1. EL SENYOR DE L’UNIVERS

En aquell precís moment, en l’exacte tipus d’apartament luxós de Park Avenue que tant obsessionava l’Alcalde… amb sostres de tres metres seixanta… dues ales, una per als blancs anglosaxons i protestants propietaris del pis i l’altra per al servei… Sherman McCoy s’agenollava a la sala d’entrada intentant posar una corretja a un dachshund. El terra era de marbre verd fosc i continuava. Donava a una escala de noguera d’un metre i mig d’ample que s’estenia en una corba sumptuosa fins al pis de dalt. Era la mena d’apartament que només de pensar-hi fa cremar amb flames de cobdícia i ràbia a tothom a tot Nova York i, naturalment, a tot el món. Però Sherman cremava només amb l’ànsia de sortir d’aquest fabulós domini seu durant trenta minuts.

Ja hi era, doncs, amb tots dos genolls a terra, lluitant amb un gos. El dachshund, s’imaginava, era el seu visat de sortida.

Mirant Sherman McCoy així corbat i vestit d’aquella manera, amb la camisa escacada, pantalons de caqui i mocassins balders de cuir, ningú no s’imaginaria la figura imponent que tenia normalment. Encara jove… trenta-vuit anys… alt… gairebé un metre vuitanta… molt ben plantat… fins al punt de ser dominador… tan dominador com el seu pare, el Lleó de Dunning Sponget… tot un cap de cabells color de sorra… un nas llarg… un mentó prominent… S’enorgullia del seu mentó. El mentó dels McCoy; el Lleó el tenia, també. Era un mentó masculí, un mentó gros i rodó com els homes de Yale acostumaven a tenir en els dibuixos de Gibson i Leyendecker, un mentó aristocràtic, si voleu saber el que pensava Sherman. Ell mateix era un home de Yale.

Però en aquest moment se suposava que tota la seva aparença deia: «Només porto el gos a passeig».

El dachshund semblava saber el que passaria. Continuava ajupint el cap, fugint del collar. Les cames atrofiades de l’animal eren enganyadores. Si intentaves agafar-lo, es transformava en un tub de seixanta centímetres embolicat amb músculs. En la lluita, Sherman va haver d’envestir. I quan ho va fer, la seva ròtula va anar contra el terra de marbre i el dolor el va fer enfadar.

—Vine, Marshall —va continuar murmurant—. Espera, maleït.

L’animal va abaixar de nou el cap i ell va fer-se mal de nou al genoll i ara es va ressentir no solament contra l’animal sinó contra la dona també. Per començar, eren les il·lusions de la dona sobre una carrera com a decoradora d’interiors que havien portat a aquella exhibició aparatosa de marbre. La puntera negra d’una sabata de dona…

… ella era allà.

—T’estàs divertint molt, Sherman. Què diantre fas?

Sense mirar-la:

—Portaré el Marshall a pa-s-s-s-seig.

Passeig va sortir com un gruny, perquè el dachshund va intentar una maniobra de patinatge i Sherman va haver de posar el braç al voltant de la secció mitjana del gos.

—Sabies que plou?

Encara no va mirar.

—Sí, és clar.

Finalment va aconseguir passar la corretja pel coll de l’animal.

—Tot d’un plegat, comences a ser molt amic del Marshall.

Què és això? Era ironia? Sospitaria d’alguna cosa? La va mirar.

Però el somriure a la seva cara era òbviament genuí, molt afable… un somriure encantador, de fet… Encara una dona molt maca, la meva dona… amb les seves faccions fines, els ulls grossos i d’un blau clar, els cabells marrons brillants… Però té quaranta anys!… No es pot fugir d’això… Avui maca… Demà diran que és una dona molt interessant… No és culpa seva… Però tampoc no és meva la culpa!

—Tinc una idea —va dir ella—. Per què no em deixes que porti jo el Marshall a passeig? O que enviï l’Eddie. Tu pots anar a dalt i llegir un conte a la Campbell abans que se’n vagi a dormir. Li agradarà molt. No arribes a casa tan aviat gaire sovint. Per què no ho fas?

Ell la va mirar. No era un truc! Era sincera! I tanmateix zip zip zip zip zip zip zip amb alguns moviments ràpids, algunes petites frases, ella havia… l’havia lligat amb nusos! —corretges de culpa i de lògica! Sense ni tan sols esforçar-s’hi!

El fet que Campbell pogués estar al seu petit llit —la meva única filla!… l’absoluta innocència d’una nena de sis anys!— desitjant que ell li llegís un conte… mentre ell… el que feia ara… Culpable!… El fet que normalment arribava a casa massa tard per veure-la… Doblement culpable!… Idolatrava la Campbell! —l’estimava més que res en el món!… Per empitjorar les coses —la lògica de la cosa! L’agradable cara de l’esposa que mirava ara acabava de fer un suggeriment considerat i assenyat, un suggeriment lògic… tan lògic que ell va quedar sense paraula! No hi havia prou mentides en el món per a superar una lògica d’aquestes! I ella només intentava ser simpàtica!

