24. ELS INFORMADORS

La terrible catifa color de taronja semblava una flama. Al costat del canapè de fòrmica on era arrepapat, la catifa s’havia separat del terra on s’unia a la paret, i les fibres metàl·liques s’esfilagarsaven. Sherman va mirar allò perquè era una manera d’apartar els ulls de les figures sinistres del canapè al seu davant. Tenia por que el miressin i sabessin qui era. Que Killian el fes esperar així, va confirmar que estava segur del que anava a fer. Aquesta seria la seva darrera visita a aquest lloc, la seva darrera baixada a la vulgaritat de Bancs de Favors, contractes, petimetres de baix nivell i filosofies barates dels barris baixos.

Però aviat la curiositat el va vèncer i va mirar els peus d’ells… Dos homes… Un duia un exquisit parell de mocassins amb cadenes d’or decoratives a sobre. L’altre portava un parell de bambes Reebok blanquíssimes. Es bellugaven constantment, quan els darreres dels dos homes lliscaven del canapè i s’empenyien de nou cap a dalt amb les cames i després lliscaven de nou i s’empenyien i lliscaven i s’empenyien i lliscaven i s’empenyien i lliscaven i s’empenyien. Sherman va lliscar i es va empènyer. Ells van lliscar i es van empènyer. Sherman va lliscar i es va empènyer. Tot en aquell lloc, fins i tot les obscenes relliscades dels canapès, proclamava falta de gust, falta de serietat, vulgaritat i, en el fons, una profunda ignorància. Els dos homes conversaven en el que Sherman va prendre com a espanyol. «Hoy el mimo». Va deixar que els seus ulls anessin fins als pits dels homes. Tots dos portaven camises de punt i americanes de cuir; més Gent de Cuir. «Hoy el mimo». Va arriscar-se a mirar-los: les seves cares. Va abaixar tot seguit els ulls. El miraven directament! Una mirada tan cruel! Tots dos semblaven tenir poc més de trenta anys! Tenien els cabells negres espessos tallats i pentinats d’una manera vulgar, però probablement en una perruqueria cara. Tots dos tenien els cabells clenxinats al centre i estirats d’una manera que semblaven rajar de fonts ornamentals negres. Les expressions torçades amb què el miraven! Que ho sabien?

Ara podia sentir la veu de Killian. Collonut. Xclar, ’xò. Es va consolar amb la idea que no hauria de sentir-lo gaire més. El Lleó tenia raó. Com podia haver confiat el seu destí a algú immergit en aquest ambient sòrdid? Killian va aparèixer a la porta de la sala interior. Tenia el braç al damunt d’un blanc rabassut i molt deprimit amb un vestit patètic i una armilla especialment patètica que apareixia al davant de la seva panxa.

—Què et puc dir, Donald? —deia Killian—. La llei és com qualsevol altra cosa. Reps el que has pagat. D’acord? —La llell és cum consevol atra cosa. Repzel càs pagat. L’homenet va anar-se’n sense ni tan sols mirar-lo. Ni una sola vegada havia estat en presència de Killian sense que el principal tema de conversa no fos diners —diners deguts a Thomas Killian.

—Ostres! —va dir Killian a Sherman—, no volia fer-te esperar.

Va dirigir els ulls significativament a la figura de l’homenet que marxava i després va arronsar les celles.

Mentre ell i Sherman caminaven pel vestíbul, sota els focus brillants, fins al despatx de Killian, va dir:

—Mira, aquest —el seu cap es va moure enrere en la direcció general de l’homenet— és realment un tipus amb problemes. Vice-rector, amb cinquanta-set anys, irlandès, catòlic, dona i fills, i li cau a sobre una acusació de propostes deshonestes a una nena de set anys. El policia que el va detenir diu que ell li va oferir un plàtan i tot va venir a partir d’aquí.

Sherman no va dir res. Aquest petimetre llest i insensible, amb el seu permanent cinisme, es creia que allò el faria sentir-se més bé? Va sentir un calfred. Era com si el destí de l’homenet rabassut fos el seu.

—Has vist els dos tipus de davant teu?

Sherman es va preparar. En quin infern estarien entrampats?

—Vint-i-vuit i vint-i-nou anys, i haurien de ser a la llista dels quatre-cents més rics si el seu negoci publiqués informes anuals. Tenen tanta pasta com això. Són cubans, però importen productes de Colòmbia. Són clients d’en Mike Bellavita.

