de metall?

El que es deia Tanooch no li va dir una sola paraula. Va mirar-li la boca com algú inspeccionant un celler.

—Ostres —va dir Tanooch—. Tens raó. Unes dents que semblen la botiga d’un canvista. —Després va dir a Sherman, com si el veiés per primera vegada—: Et deixen entrar als avions?

El gros va rompre a riure.

—No ets l’únic —va dir—. Vaig tenir-ne un com tu l’any passat. Em va fer perdre l’oremus. No aconseguia descobrir… què carai… saps? —De sobte era de nou la conversa despreocupada de dos companys el dissabte a la tarda—. Aquesta màquina és molt sensible, però tu tens tot el cap ple de metall, t’ho he de dir.

Sherman estava avergonyit, humiliat. Però què hi podia fer? Potser aquests dos, si feia el seu joc, el poguessin mantenir fora de… les gàbies! Amb aquella gent! Amb aquella gent! Sherman simplement va quedar-se allà, agafant-se els pantalons.

—Què carai és això dels pantalons? —va preguntar Tanooch.

—Styrofoam —va dir Sherman.

—Styrofoam —va dir Tanooch, brandant el cap, però com si no ho entengués. Va marxar.

Després l’home gros va posar-lo al davant d’un suport de metall i li va fer dues fotos, una de cara i l’altra de costat. Sherman va pensar que era per a la fitxa policíaca. Aquest enorme ós li havia fet les fotos, mentre s’aguantava els pantalons. El va portar a un taulell, li va agafar els dits un a un, els va prémer en un tampó de tinta i els va fer rodar sobre un imprès. Era una operació sorprenentment rude. L’home agafava els dits com si agafés un ganivet o un martell i els posava al tampó. Després s’excusava.

—Has de fer tu mateix tota la feina —va dir-li—. No pots esperar que algú vingui aquí a aixecar un dit per tu.

Des de l’altra banda del corredor va venir el so furiós d’algú que vomitava. Tres dels llatins eren a les reixes de la gàbia.

—Aiiii! —va cridar un d’ells—. El paio gita! Quina gitarada!

Tanooch va ser el primer policia a aparèixer.

—Ostres, ostres! Quina bellesa. Eh, Àngel! Aquest tipus és tot un cubell d’escombraries. Què faràs ara?

—És el mateix? —va preguntar Àngel.

Després l’olor de vomitat va començar a escampar-se.

—Aiiiiiiiii, què carai, què carai! —va fer l’Àngel—. La mànega i deixeu-lo allà.

Van obrir les reixes i dos policies van quedar-se a la porta mentre un tercer entrava amb una mànega. Els presos saltaven d’una banda a l’altra per no mullar-se.

—Eh, sergent —va dir el policia—. El gamarús s’ha vomitat tots els pantalons.

—La granota?

—Sí.

—Que es foti. Passa’ls la mànega. Això no és una bugaderia.

Sherman podia veure l’home alt assegut al pedrís amb el cap cot. Els seus genolls estaven coberts de vòmit i tenia els colzes als genolls.

L’home gros mirava tot això per la finestra de la sala de les impressions digitals. Brandava el cap. Sherman es va dirigir a ell.

—Miri, senyor, no hi ha cap altre lloc on jo pugui esperar? Jo no puc anar allà. Sóc… no puc.

L’home gros va treure el cap de la sala de les impressions digitals i va cridar:

—Eh, Àngel, què vols fer amb aquest d’aquí, en McCoy?

Àngel va mirar des de la seva taula i es va fregar la mà sobre el cap calb.

—Nosaaal… —Després va fer un moviment amb la mà cap a la cel·la—. Això.

Tannoch va entrar i va agafar de nou Sherman pel braç. Algú va obrir les reixes. Tanooch va guiar-lo endins i ell va arrossegar els peus sobre el terra de rajoles aguantant-se els pantalons. Les reixes es van tancar darrere seu. Sherman va mirar els llatins, que seien al pedrís. Ells van mirar-lo també, tots llevat de l’alt, que encara tenia el cap cot amb els colzes al vomitat que hi havia sobre els genolls.

Tot el terra era inclinat cap al desguàs al centre. Encara estava humit. Ara que era allà, dret, Sherman podia sentir la inclinació. Una mica d’aigua encara regalimava cap al desguàs. Això mateix. Era un tub de desguàs, on la humanitat anivellava totes les seves diferències i races.

Va sentir que les reixes es tancaven darrere seu i va quedar-se allà, a la cel·la, aguantant-se els pantalons amb la mà dreta i l’americana amb el braç esquerre. No sabia què fer ni cap a on mirar i així va triar un espai buit a la paret i va intentar mirar…-los… amb visió perifèrica. La roba d’ells era un contorn borrós de gris, negre i castany, llevat de les bambes, que creaven un disseny de llistes i taques al terra. Sabia que l’observaven. Va mirar les reixes. Ni un sol policia! Vindrien si alguna cosa…

Els llatins havien ocupat tots els seients al pedrís. Va triar un lloc a un metre del final del pedrís i va recolzar-se contra la paret. La paret va fer-li mal a l’espina dorsal. Va aixecar el peu dret i la sabata gairebé li va caure. Va tornar a ficar-hi el peu al més despreocupadament possible. Mirant el peu a les rajoles brillants va sentir-se com si anés a caure de vertigen. Les boletes de Styrofoam! Encara eren per tots els camals dels pantalons.

