7. TOT AGAFANT EL TANOCA

Amb una explosió, el telèfon va despertar Peter Fallow dins d’un ou amb la closca treta i només el sac membranós mantenint-lo intacte. Ah, el sac membranós era el seu cap i el costat dret del seu cap era sobre el coixí, i el rovell era feixuc com mercuri, i rodolava com mercuri, i pesava sobre la seva templa dreta i el seu ull dret i la seva orella dreta. Si intentava aixecar-se per contestar el telèfon, el rovell, el mercuri, la massa verinosa, es mouria i rodolaria i trencaria el sac i el seu cervell cauria.

El telèfon era a terra, al racó, prop de la finestra, sobre la catifa marró. La catifa era horrible, sintètica; els americans fabricaven catifes fastigoses; Metalon, Streptolon, gruixudes, apelfades, amb un toc que et feia venir pell de gallina. Una altra explosió; el mirava directament, un telèfon blanc i un fil fi blanc al niu marró pelut i apelfat de Streptolon. Darrere les persianes el sol era tan brillant que feia malbé els ulls. L’habitació només rebia sol entre la una i les dues de la tarda, quan el sol passava entre dos edificis en el seu viatge sobre el cel del sud. Les altres habitacions, la cambra de bany, la cuina i la sala d’estar, mai no rebien el sol. La cuina i la cambra de bany ni tan sols tenien finestres. Quan encenies el llum de la cambra de bany, que tenia un mòdul banyera-i-dutxa de plàstic —un mòdul!—, una unitat feta amb un sol motlle que es desviava lleugerament quan entraves a la banyera; quan encenies el llum de la cambra de bany, un ventilador al sostre començava a funcionar damunt d’una reixa de metall per proveir ventilació. El ventilador era un soroll carrisquejant i una vibració tremenda. Així, quan s’aixecava, havia deixat d’encendre el llum de la cambra de bany. Depenia només de l’alba blavenca i malaltissa proveïda pel llum fluorescent al sostre del corredor a fora. Més d’una vegada havia anat a treballar sense afaitar-se.

Amb el cap encara sobre el coixí, Fallow va continuar mirant el telèfon, que continuava explotant. Realment, calia trobar una tauleta per a posar al costat del llit, si se’n podia dir així d’un matalàs sobre un somier de metall, bo per a espellar artells i dits sobretot quan els intentaves ajustar —i si es podia dir matalàs a això. El telèfon tenia un aire llefiscós i porc sobre la catifa bruta. Però ell mai no invitava ningú aquí, excepte noies, i això era sempre de nit quan ja s’havia begut dues o tres ampolles de vi i li era igual. No era realment veritat, oi? Quan portava aquí una noia, veia sempre aquest forat patètic pels ulls d’ella, si més no durant un moment. La idea del vi i d’una noia va despertar alguna cosa al seu cervell, i un estremiment de remordiment li va passar pel sistema nerviós. Alguna cosa havia passat la nit passada. Aquests dies s’havia desvetllat així, amb una ressaca enverinada, amb por de moure’s una polzada i amb una sensació abstracta de desesper i vergonya. Fos el que fos que havia fet era submergit com un monstre en el fons d’un llac fosc i fred. La seva memòria s’havia ofegat en la nit i podia sentir només un desesper gelat. Havia de buscar el monstre per deduccions, pas a pas. A vegades sabia que, fos el que fos, ho podria afrontar, i decidiria apartar-se’n per sempre, i només aleshores alguna cosa, algun petit detall, enviaria un senyal, i la bèstia vindria a espiar a la superfície per si mateix i mostrar els seus morros fastigosos.

Va recordar com havia començat allò, al Leicester’s, on, com molts anglesos que el freqüentaven, va aconseguir insinuar-se en la taula d’un americà que es podia comptar que agafaria la nota sense mirar-la, en aquest cas un tipus gras que es deia Aaron Gutwilling, que havia venut recentment una companyia de leasing de simuladors per dotze milions de dòlars i li agradava ser invitat a festes donades per la colònia anglesa i italiana de Nova York. Un altre ianqui, un homenet rude però divertit que es deia Benny Grillo, que produïa uns anomenats noticiaris documentals per a la televisió, volia anar al centre, al Limelight, una discoteca muntada en el que acostumava a ser una església episcopal. Grillo era bo per al compte al Limelight i així havia anat allà amb Grillo i dues models americanes i Franco di Nodini, que era un periodista italià, i Tony Moss, que havia conegut a la universitat de Kent, i Caroline Heftshank, que acabava d’arribar de Londres i estava absolutament petrificada de por per la inseguretat als carrers de Nova York, sobre la qual cada dia llegia coses a Londres, i saltava davant de cada ombra, cosa que era divertida al començament. Les dues models havien demanat entrepans de carn rostida al Leicester’s i n’havien tret la carn i se l’havien penjada a la boca i se l’havien menjada amb els dits. Caroline Heftshank va saltar molt quan van sortir del taxi davant del Limelight. El lloc estava pràcticament envoltat per nois negres amb enormes bambes enfilats a la vella tanca de ferro de l’església, mirant els borratxos i cambrers entrant i sortint. A dins, el Limelight semblava estranyament grotesc, i Fallow va sentir-se estranyament salat, borratxo i encantador. Tants transvestits! Tants punkers supremament repulsius! Tantes petites noies americanes amb les cares pàl·lides amb dents ortoperfectes i pintallavis d’argent i maquillatge clar als ulls! Una música metàl·lica infinita tan alta i solta i uns vídeos tan velats i granulats a les pantalles plens de nois prims i taciturns i bombes de fum! Entrava cada vegada més profundament en el llac. Es trobaven en un taxi d’una banda a l’altra als carrers West Cinquanta buscant un indret amb una porta de metall galvanitzat que es deia Cup. Un terra de cautxú negre tatxonat i alguns fastigosos xicots irlandesos sense camisa, o semblaven irlandesos, esquitxant cervesa amb les llaunes sobre tothom; i després algunes noies sense camisa. Ah. Alguna cosa havia passat davant d’algunes persones en una habitació. Fins on ho podia recordar, recordava que… Per què havia fet aquestes coses?… La casa a Canterbury… L’armari a Cross Keys… Podia veure’s quan mirava enrere aleshores… els seus cabells rossos de llibre-de-sants victorià, del qual se sentia tan orgullós… El seu nas llarg i punxegut, la seva barra llarga i prima, el seu cos esprimatxat, sempre massa prim per a la seva gran altura, de què s’enorgullia tant… el seu cos esprimatxat… Una ondulació… El monstre venia des del fons del llac! En un moment… els seus morros fastigosos!

No podia encarar-se amb això…

El telèfon va explotar de nou. Va obrir els ulls i va mirar de biaix la sordidesa moderna assecada pel sol, i amb els ulls oberts era encara pitjor. Amb els ulls oberts hi havia el futur immediat. Tan desesperat! Un desesper tan gelat! Va mirar de cua d’ull i va estremir-se i va tancar altre cop els ulls. Els morros! Va obrir-los immediatament. Aquesta cosa que havia fet quan estava molt borratxo! A més de desesper i remordiment, ara va sentir por.

El telèfon ara va començar a alarmar-lo. Suposem que era The City Light. Després de la darrera pentinada del Ratolí Mort, s’havia jurat a si mateix que seria a la redacció a les deu cada matí i ara ja passava de la una. En aquest cas, valia més la pena no contestar. No, si no contestava al telèfon, aniria al fons per sempre, juntament amb el monstre. Va rodolar a fora del llit i va posar els peus a terra, i l’horrible rovell va canviar de lloc. Va sentir un violent mal de cap. Volia vomitar, però sabia que li faria massa mal al cap i no s’ho va permetre. Va dirigir-se al telèfon. Va agenollar-se i després es va posar de quatre grapes. Va arrossegar-se fins al telèfon, va aixecar-lo i després va ajeure’s a la catifa, esperant que el rovell es calmés de nou.

—Digui! —va murmurar.

—Peter?

Pi-tah? Gràcies a Déu, era una veu anglesa.

—Sí?

—Peter, estàs fent gàrgares. T’he despertat, oi? Sóc en Tony.

—No, no, no, no, no. Sóc… era, era a l’altra habitació. Avui treballo a casa.

Es va adonar que la seva veu s’havia enfonsat fins a un baríton furtiu.

—Bé, fas una imitació molt bona de qui s’acaba de despertar.

—No em creus, oi?

Gràcies a Déu era en Tony. Tony era un anglès que havia vingut a treballar a The City Light al mateix temps que ell. Eren companys «comandos» en aquest enorme país.

—És clar que et crec. Però això em deixa en minoria en aquest moment. Si jo fos tu passaria per aquí com més aviat millor.