El ressentiment de Sherman augmentava amb cada paraula seva. ¿Aquell petimetre es creia realment que la seva anàlisi despreocupada de l’escena local, la seva indiferència, el seu to dur l’afalagarien, el farien sentir-se superior als detritus agafats en la marea obscena que corre per aquí? Jo no sóc superior, oh setciències, oh ignorant! Jo sóc un d’ells! El meu cor se’n va cap a ells! Un vell irlandès acusat de corrupció de menors… dos joves cubans traficants de drogues, amb els seus cabells tristos i pomposos —en resum, estava aprenent per si mateix la veritat de la dita: «Un liberal és un conservador que ha estat detingut».

Al despatx de Killian, Sherman va asseure’s i va mirar aquell petimetre recolzat a la cadira, amb els muscles molt drets sota l’americana encreuada, dreçant-se. Es va ressentir encara més profundament. Killian estava molt alegre. Hi havia piles de diaris a la seva taula: Equip Mercedes: Ell Atropella, Ella S’escapa. Però és clar! El cas criminal més calent de Nova York era seu.

Bé, era a punt de perdre’l. Com li ho diria? Volia simplement que ho sabés. Però les paraules li van sortir amb alguna semblança de tacte.

—Espero que comprengui —va dir Sherman—, que estic molt descontent respecte al que va passar ahir.

—Ostres, qui no ho estaria? Va ser vergonyós, fins i tot per a en Weiss.

—Em sembla que no ho comprèn. No em refereixo al que jo vaig haver de passar, sinó al fet que vostè…

Va ser interromput per la veu de la recepcionista venint de l’intèrfon a la taula de Killian:

—Neil Flannagan del Daily News a la 3-0.

Killian es va inclinar endavant en la seva cadira.

—Digues-li que li trucaré de seguida. No, espera. Digues-li que d’aquí a trenta minuts li trucaré. Si no és a la redacció, que em truqui d’aquí a trenta minuts. —Per a Sherman—: Perdó.

Sherman va fer una pausa, va mirar el petimetre i va dir:

—Em refereixo a una altra cosa. Em refereixo a…

Killian va interrompre:

—No vull dir que parlarem només trenta minuts. Tot el dia és teu si ho vols i si ens fa falta. Però vull parlar amb aquest Flannagan, del News. Serà el nostre antídot… al verí.

—Bé, magnífic —va dir Sherman tan rotundament com podia—, però tenim un problema. Vostè em va garantir que tenia «contactes» especials a l’Oficina del Fiscal del Bronx. Em va dir que tenia un «contracte» amb aquest Fitzgibbon. Em sembla recordar tota una dissertació sobre alguna cosa que es diu «Banc de Favors». Ara, no m’interpreti malament. Respecte a mi, vostè pot tenir un gran cervell legal…

La veu a l’intèrfon:

—Peter Fallow, del City Light, al 3-0.

—Que deixi el número. Digues-li que ja li trucaré. —A Sherman—: I parlant de verí, el cap de la serp és aquest.

El cor de Sherman va tenir una palpitació però es va recuperar tot seguit.

—Endavant, endavant.

—No poso en dubte la seva competència jurídica, però em va donar aquestes garanties i, ingènuament, jo vaig tirar endavant i… —Va fer una pausa per triar la paraula exacta.

Killian va saltar:

—Et van enganyar, Sherman. Jo, vaig ser enganyat. Bernie Fitzgibbon va ser enganyat. El que Weiss va fer no és gens raonable. Això… no… es fa. Això no es fa.

—Tanmateix, ell ho va fer i després que vostè em digués…

—Sé perfectament com va ser. Va ser com ser llançat en una sentina. Però Bernie no va fallar del tot. Weiss volia fer-ho pitjor encara. Has de comprendre això. El gran malparit volia detenir-te a casa teva! Volia una detenció a Park Avenue! És boig, és boig, és boig! I saps el que hauria fet si ho hagués pogut fer com volia? Hauria obligat els polis a posar-te les manilles a casa teva, després t’haurien portat a una comissaria i t’haurien fet prendre el tast de les gàbies de per allà una estona i després t’haurien ficat en un cangur amb xarxa de filferro a les finestres, amb una colla d’aquells animals, i després t’haurien portat al Registre Central i t’haurien deixat passar pel que vas passar. Era el que ell volia.