Li va fer una por terrible que això els fes pensar que ell era un llunàtic, la mena de cas perdut que podria assassinar de gust. Sentia l’olor de vòmit… vòmit i fum de cigarret… Va abaixar el cap com si estigués dormint i va dirigir els ulls cap a ells. El miraven! El miraven i fumaven els seus cigarrets. L’alt, el que havia estat dient ¡Mira! ¡Mira! encara seia al pedrís amb el cap baix i els colzes als genolls coberts de vòmit.

Un dels llatins es va aixecar i va caminar cap a ell! El podia veure de reüll. Ara començava! Ni tan sols esperaven!

L’home es va instal·lar contra la paret al seu costat, recolzant-se de la mateixa manera que Sherman. Tenia els cabells curts i arrissats, un bigoti que es corbava al voltant dels llavis, una pell lleugerament groguenca, espatlles estretes, una mica de panxa i una mirada boja als ulls. Devia tenir uns trenta-cinc anys. Va somriure i això el va fer semblar encara més boig.

—Eh, home, t’he vist a fora.

M’ha vist a fora!

—Amb la TV, home. Per què ets aquí?

—Imprudència temerària —va dir Sherman. Es va sentir com si digués les seves últimes paraules en aquesta terra.

—Imprudència temerària?

—Això… atropellar algú amb el cotxe.

—Amb el cotxe? Tu has atropellat algú amb el cotxe i la TV és aquí?

Sherman va arronsar les espatlles. No volia dir res més, però la seva por de semblar llunyà el va vèncer.

—I tu?

—Oh, home, 220, 265, 225. —Va allargar la mà com si volgués agafar tot el món—. Drogues, possessió d’armes, joc… aiiiii, tota la merda, saps?

L’home semblava sentir un cert orgull de la seva calamitat.

—Has atropellat algú amb el cotxe? —va preguntar una vegada més. Semblava que trobava això trivial i poc masculí. Sherman va aixecar les parpelles i va brandar el cap cansadament.

L’home va tornar al seient i Sherman va poder veure que parlava amb tres o quatre dels seus companys, que el van mirar una vegada més i després van apartar els ulls, com si la notícia els fastiguegés. Sherman tenia la sensació que els havia decebut. Molt estrany! I tanmateix era el que sentia.

La por de Sherman va ser ràpidament suplantada pel tedi. Els minuts s’arrossegaven. La seva articulació del maluc esquerre va començar a fer-li mal. Va passar el pes cap a la dreta i li va fer mal l’esquena. Després la seva articulació del maluc dret li va fer mal. El terra era de rajoles. Les parets eren de rajoles. Va enrotllar l’americana per crear un coixí. El va posar a terra, prop de la paret, es va asseure i es va recolzar. L’americana estava humida i també els pantalons. La seva bufeta començava a emplenar-se i podia sentir petites ganivetades de gas als budells.

L’homenet que havia vingut a parlar amb ell, l’homenet que coneixia els números, va anar fins a les reixes. Tenia un cigarret a la boca. Es va treure la cigarreta i va cridar:

—Eh! Em fa falta foc!

Cap resposta del policia de l’altra banda.

—Eh, em fa falta foc!

Finalment el que es deia Tanooch es va acostar.

—Què tens?

—Eh, em fa falta foc. —Va allargar la cigarreta.

Tanooch va treure una cartera de llumins de la butxaca, va encendre’n un i el va posar a un metre de les reixes. L’homenet va esperar, després va posar-se el cigarret entre els llavis i va prémer la cara contra les reixes perquè el cigarret sortís. Amb el llumí encès a la mà, Tanooch no es va moure. El llumí es va apagar.

—Aiiiiii! —va dir l’homenet.

Tanooch va arronsar les espatlles i va deixar caure el llumí a terra.

—Aiiiiii!

L’homenet es va girar cap als companys i va aguantar el cigarret enlaire. (Que l’heu vist?). Un dels asseguts al pedrís va riure. L’homenet va fer una ganyota a aquesta traïció de simpaties. Després va mirar Sherman. Sherman no sabia si condoldre-se’n o mirar cap a un altre lloc. Va acabar simplement mirant. L’home va venir i va posar-se a la gatzoneta al seu costat. El cigarret apagat li penjava de la boca.

—Veus això? —va preguntar.

—Sí —va dir Sherman.

—Vols foc, ells te n’han de donar. Fill de puta. Aiii… tens cigarrets?

—No, m’han tret tot el que portava. Fins i tot els cordons de les sabates.

—No fotis!

Va mirar les sabates de Sherman. Ell mateix encara tenia els cordons de les sabates, va remarcar Sherman.

