20. TRUCADES DES DE DALT

Gene Lopwitz no rebia visites a la seva taula. Les feia seure en un grup de butaques angleses Chippendale amb orelles, amb tauletes irlandeses Chippendale al davant de la llar de foc. El grup de Chippendale, com els altres grups de mobles a l’enorme espai, era creació de Ronald Vine, el decorador. Però la llar de foc era de Lopwitz. La llar de foc anava. Els grums de la sala de bons, que semblaven vigilants de banc envellits, podien realment encendre un foc de troncs —un fet que havia provocat diverses setmanes de burles als cínics de la casa com Rawlie Thorpe.

Com que era una torre de despatxos moderna, l’edifici no tenia sortides de xemeneia. Però després d’un any de grans èxits, Lopwitz estava decidit a tenir al seu despatx una llar de foc que funcionés, amb una lleixa de fusta tallada. I per què? Perquè Lord Upland, propietari del Daily Courier de Londres, en tenia una. Aquell par auster havia ofert un dinar a Lopwitz a la seva suite de despatxos en un vell i impressionant edifici de maons a Fleet Street, amb l’esperança que li col·loqués una bona quantitat d’accions del Daily Courier «creativament estructurat» als ianquis. Lopwitz no havia oblidat mai com un majordom havia vingut de tant en tant a posar un tronc al foc calent i crepitant de la llar. Era tan… com ho diria?… tan aristocràtic. Lopwitz s’havia sentit com un noiet feliç que havia estat invitat a la llar d’un gran home.

La llar. Aquella era la clau. Els britànics, amb aquell seu instint de classe sempre segur, comprenien que, si un home estava al cim en els negocis, no podia tenir un despatx vulgar que el fes semblar com una peça intercanviable d’un gran mecanisme. No, havia de tenir un despatx com la casa d’un noble, com si digués: «Jo, personalment, sóc el senyor, creador i amo d’aquesta organització». Lopwitz havia acabat, en una lluita terrible amb els propietaris de la torre, la companyia de gestió que l’administrava i el Departament de Bombers de l’Ajuntament, i la construcció de les sortides i respiralls havia costat 350.000 dòlars, però havia acabat per aconseguir el que volia i Sherman McCoy ara mirava pensativament la boca d’aquella llar baronial, cinquanta plantes al damunt de Wall Street, al costat de la sala de bons de Pierce & Pierce. Però no hi havia foc a la llar. Feia molt que no n’hi havia.

Sherman podia sentir al pit la vibració elèctrica de la taquicàrdia. Tots dos, Lopwitz i ell mateix, seien en els monstres orelluts Chippendale. Lopwitz no era gaire bo en converses preparatòries fins i tot en els moments més feliços, i aquest petit encontre seria trist. La llar… el nerviosisme… ostres… Bé, qualsevol cosa era millor que semblar un gos apedregat. Així, Sherman es va posar dret a la cadira, va aixecar el mentó i fins i tot va aconseguir mirar per sota del nas el senyor i amo d’aquesta poderosa organització.

—Sherman —va dir Gene Lopwitz—, amb tu no aniré amb embuts. Et respecto massa per a fer això.

La vibració elèctrica al pit! El cervell de Sherman va córrer amb el cor i es va trobar preguntant-se, d’una manera ximple, si Lopwitz sabia d’on venia la frase «anar amb embuts». Probablement no.

—Vaig tenir una llarga conversa amb l’Arnold el divendres —deia Lopwitz—. Ara, el que et diré… vull deixar clara una cosa, no són els diners perduts… el problema no és aquest. —Aquesta expedició al terreny psicològic va fer que les galtes ja enfonsades de Lopwitz semblessin perplexament arrugades. Era un fanàtic del jogging (raça de les 5 de la matinada). Tenia l’aire atlètic esprimatxat i obsessionat d’aquells que miraven diàriament la cara ossuda del gran déu Aeròbic.

