10. LA TRISTA HORA DE DINAR DEL DISSABTE

En aquell moment, també a Long Island, però a uns noranta quilòmetres a l’est, a la costa sud, el club de la platja havia acabat d’obrir per a la temporada. El club tenia un edifici baix, d’estuc, laberíntic, a través de les dunes, a uns cent metres de l’aigua, atermenat per dues cordes que passaven per puntals de metall. Les instal·lacions del club eren espaioses i confortables però eren mantingudes acuradament a la manera de l’Escola de Fusta Fregada o Ascètica Brahman molt de moda els anys 20 i 30. Per això Sherman McCoy seia ara vora una taula de fusta perfectament basta sota un gran para-sol destenyit. Amb ell hi havia el seu pare, la seva mare, Judy i, intermitentment, la Campbell.

Podies baixar o, en el cas de la Campbell, córrer directament de la terrassa a la sorra entre les dues cordes, i la Campbell ara era precisament en algun lloc per allà amb la noieta de Rawlie Thorpe, Eliza, i la noieta de Garland Reed, MacKenzie. Sherman escoltava amb poca atenció el seu pare explicant a Judy com Talbot, el bàrman del club, li havia fet el martini, que era de color de te pàl·lid.

—… sé per què, però sempre he preferit els martinis fets amb vermut dolç. Batut fins que faci escuma. Talbot sempre discuteix…

Els llavis fins del seu pare s’obrien i es tancaven, el seu noble mentó anava amunt i avall, i el seu encantador somriure de narrador li arrugava les galtes. Una vegada, quan Sherman era de l’edat de la Campbell, els seus pares el van portar a un pícnic a la sorra enllà de les cordes. Hi havia un cert esperit d’aventura en aquella excursió. Era entrar en un món salvatge. Els estranys allà fora, a la sorra, el grup que s’hi havia quedat al final de la tarda, al capdavall eren inofensius.

Ara Sherman va retirar els ulls de la cara del pare per tornar a explorar la sorra enllà de les cordes. Va haver de forçar els ulls, perquè, on les taules i els para-sols acabaven, la llum de la platja enlluernava. Així, va retirar la vista i es va trobar concentrat en un cap en una taula precisament darrere del seu pare. Era l’inconfusible cap rodó de Pollard Browning. Pollard hi seia amb Lewis Sanderson el gran, que sempre havia estat l’Ambaixador Sanderson quan Sherman creixia, i la senyora Sanderson i Coker Channing i la dona. Sherman no s’imaginava com Channing havia arribat a fer-se’n membre, excepte pel fet que havia fet una carrera afalagant persones com Pollard. Pollard era el president del club. Ostres, era també president de la comunitat de propietaris de Sherman. Aquell cap dens, rodó… Però donat el seu estat d’ànim actual, Sherman va sentir-se més tranquil per aquella vista… Dens com una roca, sòlid com una roca, ric com Cres, inalterable.

Els llavis del seu pare van deixar de moure’s un instant i va sentir que la seva mare deia:

—Rei, no amoïnis la Judy amb martinis. Et fa semblar tan gran. Ja ningú, llevat de tu, pren martinis avui en dia.

—Aquí a la platja en prenen. Si no em creus…

—És com parlar d’enagos o motos amb sidecar o vagons restaurant o…

—Si no em creus…

—… litines o el Hit Parade.

—Si no em creus…

—Has escoltat una cantant que es diu Bonnie Baker? —Va fer aquesta pregunta directament a Judy, ignorant el pare de Sherman—. Bonnie Baker era l’estrella número u a la ràdio. Li deien Wee Bonnie Baker. Tot el país acostumava a escoltar-la. Totalment oblidada avui, em sembla.

Seixanta-cinc anys i encara bella, va pensar Sherman. Alta, prima, dreta, magnífics cabells blancs —es refusa a tenyir-se’ls—, una aristòcrata, molt més que el seu pare, amb tota la seva dedicació de ser-ne un, i encara atacant a la base de l’estàtua del gran Lleó de Dunning Sponget.

—Oh, no cal que vagis tan enrere —va dir Judy—. L’altre dia parlava amb el fill de Garland, Landrum. Acaba d’entrar, crec que és això, a la Brown…

—Garland Reed té un fill a la universitat?

—Fill de la Sally.

—Déu meu. Havia oblidat totalment la Sally. És terrible, oi?

—No és terrible. Cal estar al dia —va dir Judy, sense ni un somriure.

—Si no em creus, pregunta-ho a en Talbot —va dir el pare de Sherman.