Sherman sentia una veu de dona. Estava enfadada amb alguna cosa. Va aparèixer al petit corredor fora de la cel·la. Tanooch la conduïa. Era una dona alta i prima amb cabells castanys arrissats i la pell bronzejada molt fosca. Portava pantalons negres i una jaqueta amb un aspecte estrany, amb muscles molt grossos. Tanooch l’acompanyava a la sala de les impressions digitals. Ella es va girar i va dir a algú que Sherman no podia veure:

—Ets un m… —No va acabar la frase—. No seuré en aquesta claveguera tot el dia com tu! Pensa en això, rodanxó!

Moltes rialles iròniques dels policies del fons.

—Vigila, que et fotrà, Mabel.

Tanooch la va empènyer.

—Endavant, Mabel.

Ella es va girar cap a Tanooch.

—Quan parlis amb mi, tracta’m pel meu nom! No em diguis Mabel!

Tanooch va dir:

—Et diré molt pitjor d’aquí a poc —i va continuar empenyent-la cap a la sala de les impressions digitals.

—Dos-cents vint trenta-un —va dir l’homenet—. Tràfic de drogues.

—Com ho sap? —va preguntar Sherman.

L’homenet només va obrir molt els ulls i va posar un aire coneixedor a la cara. (Per a algunes coses, no cal ser molt llest). Després va sacsejar el cap i va dir:

—Ha arribat el bus.

—El bus?

Semblava que normalment, quan les persones eren detingudes, eren portades primer a una comissaria. Periòdicament, un furgoneta de la policia feia la ronda de les comissaries i portava els presos al Registre Central. Així, un nou grup havia arribat. Acabarien en aquesta gàbia, excepte les dones, que eren portades a una altra, al fons del corredor, després del revolt. I res no es movia perquè «Albany estava espatllada».

Van passar tres dones més. Eren més joves que la primera.

—Dos-cents trenta —va dir l’homenet—. Prostitutes.

L’homenet que sabia els números tenia raó. L’autobús havia arribat. La processó va començar, de la taula de l’Àngel a la sala d’impressions digitals i a la cel·la. La por de Sherman va recomençar. Van entrar, l’un rere l’altre, tres negres joves i alts amb els caps afaitats, jaqueta gruixuda i grans bambes blanques. Tots els que arribaven eren negres o llatins. La majoria eren joves. Alguns semblava que estaven borratxos. L’homenet que sabia els números es va aixecar i va tornar a prop dels companys per assegurar el seu lloc al pedrís. Sherman estava decidit a no moure’s. Volia ser invisible. D’una manera o d’una altra… mentre no mogués un múscul… no podrien veure’l.

Va mirar el terra i va intentar no pensar en els budells que li feien mal i en la bufeta. Una de les línies negres entre les rajoles del terra va començar a moure’s. Una cuca molla! Després en va veure una altra… i una tercera. Fascinant!… i horrible. Sherman va mirar al voltant, a veure si algú més se n’havia adonat. Semblava que no… però va trobar la mirada d’un dels tres xicots negres. Tots tres el miraven! Quines cares tan primes, dures i malèvoles! El seu cor va entrar immediatament en taquicàrdia. Podia veure el seu peu botant amb la força dels batecs. Va mirar les cuques molles per intentar calmar-se. Una de les cuques molles havia arribat prop del llatí borratxo, que havia lliscat cap a terra. La cuca molla va començar a pujar pel taló de la sabata. Va començar a caminar per la seva cama. Va desaparèixer dins la cama del pantaló. Després va tornar a aparèixer. Va pujar la gira dels pantalons. Va començar a pujar cap al genoll. Quan va arribar-hi, va instal·lar-se entre el vòmit.

Sherman va aixecar la mirada. Un dels xicots negres es dirigia a ell. Somreia lleument. Semblava terriblement alt. Els seus ulls eren molt junts. Portava pantalons negres amb camals justos i grans bambes blanques que es cordaven al davant amb corretges Velcro en comptes de cordons. Va parar davant de Sherman. La seva cara no tenia cap expressió. Molt més aterridor! Va mirar-lo directament a la cara.

—Eh, tu, tens un cigarret?

Sherman va dir:

—No. —Però no volia que ell pensés que volia ser dur o fins i tot poc comunicatiu i per això va afegir—: Perdona. M’han tret tot el que portava.

Tot seguit que ho va dir, va veure que era un error. Era una excusa, un senyal que era feble.

—Molt bé, home. —El xicot sonava mig amistós—. Per què ets aquí?

Sherman va dubtar.

—Homicidi sense premeditació —va dir. «Imprudència temerària» no era prou.

—Collons. Això és dolent —va dir el xicot en una aproximació al que podria ser una veu preocupada—. Què ha passat?

—Res —va dir Sherman—. No sé de què em parlen. I tu?

—Un 160-15 —va dir el xicot. Després va afegir—: Robatori a mà armada.

El xicot va torçar els llavis. Sherman no sabia si això volia dir: «Robatori a mà armada no és res d’especial» o «No tinc res a veure amb el cas». El xicot va somriure, encara mirant-lo directament a la cara.

—D’acort, sanyor Homicidi —va dir i es va aixecar i va tornar a l’altra banda de la cel·la.