—De totes maneres…

—Senyor Killian, Irv Stone del Canal 1 a 3-2. És la tercera vegada que truca.

—Demana-li el número i digues-li que ja li trucaré. —Per a Sherman—: Avui he de parlar amb aquesta gent encara que no tingui res per dir-los. Només per conservar les línies obertes. Demà començarem a fer girar les coses.

—Fer girar les coses —va dir Sherman amb el que pretenia ser ironia amarga. El petimetre no se’n va adonar. A la seva cara hi havia escrita l’excitació de tanta atenció de la premsa. A costa de la seva ignomínia, la seva pròpia glòria barata.

Així, ho va intentar de nou:

—Fer girar les coses, molt bé.

Killian va somriure.

—McCoy, crec que dubtes de mi. Bé, tinc notícies. De fet, tinc moltes notícies. —Va prémer el botó de l’intèrfon—. Eh, Nina. Demana a en Quigley que vingui. Digues-li que el senyor McCoy és aquí. —Per a Sherman—: Ed Quigley és el nostre investigador, l’home de què et vaig parlar, el tipus que treballava abans en Casos Greus.

Un home alt i calb va aparèixer a la porta. Era el mateix que Sherman havia vist a la sala de recepció en la seva primera visita. Portava un revòlver al costat esquerre de la cintura i una camisa sense corbata. Duia les mànigues arromangades revelant uns punys i unes mans enormes. A la mà esquerra tenia un sobre. Era la mena d’home alt, angular i ossut que sembla més poderós i amenaçador als cinquanta que als vint-i-cinc. Tenia unes espatlles amples però inclinava massa el cap. Els seus ulls semblaven enfonsar-se profundament en cràters occipitals.

—Eh —va dir Killian—, aquest és el senyor McCoy.

Sherman va abaixar el cap, taciturn.

—Encantat —va dir l’home. Va fer-li el mateix somriure mort que li havia fet la primera vegada.

Killian va dir:

—Tens la foto?

Quigley va treure un tros de paper del sobre i el va donar a Killian i Killian el va donar a Sherman.

—És una xerocòpia, però ha costat… ni et vull dir el que va costar aconseguir aquesta foto. Que el reconeixes?

Una foto de perfil i de davant d’un negre, amb números. Faccions quadrades, un coll poderós.

Sherman va sospirar.

—Sembla ell. L’altre xicot, el gros, el que va dir: «Eh! Que li fa falta ajut?».

—És un petit delinqüent que es diu Roland Auburn. Viu als projectes Poe. En aquest moment és a Rikers Island esperant el judici per la seva quarta detenció per drogues. És obvi que va fer un pacte amb el Fiscal a canvi de testimoniar contra teu.

—I mentir.

—Això no viola de cap manera els principis que han governat fins ara la vida del senyor Roland Auburn —va dir Killian.

—Com ha descobert això?

Killian va somriure i va fer un gest cap a Quigley.

—L’Ed té molts amics entre els nostres pasmes, i molts li deuen favors.

Quigley només va arronsar lleument els llavis.

Sherman va preguntar:

—Ha estat mai detingut per robatori… o la mena de cosa que va intentar amb mi?

—Vols dir assalt a la carretera? —Killian va riure del que acabava de dir—. No hi havia pensat abans. Però era això mateix, assalt a la carretera, oi, Ed?

—Em penso que no.

—No que ho sapiguem —va dir Killian—, però descobrirem moltes més coses sobre aquest malparit. Els presos són famosos pel que són capaços de justificar… i aquest paio és tot el que Weiss té! Va ser això que va precipitar la teva detenció!

Killian va brandar el cap amb aparent disgust i va continuar brandant-lo. Sherman es va trobar genuïnament agraït. Era la primera suggestió d’absolució sentida que algú li feia.

—Molt bé, això és una cosa —va dir Killian. Després per a Ed—: Ara parla-li de la senyora Ruskin.

Sherman va mirar Quigley, que va dir:

—Se n’ha anat a Itàlia. La vaig descobrir en una casa que havia llogat al llac Como. És una mena de lloc d’estiueig a Llombardia.

—És cert —va dir Sherman—. Acabava de tornar precisament d’allà la nit que va passar allò.