—Ummmmmm. Sí.

—El Ratolí acaba de venir i m’ha preguntat on eres. Sense gens de curiositat. Estava molt fotut.

—Què li has dit?

—Li he dit que eres al Tribunal de Recursos.

—Ummmm. No és que sigui curiós, però què faig jo allà?

—Ostres, Peter, realment t’he tret del llit, oi? El cas Lacey Putney.

—Ummmmmmm. Lacey Putney. —Dolor, nàusea i son van rodolar pel cap de Fallow com una onada hawaiana. Tenia el cap jaient a la catifa. El rovell verinós xipollejava terriblement—. Ummmmmmmmmmm.

—No fotis, ara, Peter. No és cap broma. Em sembla que hauries de venir per aquí i deixar-te veure.

—Ja ho sé, ja ho sé ja ho sé ja ho sé ja ho sé. Gràcies, Tony. Tens tota la raó.

—Vindràs?

—Sí.

Fins i tot mentre deia sí, sabia el que sentiria quan intentés aixecar-se.

—I fes-me un favor.

—El que vulguis.

—Intenta recordar que has estat al Tribunal de Recursos. La propietat Lacey Putney. Esperem que el Ratolí m’hagi cregut. Cal que ho recordis.

—Sí. Lacey Putney. Gràcies, Tony.

Fallow va penjar, es va aixecar del terra, va trontollar fins a les persianes i es va tallar el llavi. Les làmines eren les de metall fi que agradaven tant als ianquis. Eren com fulles. Es va netejar la sang del llavi amb l’índex. No aconseguia aguantar el cap dret. El rovell de mercuri havia arruïnat el seu sentit d’equilibri. Va arrossegar-se fins a la cambra de bany i va entrar amb l’alba blava tubercular del llum fluorescent del corredor. Al mirall de la porta de la farmaciola, en aquesta llum malaltissa, la sang del llavi semblava porpra. Això no tenia importància. Podia viure amb sang porpra. Però si obria la llum de la cambra de bany, estaria acabat.

Els rengles de terminals amb llum de díode de computadora en capses gris-màstic de ciència-ficció 2001 donaven a la secció de local de The City Light una brillantor d’ordre i modernitat. Que mai no sobrevivia a una segona mirada. Les taules estaven cobertes amb les habituals escombraries de paper, tasses de plàstic, llibres, manuals, almanacs, revistes i cendrers bruts. Els habituals xicots i xicotes inclinats, seien als teclats. Un martelleig —tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc tuc— sortia d’aquests teclats, com si estiguessin fent un immens campionat de plena. Els reporters, redactors i editors estaven inclinats a l’antiga manera dels periodistes. De tant en tant un cap es dreçava, com si busqués aire, i cridava alguna cosa sobre quadratins, titulars, o extensions. Però ni tan sols la pressió de l’edició que havia de sortir aviat no podia sobreviure molt de temps. Una porta al darrere va obrir-se i un grec amb un uniforme blanc va entrar trontollant tot portant una safata prodigiosa plena de contenidors amb cafè i soda, capses de dònuts, fullats de formatge, rotllos de ceba, bunyols, tota mena de merda i llard coneguda al negoci del menjar per emportar-se’n, i la meitat de la sala va abandonar les computadores i va caure sobre ell, envoltant la safata com corcons famolencs.

Fallow va aprofitar aquesta pausa per travessar la sala cap al seu reducte. Al mig del camp dels terminals de computadores, va parar i, amb un aire professional, va agafar un exemplar de la segona edició, que acabaven de portar a dalt. A sota del logo —THE CITY LIGHT— la primera plana consistia en enormes majúscules a tot el costat dret:

—i una fotografia a l’esquerra. La fotografia era una ampliació retallada de la mena de retrat sense línies que produeixen els estudis. Era el retrat d’una dona que es deia Carolina Pérez, cinquanta-cinc anys i no gaire àvia, amb un cap luxuriós de cabells negres estirats enrere a l’estil antiquat Lady of Spain.

Ostres! Arrencar-li la cabellera hauria d’haver estat tota una feina! Si se sentís més bé, Fallow hauria prestat un homenatge silenciós a l’extraordinària esthétique de l’abattoir que permetia que aquests dimonis desvergonyits, els seus amos, els seus compatriotes, companys anglesos, la seva estirp companya de Shakespeare i Milton, publiqués coses d’aquestes dia rere dia. Quin sentit de sintaxi dels barris baixos els inspirava a crear un titular que era tot verbs i complements directes, sense subjecte, la millor manera de fer-te entrar en aquelles pàgines negres empastifades per descobrir quins fills del mal eren prou diabòlics per a completar la frase! I la perseverança de cuc que permetia que un reporter entrés chez Pérez per fer la foto de la iaia que et fes sentir l’acte sangonós a les puntes dels dits —a les teves articulacions dels muscles! I l’anticlímax «arrenca la cabellera a la iaia»… «després la roba». L’anticlímax brillant i fútil! Ostres, si tinguessin més espai, haurien afegit: «després deixen tots els llums encesos a la cuina».

De moment, però, ell estava massa enverinadament malalt perquè li fes gràcia. No, era allà dret mirant aquest darrer tros de geni periodístic només per establir el fet, perquè tothom el veiés —i sobretot, ho esperava, el mateix Ratolí Mort—, que ell era a la redacció i interessat en res més al món llevat del City Light de Nova York.

Amb el diari a la mà i mirant la primera pàgina, com si estigués petrificat per la seva virtuositat, va fer la resta del camí travessant la sala per entrar al seu reducte, que consistia en parets d’un metre vint d’altura de melamina d’un color malaltís de salmó, amb poques corbes d’alta tecnologia als racons, al voltant d’una taula de metall gris, l’omnipresent terminal de computadora i el teclat, una cadira de plàstic emmotllada d’una manera ortopèdica i desagradable i un penjador modular de plàstic que sortia enginyosament de la paret modular. Ja tenia el peu estellat. Al penjador hi havia una sola i trista peça de vestir, l’impermeable de Peter Fallow, que mai no deixava el cau.

Al costat mateix del penjador hi havia una finestra i allà va poder veure la seva reflexió. Pel davant, va mirar un home jove i ben plantat, més, prop dels trenta-sis que dels quaranta anys. De cara, el front i els cabells llargs i ondulats de la seva finestra, que refluïen d’allà, encara tenien un aire… bé, byronià… i una mica escassos a la volta del crani. Sí, amb aquest angle de cara… estava prou bé! El seu nas llarg i fi semblava patrici de cap a peus en comptes de massa bulbós a la punta. El seu gran mentó fes no semblava obertament compromès per les barres que es formaven a cada banda. La seva jaqueta d’esport de color blau marí, que havia estat feta per Blades feia vuit —no, deu!— anys, estava una mica… brillant… a les solapes… però probablement hi podria aixecar el borrissó amb un d’aquells raspalls de filferro… Tenia ja una mica de panxa i massa carn als malucs i a les cuixes. Però això no seria cap problema ara que havia deixat de beure. Mai més. Començaria un règim d’exercici aquesta nit. O demà, com a màxim; se sentia massa biliós per pensar en això aquesta nit. Aquesta patètica història americana del jogging tampoc no serviria. Seria alguna cosa neta, vigoritzant, activa, esgotadora… anglesa. Va pensar en escales d’exercici i cavalls de cuir i claves i pesos i barres paral·leles i cordes amb nusos de cuir a la punta, i després va recordar que aquests eren els aparells del gimnàs de Cross Keys, l’escola on havia estat abans de la universitat de Kent. Ostres… fa vint anys. Però ell només en tenia trenta-sis encara, feia un metre vuitanta-dos, i tenia, fonamentalment, un físic perfectament robust.

