28. CAP A UN MÓN MILLOR

—Escolta, Sherman. Creus que, en aquest punt, ella es preocupa honestament si ets un cavaller o qualsevol altra cosa? Penses que posarà voluntàriament en perill els seus interessos per ajudar-te? Ni tan sols voldrà veure’t, collons.

—No ho sé.

—Jo ho sé. Encara no ho has entès. Ella es va casar amb en Ruskin, ostres, i què et penses que sentia per ell? M’hi jugo que estudiava els seus comptes. D’acord? M’hi jugo que ella realment estudiava els seus fotuts comptes corrents.

—Potser tens raó. Però això no excusa qualsevol cosa que jo faci. És un funeral, és el funeral del seu marit.

Killian va riure.

—En pots dir un funeral, si vols. Per a ella és fer cagar el tió.

—Però fer això a una vídua el dia del funeral del marit, pràcticament a sobre del cadàver del marit!

—Molt bé. Deixa’m posar-te les coses d’una altra manera. Què vols? Una medalla per comportament moral… o el teu propi funeral?

Killian tenia els colzes als braços de la cadira. Va inclinar-se endavant i va decantar el cap, com si digués: «Què és això, Sherman? No et sento».

I en aquell moment, Sherman va tenir una visió d’aquell indret i d’aquella gent. Si hagués d’anar a la presó, ni que fos per alguns mesos, molt menys anys…

—Aquesta és l’única ocasió que saps que la veuràs —va dir Killian—. Ha d’aparèixer per al funeral del paio. Haurà d’encarar-se amb tu i deu com tu per al comiat.

Sherman va abaixar els ulls i va dir:

—D’acord, ho faré.

—Creu-me —va dir Killian—, és perfectament legal i en les presents circumstàncies és absolutament just. No estàs fent res a Maria Ruskin. T’estàs protegint. Tens tot el dret de fer-ho.

Sherman va mirar Killian i va fer que sí amb el cap com si concordés amb la fi del món.

—Val més començar —va dir Killian—, abans que Quigley se’n vagi a dinar. És ell qui ho prepara tot.

—Feu moltes coses d’aquestes?

—T’he dit que ara és una tècnica corrent. No en fem publicitat però es fa constantment. Cridaré Quigley.

Killian va aixecar-se i va anar fins al final del corredor. Els ulls de Sherman van passar per l’horrible interior del petit despatx. Que inexpressablement ombrívol era! I tanmateix, vet-el allà! Era el seu últim reducte. Seia aquí, per la seva lliure voluntat, esperant que el preparessin per robar, amb la més indecent mena d’engany, el testimoni d’una persona que estimava. Va brandar el cap, com si hi hagués algú més al despatx, i aquell gest volia dir: «Sí, però ho faré».

Killian va tornar amb Quigley. A la cintura de Quigley, a l’esquerra, hi havia un revòlver calibre 38 en una pistolera, amb la culata endavant. Portava una mena de cartera de documents. Va somriure a Sherman d’una manera abrupta i comercial.

—Molt bé —va dir Quigley a Sherman— s’ha de treure la camisa.

Sherman va fer el que li deien. La vanitat corporal del mascle no té límits. La idea immediata de Sherman era que la definició dels músculs pectorals, abdominals i tríceps ressaltés prou perquè aquells dos homes se sentissin impressionats pel seu físic. Durant un moment això va dominar-ho tot. Sabia que, si deixava caure simplement els braços als costats, els músculs tríceps es flexionarien.

Quigley va dir:

—Li posaré el magnetòfon als ronyons, al capdavall de l’esquena. Portarà americana?

—Sí.

—Molt bé. En aquest cas no hi haurà cap problema.

Quigley va posar un genoll a terra, va obrir la cartera de documents, va treure els fils i el magnetòfon, que tenia la grandària aproximada d’una baralla de cartes. El micròfon era un cilindre gris de la grandària de la goma d’esborrar amb la peça de metall dalt d’un llapis vulgar. Primer va collar el magnetòfon a l’esquena de Sherman. Després va enganxar-li el fil al voltant de la cintura fins al davant i pujant per l’abdomen fins al canal entre els músculs pectorals precisament a sobre de l’estèrnum, on va enganxar el micròfon.