—Al dia! —va dir la mare, rient i ignorant el Lleó i els seus martinis i el seu Talbot.

—De totes maneres —va dir Judy—, jo li vaig dir qualsevol cosa sobre hippies i ell simplement em va mirar. Mai no n’havia sentit a parlar. Per a ell era història antiga.

—Aquí a la platja…

—Com els martinis —va dir la mare de Sherman a Judy.

—Aquí a la platja encara pots fruir dels plaers simples de la vida —va dir el pare de Sherman—, o podies fins fa un moment.

—El papà i jo vam anar a aquell petit restaurant a Wainscott la nit passada, Sherman, aquell que al papà li agrada tant, amb Inez i Herbert Clark, i saps el que em va dir la mestressa… coneixes aquella dona petita i maca que és la mestressa?

Sherman va fer que sí amb el cap.

—Jo la trobo molt agradable —va dir la mare—. Quan sortíem, em va dir… bé, primer he de dir que Inez i Herbert van prendre cadascun dos gin-tònics, el papà es va prendre els seus tres martinis, i hi havia vi, i ella em va dir…

—Celeste, et creix el nas. Jo n’he pres un.

—Bé, potser no van ser tres. Dos.

—Celeste.

—Bé, ella va pensar que era molt, va dir la mestressa. Em va dir: «Jo m’estimo sobretot els meus clients més grans. Són els únics que encara beuen». «Els meus clients més grans». No m’imagino com es pensava ella que devia sonar això.

—Va pensar que en tenies vint-i-cinc —va dir el pare de Sherman. Després per Judy—: De sobte em trobo casat amb una White Ribbon.^[5]

—Una White Ribbon?

—Més història antiga —va murmurar ell—. O estic casat amb Miss Moda. Sempre has estat al dia, Celeste.

—Només comparada amb tu, rei. —Ella va somriure i li va posar la mà al braç—. No et trauria els teus martinis per res del món. Ni en Talbot.

—No estic preocupat per en Talbot —va dir el Lleó.

Sherman havia sentit almenys cent vegades el pare explicar com li agradaven els martinis i Judy devia haver-ho sentit almenys vint, però això no tenia importància. Només per als nervis de la seva mare, no per als seus. Era confortable; tot era igual com sempre. Era així que volia les coses aquest cap de setmana, iguals, iguals, iguals, i molt ben lligades amb dues cordes.

Només sortir de l’apartament, on aquell Puc parlar amb la Maria? encara enverinava l’atmosfera, havia ajudat molt. Judy va sortir aviat ahir a la tarda amb la Campbell, Bonita i la senyoreta Lyons, la mainadera. Ell havia arribat a la nit amb el Mercedes. Aquest matí, a la calçada fora del garatge darrere la seva gran casa a Old Drover’s Mooring Lane, havia examinat el cotxe a la llum del sol. No hi havia cap vestigi de l’accident, que ell pogués detectar… Tot era més lluminós aquest matí, incloent Judy. Havia conversat molt afablement a l’esmorzar. Ara mateix somreia al seu pare i a la seva mare. Semblava relaxada… i realment bastant bonica, bastant elegant… amb la seva camisa polo i el suèter Shetland groc pàl·lid i pantalons blancs… No era jove, però tenia la mena de faccions fines que envellien bé… Uns cabells bells… La dieta i l’abominable Entrenament Esportiu… i l’edat… havien fet la seva feina als seus pits, però encara tenia un cos petit i… ferm… Va sentir un lleu tremolor… Potser aquesta nit… o a mitja tarda!… Per què no?… Això podria fer el desglaç, el renéixer de la primavera, el retorn del sol… una base més sòlida… Si ella hi estigués d’acord, aleshores aquella… història lletja… s’acabaria… Potser totes les històries lletges s’acabarien. Ja havien passat quatre dies i no hi havia hagut la més mínima notícia de res terrible ocorregut a un noi alt i magritxol en una rampa d’autopista al Bronx. Ningú no havia vingut a trucar a la seva porta. Per altra banda, ella conduïa. Ella mateixa ho havia plantejat així. I passés el que passés, ell estava moralment tranquil. (Res a témer de Déu). Havia lluitat per la seva vida i per la vida d’ella…