—Endavant —va dir ella—. La Campbell estarà tan contenta. Jo m’encarrego del Marshall.

El món estava de cap per avall. Què feia ell, un Senyor de l’Univers, allà a terra, reduït a escorcollar el cervell per trobar mentides per trampejar la lògica amable de la seva dona? Els Senyors de l’Univers eren una sèrie de ninots de plàstic cridaners i rapaços, amb els quals a la seva altrament perfecta filla li agradava jugar. Semblaven déus nòrdics que aixequessin pesos, i tenien noms com Dracon, Ahor, Mangelred i Blutong. Eren extremament vulgars, fins i tot com a joguines de plàstic. Tanmateix, un bell dia, en un atac d’eufòria, després d’haver agafat el telèfon i haver rebut una comanda de bons zero que li havia portat una comissió de 50.000 dòlars, així mateix, aquesta mateixa frase li havia bullit al cervell. A Wall Street, ell i alguns altres —quants?, tres-cents, quatre-cents, cinc-cents?— havien esdevingut precisament allò… Senyors de l’Univers. No hi havia… cap límit! Naturalment mai no havia murmurat aquestes paraules absolutament a ningú. No era ximple. Però no se les podia treure del cap. I vet aquí el Senyor de l’Univers, a terra amb un gos, lligat per dolçor, culpa, lògica… Per què no podia ell (sent un Senyor de l’Univers) simplement explicar-ho a la dona? Mira, Judy, encara t’estimo, i no vull canviar res d’això, però el cas és que jo, un Senyor de l’Univers, un home jove encara, al pic de la vida, em mereixo més de tant en tant, quan l’esperit m’empeny…

… però sabia que no podria posar mai una idea d’aquelles en paraules. Així, el ressentiment va començar a bullir-li al cervell… En certa manera ella s’ho va demanar, oi… Aquelles dones que ara sembla desitjar per companyia… aquelles… aquelles… La frase li entra al cap en aquell precís moment: radiografies socials… Es mantenen tan primes, semblen com imatges als raigs X… Pots veure la llum a través dels seus ossos… mentre xerren sobre interiors i jardinatge… i fotent les potes escanyolides en pantis tubulars metàl·lics Lycra per a les seves classes d’Entrenament Esportiu… I no n’ha ajudat cap, realment!… Mira les cares i els colls… estirats… No hi ha dubte… Entrenament Esportiu… tornant-se una d’elles…

Va aconseguir fabricar el ressentiment exactament necessari per inflamar el famós geni McCoy.

Podia sentir com la cara se li escalfava. Va abaixar el cap i va dir:

—Juuuuuudy…

Era un crit sufocat per les dents. Va prémer el polze i els primers dos dits de la mà esquerra i els va sostenir davant de les barres tibades i els ulls abrusadors i va dir:

—Mira… Jo portaré-el-gos-a-passeig… I per això jo… portaré-el-gos-a-passeig… D’acord?

A mig camí, sabia que era totalment desproporcionat amb… amb… però no podia tornar enrere. Això, al capdavall, era el secret del geni McCoy… a Wall Street… on sigui… l’excés imperiós.

Els llavis de Judy estirats. Va brandar el cap.

—Si us plau, fes el que vulguis —va dir ella monòtonament. Aleshores va apartar-se, va travessar la sala d’entrada de marbre i va pujar l’escala sumptuosa.

Encara de genollons, va mirar-la, però ella no va girar-se. Si us plau, fes el que vulguis. L’havia vençuda. Era igual. Però era una victòria buida.

Un altre espasme de culpa…

El Senyor de l’Univers es va posar dret i va aconseguir aguantar el ronsal i posar-se l’impermeable. Era un impermeable britànic d’equitació cobert de goma, esmolat però formidable, ple de carteres, tires i corretges. L’havia comprat al Knoud de l’avinguda Madison. Abans considerava el seu aspecte vell com l’adequat, segons la moda de la Sabata Vella de Boston. Ara en dubtava. Va estrebar el dachshund per la corretja i va anar des de la galeria d’entrada fins al vestíbul de l’ascensor i va prémer el botó.

En comptes de continuar pagant 200.000 dòlars l’any per torns a irlandesos de Queens i a porto-riquenys del Bronx per fer anar els ascensors les vint-i-quatre hores, els propietaris dels apartaments havien decidit feia dos anys fer els ascensors automàtics. Aquella nit allò li anava molt bé. Vestit d’aquella manera, darrere d’aquell gos recargolat, no tenia ganes d’estar en un ascensor amb un ascensorista vestit com un coronel de l’exèrcit austríac del 1870. L’ascensor va baixar i va parar dos pisos a sota. Browning. La porta es va obrir i el volum de les dues barres suaus de Pollard Browning va entrar. Browning va mirar Sherman de cap a peus en el seu equip campestre i el gos, sense el més mínim senyal d’un somriure:

—Hola, Sherman.

«Hola, Sherman» era a l’extremitat d’un pal de tres metres i en unes meres quatre síl·labes transmetia el missatge: «Tu i la teva roba i el teu animal defrauden el nostre nou ascensor amb parets de caoba».

