27. L’HEROI DE L’EIXAM

Els manifestants van desaparèixer tan de pressa com havien arribat. Les amenaces de mort havien parat. Però per quant de temps? Ara Sherman havia d’equilibrar la por de la mort contra l’horror de quedar fallit. Va arribar a un compromís. Dos dies després de la manifestació va reduir el nombre de guàrdies de cos a dos, un a l’apartament i l’altre a casa dels seus pares.

De totes maneres, era una hemorràgia de diners! Dos guàrdies de cos de servei les vint-i-quatre hores, a vint-i-cinc dòlars per hora per home, un total de 1.200 dòlars al dia —438.000 a l’any— una sagnia!

Dos dies més tard va tenir coratge per respondre a una invitació que Judy havia rebut feia gairebé un mes: sopar a cals di Ducci.

Fidel a la seva paraula, Judy feia tot el que podia per ajudar-lo. Igualment fidel a la seva paraula, això no incloïa ser afectuosa. Era com un contractista obligat a una aliança amb un altre per una mala passada del destí… Millor que res potser… Va ser amb aquest esperit que tots dos van planejar el seu retorn a la Societat.

El seu raciocini (de McCoy & McCoy Associats) era que el llarg article al Daily News per l’home de Killian, Flannagan, oferia una explicació irreprotxable del Cas McCoy. Per això, per què havien d’amagar-se? No seria millor fer una vida normal i com més publicitat millor?

Però le monde —i particularment els di Ducci— veuria les coses així? Almenys amb els di Ducci tenien una oportunitat de lluitar. Silvio di Ducci, que vivia a Nova York des dels vint-i-un anys, era fill d’un italià fabricant de sabates per a frens. La dona, Kate, havia nascut i s’havia pujat a San Marino, Califòrnia. Ell era el seu tercer marit ric. Judy era la decoradora que havia fet l’apartament. De totes maneres Judy va prendre la precaució de trucar oferint-se a no anar al sopar.

—No t’hi atreveixis! —va dir Kate di Ducci—. Compto que vingueu!

Això va animar-la molt. Sherman ho va poder llegir a la seva cara. A ell no li va fer res, però. La seva depressió i el seu escepticisme eren massa profunds perquè li pogués fer res una empenta educada de gent com Kate di Ducci. Tot el que va aconseguir dir a Judy va ser:

—Ja ho veurem.

El guàrdia de cos de l’apartament, Occhioni, va conduir el Mercury familiar a casa dels seus pares, va recollir Judy, va tornar a Park Avenue i va recollir Sherman, Van dirigir-se a cals di Ducci, a la Cinquena Avinguda. Sherman es va treure del cinturó el revòlver del seu Ressentiment i es va preparar per al pitjor. Els di Ducci i els Bavardage es relacionaven exactament amb la mateixa gent (la mateixa gent vulgar, que no era de Nova York). A cals Bavardage l’havien exclòs encara que la seva reputació estava intacta. Amb la seva combinació de rudesa, vulgaritat, intel·ligència i elegància, què li farien ara? Es va dir que ja li era indiferent si l’aprovaven o no. La seva intenció —de tots dos (de McCoy & McCoy)— era mostrar al món que, com que no tenien pecat, podien fer la seva vida normal. La seva gran por era la mena de resultat que els desmentís: o sigui, una escena lletja.

La galeria d’entrada dels di Ducci no tenia res de l’enlluernament de la dels Bavardage. En comptes de les hàbils combinacions de materials de Ronald Vine amb seda, cànem i fusta daurada i enconxada, la dels di Ducci revelava la feblesa de Judy per les coses solemnes i grandioses: marbre, pilastres acanalades, enormes cornises clàssiques. Tanmateix era tot d’un altre segle (el divuitè), i estava plena dels mateixos grups de radiografies socials, Pastissos de Llimona, i homes amb corbates fosques; els mateixos somriures, les mateixes riallades, els mateixos ulls de 300 watts, el mateix murmuri sublim i la mateixa xerrameca bla-bla-bla-bla extàtica. En resum, l’eixam! L’eixam! El brunzit familiar va encerclar Sherman, però ja no ressonava als seus ossos. L’escoltava, preguntant-se si la seva presència tacada faria parar el brunzit de l’eixam enmig de les frases, enmig de somriures, enmig de riallades.

Una dona demacrada va sortir dels grups i va venir cap a ells, somrient… demacrada però absolutament bella… Mai no havia vist una cara més bonica… Els seus cabells d’un daurat pàl·lid eren estirats enrere. Tenia un front alt i una cara tan blanca i suau com una porcellana, amb uns ulls grans, vius i una boca amb un somriure sensual —no, més que això— i provocativa. Molt provocativa! Quan li va agafar l’avantbraç, Sherman va sentir un formigueig a l’entrecuix.

—Judy! Sherman!

Judy la va abraçar. Va dir amb tota la sinceritat:

—Oh, Kate, ets tan amable. Ets tan meravellosa.

Kate di Ducci va ficar el braç sota el de Sherman i el va estirar cap a ella perquè tots tres formessin un entrepà, Kate di Ducci entre els dos McCoy.