Potser tota la història era un dels avisos de Déu. Per què ell i Judy i Campbell no marxaven de la bogeria de Nova York… i de la megalomania de Wall Street? Qui, llevat d’un imbècil arrogant, voldria ser un Senyor de l’Univers —i jugar-se-la com ell se l’havia estat jugant? D’un pèl!… Déu meu, et juro que d’ara endavant… Per quina raó no venen l’apartament i no es traslladen aquí, a Southampton, tot l’any… o es muden a Tenessee… Tenessee… El seu avi, William Sherman McCoy, havia vingut a Nova York des de Knoxville quan en tenia trenta-un… un pagès als ulls dels Browning… Bé, què tenien de dolent els bons pagesos americans?… El pare de Sherman l’havia portat a Knoxville. Havia vist la casa perfectament adequada on el seu avi s’havia criat… Una petita ciutat encantadora, sòbria, raonable, Knoxville… Per què no va anar-hi i no hi va trobar una feina en una casa de corredoria, una feina regular, sana, una feina responsable, sense voler fer girar el món sobre el cap, una feina de nou a cinc, o sigui quin sigui l’horari que fan a Knoxville; 90.000 o 100.000 l’any, una desena part o menys del que tan estúpidament es creia que necessitava ara, i en tindria prou… una casa georgiana amb un porxo en un costat… mitja hectàrea o una hectàrea de bona gespa verda, un tallador de gespa Snapper que ell mateix podria fer servir ocasionalment, un garatge amb una porta que s’obre amb un Genie des del cotxe, una cuina amb una placa magnètica on es poden deixar missatges, una vida confortable, una vida amorosa, la Nostra Ciutat…

Judy ara somreia a causa de qualsevol cosa que el seu pare havia dit, i el Lleó somreia amb plaer perquè algú apreciava el seu humor, i la seva mare somreia a tots dos, i a les taules de més enllà Pollard somreia i Rawlie somreia, i l’Ambaixador Sanderson, les seves cames velles i esprimatxades i tot, somreia, i el sol suau de començaments de juny prop de la mar li escalfava els ossos i Sherman es relaxava per primera vegada en dues setmanes, i va somriure a Judy i al seu pare i a la seva mare, com si hagués estat prestant realment atenció a les seves trufes.

—Papà!

Campbell va venir corrent cap a ell des de la sorra i la llum enlluernadora, cap a la terrassa, entre les taules.

—Papà!

Semblava absolutament gloriosa. Ara amb gairebé set anys, havia perdut les seves faccions de criatureta i era una noieta amb braços prims i cames i músculs ferms i ni una sola imperfecció enlloc. Portava un vestit de bany rosat amb les lletres de l’alfabet impreses en negre i blanc. La seva pell brillava amb el sol i l’exercici. El simple fet de mirar-la… aquesta… visió… va posar somriures a les cares del seu pare i de la seva mare i de Judy. Ell va girar les cames que tenia sota la taula i va obrir els braços. Volia que ella corregués directament cap a la seva abraçada.

Però ella va deturar-se. No havia vingut per abraçar-lo.

—Papà. —Panteixava. Tenia una pregunta important—. Papà.

—Sí, reina.

—Papà.

Amb prou feines aconseguia respirar.

—Calma, amor. Què hi ha?

—Papà… què fas tu?

Què faig jo?

—Què faig? Què vols dir, amor?

—Bé, el pare de la MacKenzie fa llibres i té vuitanta persones treballant per a ell.

—Això és el que la MacKenzie t’ha dit?

—Sí.

—Oh ho! Vuitanta persones! —va dir el pare de Sherman en la veu que feia servir per a les criatures—. Caram, caram, caram!

Sherman podia perfectament imaginar el que el Lleó pensava de Garland Reed. Garland havia heretat el negoci tipogràfic del pare i en deu anys no n’havia fet res llevat de mantenir-lo viu. Els «llibres» que ell «feia» eren feines d’impressió que li donaven els editors, i els productes eren gairebé tots manuals, fullets de clubs, contractes d’empreses i informes anuals sense res a veure amb la literatura. Quant a les vuitanta persones, eren vuitanta desgraciats bruts de tinta, componedors, impressors, etc. Al pic de la seva carrera, el Lleó havia tingut sota el seu fuet dos-cents advocats de Wall Street, sortits de les millors universitats.

—Però què fas tu? —va preguntar Campbell, que ara començava a estar impacient. Volia tornar prop de la MacKenzie i informar-la i s’exigia òbviament alguna cosa impressionant.

—Bé, Sherman, què tal? —va dir el seu pare amb un gran somriure—. Jo mateix vull escoltar aquesta resposta. Moltes vegades m’he preguntat què feu realment vosaltres. Campbell, aquesta pregunta és excel·lent.

Campbell va somriure, prenent l’elogi de l’avi pel seu valor facial.