Sherman estava furiós però tanmateix es va trobar ajupint-se i agafant el gos de terra. Browning era el president de la comunitat de propietaris de l’edifici. Era un noi de Nova York que ja havia sortit dels lloms de sa mare com a soci de Davis Polk i president de la Downtown Association. Tenia només quaranta anys però semblava que en tingués cinquanta durant els últims vint. Es pentinava suaument els cabells enrere sobre un crani rodó. Portava un vestit blau marí immaculat, una camisa blanca, una corbata escacada, i anava sense gavardina. Anava de cara a la porta de l’ascensor, després va girar el cap, va fer una altra mirada a Sherman, no va dir res, i va tornar a girar-se d’esquena.

Sherman el coneixia des que eren nois a l’Escola Buckley. Browning havia estat un estudiant esnob i altiu, gras i vigorós, que als nou anys sabia com enfadar-se amb l’espantosa notícia que McCoy era un nom pagès (i una família pagesa), com a Hatfields and McCoys, mentre que ell, Browning, era un autèntic novaiorquès. Acostumava a dir a Sherman «Sherman McCoy el noi de la muntanya».

Quan van arribar a la planta baixa, Browning va dir:

—Saps que plou, oi?

—Sí.

Browning va mirar el dachshund i va brandar el cap.

—Sherman McCoy. Amic del millor amic de l’home.

Sherman va sentir que s’enrojolava de nou. Va dir:

—És això?

—Què?

—Has vingut des de la planta vuitena fins aquí pensant alguna cosa brillant. És això?

Se suposava que sonava com un sarcasme afable, però sabia que la seva fúria hi havia lliscat per les vores.

—No sé de què em parles —va dir Browning, i va continuar endavant.

El porter va somriure, va balancejar el cap i va conservar la porta oberta per a ell. Browning va sortir sota el tendal fins al seu cotxe. El xofer li va aguantar oberta la porta del cotxe. Ni una sola gota de pluja va tocar la seva forma llustrosa, i va marxar, suaument, immaculadament, cap a l’eixam de llums posteriors vermells que baixaven per Park Avenue. Cap impermeable de muntar rosegat no destorbava l’elegant esquena grassa de Pollard Browning.

De fet, plovia només lleugerament, i no hi havia vent, però el dachshund no hi estava gens interessat. Va començar a lluitar als braços de Sherman. La força del petit malparit! Va posar el gos a terra al passadís sota el tendal i després va passar a la pluja amb la corretja. En la foscor, els edificis d’apartaments a l’altra banda de l’avinguda eren una paret negra serena amagant el cel de la ciutat, que era d’un porpra fumejant. Brillava com inflamat per la febre.

Ostres, no s’estava tan malament allà fora. Sherman va estirar, però el gos es va agafar al passadís amb les ungles.

—Vine, Marshall.

El porter era fora de la porta observant-lo.

—No sembla que li agradi gaire, senyor McCoy.

—A mi tampoc, Eddie. —I perdona el comentari, va pensar Sherman—. Vine, vine, vine, Marshall.

Ara Sherman ja era sota la pluja donant una bona estirada a la corretja, però el dachshund no es bellugava. Així que el va agafar, el va treure del passadís de cautxú i el va posar a la vorera. El gos va intentar escapar-se corrent cap a la porta. Sherman no podia donar-li més corretja, si no tornaria on havia començat. Per això ara s’inclinava cap a una banda i el gos cap a una altra, amb la corretja tibada entre ells. Era un estira i arronsa entre un home i un gos… a Park Avenue. Per quins set sous el porter no tornava a entrar a l’edifici com li corresponia?

Sherman va fer una estirada de debò. El dachshund va lliscar alguns centímetres per la vorera. Podies sentir-li les ungles rascant. Bé, potser si l’arrossegués amb prou força, desistiria i començaria a caminar ni que fos per no ser arrossegat.

—Vine, Marshall! Anem només fins a la cantonada!

Va estirar de nou la corretja i després va continuar estirant amb tota la seva força. El gos va lliscar mig metre. Va lliscar! No volia caminar. No desistiria. El centre de gravetat de l’animal semblava que es trobava al centre de la terra. Era com intentar arrossegar un trineu amb una pila de maons. Ostres, si almenys pogués arribar a la cantonada. Era tot el que volia. Com era que les coses més simples… va fer una altra estirada i després va mantenir la pressió.

Es tombava com un mariner al vent. Començava a sentir-se calent dins de l’impermeable de muntar cobert de goma. La pluja li corria per la cara. El dachshund tenia les potes eixancarrades a la vorera. I els músculs de les espatlles bombats. Gràcies a Déu, almenys no lladrava! Lliscava. Ostres, ho podies sentir! Podies sentir les seves ungles rascant a la vorera. No cedia ni un centímetre. Sherman tenia el cap baix, les espatlles corbades, arrossegant l’animal en la foscor i la pluja de Park Avenue. Sentia la pluja al bescoll.

