5. LA NOIA DEL PINTALLAVIS MARRÓ

Al vestíbul de la sisena planta de l’edifici de la Casa Gran del Bronx, prop dels ascensors, hi havia una entrada ampla emmarcada per dues o tres tones de caoba i marbre i bloquejada per un taulell i un portal. Darrere el taulell seia un guàrdia amb un revòlver de calibre 38 en una pistolera a la cintura. El guàrdia feia de recepcionista. Se suposava que el revòlver servia com a força dissuasiva dels delinqüents bojos i venjatius del Bronx.

Al damunt d’aquesta entrada hi havia algunes lletres majúscules grosses que havien estat fabricades amb llautó amb considerable despesa per als contribuents de Nova York i enganxades al revestiment de marbre amb cola. Un cop a la setmana un home pujava en una escala i netejava les lletres amb líquid per al metall Simichrome. D’aquesta manera el rètol RICHARD A. WEISS, MINISTERI FISCAL, BRONX brillava molt més que qualsevol altra cosa que els arquitectes de l’edifici, Joseph H. Freedlander i Max Hausle, havien tingut la barra de posar fins i tot a l’exterior de l’edifici, en la seva època daurada, feia mig segle.

Quan Larry Kramer va sortir de l’ascensor i es va dirigir a aquesta resplendor de llautó, el costat dret dels seus llavis es va torçar subversivament. La A era d’Abraham. Weiss era conegut entre els seus amics i companys polítics i repòrters dels diaris i dels canals 1, 2, 4, 5, 7 i 11 i els seus electors, sobretot els jueus i italians al voltant de Riverdale, Pelham Parkway i Co-op City, com Abe Weiss. Detestava el motiu Abe, que li havia quedat des dels temps de la seva infantesa a Brooklyn. Alguns anys abans havia fet saber que preferiria que li diguessin Dick i pràcticament se n’havien burlat a l’organització democràtica del Bronx. Aquesta va ser l’última vegada que Abe Weiss va mencionar Dick Weiss. Per a Abe Weiss, ser burlat a l’organització democràtica del Bronx, ser-ne separat de qualsevol manera que fos, hauria estat com ser llançat per la borda d’un creuer de Nadal al mig de la mar del Carib. Era Richard A. Weiss només a The New York Times i sobre la seva porta.

El guàrdia va deixar passar Kramer pel portal amb un brunzit i les bambes de Kramer van grinyolar sobre el terra de marbre. El guàrdia els va donar un cop d’ull desconfiat. Com sempre, Kramer portava les sabates de cuir a la bossa d’A&P.

Després de l’entrada, el nivell de grandesa del despatx del fiscal pujava i baixava. El despatx de Weiss mateix era més ample i aparatós, gràcies a les seves parets revestides, que el de l’Alcalde de Nova York. Els caps dels Departaments d’Homicidis, Investigacions, Delictes Greus, Tribunal Suprem, Jutjat Criminal i Recursos, tenien la seva part revestida i sofàs School-of-Leather i butaques Contract Sheraton. Però quan arribes a un ajudant del fiscal, com Larry Kramer, l’opinió respecte a la decoració interior era Prou-Bo-per-la-Feina-del-Govern.

Els dos ajudants del fiscal que compartien el despatx amb ell, Ray Andriutti i Jimmy Caughey, seien escarxofats a les cadires giratòries. A la sala només hi havia prou espai per a tres taules metàl·liques, tres cadires giratòries, quatre armaris, un vell penjador amb sis ganxos salvatges sortint, i una taula amb una màquina Mr. Coffee, una pila promíscua de tasses i culleres de plàstic i un col·lage gomós de tovallons de paper i sobres de sucre blanc i sacarina rosa sobre una safata de plàstic aïllada amb una pasta amb una olor dolçosa composta de cafè esquitxat i pols de Cremora. Andriutti i Caughey seien amb les cames encreuades de la mateixa manera. El turmell esquerre reposava sobre el genoll dret, com si fossin tan mascles que no poguessin creuar les cames més estretes si ho volguessin. Aquesta era la posició acceptada d’Homicidi, el més baronívol dels sis Departaments de l’Oficina del fiscal.

Tots dos s’havien tret les americanes i les havien penjades amb el perfecte desendreçament tant-se-me’n-fot al penjador. Duien els colls de les camises descordats i els nusos de les corbates afluixats. Andriutti es fregava el revés del braç esquerre amb la mà dreta, com si tingués gratera. De fet es palpava i admirava els tríceps, que bombava almenys tres cops per setmana fent sèries de flexions amb halteres al Club Atlètic de Nova York. Andriutti es podia permetre el Club Atlètic en comptes d’una catifa entre un test de Dracaena fragrans i un sofà-llit perquè no havia de mantenir dona i fill en una colònia de formigues de 888 dòlars al mes als West Setantens. No havia de preocupar-se pels seus tríceps i deltoides i dorsals desinflats. A Andriutti li agradava fer que, quan s’arribava al darrere d’un dels seus braços poderosos amb l’altra mà, els músculs més amples de l’esquena, els dorsals, els latissima dorsae se li obrissin fins que pràcticament esquinçaven la camisa, i els seus pectorals s’endurissin agafant la forma d’un parell de muntanyes de pur múscul. Kramer i Andriutti eren de la nova generació, en què els termes tríceps, deltoides, latissima dorsae i pectoralis major eren més coneguts que els noms dels principals planetes. Andriutti es fregava els tríceps cent-vint vegades al dia, com a mitjana.

Encara fregant-los, va mirar Kramer quan entrava i va dir:

—Ostres, vet aquí la senyora de la bossa. Què carai és aquesta fotuda bossa A&P, Larry? Aquesta setmana has vingut cada dia amb aquesta fotuda bossa. —Després es va girar vers Jimmy Caughey i va dir—: Sembla una fotuda senyora de la bossa.

Caughey era també un atleta però més del tipus triatló, amb una cara estreta i un mentó llarg. Només va somriure a Kramer, com si preguntés: «Bé, què tens a dir d’això?».

Kramer va dir:

—Tens coïssor al braç, Ray? —Després va mirar Caughey i va dir—: Ray té aquesta al·lèrgia fastigosa. Es diu malaltia de l’aixecador de pesos. —Després va tornar a girar-se vers Andriutti—: Pica com el carall, oi?

Andriutti va deixar caure la mà del tríceps.

—I què són aquestes sabates de jogging? —va preguntar a Kramer—. Sembles aquelles noies que van a peu a la feina a Merril Lynch. Totes molt empolainades, però amb aquestes fotudes canoneres de cautxú als peus.

—Què carai hi ha a la bossa? —va dir Caughey.

—Els talons alts —va dir Kramer. Es va treure l’americana, la va penjar d’aquella manera tant-se-me’n-fot en un ganxo del penjador, es va estirar avall la corbata, es va descordar la camisa, es va asseure a la seva cadira giratòria, va obrir la bossa, va treure’n les seves sabates Johnston & Murphy de cuir marró i va començar a treure’s les Nikes.

—Jimmy —va dir Andriutti a Caughey—, sabies que els paios jueus, Larry, no vull que t’ho prenguis personalment, sabies que els paios jueus, encara que siguin paios molt ferms, tots tenen un gen marieta? És un fet ben conegut. No aguanten anar sota la pluja sense un paraigua o tenen tota aquesta merda moderna a l’apartament o no els agrada anar a caçar o estan pel fotut congelament nuclear i l’acció afirmativa o porten sabates de jogging per la feina o alguna cosa així. Ho sabies?

—Ostres —va dir Kramer—, no sé per què has pensat que m’ho podria prendre personalment.

—Va, Larry —va dir Andriutti—, sigues sincer. En el fons, no t’agradaria ser italià o irlandès?

—Sí —va dir Kramer—, així no sabria quina merda passava en aquest fotut lloc.

Caughey va començar a riure.

—Bé, no deixis que Ahab vegi aquestes sabates, Larry. Farà que Jeanette enviï una fotuda nota de servei.

—No, convocaria una fotuda conferència de premsa —va dir Andriutti.

—És sempre una aposta fotuda i segura.

I així un altre dia fotut al fotut Departament d’Homicidis de la Fotuda Oficina del Fiscal del Bronx es preparava per a un fotut començament.

Un ajudant del fiscal a Delictes Greus havia començat a dir «Capità Ahab» a Abe Weiss i ara tothom ho feia. Weiss era conegut per la seva obsessió per la publicitat, fins i tot entre una raça, els fiscals, que estan per naturalesa bojos per la publicitat. Al contrari dels grans fiscals del passat, com Frank Hogan, Burt Roberts o Mario Merola, Weiss mai no havia anat prop d’un tribunal. No tenia temps. No tenia prou hores per a estar en contacte amb els Canals 1, 2, 4, 5, 7, 11 i el Daily News, el Post, The City Light i el Times.

Jimmy Caughey va dir:

—Acabo d’anar a veure el capità. Tu hauries de…

—Hi acabes d’anar? Per què? —va preguntar Kramer amb només una ombra excessiva de curiositat i una enveja incipient a la veu.

—Jo i Bernie —va dir Caughey—. Ell volia saber com estava el cas Moore.

—Alguna cosa bona?

—Una merda —va dir Caughey—. Aquest cabronàs, en Moore, té una casa enorme a Riverdale, i la mare de la dona hi vivia amb ells i fa trenta-set fotuts anys que els fa de la vida un infern, d’acord? Aleshores aquest xitxarel·lo perd la feina. Treballava per a una d’aquestes companyies de reassegurances i es feia 200.000 o 300.000 dòlars l’any, i ara no té feina fa vuit o nou mesos i ningú no li dona feina i no sap què carai fer, d’acord? Així un dia és al jardí i la sogra apareix i diu: «Bé, l’aigua busca sempre el seu nivell». Citació rigorosa: «L’aigua busca sempre el seu nivell. Hauries de trobar feina com a jardiner». I aquest paio queda fotut i diu a la dona: «Ja estic tip de la teva mare. Agafaré l’escopeta i li fotre un espant». Puja a la seva habitació, on hi ha una escopeta calibre 12, baixa, es dirigeix a la sogra i li va a fer l’espant de la seva vida i diu: «Molt bé, Gladys», i ensopega a la catifa i l’escopeta es dispara i la mata, i —ba-bing! Assassinat Dos.