—Ets més que amable —va dir Sherman—. Ets valenta.

Tot seguit es va adonar que feia servir la mena de to íntim de baríton que feia servir quan volia conquistar una dona.

—No sigueu ximples! —va dir Kate di Ducci—. Si no haguéssiu vingut, tots dos, jo estaria molt, però molt enfadada! Veniu, vull presentar-vos algunes persones.

Sherman va adonar-se amb inquietud que ella els conduïa al pom conversacional dominat per la figura alta i patrícia de Nunnally Voyd, el novel·lista que havia estat a cals Bavardage. Una radiografia i dos homes amb vestits blaus, camises blanques i corbates blaves feien grans somriures al gran escriptor. Kate di Ducci va fer les presentacions, després va conduir Judy a fora de la galeria d’entrada, cap al gran saló.

Sherman es va aguantar l’alè, a punt per a un insult o, en el millor dels casos, l’ostracisme. En comptes d’això, tots quatre li van fer grans somriures.

—Bé, senyor McCoy —va dir Nunnally Voyd—, he de dir-li que he pensat en vostè més d’una vegada durant els darrers dies. Benvingut a la legió dels damnats… ara que ha estat degudament devorat pels insectes.

—Pels insectes?

—La premsa. Em diverteix molt com es preocupen aquests… insectes. «Som massa agressius, massa cruels, massa freds?», com si la premsa fos una bèstia rapaç, un tigre. Jo em penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que agafen l’olor, ronden en eixams. Si els fots una manotada, no la mosseguen, corren a amagar-se i tornen tot seguit que gires el cap. Són insectes. Però estic segur que no em cal dir-li això.

Encara que aquest gran literat fes servir el seu tràngol com a pedestal per a exhibir aquest concepte entomològic i que aquest, discurs prefabricat sonés una mica gastat, Sherman estava agraït. En certa manera Voyd era, realment, un germà, un company de lluita. Semblava recordar —mai no havia prestat gaire atenció a les xafarderies literàries— que Voyd havia estat estigmatitzat com a homosexual i bisexual. Hi havia hagut un escàndol qualsevol amb molta publicitat… Quina injustícia! Com s’atrevien aquests… insectes a importunar aquest home que, encara que potser una mica afectat, tenia una espantosa grandesa d’esperit, una sensibilitat tan gran davant de la condició humana? I què passava si ell era… gai? La paraula gai va venir al cap de Sherman espontàniament. (Sí, és cert. Un liberal és un conservador que ha estat detingut).

Encoratjat pel seu nou germà, Sherman va explicar que la dona amb cara de cavall li havia fotut un micròfon a la cara quan ell i la Campbell sortien de casa i que ell havia allargat el braç simplement per treure’s l’instrument de la cara —i la dona ara l’havia demandat! Cridava, plorava i gemegava i li havia posat un plet de 500.000 dòlars!

Tothom al pom, fins i tot el mateix Voyd, el mirava directament, absorts, amb un somriure social.

—Sherman! Sherman! Carai! —Una veu ressonant… Va mirar al voltant… Un jove enorme venia en la seva direcció… Bobby Shaflett… S’havia apartat d’un altre pom i venia cap a ell amb un gran somriure camperol a la cara. Va allargar la mà i Sherman la va sacsejar, i el Hillbilly Daurat va cantar—: No hi ha dubte que has fet volar les plomes des de l’última vegada que et vaig veure! I tant que sí, ostres!

Sherman no sabia què dir. Resultava que no li calia dir res.

—Jo vaig ser detingut a Montreal l’any passat —va dir el tenor Cap d’estopa amb evident satisfacció—. Probablement vas llegir el cas.

—Bé, no… No.

—Noo?

—No… però què carai… per què et van detenir?

—PER PIXAR CONTRA UN ARBRE! —Hau hau hau hau hau hau hau hau hau hau!—. No els agrada que pixis contra els arbres a mitjanit a Montreal, sobretot si ho fas al davant mateix de l’hotel! —Hau hau hau hau hau hau hau hau hau hau/

Sherman mirava la seva cara somrient amb consternació.

—Em van fotre a la presó! Escàndol públic! PIXAR CONTRA UN ARBRE! —Hau hau hau hau hau hau hau hau! Va calmar-se una mica—. Saps —va dir—, no havia estat mai a la presó abans. Què en penses tu d’una presó?

—No gran cosa —va dir Sherman.

—Sé perfectament el que vols dir —va dir Shaflett—. Però no és tan dolent com això. Jo havia sentit parlar d’allò que els altres presos et fan a la presó? —Va dir això com si fos una pregunta. Sherman va balancejar el cap—. Vols saber el que em van fer?

—Què?

—Em van donar pomes!

—Pomes?

—I tant. El primer àpat que vaig fer allà era tan dolent que no me’l podia menjar… i a mi, m’agrada menjar! Només vaig poder menjar la poma que anava amb l’àpat. I vols saber una cosa? Va córrer que tot el que jo havia menjat era la poma i tothom em va enviar les seves pomes, tots els altres presos. Les van passar, de mà en mà, per les reixes, fins que m’arribaven. Quan vaig sortir, només el cap em sortia d’una pila de pomes! —Hau hau hau hau hau hau hau hau hau hau hau!