Ara havia entrat en el cas d’Òscar Suder i dels bons d’United Fragrance… Òscar Suder… i va pensar en el City Light. Què voldria dir «a la vora d’una decisió important en el cas Henry Lamb»? La història, per a aquell mateix Fallow, era misteriosament vaga, excepte per dir que la «revelació» havia estat desencadenada per la notícia del City Light sobre la possible matrícula. Desencadenada! Era la paraula que feien servir! I aquella paraula havia desencadenat la taquicàrdia mentre seia amagat al wàter. Cap dels altres diaris no s’hi referia.

Ara Lopwitz continuava sobre el cas d’estar absent el dia de la gran emissió de bons. Sherman podia veure les mans gomoses de Freddy Button fent voleiar la cigarrera. Els llavis de Gene Lopwitz es movien. El telèfon a la taula de Chippendale irlandès al costat de la butaca de Lopwitz va sonar amb un murmuri discret. Lopwitz el va agafar i va dir:

—Sí?… D’acord, bé. Encara és a la línia?

Inexplicablement, Lopwitz ara somreia a Sherman i va dir:

—Un segon només. Vaig deixar l’avió a Bobby Shaflett perquè pogués arribar a temps a Vancouver. Són a sobre Wisconsin o Dakota del Sud o qualsevol altre lloc.

Lopwitz ara havia abaixat els ulls, s’havia penjolat a la cadira i somreia anticipant la conversa amb el famós Hillbilly Daurat, el famós volum mantegós i la veu de tenor del qual eren ara al reactor de Lopwitz amb vuit places i motors Rolls-Royce. Parlant rigorosament, l’avió era de Pierce & Pierce, però per a tots els efectes pràctics era seu, personal. Lopwitz va abaixar el cap i la seva cara es va animar molt i va dir:

—Bobby? Bobby? Pots sentir-me?… Què hi ha? Va tot bé?… Et tracten bé?… Què?… Digui! Digui!… Bobby? Que ets aquí? Digui! Pots sentir-me? Bobby?

Encara agafant el telèfon, Lopwitz va mirar Sherman amb les celles corrugades, com si hagués acabat de fer alguna cosa molt pitjor que ser enganyat en l’afer de la United Fragrance i abandonar la feina sense permís.

—Merda —va dir—. S’ha tallat. —Va pitjar el telèfon—. Senyoreta Bayles?… S’ha tallat. Vegi si aconsegueix agafar de nou l’avió.

Va penjar amb un aire infeliç. Havia perdut l’oportunitat de fer que el gran artista, la gran pilota de greix i fama, li ho agraís i així prestés homenatge a l’eminència de Lopwitz des dels cels, deu mil metres al damunt de la gran pàtria americana.

—Molt bé, on anàvem? —va preguntar Lopwitz, amb el seu aire furiós de sempre—. Ah, sí, el Giscard.

Lopwitz va començar a brandar el cap, com si alguna cosa realment terrible hagués passat, i Sherman va preparar-se, perquè el fracàs dels bons amb garantia d’or era el pitjor de tot. Tanmateix, Sherman va tenir la sensació estranya que Lopwitz sacsejava realment el cap a causa de la conversa telefònica tallada.

El telèfon va trucar de nou. Lopwitz va saltar.

—Sí?… Ha agafat l’avió?… Què?… Ah, doncs bé, molt bé, passa-m’ho.

Aquesta vegada Lopwitz va mirar Sherman i va sacsejar el cap amb frustració i perplexitat, com si Sherman fos un amic seu comprensiu.

—És Ronald Vine. Em truca des d’Anglaterra. És a Wiltshire. M’ha trobat uns plafons amb plecs. Van sis hores endavant de nosaltres, per això he d’agafar-lo.

La seva veu demanava comprensió i perdó. Plafons amb plecs? Sherman només podia mirar. Però potser amb por que pogués dir alguna cosa en una conjuntura tan crítica, Lopwitz va aixecar un dit i va tancar els ulls un moment.

—Ronald? Des d’on em truques?… Era el que jo pensava… No, conec molt bé… Què vols dir, que no t’ho venen?