Senyor Homicidi! Tot seguit ha sabut que m’hauria de tractar amb respecte! Què podien fer? Certament no podrien… Hi havia hagut un accident —on?— en el qual alguns dels presos en una cel·la van tapar amb els cossos la vista per les reixes mentre els altres… Però alguns dels altres aquí no farien una cosa així per aquests tres… ho farien els llatins?

La boca de Sherman va quedar seca, absolutament clivellada. La necessitat d’orinar era aguda. El cor li bategava nerviosament, encara que no tan ràpidament com abans. En aquell moment, les reixes es van obrir. Més policies. Un d’ells portava dues safates de cartró com les que fan servir les xarcuteries. Les va posar al terra de la cel·la. Una era una pila d’entrepans; a l’altra hi havia fileres de gots de plàstic.

Es va posar dret i va dir:

—Molt bé, teca. Compartiu-ho i no vull sentir cap mullader.

Va haver-hi una cursa cap al menjar. De totes maneres, Sherman estava content de no estar massa lluny de les dues safates. Es va ficar l’americana bruta sota el braç esquerre, va arrossegar els peus i va agafar un entrepà embolicat en plàstic i un got de plàstic amb un líquid clar i rosat. Després es va asseure de nou sobre l’americana i va tastar la beguda. Tenia un sabor fluix ensucrat. Va posar el got de plàstic al terra al seu costat i va treure l’embolcall de l’entrepà. Va separar els dos trossos de pa i va espiar l’interior. Hi havia un tros de carn. Tenia un color groguenc i malaltís. A la llum fluorescent de la cel·la semblava gairebé chartreuse. Tenia una superfície enganxosa. Va acostar-se l’entrepà a la cara i va ensumar. Una olor química morta va venir de la carn. Va separar els dos trossos de pa, va treure la carn, la va embolicar en el Saran Wrap i va posar-ho a terra. Volia menjar el pa tot sol. Però el pa desprenia una olor tan desagradable de la carn que no va poder suportar-la. Laboriosament, va desdoblegar l’embolcall, va enrotllar el pa en una bola i va embolicar-ho tot, la carn i el pa. Va adonar-se que hi havia algú dret al seu davant. Bambes blanques amb Velcro.

Va mirar amunt. El xicot negre el mirava a sota amb un petit somriure curiós. Va posar-se a la gatzoneta fins que el seu cap va estar només una mica al damunt del de Sherman.

—Eh, home —va dir ell—. Tinc set. Dóna’m el teu got.

Dóna’m el teu got! Sherman va abaixar el cap vers les safates de cartró.

—No n’hi queda cap. Dóna’m el teu.

Sherman va escorcollar per trobar alguna cosa per dir. Va sacsejar el cap.

—M’has sentit? Hem de compartir-ho. Em creia que érem companys, tu i jo.

Quin to menyspreador de decepció i burla! Sherman sabia que havia arribat el moment de dir prou, de fer parar aquest… aquest… Més ràpid que la vista de Sherman el va poder acompanyar, el braç del xicot va disparar-se i va agafar el got de plàstic a terra al costat de Sherman. Va posar-se dret, va tirar el cap enrere, va buidar amb ostentació la beguda, va aguantar el got sobre Sherman i va dir:

—Ho he demanat educadament… Comprens?… Aquí, has da fer servir el cap i fer amics.

Després va obrir la mà, va deixar caure el got a les cames de Sherman i va allunyar-se. Sherman era conscient que tota la cel·la mirava. Jo hauria… jo hauria… però va sentir-se paralitzat de por i confusió. Al seu davant, un llatí treia la carn del seu entrepà i la llençava a terra. Hi havia llesques de carn arreu. Aquí i allà hi havia boles de plàstic transparent i entrepans sencers, desembolicats i llençats a terra. El llatí havia començat a menjar-se el pa sense el companatge —i mirava Sherman. El miraven… en aquesta gàbia humana… carn groga, plàstic, gots de plàstic… cuques molles! Aquí… allà… Va mirar el llatí borratxo. Encara jeia a terra. Hi havia tres cuques molles passejant-se pels plecs del seu camal esquerre, prop del genoll. I tot seguit Sherman va veure que alguna cosa es movia prop de la boca de la butxaca dels pantalons de l’home. Una altra cuca… no, molt més grossa… grisa… una rata!… una rata sortint de la butxaca de l’home… La rata va quedar un moment agafada al teixit, després va lliscar fins al terra de rajoles i va parar de nou. Després va córrer i va arribar a un tros de carn groga. Va parar de nou, com per avaluar aquella sort…

—¡Mira! —un dels llatins havia vist la rata.