Encoratjat per aquesta brillantor favorable sobre la seva estada a la presó, Sherman va parlar del porto-riqueny de la gàbia que havia vist que la televisió el filmava i volia saber per què havia anat a parar allà. Va dir que la seva resposta: «Imprudència temerària», l’havia òbviament decebut i que, per això, al segon que li va fer la mateixa pregunta havia dit: «Assassinat sense premeditació». (El xicot negre amb el cap arranat… Va sentir un estremiment del terror original… Però no ho va mencionar). El van mirar àvidament, tot el pom —el seu grup—, el famós Bobby Shaflett i el famós Nunnally Voyd, tant com les altres tres ànimes socials. Les seves expressions eren tan extasiades, tan delirantment expectants! Sherman va sentir una necessitat irresistible de millorar la seva història de guerra. Així, es va inventar un tercer company de cel·la que li va preguntar per què era allà, i ell havia dit: «Assassinat de segon grau».

—Estava esgotant tots els crims —va dir l’aventurer Sherman McCoy.

Hau hau hau hau hau hau hau hau, va fer Bobby Shaflett.

Ho ho ho ho ho ho ho ho ho ho, va fer Nunnally Voyd.

Hah hah hah hah hah hah hah hah, va fer la radiografia i els dos homes de vestits blaus.

Heh heh heh heh heh heh heh heh heh heh heh heh, va fer Sherman McCoy, com si el seu temps a la gàbia no signifiqués més que una història de guerra en la vida d’un home.

El menjador dels di Ducci, com el dels Bavardage, tenia un parell de taules rodones i al centre de cada taula hi havia una creació de Huck Thigg, el florista. Per a aquesta nit havia creat un parell d’arbres en miniatura, de només trenta-cinc centímetres cada un, fets amb tiges dures de glicina. Enganxades a les branques dels arbres hi havia piles d’angelets blaus secs i brillants. Cada arbre es trobava enmig d’un prat, prop d’un peu quadrat de ranuncles vius cosits tan a prop que es tocaven. Al voltant de cada prat hi havia una tanca en miniatura feta de teix. Aquesta vegada, però, Sherman no va tenir oportunitat d’estudiar l’art del famós jove senyor Thigg. Lluny de ser rebutjat per un company de conversa, ara comandava tot un sector de la taula. Al seu costat, a l’esquerra, hi havia una famosa radiografia social que es deia Red Pitt, coneguda sotto voce com el Pitt sense cul,^[12] perquè estava tan supremament afamada que les seves glutei maximi i teixits envoltants —in vulgate, el seu cul— semblaven haver desaparegut del tot. Podies deixar caure un cordill de plomada des dels seus ronyons fins al terra. A la seva esquerra hi havia Nunnally Voyd, i a l’esquerra d’ell hi havia una radiografia Immobiliària, Lily Bradshaw. Asseguda a la dreta de Sherman hi havia un Pastís de Llimona que es deia Jacqueline Balch, la tercera dona rossa de Knobby Balch, hereu de la fortuna de la medecina contra la indigestió Colonaid. A la dreta d’ella hi havia precisament el Baró Hochswald i a la dreta d’aquest Kate di Ducci. Durant la major part del sopar tots aquests sis homes i dones només prestaven atenció al senyor Sherman McCoy. Crim, Economia, Déu, Llibertat, Immortalitat, qualsevol tema del qual McCoy del Cas McCoy volgués parlar, la taula escoltava, fins i tot un conversador imparable, consumat i egotista com Nunnally Voyd.

Voyd va dir que s’havia sorprès de saber que es podien fer sumes tan importants amb bons, i Sherman va comprendre que Killian tenia raó: la premsa havia creat la impressió que ell era un gegant de les finances.

—Francament —va dir Voyd—, sempre he pensat que el negoci dels bons era… hmmmmm… bastant poca cosa.

Sherman es va trobar fent el somriure irònic dels que coneixen un secret important.

—Fa deu anys —va dir—, hauria tingut raó. Acostumaven a dir-nos «els llaunes dels bons». —Va somriure de nou—. Fa molt de temps que no sento aquesta expressió. Avui suposo que hi ha cinc vegades més diners canviant de mans en bons que en accions. —Es va girar vers Hochswald, que s’inclinava endavant per acompanyar la conversa—. No és així. Baró?

—Oh, sí, sí —va dir el vell—. Em penso que sí. —I després el baró va callar… per sentir el que el senyor McCoy tenia a dir.

—Totes les absorcions i fusions d’empreses… tot és fet amb bons —va dir Sherman—. El deute nacional? Un trilió de dòlars? Què us creieu que és? Tot bons. Cada vegada que la taxa d’interès fluctua… amunt o avall, és igual… petites engrunes cauen de tots els bons i s’allotgen a les esquerdes de la vorera. —Va fer una pausa i va somriure amb confiança… i es va preguntar… Per què havia fet servir aquella horrible frase de la Judy?… Va riure sorneguerament i va dir—: La cosa important és no quedar-te mirant aquelles engrunes, perquè n’hi ha bilions i bilions i bilions. A Pierce & Pierce, creieu-me, nosaltres les recollim amb molta cura.