Lopwitz va embolicar-se en una intensa discussió amb el decorador, Ronald Vine, sobre algun impediment a la compra dels plafons amb plecs a Wiltshire. Sherman mirava de nou la llar de foc… El nerviosisme… Lopwitz va fer servir la llar de foc durant uns dos mesos i mai més. Un dia, quan seia a la seva taula, havia tingut una gratera molt intensa i una sensació ardent a l’interior de la natja esquerra. Tenia unes butllofes molt vermelles… fiblades de puces… L’única deducció possible era que d’alguna manera les puces havien arribat a la planta cinquantena, a la poderosa sala de bons de Pierce & Pierce, en una càrrega de llenya per a la llar de foc i havien mossegat el cul del baró. Als capfoguers de llautó hi havia en aquell moment una pila de troncs de fusta curosament triada de New Hampshire, esculturalment perfecta, perfectament neta, supremament antisèptica, farcida amb prou insecticida per a buidar un platanar de tot el que es mou, permanentment instal·lada, que no es cremaria mai.

La veu de Lopwitz.

—Què vols dir que no els venen al «comerç»?… Sí, ja ho sé que t’ho han dit, però ara els compres per a mi. Per què parlen de «comerç»?… Hmmm… Sí, bé, digue’ls que tinc una paraula per a ells. Trayf… Que s’ho endevinin ells. Si jo sóc «comerç», ells són trayf… Què vol dir? Vol dir com «no kosher», però és pitjor que això. En bon anglès crec que la paraula és merda. Hi ha un vell proverbi: «Si hi ets prou a prop, tot és trayf», i això s’aplica també a aquests aristòcrates corcats, Ronald. Digue’ls que se’ls fiquin al cul, els seus plafons amb plecs.

Lopwitz va penjar i va mirar Sherman molt irritat.

—Molt bé, Sherman, anem per feina. —Sonava com si Sherman hagués estat buscant evasives, fent el desentès, posant ambigüitats i d’altres maneres intentés fer-lo sortir de polleguera—. No aconsegueixo imaginar què va passar amb el Giscard… Deixa’m preguntar-te una cosa. —Va posar el cap de gairell i va fer la mirada que diu: «Sóc un bon observador de la natura humana».

—No vull ficar-me a la teva vida personal —va dir—, però vull que em diguis una cosa. Tens algun problema a casa o alguna cosa?

Durant un moment Sherman va arribar a pensar apel·lar, d’home a home, a la seva pietat i revelar només un centímetre o dos de la seva infidelitat. Però un sisè sentit li va dir que els «problemes a casa» només despertarien el menyspreu de Lopwitz i el seu apetit per la xafarderia, que semblava ser considerable. Així, va brandar el cap i va somriure lleugerament, per indicar que no hi havia cap problema, i va dir:

—No, res.

—Bé, et fan falta unes vacances o alguna cosa?

Sherman no sabia què dir a això. Però es va sentir animat. Almenys no semblava que Lopwitz fos a punt de despatxar-lo. De fet, no va haver de dir res, perquè el telèfon va sonar de nou. Lopwitz va agafar-lo, encara que aquesta vegada no tan de pressa.

—Sí?… Què és, senyoreta Bayles?… Sherman? —Un gran sospir—. Bé, és aquí mateix. —Lopwitz va mirar Sherman interrogativament—. Sembla que és per a tu.

Li va allargar el telèfon. Molt estrany. Sherman es va aixecar, va agafar el telèfon i va quedar dret al costat de la cadira de Lopwitz.

—Digui!

—Senyor McCoy? —era la senyoreta Bayles, la secretària de Lopwitz—. Hi ha un tal senyor Killian a la línia. Diu que és «imperatiu» que parli amb vostè. Vol rebre la trucada?

Sherman va sentir un cop sord de palpitació al pit. Després el seu cor va començar a fer puntades de peu en una taquicàrdia permanent, galopant.

—Sí, gràcies.

Una veu va dir:

—Sherman? —Era Killian. Mai no l’havia tractat pel nom—. Em calia parlar amb tu. —Am calia parlamtú.

