8. EL CAS

Martin, el detectiu irlandès, era al volant, i el seu company, Goldberg, el detectiu jueu, era al lloc del passatger, i Kramer era al seient de darrere, assegut en l’angle precís, per atzar, per a mirar el comptaquilòmetres. Baixaven l’autopista Major Deegan a uns bons i irlandesos cent per hora, cap a Harlem.

El fet que Martin fos irlandès ocupava molt la ment de Kramer en aquest moment. Ja havia descobert on l’havia trobat abans. Havia estat poc després d’haver entrar al Departament d’Homicidis. L’havien enviat al carrer East 152, on un home havia estat assassinat d’un tret al seient de darrere d’un cotxe. Era un Cadillac Sedan DeVille. Una de les portes del darrere estava oberta i allà hi havia un detectiu, un paio petit, no més de 75 quilos, amb un coll prim, una cara seca, una mica de gairell, i els ulls d’un dobermann. El detectiu Martin. El detectiu Martin va assenyalar la porta oberta, com un cambrer. Kramer va mirar i el que va veure era molt més horrible del que la frase «assassinat d’un tret al darrere d’un cotxe» havia tan sols començat a suggerir-li. La víctima era un home gras amb una americana escacada, cridanera. Seia al darrere amb les mans a les cames, precisament al damunt dels genolls, com si estigués a punt d’estirar els pantalons perquè no es deformessin per les ròtules. Semblava que portava un pitet vermell i brillant. Dues terceres parts del seu cap havien desaparegut. La finestra del darrere del Cadillac tenia l’aspecte que algú li hagués llançat a sobre una pizza. El pitet vermell era sang arterial, que havia brollat del tronxo del seu cap com d’una font. Kramer va apartar-se del cotxe.

—Merda! —va dir—. Ha vist això? Com han… és a dir, merda!… ha esquitxat tot el cotxe!

I Martin havia contestat:

—Sí, deu haver-li fotut el dia.

Al començament Kramer ho havia entès com un reny per haver quedat fotut per la vista, però després va pensar que Martin no ho hauria dit de cap altra manera. Quin plaer hi hauria d’introduir gent a la típica carnisseria del Bronx si no reaccionaven així? Després d’això, Kramer va decidir de ser tan irlandès com un irlandès als llocs dels crims.

El company de Martin, Goldberg, feia el doble de la seva altura, un autèntic munt de carn, amb cabells gruixuts arrissats, un bigoti que li queia lleugerament pels cantons de la boca, i un coll gras. Hi havia irlandesos que es deien Martin i jueus que es deien Martin. Hi havia alemanys que es deien Kramer i jueus que es deien Kramer. Però tots els Goldberg de la història del món eren jueus, amb la sola possible excepció d’aquest. Sent company de Martin probablement ja s’havia tornat irlandès, també.

Al seient del conductor, Martin va girar una mica el cap per parlar a Kramer, que era al darrere.

—No m’ho puc creure que vaig realment a Harlem per escoltar aquest carallot. Va ser una trampa, ja m’ho crec. Com carai va arribar al Weiss?

—No ho sé —va dir Kramer. Ho va dir en un to cansat, només per mostrar que era un manat que comprenia que aquesta missió era una punyeta. De fet, encara estava penjat del veredicte de la nit passada. Herbert 92X s’havia enfonsat, Shelly Thomas l’havia mirat, gloriosa com el sol.

—Sembla que Bacon va trucar a Joseph Leonard. Coneix en Leonard, el regidor negre?

El radar de Kramer li va dir que negre era una designació massa delicada, massa refinada, massa progre per a una conversa amb Martin i Goldberg, però no volia intentar res més.

—Sí, el conec —va dir Martin—. També és un bon carallot.

—Bé, només m’ho imagino —va dir Kramer—, però Weiss té eleccions el pròxim novembre i si Leonard vol un favor, Weiss li farà un favor. Es creu que li fa falta suport negre. Aquell porto-riqueny, Santiago, es presenta contra d’ell a les primàries.

Goldberg va esbufegar.