Nosaltres! A Pierce & Pierce! Fins i tot el petit Pastís a la seva dreta, Jacqueline Balch, va balancejar el cap a tot això com si ho comprengués.

Red Pitt, que s’enorgullia de la seva franquesa, va dir:

—Digui’m, senyor McCoy, digui’m… bé, jo m’avanço i li pregunto: Què va passar realment al Bronx?

Ara tots es van inclinar endavant i van mirar Sherman fascinats.

Sherman va somriure.

—El meu advocat em diu que no he de dir ni una sola paraula del que va passar. —Després ell mateix es va inclinar endavant, va mirar a la dreta i a l’esquerra i va dir—: Però rigorosament entre nous, va ser un intent de robatori. Van ser literalment dos assaltadors de camins.

Ara estaven tots inclinats tan endavant que formaven una rodona al voltant de la glicina de Huck Thiggs al prat de ranuncles.

Kate di Ducci va preguntar:

—Però no pots dir-ho públicament, Sherman?

—No puc explicar això, Kate. Però puc dir-te una altra cosa: jo no vaig atropellar ningú amb el meu cotxe.

Ningú d’ells no va dir res. Estaven embadalits. Sherman va mirar Judy a l’altra taula. Quatre persones, dues a cada costat, incloent el seu vulpí amfitrió, Silvio di Ducci, estaven inclinats sobre ella. McCoy & McCoy. Sherman va continuar:

—Puc donar-vos un bon consell. Mai… no us deixeu atrapar… en el sistema de justícia criminal… en aquesta ciutat. Tot seguit que ets agafat per la maquinària, només la maquinària, estàs perdut. L’única qüestió que queda és quant perdràs. Una vegada entres en una cel·la… fins i tot abans que tinguis una oportunitat de declarar la teva innocència… esdevens un zero. Ja no existeixes.

Silenci al seu voltant… La mirada als seus ulls!… Demanant històries de guerra!

Així els va parlar del petit porto-riqueny que coneixia tots els números. Els va parlar del joc d’hoquei amb la rata viva i com ell (l’heroi) havia salvat la rata i l’havia llançada a fora de la cel·la, on un poli l’havia aixafada amb el taló. Va girar-se ple de confiança cap a Nunnally Voyd i va dir: «Em penso que això podria ser una metàfora, senyor Voyd. —Va somriure—. Una metàfora de tot».

Després va mirar a la dreta. L’adorable Pastís de Llimona bevia totes les seves paraules. Va sentir de nou un formigueig a l’entrecuix.

Després del sopar un grup molt nombrós es va reunir al voltant de Sherman McCoy a la biblioteca dels di Ducci. Els va entretenir amb la història del policia que el feia passar insistentment pel detector de metalls.

Silvio di Ducci va preguntar:

—Poden obligar-te a fer això?

Sherman va comprendre que la història l’havia fet semblar una mica massa submís i estava rebaixant el seu nou estatus d’una persona que havia desafiat els focs de l’infern.

—Vaig fer un pacte —va dir ell—. Vaig dir: «D’acord, et deixaré mostrar al teu company com faig sonar l’alarma, però faràs alguna cosa per mi. Hauràs de deixar-me sortir d’aquesta fotuda —va dir fotuda molt baix, per indicar que, sí, sabia que era de mal gust, però que en aquelles circumstàncies la citació literal era necessària— cort de porcs». —Va assenyalar amb el dit d’una manera coneixedora, com si assenyalés la gàbia del Registre Central al Bronx—. I va donar resultat. Em van deixar sortir abans. Altrament hauria d’haver passat la nit a Rikers Island i això, suposo, pot ser… massa… terrífic.

Tots els Pastissos del grup serien seves si les volgués.

Mentre el guàrdia de cos, Occhioni, els conduïa a casa dels seus pares, per deixar-hi Judy, era Sherman qui fruïa del triomf social. Al mateix temps, estava confús. Exactament qui era aquesta gent?

—És irònic —va dir a Judy—. Aquests teus amics mai no m’han agradat. Em penso que ja ho sabies.

—Em penso que no era molt difícil saber-ho —va dir Judy. No somreia.

—Tanmateix, són les úniques persones que han estat decents per a mi des que tot aquest afer ha començat. Els meus suposats vells amics òbviament desitjarien que jo fes l’educat i desaparegués. Aquesta gent, aquesta gent que jo ni tan sols conec, m’han tractat com un ésser humà.

En la mateixa veu cautelosa, Judy va dir:

—Ets famós. Segons els diaris, ets un aristòcrata ric. Ets un magnat.

—Només segons els diaris?

—Oh, et sents de sobte ric?

—Sí, sóc un aristòcrata ric amb un apartament fabulós fet per una decoradora famosa.

Volia el seu suport.

—Ah.

Sordament, amargament.