—Per què hi està interessat, en Weiss?

—Bé, el paio és blanc, té alguna pasta, viu en una casa molt gran a Riverdale. A primera vista sembla que ho passarà com un accident.

—És possible?

—Noo. El carallot és un dels meus. És la mena d’irlandès que va fer pasta però continua sentint l’agre del terrer. Està ofegat de remordiment. Et pensaries que ha matat la seva mateixa mare, se sent tan fotudament culpable. Ara mateix confessaria tot el que volguessis. Bernie podria asseure’l davant d’una cambra de vídeo i netejar tots els homicidis del Bronx dels últims cinc anys. No, és una merda, però al començament semblava bo.

Kramer i Andriutti contemplaven aquesta merda sense necessitat de cap amplificació. Tots els ajudants del fiscal al Bronx, des de l’italià més jovenet acabat de sortir de la Facultat de Dret de St. John fins a l’irlandès més gran cap de Departament, que seria algú com Bernie Fitzgibbon, que en tenia quaranta-dos, compartia la mania del Capità Ahab pel Gran Acusat Blanc. Per començar, no és agradable anar per la vida dient-te: «Em guanyo la vida fotent negres i llatins a la garjola». Kramer havia estat educat com un liberal. En famílies jueves com la seva, el liberalisme venia amb el Similac i el suc de poma Mott i la Instamàtic i els somriures del papà al vespre. I fins i tot els italians, com Ray Andriutti, i els irlandesos, com Jimmy Caughey, que no tenien una càrrega excessiva de liberalisme a través dels pares, no podien deixar de sentir-se afectats per l’atmosfera mental de les escoles de dret, on, en primer lloc, hi havia tants jueus. Quan acabaves la carrera de dret a l’àrea de Nova York, era, bé… groller!… en el nivell social normal… fer acudits sobre els yoms. No que fos moralment incorrecte… però era de mal gust. Deixava tothom violent, aquesta eterna persecució de negres i llatins.

No que no fossin culpats. Una cosa havia après Kramer dues setmanes després de ser ajudant del fiscal al Bronx, i és que un 95 per cent dels acusats que arribaven a la fase d’inculpació, potser un 98 per cent, eren realment culpables. La càrrega de casos era tan aclaparadora que no perdies temps intentant presentar els casos marginals, excepte si la premsa t’estalonava. Carregaven tones de culpa, aquells cangurs blaus i color de taronja a l’avinguda Walton. Però els pobres malparits darrera la xarxa de filferro amb prou feines es mereixien el terme criminal, si per criminal tenies al cap la idea romàntica d’algú que té un objectiu i l’aconsegueix per mitjà d’algun mètode desesperat fora de la llei. No, eren estúpids incompetents, la majoria, i feien coses fastigoses, increïblement estúpides.

Kramer va mirar Andriutti i Caughey, asseguts allà amb les seves cuixes poderoses i les mans als malucs. Es va sentir superior a ells. Ell era llicenciat per la facultat de dret de la Colúmbia i ells eren tots dos de la St. John, ben coneguda com l’escola de dret per als fracassats de la competició acadèmica. I ell era jueu. Molt aviat en la vida havia après que els italians i els irlandesos eren animals. Els italians eren porcs i els irlandesos eren muls o bocs. No recordava si els seus pares havien fet servir exactament aquestes paraules o no, però li van passar la idea molt clarament. Per als seus pares, la ciutat de Nova York —Nova York? Collons, tot Estats Units, tot el món!— era un drama titulat Els Jueus s’afronten als Goïm, i els Goïm eren animals. Així, què feia aquí amb aquests animals? Un jueu al Departament d’Homicidis era una cosa rara. El Departament d’Homicidis era el cos d’elit de l’Oficina del Fiscal, els Fusellers Navals del fiscal, perquè l’homicidi era el més greu de tots els crims. Un ajudant del fiscal a Homicidis havia de poder sortir al carrer i anar a l’escenari dels crims a qualsevol hora, nit i dia, i ser un autèntic lluitador i tractar-se amb la policia i saber com enfrontar acusats i testimonis i intimidar-los quan arriba el moment, i aquests eren probablement els acusats i testimonis més baixos, més tenebrosos, més menyspreables de la història de la justícia criminal. Durant cinquanta anys, com a mínim, potser més, Homicidis havia estat un enclavament irlandès, encara que recentment els italians s’havien obert camí fins al seu interior. Els irlandesos havien donat a Homicidis el seu segell. Els irlandesos eren coratjosos. Fins i tot quan era una bogeria fer-ho, no tornaven mai enrere. Andriutti tenia raó, o mitja raó. Kramer no volia ser italià, però volia ser irlandès, i Ray Andriutti, el cabronàs, també ho desitjava. Sí, eren animals! Els goïm eren animals i Kramer se sentia orgullós de trobar-se entre animals al Departament d’Homicidis.

De totes maneres, vet-los aquí, tots tres, asseguts en aquest despatx Prou-Bo-per-la-Feina-del-Govern traient-se’n de 36.000 a 42.000 l’any en comptes d’estar a Cravath, Swaine & Moore o qualsevol altre lloc així traient-se’n de 136.000 a 142.000. Havien nascut a milions de quilòmetres de Wall Street, és a dir a les barriades exteriors, Brooklyn, Queens i el Bronx. Per a les seves famílies, que poguessin anar a la universitat i fer-se advocats havia estat la millor cosa des de Franklin D. Roosevelt. I així seien al Departament d’Homicidis parlant d’aquesta fotuda cosa i d’aquella fotuda cosa i dient solsament per solament i tindre per tenir. Com si no sabessin res més.

Vet-los aquí… i vet-lo aquí i on anava? De quins casos tractava? Res més que merda! Escombraries… Arthur Rivera. Arthur Rivera i un altre traficant de drogues van començar a discutir sobre una pizza en un club social i es treuen les navalles, i Arthur diu: «Deixem les armes de banda i lluitem d’home a home». I ho fan, però després Arthur es treu un segon ganivet i apunyala l’altre al pit i el mata… Jimmy Dollard. Jimmy Dollard i el seu amic més íntim, Otis Blakemore, i tres altres xicots negres beuen i prenen cocaïna i juguen a un joc que es diu la mallerenga, l’objectiu principal del qual és veure fins a quin punt pots insultar l’altre home, i Blakemore fa un número inspirat a Jimmy i Jimmy es treu un revòlver i li fot un tret al cor i després cau sobre la taula dient: «El meu amic! El meu amic Stan! He matat el meu amic Stan!». I el cas de Herbert 92X…

Durant un instant, el pensament del cas de Herbert va disparar una visió de la noia del pintallavis marró…

La premsa no podia ni tan sols veure aquests casos. Era només gent pobra matant gent pobra. Processar casos d’aquests hauria de ser part del servei de recollida d’escombraries, necessari i honorable, laboriós i anònim.

El Capità Ahab no era tan ridícul al capdavall. Cobertura de Premsa! Ray i Jimmy podien riure tot el que volguessin, però Weiss havia aconseguit que tota la ciutat conegués el seu nom. Weiss tenia una elecció aviat, i el Bronx era 70 per cent negre i llatí, i ell s’ocuparia de garantir que el nom d’Abe Weiss fos bombat fins a ells en tots els canals que existien. Podria no fer molt més, però això sí que ho faria.

El telèfon va trucar: el de Ray.

Homicidis —va dir—. Andriutti… Bernie no hi és. Crec que és al jutjat Què?… Una altra vegada això? —Una llarga pausa—. Bé, ha estat atropellat per un cotxe o no?… Unnh-hunnh… Bé, merda, no ho sé. Val més que parlis amb en Bernie. D’acord?… D’acord. —Va penjar, va sacsejar el cap i va mirar Jimmy Caughey—. Era un detectiu que és a l’hospital Lincoln. Diu que tenen un xicot que pot morir-se, un noi que va anar a urgències i no sap si va relliscar a la banyera i es va trencar el canell o si va ser atropellat per un Mercedes-Benz. O alguna merda d’aquestes. Vol parlar amb en Bernie. Que parli amb Bernie, carai.

Ray sacsejà una mica més el cap, i Kramer i Caughey van moure el cap comprensivament. Les eternes merdes del Bronx.

Kramer es va mirar el rellotge i es va aixecar.

—Bé —va dir ell—, vosaltres podeu continuar seient aquí i cardant tot el món, si voleu, però jo he d’anar a escoltar aquell famós especialista en Orient Mitjà, Herbert 92X, llegint l’Alcorà.

Hi havia trenta-cinc sales de jutjat al Bronx dedicades a casos criminals i cadascuna era coneguda com a «sala». Havien estat construïdes en una època, els primers anys 30, quan encara es creia que l’aspecte de la sala proclamava la solemnitat i l’omnipotència del poder de la llei. Els sostres tenien uns bons quatre metres i mig d’alçària. Les parets tenien totes revestiments de fusta fosca. El seient del jutge era una estrada amb una enorme taula. La taula tenia prou cornises, motllures, revestiments, pilastres, incrustacions i pura massa de fusta per a fer-te creure que el mateix Salomó, que era un rei, l’hauria trobat imponent. Els seients de la secció del públic eren separats del seient del jutge, de la tribuna del jurat i de les taules del fiscal, de l’acusat i de l’escrivent del tribunal per una balustrada de fusta amb una enorme barana alta tallada, l’anomenada Barra de la Justícia. En resum, no hi havia absolutament res en l’aspecte de les instal·lacions que revelés als incauts la desbandada de la tasca diària d’un jutge d’un tribunal criminal.

Quan Kramer va entrar, va saber que el dia havia començat malament a la sala 60. Només havia de mirar el jutge. Kovitsky era al seu lloc, amb la toga negra, inclinat endavant amb tots dos braços sobre la taula. Tenia el mentó tan caigut que semblava a punt de tocar la taula. El seu crani ossut i el seu bec agut sobresortiren de la toga amb un angle tan baix que semblava un aguilot. Kramer li podia veure els iris flotant i movent-se amunt i avall als blancs dels ulls mentre examinava la sala i la seva col·lecció espellifada d’humanitat. Semblava com si fos a punt de batre les ales i atacar. Kramer se sentia ambivalent respecte a Kovitsky. Per una banda, li sabien greu els seus sarcasmes al jutjat, que eren a vegades personals i destinats a humiliar. Per altra banda, Kovitsky era un guerrer jueu, un fill de la Masada. Només Kovitsky podia haver fet callar els cridaires dels cangurs de la presó amb un gargall.