Un peu va volar des del pedrís. La rata va relliscar sobre el terra de rajoles com un disc d’hoquei. Una altra cama va saltar. La rata va volar de nou cap al pedrís… Una rialla, una altra… ¡Mira!… un altre peu…, La rata relliscant sobre l’esquena, sobre un embolcall de carn, i es va posar dreta de nou… Rialles, crits… ¡Mira! ¡Mira!… una altra puntada de peu… La rata va anar giravoltant en la direcció de Sherman, sobre l’esquena. Era allà mateix, a cinc o deu centímetres del seu peu, atordida, remenant les cames. Després es va posar dreta, a penes es podia moure. El petit rosegador estava fotut, acabat. Ni tan sols la por era prou per a fer-lo moure’s. Es va arrossegar un parell de passos… Més rialles… He de donar-li una puntada de peu com a mostra de solidaritat amb els meus companys de cel·la?… Pensava això… Sense pensar, es va posar dret. Va ajupir-se i va agafar la rata. Va agafar-la amb la mà dreta i va anar fins a les reixes. La cel·la va quedar silenciosa. Gairebé havia arribat a les reixes… Fill de puta!… Un dolor terrible a l’índex… La rata l’havia mossegat!… Sherman va fer un salt i va sacsejar la mà. La rata s’agafava al seu dit amb les dents. Sherman sacsejava el dit amunt i avall com si sacsegés un termòmetre. L’animaló no es deixava anar!… ¡Mira! ¡Mira!… Rialles… Era un espectacle terrible! S’estaven divertint molt! Sherman va picar amb la part carnosa de la mà en un dels travessers de les reixes. La rata va volar… exactament al davant de Tanooch, que tenia un feix de papers a la mà i venia cap a la cel·la. Tanooch va fer un salt enrere.

—Merda! —va dir ell. Després va mirar Sherman—. Estàs guillat?

La rata jeia a terra. Tanooch la va trepitjar amb el taló de la sabata. L’animal va quedar a terra aixafat amb la boca oberta.

La mà li feia molt de mal a Sherman allà on havia copejat la reixa. Se la va agafar amb l’altra mà. Me l’he trencada! Podia veure les marques de les dents de la rata a l’índex i una sola petita gota de sang. Amb la mà esquerra, es va treure el mocador de la butxaca del darrere. Allò va exigir una contorsió tremenda. Tothom el mirava. Oh, sí… tothom el mirava. Es va eixugar la sang i es va embolicar el mocador al voltant de la mà. Va sentir que Tanooch deia a un altre policia:

—És el tipus de Park Avenue. Ha llençat una rata.

Sherman va tornar enrere, fins on hi havia la seva americana enrotllada a terra. S’hi va tornar a asseure a sobre. La mà gairebé ja no li feia gens de mal. Potser no me l’he trencada. Però puc tenir el dit enverinat de la mossegada! Es va desembolicar una mica el mocador, prou per poder mirar el dit. No tenia un aire tan dolent com això. La gota de sang havia desaparegut.

El xicot negre venia de nou cap a ell! Sherman va mirar amunt i després va desviar els ulls. Ell va posar-se a la gatzoneta davant seu, com abans.

—Eh, home —va dir—, saps una cosa? Tinc fred.

Sherman va intentar ignorar-lo. Va girar el cap. S’adonava que hi havia una mirada petulant a la seva cara. L’expressió equivocada! Feble!

—Eh! Mira’m quan et parlo!

Sherman va girar el cap vers ell. Pura malvolença!

—T’he demanat una beguda i no has sigut simpàtic, però et donaré una oportunitat per compensar-ho… mira… Tinc fred, home. Vull la teva americana. Dóna’m la teva americana.

La meva americana! La meva roba!

El cervell de Sherman va córrer. No podia parlar. Va fer que no amb el cap.

—Què et passa, home? Has d’intentar ser amic, senyor Homicidi. Un company meu diu que et coneix. Et va vere a la TV. Has fotut no sé qui i vius a Park Avenue. És maco, home. Prò ’xò no és Park Avenue. Entens? Val més que intentis fer alguns amics, entens? No t’has comportat amb mi gens gens gens bé prò et donaré una oportunitat. Ara, dó’m la fotuda americana.

Sherman va parar de pensar. El seu cervell era en flames! Va posar les mans a terra, va aixecar els malucs i després va balancejar-se endavant fins que es va aguantar sobre un genoll. Després va saltar, agafant l’americana amb la mà dreta. Ho va fer tan sobtadament que el xicot negre va sobresaltar-se.

—Calla! —va sentir que deia—. Tu i jo no tenim res a dir-nos.

El xicot negre el va mirar inexpressivament. Després va somriure.

—Calla? —va dir—. Calla! —Va somriure i va fer un esbufec—. Fes-me callar.

—Eh, cucs! S’ha acabat!

Era Tanooch a les reixes. Els mirava. El xicot negre va fer un gran somriure a Sherman i el va mirar com si li digués: «Molt bé! Seràs l’amo de la teva pell mortal durant seixanta segons més!». Va tornar al seu lloc i es va asseure mirant Sherman tot el temps.

Tanooch va llegir del full de paper:

—Solinas! Gutiérrez! McCoy!

McCoy! Sherman es va posar apressadament l’americana, per por que la seva Nèmesi fes una correguda i la hi arrabassés abans que pogués deixar la cel·la. L’americana estava mullada, greixosa, fètida, completament sense forma. Els pantalons li van caure al voltant dels malucs quan se la posava. Hi havia boletes de Styrofoam pertot arreu a l’americana i… es movien!… dues cuques molles havien entrat als plecs. Les va sacsejar frenèticament cap al terra. Encara respirava ràpidament i alt.