—Sí, bé, fa un parell de dies —va dir Quigley—, va marxar d’allà amb un cotxe amb un paio jove que es diu Filippo. És tot el que sé, «Filippo». Té alguna idea de qui pot ser? Poc més de vint anys, prim, altura mitjana. Molts cabells, roba punk. Un xicot d’aspecte agradable, segons em va dir el meu home.

Sherman va sospirar.

—És un artista que ella coneix. Filippo Charazza o Charizzi.

—Coneix algun altre lloc a Itàlia on pogués estar?

Sherman va brandar el cap.

—Com ha descobert tot això?

Quigley va mirar Killian, que va dir:

—Digues-li.

—No ha estat gaire difícil —va dir Quigley. Orgullós d’ocupar l’escenari, no va poder resistir a un somriure—. La major part d’aquesta gent té la Globexpress. Sap, la targeta de crèdit. Hi ha una dona… una persona amb qui jo tracto, a la central del carrer Duane. Tenen una xarxa de computadores lligada a tot el món. Jo li dono cent dòlars per article. Gens malament per cinc minuts de feina. Aquesta Maria Ruskin va fer dues despeses fa tres dies en botigues d’aquesta ciutat, Como. Botigues de roba. Aleshores vaig trucar a un paio que fem servir a Roma, que truca a un dels magatzems i diu que és de Globexpress i els dóna el número del compte d’ella i diu que han d’enviar-li un telegrama per a «aclariment del compte». Els és igual. Li donen l’adreça on havien portat la mercaderia i ell va a Como i ho comprova tot.

Quigley va arronsar les espatlles com si digués: «Com bufar i fer ampolles, per a un tipus com jo».

Adonant-se que Sherman estava molt impressionat, Killian va dir:

—Així, tenim en línia tots dos jugadors. Sabem qui és el teu testimoni i trobarem la teva amiga, la senyora Ruskin. I aconseguirem fer-la tornar, ni que l’Ed l’hagi de portar en una capsa amb forats per a l’aire. No miris sorprès. Sé que li dónes el benefici del dubte, però segons totes les normes objectives ella no es qualifica exactament com a amiga teva. Et trobes en el tràngol més gran de la teva vida i és la teva sortida, però ella fot el camp a Itàlia amb un xicot maco que es diu Filippo. Ostres, què carai, què carai!

Sherman va somriure a despit d’ell mateix. Però la seva vanitat era tanta que immediatament va suposar que hi havia una explicació innòcua.

Després que Quigley hagués sortit, Killian va dir:

—Quigley és el millor. No hi ha millor investigador privat en el negoci. Farà… qualsevol cosa. És l’irlandès clàssic de l’infern de Nova York. La colla amb què l’Ed va créixer tots van esdevenir pinxos o bòfies. Els que van fer-se bòfies són aquells que l’església va enganxar, els que tenien un no-res de mala consciència. Però a tots els agraden les mateixes coses. A tots els agrada fotre cops i trencar dents. L’única diferència és que, si ets poli, pots fer-ho legalment amb el capellà aprovant i alhora mirant a l’altre costat. L’Ed era un poli fotut. Amb ell era un regne de terror.

—Com ha pogut aconseguir aquesta foto? —Sherman mirava la pàgina de xerox—. Ha estat un dels teus «contractes»?

—Una cosa d’aquestes? Oooooh! No fotis. Aconseguir aquesta informació… amb un morro?… això és tan fora de límits… vull dir, això va més enllà del Banc de Favors. Jo demano, però tret que m’equivoqui, això és el Banc de Favors més el banc de debò, com els teus bons negociables. Fotut. Val més oblidar-ho.

Sherman va enfonsar-se en la seva cadira i va mirar Killian. Havia vingut per acomiadar-lo i ara no n’estava tan segur.

Com si llegís la seva ment, Killian va dir:

—Deixa’m explicar-te una cosa. No és que Abe Weiss no es preocupi per la justícia. Probablement se’n preocupa. Però aquest cas no té res a veure amb la justícia. Això és una guerra. És Abe Weiss presentant-se a reelecció, i aquella feina és la seva vida, i quan la premsa s’excita tant amb un cas com amb aquest, ell ja no sap què és la justícia. Farà qualsevol cosa que hagi de fer. No vull fer-te por, però és el que passa ara, una guerra. Jo no he de muntar simplement una defensa, he de desencadenar una campanya. No penso que et punxi el telèfon, però pot fer-ho i és perfectament capaç de fer-ho. Així, en el teu lloc, jo no diria res important per telèfon sobre aquest cas. De fet, no diguis absolutament res sobre el cas per telèfon. D’aquesta manera no has de preocupar-te pel que és important i el que no ho és.