—On és el senyor Sonnenberg? —va preguntar Kovitsky.

No va haver-hi resposta.

Va repetir-ho, aquesta vegada en un to de baríton espantós que va clavar cada síl·laba a la paret del darrere i va sobresaltar tots els nouvinguts al jutjat del jutge Myron Kovitsky:

—ON ÉS EL SE-NYOR SON-NEN-BERG?

Llevat de dos noiets i una noieta que corrien entre els seients i jugaven a tocar i parar, el públic es va immobilitzar. L’un rere l’altre es van congratular. Per més miserables que fossin els seus destins, almenys no havien caigut tan avall per a ser el senyor Sonnenberg, aquell miserable insecte, fos qui fos.

Aquell miserable insecte era un advocat i Kramer coneixia la natura de la seva infracció, que era que la seva absència impedia que s’empenyés la teca a la gola del sistema de justícia criminal, Sala 60. A cada sala, el dia començava amb l’anomenada sessió de calendari, durant la qual el jutge tractava de tràmits i al·legats d’una varietat de casos, potser tants com una dotzena en un matí. Kramer no podia deixar de riure sempre que veia un espectacle de televisió amb una escena de tribunal. Sempre presentaven un judici. Un judici! Qui dimonis s’havia imaginat aquells maleïts programes? Cada any hi havia 7.000 inculpacions criminals al Bronx i la capacitat per a 650 judicis com a màxim. Els jutges havien de disposar dels altres 6.350 casos d’una de dues maneres. Podien anul·lar un cas o podien deixar que l’acusat es declarés culpable d’una acusació reduïda a canvi de no obligar el tribunal a fer un judici. Anul·lar casos era una manera arriscada d’anar reduint els endarreriments, fins i tot per a un cínic grotesc. Cada vegada que un cas criminal era deixat de banda, era probable que algú, com la víctima o la seva família, cridés i la premsa tenia un gran plaer d’atacar jutges que deixaven els malfactors en llibertat. Això deixava lloc als pactes d’al·legat, que eren la feina de les sessions de calendari. Així les sessions de calendari eren l’autèntic canal alimentari del sistema de justícia criminal del Bronx.

Cada setmana l’escrivent de cada sala lliurava una llista a Louis Mastroiani, jutge administratiu en cap de la divisió criminal, Tribunal Suprem, Bronx. La llista presentava els casos que el jutge d’aquella sala tenia en cartera i de quants s’havia desempallegat aquella setmana, a través de pactes d’al·legat, anul·lacions i judicis. A la paret del jutjat, sobre el cap del jutge, deia EN DEU CONFIEM. A la llista, però, deia ANÀLISI DELS ENDARRERIMENTS, i l’eficàcia d’un jutge era mesurada gairebé del tot d’acord amb l’ANÀLISI DELS ENDARRERIMENTS.

Pràcticament tots els casos eren citats per a dos quarts de deu del matí. Si l’escrivent cridava un cas i l’acusat o el seu advocat no hi eren presents o si ocorreguessin una dotzena d’altres coses que tornessin impossible empènyer aquest cas una mica més a través de l’embut, el cas següent seria a mà, probablement, a punt per a avançar. Així el sector del públic estava clapejat amb petits grups de persones, però no eren realment públic en qualsevol sentit esportiu. Eren acusats i els seus advocats, acusats i els seus amics, acusats i les seves famílies. Les tres criatures van sortir d’entre dos bancs, van córrer cap al darrere de la sala, rient, i van desaparèixer rere l’últim banc. Una dona va girar el cap, els va mirar amb cara d’enfadada i no es va preocupar d’agafar-los. Ara Kramer va reconèixer el trio. Eren els fills de Herbert 92X. No era res sorprenent: cada dia hi havia criatures als jutjats. Al Bronx, els tribunals eren una mena de parvulari. Jugar a tocar i parar a la Sala 60 durant els tràmits, al·legats, judicis i sentències del papà formava part de la creixença.

Kovitsky va girar-se cap a l’escrivent, que seia en una taula sota la cadira del jutge, una mica de costat. L’escrivent era un italià amb coll de bou que es deia Charles Bruzzielli. S’havia tret l’americana. Portava una camisa de màniga curta amb el coll obert i la corbata a mig pal. Se li podia veure la punta de la samarreta. La corbata tenia un enorme nus Windsor.

—Que hi és… —Kovitsky va mirar un tros de paper a la seva taula, després a Bruzzielli—… Lockwood?

Bruzzieli va fer que sí i Kovitsky va mirar al davant seu una figura prima que havia vingut dels bancs del públic fins a la Barra.

—Senyor Lockwood —va dir Kowitsky—, on és el seu advocat? On és el senyor Sonnenberg?

—Nu sé —va dir la figura.

A penes el podien sentir. No tenia més de dinou o vint anys. Tenia la pell fosca. Era tan prim que no hi havia cap vestigi de músculs sota la seva jaqueta isotèrmica negra. Portava texans negres tub d’estufa i un parell d’enormes bambes blanques que es cordaven amb llengüetes Velcro en comptes de cordons.

Kovitsky va mirar-lo durant un moment i després va dir:

—Molt bé, senyor Lockwood, segui. I quan el senyor Sonnenberg condescendeixi a afavorir-nos amb la seva presència, cridarem el seu cas de nou.

Lockwood va mirar al voltant i va començar a anar enrere cap als bancs dels assistents. Tenia el mateix caminar gallejant que feien pràcticament tots els acusats del Bronx, la Brandada de Macarró. Aquells egos mascles autodestructius, va pensar Kramer. Mai no deixaven d’aparèixer amb les jaquetes negres, les bambes i la Brandada de Macarró. No deixaven mai de semblar en tots els centímetres el jove criminal davant de jutges, jurats, assistents socials, psiquiatres forenses, davant de totes les ànimes que tinguessin alguna influència en el fet d’anar a la presó o en el temps d’estar-hi. Lockwood va fer la Brandada de Macarró cap a un banc al darrere del sector del públic i va seure al costat de dos nois més amb jaquetes isotèrmiques negres. Eren sens dubte companys seus, camarades. Els camarades de l’acusat sempre arribaven al jutjat amb les seves jaquetes isotèrmiques negres i les bambes punyeteres. Això era també molt intel·ligent. Establia immediatament el fet que l’acusat no era una pobra víctima inofensiva de la vida al ghetto sinó part d’una canilla de joves criminals despietats de la mena dels que els agradava tombar velletes amb bastons al Grand Concourse i robar-los les bosses. Tota la trepa entrava al tribunal pitjant el gas, bombant-se els músculs d’acer i desafiant amb les barres dures, a punt per a defensar l’honor i, si calia, la pell dels companys contra el Sistema. Però aviat una marea adormidora de tedi i confusió els queia a sobre. Estaven preparats per a l’acció. No estaven preparats per al que el dia exigia, que era esperar mentre qualsevol cosa de què no havien mai sentit parlar, una sessió de calendari, els submergia en aquell llenguatge polit, com «condescendeixi a afavorir-nos amb la seva presència».

Kramer va travessar la Barra i es va dirigir a la taula de l’escrivent. Hi havia altres tres ajudants del fiscal, mirant i esperant el seu torn davant del jutge.

L’escrivent va dir:

—El Poble contra Albert i Marilyn Krin… —Va dubtar i va mirar els papers al seu davant. Va mirar la noia jove dreta un metre al seu davant, una ajudanta del fiscal que es deia Patti Stullieri, i va dir en un murmuri d’escenari—: Què carai és això?

Kramer va mirar per sobre l’espatlla. El document deia: «Albert i Marilyn Krnkka».

—Kri…nick -a —va dir Patti Stullieri.

—Albert i Marilyn Kri-nick-a! —va declamar—. Inculpació número 3-2-8-1. —Després, cap a Patti Stullieri—: Ostres, quin carai de nom és aquest?

—És iugoslau.

—Iugoslau. Sembla que algú s’ha quedat amb els dits enganxats a la màquina d’escriure.

De la rereguarda de la zona del públic, una parella va caminar fins a la gran barana i es va inclinar endavant. L’home, Albert Krnkka, va somriure d’una manera alegre, semblava que volia captar l’atenció del jutge Kovitsky. Albert Krnkka era un home alt, esprimatxat, amb una pera de quinze centímetres però sense bigoti i cabells rossos llargs com un músic de rock antiquat. Tenia un nas ossut, un coll llarg, i una nou del coll que semblava que es bellugava amunt i avall trenta centímetres quan empassava. Portava una camisa verda xarxet amb un coll molt ample i, en el lloc dels botons, una cremallera que anava diagonalment des del muscle esquerre fins al costat dret de la cintura. Al seu costat hi havia la dona, Marilyn Krnkka, una dona de cabells negres amb una cara prima i delicada. Els seus ulls eren dues esquerdes. No parava de prémer els llavis i fer ganyotes.

Tothom, el jutge Kovitzky, l’escrivent, Patti Stullieri, fins i tot el mateix Kramer, van mirar els Krnkka, esperant que el seu advocat avancés o vingués per la porta lateral o es materialitzés d’alguna manera. Però no hi havia advocat.

Furiós, Kovitsky va girar-se vers Bruzzielli i va dir:

—Qui representa aquesta gent?

—Crec que és Marvin Sunshine —va dir Bruzzielli.

—Bé, i on és? L’he vist al darrere fa alguns minuts. Què ha passat a tots aquests personatges?

Bruzzielli li va fer l’Arronsament d’Espatlles Primordial i va girar els ulls, com si tot allò li dolgués tremendament però no pogués fer-hi res.

El cap de Kovitsky era ara molt abaixat. Els seus iris flotaven com destructors en un llac de blanc. Però abans que es pogués llançar en un discurs ferotge sobre els advocats delinqüents, una veu va parlar des de la Barra:

—Senyoria! Senyoria! Eh, Jutge!