—Collonut —va dir—. Està ben endins. No es notarà res, especialment si porta corbata.

Sherman va considerar allò un compliment. Ben endins… entre els turons massissos dels meus músculs del pit tan virils.

—Molt bé —va dir Quigley—, pot tornar a posar-se la camisa i anem a provar-lo.

Sherman es va posar la camisa, la corbata i l’americana. Bé… ara estava preparat. Taques fredes de metall al final de l’esquena i a l’estèrnum… S’havia tornat aquell odiós animal… el… el… Però odiós era només una paraula, oi? Ara que s’havia tornat realment aquell ésser, ja no sentia el més mínim formigueig de culpa. La por havia refet molt ràpidament la seva geografia moral.

—Molt bé —va dir Killian—. Ara anem a repassar el que diràs. Només et faran falta un parell de declaracions seves, però cal que sàpigues exactament com les aconseguiràs. D’acord? Comencem, doncs.

Va fer un gest cap a la cadira blanca de plàstic i Sherman es va asseure per aprendre l’art viril de l’engany. «No és engany», va pensar, «sinó la veritat».

Harold A. Burns’s, a Madison Avenue, era l’empresa de pompes fúnebres més de moda a Nova York feia molts anys, però Peter Fallow mai no hi havia anat abans. Les seves portes dobles verd fosc eren emmarcades per unes pilastres formals. El vestíbul a dins no tenia més de tres metres per tres. Tanmateix, des del moment que va entrar, Fallow va tenir una sensació aclaparadora. La llum del petit espai era intensament viva, tan brillant que ell ni tan sols va voler-ne buscar l’origen per por que el cegués. Un home calb amb un vestit gris fosc es trobava al vestíbul. Va lliurar a Fallow un programa i va dir:

—Si us plau, firmi el registre.

Hi havia un pòdium, sobre el qual hi havia un gran llibre i un bolígraf lligat amb una cadena de llautó. Fallow va afegir el seu nom a la llista.

Mentre els seus ulls començaven a ajustar-se a la llum, va apercebre’s que hi havia una gran porta després del vestíbul i que algú el mirava. Però no era algú, sinó diverses persones… no diverses, sinó… nombroses! La porta donava a un petit tram d’escala. Tants ulls que el fitaven! Tots seien en el que semblava el santuari d’una petita església i tots el miraven. Els bancs afrontaven un escenari, des d’on farien l’ofici i davant del qual hi havia el taüt del difunt. El vestíbul tenia una segona fase, vers un costat, i girant el cap es podia veure cada persona que arribava. I tothom girava el cap. Naturalment! Això era Manhattan! L’Upper East Side! L’estimat difunt, que reposava en aquella caixa d’allà al davant? Ai las, el pobre diable està acabat, mort. Però els vius —ah!— aquests sí. Encara cremaven amb el gran wattatge social de la ciutat! No els que marxaven, sinó els que arribaven! No deixem d’il·luminar-los i mesurar la seva brillantor!

Continuaven arribant, el Baró Hochswald, Nunnally Voyd, Bobby Shaflett, Red Pitt, Jackie Balch, els Bavardage, tothom, tothom que sortia a les columnes socials, entrant a la llum enlluernadora del vestíbul amb cares tan adequadament tristes que van fer venir a Fallow ganes de riure. Volia donar un cop d’ull a aquella llista d’autògrafs abans de marxar.

Aviat el lloc va estar ple de gom a gom. Un cruixit recorria la multitud. Una porta al costat de l’escenari es va obrir. Les persones van començar a aixecar-se dels seus seients per veure-hi millor. Fallow els va imitar.