Quan Sherman sortia de la cel·la darrere els llatins, Tanooch li va dir en veu baixa:

—Veus? No t’hem oblidat. De fet, el teu nom està sis més a sota en la llista.

—Gràcies —va dir Sherman—. Li ho agraeixo.

Tanooch va arronsar les espatlles.

—Prefereixo acompanyar-te a fora que haver d’escombrar-te a fora.

La sala principal ara era plena de policies i presos. A la taula, la taula d’Àngel, Sherman va ser lliurat al funcionari de Presons, que li va posar manilles darrere l’esquena i el va posar a la cua amb els llatins. Els pantalons li queien ara sense esperança al voltant dels malucs. No hi havia manera d’aguantar-los. Continuava mirant per sobre el muscle, temorós que el xicot negre pogués estar darrere seu. Era la darrera persona a la petita cua. Els funcionaris de Presons els van conduir per una escala estreta. Dalt de les escales hi havia una altra sala sense finestres. Més funcionaris de Presons seien en algunes taules de metall atrotinades. Més enllà de les taules —més cel·les! Eren més petites, més tètriques que les cel·les de rajoles blanques a sota. Eren autèntiques cel·les de presó. A la primera hi havia un rètol vell que deia: NOMÉS HOMES — MÉS DE 21 ANYS — CAPAC. 8 a 10. El MÉS DE 21 ANYS havia estat ratllat amb una mena de retolador. Tota la fila de presos va ser conduïda a la cel·la. Les manilles van ser tretes. Sherman no treia els ulls de la porta per on havien entrat. Si el xicot negre arribava i el ficaven en aquesta petita cel·la amb ell… ell… ell… la seva por li feia perdre el cap. Suava profusament. Havia perdut tota la consciència del temps. Va abaixar el cap per intentar millorar la circulació.

Van acabar per ser conduïts a fora de la cel·la, cap a una porta feta de reixes d’acer. A l’altra banda de la porta, Sherman va poder veure una filera de presos asseguts al terra d’un corredor que amb prou penes feia un metre d’amplada. Un dels presos era un xicot blanc amb un enorme guix a la cama dreta. Portava pantalonets, de manera que tot el guix era visible. Seia a terra. Hi havia un parell de crosses contra la paret al seu costat. Al final del corredor hi havia una porta. Al costat, un funcionari. Tenia un enorme revòlver a la cintura. Sherman va remarcar que aquesta era la primera arma que havia vist des que havia entrat en aquell lloc. Quan cada pres deixava l’àrea de detenció i passava la porta, li treien les manilles. Sherman es va recolzar contra la paret, com tots els altres. El corredor no tenia ventilació. No hi havia finestres. Estava ple d’una boirina fluorescent i la calor i la pudor de massa cossos. El tub de carn! La caiguda a l’escorxador! Anava… cap a on?

La porta al final del corredor es va obrir i una veu de l’altra banda va dir:

—Lantier.

El funcionari de Presons dins el corredor va repetir:

—Lantier.

El xicot amb les crosses va maldar per posar-se dret. El llatí el seu costat el va ajudar. Es va balancejar sobre el peu sa fins que va poder posar-se les crosses sota les aixelles. Què dimonis podria haver fet en aquell estat? El policia li va obrir la porta i Sherman podia sentir una veu a l’altra banda cridant alguns números i després:

—Herbert Lantier?… L’advocat que representa Herbert Lantier?

El jutjat! Al final del corredor era el jutjat!

Quan va arribar el seu torn, Sherman se sentia estabornit, grogui, febril. La veu de l’altra banda va dir:

—Sherman McCoy.

El policia a dins va repetir:

—McCoy.

Sherman va arrossegar els peus a través de la porta, aguantant-se els pantalons. Va veure una sala moderna i il·luminada i molta gent d’una banda a l’altra. La taula del jutge, les altres taules, els seients, tot fet d’una fusta clara d’aspecte barat. En un costat, les persones es movien en onades al voltant de la taula de fusta clara del jutge, i a l’altra banda, es movien en onades en el que semblava ser la secció del públic. Tanta gent… tanta llum… tanta confusió… tanta agitació… Entre els dos sectors hi havia una tanca, també de fusta clara. I a la tanca es trobava Killian, dret… Ell era allà!

Tenia un aspecte molt fresc i endreçat amb el seu vestit extravagant. Somreia. Era el somriure encoratjador que es fa als invàlids. Quan Sherman va arrossegar els peus fins a ell, va adonar-se de l’aspecte que ell mateix devia tenir… l’americana bruta i humida i els pantalons… les boletes de Styrofoam… la camisa arrugada, les sabates mullades i sense cordons… Podia olorar la seva pròpia fortor de brutícia, desesper i terror.

Algú llegia en veu alta un número qualsevol i va sentir el seu nom i després va sentir que Killian deia el seu propi nom, i el jutge deia:

—Com es declara?

Killian li va dir, sotto voce:

—Digues: «Innocent».

Sherman va raucar la paraula.