Era Albert Krnkka. Agitava la mà dreta, intentant cridar l’atenció de Kovitsky. Tenia els braços prims, però els seus punys i les seves mans eren enormes. La boca li va quedar oberta en un mig somriure que se suposava capaç de convèncer el jutge que ell era un home raonable. De fet semblava molt raonable, com un d’aquells homes alts, salvatges i ossuts, el metabolisme dels quals opera a una velocitat triple i que, més que altres persones en el món, són propensos a explosions.

—Eh, jutge! Miri!

Kovitsky va mirar, admirat amb això:

—Ep, Jutge! Miri. Fa dues setmanes ella ens va dir dos a sis, cert?

Quan Albert Krnkka va dir «dos a sis», va aixecar totes dues mans enlaire i va fer sortir dos dits de cada mà, com una v de victòria o de pau i els va batre a l’aire com si batés un parell de tambors invisibles al ritme de la frase «dos a sis».

—Senyor Krnkka —va dir Kovitsky, molt suaument per a ell.

—I ara’m ve aquí amb tres a nou —va dir Albert Krnkka—. Nosaltres ja’m dit: «D’acord, dos a sis» —una vegada més va aixecar les mans i el parell de v i va batre l’aire amb el ritme de «dos a sis»— i ella ve aquí amb tres a nou. Dos a sis… —va batre l’aire—, dos a sis…

—SENYOR KRI-NICK-A, SI…

Però Albert Krnkka no es va acovardir davant la veu martellejant del jutge.

—Dos a sis —blam, blam, blam—, ja ho té!

—SENYOR KRI-NICK-A. Si desitja fer una petició al tribunal, ha de fer-la a través del seu advocat.

—Eh, jutge, pot preguntar-li a ella! —Va clavar l’índex esquerre cap a Patti Stullieri. El seu braç semblava tenir un quilòmetre de llargària. —És ella. Ella va oferir dos a sis, jutge. Ara ve aquí amb…

—Senyor Krnkka…

—Dos a sis, jutge, jutge, dos a sis! —Comprenent que s’estava acabant el seu temps a la Barra, Albert Krnkka comprimia ara el seu missatge en la seva frase clau, tot el temps batent l’aire amb les seves mans enormes.

—Dos a sis! Ara ho sap! Dos a sis! Ara ho comprèn!

—Senyor Krnkka… SEGUI! Esperi el seu advocat.

Albert Krnkka i la seva dona van començar a apartar-se de la Barra, sense deixar de mirar Kovitsky com si deixessin la sala del tron. Albert continuava murmurant les paraules «dos a sis» i sacsejant els dits en v.

Larry Kramer va acostar-se al lloc on hi havia Patti Stullieri i va preguntar:

—Què han fet aquests?

Patti Stullieri va dir:

—La dona va mantenir un ganivet a la gola d’una noia mentre el marit la violava.

—Ostres… —va dir Kramer, a despit d’ell mateix.

Patti Stullieri va somriure d’una manera de qui està cansada del món. Tenia vint-i-vuit o vint-i-nou anys. Kramer es va preguntar si valia la pena intentar lligar-se-la. No era de bon veure, però el seu Numeret de Dura l’empalmava una mica. Kramer es preguntava com hauria estat a l’institut. Es preguntava si havia estat una d’aquelles magriscolis nervioses sempre irritables i difícils, sense feminitat sense ser fortes. Per altra banda, tenia color d’oliva, cabells negres espessos, grans ulls negres, els llavis de Cleopatra que en la ment de Kramer prenien l’aspecte de la Noia Bruta Italiana. A l’institut —ostres, aquelles Noies Brutes Italianes!— Kramer sempre les havia considerades vulgars, increïblement estúpides, anti-intel·lectuals, inaccessibles i intensament desitjables.

La porta del tribunal es va obrir i va entrar un vell amb un cap gros, rogenc, molt altiu. Debonair^[2], era la paraula. O almenys era debonair per als models de Gibraltar. Portava un vestit blau marí de ratlles encreuat, una camisa blanca amb el coll emmidonat i una corbata vermella fosca. Els seus cabells negres, que eren fins i tenien l’opacitat dels cabells tenyits, eren pentinats enrere i aixafats contra el crani. Portava un bigoti fi antiquat, que feia una línia negra neta a les dues bandes del regueró sota el nas.

Larry Kramer, que era dret prop de la taula de l’escrivent, va mirar. El coneixia. Hi havia alguna cosa encantadora —no, valenta— en el seu estil. Al mateix temps, et feia tremolar. Aquest home havia estat abans, com Kramer ara, un ajudant del fiscal. Bing! Bing! Bing! Trenta anys havien passat, i vet-lo aquí acabant la seva carrera en el privat, representant aquests pobres incompetents, incloent-hi els indigents, els que no podien pagar advocats. Bing! Bing! Bing! No fa gaire temps, trenta anys!

Larry Kramer no era l’únic que va parar i mirar. L’entrada d’aquest home era un esdeveniment. El seu mentó tenia la forma d’un meló. El mantenia inclinat en un angle autosuficient, com si fos un boulevardier, com si el Grand Concourse es pogués dir encara bulevard.

—SENYOR SONNENBERG!

El vell advocat va mirar Kovitsky. Semblava agradablement sorprès que la seva arribada provoqués una salutació tan alegre.

—Hem cridat el seu cas fa cinc minuts!

—Li demano que m’excusi, senyoria —va dir Sonnenberg anant fins a la taula de la defensa. Va llançar el seu gran mentó amunt en un arc elegant cap al jutge—. El jutge Meldnick m’ha retingut a la Sala 62.

—Què feia amb un cas a la Sala 62 quan sabia que aquest tribunal el posava a l’entrada del calendari com un favor personal? El seu client, el senyor Lockwood, ha d’anar a la feina, segons recordo.

—És cert, Senyoria, però m’han garantit…

—El seu client és aquí.

—Ja ho sé.

—L’espera.

—Ho sé, Senyoria, però no em feia la idea que el jutge Meldnick…

—Molt bé, senyor Sonnenberg, està preparat per començar?

—Sí, Senyoria.

Kovitsky va fer que l’escrivent, Bruzzielli, tornés a anunciar el cas. El xicot negre, Lockwood, es va aixecar d’entre el públic i va remenar-se com un macarró fins a la taula de l’acusat, al costat de Sonnenberg. Es va veure tot seguit que l’objectiu d’aquesta vista prèvia era permetre que Lockwood es declarés culpable de l’acusació, que era robatori a mà armada, a canvi d’una sentència lleu, de dos a sis anys, oferta per l’Oficina del Fiscal. Però Lockwood no ho acceptava. Tot el que Sonnenberg va poder fer va ser reiterar la declaració del seu client de no culpable.

Kovitsky va dir:

—Senyor Sonnenberg, pot acostar-se, si us plau? I el senyor Torres?

Torres era l’ajudant del fiscal en el cas. Era baix i molt gras, encara que a penes tenia trenta anys. Tenia la mena de bigoti que els advocats i els metges joves porten per intentar semblar més grans i més seriosos.

Quan Sonnenberg es va acostar, Kovitsky va dir, en un to familiar amable:

—Avui sembla en David Niven, senyor Sonnenberg.

—Oh, no, jutge —va dir ell—, no sóc David Niven. Potser William Powell, però David Niven no.

—William Powell? S’està posant anys, senyor Sonnenberg. No és tan gran com això, oi que no? —Kovitsky va girar-se vers Torres i va dir—: Un dia el senyor Sonnenberg ens deixarà i marxarà a Califòrnia, a prendre el sol. Viurà allà en un condomini i els seus únics problemes seran arribar al centre comercial a temps de l’Oferta Especial al Denny.’s. Ni tan sols haurà de pensar a llevar-se al matí per fer al·legats a la Sala 60 del Bronx.

—Escolti, jutge, juro…

—Senyor Sonnenberg, coneix el senyor Torres?

—Oh, sí.

—Bé, el senyor Torres sap de condominis i Ofertes Especials. Ell mateix és mig yiddeleh.

—Sí?

Sonnenberg no sabia si havia de semblar satisfet o què.

—Sí, és mig porto-riqueny i mig yeddeleh. No és així, senyor Torres?

Torres va somriure i va arronsar les espatlles, intentant semblar degudament divertit.

—Així va fer servir el seu cupó yiddisheh i va demanar una beca de minoria per a l’escola de dret —va dir Kovitsky—. La seva meitat jueva va demanar una beca de minoria per a la seva meitat porto-riquenya! És Un Sol Món o no? Va fer servir el seu fotut cupó, de totes maneres.

Kovitsky va mirar Sonnenberg fins que aquest va somriure i després va mirar Torres fins que aquest va somriure i després Kovitsky va somriure a tots dos. Per què s’havia tornat de sobte tan jovial? Kramer va mirar l’acusat, Lockwood. Era dret a la taula de la defensa i mirava aquest trio jovial. Què devia passar-li pel cap? Tenia les puntes dels dits sobre la taula i el pit sembla haver-se-li enfonsat. Els seus ulls! Els seus ulls eren els ulls dels caçats en la nit. Mirava l’espectacle del seu advocat somrient amb el jutge i l’acusador. Vet-lo allà, el seu advocat blanc somrient i garolant amb el jutge blanc i el carallot blanc gras que el volia fotre.

Sonnenberg i Torres eren tots dos drets mirant Kovitsky. Ara Kovitsky va anar per feina.

—Què li va oferir, senyor Torres?

—De dos a sis, jutge.

—Què diu el seu client, senyor Sonnenberg?

—No acceptarà, jutge. Vaig parlar-hi la setmana passada i hi he parlat aquest matí. Vol un judici.

—Per què? —va preguntar Kovitsky—. Li ha explicat que, si treballa, podrà sortir d’aquí a un any? No està malament.

—Bé —va dir Sonnenberg—, el problema és, com el senyor Torres sap, que el meu client és reincident juvenil. També per robatori armat, i si es declara culpable d’aquest, haurà de complir l’altra condemna també.

—Ah —va dir Kovitsky—. Bé, i què acceptarà ell?

—N’acceptarà d’un i mig a quatre i mig, amb la sentència del primer inclosa en aquesta.

—Què diu, senyor Torres?

El jove ajudant del fiscal es va empassar l’alè, va abaixar els ulls i va sacsejar el cap.

—No puc, jutge. Es robatori armat!