—Sóc al despatx del senyor Lopwitz —va dir Sherman amb una veu formal.

—Ja ho sé —va dir Killian—. Però em calia assegurar-me que no sorties o qualsevol cosa fins que parlés amb tu. Acabo de rebre una trucada de Bernie Fitzgibbon. Diuen que tenen un testimoni que pot… conèixer les persones que eren presents allí. M’entens?

—Conèixer?

—Identificar-les.

—Ja ho veig… Et puc trucar quan torni a la meva taula?

Sense perdre la compostura.

—D’acord. Sóc al meu despatx, però he d’anar al jutjat. No triguis gens. Hi ha una cosa molt important que et cal saber. T’aniran a veure oficialment demà. Oficialment, entens? Per això, truca’m tot seguit. —Per la manera com Killian va dir «oficialment», Sherman podia comprendre que era una expressió en codi per si de cas algú del despatx de Lopwitz tingués accés a la conversa.

—Molt bé —va dir, sense perdre la compostura—. Gràcies.

Va penjar de nou el telèfon al seu niu a la taula Chippendale irlandesa i va tornar a asseure’s, atordit.

Lopwitz va continuar com si no hi hagués hagut cap trucada.

—Com t’he dit, Sherman, la qüestió no és que hagis perdut diners de Pierce & Pierce. No és això el que dic. El Giscard va ser una idea teva. Era una gran estratègia i la vas pensar tu. Però, carai, ostres, l’has treballada durant quatre mesos i tu ets el nostre venedor de bons número u. Per això, no és els diners que has perdut, és el fet que tu mateix ets l’home que se suposa que ha de funcionar al cent per cent i ara ens trobem en una situació en què tenim tot un enfilall d’aquestes coses de què hem parlat…

Lopwitz va callar i va veure estupefacte com Sherman, sense dir un mot, s’aixecava al seu davant. Sherman sabia el que es feia, però al mateix temps semblava que no tenia control sobre la situació. No podia simplement aixecar-se i marxar al mig d’una conversa crucial amb Gene Lopwitz sobre la seva feina a Pierce & Pierce, però, per altra banda, no podia continuar assegut un segon més.

—Gene —va dir—, m’hauràs d’excusar. He de sortir. —Podia sentir la seva pròpia veu com si arribés des de fora—. Em sap molt de greu, però he de sortir.

Lopwitz va continuar assegut i el va mirar com si hagués enfollit.

—Aquesta trucada —va dir Sherman—. Em sap greu.

Va començar a sortir del despatx. Va mirar de reüll i va veure que Lopwitz el seguia amb els ulls.

Quan va arribar a la sala de bons, la bogeria del matí havia arribat al seu auge. Quan es dirigia a la seva taula, Sherman va sentir-se com si nedés a través d’un deliri.

—… noranta-dos d’octubre a pàfia…

—… he dit que estripis els malparits!

Ahhhhh, les engrunes daurades… Com semblava tot inútil…

Quan s’asseia al seu lloc, Arguello es va apropar i va dir:

—Sherman, saps alguna cosa sobre 10 milions de Joshua Tree S&L?

Sherman li va fer un gest enrere, de la manera que s’avisaria algú que no s’acostés al foc o a la vora d’un precipici. Va adonar-se que el dit li tremolava quan premia el número de Killian al telèfon. La recepcionista va contestar i en la seva ment Sherman podia veure la lluminositat bullent de l’àrea de recepció del vell edifici de Reade Street. En un moment Killian era en línia.

—Ets en un lloc on podem parlar?

—Sí. Què volies dir amb allò que em volen veure oficialment?

—Volen detenir-te. No és ètic, és innecessari, és una merda, però és el que faran.

—Detenir-me? —Fins i tot mentre ho deia, va tenir la terrible sensació que sabia el que Killian volia dir. La pregunta era una pregària involuntària del seu sistema nerviós central perquè estigués equivocat.