Més ironia, i aquesta vegada en un mal moment. El Lleó sempre s’havia dolgut que ell hagués anat al negoci de bons i no al dret, i el fet que hagués prosperat només posava les coses pitjor. Sherman va començar a sentir-se enfadat. No podia seure aquí i presentar una imatge de si mateix com un Senyor de l’Univers, almenys no amb el seu pare i la seva mare i la Judy pendents de totes les seves paraules. Al mateix temps, no podia donar a la Campbell cap imatge modesta com un venedor, un entre molts, ni tan sols com el primer venedor de bons, que semblaria pompós sense impressionar, i de totes maneres no volia dir res per a la Campbell —la Campbell, que era allà panteixant, preparada per córrer de nou cap a la seva amigueta, que tenia un pare que feia llibres i tenia vuitanta persones treballant per a ell.

—Bé, jo faig negocis de bons, amor. Els compro, els venc, jo…

—Què són bons?

Ara la mare va començar a riure.

—Cal que ho facis millor, Sherman!

—Bé, petita, bons són… un bo és… bé, vejam, quina és la millor manera d’explicar-t’ho.

—Explica-m’ho a mi també, Sherman —va dir el seu pare—. Dec haver fet uns cinc mil contractes de compra-venda de bons i sempre vaig adormir-me abans d’aconseguir descobrir que algú pogués desitjar comprar-los.

Això passa perquè tu i els teus dos-cents advocats de Wall Street no passaven de funcionaris dels Senyors de l’Univers, va pensar Sherman, cada vegada més contrariat. Va veure la Campbell mirar l’avi molt consternada.

—El teu avi fa broma, reina. —Va fer una mirada severa al pare—. Un bo és una manera de deixar diners a les persones. Per exemple, tu vols construir una carretera i no una petita carretera sinó una gran autopista com l’autopista per on vam anar l’estiu passat a Maine. O vols construir un gran hospital. Bé, són necessaris molts diners, més diners que els que podries aconseguir simplement anant a un banc. Així, el que tu fas és emetre el que es diu bons.

—Tu construeixes carreteres i hospitals, papà? És això el que tu fas?

Ara tots dos, el pare i la mare, van començar a riure. Va fer-los mirades obertament plenes de retrets, que només els van posar més alegres. Judy somreia amb el que semblava ser un centelleig afectuós.

—No, en realitat no els construeixo, amor. Tracto dels bons i són els bons que ho fan possible…

—Tu ajudes a construir-los?

—Bé, en certa manera.

—Quins?

Quins?

—Has dit carreteres i hospitals?

—Bé, cap específicament.

—La carretera per a Maine?

Ara tant el pare com la mare reien sufocadament de la manera irritant de les persones que fan tots els possibles per no riure a la teva cara.

—No, no la…

—Em sembla que estàs en un atzucac, Sherman! —va dir la mare.

—No la carretera per a Maine —va dir Sherman, ignorant el comentari—. Deixa’m intentar explicar-t’ho d’una altra manera.

Judy va intervenir.

—Deixa’m intentar-ho.

—Bé… molt bé.

—Estimada —va dir Judy—, el papà no construeix carreteres o hospitals ni ajuda a construir-los, sinó que tracta dels bons per a les persones que troben els diners.

—Bons?

—Sí. Imagina que un bo és una llesca de pastís i tu no has fet el pastís, però cada vegada que dones a algú una llesca del pastís en cau un trosset, com una petita engruna que és per a tu.

Judy somreia, i també Campbell, que semblava que comprenia que això era una broma, una mena de conte de fades del que el papà feia.

—Engrunes? —va dir ella per encoratjar-la.

—Sí —va dir Judy—. Hauràs d’imaginar engrunes, però moltes engrunes. Si passes prou llesques de pastís, aviat tindràs prou engrunes per a fer un enorme pastís.

—De debò? —va preguntar Campbell.

—No, no de debò. Ho has d’imaginar. —Judy va mirar el pare i la mare de Sherman buscant aprovació d’aquesta descripció graciosa del negoci dels bons. Ells van somriure, però indecisament.

—No estic segur que ho hagis fet més clar per a la Campbell —va dir Sherman—. Déu meu… engrunes.

Va somriure per mostrar que sabia que es tractava només de xerrameca de sobretaula. En la realitat… estava acostumat a l’actitud desdenyosa de Judy vers Wall Street, però no estava gens feliç amb allò de les… engrunes.

—No em sembla que sigui una metàfora gaire dolenta —va dir Judy, també somrient. Després va girar-se vers el pare d’ell—. Deixi’m donar-li un exemple autèntic, John, i sigui vostè el jutge.