Va ajupir-se i va agafar el dachshund, entrellucant l’Eddie, el porter, mentre ho feia. Encara mirava! El gos va començar a saltar i a debatre’s. Sherman va ensopegar. Va mirar a sota. La corretja se li havia embolicat al voltant de les cames. Va començar a caminar al llarg de la vorera. Finalment va arribar a la cantonada, on hi havia la cabina de telèfon. Va posar el gos a la vorera.

Ostres! Gairebé es va escapar. Agafa la corretja justament a temps. Està suant. Té el cap xop de la pluja. El cor li batega. Fica un braç per la baga del coble. El gos continua lluitant. La corretja és una altra vegada al voltant de les cames de Sherman. Agafa el telèfon i se’l posa entre el muscle i l’orella i busca a la butxaca, troba un quart de dòlar, el deixa caure a la ranura i marca.

Tres tocs i una veu de dona:

—Digui!

Però no era la veu de Maria. Va pensar que devia ser la seva amiga Germaine, a qui va rellogar l’apartament. Per això va dir:

—Puc parlar amb la senyoreta Maria, si us plau?

La dona va dir:

—Sherman? Ets tu?

Ostres! És la Judy! Havia trucat a casa seva! Està aterrit —paralitzat!

—Sherman?

Penja. Oh, Déu. Què pot fer ara? Farà l’orni. Quan li ho pregunti, dirà que no sap de què li parla. Al cap i a la fi, només ha dit cinc o sis mots. Com pot ella estar-ne tan segura?

Però és igual. Ella n’estarà segura, és clar. Per altra banda, ell no és bo fent l’orni. Ella veurà de seguida la veritat. De totes maneres, què pot fer més?

Va quedar allà a la pluja, en la foscor, prop del telèfon. L’aigua li havia penetrat a dins del coll de la camisa. Respirava feixugament. Intentava imaginar si seria molt dolent. Què faria ella? Què diria? Estaria molt furiosa? Aquesta vegada tindria alguna cosa que podria realment treballar. Es mereixia l’escena si realment la volia. Ell havia estat realment estúpid. Com podria haver fet una cosa d’aquestes? Es va censurar. Ja no estava enfadat amb la Judy. Podria sortir-se’n amb un bluf, o realment l’havia espifiada? L’havia realment ferida?

De sobte Sherman va veure una figura que s’acostava per la vorera entre les ombres negres i humides de les cases i els arbres. Fins i tot a quinze metres, en la foscor, la podia remarcar. Era aquella profunda preocupació que viu a la base del crani de tots els residents de Park Avenue al sud del carrer Noranta-sisè —un jove negre, alt, fort, amb bambes blanques amb sola de goma. Ara era a dotze metres, a deu. Sherman va mirar-lo. Bé, que vingui! No em mouré! És el meu territori! No cediria davant cap ’punk’ del carrer!

El jove negre va fer de sobte un gir de noranta graus i va travessar el carrer cap a la vorera de l’altra banda. La llum feble groga d’un fanal de vapor de sodi va reflectir-se-li durant un instant a la cara quan repassava Sherman.

Havia travessat! Quina sort!

Sherman McCoy no va pensar que el que el xicot havia vist era un blanc de trenta-vuit anys, xop, portant una mena d’impermeable que semblava militar, ple de corretges i solapes, amb un animal fent bots violentament als braços, que el mirava amb els ulls molt oberts i parlava tot sol.

Sherman continuava al costat del telèfon, anhelant, gairebé panteixant. Què faria ara? Se sentia tan vençut que potser seria millor tornar a casa. Però si tornés immediatament, seria massa obvi, oi? No havia sortit a passejar el gos sinó a fer una trucada. Per altra banda, fos el que fos que Judy li digués, no hi estava preparat. Li feia falta pensar. Li feia falta un consell. Li feia falta treure aquell animal intractable de la pluja.

Per això va ficar una altra moneda i va recordar curosament el número de Maria. S’hi va concentrar. El va agafar fortament. Després el va marcar amb una lentitud laboriosa, com si fes servir per primera vegada aquesta invenció particular, el telèfon.

—Hola?

—Maria?

—Sí?

Res d’arriscar-se:

—Sóc jo.

—Sherman?

El nom va esdevenir Xergman. Sherman va sentir-se segur. Era Maria, sens dubte. Tenia aquella varietat d’accent del sud en què la r és uvular a la francesa i les sibilants dentals. Gos era goz, sabata era zabata i cassola era cazola.

—Escolta —va dir ell—. Vindré tot seguit. Sóc en una cabina. Només a un parell de blocs.

Va haver-hi una pausa, que ell va entendre que volia dir que ella estava irritada. Finalment:

—On dimonis has estat?

On dimonizazestat?

Sherman va riure, taciturn:

—Mira, vinc de seguida.

L’escala s’enfonsava i gemegava quan Sherman pujava. A cada pis un sol tub fluorescent circular nu de 22 watts, conegut com l’Halo de l’Amo, irradiava una llum blava, fluixa i tubercular cap a les parets. Sherman va passar portes d’apartaments amb innombrables panys, l’un darrere l’altre en columnes èbries. Hi havia cobertes anti-alicates sobre els panys i ferros anti-peu-de-cabra sobre els muntants i pantalles anti-rebentapisos sobre els plafons de les portes.