Bé, vet-la aquí… o Fallow va pensar que era ella. Al davant de la processó venia… La Morena Misteriosa, la Vídua Ruskin. Era una dona elegant, amb un vestit de seda negre de mànigues llargues amb espatlles enormes i una brusa de seda negra i capell negre estil fes, del qual sortia un vel negre voluminós. Aquella indumentària li havia costat certament alguns bitllets cap a la Meca. Amb ella hi havia mitja dotzena de persones. Dos d’ells eren fills de Ruskin, del seu primer matrimoni, un parell d’homes de mitjana edat, cadascun prou gran per a poder ser pare de Maria Ruskin. Hi havia una dona quarantina que Fallow va pensar que era filla de Ruskin i de la segona dona. Hi havia una vella, potser germana de Ruskin, més dues dones i dos homes que Fallow no va endevinar qui podien ser. Van asseure’s al primer rengle, prop del taüt.

Fallow era davant de la porta per on havia vingut Maria Ruskin i per la qual podria desaparèixer al final de l’ofici. Potser seria necessària una certa agressivitat periodística. Es va preguntar si la Vídua Ruskin havia contractat alguna mena de guàrdies de cos per a l’ocasió.

Una figura alta i magra molt elegant va pujar els quatre o cinc graons al davant i va dirigir-se al pòdium. Anava vestit a la moda per a enterraments, amb un vestit blau encreuat, corbata negra, camisa blanca i sabates negres estretes. Fallow va mirar el seu programa. Tot indicava que era un home que es deia B. Monte Griswold, director del Museu Metropolità d’Art. Es va treure unes ulleres de la butxaca del pit, va posar alguns fulls de paper al seu davant, va mirar a sota, va mirar amunt, va mig treure’s les ulleres, va fer una pausa i va dir en una veu molt aflautada:

—No som aquí per plorar Arthur Ruskin sinó per celebrar la seva vida plena… i molt generosa.

Sempre li feia venir pell de gallina aquesta inclinació americana pel to personal i el sentimentalisme. Els ianquis ni tan sols podien deixar que els morts se n’anessin amb dignitat. Tothom en aquella sala s’hi dedicaria ara. Podia sentir com arribava el patetisme inútil, les cullerades degotants d’ànima. N’hi havia prou per a fer tornar qualsevol anglès a l’Església d’Anglaterra, on la mort i totes les conjuntures importants de la vida eren tractades d’una manera molt més elevada, d’una manera impersonal i cerimoniosa.

Els encarregats de fer l’elogi de Ruskin eren tan estúpids i tenien tan mal gust com Fallow s’havia imaginat. El primer va ser un senador de Nova York, Sidney Greenspan, amb un accent excepcionalment vulgar fins i tot per als patrons americans. Va subratllar la generositat d’Arthur Ruskin envers la United Jewish Appeal, una observació poc feliç si es tenia en compte el fet acabat de revelar que el seu imperi financer era fundat en el transport d’islamites a la Meca. El senador va donar pas a un dels socis de Ruskin, Raymond Radosz. Aquest va començar d’una manera prou agradable amb un acudit sobre l’època en què tots dos eren gairebé fallits, però després es va desviar amb una tangent desconcertant sobre les glòries de la seva companyia, Rayart Equities, que conservaria l’esperit d’Artie —li deia Artie— viu, mentre els emprèstits flotessin i els bons continuessin convertibles. Després va venir un pianista de jazz «favorit de l’Arthur», que es deia Manny Leerman, per tocar una miscel·lània de «les cançons favorites de l’Arthur». Manny Leerman era un home gras i pèl-roig que portava un vestit blau creuat, que va descordar laboriosament després d’asseure’s al piano perquè el coll del vestit no anés sobre el coll de la camisa. Les cançons favorites d’Arthur resultava que eren «Setembre a la pluja», «El dia no és prou gran (Quan sóc amb tu)» i «El vol del borinot». Aquesta última va ser tocada pel petit pianista rogenc d’una manera emocionada però no impecable. Va acabar la seva execució girant-se 180 graus al seient del piano, abans que s’adonés que no era al club i que no havia de fer una reverència. Va cordar-se l’americana creuada abans de deixar l’escenari.

Després va venir l’orador principal, Hubert Birnley, l’actor de cinema, que havia decidit que el que feia falta era la torxa i el costat humà d’Arthur, el gran financer i capità del món àrab. Va quedar embolicat en una història que girava en gran part al voltant del coneixement que podies tenir dels problemes dels sistemes de filtratge de les piscines a Palm Springs, Califòrnia. Va abandonar l’escenari posant-se un mocador als ulls.