John. Encara que hi hagués alguna cosa… respecte a les engrunes, aquesta era la primera indicació real que les coses podrien no anar bé. John. El pare i la mare havien encoratjat Judy a dir-los John i Celeste, però aquest tractament la deixava incòmoda. Per això evitava dirigir-se a ells directament. Aquest John casual, confiat, no semblava seu. Fins i tot el seu pare semblava una mica en guàrdia.

Judy va llançar-se en una descripció del seu pla Giscard. Aleshores va dir al seu pare:

—Pierce & Pierce no els emet al govern francès ni els compra al govern francès sinó a qualsevol persona que ja els va comprar al govern francès. Així, les transaccions de Pierce & Pierce no tenen res a veure amb res que França espera construir o desenvolupar o… aconseguir. Tot ha estat fet molt abans que Pierce & Pierce entrés en l’escenari. Així, són només una mena de… llesques de pastís. Un pastís daurat. I Pierce & Pierce rep milions de meravelloses —va arronsar les espatlles— engrunes daurades.

—Pots dir-los engrunes si vols —va dir Sherman intentant no semblar enfadat però sense aconseguir-ho.

—Bé, és el millor que puc fer —va dir Judy animadament. Després, per al pare i la mare d’ell—: La banca d’inversió és un camp poc corrent. No sé si hi ha alguna manera de poder explicar-ho a algú amb menys de vint anys. O potser amb menys de trenta.

Sherman es va adonar ara que Campbell era allà amb una mirada angoixada.

—Campbell —va dir—, saps una cosa? Crec que la mamà vol que jo canviï de professió.

Va somriure, com si fos una de les discussions més divertides feia molts anys.

—De cap manera —va dir Judy, rient—. No em queixo de les teves engrunes daurades!

N’hi ha prou d’engrunes! Podia sentir com la seva ràbia creixia. Però va continuar somrient.

—Potser hauria d’intentar decoració. Perdoneu-me, decoració d’interiors.

—No em sembla que fos per a tu.

—Oh, no ho sé. Deu ser divertit comprar cortines, pufs i indiana per a… qui era aquella gent?… aquells italians per a qui vas fer aquell apartament?… els di Ducci?

—No veig que sigui particularment divertit.

—Bé, en aquest cas és creatiu. D’acord?

—Bé… almenys pots indicar alguna cosa que tu has realment fet, alguna cosa palpable, alguna cosa ben definida…

—Per als di Ducci.

—Fins i tot si és fet per a persones que són superficials i presumides, és alguna cosa real, alguna cosa que es pot descriure, alguna cosa que pot contribuir a la simple satisfacció humana, per més grollera i temporània, alguna cosa que pots almenys explicar als teus fills. Es a dir, a Pierce & Pierce, què dimoni dieu els uns als altres, què feu cada dia?

Tot seguit, un plor. La Campbell. Li regalimaven llàgrimes per les galtes. Sherman li va posar els braços al voltant, però el seu cos va romandre tibat.

—No passa res, amor!

Judy va aixecar-se i va venir i va abraçar-la també.

—Oh, Campbell, Campbell, pastisset! El papà i jo només fèiem broma.

Pollard Browning mirava en aquella direcció. I també Rawlie. Cares a les taules del voltant mirant la nena que plorava.

Com que tots dos intentaven abraçar Campbell, Sherman va trobar-se la cara prop de la de Judy. Volia escanyar-la. Va mirar els seus pares. Estaven esgarrifats.

El seu pare es va aixecar.

—Vaig a buscar un martini —va dir—. Tots vosaltres sou massa moderns per a mi.

Dissabte! A SoHo! Després d’una espera de menys de vint minuts, Larry Kramer i la muller, Rhoda, i Greg Rosenwald i la seva companya, Mary Lou Estima-Greg, i Herman Rappaport i la dona, Susan, ocupaven ara una taula al restaurant Haiphong Harbor. A fora, a West Broadway, era un dia tan clar de finals de primavera que ni tan sols la llordesa del SoHo no el podia enfosquir. Ni tan sols l’enveja que Kramer sentia per Greg Rosenwald no el podia enfosquir. Ell i Greg i Herman havien estat col·legues a la Universitat de Nova York. Havien treballat plegats al Consell d’Activitats Estudiantils. Herman ara era editor, entre molts, de Putman, l’editorial, i era en gran mesura gràcies a ell que Rhoda havia aconseguit la seva feina a Waverly Place Books. Kramer era ajudant del fiscal, un entre 245, al Bronx. Però Greg, Greg amb els seus vestits progres i l’adorable Mary Lou Rossa al costat, era periodista a The Village Voice. Fins ara Greg era l’única estrella que havia sortit del seu petit grup de caps d’ala universitaris. Allò havia estat clar des del moment que s’havien assegut. Sempre que els altres volien fer un comentari, miraven Greg quan el feien.