Va encongir l’estómac i va aspirar una gran alenada. El feia sentir-se marejat. Va agafar el telèfon i se’l va posar a l’orella. Fingeix que estàs ocupat! Aquesta era la idea principal. Va sentir el xiulet tranquil·litzant. Li agradaria poder arrossegar-se endins de l’auricular i flotar d’esquena sobre el xiulet i deixar que aquell brunzit rentés les puntes dels seus nervis. Com seria fàcil posar el cap sota la taula i tancar els ulls i fer una becaina. Potser podria sortir-se’n si posava un costat de la cara sobre la taula, amb la nuca girada a la redacció, i mantingués el telèfon a l’altra orella com si estigués parlant. No, continuaria semblant estrany. Potser…

Oh, Déu meu. Un americà que es diu Robert Goldman, un dels reporters, es dirigia al recambró. Goldman portava una corbata molt vermella, groga, negra, amb franges diagonals blau cel. Els ianquis anomenaven aquestes corbates regimentals fraudulentes corbates «representants». Els ianquis sempre han portat corbates que saltaven davant de les camises, com si anunciessin la incomoditat que se’n seguiria. Dues setmanes abans havia manllevat cent dòlars a Goldman. Li havia dit que havia de pagar un deute de joc a la nit —backgammon— al Bracers’ Club —una colla europea molt ferma. Als ianquis els agradaven molt les històries de Disbauxats i Aristòcrates. Des d’aleshores, el carallot ja li havia demanat tres vegades els diners, com si el seu futur en aquesta terra depengués de cent dòlars. Té encara l’auricular a l’orella, Fallow va mirar amb menyspreu la figura que s’apropava, i la corbata brillant que l’anunciava. Com tants anglesos a Nova York, considerava els americans criatures irremeiables que la Providència havia perversament proveït amb aquest gran i ric continent. Qualsevol manera que fos usada per alliberar-los de les seves riqueses, llevat de la violència, era esportiva, encara que no fos moralment justificable, perquè ells, de totes maneres, les malgastarien de qualsevol manera inútil i sense gust.

Fallow va començar a parlar al telèfon, com si estigués enmig d’una profunda conversa. Va escorcollar el seu cervell enverinat buscant la mena de diàlegs que se sentien en les peces de teatre.

—Què és això?… Dius que el Tribunal de Recursos es refusa a permetre que l’estenògraf ens doni la transcripció? Bé, digues-li… D’acord, d’acord… És clar… és una violació total… No, no… Ara, escolta amb atenció…

La corbata —i Goldman— eren al seu costat. Peter Fallow conservava els ulls baixos i va aixecar una mà, com per dir: «Si et plau! No puc interrompre aquesta trucada».

—Què tal, Pete? —va dir Goldman.

Pete!, va dir ell i sense gran alegria. Pete! Només aquell so va fer escarritxar les dents de Fallow. Aquest… horrorós… ianqui… Familiaritat! I simpatia! Els ianquis!, amb els seus Arnies i Buddies i Hanks i… Petes! I aquest brètol maldestre amb la seva corbata cridanera té la barra d’entrar al meu despatx mentre truco, perquè està fotut a causa d’aquells patètics cent dòlars! —i dir-te Pete!

Fallow va tòrcer la cara en un somriure de gran intensitat i va començar a parlar a un quilòmetre per minut.

—Bé!… Digues al substitut i a l’estenògraf que volem la transcripció demà!… És clar!… És obvi!… Això són coses del seu procurador! Són tots uns lladres!

—És «jutge» —va dir Goldman monòtonament.

Fallow va llançar una mirada furiosa a l’americà. Goldman el va mirar arronsant lleument els llavis d’una manera irònica.

—Aquí no es diu «estenògraf» sinó «taquígraf». I no diuen «procurador», encara que saben el que vols dir.

Fallow va tancar els ulls i els llavis en tres línies dures, va sacsejar el cap i va agitar la mà, com si enfrontés una intolerable exhibició d’insolència.

Però quan va obrir els ulls, Goldman encara era allà. El mirava des de dalt, havia posat un aire d’excitació fingida a la cara i aixecava totes dues mans i els seus deu dits al davant mateix de Fallow. Després va tancar les dues mans i va fer aparèixer els deu dits de nou, va repetir aquest gest deu vegades i va dir:

—Cent, Pete, cent —i va girar-se i va tornar a la redacció.

Quina insolència! Quina insolència! Una vegada segur que el petit carallot insolent no tornaria, Fallow va penjar el telèfon i va anar fins a l’impermeable. Hauria jurat… ostres! Això a què havia estat subjectat era… un gra… massa. Sense treure’l del penjador, va obrir l’impermeable i va posar-hi el cap a dins, com si n’inspeccionés les costures. Després es va posar l’impermeable al voltant dels muscles i la meitat superior del seu cos va desaparèixer de la vista. Era el tipus d’impermeable amb butxaques retallades amb obertures per dintre i per fora perquè quan plou puguis arribar a l’americana o als pantalons sense haver de descordar-lo. A sota la seva tenda de popelín, Fallow va forfollar per trobar l’obertura interior de la butxaca esquerra, d’on va treure una cantimplora de càmping de mig litre.

Va descargolar el tap, es va posar l’obertura a la boca i va fer dues llargues glopades de vodka per sacsejar-se l’estómac. L’hi va caure i després li va rebotar per tot el cos i pel cap com una onada de calor. Va cargolar el tap, va tornar a deixar caure la cantimplora à la butxaca i va emergir de l’impermeable. Tenia el rostre de foc. Hi havia llàgrimes als seus ulls. Va llançar una mirada cautelosa a la redacció i…

Merda.

… el Ratolí Mort el mirava directament. Fallow no s’atrevia ni tan sols a pestanyejar, molt menys a somriure. No volia provocar cap reacció del Ratolí. Va girar-se com si no l’hagués vist. La vodka no feia realment olor? Esperava devotament que no. Va asseure’s a la taula, va agafar el telèfon de nou i va moure els llavis. El xiulet va sonar, però ell estava massa nerviós per lliurar-s’hi. El Ratolí l’havia vist sota l’impermeable? I si l’hagués vist, sospitaria alguna cosa? Oh, com havia estat diferent el gloriós brindis de fa sis mesos! Oh, quines perspectives tan glorioses havia desaprofitat! Podia veure l’escena… el sopar a l’apartament grotesc del Ratolí a Park Avenue… les invitacions pomposes i superformals amb l’escrit en relleu: Sir Gerald i Lady Steiner tenen el plaer d’invitar-lo al sopar en honor del senyor Peter Fallow (sopar i senyor Peter Fallow escrits a mà)… el ridícul museu de mobles Bourbon Louis i catifes velles Aubusson que el Ratolí Mort i Lady Ratolí havien amuntegat a Park Avenue. Tanmateix, quina nit tan pesada! Tothom a taula eren anglesos. De totes maneres, només hi havia tres o quatre americans als esglaons superiors de The City Light i cap no havia estat invitat. Hi havia sopars d’aquests per tot l’East Side de Manhattan cada nit, ho havia descobert ràpidament, festes luxoses només d’anglesos, o només de francesos, o només d’italians, o només d’europeus; fos com fos, sense americans. Tenies la sensació d’una legió secreta molt rica i molt educada que s’havia insinuat a les cases d’apartaments de Park Avenue i de la Cinquena Avinguda, per saltar des d’allà quan els donava la gana sobre les gallines grasses dels ianquis, per devorar calmosament la darrera carn blanca i grassa dels ossos del capitalisme.

A Anglaterra, Fallow sempre havia pensat en Gerald Steiner com «el jueu Steiner», però aquella nit totes les afectacions baixes havien desaparegut. Eren companys d’armes en una legió secreta, al servei del xovinisme ferit de la Gran Bretanya. Steiner va dir a taula que Fallow era un geni increïble. Steiner s’havia entusiasmat per un serial sobre la vida dels rics al camp, que Fallow havia fet per al Dispatch. Estava ple de noms i títols i helicòpters i perversions desconcertants («aquella cosa amb la tassa») i malalties cares, i tot allò tan habilidosament escrit que era a prova de plets. Havia estat el més gran triomf de Fallow com a periodista (el seu únic, de fet) i Steiner no s’imaginava com ho havia aconseguit. Fallow sabia exactament com, però va decidir embellir el record amb els brodats de la vanitat. Totes les dades picants van venir d’una noia amb qui sortia aleshores, una noieta ressentida que es deia Jeannie Brokenborough, filla d’un negociant de llibres rars que corria amb la colla de l’aristocràcia rural, encara que només com a personatge de segon rengle. Quan la senyoreta Brokenborough va canviar de parella, la màgia periodística de Fallow va desaparèixer amb ella.

La invitació de Steiner perquè anés a Nova York havia arribat precisament a temps, encara que Fallow no ho veia així. Com tots els periodistes abans d’ell que han tingut una vegada un triomf, fins i tot al nivell del Dispatch de Londres, Fallow no volia donar crèdit a la sort. Tindria algun problema per repetir el seu triomf en una ciutat que no coneixia, en un país que considerava un gran acudit? Bé… per què? El seu geni a penes havia començat a florir. Això era només periodisme, al cap i a la fi, una tassa de te en el camí del seu triomf final com a novel·lista. El pare de Fallow, Ambrose Fallow, era novel·lista, un novel·lista decididament mediocre, al final. El pare i la mare eren d’East Anglia i havien estat la mena de joves molt cultes de bona família i sang blava que després de la Segona Guerra Mundial havien estat susceptibles a la idea que la sensibilitat literària podia fer de tu un aristòcrata. La idea de ser aristòcrata mai no era molt lluny del pensament d’ells, ni del de Fallow, que havia intentat compensar la seva falta de diners sent divertit i llibertí. Aquestes realitzacions aristocràtiques no li havien aconseguit res llevat d’un lloc insegur a la cua del cometa de la colla elegant de Londres.