—Et detindran. És un ultratge. Haurien de presentar tot el que tenen a un jurat i obtenir una inculpació. En Bernie ho sap, però Weiss necessita una detenció ràpida per treure’s la premsa de sobre.

La gola de Sherman va quedar seca amb «et detindran». La resta eren només paraules.

—Detenir-me?

Un rondineig.

—Weiss és un animal —va dir Killian—, i és una puta de la premsa.

—Detenir-me… no pots parlar seriosament. —Si et plau, no deixis que sigui veritat—. De què… de què m’acusen?

—Imprudència temerària, abandonar l’escena de l’accident i no haver denunciat el cas.

—No m’ho puc creure. —Si us plau, que tot això no sigui real—. Imprudència temerària? Però pel que tu has dit… és a dir, com poden? Jo ni tan sols conduïa!

—No d’acord amb el seu testimoni. En Bernie ha dit que el testimoni va triar la teva foto entre un grup de fotos.

—Però jo no conduïa!

—Jo només et dic el que en Bernie m’ha dit. Diu que el testimoni també sabia el color del teu cotxe i el model.

Sherman va tenir consciència del ritme apressat de la seva respiració i del bramul de la sala de bons.

Killian va preguntar:

—Que ets aquí?

Sherman, amb veu ronca:

—Sí… Qui és aquest testimoni?

—No m’ho ha volgut dir.

—És l’altre noi?

—No m’ho ha dit.

—Oh… Déu meu… la Maria?

—No me n’ha parlat.

—No ha dit res sobre una dona al cotxe?

—No. En aquesta altura es guarden els detalls. Però mira, deixa’m dir-te una cosa. No serà tan dolent com et creus. He aconseguit un compromís de Bernie. Puc acompanyar-te jo mateix fins allà i lliurar-te. Serà entrar i sortir. Ziu-zau.

Serà entrar i sortir on? Però el que ell ha dit és «Lliurar-me»?

—Sí. Si volguessin, vindrien a ciutat, et detindrien i et portarien allà emmanillat.

—Allà?

—Al Bronx. Però això no passarà. Tinc un compromís de Bernie. I quan ho comuniquin a la premsa ja serem fora d’allà. Pots estar agraït per això.

La premsa… el Bronx… lliurar-se… Imprudència temerària… una abstracció grotesca rere l’altra. Tot seguit va sentir-se desesperat per visualitzar el que passaria, per imaginar-ho, fos el que fos, en comptes de simplement sentir aquella horrible força tancant-se sobre ell.

Killian va dir:

—Que ets aquí?

—Sí.

—Pots agrair-ho a Bernie Fitzgibbon. Recordes el que et deia sobre contractes? Això és un contracte, entre jo i en Bernie.

—Mira —va dir Sherman—, he de parlar amb tu.

—Ara mateix he d’anar al jutjat. Ja faig tard. Però a la una puc estar lliure. Vine a la una. De totes maneres probablement necessitaràs un parell d’hores.

Aquesta vegada Sherman sabia exactament de què parlava Killian.

—Oh, Déu meu —va dir en la seva veu ronca—, he de parlar amb la meva dona. No sap absolutament res de tot això. —Parlava tant a si mateix com a Killian—. I la meva filla i els pares… i Lopwitz… no ho sé… No ho sé… això és absolutament increïble.

—És com si et tallessin el terra a sota els peus, oi? És la cosa més natural del món. Tu no ets un criminal. Però no serà tan dolent com et penses. Això no vol dir que tinguin un cas. Vol dir només que en tenen prou per a fer un moviment. Per això et diré una cosa. O et diré de nou una cosa que ja t’havia dit. Has de dir a algunes persones el que passa, però no entris en detalls del que va passar aquella nit. La teva dona… bé, el que li diguis és entre tu i ella i no et puc donar instruccions sobre això. Però qualsevol altra persona… no entris en detalls. Podria fer-ho servir contra tu.

Una onada trista de sentiment va recórrer Sherman. Què podria dir a Campbell? I què sentiria del que les altres persones dirien d’ell? Sis anys, tan innocent, una nena que estima les flors i els conills.