—Sí, ho sé —va dir Kovitsky—, però era ell qui portava l’arma?

—No —va contestar Torres.

Kovitsky va aixecar els ulls de les cares de Sonnenberg i Torres i va mirar Lockwood.

—No em sembla un xicot dolent —va dir Kovitsky, perquè Torres el sentís—. De fet, sembla una criatura. Veig xicots d’aquests per aquí cada dia. Els arrosseguen fàcilment. Viuen en una mena de barri de merda i acaben fent coses estúpides. Com és ell, senyor Sonnenberg?

—És com sembla, jutge —va dir Sonnenberg—, és un seguidor. No és cap idiota, però tampoc no és un cas dur. En opinió meva.

Aquest perfil de personalitat pretenia evidentment influir Torres a oferir a Lockwood una sentència de només un i un terç a quatre, amb la seva condemna juvenil de fet oblidada.

—Miri, jutge, no val la pena —va dir Torres—. No ho puc fer. Dos a sis és el mínim que puc oferir. La meva oficina…

—Per què no crida Frank? —va preguntar Kovitsky.

—No val la pena, jutge. És robatori armat! Ell pot no haver tingut l’arma, però era perquè escorcollava les butxaques de la víctima amb totes dues mans! Un home de seixanta-nou anys amb un infart. Camina així.

Torres va arrossegar els peus davant del jutge com un vell amb un infart.

Kovitsky va somriure.

—És el yeddeleh sortint! El senyor Torres té alguns dels cromosomes de Ted Lewis i ni tan sols no ho sap.

—Ted Lewis era jueu? —va preguntar Sonnenberg.

—Per què no? —va dir Kovitsky—. Era un actor, oi? Molt bé, senyor Torres, calmi’s.

Torres va tornar prop del jutge.

—La víctima, el senyor Borsalino, diu que es va trencar una costella. Ni tan sols no l’acusem d’això perquè el vell no va anar mai al metge a causa d’això. No, són de dos a sis.

Kovitsky va meditar una mica.

—Ho ha explicat al seu client?

—És clar que sí —va dir Sonnenberg. Va arronsar les espatlles i va fer una ganyota, com per dir que el seu client no vol escoltar la raó—. Està disposat a arriscar-se.

—Arriscar-se? —va preguntar Kovitsky—. Però si va firmar una confessió.

Sonnenberg va fer una altra ganyota i va aixecar les celles.

Kovitsky va dir:

—Deixi’m parlar amb ell.

Sonnenberg va arrugar els llavis i va regirar els ulls, com dient: «Bona sort».

Kovitsky va tornar a aixecar el cap, va mirar Lockwood, va clavar el mentó enlaire i va dir:

—Noi… vine aquí.

El xicot va posar-se dret prop de la taula, rígid, no del tot segur de si el jutge li parlava a ell o a algú altre. Per això Kovitsky va fer un somriure, el somriure del líder benvolent, El Que Està Disposat A Ser Pacient, va fer un gest amb la mà dreta i va dir:

—Vine aquí, noi. Vull parlar amb tu.

El noi, Lockwood, va començar a caminar, lentament, cautelosament, fins a on es trobaven Sonnenberg i Torres i va mirar Kovitsky. La seva mirada era completament buida. Kovitsky el va mirar també. Era com mirar una casa petita buida a la nit amb tots els llums apagats.

—Noi —va dir Kovitsky—, no em sembles un mal xicot. Em sembles un bon noi. Ara, vull donar-te una oportunitat. Et donaré una oportunitat, però primer t’has de donar a tu mateix una oportunitat.

Aleshores Kovitsky va mirar els ulls de Lockwood com si estigués a punt de dir una de les més importants coses que l’altre podria sentir en tota la vida.

—Noi —va dir—, per què carai t’has ficat en tots aquests fotuts robatoris?

Els llavis de Lockwood es van moure, però va lluitar contra l’impuls de dir alguna cosa, potser per por d’incriminar-se.

—Què hi diu la mare? Vius amb la mare?

Lockwood va fer que sí amb el cap.

—Què diu la teva mare? Algun cop t’ha fotut una castanya?

—No —va dir Lockwood. Els seus ulls semblaven boirosos. Kovitsky va prendre això com una indicació que estava fent progressos.

—Ara, noi —va continuar—, tens feina?

Lockwood va fer senyal que sí.

—Què fas?

—Guàrdia de seguretat.

—Guàrdia de seguretat —va dir Kovitsky. Va mirar un lloc blanc a la paret, com si medités sobre les implicacions d’aquella resposta per a la societat i després va decidir de continuar en aquesta línia.

—Veus? —va dir Kovitsky—. Tens una feina, tens una llar, ets jove, ets ben plantat, un xicot intel·ligent. Tens molta cosa a favor teu. Tens més que la majoria. Però has de superar un gran problema. T’HAS FICAT EN AQUESTS FOTUTS ROBATORIS! Ara, el fiscal t’ha ofert de dos a sis anys. Si acceptes aquesta oferta i et portes bé, tot t’ajudarà i en poc temps seràs un xicot amb tota la vida al davant. Si vas a judici i ets condemnat, pots rebre’n de vuit a vint-i-cinc. Ara pensa-hi. El fiscal t’ha fet una oferta.

Lockwood no va dir res.

—Per què no acceptes? —va preguntar Kovitsky.

—Per res.

—Per res?

Lockwood va mirar lluny. No entrava en converses ximples. S’aguantaria.

—Mira, noi —va dir Kovitsky—, jo només intento ajudar-te. Això no desapareixerà. No pots tancar els ulls i esperar que tot es faci fum. Entens el que et dic?

Lockwood continuava mirant avall o de costat, sempre algunes polzades lluny del contacte visual amb el jutge. Kovitsky continuava movent el cap com per interceptar-lo, com un porter d’hoquei.

—Mira’m, noi. Entens?

Lockwood va desistir i el va mirar. Era la mena de mirada que un escamot d’afusellament podria esperar veure.

—Ara, noi, pensa en el cas d’aquesta manera. És com tenir càncer. Has sentit parlar del càncer?

No va haver-hi cap senyal de comprensió de càncer o de res.

—El càncer tampoc no marxa. Has de fer alguna cosa perquè se’n vagi. Si l’agafes d’hora, mentre és petit, abans que s’escampi per tot el teu cos i domini tota la teva vida… i destrossi la teva vida… i acabi la teva vida… comprens?… acabi la teva vida… si fas alguna cosa mentre és un problema petit, si fas la petita operació que et fa falta, ja està! —Kovitsky va llançar les mans enlaire, va aixecar el mentó i va somriure, com si fos la personificació de l’optimisme—. Ara, és el mateix amb el problema que tens. Ara mateix és un petit problema. Si et declares culpable i reps una condemna de dos a sis anys i tens bon comportament, podràs triar alliberament pel treball després d’un any i llibertat condicional amb dos anys. I tot quedarà enrere. Però si vas a judici i et consideren culpable, aleshores la sentència mínima serà vuit anys. De vuit i un terç a vint-i-cinc. Vuit —ara només en tens dinou. Vuit anys és gairebé la meitat de tot el temps que has estat en aquesta terra. Vols passar-te tota la teva fotuda joventut a la presó?

Lockwood va esquivar els ulls. No va dir ni una cosa ni l’altra.

—Què dius, doncs? —va preguntar Kovitsky.

Sense mirar-lo, Lockwood va fer que no amb el cap.

—D’acord, si ets innocent, no vull que et declaris culpable, sigui quina sigui l’oferta que et facin. Però tu vas firmar una confessió! El fiscal té un vídeo de tu fent aquella confessió! Què faràs amb això?

—N’sé —va dir Lockwood.

—Què diu el teu advocat?

—N’sé.

—Apa, noi. És clar que ho saps. Tens un excel·lent advocat. És un dels millors, el senyor Sonnenberg. Té molta experiència. Has d’escoltar-lo. Ell et dirà que tinc raó. Això s’escamparà, s’escamparà més que el càncer.

Lockwood continuava mirant avall. Fos el que fos que el seu advocat i el jutge i el fiscal s’havien arreglat, no s’ho compraria.

—Mira, noi —va dir Kovitsky—, parla una mica més amb el teu advocat. Parla del cas amb la mare. Què hi diu la mare?

Lockwood va mirar amb un odi viu. Van començar a formar-se llàgrimes en els seus ulls. Era molt commovedor parlar de les mares a aquests nois. Però Kovitsky el va mirar fit a fit.

—Molt bé, advocat! —va dir Kovitsky aixecant la veu i mirant Sonnenberg—. I senyor Torres. Ajorno aquest cas fins d’avui a dues setmanes. I, noi —va dir a Lockwood—, pensa en el que t’he dit i discuteix el cas amb el senyor Sonnenberg, i pren una decisió. D’acord?

Lockwood va donar a Kovitsky el darrer parpelleig d’una mirada, va fer que sí amb el cap i va apartar-se de la Barra cap al sector del públic. Sonnenberg el va acompanyar i li va dir alguna cosa, però Lockwood no va contestar. Quan va passar la barana i va veure els seus companys aixecant-se de l’últim banc, Lockwood va començar a brandar-se com un macarró. Fora d’aquí! De nou a… la Vida! Tots tres van sortir del jutjat remenant-se com macarrons, amb Sonnenberg vaiverejant al darrere, amb el mentó inclinat en un angle de trenta graus.

El matí anava passant i fins ara Kovitsky no s’havia desempallegat d’un sol cas.

Era ja l’última hora del matí quan Kovitsky va despatxar finalment el calendari i va arribar al judici de Herbert 92X, que anava ara pel quart dia. Kramer era a la taula de l’acusació. Els funcionaris del tribunal van girar el cap i es van estirar o es van preparar d’altres maneres per a l’arribada de Herbert 92X, que consideraven prou maniàtic per a fer alguna cosa estúpida i violenta al tribunal. L’advocat de Herbert 92X, Albert Teskowitz, nomenat pel tribunal, va acostar-se venint de la taula de la defensa. Era un home escanyolit i carregat d’espatlles amb una americana blava escacada que li sobresortia tres o quatre polzades del coll i uns pantalons castanys que mai no havien estat presentats a l’americana. Els seus escassos cabells grisos eren del color de gel sec. Va fer a Kramer un petit somriure guillat com si digués: «La xarada és a punt de començar».