En els moments alegres, quan el Rei Príap regnava sense crisis al seu domini, Sherman feia aquesta pujada fins a casa de Maria amb un regust romàntic. Que n’era, de bohemi! Com… era real aquest lloc! Que n’estava d’absolutament cert, en aquest moment, quan el Senyor de l’Univers s’apartava de les deprimides propietats de Park Avenue i Wall Street i permetia que les seves hormones bergants sortissin de barrila! L’habitació de Maria, amb el seu armari-cuina i un altre armari-cambra de bany, aquest suposat apartament seu, quart pis cap al darrere, que rellogava a la seva amiga Germaine —bé, era perfecte. Germaine també valia la pena. Sherman l’havia trobada dues vegades. Semblava una boca d’incendis. Tenia una tanca ferotge de pèls al llavi superior, pràcticament un bigoti. I què? Era tot real! Sòrdid! Nova York! Un corrent de foc als lloms!

Però aquesta nit Príap no regnava. Aquesta nit el macabre de la vella casa marró pesava sobre el Senyor de l’Univers.

Només el dachshund estava feliç. Traginava la panxa escala amunt amb passos alegres. Aquí dins s’estava sec i feia calor, i hi era conegut.

Quan Sherman va arribar a la porta de Maria, es va sorprendre de trobar-se sense alè. Suava. El seu cos estava positivament florit sota l’impermeable de muntar, la camisa escacada, i la samarreta.

Abans que hi pogués picar, la porta es va obrir uns trenta centímetres i vet-la aquí. No va obrir més. Era allà mirant Sherman de cap a peus com si estigués enfadada. Els ulls li guspirejaven damunt d’aquells seus notables pòmuls alts. Els seus cabells curts eren com una caputxa negra. Els seus llavis estaven aixecats en una O. Tot seguit es van obrir en un somriure i va començar a riure amb la boca tancada i petits ruflets pel nas.

—Bé, vinga —va dir Sherman—, deixa’m entrar! Espera fins que et conti el que m’ha passat.

Ara Maria va estirar la porta i va obrir-la del tot, però, en comptes de fer-lo entrar, es va recolzar al batent i va creuar les cames i després els braços a sota els pits i va continuar mirant-lo i rient amb la boca tancada. Portava escarpins de taló alt amb un patró escacat blanc i negre al cuir. Sherman sabia poc de patrons de sabates, però va comprendre que allò era el darrer crit. Portava una faldilla de gavardina blanca de sastre, molt curta, uns bons deu centímetres a sobre dels genolls, mostrant les cames, que per als ulls de Sherman eren com les cames d’una ballarina, i accentuant la seva cintura fina. Portava també una brusa de seda blanca, oberta fins al començament dels pits. La llum de la minúscula entrada era tal que donava relleu a tot el seu conjunt: els cabells negres, aquells pòmuls, les faccions fines de la cara, la corba inflada dels llavis, la brusa cremosa, aquells pits de flam cremós, les cames trèmules, tan despreocupadament creuades.

—Sherman… —Xerg-man—. Saps una cosa? Ets molt maco. Ets exactament com el meu germà petit.

El Senyor de l’Univers estava una mica molest, però va entrar, i va dir:

—Ostres, ostres. Espera fins que et conti el que ha passat.

Sense alterar la seva posa a la porta, Maria va mirar el gos, que ensumava la moqueta.

—Què tal, Marshall? —Margxall—. Ets un tros de llonganissa xop, Marshall.

—Espera fins que et conti…

Maria va començar a riure i després va tancar la porta.

—Sherman… tens l’aire d’algú que acaba de ser… fotut al carrer… —va llançar a l’aire un tros de paper imaginari—… i abandonat.

—És així que em sento. Deixa’m contar-te el que ha passat.

—Exactament com el meu germà petit. Arribava cada dia de l’escola amb el melic a la vista.

Sherman va mirar avall. Era cert. La camisa escacada li havia sortit dels pantalons i tenia el melic a la vista. Va ficar la camisa als pantalons, però no es va treure l’impermeable de muntar. No es podia quedar. No es podia quedar gaire. No sabia com dir-ho a Maria.

—Cada dia el meu germà petit es barallava a l’escola…

Sherman va parar d’escoltar. Estava cansat del germà petit de la Maria, no tant perquè la implicació de la història era que ell, Sherman, era infantil, sinó perquè ella hi insistia tant. A primera vista, Maria no havia semblat mai a Sherman una noia del sud. Semblava italiana o grega. Però parlava com una noia del sud. La xerradissa simplement sortia. Encara parlava quan Sherman va dir:

—Saps, acabo de trucar-te des d’una cabina. Vols saber el que ha passat?

Maria es va girar i va caminar fins al centre de l’apartament, amb el cap inclinat cap a un costat, les mans als malucs, un dels peus amb talons alts doblegat d’una manera despreocupada, els muscles llançats enrere i l’esquena lleugerament arquejada, empenyent els pits endavant, i va dir:

—Que veus alguna cosa nova?