—Ho comprenc —va dir amb una veu supremament deprimida. Com podria Campbell deixar de sentir-se aixafada per tot allò?

Després de dir adéu a Killian, va asseure’s a la seva taula i va deixar que les lletres i els números díode-verds a les pantalles de les computadores llisquessin davant dels seus ulls. Lògicament, intel·lectualment, sabia que Campbell, la seva nineta, seria la primera persona a creure’l totalment i la darrera persona a perdre la fe en ell, però no valia la pena intentar pensar-hi lògicament i intel·lectualment. Podia veure el seu petit rostre tendre i exquisit.

La seva preocupació per Campbell tenia finalment una conseqüència feliç. Va eclipsar la primera de les seves tasques difícils, que seria tornar a veure Eugene Lopwitz.

Quan va aparèixer de nou al despatx de Lopwitz, la senyoreta Bayles li va fer una mirada circumspecta. Òbviament Lopwitz li havia explicat que ell havia sortit com un llunàtic. El va dirigir a una exagerada cadira de braços francesa i el va vigilar durant els quinze minuts que va haver d’esperar fins que Lopwitz el fes entrar.

Quan Sherman va entrar al despatx, Lopwitz era dret i no li va dir que s’assegués. Al contrari, el va interceptar al centre de l’enorme catifa oriental, com per dir: «Molt bé, et deixo tornar. Ara anem ràpids».

Sherman va aixecar el mentó i va intentar tenir un aspecte dignificat. Però va sentir un vertigen davant la idea del que estava a punt de revelar, a punt de confessar.

—Gene —va dir—, no volia sortir d’una manera tan abrupta, però no tenia cap altra alternativa. Aquella trucada ha arribat quan parlàvem. M’has preguntat si jo tenia algun problema. Bé, de fet, el cas és que en tinc. Seré detingut demà al matí.

Al començament Lopwitz només el va mirar. Sherman va reparar com eren de gruixudes i arrugades les seves parpelles. Després va dir:

—Anem cap aquí —i va fer un gest cap a un grup de butaques.

Es van asseure una vegada més. Sherman va sentir una punxada de ressentiment davant de l’aire de concentració a la cara de ratapinyada de Lopwitz, que tenia voyeur escrit amb totes les lletres. Sherman li va contar el cas Lamb tal com havia aparegut primer a la premsa i després la visita dels dos detectius a casa seva, encara que sense els detalls humiliants. Durant tot el temps mirava la cara extasiada de Lopwitz i va sentir l’excitació malaltissa del llibertí incurable que malbarata els seus diners guanyats honradament i la seva vida familiar a causa del vici. La temptació de contar-ho tot, de mostrar-se autènticament un llibertí, parlar de les belles corbes de Maria Ruskin i la lluita a la jungla i la seva victòria sobre les dues bèsties —dir a Lopwitz que el que havia fet, ho havia fet com un home i que com a home era irreprotxable, potser fins i tot un heroi, la temptació de despullar tot el drama, en el qual ell no era un canalla!— va ser gairebé més del que podia aguantar. Però es va retenir.

—Aquella trucada era del meu advocat, Gene, i diu que, en aquest moment, no he d’entrar en detalls del que va passar o no va passar, però vull que sàpigues una cosa, sobretot perquè no sé el que la premsa dirà sobre tot això. És que jo no vaig atropellar ningú amb el meu cotxe ni el vaig conduir amb imprudència ni vaig fer res de què no pugui tenir la consciència completament neta.

Tot seguit que va dir «consciència», va comprendre que totes les persones culpables parlen de la seva consciència neta.

—Qui és el teu advocat? —va preguntar Lopwitz.

—Es diu Thomas Killian.

—No el conec. Hauries d’agafar en Roy Branner. És el millor de Nova York. Fabulós. Si alguna vegada em trobés en un embolic, jo agafaria en Roy. Si vols, el cridaré.