Ara, com a part de l’escamot Steiner a Nova York, Fallow faria també fortuna amb la carn grassa de Nova York.

Les persones es preguntaven per què Steiner, que no tenia preparació periodística, havia vingut als Estats Units i havia muntat, amb gran despesa, un diari. L’explicació més astuta era que The City Light havia estat creat com a arma d’atac o represàlia per a les inversions molt més importants de Steiner als Estats Units, on ja era conegut com «el Britó Mort». Però Fallow sabia que era exactament al contrari. Les inversions «serioses» existien al servei de The City Light. Stein havia estat creat, educat i ensenyat pel Vell Steiner, un financer sorollós i pompós sortit del no-res, que volia transformar el seu fill en un cavaller anglès, no solament un noi jueu ric. Steiner fils^[3] s’havia tornat el ratolí cortès, ben educat i ben vestit que el seu pare volia. No havia trobat mai coratge per revoltar-se. Ara, tard en la vida, havia descobert el món dels diaris. El seu cabussament en el fang —ARRENCA LA CABELLERA A LA IAIA, DESPRÉS LA ROBA— li va donar una alegria inexpressable. Uhuru! Finalment lliure! Cada dia s’arromangava i s’endinsava en la vida de la redacció. Alguns dies ell mateix escrivia titulars. Era possible que hagués escrit ARRENCA LA CABELLERA A LA IAIA, encara que això tenia el toc inimitable del seu director, un proletari de Liverpool que es deia Brian Highridge. Malgrat les moltes victòries de la seva carrera, però, no havia tingut mai èxit social. Això era degut en gran part a la seva personalitat, però també certament hi havien influït els sentiments antisemites que tampoc no estaven morts. De qualsevol manera, mirava amb vertadera alegria la perspectiva de Peter Fallow de construir una foguera collonuda on cremarien tots aquells pseudo-aristòcrates que el menyspreaven. I així, esperava…

I esperava. Al començament, el compte de despeses de Fallow, que era molt més gran que el de qualsevol altra firma del City Light (sense comptar els rars corresponsals estrangers), no causava preocupació. Al capdavall, per penetrar a l’alta societat s’havia, fins a un cert punt, de viure-la. Els comptes esbalaïdors de restaurants i bars eren seguits per cròniques divertides en les quals Peter Fallow apareixia com un britànic refinat plenament integrat en l’alta societat novaiorquesa. Passat algun temps aquestes cròniques van deixar de ser divertides. No venia cap gran cop periodístic d’aquest aventurer en les seves cròniques de l’alta societat. Més d’una vegada, Fallow escrivia històries que l’endemà apareixien reduïdes a petites notícies sense firmar. Steiner li havia demanat diverses vegades que l’informés de la marxa de les coses. Aquestes converses havien esdevingut cada vegada més fredes. Amb l’orgull ferit, Fallow havia començat a divertir els companys referint-se a Steiner, el conegut «Britó Mort», com a Ratolí Mort. Tothom semblava apreciar-ho enormement. Al capdavall, Steiner tenia un nas llarg i punxegut i no tenia mentó i tenia una boca petita i grans orelles i mans petites i peus petits i ulls petits dels quals la llum semblava haver fugit, i una veueta cansada. Recentment, però, Steiner s’havia tornat clarament fred i brusc i Fallow començava a pensar si d’alguna manera s’havia assabentat de la broma del Ratolí Mort.

Va aixecar els ulls… Steiner era allà, a menys de dos metres, a l’entrada del seu reducte, mirant-lo directament, amb una mà reposant en un envà.

—Molt amable d’haver-nos visitat, Fallow.

Fallow! Era la manera més menyspreable de tractament, com d’un mestre sever! Fallow va quedar emmudit.

—Bé —va dir Steiner—, què tens per a mi?

Fallow va obrir la boca. Va forfollar el seu cervell destrossat en busca de la conversació fàcil per la qual era famós però va embarbussar-se.

—Bé!… Que ho recorda?… La propietat Lacey Putney, li ho he mencionat, si no m’equivoco, han intentat fer-nos la vida difícil al Tribunal de Recursos, el… el… —Dimonis! Eren els estenògrafs o taquígrafs? Què havia dit Goldman?—. Bé! Jo a penes… però ara ja he agafat la cosa! És una qüestió que, li ho puc dir, realment esclatarà…

Steiner ni tan sols va esperar que ell acabés.

—Sincerament espero que sí, Fallow —va dir ell ominosament—. Sincerament espero que sí.

Després se’n va anar i va perdre’s novament en la seva estimada redacció.

Fallow es va deixar enfonsar a la cadira. Va aconseguir esperar gairebé un minut sencer fins que es va aixecar i va desaparèixer dins del seu impermeable.

Albert Teskowitz no era el que Kramer o qualsevol altre acusador considerarien una amenaça quan arribava el moment de convèncer un jurat amb la màgia de les seves conclusions. Els crescendos emocionals estaven per sobre seu, i fins i tot qualsevol ímpetu retòric que aconseguís era ràpidament destruït per la seva aparició. La seva postura era tan dolenta que totes les dones de qualsevol jurat, o totes les bones mares, en qualsevol cas, tenien ganes de cridar: «Posa l’esquena dreta!». Quant a la seva manera de parlar, no és que ell no preparés les seves conclusions, sinó que les preparava en un bloc de paper groc que estava sobre la taula de la defensa.

—Senyores i senyors, l’acusat té tres fills, de sis, set i nou anys —deia Teskowitz—, i són al tribunal en aquest moment, esperant el resultat d’aquest judici.

Teskowitz evitava referir el seu client pel nom. Si pogués haver dit Herbert Cantrell, senyor Cantrell, o fins i tot Herbert, hauria estat molt bé, però Herbert no acceptaria ni tan sols Herbert. «El meu nom no és Herbert», va dir ell a Teskowitz quan va agafar el cas. «No sóc el seu xofer. El meu nom és Herbert 92X».

—No hi havia cap reunió criminal al Doubleheader Grill aquella tarda —va continuar Teskowitz—, sinó un treballador amb una feina i una família. —Va vacil·lar i va mirar a dalt amb l’expressió molt, molt llunyana d’algú que era a punt de tenir un atac epilèptic—. Una feina i una família —va repetir somiadorament, a mil quilòmetres de distància. Després va girar els talons, va anar a la taula de la defensa, va doblegar per la cintura el seu cos ja corbat i va mirar el bloc groc amb el cap inclinat cap a una banda, com un ocell espiant el forat d’un cuc. Va mantenir aquesta positura durant el que va semblar una eternitat, després va tornar a la tribuna del jurat i va dir—: No era un agressor. No intentava revenjar-se o venjar-se o veure’s les cares amb ningú. Era un treballador amb una feina i una família, que estava preocupat només per una cosa, i tenia tot el dret d’estar preocupat per això, que era que la seva vida es trobava en perill. —Els ulls petits de l’advocat es van obrir de nou com si fes una instantània, va fer una volta i va tornar a la taula de la defensa i va mirar el bloc groc una vegada més. Inclinat com estava, la seva silueta semblava una aixeta vella… una aixeta vella… un gos apedregat… Imatges esbojarrades van començar a poblar les ments dels membres del jurat. Van començar a tenir consciència de coses com la capa de pols sobre les enormes finestres del jutjat i la manera com els últims raigs del sol il·luminaven la pols, com si els vidres fossin de la mateixa mena de plàstic de què es fan les joguines, aquell plàstic que agafa la pols, i totes les mestresses de casa que formaven part del jurat, fins i tot les dolentes, es preguntaven per què ningú no netejava les finestres. Pensaven en tot de coses i gairebé tot el que pensaven no tenia res a veure amb el que Albert Teskowitz deia de Herbert 92X, i sobretot pensaven què devia ser aquell bloc groc, que semblava haver encadenat el pobre coll flac de Teskowotz amb una corretja.

—… i trobar aquest acusat… innocent.

Quan Teskowitz finalment va acabar les seves conclusions, els membres del jurat ni tan sols estaven segurs que hagués acabat. Tenien els ulls agafats al bloc groc. Esperaven que tornés una vegada més a la taula. Fins i tot Herbert 92X, que no s’havia perdut un sol detall, semblava desconcertat.

Precisament aleshores un cant baix va començar al jutjat.

—Yo-ohhhhhhh… —venia d’aquí.

—Yo-ohhhhhhhhhhhhhh… —venia d’allà.