Herman mirava Greg quan va dir:

—Has estat en aquell indret, el Dean and DeLuca? Has vist els preus? Salmó… fumat… escocès… trenta-tres dòlars per lliura? Susan i jo vam anar-hi fa poc.

Greg va somriure maliciosament.

—Això és per al set dels Sevilles de Short Hills.

—El set dels Sevilles de Short Hills? —va preguntar Rhoda. La seva dona, la ximple. No solament això, tenia a la cara la mena de somriure que fas quan saps per endavant que tindràs una resposta divertida.

—Sí —va dir Greg—, fes-hi una ullada. —Fesi’nullada. El seu accent era tan espantós com el de Rhoda—. Un de cada dos cotxes és un Cadillac Seville amb matrícula de Jersey. Mira només el que es posen. —Mira dumés al casposan. No sols tenia un accent espantós, tenia l’animació de 300 watts de David Brenner, el comediant—. Surten d’aquelles cases georgianes de sis habitacions a Short Hills amb les seves caçadores d’aviador i texans blaus, i es fiquen als seus Cadillacs Seville i van al SoHo cada dissabte.

Cadissatta. Però Rhoda i Herman i Susan van riure amb expressions d’admiració. Pensaven que era un gran material. Només Mary Lou Ulls-Grossos semblava menys que impressionada per aquesta increïble cortesia. Kramer va decidir que, si li venia alguna frase brillant, la dirigiria a ella.

Greg estava llançat en una disquisició sobre els elements burgesos que envaïen ara la barriada dels artistes. Per què no començava amb ell mateix? Mi-te’l. Una barba roja ondulada, gran com el rei de cors amagant el seu mentó enretirat… Una americana de xeviot verd-negrenc amb enormes muscles i solapes fins a les costelles… una samarreta negra amb el logo del grup Pus Casserole, la banda, al pit… pantalons negres amb bollons… l’aire de Negre Llardós que era tan… tan Post-Punk, tan progre, tan… del moment… I de fet no era més que un noiet jueu bonic de Riverdale, que era el Short Hills de Nova York, i els seus pares tenien una gran casa colonial molt bonica, o Tudor, o fos el que fos… Un tifa de classe mitjana… un periodista de The Villatge Voice, un setciències, posseïdor de Mary Lou Grans-Cames… Greg havia començat a viure amb Mary Lou quan ella es va matricular en un seminari de Periodisme de Recerca que ell dirigia a la Universitat de Nova York feia dos anys. Ella tenia un cos fantàstic, uns pits excepcionals, el clàssic aire anglosaxó. Anava pel campus com si hagués caigut d’un altre planeta. Kramer li deia Mary Lou Estima-Greg, que era una manera de dir que ella havia abandonat la seva autèntica identitat per viure amb Greg. Ella els molestava. Molestava sobretot Kramer. La trobava densa, distant —intensament desitjable. Li recordava la noia del pintallavis marró. I per això envejava Greg més que tot. Havia agafat aquest ésser sensacional i la posseïa, sense assumir cap obligació, sense quedar embarrancat en una colònia de formigues al West Side, sense tenir una mainadera anglesa a l’esquena, sense tenir una esposa que havia de veure transformant-se en la seva mare del shtetl… Kramer va llançar una mirada a Rhoda i a la seva cara sana i rodanxona i immediatament es va sentir culpable. Ell estimava el seu fill, i estava lligat a Rhoda, per sempre, d’una manera sagrada… però… Som a Nova York! I sóc jove!

No va escoltar les paraules de Greg. Els seus ulls vagaven. Durant un moment van trobar els de Mary Lou. Ella els va agafar. Podria ser… Però no podia continuar mirant-la per sempre. Va mirar per la finestra les persones que passaven per West Broadway. La majoria eren joves o jovenívols —tan elegants! tan progres!—, centellejants fins i tot en Negre Greixós, en un dissabte perfecte de finals de primavera.

Allà mateix, en aquell moment, assegut a una taula del Haiphong Harbor, Kramer es va prometre que seria part d’això. La noia del pintallavis marró…

… havia fixat els seus ulls i ell havia fixat els seus en els d’ella, quan el veredicte va arribar. Ell havia guanyat. Havia convençut el jurat i havia enfonsat Herbert, que tindria una sentència de tres a sis, com a mínim, perquè ja tenia l’antecedent d’una condemna de criminal. Ell havia estat dur, audaç, astut —i havia guanyat. Havia guanyat la noia del pintallavis marró. Quan el president del jurat, un negre que es deia Forester, havia anunciat el veredicte, ell hi havia fixat els seus ulls i ella havia mirat els d’ell, i van quedar així el que va semblar que era molt de temps. No hi havia cap dubte.