Sherman va brandar el cap per mostrar que ho comprenia.

—Ara seré molt directe amb tu, Sherman. Aquest afer costarà molts diners. Saps quant costa l’home de Quigley a Llombardia? Dos mil dòlars la setmana i és només una fase del que hem de fer. Et demanaré una gran bestreta per a despeses. Això és exclusiu de la feina del judici, que continuo pensant que no serà necessari.

—Quant?

—Setanta-cinc mil.

Setanta-cinc mil?

—Sherman, què et puc dir? La llei és com qualsevol altra cosa. D’acord? Ho pots pagar.

—Però, Senyor. Setanta-cinc mil.

—M’obligues a ser immodest. Nosaltres som els millors. I lluitarem per tu. M’agrada la lluita. Sóc tan irlandès com Quigley.

Així, Sherman, que havia anat per despatxar el seu advocat, va emplenar un taló de setanta-cinc mil dòlars.

El va lliurar a Killian.

—Em donaràs algun temps per a posar els diners al meu compte.

—Just. Quin dia és avui? Dimecres? No l’ingressaré fins divendres al matí.

El menú tenia petits anuncis en blanc-i-negre al fons, petits rectangles amb marges antiquats i logos altament estilitzats de coses com Nehi, beguda de xocolata, Arengades en Llauna Captain Henry, cafè torrefacte Café du Monde amb Xicoira, pneumàtics de bicicleta Indian Chief Balloon, tabac per a pipa Edgeworth i medicina per a refredats i la tos 666. Els anuncis eren mera decoració, records dels vells dies de Louisiana. Un sisè sentit va fer que Kramer s’acovardís. Aquesta merda faux-antiquada era tan cara com la merda faux-bohèmia. No volia ni pensar quan costaria tot això, potser cinquanta fotuts dòlars. Però ara ja no podia tornar enrere, oi que no? Shelly seia al seu davant observant tots els seus gestos i expressions i ell havia passat l’última hora i mitja projectant la imatge d’un home que domina la situació, i havia estat ell, el bon vivant viril, qui havia suggerit que demanessin postres i cafè. A més a més, sentia una violenta necessitat de gelat. La seva boca i la seva gola cremaven. El cafè Alexandria no semblava tenir un sol plat que no fos una conflagració. El Creole Gumbo amb Sorra Bayou —havia pensat que la paraula sorra seria una metàfora per a algun condiment amb textura sorrenca, alguna arrel mòlta o qualsevol altra cosa, però hi havia sorra de debò a la maleïda sopa— semblava que era sopa de bitxo. El Pa de Blat de Moro a la Caiena era com pa de foc. El Fillet de Bagra amb Hibisc a la Brasa i Arròs Groc amb Mantega de Poma i Salsa de Mostassa Xinesa —la mostassa xinesa aixecava una bandera vermella, però va haver de demanar el bagra perquè era l’únic primer plat mig-barat del menú, 10 dòlars amb cinquanta. I Andriutti havia dit que era un petit restaurant crioll barat a Beach Street, «realment terrible». Beach Street era un carrer prou lleig per a tenir un restaurant barat i per això se l’havia cregut.

Però Shelly no parava de dir que era meravellós. Ella estava resplendent, una resplendor divina amb pintallavis marró, encara que ell no estava segur del tot que fos amor, maquillatge Tardor a Berkshire o cremor a la panxa.

Gelat, gelat, gelat… Va estudiar la prosa aiguamoll-de-foc del menú i, a través de les ones calòriques, va descobrir un sol plat de gelat: Gelat de Vainilla Batut a Mà amb Chutney de Pebre Vermell i Nous. Pebre vermell? Bé, trauria la part de dalt cap a un costat i es dedicaria al gelat. No es va atrevir a dir a l’elegant cambrera amb tots els rínxols color de mel que no li portés la part de dalt. Davant de Shelly no volia semblar poc aventurer.