De què carai parlava ella? Sherman no tenia disposició per a res nou. Però va mirar-la obedientment. Tenia un nou pentinat? Una nova joia? Senyor, el marit la carrega amb tantes joies, que no en podria estar al corrent! No, deu ser alguna cosa a la casa. Els ulls li van saltar al voltant. Havia estat probablement construït com una habitació de criatura feia cent anys. Hi havia un petit ampit amb tres finestres i un seient tot al voltant. Va inspeccionar els mobles… les mateixes tres cadires, la mateixa taula de pedestal de roure desmanyotada, el mateix llit de matalàs i capsa amb una coberta de pana i tres o quatre coixins de palla a sobre en un intent de fer-lo semblar un divan. Tot el lloc xisclava: Improvisat. En tot cas, no havia canviat.

Sherman va brandar el cap.

—No, realment?

Maria va bellugar el cap en direcció al llit.

Ara Sherman va adonar-se, sobre el llit, d’una petita pintura amb un marc simple de fusca blanca. Va fer un parell de passos per acostar-s’hi més. Era el retrat d’un home nu, vist pel darrere, dibuixat amb pinzellades negres tosques, de la manera que una criatura de vuit anys podria fer, assumint que una criatura de vuit anys tingués la idea de pintar un home nu. Semblava que l’home es dutxava, o almenys hi havia el que semblava un broc al damunt del seu cap i algunes ratlles negres grolleres sortien del broc. Semblava que es dutxava amb petroli. La carn de l’home era bronzejada amb taques malaltisses d’espígol rosa com si tingués cremades. Quina merda… Era fast… Però exhalava la santificada olor d’art seriosa, i així Sherman va dubtar de ser sincer.

—On has trobat això?

—T’agrada? Coneixes la seva obra?

—L’obra de qui?

—Filippo Chirazzi.

—No, no conec la seva obra.

Ella somreia.

—Hi havia un article sencer sobre ell al Times.

Sense voler fer el filisteu de Wall Street, Sherman va resumir el seu estudi de l’obra mestra.

—Bé, té una certa… com dir-ho?… sinceritat. —Va lluitar contra el desig de ser irònic—. On l’has aconseguit?

—Filippo me l’ha regalat.

Molt alegre.

—Molt generós.

—Arthur ha comprat quatre dels seus quadres, dels grans.

—Però no l’ha donat a l’Arthur, sinó a tu.

—Jo en volia un. Els grans són de l’Arthur. Per altra banda, l’Arthur no sabria distingir Filippo d’un… no sé què, si jo no li ho hagués dit.

—Ah.

—No t’agrada, oi?

—M’agrada. Per dir-te la veritat, estic vibrant. Acabo de fer una cosa tan estúpida.

Maria va desistir de la seva posa i va asseure’s a la vora del llit, l’aspirant a divan, com per dir:

—D’acord, estic a punt per escoltar.

Va creuar les cames. La faldilla li anava ara a la meitat de les cuixes. Encara que aquelles cames, aquelles exquisides cames i els malucs, no interessaven ara, Sherman no hi podia apartar els ulls. Les mitges les feien lluir. Brillaven. Cada vegada que es movia, els reflexos tremolaven.

Sherman va continuar dret. No tenia molt de temps, com estava a punt d’explicar.

—He portat el Marshall a passeig. —El Marshall jeia ara a la catifa—. I plou. I ell comença a donar-me feina.

Quan va arribar a la part de la trucada mateixa, va posar-se molt nerviós fins i tot quan la descrivia. Va adonar-se que Maria contenia la seva preocupació, si en tenia cap, amb molt d’èxit, però ell no podia calmar-se. Va cabussar-se dins el cor emocional de l’afer, el que havia sentit immediatament després de penjar —i Maria el va tallar arronsant les espatlles i amb un petit moviment ràpid en l’aire amb el dors de la mà.

—Oh, això no és res, Sherman.

’Xò no’s re Xergman.

Ell la va mirar.

—Però només has fet una trucada. No sé per què no has dit: «Oh, perdona. Trucava a la meva amiga Maria Ruskin». Jo hauria fet això. Jo mai no em molesto a mentir a l’Arthur. No li conto totes les coses petites, però no li menteixo.

Podria realment haver fet servir una estratègia descarada? Va fer-ho passar pel cervell.

—Uhmmmmmmrnm. —Va acabar com un gemec—. No sé com és possible sortir a dos quarts de deu de la nit i dir que porto el gos a passeig i després trucar i dir: «Oh, perdó, estic realment aquí trucant a la Maria Ruskin».