Semblava que hi havia molta agitació a la sala. La premsa? Quant de temps havia estat en aquest lloc? Després va esclatar una discussió. Al davant del jutge hi havia un home jove, feixuc, calb, molt agitat. Semblava ser de l’Oficina del Fiscal. El jutge deia bla bla bla bla bla senyor Kramer. Senyor Kramer.

Per a Sherman, el jutge semblava molt jove. Era un blanc rodanxó amb cabells ondulats amb entrades i una toga que semblava que havia estat llogada.

Sherman va sentir que Killian murmurava:

—Malparit.

Kramer deia:

—Comprenc perfectament, senyoria, que la nostra oficina va acordar una fiança de només 10.000 dòlars en aquest cas. Però en el desenvolupament subsegüent, dades que han arribat al nostre coneixement des d’aleshores fan impossible que la nostra oficina estigui d’acord amb aquesta fiança. Senyoria, aquest cas està relacionat amb lesions molt greus, molt possiblement una lesió fatal, i tenim coneixement definit i específic que hi ha un testimoni d’aquest cas que no s’ha presentat i que aquest testimoni es trobava al cotxe conduït per l’acusat, senyor McCoy, i tenim tots els motius per creure que s’han fet o es faran intents per impedir que aquest testimoni es presenti i no creiem que serveixi els interessos de la justícia…

Killian va dir:

—Senyoria…

—… permetre que aquest acusat surti en llibertat amb una fiança simbòlica…

Un retruny, un grunyit, un immens murmuri de fúria es va aixecar del públic, i una sola veu intensa va cridar:

—Sense fiança!

Després un cor poderós:

—Sense fiança!… Tanqueu-lo!… A la garjola!

El jutge va copejar el seu martell. El murmuri va callar. Killian va dir:

—Senyoria, el senyor Kramer sap perfectament…

El retruny es va aixecar de nou.

Kramer va insistir, exactament sobre les paraules de Killian:

—Donades les emocions d’aquesta comunitat, molt justificadament creades per aquest cas, en el qual sembla que la justícia és un jonc…

Killian va contraatacar, cridant:

—Senyoria, això és absurd!

Un retruny molt fort.

El retruny va transformar-se en un rugit, el murmuri en un gran cor. «Au, home!…». «Buuuuu!…». «Ehhhhh!…». «Fica’t la llengua al cul i deixa’l parlar!».

El jutge va copejar de nou amb el martell.

—Silenci! —El rugit va continuar. Després, a Killian—: Deixi-li acabar la seva declaració. Podrà contestar després.

—Moltes gràcies, senyoria —va dir Kramer—. Senyoria, he de cridar l’atenció del tribunal pel fet que aquest cas, fins i tot en la fase d’instrucció, en un termini molt petit, ha commogut molt la comunitat i més específicament els amics i veïns de la víctima en aquest cas, Henry Lamb, que continua a l’hospital en un estat extremament greu.

Kramer es va girar i va fer un gest cap al sector del públic. Estava ple. Hi havia gent dreta. Sherman va remarcar un grup de negres amb granotes blaves. Un d’ells era molt alt i portava una arracada d’or.

—Tinc una petició —va dir Kramer, i va aixecar alguns fulls de paper que va sacsejar a sobre del cap—. Aquest document ha estat firmat per més d’un centenar de membres de la comunitat i lliurat al Fiscal del Bronx amb una apel·lació que la nostra oficina sigui el seu representant perquè sigui feta justícia en aquest cas i és clar no és més que el nostre deure jurat ser el seu representant.

—Jesucrist —va murmurar Killian.

—El veïnat, la comunitat, el poble del Bronx, té la intenció de vigilar aquest cas amb atenció, cada pas del procés judicial.

Això!… Sí!… Hm-hmmmmm!… Fot-li! Un guinyoleig terrible va començar al sector dels espectadors.

El jutge rodanxó va copejar amb el martell i va cridar:

—Silenci! Això és una vista, no una manifestació. És tot, senyor Kramer?

Retrunys, crits, grunyits, buuuuuu!

—Senyoria —va dir Kramer—, he rebut instruccions de la meva oficina, del mateix senyor Weiss, per demanar una fiança per la suma de 250.000 dòlars en aquest cas.

Això!… Sí!… Fot-li… Víctors, aplaudiments, picament de peus a terra.

Sherman va mirar Killian. Digue’m… digue’m… digue’m que això no pot passar! Però Killian mirava el jutge, molt tens. Tenia la mà enlaire. Els seus llavis ja es movien. El jutge copejava amb el martell.

—Si això continua, faré evacuar la sala!

—Senyoria —va dir Killian, quan l’enrenou va desaparèixer—, el senyor Kramer no sols no s’acontenta a violar un acord entre la seva oficina i el meu client. També vol un circ! Aquest matí el meu client ha estat sotmès a una detenció que ha estat una pallassada, malgrat que sempre ha estat disposat a testimoniar voluntàriament davant d’un gran jurat. I ara el senyor Kramer fabrica una amenaça fictícia amb un testimoni sense nom i sol·licita al tribunal que demani una fiança absurda. El meu client és propietari de la seva casa fa molt de temps en aquesta ciutat, té una família i profundes arrels en aquesta comunitat, i li va ser acordada una fiança, com fins i tot el senyor Kramer reconeix, i res no ha passat que alteri la premissa d’aquest acord.