El darrer del programa era el cantor Myron Branoskowitz, de la Congregació Schlomoch’om, Bayside, Queens. Era un jove enorme, de cent cinquanta quilos, que va començar a cantar en hebreu amb una veu forta i clara de tenor. Les seves lamentacions van començar a augmentar de volum. Era impossible fer-les acabar i reprimir-les. La seva veu va assolir estremiments i vibracions. Si hi havia la tria d’acabar una frase en octava alta o baixa, ell anava invariablement alt, com un cantant d’òpera en un concert, lliurant-se a la seva virtuositat. Va posar llàgrimes a la veu d’una manera que hauria desconcertat el Pagliaccio més llagrimós. Al començament els presents estaven impressionats. Després van perdre la serenitat a mesura que la veu augmentava de volum. Seguidament van sentir-se preocupats quan el jove semblava inflar-se com una granota. I després van començar a entremirar-se, cadascú preguntant-se si l’altre pensava el mateix: «Aquest xicot no hi és tot». La veu es va aixecar, aixecar, després va culminar amb una nota gairebé de cant tirolès abans de submergir-se en una escala més baixa amb una cascada de vibracions i arribar a una interrupció abrupta.

El servei va acabar. L’audiència va fer una pausa, però Fallow no. Va lliscar cap al passadís i, inclinant-se una mica, va començar a dirigir-se al primer rengle. Estava a deu o dotze rengles del primer quan una figura al seu davant va fer el mateix.

Era un home amb un vestit blau, un barret tou i ulleres de sol. Fallow va fer-li només una ràpida mirada de costat… el mentó… Era Sherman McCoy. Sens dubte s’havia posat el barret i les ulleres per entrar sense que el reconeguessin. Va fer la volta al primer banc i va quedar darrere del petit seguici de la família. Fallow va fer el mateix. Ara podia veure’l de perfil. Era realment McCoy.

La multitud ja es trobava en el rebombori de deixar un ofici funerari i desfogar-se de trenta o quaranta minuts de respectabilitat obligatòria cap a un home ric que, quan era viu, no havia estat particularment agradable o simpàtic. Un funcionari de les pompes fúnebres havia obert la petita porta del costat per a la Vídua Ruskin.

McCoy era a prop d’un home alt que era, com Fallow aleshores podia veure, Monte Griswold, el mestre de cerimònies. Els oradors s’ajuntaven al darrere de la família. McCoy i Fallow eren simplement part d’un grup amb vestits blaus i negres. Fallow va plegar els braços sobre el pit per amagar els botons de llautó de la seva americana, per por que semblessin inadequats.

Però no hi va haver cap problema. El funcionari de les pompes fúnebres només pretenia dirigir endins tothom que anava endins. La porta donava a un petit tram d’escala, al final del qual hi havia una sèrie d’habitacions, com un petit apartament. Tothom es va reunir en una petita sala d’espera decorada amb pantalles de globus i plafons de teixit emmarcats amb fusta daurada a la manera francesa del segle XIX. Tothom expressava el condol a la vídua, que amb prou feines podia ser vista darrere la paret de vestits blaus. McCoy va quedar-se a la part exterior, encara amb les ulleres de sol. Fallow va posar-se darrere McCoy.

Va poder sentir el barboteig de baríton de Hubert Birnley parlant a la vídua i sens dubte dient coses perfectament adequades i ximples amb un somriure Birnley trist però encantador a la cara. Després va ser el torn del senador Greenspan i la seva veu nasal podia sentir-se dient sense dubte diverses coses equivocades juntament amb les adequades. I aleshores Monte Griswold va avançar, proferint coses impecables, en podien estar segurs, i esperant rebre els compliments de la vídua pel seu talent com a mestre de cerimònies. Monte Griswold va dir adéu a la Vídua Ruskin i —patatxap!— McCoy hi era al davant. Fallow era exactament al seu darrere. Podia veure les faccions de Maria Ruskin darrere del vel negre. Jove i bella! Una dona increïble! El vestit li accentuava els pits i la conformació del ventre. Mirava McCoy directament. McCoy es va inclinar tant sobre la seva cara que al començament Fallow va pensar que l’anava a besar. Però murmurava qualsevol cosa. La Vídua Ruskin deia alguna cosa en una veu baixa. Fallow va acostar-se més. Es va ajupir darrere mateix de McCoy.