—Bé, Larry —va dir—, estàs preparat per a la saviesa d’Al·là?

—Deixa’m preguntar-te una cosa —va dir Krammer—. Herbert tria el seu material cada dia amb la idea que fa alguna mena de comentari sobre com va el cas, o simplement obre el llibre? No ho sé.

—Jo tampoc —va dir Teskowitz—. Per dir-te la veritat, estic fora del tema. N’hi ha prou de mencionar-lo, i la teva vida perd tot seguit una hora. Has parlat mai amb un llunàtic lògic abans? Són molt pitjors que els simples llunàtics.

Teskowitz era un advocat tan dolent que Kramer va sentir llàstima de Herbert. Però en sentia llàstima de totes maneres. El nom legal de Herbert 92X era Herbert Cantrell. 92X era el seu nom islàmic. Era xofer d’un distribuïdor de begudes alcohòliques. Això va ser una d’una sèrie de coses que van fer creure a Kramer que ell no era un autèntic musulmà. Un autèntic musulmà no tindria res a veure amb l’alcohol. De totes maneres, el camió de Herbert va ser atracat a l’avinguda Willis per tres italians de Brooklyn que no havien fet gaire més durant la dècada passada que assaltar camions per a qui pagava per assaltar camions. Van apuntar pistoles a Herbert, el van lligar, li van clavar un mastegot a la cara, el van llançar a un abocador en un carrer lateral i van avisar-lo que no es mogués durant una hora. Després els tres italians van portar el camió de begudes alcohòliques a un magatzem del seu amo del moment, un paio llest distribuïdor de begudes alcohòliques que reduïa despeses robant mercaderia. Van arribar amb el camió robat i el capatàs va dir: «Quina merda! Esteu ben fotuts, ara! Aquest és un dels nostres camions!».

—Què voleu dir?

—Que és un dels nostres camions! L’he carregat fa dues hores! Esteu robant material que hem aconseguit fa poc robant-lo també. Heu assaltat un dels nostres homes! Esteu ben fotuts!

Així, els tres italians van ficar-se en el camió i van córrer a l’abocador per tornar-lo a Herbert 92X. Però Herbert havia aconseguit alliberar-se. Els pinxos van començar a pujar i baixar pels carrers amb el camió a veure si el trobaven. Finalment el van trobar en un bar on havia anat a calmar els nervis. No era sens dubte molt musulmà. Els pinxos van entrar dient-li que els sabia molt de greu i que li tornaven el camió, però Herbert es va pensar que venien darrere seu perquè havia ignorat l’advertiment de quedar-se a l’abocador. Així, es va treure un revòlver calibre 38 de sota la jaqueta isotèrmica —havia estat sempre allà, però aquells carallots només li havien passat la mà per la cara— i va disparar dos trets. Va fallar els tres italians i va matar un home que es deia Néstor Cabrillo, que havia entrat per fer una trucada. L’arma era potser una eina necessària de defensa del que era òbviament una ocupació arriscada. Però ell no tenia permís, i Néstor Cabrillo era un ciutadà honest amb cinc fills. Així Herbert va ser acusat d’homicidi sense premeditació i possessió il·legal d’una arma i el cas havia de ser processat i Kramer va haver d’aguantar aquella tasca. El cas era un estudi en estupidesa, incompetència i inutilitat; en resum, una merda. Herbert 92X es refusava a acceptar cap oferta, ja que considerava que havia estat un accident. Només li sabia greu que el 38 li hagués saltat a la mà. I així aquesta merda havia anat a judici.

La porta al costat de la cadira del jutge es va obrir i va arribar Herbert 92X i dos funcionaris de Presons. El Departament de Presons governava les cel·les de detenció, que eren algunes gàbies sense finestra mig pis sota el tribunal. Herbert 92X era un home alt. Els seus ulls brillaven des de l’ombra d’una toca escacada estil Yasser Arafat que li queia sobre el front. Portava una toga marró que li arribava fins als panxells. Sota de la toga se li podien veure uns pantalons crema, les costures laterals encavallades dels quals tenien punts que feien contrast, i un parell de sabates castanyes amb dits Tuczek. Tenia les mans darrere l’esquena. Quan els funcionaris el van fer girar per obrir-li les manilles, Kramer va poder veure que tenia un Alcorà a la mà.

—Ei, Herbert!

La veu era d’un noiet alegre. Era una de les criatures contingudes per la Barra. Els funcionaris del tribunal el van mirar amb les celles corrugades. Una dona als seients del públic va cridar:

—Vine aquí!

El noiet va riure i va córrer fins a on seia. Herbert va parar i va girar-se vers el noi. La seva cara furiosa va canviar. Va fer al noi un somriure amb els ulls molt oberts amb tant de calor i amor, que va fer que Kramer s’empassés saliva —i tingués un altre petit espasme de Dubtes. Després Herbert es va asseure a la taula de la defensa.

L’escrivent, Bruzzielli, va dir:

—El Poble contra Herbert Cantrell, Inculpació Número 2-7-7-7.

Herbert 92X era dret i amb la mà enlaire.

—S’ha tornat a equivocar amb el meu nom!

Kovitsky va inclinar-se sobre la taula i va dir pacientment:

—Senyor 92X, ja li vaig explicar ahir i abans-d’ahir i abans-d’ahir l’altre.

—S’ha equivocat en el meu nom!

—Ja li he explicat això, senyor 92X. L’escrivent està obligat a fer-ho per motius legals. Però tenint en compte la seva evident intenció de canviar el nom, cosa que té tot el dret de fer, i per a la qual cosa hi ha un procés legal, el tribunal es dóna per satisfet de referir-se a vostè com Herbert 92X durant el procés. Hi està d’acord?

—Moltes gràcies, senyoria —va dir Herbert 92X, encara dret. Va obrir l’Alcorà i va començar a passar les pàgines—. Aquest matí, senyoria…

—Podem continuar?

—Sí, jutge. Aquest matí…

—En aquest cas, segui!

Herbert 92X va mirar Kovitsky durant un moment, després es va deixar caure al seu seient, encara amb l’Alcorà obert. Una mica malhumorat, va dir:

—Que em deixa llegir?

Kovitsky va mirar el rellotge, va fer que sí amb el cap, després va girar-se prop de quaranta-cinc graus i va mirar la paret sobre la tribuna buida del jurat.

Assegut, Herbert 92X va col·locar l’Alcorà sobre la taula de la defensa i va dir:

—Aquest matí, senyoria, llegiré una part del Capítol 41, titulat «Són Clarament Explicats, Revelats a la Meca»… en nom del Déu Més Pietós… Això és una revelació del Més Misericordiós… Aviseu-los del dia que els enemics de Déu s’apleguin amb foc de l’infern i marxin en distintes bandes fins que hi arribin, les seves orelles i els seus ulls i les seves pells seran testimonis contra ells…

Els funcionaris del tribunal giraven els ulls. Un d’ells, Kaminsky, l’uniforme blanc del qual a penes contenia el mitxelín de greix que tenia a la cintura, va deixar anar un audible sospir i es va girar 180 graus sobre les soles de les seves grans sabates de bòfia de cuir negre. Els acusadors i advocats de la defensa eren soldats bàsics de la classe obrera del funcionariat i consideraven Kovitsky, com pràcticament tots els jutges, escandalosament i covardament tou amb els criminals… deixar aquell maniàtic seure allà llegint l’Alcorà mentre els fills corrien per la sala cridant: «Ei, Herbert!». El raciocini de Kovitsky semblava que, com que Herbert 92X era un exaltat i com que llegir l’Alcorà el calmava, a la llarga s’estalviava temps.

—… Aparta el mal amb el que és millor, i fixa-t’hi bé, l’home entre el qual i tu hi ha enemistat esdevindrà, en certa manera, el teu millor amic, però ningú no arribarà a…

En la lectura lúgubre i grandiloqüent de Herbert, les paraules queien sobre la sala com un xim-xim… El cervell de Kramer va deambular… La noia del pintallavis marró… Aviat sortiria… Aquesta simple idea el va fer redreçar-se a la cadira… Li agradaria veure’s com està abans d’entrar al jutjat… els seus cabells, la corbata… Va tibar el coll i va llançar el cap enrere… Estava convençut que les dones es deixaven impressionar pels homes amb enormes músculs esterno-clido-mastoïdals… Va tancar els ulls…

Herbert llegia encara, quan Kovitsky el va interrompre:

—Moltes gràcies, senyor 92X, amb això acaba la lectura de l’Alcorà.

—Què? Encara no he acabat!

—He dit que amb això acaba la lectura de l’Alcorà, senyor 92X. M’HE EXPLICAT BÉ?

La veu de Kovitsky va ser de sobte tan alta, que les persones al sector del públic van espantar-se.

Herbert va posar-se dret d’un salt.

—Està violant els meus drets!

El seu mentó assenyalava Kovitsky i tenia foc als ulls. Semblava un coet a punt de pujar.

—Segui!

—Està violant la meva llibertat de religió!

—SEGUI, SENYOR 92X!

—Judici sense validesa! —va cridar Herbert—. Judici sense validesa! —Després va girar la seva fúria vers Teskowitz, que encara seia al seu costat—. Aixequi’s, home! Això és un judici sense validesa!

Desconcertat i una mica aterrit, Teskowitz va aixecar-se.

—Senyoria, el meu client…

—HE DIT QUE SEGUI! TOTS DOS!

Tots dos van asseure’s.

—Molt bé, senyor 92X, aquest tribunal ha estat molt indulgent amb vostè. Ningú està violant la seva llibertat de religió. El temps passa i tenim un jurat tancat en una sala que no es pinta fa vint-i-cinc anys i ha arribat el moment d’acabar la lectura de l’Alcorà.

—Diu, acabar? Vol dir prohibir! Està violant els meus drets religiosos!

—SILENCI! Vostè no té el dret de llegir l’Alcorà ni el Talmud, ni la Bíblia, ni les paraules de l’àngel Moroni, que va escriure el Llibre dels Mormons, ni cap altre volum espiritual, per més savi que sigui. No té el dret de llegir-lo en aquest tribunal. Permeti que li recordi, senyor, que aquí no és la Nació de l’Islam. Vivim en una república i en aquesta república l’Església està separada de l’Estat. Que ho entén? I aquest tribunal és governat per les lleis d’aquesta república, que estan encarnades en la Constitució dels Estats Units.