—És pervers, oi? Fa dues setmanes, quan vam ser a cals Bavardage, aquesta mateixa gent ni em mirava. Ara sóc calumniat… calumniat!… a tots els diaris, i no es cansen de mi.

Ella va apartar de nou els ulls i va mirar per la finestra.

—Et satisfàs fàcilment.

La seva veu era tan llunyana com la seva mirada.

McCoy & McCoy havia tancat per a la nit.

—Què tenim aquest matí, Sheldon?

Tot seguit que aquestes paraules li van sortir de la boca, l’Alcalde les va lamentar. Sabia el que el seu minúscul secretari diria. Era inevitable i així es va preparar per a la seva horrible resposta i, sens dubte, ja hi era.

—Sobretot plaques per a negres —va dir Sheldon—. El Bisbe Bottomley és aquí, esperant per veure’t, i hi ha com a mínim una dotzena de demandes d’un comentari sobre el cas McCoy.

L’Alcalde volia protestar, com havia fet diverses vegades abans, però es va girar i va mirar per la finestra cap a la Broadway. El despatx de l’Alcalde era a la planta baixa, una sala petita però elegant, de cantonada, amb un sostre alt i grans finestres estil Pal·ladio. La vista a través del petit parc al voltant de la Casa Gran era sollada per la presència, al primer pla immediat, molt a prop de la finestra, de fileres de barricades blaves de la policia. Estaven emmagatzemades allà, permanentment, a la gespa —o més aviat en espais nus on abans hi havia gespa—, per a fer-les servir sempre que hi hagués manifestacions. N’hi havia constantment. Quan això passava, la policia feia una gran tanca blava amb les barricades, i ell podia mirar a fora els esforços dels polis per contenir l’horda de manifestants. I quina pila espantosa de coses els polis portaven a sobre! Porres, llanternes, manilles, bales, llibretes de multes, walkie-talkies. No deixava mai de mirar les esquenes inclinades dels polis, mentre els malcontents cridaven i grunyien, tot per a la televisió, és clar.

Plaques per a negres plaques per a negres plaques per a negres plaques per a negres. Ara aquella frase horrible li recorria el cervell. Plaques per a negres era una manera de combatre el foc amb el foc. Cada matí anava del seu despatx a la Sala Blava i, entre els retrats de polítics calbs del passat, lliurava plaques i mencions a grups cívics i professors i estudiants que havien guanyat premis i ciutadans coratjosos i voluntaris nobles i diversos altres veïns de la ciutat. En aquests temps remoguts, amb els sondejos d’opinió de la manera com anaven, era assenyat, i probablement bo, triar com més negres millor per rebre aquests trofeus i florilegis retòrics, però no era assenyat i no era bo que Sheldon Lennert, aquest homuncle amb el seu cap absurdament minúscul i les seves camises escacades, americana i pantalons desaparellats, digués públicament «plaques per a negres». L’Alcalde ja havia sentit un parell de persones al gabinet de premsa fent servir aquesta expressió. Què passaria si alguns dels membres negres del personal ho sentien? Podrien fins i tot riure-se’n. Però no se’n riurien per dins.

Però no… Sheldon continuava dient «plaques per a negres». Sabia que no agradava a l’Alcalde. Sheldon tenia el caràcter maliciós d’un bufó de la cort. Per fora era lleial com un gos. Per dins semblava burlar-se d’ell. La fúria de l’Alcalde va créixer.

—Sheldon, et vaig dir que no vull tornar a sentir aquesta expressió en aquest despatx!

—D’acord, d’acord —va dir Sheldon—. I què els diràs quan et demanin què penses del cas McCoy?

Sheldon sabia sempre com distreure’l. Parlava de qualsevol cosa que sabés que preocuparia l’Alcalde profundament, qualsevol cosa que el tornés més dependent del seu cervell petit però espantosament àgil.

—No ho sé —va dir l’Alcalde—. Al començament semblava prou clar. Teníem aquest home de Wall Street que atropella un estudiant de matrícula negre i fot el camp. Però ara resulta que hi havia un altre xicot negre que és un camell de crack i es tractava potser d’un intent de robatori. Em penso que prendré una posició judicial. Demanaré una investigació judicial completa i que siguin curosament analitzades totes les proves. D’acord?

—Negatiu —va dir Sheldon.

—Negatiu? —Era desconcertant el nombre de vegades que Sheldon desafiava el que era obvi… i resultava que tenia tota la raó.

—Negatiu —va dir Sheldon—. El cas McCoy ha esdevingut un d’aquells problemes que són una pedra de toc de la comunitat negra. És com la qüestió dels drets civils i Sud-àfrica. No hi ha dos costats de la qüestió. Si suggereixes que pot haver-hi dos costats, tothom dirà que ets tendenciós. El mateix aquí. L’únic problema aquí és: una vida negra val tant com una vida blanca? I l’única resposta és que els blancs com aquest McCoy, de Wall Street, al volant dels seus Mercedes-Benz, no poden atropellar estudiants de matrícula negres i no parar perquè els molesta.

—Però això és absurd, Sheldon —va dir l’Alcalde—. Ni tan sols sabem exactament què va passar.