No aconseguia comprendre… Una paraula aquí i allà… «correcte»… «essencial»… «tots dos»… «cotxe»…

Cotxe. Tot seguit que va sentir aquesta paraula, Fallow va tenir aquella sensació per a la qual viuen els periodistes. Abans que el cervell pugui digerir el que les orelles acaben de sentir, una alarma posa el sistema nerviós en alerta roja. Una notícia! És un esdeveniment neural, una sensació tan palpable com qualsevol enregistrada pels cinc sentits. Una notícia!

Maleït sia. McCoy xiuxiuejava altre cop. Fallow va acostar-se encara més… «l’altre»… «rampa»… «patinar»…

Rampa! Patinar!

La veu de la vídua es va aixecar.

—Xergman —semblava que li deia Xergman—. Per què no’n parlem més tard?

Ara la veu de McCoy es va alçar:

—… temps, Maria!… «eres allà amb mi… ets el meu únic testimoni!».

—Ara no puc pensà n’això, Xergman. —La mateixa veu tensa, acabant amb un petit estremiment a la gola—. Ca no ho veus? No sats on ets? Mon marit és mort, Xergman.

Va abaixar els ulls i va començar a sacsejar-se amb sanglots lleus. Immediatament un home ample i rodanxó va venir al seu costat. Era Raymond Radosz, que havia parlat durant el servei.

Més sanglots. McCoy va allunyar-se ràpidament, i va sortir de la sala. Durant un instant, Fallow va començar a seguir-lo, després va girar-se. Ara la notícia era la Vídua Ruskin.

Radosz abraçava ara la vídua amb tanta força que les enormes espatlles del seu vestit de dol es plegaven. Ella semblava a punt de perdre l’equilibri.

—Molt bé, noia —va dir ell—. Ets una noia molt valenta i jo sé exactament com et sents perquè jo i l’Artie vam passar moltes coses plegats. Ens coneixíem feia molt, molt de temps, abans que tu haguessis nascut, em sembla. I et puc dir una cosa. A l’Artie li hauria agradat l’ofici. T’ho puc dir, això. Li hauria agradat, amb el senador i tothom.

Va esperar un elogi.

La Vídua Ruskin es va refer del seu dolor. Era l’única manera d’alliberar-se de tant sentiment.

—Però sobretot tu, Ray —va dir—. Tu el coneixies millor que tothom, i has sabut exactament com dir-ho. Sé que l’Arthur descansa més tranquil amb el que has dit.

—Ohhhh, bé, gràcies, Maria. Saps, jo gairebé podia veure l’Artie al meu davant quan parlava. No he hagut de pensar el que anava a dir. Simplement ha sortit.

Després va marxar i Fallow va avançar. La vídua li va somriure, gens desconcertada perquè no el coneixia.

—Sóc Peter Fallow —va dir ell—. Com potser sap, jo era amb el seu marit quan ell va morir.

—Oh, sí —va dir ella fent-li una mirada perplexa.

—Només volia dir-li —va dir Fallow—, que ell no va patir. Simplement va perdre la consciència. Va passar… així. —Fallow va sacsejar les mans en un gest d’impotència—. Volia que sabés que vam fer tot el que es podia fer, almenys m’ho sembla. Vaig intentar la respiració artificial i la policia va venir tot seguit. Sé que a vegades volem saber aquestes coses i jo volia que ho sabés. Acabàvem de fer un excel·lent sopar i una excel·lent conversa. L’última cosa que recordo va ser una meravellosa riallada del seu marit. Li he de dir molt honestament que hi ha maneres pitjors… és una pèrdua terrible, però no va ser una fi terrible.