Perplex, Sherman va escoltar mentre Lopwitz continuava parlant del fabulós Roy Branner i dels casos que havia guanyat i com l’havia conegut i que eren amics íntims i com les seves dones es coneixien i del que Roy faria per ell si ell, Gene Lopwitz, li ho digués.

Així treballava l’instint aclaparador de Lopwitz quan va assabentar-se d’aquesta crisi en la vida de Sherman: li va parlar de la seva intimitat amb persones importants i de la influència que ell, una persona important, tenia sobre el Gran Personatge. El segon instint era més pràctic. Va ser desencadenat per la paraula premsa. Lopwitz va proposar, d’una manera que no invitava a debat, que Sherman es prengués una excedència fins que aquest infeliç afer estigués resolt.

Aquesta suggestió perfectament raonable, feta calmosament, va desencadenar una alarma neural. Si acceptava l’excedència, podria —no n’estava del tot segur—, podria encara rebre el seu sou base de 10.000 dòlars mensuals, que era menys de la meitat del que pagava cada mes pels crèdits del pis. Però deixaria de rebre la participació en comissions i beneficis de la sala de bons. Des d’un punt de vista pràctic, deixaria de tenir ingressos.

El telèfon a la tauleta Chippendale irlandesa de Lopwitz va sonar amb el seu timbre baix i parrupejant. Lopwitz el va agafar.

—Sí?… De debò? —Un ample somriure—. Fabulós… Digui!… Digui!… Bobby? Que em sents bé? —Va mirar Sherman i li va fer un somriure relaxat i va fer amb la boca el nom de l’home, Bobby Shaflett. Després va mirar a terra i es va concentrar en la trucada. La seva cara estava arrugada de pura alegria—. Dius que està bé?… Meravellós! Jo, encantat. T’han donat alguna cosa per menjar, espero… Bé, bé. Ara, escolta. Si et fa falta alguna cosa, només cal que els ho diguis. Són uns xicots molt ferms. Saps que tots dos han estat al Vietnam?… És clar. Són uns tipus collonuts. Si vols una beguda o qualsevol cosa, només cal que els ho diguis. Tinc una mica d’Armagnac 1934 a l’avió. Crec que és al darrere. Demana-ho al petit, Tony. Ell sap on és… Bé, quan tornis aquesta nit, doncs. És una meravella. El millor any que mai han tingut a Armagnac, 1934. És molt suau. T’ajudarà a relaxar-te… D’acord, doncs, hm?… Magnífic. Bé… Què?… De res, Bobby. Encantat de poder fer-ho, encantat.

Quan va penjar, no podia tenir un aire més feliç. El més famós cantant d’òpera d’Amèrica era al seu avió cap a Vancouver, Canadà, amb els dos antics capitans de la Força Aèria de Lopwitz, veterans de la guerra del Vietnam, com a xofers i majordoms, servint-li Armagnac amb més de mig segle, de 1.200 dòlars cada ampolla, i ara aquest tipus gras, famós, meravellós, li ho agraïa des de deu mil metres d’altitud sobre l’estat d’Indiana.

Sherman va mirar la cara somrient de Lopwitz i va sentir-se aterrit. Lopwitz no estava enfadat amb ell. No estava pertorbat. Ni tan sols no estava particularment sorprès. No, el destí de Sherman McCoy no importava gaire. L’estil de vida anglès de Lopwitz aguantaria els problemes de Sherman McCoy i Pierce & Pierce els aguantaria. Durant algun temps tothom s’ho passaria bé amb la història, els bons es continuarien venent en enormes quantitats i el nou principal venedor de bons —qui? Rawlie? o algú altre?— aniria a la sala de conferències —a Connaught— de Lopwitz per discutir la inversió dels bilions de Pierce & Pierce en aquest sector del mercat o en un altre. Una altra trucada d’una altra celebritat grassa i Lopwitz ni tan sols no recordaria qui era Sherman.

—Bobby Shaflett —va dir Lopwitz com si ell i Sherman es prenguessin una copa abans del sopar—. Era sobre Montana quan m’ha trucat. —Va sacsejar el cap i va riure sota el nas com si digués: «Quin tipus».