—M’agraden les paraules que fan servir, suport. Com si es pensessin que hi ha alguna organització per allà. És una conya. Al Bronx no aconseguirien organitzar ni una tassa de cafè. I a Bedford-Stuyvessant, igual. Jo he treballat al Bronx, a Bedford-Stuyvessant i a Harlem. A Harlem són més sofisticats. A Harlem, agafes un carallot qualsevol i li dius: «Mira, podem fer això de dues maneres, la manera fàcil i la manera difícil, és cosa teva», i almenys saben de què els parles. Al Bronx o a Bed-Stuy és un vés-a-prendre-pel-sac. Bed-Stuy és pitjor. A Bed-Stuy pots començar tot seguit a rodolar per la merda des del primer moment. No és així, Marty?

—Sí —va dir Martin, sense entusiasme. Goldberg no havia fet servir cap altra designació que ells. En primer lloc, Martin no semblava voler entrar en una discussió de filosofia de bòfia—. Doncs, Bacon truca a en Leonard, i en Leonard truca a en Weiss —va dir Martin—. I després, què?

—Aquest xicot, en Lamb, la seva mare treballa per a en Bacon, o treballava abans per a en Bacon —va dir Kramer—. Diu que té algunes informacions sobre el que va passar amb el seu fill, però té una pila de multes d’estacionament i hi ha una ordre contra d’ella i té por d’anar a la policia. El tracte és aquest: Weiss tapa l’ordre i proposa una manera que ella pugui pagar les multes a poc a poc, i ella ens dóna la informació, però haurà de ser en presència d’en Bacon.

—I en Weiss hi està d’acord?

—És clar.

—Collonut.

—Bé, ja coneixeu en Weiss —va dir Kramer—. Només està preocupat per una cosa: és jueu i es presenta a reelecció en un districte que és 70 per cent negre i porto-riqueny.

Goldberg va preguntar:

—Que coneixeu en Bacon?

—No.

—Val més que us tragueu el rellotge abans d’entrar. El cabronàs no aixeca un dit si no és per robar.

Martin va dir:

—Ho estava pensant, Davey. No veig on pugui haver-hi diners en això, però pots apostar que n’hi ha en algun lloc. —Després, per a Kramer—: Ja heu sentit parlar de la Coalició Laboral Portes Obertes?

—Sí.

—És una de les operacions d’en Bacon. Sabeu com apareixen en restaurants demanant feina per a les minories? Hauríeu d’haver estat a la fotuda baralla dalt de la carretera de Gun Hill. No hi havia una sola fotuda cara blanca treballant-hi. Per això no sé de quina mena de minories parlen, excepte si d’un manat de micos amb trossos de canonada en dius una minoria.

Kramer es va preguntar si micos podria ser interpretat com un epítet racial o no. No volia ser tan irlandès com això.

—Bé, doncs, per què ho fan?

—Peles —va dir Martin—. Si el gerent deia: «Oh, sí, ens fa falta algun personal, tots vosaltres tindreu feina», el mirarien com un empestat. Només volen diners per no venir. És el mateix amb la Lliga Antidifamació del Tercer Món. Són els que van a Broadway a fotre escàndols. És una de les operacions d’en Bacon. És un tipus collonut.

—Però la Coalició Laboral Portes Obertes —va preguntar Kramer—, participen realment en baralles?

—Batalles de conya —va dir Goldberg.

—Si va de conya, per què ho fan? Es poden fotre.

—Hauríeu de veure’ls —va dir Martin—. Aquests malparits són capaços de barallar-se tot el dia per res. Així, per què no ho haurien de fer si algú els paga uns dòlars?

—Recordes aquell que va envestir contra teu amb una canonada, Marty?

—Si el recordo? El veig fins i tot quan dormo. Un cabronàs gros i alt amb una arracada d’or penjada del cap, així.

Martin va fer una gran O amb el polze i l’índex i se la va posar sota l’orella.