Kaminsky, el funcionari gras, ho havia començat, i després Bruzzielli, l’escrivent, ho va continuar, i fins i tot Sullivan, el taquígraf, que seia a la seva màquina precisament a sota de Kovitsky, va entrar amb la seva pròpia versió baixa i discreta:

—Yo-ohhh.

Sense parpellejar, Kovitsky va picar amb el martell i va declarar una suspensió de trenta minuts.

Kramer no s’ho va pensar dues vegades. Era temps de transport a la fortalesa, res més. Transport era una pràctica normal. Si un judici tenia possibilitats d’acabar després de la posta de sol, hi havia transport. Tothom ho sabia. El judici hauria de continuar al capvespre perquè la defensa havia acabat les seves conclusions i el jutge no el podia ajornar per a l’endemà sense que l’acusació fes també les seves conclusions. Era doncs temps de transport.

Durant la suspensió per transport, tots els funcionaris que havien anat amb cotxe a la feina i, a causa del judici, havien de quedar-se al jutjat fins a fer-se fosc s’aixecaven i es dirigien als seus cotxes als aparcaments. El jutge, Kovitsky, no n’era excepció. Avui havia portat ell mateix el cotxe, i va anar a la seva petita sala per una porta lateral, on es va treure la toga i es va dirigir a l’aparcament, com tothom.

Kramer no tenia cotxe i no es podia permetre pagar vuit o deu dòlars agafant un taxi gitano cap a casa. Els gitanos —molts d’ells conduïts per immigrants africans recents, de llocs com Nigèria i Senegal— eren els únics taxis que s’acostaven al jutjat dia i nit, excepte els que portaven gent des de Manhattan a la Casa Gran del Bronx. Els xofers encenien el senyal de FORA DE SERVEI abans mateix que el pedal dels frens fes la primera mossegada de fricció al tambor, deixaven el passatger i desapareixien. No, amb un lleuger calfred al cor, Kramer va comprendre que aquesta era una d’aquelles nits que hauria de caminar tres blocs fins a l’estació de metro del carrer 161 en la foscor i estar-s’hi i esperar en la que era una de les deu estacions de metro més perilloses de la ciutat en termes de crim, i esperar que hi hagués un vagó prou ple de gent per a evitar que fos agafat per les canilles de llops com un vedell perdut del ramat. Va pensar que les bambes li donaven almenys una certa possibilitat de lluita. Per començar eren una mena de camuflatge. Al metro del Bronx, un parell de sabates de cuir Johnston & Murphy t’assenyalaven com un fitó ideal. Era com portar un signe al voltant del coll dient ROBEU-ME. Les bambes i la bossa A&P els farien almenys pensar-s’hi dues vegades. Podrien prendre’l per un policia de paisà tornant a casa. Ja no hi havia un policia de paisà al Bronx que no portés bambes. L’altra cosa era, si el dimoni feia ploure merda, que amb les bambes podria almenys córrer o lluitar. No parlaria de res d’això a Andriutti i Caughey. Andriutti realment li era igual, però no aguantaria el menyspreu de Caughey. Caughey era irlandès i preferiria rebre una bala al cap que portar camuflatge al metro.

Quan els membres del jurat van començar a tornar a la sala, Kramer va mirar la senyoreta Shelly Thomas fins que va poder sentir la suavitat del seu pintallavis marró. I ella el va mirar un moment —amb el lleu vestigi d’un somriure!— i ell va començar a patir pensant com ella tornaria a casa, i ell no podia fer-hi res, ja que naturalment no s’hi podria acostar i transmetre-li cap mena de missatge. Fins i tot amb tot aquest yo-ohhhhh, ningú havia informat mai els membres del jurat o els testimonis d’aquest cerimonial, encara que, de totes maneres, els membres del jurat no podrien anar a l’aparcament durant els intervals del judici.

Kramer va baixar fins a l’entrada de l’avinguda Walton per estirar les cames, agafar una mica d’aire i veure la parada. A la vorera, ja s’havia format un grup, incloent-hi Kovitsky i el seu ajudant, Mel Herskowitz. Els funcionaris del tribunal eren amb ells, drets al seu voltant com soldats fidels. Kaminsky, baix i rodanxó com una banyera, era de puntetes, a veure si hi havia algú altre que volgués venir. L’aparcament preferit pels veterans era precisament tot després del cim del Gran Concourse, baixant el pendent, al carrer 161, en un enorme solar ple d’escombraries de l’edifici del Tribunal Criminal. El solar, que ocupava tota una illa, havia estat excavat per a un projecte de construcció que mai no es va realitzar.

El grup es va posar en marxa amb Kaminsky al cap i un altre funcionari al darrere. Els funcionaris del tribunal tenien els seus 38 clarament visibles a la cintura. El petit contingent va dirigir-se heroicament a territori indi. Era prop de tres quarts de sis. L’avinguda Walton estava tranquil·la. No es podia dir que hi hagués hora punta al Bronx. Els espais d’aparcament a l’avinguda Walton tot després de la fortalesa feien un angle de 90 graus amb el revolt. Només hi quedava un petit grup de cotxes. Hi havia deu espais reservats prop de l’entrada, per a Abe Weiss, Louis Mastroiani i altres suprems representants del Poder al Bronx. El guàrdia posava cons de trànsit vermells de plàstic en els espais quan els usuaris no hi eren. Kramer va veure que el cotxe d’Abe Weiss encara hi era. N’hi havia un altre, que no va reconèixer, però els altres espais eren buits. Kramer va caminar amunt i avall per la vorera prop de l’entrada amb el cap baix i les mans a les butxaques, concentrant-se en les seves conclusions. Ell era aquí per parlar en nom d’un dels protagonistes d’aquest cas que no podia parlar per si mateix, o sigui, la víctima, el difunt, Néstor Cabrillo, un bon pare i un bon ciutadà del Bronx. Tot queia en el seu lloc fàcilment. Arguments sòlids com parets no serien prou per decidir el cas però, si més no, servirien per al que ell pretenia. Calia que les seves conclusions la commoguessin, la commoguessin fins a les llàgrimes o al respecte o, com a mínim, fins que se sentís del tot emborratxada amb el món de la delinqüència del Bronx, presentant un jove i dur ajudant del fiscal amb una llengua d’or i una eloqüència heroica, per no mencionar un coll poderós. Així passejava d’una banda a l’altra per la vorera, prop de l’entrada de l’avinguda Walton de la fortalesa, preparant la condemna de Herbert 92X i tibant els músculs esterno-clido-mastoïdals mentre una visió d’una noia amb pintallavis marró li ballava pel cap.

Aviat va arribar el primer dels cotxes. Kovitsky amb la seva enorme i antiga barca blanca, el Pontiac Bonneville. Va entrar en un dels espais reservats prop de la porta. Tuop! L’enorme porta va girar sobre les frontisses i ell va sortir, un homenet calb d’aparença insignificant amb un vestit gris molt vulgar. I després vet aquí Bruzielli amb un petit cotxe esportiu japonès que ell semblava a punt de fer esclatar per sortir. Després Mel Herskowitz i Sullivan, el taquígraf. Després Teskowitz amb un Buick Regal nou. Merda, va pensar Kramer. Fins i tot Al Teskowitz es pot permetre tenir cotxe. Fins i tot ell, un advocat mediocre! I jo torno a casa amb el metro! Poc després pràcticament tot l’espai al costat de l’avinguda Walton estava ocupat. L’últim cotxe va ser el de Kaminsky. Havia portat l’altre funcionari del jutjat. Tots dos van sortir i Kaminsky va avistar Kramer i va rompre un riure afable i va cantar:

—Yo-ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

—Yo ho ho —va dir Kramer.

El transport. «Yo-ohhhhhhh» era el crit de John Wayne, l’heroi i explorador, perquè els peoners tiressin els carros endavant. Aquí era territori indi i territori de bandits, i era hora de posar els carros en cercle per a la nit. Qualsevol que es cregués que podria travessar caminant els dos blocs des de Gibraltar fins a l’aparcament després de fer-se fosc i tornar pacíficament a casa amb el cotxe a prop de la Mamà i el Papà i la Germaneta es jugaria la vida.

Més tard, Sherman va rebre una trucada de la secretària d’Arnold Parch dient que Parch volia veure’l. Parch tenia el títol de vicepresident executiu, però no era de la mena que cridés molt sovint gent de la part comercial al despatx.

El despatx de Parch era, naturalment, més petit que el de Lopwitz, però tenia la mateixa vista terrífica a l’oest, sobre el riu Hudson i Nova Jersey. En contrast amb el despatx de Lopwitz, amb les seves antiguitats, el de Parch tenia mobiliari modern i grans pintures modernes del tipus que agradaven a la Maria i al marit.