Shelly va demanar el Pastís de Llima amb Pasta Farcida, i tots dos van demanar Cafè Nova Orleans Mòlt de Nou amb Xicoira, encara que alguna cosa els deia que la xicoira significava més sofriment per a les seves entranyes turmentades.

Un cop demanades les postres i el cafè amb una veu ferma i decisió viril, ell va posar els avantbraços a la vora de la taula, va tirar-se endavant i va tornar a ficar els ulls en els de Shelly, per omplir-la de nou d’intoxicació de crim a més de la resta de la botella de vi blanc Crockett Sump Zinfandel que li havia costat dotze dòlars. Era gairebé el vi més barat de la llista de vins. No va tenir coratge de demanar el més barat, que era un Chablis per 9 dòlars amb cinquanta. Només els babaus sense experiència demanaven Chablis.

—M’agradaria poder portar-te perquè poguessis escoltar aquest xicot, aquest Roland Auburn. Ja l’he entrevistat tres vegades. Al començament sembla tan dur, tan… saps… amenaçador. És una roca, amb aquells ulls morts, la mena d’adolescent que hi ha al malson de tothom en un carrer fosc de Nova York. Però si l’escoltes només cinc minuts… només escoltar… comences a sentir altres coses. Sents dolor. És un noi, valga’m Déu. Està aterrit. Aquests nois creixen en el ghetto sense que ningú se’n preocupi realment. Estan aterrits. Es creen aquesta paret de masclisme pensant que els protegirà quan de fet estan a punt de ser destruïts a qualsevol moment. És el que esperen: seran destruïts. No, no estic preocupat per en Roland al davant d’un jurat. El que jo faré és: el dirigiré a través d’algunes preguntes innòcues sobre el seu ambient durant el primer minut i mig o dos minuts, i després començaré a arrencar-li la seva pell de paio dur, sense que ell se n’adoni, i ells el creuran. No apareixerà com un criminal endurit o el que sigui endurit. Sorgirà com un noi aterrit que només desitja una mica de decència i una mica de bellesa a la seva vida, perquè això és precisament el que ell és. M’agradaria trobar una manera que el jurat veiés els dibuixos i collages que fa. Shelly, ell és brillant. Brillant! Bé, això no és possible, suposo. Ja serà prou difícil aconseguir fer sortir l’autèntic Roland Auburn de la seva closca. Serà com intentar treure un cargol d’una d’aquelles conques que fan espiral.

Kramer va tòrcer el dit en espiral i va riure de la seva imitació. Els llavis brillants de Shelly van somriure apreciativament. Resplendien. Ella resplendia.

—Oh, m’agradaria assistir al judici —va dir—. Quan serà?

—Encara no ho sabem. —(Jo i el Fiscal, que som molt íntims)—. Ni tan sols portem el cas davant d’un gran jurat fins la setmana que ve. Podríem anar a judici d’aquí a dos o sis mesos. És difícil dir en un cas que ha tingut tanta publicitat com aquest. Quan els mitjans d’informació perden el cap amb un cas, les coses es compliquen. —Va brandar el cap, com si digués: «T’hi has de resignar».

Shelly estava encantada.

—Larry, anit vaig arribar a casa i vaig engegar la televisió, i et vaig veure, aquest dibuix de tu… vaig rompre a riure, com una criatura. Vaig dir: «Larry!». Ho vaig dir alt, com si acabessis d’entrar a la sala. No m’ho acabava de creure.

—També a mi em va impressionar, per ser sincer.

—Donaria el que fos per assistir al judici. Que puc?

—És clar.

—Prometo que no faré res ximple.

Kramer va sentir un estremiment. Sabia que aquest era el moment. Va moure les mans endavant i va fer lliscar les puntes dels dits sota les dels d’ella sense mirar-les. Ella tampoc no va mirar ni es va retirar. Va continuar mirant els seus ulls i va fer pressió amb els dits.

—M’és igual si fas alguna cosa ximple —va dir ell. La seva veu el va sorprendre. Era ronca i tímida.

A fora, amb gairebé tots els seus diners deixats a la caixa registradora típicament antiquada del Cafè Alexandria, li va agafar la mà i va entrellaçar els seus Dits Gruixuts de Ferro amb els dits de Shelley, prims i tendres, i van començar a caminar al llarg de la foscor decrèpita de Beach Street.