—Ha canviat molta cosa, senyoria! —va dir Kramer.

—Sí —va dir Killian—. El que ha canviat és l’Oficina del Fiscal del Bronx!

—Molt bé! —va dir el jutge—. Senyor Kramer, si la seva oficina té informacions que poden fer variar la fiança d’aquest cas, reuneixi aquestes informacions, faci una sol·licitud formal a aquest tribunal i el cas serà revisat. Fins aleshores, el tribunal deixarà en llibertat l’acusat, Sherman McCoy, amb una fiança de 10.000 dòlars, fins a la presentació d’aquest cas a un jurat.

Crits i xiscles! Buuuu!… Ehhhhhh!… Noooooo/… Fot-li… I després va començar un cant: «Ni fiança ni res, foteu-lo a la garjola!»… «Ni fiança ni res, foteu-lo a la garjola!».

Killian el conduïa a fora de la sala. Per sortir del tribunal havien de travessar el sector del públic, passant entre la massa de gent furiosa que era ara als seus peus. Sherman podia veure punys enlaire. Després va veure policies que venien en la seva direcció.

Portaven camises blanques, cinturons de bales i enormes pistoleres amb les culates de les pistoles a la vista. De fet, eren funcionaris del tribunal. Van fer un cercle al seu voltant. Tornen a posar-me a la cel·la! Després va comprendre que formaven un escut al seu voltant per fer-lo passar a través de la multitud. Tantes cares arrufades, negres i blanques! Assassí!… Fill de puta!… Tindràs el mateix que Henry Lamb!… Digues les teves pregàries, Park Avenue!… T’arrencarem la pell!… McCoy és —McMort!… Va ensopegar, entre els seus protectors de camisa blanca. Podia sentir-los gemegant quan empenyien la multitud enrere.

—Deixa passar! Deixa passar!…

Aquí i allà sorgien altres cares, llavis que es movien… L’anglès alt amb els cabells rossos… Fallow… la premsa… després més crits… Ets meu, nassut! Meu!… Compta els segons, nen!… Fot-li… Les pagaràs!… Mi-te’l —Park Avenue!

Fins i tot enmig de la tempestat, Sherman es va sentir estranyament incommovible pel que passava. Els seus pensaments li deien que era una cosa terrible, però no ho sentia. Com que ja sóc mort.

La tempestat va passar del jutjat al vestíbul, que era ple de gent. Va poder veure com les seves expressions canviaven de consternació a por. Van començar a apartar-se cap als costats per fer lloc a la gentussa que havia sortit de la sala del tribunal. Ara Killian i els funcionaris del tribunal el dirigien a una escala. Hi havia un mural horrible a la paret. L’escala baixava. La pressió del darrere el va empènyer endavant i va ensopegar a l’esquena d’un funcionari del tribunal al graó de sota. Durant un moment va semblar que una allau de cossos… però el funcionari del tribunal es va agafar al passamà. Ara la gentussa va sortir per les portes del davant cap a l’escala principal i cap al carrer 161. Hi havia una muralla de cossos en el camí. Càmeres de televiso, unes sis o vuit, micròfons, uns vint, gent cridant —la premsa.

Les dues masses d’humanitat es van trobar, es van fondre, es van congelar. Killian es va aixecar al davant de Sherman. Hi havia micròfons a la seva cara i Killian declamava d’una manera molt oratòria:

—Vull que mostreu a tota la ciutat de Nova York —Iòk— el que acabeu de veure —vere— aquí. —Amb la més curiosa indiferència tenia consciència de totes les inflexions vulgars de la veu del advocat—. Heu vist una detenció de circ, una pallassada, després heu vist una acusació de circ i després heu vist que l’Oficina del Fiscal es prostitueix i perverteix la llei per a les vostres càmeres i per a l’aprovació d’una multitud manipulada!

Buuuuu!… Ehhhh!… Manipulat ets tu, cabró de nas trencat!… Darrere seu, a no més de mig metre, va sentir també una veu de falset cantussejant: «Digues les teves pregàries, McCoy… Se t’ha acabat el temps… Digues les teves pregàries, McCoy… Se t’ha acabat el temps…».

Killian deia:

—Ahir havíem arribat a un acord amb el fiscal…

La cançó de falset deia:

—Digues les teves pregàries, McCoy… Se t’ha acabat el temps…

Sherman va mirar al cel. La pluja havia parat. El sol havia sorgit. Era un dia bonic i suau de juny. Hi havia una volta blava sobre el Bronx.

Va mirar al cel i va escoltar els sons, només els sons, els rotunds trops i frases, el falset, els crits inquisidors, els murmuris, i va pensar: No tornaré mai més allà, mai més. És igual el que costi mantenir-me a fora, ni que hagi de ficar-me una pistola a la boca.

Però, de fet, l’única pistola que Sherman tenia era de dos canons. Era una arma molt antiga. Ell era allà, al carrer 161, a un bloc del Grand Concourse, al Bronx, i es preguntava si podria ficar-se els dos canons a la boca.