Kramer va intentar agafar de nou els ulls de Mary Lou però va fallar. Rhoda mirava el menú. La va sentir preguntar a Susan Rappaport:

—Has halat bans? —Cosa que significava: «Has menjat abans de venir?».

Susan va dir:

—No, i tu?

—No, tenia moltes ganes de sortir. No podré tornar a fer-ho fins d’aquí a setze anys.

—Fer què?

—Oh, ’nar a SoHo perquè tinc ganes de venir a SoHo. ’Nar a consavol lloc. La moinadera marxa dimecres.

—Per què no busques algú altre?

—Estàs de conya? Bols sapiguer con li paguem?

—Quant?

—Cinc-cents vint-i-cinc dòlars per setmana. La mare ho paga, quatre setmanes.

Gràcies. Endavant. Digues a totes aquestes ventes que el teu marit ni tan sols es pot permetre la maleïda mainadera. Va adonar-se que els ulls de Susan havien abandonat la cara de Rhoda i miraven amunt. A la vorera, exactament a l’altra banda del vidre, un xicot intentava espiar. Si no hagués estat pel vidre de sis mil·límetres, s’hauria abocat exactament sobre la taula. Va continuar espiant, espiant, espiant, fins que la punta del seu nas gairebé es premia contra el vidre. Ara tots sis el miraven, però semblava que ell no els podia veure. Tenia una cara xuclada, sense línies, blanca, jove, amb els cabells suaus castany clar i ondulats. Amb la camisa oberta, el coll de la jaqueta blava girat, semblava un jove aviador del passat.

Mary Lou Carícia va girar-se cap a Susan amb una mirada maliciosa a la cara.

—Crec que hauríem de preguntar-li si ha dinat.

—Ummmmm —va fer Susan, que, com Rhoda, ja tenia la seva primera capa subcutània de Matrona.

—Em sembla afamat —va dir Mary Lou.

—A mi em sembla subnormal —va dir Greg. Greg era a no més de trenta centímetres del xicot i el contrast entre el seu aire malaltís de mostela hippie greixosa i progre i el bon aire rosat del jove era contundent. Kramer va preguntar-se si els altres se n’adonaven. Mary Lou se n’hauria d’haver adonat. Aquest tifa barba-roig de Riverdale no la mereixia.

Kramer va agafar-li la mirada durant un moment, però ella observava el xicot que, desconcertat pels reflexos, va acabar per girar-se i va començar a pujar per West Broadway. Darrere la jaqueta duia brodat un llamp daurat i, a sobre, les paraules RADARTRONIC SECURITY.

—RADARTRONIC SECURITY —va dir Greg d’una manera que indicava quina xifra, quina nul·litat era aquell personatge que havia impressionat la Mary Lou.

—Pots estar segur que no treballa per a cap companyia de seguretat —va dir Kramer. Estava decidit a capturar l’atenció de Mary Lou.

—Per què no?

—Perquè jo conec els que hi treballen. Els veig cada dia. Jo no llogaria un guàrdia de seguretat en aquesta ciutat encara que la meva vida en depengués, especialment si la meva vida en depengués. Són tots criminals violents.

—Són què?

—Criminals violents. Com a mínim tenen una condemna per violència.

—Oh, vinga —va dir Herman—. No pot ser veritat.

Ara tenia la seva atenció. Jugava la carta forta, Mascle del Bronx.

—Bé, no tots, però un 60 per cent. Hauries d’assistir a les sessions d’al·legats un matí qualsevol dalt del Grand Concourse. Una de les maneres de justificar una negociació d’al·legat és: el jutge pregunta a l’acusat si té feina, i si en té, això suposa que mostra que té arrels a la comunitat i etcètera. Bé, el jutge pregunta a aquests xicots si tenen feina i parlo de xicots que són a la gàbia per robatori, violència, atracament, homicidi, intent d’assassinat, el que vulguis, i tots ells, si tenen alguna feina, diran: «Sí, guàrdia de seguretat». De debò, qui us creieu que accepta aquestes feines? Paguen el sou mínim, és una feina avorrida, i quan no és avorrida, és desagradable.

—Potser siguin bons en aquesta feina —va dir Greg—. Saben tractar les coses. Saben manejar armes.