—No és cert!

—Què no és cert, senyor 92X?

—La separació de l’Església i de l’Estat. I ho puc provar.

—De què parla vostè, senyor 92X?

—Giri’s! Miri la paret!

Herbert estava dret altre cop, assenyalant la paret sobre el cap de Kovitsky. Kovitsky va girar-se en la cadira i va mirar a dalt. Sens dubte, tallades als plafons de fusta hi havia les paraules EN DÉU CONFIEM.

—Església i Estat! —va cridar Herbert en triomf—. Si ho té gravat a la paret a sobre del cap!

Eh eh ehhhhhhh! Una dona a la secció del públic va començar a riure. Un dels funcionaris del tribunal va somriure però va girar el cap abans que Kovitsky el pogués agafar. L’escrivent, Bruzzieli, no podia esborrar el somriure sorneguer de la cara. Patti Stullieri tenia la mà sobre la boca. Kramer va mirar Mike Kovitsky, esperant una explosió.

En comptes d’això, Kovitsky va fer un ample somriure. Però tenia el cap baix, i els seus iris flotaven una vegada més, girant en una mar blanca turbulenta.

—Puc veure que vostè és molt bon observador, senyor 92X, i el felicito per això. I com que és tan observador, pot observar també que jo no tinc ulls al clatell. Però tinc ulls al davant del cap i el que puc veure és un reu que és jutjat per greus acusacions i que s’enfronta amb la perspectiva d’una condemna de dotze anys i mig a vint-i-cinc anys, si és considerat culpable pel jurat i jo vull que el jurat tingui temps per vigilar la balança de la justícia… Amb cura i imparcialitat!… per determinar la culpabilitat o la innocència d’aquest reu. Som en un país lliure, senyor 92X, i ningú no li pot impedir de creure en cap divinitat que vulgui. Però mentre sigui en aquest tribunal, val més que cregui en L’EVANGELI SEGONS MIKE!

Kovitsky va dir això amb tanta ferocitat que Herbert es va deixar caure a la cadira. No va dir res. Al contrari, va mirar Teskowitz. Teskowitz simplement va arronsar les espatlles i va brandar el cap, com dient: «És així mateix, Herbert».

—Que entri el jurat! —va dir Kovitsky.

Un funcionari va obrir la porta que donava a la sala del jurat. Kramer va seure molt dret a la cadira de la taula de l’acusació. Va llançar el cap enrere per ensenyar aquell coll poderós. Els membres del jurat van començar a passar… tres negres, sis porto-riquenys… On era ella?… Era allà, acabava de passar la porta!… Kramer ni tan sols va intentar ser astut. Va mirar-la directament. Aquells cabells castanys foscos llargs i lluents, prou espessos per a poder enterrar-hi el cap, apartats al mig i tirats enrere revelant aquell front blanc, pur i perfecte, aquells grans ulls amb pestanyes luxoses, i aquells llavis perfectament corbats… amb pintallavis marró! Sí! El duia una altra vegada! El pintallavis marró, color de caramel, infernal, rebel, perfectament elegant…

Kramer va examinar ràpidament la competència. L’escrivent gros, Bruzzielli, tenia els ulls clavats en ella. Els tres funcionaris del tribunal la miraven tan intensament que Herbert podria haver anat a fer un tomb que no se n’haurien adonat. Però el mateix Herbert l’examinava. Teskowitz la mirava. Sullivan, l’estenògraf del tribunal, assegut a la màquina d’estenografiar, la mirava. I Kovitsky! També ell! Kramer havia sentit històries de Kovitsky! No semblava ser el tipus… però mai no se sap.

Per arribar a la tribuna del jurat, ella va haver de passar prop de la taula de l’acusació. Portava un suèter color de préssec, pelut, angora o moher, obert al davant, i una brusa de seda amb franges roses i grogues, sota la qual Kramer va poder detectar, o va pensar que podia detectar, l’inflat voluptuós dels seus pits. Portava un impermeable color de crema, prou just per recalcar la corba de les cuixes.

El problema era que pràcticament tots els homes d’aquesta banda de la Barra de la Justícia tenien una oportunitat. Bé, no Herbert, però sí el seu petit advocat prim, Teskowitz. Fins i tot aquell funcionari del tribunal, gras, Kaminsky. El nombre de funcionaris del tribunal, advocats de la defensa, escrivents, ajudants del fiscal (oh, sí!) i fins i tot jutges (no els deixeu a fora!) que han lligat (aquesta és la paraula!) petites i sucoses membres de jurats en casos criminals —ostres! Si la premsa ho sospités! Però la premsa mai no venia als jutjats del Bronx.

Els membres dels jurats que participaven per primera vegada en els tribunals criminals a vegades s’embriagaven al voltant del món dolent que ara podien veure de molt a prop, i les dones joves quedaven totalment borratxes. Per a elles els acusats no eren teca; tot al contrari. Eren homes capaços de tot. I aquests casos no eren merda. Eren drames despullats de la ciutat amb un bilió de peus. I aquells que tenien el coratge d’afrontar els criminals, lluitar amb ells, frenar-los, eren… homes autèntics… fins i tot un funcionari del tribunal amb un mitxelín de deu centímetres sota el cinturó. Però qui és més home que un jove acusador, que era a menys de tres metres de l’acusat sense res entre ells llevat d’aire, i que cridava obertament les acusacions del Poble?

Ara ella era davant de Kramer. El va mirar fit a fit. La seva expressió no deia res, però la mirada era tan franca i directa! I duia pintallavis marró!

I després va passar i anava per la petita portella cap a la tribuna del jurat. Naturalment ell no podia girar-se i mirar-la, però hi va estar temptat. Quants d’ells havien anat a l’escrivent, Bruzielli, a veure la seva adreça i els números de telèfon, de casa i de la feina —com ell havia fet? L’escrivent guardava les fitxes amb aquestes informacions, les anomenades paperetes, en una capsa a la seva taula al jutjat, perquè el tribunal pogués entrar en contacte amb els membres del jurat ràpidament per informar-los de canvis d’horari o el que fos. Com a acusador en aquest cas, ell, Kramer, podia parlar amb Bruzzielli i demanar-li per veure la papereta de la noia del pintallavis marró o de qualsevol altre membre del jurat sense cap problema. El mateix podia fer el defensor, Teskowitz. Kovitsky ho podia fer amb tota tranquil·litat, i, és clar, el mateix Bruzzielli podia fer-hi una mirada sempre que li donés la gana. Quant a un funcionari del jutjat com Kaminsky, demanar de donar una ullada seria considerat… un favor. Però no havia vist Kramer a Kaminsky apilonat amb Bruzzielli sobre la taula de Bruzzielli, en profunda conversa sobre… alguna cosa? La idea que fins i tot éssers com Kaminsky eren darrera aquesta… aquesta flor… va deixar Kramer més resolut que mai. (Ell la salvaria dels altres).

Senyoreta Shelly Thomas, de Riverdale.

Era de la millor part de Riverdale, un suburbi frondós que era geogràficament part de Westchester però políticament part del Bronx. Encara hi havia molts llocs decents per a viure al Bronx del nord. Les persones de Riverdale generalment tenien diners i també tenien les seves maneres d’esquivar el servei de jurat. Estiraven tots els fils que hi havia abans de sotmetre’s a la perspectiva de baixar al Bronx sud, al Barri 44, a l’illa fortalesa de Gibraltar. El jurat típic del Bronx era porto-riqueny i negre, amb uns esquitxos de jueus i italians.

Però de tant en tant una flor rara com la senyoreta Shelly Thomas, de Riverdale, aterrava a la tribuna del jurat. Quina mena de nom era aquell? Thomas era un nom anglosaxó. Però hi havia Danny Thomas, que era àrab, un libanès o qualsevol d’aquestes coses. Els anglosaxons eren rars al Bronx, llevat d’aquells tipus de societat que venien de Manhattan de tant en tant, en cotxes amb xofers, a fer bones obres a la joventut del ghetto. L’organització Big Brother, el Servei Episcopal del Jovent, la Fundació Daedalus —aquesta colla apareixia als Tribunals de Família, que era el jutjat per als criminals amb menys de disset anys. Tenien noms d’aquests… Farnsworth, Fiske, Phipps, Simpson, Thornton, Frost… i intencions immaculades.

No, les probabilitats que la senyoreta Shelly Thomas pogués ser una anglosaxona eren remotes. Però què era ella? Durant la selecció del jurat li havia arrencat la informació que era directora artística, que segons semblava volia dir una mena de dissenyadora, de l’agència de publicitat Prischker & Bolka, a Manhattan. A Kramer això li suggeria una vida terriblement atractiva. Éssers bells corrent d’una banda a l’altra amb música New Wave enregistrada en un despatx amb parets blanques suaus i vidre… una mena de despatx de TV… dinars i sopars sensacionals en restaurants amb fusta blanca, llautó, llum indirecta, i vidre mat amb clients de galó… guatlles al forn amb rossinyols en un llit de moniato i una gorgera de fulles de lletsó a la brasa… Ho podia veure tot. Ella era part d’aquella vida, d’aquells llocs on van les noies amb pintallavis marró!… Tenia els seus dos números de telèfon, el de Prischker & Bolka i el de casa. Naturalment, no podia fer res mentre el judici continués. Però després… Senyoreta Thomas? Sóc Lawrence Kramer. Sóc… oh! Se’n recorda! Magnífic! Senyoreta Thomas, li truco perquè de tant en tant, després d’acabar un d’aquests casos importants, m’agrada verificar què va realment convèncer el jurat —un dubte sobtat… Suposem que el que va passar va ser que ella li va fer perdre el cas? Els jurats del Bronx ja eren difícils per a un acusador. Sortien dels rengs d’aquells que sabien que de fet la policia és capaç de mentir. Els jurats del Bronx tenien molts dubtes, raonables i no, i hi havia acusats negres i porto-riquenys, alguns d’ells culpables com l’infern, culpables com el pecat, que sortien de la fortalesa lliures com ocells. Feliçment Herbert 92X havia matat un bon home, un pobre home, un cap de família del ghetto. Gràcies a Déu per això! Cap membre del jurat que visqui al sud del Bronx no sentirà llàstima per un boig amb mal geni com Herbert. Només una persona diferent com la senyoreta Thomas, de Riverdale, podia sentir llàstima! Una dona jove, blanca, educada, benestant, del tipus artístic, possiblement jueva… Era exactament del tipus que es posa idealista i es refusa a condemnar Herbert perquè era negre, romàntic, i ja abusat pel Destí. Però ell havia d’arriscar-se. No tinc la intenció de deixar-la escapar. La necessitava. Necessitava aquest triomf particular. En aquest jutjat ell era al centre de l’arena. Els ulls d’ella no l’havien deixat mai. Ho sabia. Ho podia sentir. Ja hi havia alguna cosa entre ells… Larry Kramer i la noia del pintallavis marró.