—Moltes gràcies —va dir ella—. És molt amable de dir-me això. M’he censurat de no ser-hi quan…

—No ho ha de fer —va dir Fallow.

La Vídua Ruskin el va mirar i va somriure. Ell s’adonava del centelleig dels seus ulls i de la inclinació curiosa dels seus llavis. Aconseguia posar un toc de coqueteria fins i tot en els agraïments de vídua.

Sense canviar el to de veu, Fallow va dir:

—No he pogut deixar d’adonar-me que el senyor McCoy li parlava.

La vídua somreia amb els llavis lleugerament oberts. Primer el somriure es va marcir. Després els llavis es van tancar.

—De fet, no he pogut deixar de sentir la conversa —va dir Fallow. Després, amb un aire animat i amable a la cara i un accent molt britànic, com si inquirís sobre la llista d’invitats en un sopar—: Suposo que vostè era al cotxe amb el senyor McCoy quan hi va haver aquell malaurat accident al Bronx.

Els ulls de la vídua es van tornar un parell de brases.

—Esperava que potser podria explicar-me exactament què va passar aquella nit.

Maria Ruskin el va mirar un moment més i després va dir a través dels llavis tibats:

—Miri, senyor… senyor…

—Fallow.

—… Tafaner. Això és l’enterrament del meu marit i no el vull aquí. Comprèn? Foti el camp… i desintegri’s.

Va girar-se i va dirigir-se a Radosz i a un grup de vestits blaus i negres.

Mentre deixava l’empresa de pompes fúnebres Harold A. Burns, Fallow se sentia marejat amb les informacions que tenia. La història existia no sols al seu cap sinó també a la seva pell i al seu plexe solar. Era com un corrent a cada àxon i dendrita del seu cos. Tot seguit que s’apropés a un ordinador, l’article li sortiria dels dits… pre-format. No hauria de deduir, implicar, especular que la bella i ara fabulosament rica i alegre Vídua Ruskin era la Morena Misteriosa. McCoy ho havia dit. «Allà amb mi… el meu únic testimoni!». La Vídua Ruskin havia romàs callada… però no ho havia desmentit. Ni ho havia desmentit quan el periodista, el gran Fallow, quan jo —quan Jo… quan Jo—, això mateix. Ho escriuria en primera persona. Una altra exclusiva en primera persona, com MORIR A NOVA YORK. Jo, Fallow… Senyor, com anehalava l’ordinador! L’article li vibrava al cervell, al cor, fins i tot a l’entrecuix.

Però va fer una parada al vestíbul, prop del registre, i va copiar els noms de totes les ànimes famoses que havien vingut a presentar els seus respectes a l’encantadora vídua del capità kosher^[15] de la Meca sense sospitar el drama que es desplegava sota els seus nassos lascius. Aviat ho sabrien. Jo, Fallow!

A la vorera, tot després de sortir del vestíbul, hi havia grups dels mateixos personatges molt lluminosos, la major part dels quals tenien la mena de converses somrients i exuberants que la gent de Nova York no pot deixar de tenir en esdeveniments que dramatitzen el seu nivell social elevat. Els funerals no eren excepció. El jove i enorme cantor Myron Branoskowitz parlava amb —o parlava a— un home més gran d’aire sever el nom del qual Fallow acabava de copiar del registre: Jonathan Buchman, director de Colúmbia Records. El cantor parlava amb gran animació. Les seves mans feien petits vols en l’aire. L’expressió de Buchman era rígida, paralitzada per la logorrea sonora que li gitaven tan incessantment a la cara.

—Cap problema! —va dir el cantor. Era gairebé un crit—. Cap problema! Ja he fet les cassettes! Les he fetes amb els patrons de Caruso! Demà les puc enviar al seu despatx! Té una targeta?

L’última cosa que Fallow va veure abans de marxar va ser Buchman traient una targeta d’una petita cartera de pell de llangardaix, mentre el cantor Branoskowotz afegia, en la mateixa veu declamatòria de tenor:

—I Mario Lanza! També he fet Mario Lanza! Vull que la tingui també!

—Bé…

—Cap problema!