Sheldon va arronsar les espatlles.

—Quina importància té això? Aquesta és l’única versió que Abe Weiss presenta. Abe dirigeix aquest cas com si fos una fotuda reencarnació d’Abe Lincoln.

—Abe va començar tot això? —Aquesta idea va preocupar l’Alcalde perquè sabia que Weiss sempre havia tingut la idea d’intentar arribar a alcalde.

—No, Bacon ho va començar —va dir Sheldon—. No se sap com, però va arribar a aquell borratxo del City Light, aquell anglès, Fallow. Així va començar. Però ara està atrapat. Tan atrapat com Bacon i la seva banda. Com dic, és una pedra de toc. Weiss té una elecció que s’acosta. Tu també.

L’Alcalde va pensar durant un moment.

—Quina mena de nom és aquest, McCoy? Irlandès?

—No. Blanc anglosaxó protestant.

—Quina mena de persona és?

—Blanc anglosaxó protestant ric. Totes les escoles adequades, Park Avenue, Wall Street, Pierce & Pierce. El seu pare era el cap de Dunning Sponget & Leash.

—Em va donar suport? Ho saps?

—No que jo sàpiga. Ja coneixes aquesta gent. Ni tan sols pensen en les eleccions locals perquè en una elecció a Nova York votar Republicà no vol dir res. Voten pel president. Voten pel senador. Parlen de la Reserva Federal i del Supply Side i tota aquesta merda.

—Hmmm-hmmm. Bé, què me’n dius?

—Demana una investigació completa del paper de McCoy en aquesta tragèdia i el nomenament, si cal, d’un acusador especial. Pel governador. «Si cal», dius, «si no surten a la llum tots els fets». D’aquesta manera pots donar un bon cop de colze a l’Abe sense mencionar el seu nom. Dius que la llei no pot respectar persones. Dius que la fortuna i la posició de McCoy no podran impedir que aquest cas sigui tractat de la mateixa manera que si fos Henry Lamb que hagués atropellat Sherman McCoy. Després promets a la mare del xicot… em penso que es diu Annie… promets a la mare tot el teu suport per portar a la justícia l’autor del terrible acte. No tinguis por d’anar massa lluny.

—Una mica dur amb aquest McCoy, oi?

—No és culpa teva —va dir Sheldon—. Va atropellar el xicot equivocat en la zona de la ciutat equivocada conduint el cotxe equivocat amb la dona equivocada, que no era la seva dona, al costat. No surt amb una imatge gaire bona.

Tot això va fer que l’Alcalde se sentís intranquil, però els instints de Sheldon eren sempre correctes en aquestes situacions. Va pensar una mica més.

—D’acord —va dir—, et concedeixo això. Però no farem que Bacon surti com un tipus collonut? Detesto aquest fill de puta.

—Sí, però ell ja ha marcat el gol. No ho pots canviar. Tot el que pots fer és seguir el corrent. No falta gaire fins al novembre i si fas un moviment equivocat en el cas McCoy, Bacon pot posar-te realment les coses difícils.

L’Alcalde va brandar el cap.

—Em penso que tens raó. Hem de posar McCoy contra la paret. —Va brandar de nou el cap i un núvol va tapar-li la cara—. El torracollons… Què carai devia fer al bulevard Bruckner a la nit en un Mercedes-Benz? Algunes persones estan simplement decidides a fer que els caigui el sostre al damunt, oi? Ho estava demanant. D’acord. Que es foti en McCoy. Ara, què vol aquest bisbe-no-sé-qui?

—Bottomley. És sobre aquella església episcopal, St. Timothy. A propòsit, el bisbe és negre.

—Els episcopalians tenen un bisbe negre?

—Oh, són molt liberals —va dir Sheldon girant els ulls—. Podria ser fàcilment una dona o un sandinista. O una lesbiana. O una sandinista lesbiana.

L’Alcalde va brandar el cap una mica més. Trobava les esglésies cristianes incomprensibles. Quan era un noi, els goïm^[13] eren tots catòlics, excepte si hi comptaves els shvartzer,^[14] cosa que ningú feia. Ni tan sols tenien nivell per a ser considerats goïm. Els catòlics eren de dos tipus, els irlandesos i els italians. Els irlandesos eren estúpids i els agradava barallar-se i infligir dolor. Els italians eren estúpids i brètols. Totes dues menes eren desagradables, però l’alineació era molt fàcil de comprendre. Només a la universitat havia comprès que hi havia aquest altre grup de goïm, els protestants. Mai no en va veure cap. A la universitat només hi havia jueus, irlandesos i italians, però va sentir parlar d’ells i va saber que algunes de les persones més famoses de Nova York eren d’aquest tipus de goïm, els protestants, persones com els Rockefeller, els Vanderbilt, els Roosevelt, els Astor, els Morgan. El terme wasp [white anglosaxon protestant — blanc anglosaxó protestant] va ser inventat molt després. Els protestants estaven dividits en un nombre tan boig de sectes que ningú no podia mantenir-se al corrent de totes. Era tot molt pagà i misteriós, quan no era ridícul. Totes adoraven un jueu obscur de l’altra banda del món. Els mateixos Rockefeller! Fins i tot els Roosevelt! Era molt misteriós i tanmateix aquests protestants dirigien les més importants firmes d’advocats, la banca, les firmes d’inversions, les grans corporacions. Mai no havia vist aquesta gent en carn i ossos excepte en cerimònies. Altrament no existien a Nova York. Fins i tot gairebé no apareixien a les estadístiques de votació. Quantitativament no existien… però eren allà… I ara una d’aquestes sectes, els episcopalians, tenia un bisbe negre. Podies fer bromes dels wasps, i ell a vegades en feia amb els amics, però no eren tan divertits com temibles.