Parch, que somreia molt, va somriure i va assenyalar una gran cadira entapissada que era tan moderna i a prop del terra que semblava un submarí sortint a la superfície. Sherman s’hi va enfonsar fins que va tenir la sensació d’estar a sota el nivell del terra. Parch es va asseure en una cadira idèntica davant seu. Sherman tenia consciència sobretot de cames, seves i de Parch. En la línia de visió de Sherman, el mentó de Parch a penes li sorgia per sobre dels genolls.

—Sherman —va dir la cara somrient darrere els genolls—, acabo de rebre una trucada d’Òscar Suder, de Columbus, Ohio, i està realment fotut amb aquells bons de la United Fragrance.

Sherman va sentir-se perplex. Volia aixecar més el cap, però no podia.

—Sí? I t’ha trucat? Què ha dit?

—Ha dit que li has trucat i li has venut tres milions a 102. També ha dit que li havies dit que comprés de pressa perquè pujarien. Aquest matí han baixat a 100.

—Par! No m’ho puc creure!

—Bé, és un fet, i encara baixaran més, si es mouen d’aquí. La Standard & Poor acaba de deixar-los per terra.

—No… m’ho puc creure, Arnold! Els vaig veure anar de 103 a 102.5 abans d’ahir i vaig comprovar-ho amb Recerca, i tot estava bé. Després van baixar a 102, i a 101 i set vuitens, i després van tornar a 102. Per això vaig pensar que d’altres ho havien clissat i va ser aleshores que vaig trucar a l’Òscar. Estaven pujant. Eren una fotuda ganga a 102. L’Òscar buscava alguna cosa per sobre de nou, i vet aquí 9.75, gairebé 10, doble A.

—Però ho vas comprovar amb Recerca ahir, abans de comprar-los per a Òscar?

—No, però van pujar un altre vuitè després de la compra. Pujaven. Tot això em deixa perplex. Par! És increïble.

—Bé, carai, Sherman —va dir Parch, que ja no somreia—, no veus el que ha passat? Algú a Salomon t’estava pintant un quadre. Estaven carregats de U Frags i sabien que l’informe S&P era a punt d’arribar, i per això van pintar un quadre. Van abaixar el preu fa dos dies, a veure si algú picava. Després van fer-lo pujar per fer semblar que hi havia algun moviment. Després el van abaixar una altra vegada ahir i el van apujar. Aleshores tu vas picar… una bona picada… i van aixecar de nou el preu a veure si tu picaries altre cop a 102 i un vuitè. Tu i Solly éreu tot el mercat que hi havia, Sherman! Ningú més no els tocava. Et van pintar un quadre. Ara l’Óscar ha perdut 60.000 dòlars i té tres milions de triple B que no vol.

Una llum terriblement clara. És clar que era cert. S’havia deixat enganyar de la manera més ximple. I entre tots, l’Òscar Suder! L’Oscar, amb qui comptava com a part del paquet Giscard… només 10 dels 600 milions, però eren 10 milions que hauria de trobar en algun altre lloc…

—No sé què dir —va dir Sherman—. Tens tota la raó. He fet una planxa. —Va sentir que planxa sonava com si volgués desempallegar-se’n a la lleugera—. Ha estat un disbarat estúpid, Arnold.

Hauria d’haver-ho previst. —Va brandar el cap—. Caram. I precisament l’Òscar. Em pregunto si li he de trucar personalment?

—Jo no ho faria ara mateix. Està realment fotut. Volia saber si tu o qualsevol altre aquí sabia que l’informe S&P era a punt d’arribar. Li he dit que no, perquè sabia que no voldries fotre l’Òscar. Però de fet Recerca ho sabia. Hauries d’haver-ho comprovat, Sherman. Al capdavall, tres milions de bons…

Parch va fer el somriure de no-rancúnies. Era obvi que a ell mateix no li agradaven sessions com aquesta.

—Molt bé. Ja passa, ja passa. Però tu ets el nostre home número u, Sherman. —Va aixecar les celles i les va conservar ben a dalt del front, com per dir: «Que ho comprens?».

Es va aixecar de la cadira. Sherman també. Molt desconcertat, Parch li va allargar la mà i Sherman la hi va encaixar.

—Molt bé, agafa’ls —va dir Parch amb un somriure ample però fat.

Per començar, la distància des d’on Kramer es trobava, a la taula de l’acusació, fins on seia Herbert 92X, a la taula de la defensa, no feia més de sis metres. Kramer va acostar-s’hi un parell de passos, fent minvar la distància fins que tothom al jutjat va saber que alguna cosa estranya passava sense saber exactament què. Havia arribat a la part que era el moment d’enderrocar qualsevol pietat per Herbert que Teskowitz pogués haver aconseguit crear.

—Ara, jo sé que vosaltres heu sentit certes coses sobre la història personal de Herbert 92X —va dir Kramer afrontant el jurat—, i Herbert 92X seu aquí avui en aquest jutjat. —Al contrari de Teskowitz, Kramer llançava el nom de Herbert 92X gairebé a cada frase, fins que va començar a sonar com un robot d’una pel·lícula de ciència-ficció. Després és va girar i va abaixar el cap i va mirar frontalment Herbert i va dir—: Sí, vet aquí Herbert 92X… de perfecta salut!… ple d’energia!… a punt per tornar als carrers i a reprendre la seva vida, en l’estil Herbert 92X, cosa que vol dir portar amagat un revòlver il·legal sense llicència calibre 38!

Kramer va encarar Herbert 92X. No es trobava a més de tres metres d’ell i li va llançar salut, energia, i reprendre pels morros, com si estigués personalment preparat per treure la salut, l’energia i el potencial de reprendre una vida de treball o de qualsevol mena, amb les seves mateixes mans. Herbert no era home per defugir un desafiament. Va contemplar Kramer amb un somriure fred a la cara com si digués: «Continua parlant, babau, perquè jo començaré a comptar fins a deu i després… t’aixafo». Als membres del jurat —a ella— Herbert devia haver semblat com si estigués prou a prop per a allargar la mà i escanyar-lo i, al damunt d’això, amb ganes de fer-ho. Això no preocupava Kramer. Tenia el suport de tres funcionaris del tribunal que ja estaven molt contents pensant en les hores extraordinàries que cobrarien pel treball de nit. Doncs, que Herbert segui allà amb el seu vestit àrab i sembli tan dur com vulgui! Com més dur Herbert semblés als ulls del jurat, millor per a Kramer. I, com més perillós semblés als ulls de la senyoreta Shelly Thomas, més heroica l’aura de l’acusador jove i intrèpid!

L’únic realment incrèdul era Teskowitz. El seu cap es balancejava endavant i enrere lentament com una regadora automàtica de la gespa. No acabava de creure’s el que veia. Si Kramer anava darrere Herbert d’aquesta manera en aquesta merda, què carai faria si tingués un autèntic assassí a les mans?

—Bé, senyores i senyors —va dir Kramer girant-se vers el jurat però conservant-se prop de Herbert—, és el meu deure parlar-vos en nom d’algú que no seu davant vostre en aquest tribunal, perquè va ser abatut i assassinat per una bala d’un revòlver en possessió d’un home que ell no havia vist mai en la seva vida, Herbert 92X. M’agradaria recordar-vos que la qüestió d’aquest judici no és la vida de Herbert 92X sinó la mort de Néstor Cabrillo, un bon home, un bon ciutadà del Bronx, un bon marit, un bon pare… de cinc criatures… abatut en el cim de la vida perquè l’arrogància de Herbert 92X… li va fer creure que té el dret de fer la seva vida amb un revòlver de calibre 38 il·legal, sense llicència, amagat…

Kramer va deixar lliscar els seus ulls per cada membre del jurat, un a un. Però al final de cadascun dels seus períodes rotunds els seus ulls anaven a reposar en ella. La noia del pintallavis marró seia al final del segon rengle a l’esquerra, i així era una mica difícil, potser fins i tot una mica obvi. Però la vida és curta! I, Déu meu!: aquell rostre blanc tan perfecte!, aquella corona tan luxuriosa de cabells!, aquells llavis tan perfectes amb pintallavis marró! I aquella guspira de tanta admiració que ara detectava en els seus grans ulls marrons! La senyoreta Shelly Thomas estava terriblement emborratxada, flipada amb el crim del Bronx.