—Saps, Shelly, no pots imaginar el que significa per a mi tenir-te per parlar sobre tot això. La colla al meu despatx, si intentes arribar al cor de qualsevol cosa amb ells es creuen que t’estàs estovant. I Déu t’ajudi si t’estoves. I la meva dona, no ho sé, simplement no… ja no vol escoltar sigui el que sigui. En aquest moment només pensa que està casada amb aquest tipus que ha de fer aquesta feina horrible, enviant una colla de gent patètica a la presó. Però aquest cas no és patètic. Saps el que és aquest cas? És un signe, un signe molt important a la gent d’aquesta ciutat que es pensa que no és part del contracte social. Saps? És sobre un home que la seva alta situació en la vida allibera de l’obligació de tractar la vida d’algú del fons de l’escala de la mateixa manera que tractaria algú com ell mateix. No dubto per un sol minut que si hagués atropellat algú fins i tot remotament com ell, McCoy hauria fet el que hauria d’haver fet. Probablement és el que tots nosaltres coneixem com «una persona decent». És això el que el torna fascinant. No és una persona dolenta… però va fer una cosa dolenta. Comprens?

—Em penso que sí. L’única cosa que no comprenc és per què Henry Lamb no va dir res d’haver estat atropellat per un cotxe quan va anar a l’hospital. I ara que m’has parlat del teu testimoni, Roland… no han parlat gaire d’ell els diaris, oi?

—No, i no publicarem res sobre ell durant un temps. El que t’he contat és només entre nosaltres.

—Bé, de totes maneres, ara resulta que Roland no va dir res que el seu amic hagués estat atropellat per un cotxe sinó dues setmanes després. No és una mica estrany?

—Què té d’estrany? Déu meu, Shelly, Lamb tenia una lesió fatal al cap, o probablement fatal, i Roland sabia que seria detingut si parlava amb la policia! No em sembla gens estrany.

La senyoreta Shelly Thomas va decidir abandonar aquell camí.

—Estrany no és el que jo realment volia dir. Em penso que el que volia dir és que… no t’envejo, la mena de preparació i recerca que has de fer per preparar un d’aquests casos.

—Ah! Si em paguessin hores extraordinàries per totes les hores que hauré de dedicar a aquest… bé, podria anar a viure jo mateix a Park Avenue. Però saps una cosa? Això no m’importa. Realment, no. Tot el que em preocupa és, sigui quina sigui la meva vida, vull poder mirar enrere i dir: «Vaig canviar coses». Aquest cas és tan important, a tots els nivells imaginables, no sols en relació amb la meva carrera. És precisament un… No sé com dir-ho… tot un nou capítol. Vull canviar coses, Shelly.

Va parar i, encara agafant la mà d’ella, la va posar darrere la seva cintura i la va estirar vers seu. Ella el mirava, radiant. Els seus llavis es van trobar. Ell va espiar una vegada, a veure si ella tenia els ulls tancats. És clar que sí.

Kramer podia sentir el baix ventre d’ella comprimit contra el seu. Allò era el pom del seu mons veneris? Havia arribat fins aquí, tan de pressa, tan dolçament, tan amb tanta naturalitat… i, carai! No tenia cap lloc on portar-la!

Imagineu-vos-ho! Ell! L’estrella del cas McCoy… i sense un lloc… sense cap lloc… a la mateixa Babilònia del segle XX!… on portar una noia encantadora i desitjosa amb pintallavis marró. Es va preguntar que passaria pel cap d’ella en aquell precís moment.

De fet, ella pensava en la manera com eren els homes a Nova York. Cada vegada que surts amb algú, has d’aguantar primer dues o tres hores de la Meva Carrera.