—I aquesta església —va dir l’Alcalde—, té alguna cosa a veure amb urbanització?

—Això mateix —va dir Sheldon—. El bisbe vol vendre St. Timothy a una empresa d’urbanització amb l’argument que els parroquians disminueixen i l’església perd molts diners, cosa que és veritat. Però hi ha grups a la comunitat que fan pressió sobre la Comissió d’Urbanització perquè la classifiquin i ningú pugui alterar l’edifici encara que el comprin.

—Aquest home és honest? —va preguntar l’Alcalde—. Qui rep els diners si venen l’església?

—Mai no he sentit a dir que no fos honest —va dir Sheldon—. És un home culte. Va anar a Harvard. Pot ser cobdiciós, però no tinc motius per pensar que ho sigui.

—Hmmm-hmmm. —L’Alcalde va tenir de sobte una idea—. Bé, fes-lo passar.

Va resultar que el bisbe Warren Bottomley era un d’aquells negres urbans i ben educats, que immediatament creen un Efecte Aurèola als ulls dels blancs que no sabien què podien esperar. Durant un moment o dos l’Alcalde va sentir-se fins i tot intimidat, tan dinàmic era el Bisbe Bottomley. Era bell, prim, d’uns cinquanta-cinc anys, de cossatge atlètic. Tenia un somriure prompte, una mirada brillant, una encaixada ferma i portava un vestit clerical semblant al dels capellans catòlics però amb aspecte de car. I era alt, molt més alt que l’Alcalde, que era susceptible respecte a la seva estatura petita. Quan es van asseure, l’Alcalde va tornar a la seva perspectiva i va pensar en la seva idea. Sí, el bisbe Warren Bottomley seria la perfecció mateixa.

Després d’algunes paraules agradables sobre la il·lustre carrera política de l’Alcalde, el bisbe va començar a presentar el drama financer de St. Timothy.

—És clar que jo puc comprendre les preocupacions de les pressions de la comunitat —va dir el bisbe—. No volen un edifici més gran o un edifici diferent.

Cap accent negre, va pensar l’Alcalde. Darrerament estava trobant sempre negres sense cap accent. El fet que ho notava va fer-lo sentir-se una mica culpable, però el fet és que ho notava igualment.

—Però molt poques d’aquestes persones són membres de l’Església de St. Timothy —va continuar el bisbe—, que és exactament on es troba el problema. Hi ha menys de setanta-cinc membres regulars en un edifici molt gran, que, per altra banda, no té cap distinció arquitectònica. L’arquitecte era un home que es deia Samuel D. Wiggins, contemporani de Cass Gilbert, que no ha deixat una sola marca en la història de l’arquitectura, fins on jo puc determinar.

Aquesta referència casual va intimidar encara més l’Alcalde. L’art i l’arquitectura no eren un dels seus punts forts.

—Francament, l’església de St. Timothy ja no serveix la seva comunitat perquè ja no està en posició de fer-ho i considerem que seria de molt més gran benefici, no solament per a l’Església Episcopal sinó també per a les seves manifestacions vitals a la nostra ciutat, i per a la mateixa ciutat… ja que en aquell solar es podria formar una gran entitat subjecta a impostos i fins i tot la comunitat se’n beneficiaria, indirectament, en el sentit que tota la ciutat guanyaria per l’augment dels impostos. És per això que ens agradaria vendre la present estructura i demanem la seva consideració…, perquè l’edifici no sigui classificat com la vostra Comissió d’Urbanització pretén fer.

Gràcies a Déu! L’Alcalde va sentir-se alleugerit de veure que el bisbe s’havia embolicat en la seva gramàtica i havia deixat una frase incompleta darrere seu. Sense dir res, va somriure al bisbe i va posar-se un dit al costat del nas, com Santa Claus en «La Nit Abans de Nadal». Després va aixecar el dit enlaire, com si anés a dir: «Escolta!» o «Mira això!». Va somriure al bisbe i va prémer un botó a l’intèrfon de la seva taula i va dir:

—Crida el cap de la Comissió d’Urbanització.

Després va haver-hi un bip-bip baix i l’Alcalde va agafar el telèfon.

—Mort?… Coneixes l’església de St. Timothy?… Això. Exactament… Mort… FORA!

L’Alcalde va penjar, es va recolzar a la cadira i va somriure una vegada més al bisbe.