A la vorera, Peter Fallow podia veure els cotxes i taxis corrent per West Street cap a la part alta. Ostres, com desitjava poder arrossegar-se cap a un taxi i dormir fins que arribés al Leicester’s. No! Quina idea era aquesta? Aquesta nit no hi hauria Leicester’s, ni una sola gota d’alcohol. Aquesta nit aniria directament a casa. Vesprejava. Ho hauria donat tot per un taxi… cargolar-se en un taxi i dormir directament fins a casa… Però un taxi li costaria nou o deu dòlars i ell en tenia menys de setanta-cinc fins que cobrés, que era la setmana entrant, i a Nova York setanta-cinc dòlars no eren res, un mer sospir, un pregon alè, un pensament fugitiu, un antull, un clac dels dits. Va continuar mirant l’entrada de l’edifici del City Light, que era una torre moderna, bruta, dels anys 20, amb l’esperança de trobar algun americà del diari amb qui pogués compartir un taxi. El truc era descobrir cap a on es dirigia l’americà i després triar un destí quatre o cinc illes abans i anunciar que anaves en la mateixa direcció. Cap americà tenia prou sang freda de demanar que compartissis el viatge en aquelles circumstàncies.

Poc després va aparèixer un americà que es deia Ken Goodrich, el director de marketing del City Light, fos el que fos que fos marketing. S’atreviria a fer-ho una vegada més? Ja havia anat amb Goodrich dues vegades en els passats dos mesos i la segona vegada l’entusiasme de Goodrich per l’oportunitat de conversar amb un anglès durant el viatge havia estat molt menys intensa, molt menys. No, no s’atrevia. Així va preparar-se per al passeig de vuit illes fins a City Hall, on podria agafar el metro cap a l’avinguda Lexington.

Aquesta part vella de la baixa Manhattan es buidava ràpidament als vespres, i mentre Fallow caminava feixugament al capvespre, va sentir molta pena de si mateix. Va forfollar la butxaca de l’americana a veure si tenia una targeta del metro. En tenia i això li va provocar un record desagradable. Dues nits abans al Leicester’s s’havia ficat la mà a la butxaca per donar a Tony Moss una moneda per a una trucada —volia semblar generós amb la moneda, perquè començava a tenir fama de gorrer fins i tot entre els seus compatriotes— i va treure un grapat de monedes, i allà, entre la xavalla, hi havia una targeta del metro. Va sentir-se com si tota la taula la mirés. És clar que Tony Moss la va veure.

Fallow no tenia por física de viatjar al metro de Nova York. Es considerava un tipus dur i, de tota manera, no li havia passat mai res desagradable al metro. No, el que li feia por —i era una autèntica por— era la sordidesa. Baixar les escales cap a l’estació de City Hall amb tots aquells paios foscos i espellifats era com baixar, voluntàriament, a una masmorra, una masmorra molt bruta i sorollosa. Formigó brut i reixes negres pertot arreu, gàbia rere gàbia, nivell rere nivell, un deliri vist a través de barres negres en totes direccions. Cada vegada que un tren entrava o sortia per l’estació hi havia un xiscle agonitzant de metall, com si algun enorme esquelet d’acer fos obert per una palanca de poder incomprensible. Per què en aquell país ric i gras, amb els seus munts obscens de riquesa i la seva obsessió encara més obscena pels conforts humans, no aconseguien crear un metro tranquil, ordenat, presentable i —bé— decent com el de Londres? Perquè eren infantils. Sempre que fos metro subterrani, fora de la vista, era igual com fos.

A aquesta hora Fallow va poder agafar un seient, si un espai en un banc estret de plàstic podia ser considerat seient. Al seu davant s’escampaven els habituals desgavells bruts de les guixades, l’habitual gent fosca i mal vestida amb les seves robes grises i marrons i les seves bambes —excepte un parell precisament al seu davant, un home i un noi. L’home, que anava probablement per la quarantena, era baix i rodanxó. Portava un vestit gris amb ratlles, de molt bon gust, i que semblava car, una camisa blanca i ben planxada i, per a un americà, una corbata discreta. Portava també un parell de sabates negres de cuir, ben fetes, ben enllustrades. Els nord-americans normalment destruïen conjunts presentables portant sabates enormes amb soles grosses, mal conservades. Rares vegades es miraven els peus i per això, com que eren infantils, no es molestaven gaire amb el calçat. Tenia entre els peus una cartera de documents de cuir fosc òbviament cara. S’inclinava per parlar a l’orella del noi, que semblava que tenia vuit o nou anys. El noi portava una jaqueta blava de mariner, una camisa blanca i una corbata amb franges. Sempre parlant al noi, l’home movia els ulls cap aquí i cap allà i feia gestos amb la mà dreta. Fallow va imaginar que era un home que treballava a Wall Street, que havia tingut el fill al despatx per a una visita i ara el feia anar amb el metro i li assenyalava els secrets d’aquesta masmorra sobre rodes.

Els observava distretament, mentre el tren prenia velocitat i es quedava en el seu ritme vibrant-ballant-bramant del viatge cap a la part alta. Fallow podia veure el seu mateix pare. Un pobre desgraciat, un homenet trist, era tot el que ell era, un pobre desgraciat que havia tingut un fill que es deia Peter, un pobre fracassat que es trobava amb els seus fantasmes bohemis en una casa ruïnosa a Canterbury… I què sóc jo, va pensar Fallow, assegut en aquesta masmorra sobre rodes en aquesta ciutat boja en aquest país llunàtic? Quines ganes de prendre una copa, quines ganes de prendre una copa… Una altra onada de desesper el va travessar… Va mirar-se les solapes. Podia veure-les brillar fins i tot amb aquella llum miserable. Havia caigut… a sota del bohemi… La terrible paraula li va saltar al cap: sòrdid.

La parada de metro avinguda Lexington carrer Setanta-set era perillosament a prop del Leicester’s. Però no hi havia problemes. Peter Fallow no continuaria en el joc. Quan va arribar dalt de l’escala i va sortir a la vorera al crepuscle, va reproduir mentalment l’escena, només per provar-se a si mateix la força de la seva decisió i rebutjar-la. La fusta vella, els llums de vidre glaçat, els llums indirectes darrera el bar i la manera com il·luminava els rengles d’ampolles, els amuntegaments de persones, els brams de les seves veus —les seves veus—, veus angleses… Potser si només prengués un suc de taronja i ginger ale i quinze minuts de veus angleses… No! Seria ferm.

Ara era al davant del Leicester’s, que a l’innocent vianant sens dubte semblava com qualsevol altra taverna o trattoria confortable de l’East Side. Entre els trencallums antiquats podia veure totes les cares apinyades al voltant de les taules prop de les finestres, cares blanques, somrients, il·luminades pels llums d’ambre rosat. Això va ser decisiu. Li feia falta una mica de pau i un suc de taronja o un ginger ale i veus angleses.

Quan s’entra al Leicester’s, venint de l’avinguda Lexington, ens trobem en una habitació plena de taules amb estovalles d’escacs vermells, a la manera de les tavernes franceses. Al llarg d’una paret corre un gran taulell de saloon amb un marxapeu de llautó. A un dels costats hi ha un menjador més petit. En aquesta sala, sota la finestra que dóna a l’avinguda Lexington, hi ha una taula al voltant de la qual es poden ajuntar vuit o deu persones, sempre que siguin sociables! Per costum tàcit aquesta taula ha esdevingut la taula anglesa, una mena de taula de club on, a la tarda i a primera hora del vespre, els britànics —membres del bon ton de Londres que vivien ara a Nova York— van i vénen, a prendre unes copes… i escoltar veus angleses.

Les veus! Quan Fallow va entrar, tothom bramava.

—Què tal, Peter!

Era Grillo, l’americà, dret entre la multitud del bar. Era un tipus divertit i cordial, però Fallow havia tingut massa Amèrica per un dia. Va somriure i va cantar:

—Què tal, Benny! —i va dirigir-se directament a la sala del costat.

Tony Moss era a la Taula; i Caroline Heftshank; i Alex Britt-Withers, que era l’amo del Leicester’s; i St. John Thomas, director de museu i marxant d’art; i l’amic de St. John, Billy Cortez, un veneçolà que havia anat a Oxford i podia perfectament ser anglès; i Rachel Lampwick, una de les dues filles de Lord Lampwick que vivien a Nova York dels talons del papà; i Nick Stopping, el periodista marxista —més aviat stalinista— que vivia sobretot d’articles elogiant els rics a House & Garden, Art & Antiques, i Connoisseur. Jutjant pels gots i les ampolles, la Taula havia estat en sessió feia algun temps, i aviat començarien a buscar un tanoca, llevat que Alex Britt-Withers, l’amo… però no, Alex mai no perdonava el compte.

Fallow va asseure’s i va anunciar que anava a entrar en una nova fase i només volia un suc de taronja amb ginger ale. Tony Moss va voler saber si això volia dir que havia deixat de beure o deixat de pagar. Fallow no es va ofendre perquè venia de Tony, que apreciava molt, i per això va riure i va dir que realment aquest vespre no servien diners de ningú, ja que el generós amfitrió, Alex, era a la Taula. I Alex va dir:

—Menys que de ningú, els seus, em sembla.