Rhoda i Susan van riure. Quina gràcia, quina gràcia.

Mary Lou no va riure. Va continuar mirant Kramer.

—És clar que sí —va dir ell. No volia perdre el control de la conversa i aquells ulls blaus de grans pits—. Tothom al Bronx porta armes. Deixeu-me que us expliqui un cas que he tancat ara mateix.

Ahhhhhhh! Aquesta era la seva oportunitat de parlar sobre el triomf del poble contra aquell criminal, Herbert 92X, i va endinsar-se en la història amb gust. Però des del començament Greg va causar problemes. Tot seguit que va sentir el nom Herbert 92X, va interrompre amb un reportatge que havia fet sobre les presons per a The Village Voice.

—Si no fossin els musulmans, les presons en aquesta ciutat estarien realment fora de control.

Allò era mentida, però Kramer no volia que la discussió passés als musulmans i al maleït reportatge de Greg. Per això va dir:

—Herbert no és realment un musulmà. És a dir, els musulmans no van a bars.

Era inútil. Greg ho sabia tot. Ho sabia tot sobre els musulmans, les presons, el crim, la vida del carrer a la ciutat d’un bilió de peus. Va començar a girar la història contra Kramer. Per què estaven tan preocupats a engarjolar un home que no havia fet res més si no seguir el seu instint natural de protegir la seva vida?

—Però va matar un home, Greg!, amb una arma sense llicència que portava cada dia com a rutina.

—Sí, però mira la seva feina! És sens dubte una ocupació perillosa. Tu mateix has dit que per allà tothom porta armes.

—Mira la seva feina? Molt bé, mirem la seva feina. Treballa per a un fotut matuter d’alcohol!

—Què volies que fes? Treballar per a la IBM?

—Parles com si això no tingués importància. M’hi jugo que la IBM està plena de programes per a les minories, però Herbert no voldria una de les seves feines si la hi donessin. Herbert és un jugador. És un vividor que intenta protegir-se amb el seu mantell religiós i simplement continua sent infantil, egocèntric, irresponsable, gandul…

De sobte Kramer va descobrir que tots el miraven d’una manera estranya, tots… Mary Lou… Li feien la mirada que es fa a algú que resulta que és un reaccionari dissimulat. Havia anat massa lluny… Taral·lejava la cançó reaccionària del sistema… Era com les sessions que la colla acostumava a tenir quan eren a la Universitat de Nova York, excepte que ara tenien més de trenta anys i el miraven com si ell s’hagués tornat qualsevol cosa horrible. I Kramer va saber tot seguit que no hi havia manera d’explicar-los tot el que havia vist durant els darrers deu anys. No ho entendrien, menys que tots en Greg, que havia agafat el seu triomf sobre Herbert 92X i se l’havia ficat gola avall.

La cosa anava tan malament que Rhoda es va sentir obligada a sortir en ajut seu.

—Tu no ho comprens, Greg —va dir ella—. No en tens ni idea, de la càrrega de casos que té en Larry. Hi ha set mil inculpacions criminals cada any al Bronx i només tenen capacitat —capazitat— per a cinc-cents judicis. No tenen manera d’estudiar tots els aspectes de cada cas i prendre totes aquestes coses diferents en consideració.

—Puc imaginar-me algú intentant explicar això a aquest Herbert 92X.

Kramer va mirar el sostre del Haiphong Harbor. Havia estat pintat de negre mat, juntament amb tota mena de conductes, canonades i instal·lacions d’il·luminació. Semblaven intestins. La seva mateixa dona. La seva idea de sortir en defensa seva era dir: «Larry té tanta gent de color per fotre a la gàbia que no té temps de tractar-los com a individus. Per això no heu de ser durs amb ell».

S’havia esforçat de debò en el cas Herbert 92X, va portar-lo brillantment, va mirar el mateix Herbert cara a cara, va venjar un pare de cinc criatures, Néstor Cabrillo. I què rebia per això? Ara li calia defensar-se contra un grapat d’intel·lectuals progres en una taverna de moda al SoHo fotut i de moda.

Va examinar la taula. Fins i tot Mary Lou li feia una mirada estranya. La gran i bella mamelluda s’havia tornat tan de moda com els altres.

Bé, hi havia una persona que comprenia el cas Herbert 92X, que comprenia com ell havia estat brillant, que comprenia la rectitud de la justícia que ell havia aconseguit, i aquesta persona feia que la Mary Lou Mamelluda semblés com… com… res.

Durant un moment va agafar novament els ulls de Mary Lou, però ja no brillaven.