Aquell vespre Peter Fallow va entrar triomfant al Leicester’s. Tothom a la Taula, i molts més entre els que omplien la casa, fins i tot aquells que apartaven el nas de The City Light, sabien que havia estat ell qui havia revelat el cas McCoy. Fins i tot St. John i Billy, que eren rarament seriosos sobre qualsevol cosa que no fos les seves infidelitats mútues, el van felicitar amb aparent sinceritat. Sampson Reith, el corresponsal polític del Daily Courier’s, de Londres, que era allà per uns dies, era a la Taula i va explicar el seu dinar amb Irwin Gubner, subdirector de The New York Times, que lamentava que el City Light tingués el cas pràcticament només per a si mateix, cosa que naturalment volia dir Peter Fallow. Alex Britt-Withers va enviar una vodka Southside a compte de la casa, i estava tan bona que Fallow va demanar-ne una altra. La marea d’aprovació era tan gran que Caroline li va fer el primer somriure des de feia molt de temps. L’única nota discordant va ser Nick Stopping. La seva desaprovació va ser decididament fluixa i poc entusiàstica. Aleshores Fallow va comprendre que Nick, el marxista-leninista, l’espartaquista d’Oxford, el Rousseau del Tercer Món, sens dubte estava consumit per la gelosia. Aquesta era la seva mena de notícia, no d’aquest pallasso de Fallow —que ara podia riure de l’opinió de Nick al seu respecte—, i tanmateix vet aquí Fallow a la bateria, al tren de la Història, mentre ell, Stopping, escrivia un article més per a House & Garden sobre el darrer xalet de la senyora Elegant a Hobe Sound, o el que fos.

Bé, parlant d’elegant, Rachel Lampwick se’n va burlar una mica per fer servir tant aquesta paraula.

—Peter, crec que podries ser una mica més galant —ella va pronunciar la paraula a la manera francesa— amb aquesta senyora McCoy, no et sembla? És a dir, et refereixes a l’elegant senyor McCoy i el seu cotxe elegant i el seu apartament elegant i a la seva feina elegant i al seu pare elegant i a la seva amiga elegant… o com t’has referit a ella?… «que està molt bona»… prefereixo això… i la pobra senyora McCoy és només la «dona de quaranta anys», cosa que, naturalment, és molt planera, oi? No és gaire galant, Peter.

Però òbviament Rachel s’havia llegit tot el que ell havia escrit. Per això només va sentir la cordialitat d’un vencedor en relació amb ella i amb tothom.

—The City Light només considera les esposes atractives si són infidels —va dir Fallow—. Estalviem el nostre entusiasme per a Les Altres Dones.

Després tothom va començar a especular sobre la Morena Que Està Molt Bona, i Billy Cortez, llançant una mirada a St. John, va dir que havia sentit a dir que alguns homes portaven les seves putetes a llocs estranys perquè no els veiessin, però, realment, el Bronx indicava una paranoia molt avançada, i Fallow va demanar una altra vodka Southside.

El xivarri era cordial, feliç i anglès, i els tons taronja i ocre del Leicester’s eren suaus i anglesos, i Caroline el mirava molt, a vegades somreia, a vegades amb satisfacció, i allò el va posar curiós i va prendre una altra vodka Southside, i Caroline va aixecar-se del seu lloc i va fer la volta a la taula fins a on ell seia i es va inclinar i li va dir a l’orella:

—Vine a dalt un moment.

Seria cert? Era tan improbable, però… seria veritat? Van pujar l’escala en espiral al darrere del despatx de Britt-Withers, i Caroline, posant-se de sobte seriosa, va dir:

—Peter, probablement no hauria de dir-te el que et diré ara. Realment no t’ho mereixes. No has estat gaire simpàtic amb mi.

—Jo? —va dir Fallow amb una rialla alegre—. Caroline! Tu has intentat escampar els meus morros per tot Nova York!

—Què? Els teus morros? —Caroline va somriure, enrojolada—. Bé, no per tot Nova York. De totes maneres, després del regal que et faré, crec que podrem considerar-nos quitis.

—Un regal?

—Em penso que és un regal. Jo sé qui és la teva Morena Que Està Molt Bona. Sé qui anava en el cotxe amb en McCoy.

—No fotis.

—De debò.

—Molt bé… qui?

—Es diu Maria Ruskin. La vas trobar aquella nit al Limelight.

—Sí?

—Peter, et vas emborratxar d’una manera. Ella és la dona d’un home que es diu Arthur Ruskin, que té tres vegades la seva edat. És un jueu no-sé-què. Molt ric.

—Com ho saps?

—Recordes el meu amic, l’artista? L’italià? Filippo? Filippo Chirazzi?

—Ah, sí. Com vols que l’oblidés?

—Bé, ell la coneix.

—Com és que la coneix?

—De la mateixa manera que molts homes la coneixen. Es una barjaula.

—I ella li ho va dir?

—Sí.

—I ell t’ho va dir?

—Sí.

—Ostres, Caroline. On el puc trobar?

—No ho sé. Jo mateixa no el puc trobar. El malparit.