Caroline Heftshank va dir que Alex havia ferit els sentiments de Fallow i Fallow va dir que era cert i que en aquestes circumstàncies era obligat a canviar d’idea. Va dir al cambrer que li portés una «vodka Southside». Tothom va riure perquè això era una al·lusió a Asher Herzfeld, un americà, hereu de la fortuna de vidre Herzfeld, que havia tingut una violenta discussió la nit passada amb Alex perquè no aconseguia tenir una taula. Herzfeld sempre feia tornar bojos els cambrers demanant la perniciosa beguda americana, la vodka Southside, que era feta amb menta, i després es queixava que la menta no era fresca. Això va fer que la Taula comencés a contar històries de Herzfeld. St. John Thomas, amb la seva veu més aflautada, va contar que havia anat a sopar a l’apartament de Herzfeld a la Cinquena Avinguda i Herzfeld havia insistit a presentar els invitats a les quatre persones del seu personal, cosa que va desconcertar els criats i va molestar els invitats. Havia sentit el jove grum sud-americà dir: «Bé, per què no anem tots a sopar a casa meva», cosa que certament hauria representat un vespre molt més interessant, en l’opinió de St. John.

—Bé, ho seria o no ho seria? —va preguntar Billy Cortez, amb una insinuació d’autèntic retret—. Estic segur que ja hi has anat després d’això. I tot per un petit porto-riqueny ple de grans.

—No és porto-riqueny —va dir St. John—. Peruà. I no té grans.

Ara la Taula va dedicar-se al seu tema favorit, que eren les maneres domèstiques dels americans. Els americans, amb el seu pervers sentiment de culpabilitat, sempre presentaven els invitats als criats, especialment «gent com Herzfeld», va dir Rachel Lampwick. Després van parlar de les esposes, les esposes americanes, que exercien un control tirànic sobre els marits. Nick Stopping va dir que havia descobert per què els homes de negocis americans a Nova York es prenien tant de temps a l’hora de dinar. Era l’únic moment que podien escapar-se de les dones per fer sexe. Faria un article titulat «Sexe al Migdia» per a Vanity Fair. Naturalment, el cambrer va portar a Fallow una vodka Southside i, entre molta alegria, brindis i queixes a l’Alex sobre l’estat de la menta, la va prendre i va demanar-ne una altra. Era realment molt saborosa. Alex va deixar la Taula per veure com anaven les coses a la sala gran, i Johnny Robertson, el crític d’art, va arribar i va contar una història divertida sobre un americà que insistia a tractar el ministre d’Afers estrangers italià i la dona pel primer nom a la inauguració de l’exposició de Tiepolo la nit passada, i Rachel Lampwick va parlar d’un americà que va ser presentat al seu pare —«Aquest és Lord Lampwick»— i va dir: «Ep, Lloyd». Però els professors universitaris americans queden tots terriblement ofesos si no els diem Doctor, va dir St. John, i Caroline Heftshank volia saber per què els americans insistien a posar el remitent a la cara del sobre, i Fallow va demanar una altra vodka Southside, i Tony i Carolina van dir per què no demanaven una altra ampolla de vi. Fallow va dir que li era igual si els ianquis el tractaven pel primer nom, sempre que no insistissin a condensar-lo en Pete. Tots els ianquis de The City Light li deien Pete, i deien Nige a Nigel Stringfellow, i portaven corbates regimentals falses que saltaven endavant de les camises, de manera que cada vegada que veia una d’aquelles corbates cridaneres engegava un reflex estímul-resposta i ell s’encongia tot i es preparava per al Pete. Nick Stopping va dir que havia sopat l’altra nit a casa el Stropp, el banquer d’inversions, a Park Avenue, i la filla del Stropp, de quatre anys, filla de la seva segona dona, va entrar al menjador empenyent un carro de joguina, en el qual hi havia un cagarro humà fresc —sí, un cagarro!—, seu, s’esperava, i va fer la volta a la taula tres vegades, i ni Stropp ni la dona no van fer res llevat de sacsejar el cap i somriure. Això no exigia més comentaris, ja que la melosa indulgència dels ianquis amb els fills era ben coneguda, i Fallow va demanar una altra vodka Southside i va fer un brindis per l’absent Asher Herzfeld i tothom va demanar begudes.

Ara Fallow va començar a pensar que havia demanat begudes per valor de vint dòlars, que no pagaria. Com si estiguessin units per l’inconscient col·lectiu de Jung, Fallow, St. John, Nick i Tony estaven conscients que l’hora de la dolorosa havia arribat. Però qui seria el patidor?

Va ser Tony, que va cantar: «Ep, Ed!». Amb el somriure més cordial a la cara va començar cridant una figura alta a la Taula.

Era un americà, ben vestit, molt ben plantat realment, amb faccions aristocràtiques i una cara tan bella, rosada, sense arrugues, com un préssec.

—Eh, vull presentar-te la Caroline Heftshank. Caroline, aquest és el meu bon amic Ed Fiske.

Com va això?, tot al voltant quan Tony presentava el jove americà a la Taula. Després Tony va anunciar:

—Ed és el Príncep de Harlem.

—Oh, vinga —va dir el senyor Ed Fiske.

—És cert! —va dir Tony—. Ed és l’única persona que jo conec que pot passejar d’una banda a l’altra, per autopistes, travessies, alta societat, tuguris, de Harlem sempre que vulgui, on vulgui, a qualsevol moment, dia i nit, i és absolutament ben rebut.

—Tony, això és una gran exageració —va dir el senyor Ed Fiske, enrojolant-se però també somrient d’una manera que indicava que no era una exageració ultratjant. Va asseure’s i va ser encoratjat a demanar una beguda, cosa que va fer.

—Què passa a Harlem, Ed?

Enrojolant-se una mica més, el senyor Ed Fiske va confessar que havia estat a Harlem aquella mateixa tarda. Sense mencionar noms, va parlar d’un encontre amb un individu del qual tenia la delicada missió d’insistir en la restitució de molts diners, tres-cents cinquanta mil dòlars. Va contar la història d’una manera vacil·lant i una mica incoherent, ja que tenia cura de no accentuar el factor color ni d’explicar per què tants diners hi eren implicats —però els britànics s’agafaven a cada paraula amb cares extasiades i somrients, com si ell fos el més brillant contador d’històries que mai haguessin trobat al Nou Món. Van riure per sota el nas, van fer grans riallades, van repetir els finals de les seves frases, com en una opereta de Gilbert i Sullivan. El senyor Ed Fiske va continuar parlant, guanyant ràpidament confiança i fluència. La beguda va caure en el seu lloc. Va desplegar els seus més rics coneixements de les tradicions de Harlem. Quina admiració a les cares britàniques al seu voltant! Com somreien! Realment apreciaven l’art de conversar! Amb una generositat despreocupada, va demanar una ronda de begudes per a la Taula. Fallow va prendre una altra vodka Southside, i el senyor Ed Fiske va parlar d’un home alt i amenaçador, Buck, que portava una gran arracada d’or, com un pirata.

Els britànics van prendre les seves begudes i després, l’un rere l’altre, van desaparèixer, primer Tony, després Caroline, després Rachel, després Johnny Robertson, després Nick Stopping. Quan Fallow va dir: «Perdoneu un moment» i es va aixecar, només quedaven St. John Thomas i Billy Cortez, i Billy estirava la màniga de St. John perquè ara detectava més que una mica de sinceritat en la mirada d’èxtasi de St. John cap a aquest noi bell i aparentment ric amb pell de préssec.

A fora, a l’avinguda Lexington, Fallow va pensar en la importància de la nota que aviat seria presentada al jove senyor Fiske. Va somriure en la foscor. Se sentia molt feliç. Serien prop d’uns dos-cents dòlars. Sens dubte la pagaria sense protestar, el pobre tanoca.

Els ianquis. Senyor.

Faltava resoldre només el problema del sopar. El sopar al Leicester’s, fins i tot sense vi, valia almenys quaranta dòlars per persona. Fallow va anar fins a la cabina telefònica de la cantonada. Hi havia aquest Bob Bowles, l’editor americà de revistes… Podia donar resultat. La dona prima amb qui ell vivia, Mona qualsevol cosa, era gairebé insuportable fins i tot quan no parlava. Però tot en la vida té el seu preu, oi?

Va entrar a la cabina i va deixar caure una moneda a la ranura. Amb sort tornaria al Leicester’s d’aquí a una hora, i menjaria el seu plat favorit, el pollastre paillard, que era especialment bo amb vi negre. Li agradava el Vieux Galouches, un vi francès que anava en una ampolla amb un coll excèntric, el millor.