—Saps quina diferència hi ha entre tu i jo, Sherman? Tu tens pena de la teva dona i jo no tinc pena de l’Arthur. L’Arthur en farà setanta-dos l’agost vinent. Quan es va casar amb mi sabia que jo tenia els meus amics, i sabia que no li agradaven, i ell tenia els seus amics i sabia que no m’agradaven. No els aguanto. Tots aquells yids vells… No em miris com si jo hagués dit alguna cosa terrible! És així que l’Arthur parla. «Els yiddim». I els goïm, i jo sóc una shiksa. Mai no havia escoltat paraules d’aquestes abans de conèixer l’Arthur. Sóc jo qui està casada amb un jueu, no tu, i he hagut d’empassar-me prou d’aquestes històries jueves durant els últims cinc anys per poder fer-ne servir una mica si em ve de gust.

—Li has dit que tens un apartament aquí?

—És clar que no. T’he dit que no li menteixo, però no li conto tots els petits detalls.

—Això és un petit detall?

—No és tan gran com tu et creus. És pesat com un mal de cap. L’amo està una altra vegada enfadat.

Maria es va aixecar i va anar fins a la taula i va agafar un full de paper i el va donar a Sherman i va tornar a la vora del llit. Era una carta de la firma d’advocats Golan, Shande, Morgan i Greenbaum a la senyoreta Germaine Boll a propòsit de la seva situació com a llogatera d’un apartament de renda limitada, propietat de Winter Real Properties, Inc. Sherman no s’hi podia concentrar. No hi volia pensar. Es feia tard. Maria continuava fugint d’estudi. Es feia tard.

—No ho sé, Maria. És una cosa que Germaine ha de contestar.

—Sherman?

Ella somreia amb els llavis separats. Es va posar dreta.

—Sherman, vine aquí.

Ell va fer un parell de passos en la seva direcció, però es va resistir a acostar-s’hi molt. L’expressió de la seva cara deia que tenia la intenció de tenir-lo molt a prop.

—Creus que tens problemes amb la teva dona, i tot el que has fet és una trucada.

—Bé, no crec que tinc problemes, sé que tinc problemes.

—Bé, si ja tens problemes i ni tan sols has fet res, aleshores pots fer alguna cosa, ja que no hi ha gran diferència.

Aleshores ella el va tocar.

El Rei Príap, que es moria de por, ara es va aixecar d’entre els morts.

Jaient al llit, Sherman va mirar el dachshund. L’animal s’havia aixecat de la catifa i havia pujat al llit i els mirava remenant la cua.

Senyor! Hi havia per atzar alguna manera que un gos pogués indicar… Els gossos feien alguna cosa que mostrés que havien vist… Judy coneixia els animals. Reia i parlava sobre tots els humors de Marshall, fins que es feia fastigós. Els dachshunds feien alguna cosa especial després d’observar… Però tot seguit el seu sistema nerviós va començar a dissoldre’s i va deixar de preocupar-se.

Sa Majestat, el rei més antic, Príap, Senyor de l’Univers, no tenia consciència.

Sherman va entrar a casa i va insistir a amplificar els sons habitualment suaus:

—Noi, noi, Marshall, apa!

Es va treure l’impermeable de muntar amb molt de remor del teixit cobert de goma i tritlleig de les sivelles i alguns ufs.

Cap senyal de Judy.

El menjador, la sala d’estar i una petita biblioteca eren després de la galeria de marbre de l’entrada. Cadascuna tenia els seus centelleigs i fulgors familiars de fusta tallada, vidre tallat, ombres de seda crua, laca envernissada i la resta dels tocs de la seva dona, l’aspirant a decoradora, amb un preu que et treu l’alè. Després ho va remarcar. La gran butaca de cuir amb orelles, que normalment era girada cap a la porta de la biblioteca, era en una altra posició. Podia veure només el cim del cap de Judy per darrere. Hi havia un llum al costat de la cadira. Semblava que llegia un llibre.

Va anar fins a la porta.

—Bé! Ja som aquí!

Cap resposta.

—Tenies raó. He quedat xop i el Marshall no estava gens content.

Ella no es va girar. Es va sentir només la seva veu, venint de la butaca amb orelles.

—Sherman, si vols parlar a algú que es diu Maria, per què m’has trucat a mi?

Sherman va fer un pas endins de la sala.

—Què vols dir? Si vull parlar amb qui?

La veu:

—Oh, per l’amor de Déu. Si us plau, no et molestis a mentir.

—Mentir? Sobre què?

Aleshores Judy va allargar el cap per un costat de la butaca amb orelles. La mirada que li va fer!

Amb el cor defallint, Sherman va anar fins a la cadira. Dins la seva corona de cabells castanys suaus la cara de la seva dona era pura agonia.

—De què parles, Judy?

Estava tan enfadada que al començament no aconseguia parlar.

—M’agradaria que poguessis veure l’aire vulgar de la teva cara.

—No sé de què em parles?

L’estridència de la seva veu la va fer riure.

—Molt bé, Sherman, vols quedar-te aquí i dir-me que no has trucat a casa per parlar amb algú que es diu Maria?

—Amb qui?

—Endevino que una petita meuca que es diu Maria.

—Judy, ho juro, no sé de què em parles! He portat Marshall a passeig! Ni tan sols conec ningú que es digui Maria! Algú ha trucat demanant algú que es diu Maria?