Els habituals estaven aquell dia sorpresos per l’entusiasme i l’agressivitat de l’ajudant del fiscal Kramer en el cas d’aquest homicidi barat sense premeditació al Bronx.

Va començar a destrossar els testimonis de coartada de Herbert.

—Oi que és cert, senyor Williams, que aquest «testimoni» seu és part d’una transacció econòmica entre vostè i el reu?

Què carai tenia Kramer? Teskowitz començava a estar furiós. Aquest malparit del Kramer l’estava fent quedar malament! Destrossava el jutjat com si aquesta merda fos el judici del segle.

Kramer oblidava els sentiments ferits de Teskowitz o de Herbert 92X o de tots els altres. Hi havia només dues persones en aquella sala cavernosa de caoba: Larry Kramer i la noia del pintallavis marró.

Durant el recés per al dinar, Kramer va tornar al seu despatx, com ho van fer Ray Andriutti i Jimmy Caughey. Un ajudant del fiscal que tenia un judici en curs podia dinar amb els seus testimonis a costa de l’Estat de Nova York. En la pràctica això volia dir que tothom al despatx dinava de franc, i Andriutti i Caughey eren els primers a la cua. Aquesta patètica petita festa al despatx era presa molt seriosament. La secretària de Bernie Fitzgibbon, Glòria Dawson, havia encarregat entrepans a la xarcuteria. També se’n va menjar un. Kramer va triar un entrepà de carn rostida amb ceba i mostassa. La mostassa va arribar en un sobre de plàstic gelatinós segellat que va haver d’obrir amb les dents. Ray Andriutti es menjava un «pepperoni hero» amb tot el que li podies posar llevat de dues enormes rodanxes de cogombre marinat que eren sobre un tros de paper encerat a la seva taula. L’olor de salmorra omplia la sala. Kramer mirava amb disgust com Andriutti s’inclinava sobre la seva taula perquè els trossos i els sucs que rajaven de l’«hero» li caiguessin a la taula i no a la corbata. Ho feia a cada mossegada; envestia sobre la taula, i trossos de menjar i suc sobreeixien del seu estómac, com si fos una balena o una tonyina. A cada envestida la seva barra passava per sobre d’una tassa de plàstic amb cafè que era a la taula. El cafè havia vingut de Mr. Coffee. La tassa era tan plena que el cafè es bombava per la tensió superficial. De sobte va començar a vessar. Un rierol viscós groc, no més ample que un fil, va començar a córrer per la vora de la tassa. Andriutti ni se’n va adonar. Quan el corrent groc fastigós va arribar a la taula, va crear un bassiol de la grandària d’un mig dòlar de Kennedy. Immediatament va fer-se de la grandària i del color d’un crespell de dòlar. Aviat les cantonades dels dos paquets de sucre buits van quedar submergides en la brutícia. Andriutti sempre es carregava el cafè amb pols de Crempra i sucre fins que es tornava una bilis groguenca, malaltissa, espessa i dolça. Les seves mandíbules badallants amb el «peperoni hero» ficat a dins continuaven envestint davant la tassa. Un gran moment del dia! Un dinar de franc!

I no millora, va pensar Kramer. No eren simplement joves ajudants del fiscal com ell i Andriutti i Jimmy Caughey. Per tot Gibraltar, en aquest moment, des del més baix fins al més alt, els representants del Poder al Bronx estaven ficats als seus despatxos, protegits, abocats sobre entrepans de xarcuteria encarregats. Al voltant de la gran taula de conferències del despatx d’Abe Weiss hi havia gent abocada sobre els seus entrepans de xarcuteria, tothom que Weiss es creia que necessitava i pogués agafar en la seva croada per la publicitat. Al voltant de la gran taula de conferències al despatx del cap dels jutges administratius de la Divisió Criminal, Louis Mastroiani, hi havia gent abocada sobre entrepans de xarcuteria. Fins i tot quan aquest digne jurista tenia una gran llumenera de visita, fins i tot quan hi passava un senador dels Estats Units, seien abocats sobre els seus entrepans de xarcuteria, la llumenera també. Podies ascendir dalt de tot del sistema de justícia criminal al Bronx i menjar entrepans de xarcuteria al dinar fins que et jubilaves o et mories.

I per què? Perquè ells, el Poder, el Poder que dirigia el Bronx, estava aterrit! Estaven aterrits de sortir al cor del Bronx al migdia per dinar en un restaurant! Aterrits! I governaven el Bronx, un municipi amb un milió cent mil ànimes! El cor del Bronx era ara un tuguri tan horrible que ja no hi havia res que s’assemblés a un restaurant on algú es pogués asseure. Però encara que hi fos, quin jutge o fiscal o ajudant de fiscal, quin funcionari del tribunal, fins i tot amb un 38, sortiria de Gibraltar a l’hora de dinar per anar-hi? Primer era simplement la por. Caminaves des de la Casa Gran del Bronx, a través del Grand Concourse, i baixaves el vessant del carrer 161 fins a l’Edifici dels Tribunals Criminals, una distància d’un bloc i mig, quan ho havies de fer, però el prudent posseïdor del Poder no es distreia. Hi havia atracaments a la cantonada del Grand Concourse, aquest gran ornament del Bronx, a les 11 del matí en bells dies assolellats. I per què no? En els dies agradables i assolellats hi havia més carteres i bosses passejant a peu. Més enllà de l’Edifici dels Tribunals Criminals, no hi anaves. Hi havia ajudants del fiscal que havien treballat a Gibraltar durant deu anys i no sabien què hi havia als carrers 162 i 163, a un bloc del Grand Concourse. No havien estat mai al Museu d’Art del Bronx, al 164. Però suposem que eres atrevit en aquest sentit. Hi havia un altre temor, més subtil. Eres un estrany als carrers del Barri 44 i ho sabies tot seguit, cada vegada que el Destí et portava al seu territori. L’aire! L’aire! La mortal desconfiança! No eres desitjat. No eres benvingut. Gibraltar i el Poder eren del Partit Democràtic del Bronx, dels jueus i italians, específicament, però els carrers eren dels Lockwood i dels Arthur Rivera i dels Jimmy Dollard i dels Otis Blackmore i dels Herbert 92X.

Aquesta idea va deprimir Kramer. Vet-los aquí, ell mateix i Andriutti, el jueu i l’italià, endrapant els seus entrepans fets venir des de fora a l’interior de la fortalesa, a l’interior de la roca de pedra calcària. I per què? Què tenien ells per a esperar amb il·lusió? Com podia aquesta estructura sobreviure prou temps perquè ells arribessin dalt de la piràmide, fins i tot suposant que valia la pena d’arribar-hi? Més tard o més aviat els porto-riquenys i els negres s’unirien políticament i s’apoderarien fins i tot de Gibraltar i tot el que hi havia. I mentrestant, què faria ell? Ell remenaria els fems… remenaria els fems… fins que li traguessin la vara.

Precisament aleshores el telèfon va trucar.

—Digui!

—Bernie?

—S’equivoca d’extensió —va dir Kramer—. Però de totes maneres, no crec que hi sigui ara.

—Qui parla?

—Kramer.

—Ah, sí, el recordo. Sóc el detectiu Martin.

Kramer no recordava realment Martin, però el nom i la veu li van disparar un record vagament desagradable.

—Que puc fer alguna cosa?

—Bé, sóc aquí, a l’hospital Lincoln amb el meu company, Goldberg, i tenim aquest cas de mig-homicidi, i he pensat que hauria de parlar amb Bernie.

—Vostè ja ha parlat amb algú fa un parell d’hores? Ray Andriutti?

—Sí.

Kramer va sospirar.

—Bé, Bernie encara no ha tornat. No sé on és.

Una pausa.

—Merda, potser li pugui deixar un missatge.

Un altre sospir.

—D’acord.

—És un xicot, Henry Lamb, L-A-M-B, divuit anys, és a la unitat de vigilància intensiva. Va arribar la nit passada amb un canell trencat. D’acord? Quan va arribar, almenys segons aquest full de paper, no va dir res de ser atropellat per un cotxe. Diu que va caure. D’acord. Així li van tractar el puny trencat a urgències i el van enviar a casa. Aquest matí la mare del xicot el porta altre cop aquí i té una commoció cerebral i entra en coma, i ara el classifiquen com un cas de mort probable. D’acord?

—Sí.

—El xicot estava en coma quan ens han cridat, però hi ha una infermera que diu que ell va dir a sa mare que va ser atropellat per un cotxe, un Mercedes, i el cotxe va fugir i ell té un número de matrícula parcial.

—Testimonis?

—No. Tot això és de la infermera. Ni tan sols no aconsegueixen trobar la mare.

—Se suposa que són dos accidents o un accident? Ha dit un canell trencat i una commoció cerebral?

—Un, segons la infermera, que està tota excitada i tocant-me els collons. És una merda, però he pensat parlar amb en Bernie per si de cas vol fer alguna cosa.

—Bé, ja li ho diré, però no veig què pot tenir a veure amb nosaltres. No hi ha testimonis, ni motorista… el noi és en coma… però ja li ho diré.

—Sí, ja ho sé. Si trobem la mare i aconseguim saber alguna cosa, digui a en Bernie que li trucaré.

—D’acord.

Després d’haver penjat, Kramer va escriure una nota a Bernie Fitzgibbon. La víctima no va dir que havia estat atropellada per un cotxe. Un cas típic del Bronx. Una altra merda.