—Vol dir… que ja està? —El bisbe semblava genuïnament desconcertat i encantat—. O sigui… la comissió… no…

L’Alcalde va brandar el cap i va somriure.

—Senyor Alcalde, no sé com agrair-l’hi. Pot creure’m… m’havien dit que vostè té una manera de fer les coses, però… bé! Estic molt agraït! I puc garantir-li que faré que tothom a la diòcesi i tots els nostres amics sàpiguen el gran servei que ens ha fet. I tant que ho sabran!

—No cal, Bisbe —va dir l’Alcalde—. No cal considerar això un favor ni tan sols un servei. Els fets que m’ha presentat han estat molt persuasius i em penso que tota la ciutat se n’aprofitarà. Estic content de poder fer per vostè alguna cosa que és bona per a vostè i per a la ciutat de Nova York.

—I tant que ha fet! Li estic molt agraït.

—Ara, en el mateix esperit —va dir l’Alcalde adoptant el seu millor to, que tan sovint li havia fet servei—, vull demanar-li que faci alguna cosa per mi-i-i… que és igualment bona per a vostè-è-è i per a la ciutat de Nova York.

L’Alcalde va inclinar el cap i va somriure més obertament que mai. Semblava un pit-roig en avistar un cuc.

—Bisbe, vull demanar-li que formi part d’una comissió especial sobre el crim a Nova York que vull organitzar aviat. M’agradaria poder anunciar el seu nomenament al mateix temps que anunciaré la formació de la comissió. No cal que li digui que es tracta d’un problema crucial, i un dels nostres més grans problemes són totes les implicacions racials, tots els prejudicis sobre qui comet crims i com la nostra policia afronta els crims. No hi ha cap servei més important que vostè pugui fer a la ciutat de Nova York en aquest moment que formar part d’aquesta comissió. Què em diu?

L’Alcalde va poder veure immediatament la consternació a la cara del bisbe.

—Em sento molt afalagat, senyor Alcalde —va dir el bisbe. Però realment no se sentia gens afalagat. Ja no hi havia somriures—. I estic d’acord amb vostè, és clar. Però he d’explicar-li que fins a on les meves activitats com a bisbe d’aquesta diòcesi es relacionen amb el sector públic o, deixi’m dir, el sector oficial, tinc les mans lligades i…

Però les seves mans no estaven lligades en aquest moment. Va començar a torçar-les, com si intentés obrir un pot de préssecs en conserva, mentre intentava explicar a l’Alcalde l’estructura de l’Església Episcopal i la teologia darrere l’estructura i la teleologia de la teologia i el que podia o no podia ser lliurat a Cèsar.

Passat deu o dotze segons l’Alcalde va desconnectar però va deixar que el bisbe continués per fruir una mica amb la seva angoixa. Oh, era prou clar. El malparit omplia l’aire amb merda per amagar el fet que cap Dirigent Negre en Ascensió com ell es podia permetre embolicar-se de cap manera amb l’Alcalde, ni tan sols formant part d’una Comissió sobre el fotut crim. I havia estat una idea tan brillant! Una comissió bi-racial sobre el crim, amb mitja dotzena de dirigents negres ben plantats i dinàmics com el bisbe. El Bisbe Warren Bottomley ressonaria amb els batecs de tots els negres decents de Nova York, l’electorat que l’Alcalde havia de tenir si volia guanyar al novembre. I aquesta serp educada a Harvard ja s’estava escapant! Molt abans que el bisbe hagués acabat les seves exegesis i excuses, l’Alcalde ja havia abandonat la idea d’una comissió especial per al crim a Nova York.

—Em sap molt de greu —va dir el bisbe—, però la política de l’església no m’ho permet.

—Oh, ho comprenc —va dir l’Alcalde—. El que no pot fer, no ho pot fer. No hi ha ningú que m’agradés tant que formés part de la comissió, però comprenc perfectament la seva posició.

—Em sap doblement greu, senyor Alcalde, després del que acaba de fer per la nostra església.

El bisbe es preguntava si la decisió es mantindria.

—Oh, no es preocupi per això —va dir l’Alcalde—. No es preocupi per això. Com he dit, no ho he fet per vostè ni per la seva església. Ho he fet perquè penso que és en l’interès de la ciutat. Tan simple com això.

—Bé, estic molt agraït, de totes maneres —va dir el bisbe, aixecant-se—, i pot estar segur que tota la diòcesi li estarà agraïda. Me’n preocuparé.

—No cal —va dir l’Alcalde—. De tant en tant és agradable trobar una proposta que té una lògica irresistible pròpia.

L’alcalde va fer al bisbe el seu somriure més ample, el va mirar directament en els ulls, va fer-li una encaixada i va conservar el somriure fins que el bisbe va sortir de la sala. Quan l’Alcalde va tornar a la seva taula, va prémer un botó i va dir:

—El cap de la Comissió d’Urbanització.

Després va haver-hi un bip-bip baix, l’Alcalde va agafar el telèfon i va dir:

—Mort? Coneixes aquella església, St. Timothy?… Això… CLASSIFICA-LA COM A MONUMENT HISTÒRIC!