—Uhhh! —Va ser un gemec curt, incrèdul. Es va posar dreta i el va mirar de fit a fit—. Et creus que no conec la teva veu al telèfon?

—Potser sí, però no l’has sentida aquesta nit. Ho juro.

—Menteixes! —Li va fer un somriure horrible—. I ets un mentider infame. I ets una persona infame. Penses que ets tan distingit i al capdavall ets tan vulgar. Menteixes, oi que sí?

—No menteixo. Ho juro per Déu, he portat Marshall a passeig, torno i zas… vull dir, no sé què dir, perquè realment no sé de què em parles. Em demanes que provi una proposició negativa.

—Proposició negativa. —El fàstic degotava de la frase estrafolària—. Has estat fora prou temps. Has anat a fer-li el petó de bona nit i acotxar-la també?

—Judy…

—Sí?

Sherman va apartar el cap de la seva mirada abrusadora, va girar els palmells amunt i va sospirar.

—Escolta, Judy, estàs totalment… totalment… absolutament equivocada. Ho juro per Déu.

Ella el va mirar. De sobte va haver-hi llàgrimes als seus ulls.

—Ah, ho jures per Déu. Oh, Sherman. —Ara començava a empassar-se les llàgrimes pel nas—. Jo aniré… aniré a dalt. Vet aquí el telèfon. Per què no li truques des d’aquí? —Obligava els mots a sortir a través de les llàgrimes—. M’és igual. Realment, m’és igual.

Després va sortir de la sala. Ell va sentir com les seves sabates talonejaven sobre el marbre dirigint-se a l’escala.

Sherman va anar fins a la taula i va asseure’s a la seva cadira giratòria Hepple blanca. Es va ensorrar. Els seus ulls van il·luminar-se en contemplar el fris que corria al voltant del sostre. Era tallat de sequoia índia, en alt relleu, amb forma de figures corrent per la vorera d’una ciutat. Judy l’havia encarregat a Hong Kong per una suma desconcertant… dels meus diners. Després es va inclinar endavant. Maleïda. Va intentar desesperadament re-encendre els focs de la indignació dels justos. Els pares tenien raó, oi que sí? Ell es mereixia més. Ella era dos anys més gran que ell, i la mare havia dit que aquestes coses podien tenir importància —cosa que, de la manera que ella ho havia dit, significava que tindrien importància, però que l’havia escoltada? Ohhhhh, no. El pare, pretesament referint-se a Cowles Wilton, que havia fet un casament breu i confús amb una noia jueva que ningú no coneixia, havia dit: «No és igualment fàcil enamorar-te d’una noia rica de bona família?». I l’havia escoltat? Ohhhhhh, no. Tots aquests anys, Judy, filla d’un professor d’història del Midwest —un professor d’història del Midwest!—, havia actuat com si fos una aristòcrata intel·lectual, però no li havia costat fer servir els seus diners i de la seva família per entrar en el seu nou grup social i començar el seu negoci de decoració i tacar els seus noms i el seu apartament a les pàgines d’aquelles publicacions vulgars, W i Architectural Digest i tota la resta, oi? Ohhhhhhhhh, no, ni pensar-hi! I ell amb què es va quedar? Amb una tia de quaranta anys corrent a les seves classes d’Entrenament Esportiu…

… i de sobte la veu com la va conèixer aquella nit feia catorze anys al Village, a l’apartament d’Hal Thorndike amb les parets color de xocolata i l’enorme taula coberta amb obeliscs i la colla que anava molt enllà de bohèmia, si ell entenia els bohemis —i la noia amb els cabells castanys clars i les faccions fines, fines, i el vestit minso molt curt que mostrava tant del seu cos perfecte. I de sobte sent la manera inefable com es van acostar en el capoll perfecte, en el seu petit apartament al carrer Charles i al petit apartament d’ella al West Dinovè, immunes a tot el que els seus pares i Buckley i St. Paul i Yale sempre li havien imposat —i recorda com li ho havia contat— amb pràcticament aquestes paraules!, que el seu amor ho transcendiria… tot…

… i ara ella, amb quaranta anys, passant gana i fent Entrenament Esportiu per arribar a la gairebé perfecció, se’n va al llit plorant.

Es va repenjar a la cadira giratòria una vegada més. Com molts homes abans, no estava a l’altura, al capdavall, de les llàgrimes d’una dona. Va penjar el seu noble mentó sobre la clavícula. Havia fracassat.

Distret, va tocar el botó a la taula. La porta de tambor d’un armari faux-Sheraton va enretirar-se i va descobrir la pantalla d’un televisor. Un altre toc de la seva estimada decoradora ploranera. Va obrir el calaix de la taula, va treure l’eina de control a distància i va engegar l’aparell. L’informatiu. L’Alcalde de Nova York. Un escenari. Una multitud furiosa de negres. Crits… caos… un autèntic merder. Absolutament inútil. Per a Sherman no tenia més sentit que una ratxa de vent. No aconseguia concentrar-se. El va tancar.

Ella tenia raó. El Senyor de l’Univers era vulgar, i era infame, i un mentider.