Kramer no sabia què creure de tot això. Una vegada havia llegit un article a The Village Voice descrivint Bacon com un «socialista de carrer», un activista polític negre que havia arribat a les seves pròpies teories sobre els grillons del capitalisme i les estratègies necessàries per donar als negres el que els és degut. Kramer no s’interessava per la política d’esquerres, ni el seu pare. Tanmateix, a casa seva, quan creixia, el mot socialista tenia implicacions religioses, era com Zelota i Masada. Tenia alguna cosa jueva. Per més equivocat que un socialista pogués ser, per més cruel i venjatiu, tenia en algun lloc de la seva ànima una guspira de la llum de Déu, de Yahweh. Potser l’operació de Bacon fos extorsió, potser no. Mirat de certa manera, tota la història del moviment obrer era extorsió. Què era una vaga sinó una extorsió amb el suport d’amenaces de violència, reals o insinuades? El moviment obrer tenia també una aura religiosa a casa de Kramer. Els sindicats eren una Masada aixecant-se contra el pitjor dels goïm. El seu pare era un aspirant a capitalista, de fet un servidor de capitalistes, que mai no havia pertangut a cap sindicat en tota la seva vida i que se sentia infinitament superior a qui ho feia. Tanmateix, la nit que el senador Barry Goldwater havia anat a la TV a promoure la llei del dret-al-treball, el seu pare havia començat a rondinar i a renegar d’una manera que hauria fet que Joe Hill i els Wobblies^[4] semblessin mitjancers laborals. Sí, el moviment obrer era veritablement religiós, com el mateix judaisme. Era una d’aquelles coses que et creus per a tota la humanitat i no et preocupes gens per la teva pròpia vida. Era divertit, sobre religió… El seu pare embolicava la religió al seu voltant com una capa… Aquest, en Bacon, també s’hi embolicava… I Herbert… Herbert… Tot seguit Kramer va veure una manera de parlar del seu triomf.

—És divertit, aquesta gent i la religió —va dir als dos polis al seient del davant—. Acabo de deixar un cas, un que es deia Herbert 92X. —No va dir: «Acabo de guanyar un cas». Ja ho faria més endavant—. Aquest tipus…

A Martin i Goldberg probablement els era igual. Però almenys… ho entendrien…

Va xerrar animadament tot el camí fins a Harlem.

Quan la secretària va acompanyar Kramer, Martin i Goldberg, no hi havia ningú al gran saló despatx del reverend Bacon. El mateix reverend Bacon n’estava notablement absent. La seva gran cadira giratòria es trobava en un buit suspès darrera la taula.

La secretària va assenyalar als tres homes cadires al davant de la taula i després va sortir. Kramer va mirar per la finestra darrere la cadira giratòria els tres troncs tristos al jardí. Tenien taques d’humitat groga i de podrit verd. Després va mirar el sostre i les motllures centrals de guix molt blanc i tots els altres detalls arquitectònics que, feia vuitanta anys, havien indicat que aquella casa era d’un milionari. Martin i Goldberg feien el mateix. Martin va mirar Goldberg i va torçar els llavis cap a una banda amb els ulls que deien: «És massa».

Es va obrir una porta i un negre alt va entrar amb un aire de deu milions de dòlars. Portava un vestit negre, tallat d’una manera que li accentuava l’amplada de les espatlles i l’elegància de la cintura. L’americana tenia dos botons i revelava una esplèndida superfície de camisa blanca al davant. El coll emmidonat era immaculat contra la seva pell negra. Portava una corbata blanca amb un patró negre entrecreuat, la mena de corbata que Anwar al-Sadat acostumava a portar. Kramer va sentir-se rebregat només de mirar-lo.

Durant un moment va debatre si havia d’aixecar-se de la cadira o no, sabent el que Martin i Goldberg pensarien de qualsevol mostra de respecte. Però no aconseguia trobar cap manera d’evitar-ho. Així, es va aixecar. Martin va esperar alguns moments, però també es va aixecar i Goldberg el va acompanyar. Van entremirar-se i aquesta vegada tots dos van arronsar els llavis. Com que Kramer s’havia aixecat en primer lloc, l’home va dirigir-se a ell, va allargar la mà i va dir:

—Reginald Bacon.

Kramer va encaixar i va dir:

—Lawrence Kramer, de l’Oficina del Ministeri Fiscal del Bronx. El detectiu Martin. El detectiu Goldberg.

Per la manera com Martin va mirar la mà del reverend Bacon amb els seus ulls de dobermann, Kramer no sabia si l’encaixaria o la mossegaria. Finalment la va encaixar. Va encaixar-la menys d’un quart de segon, com si hagués agafat un tros de creosota. Goldberg el va imitar.

—Acceptareu un cafè, senyors?

—No, gràcies —va dir Kramer.

Martin va fer al reverend Bacon una mirada gelada i després va brandar el cap dues vegades de banda a banda, mo-olt lentament, transmetent amb èxit el missatge: «Ni si m’estigués morint de set». Goldberg, el jueu irlandès, el va imitar.

El reverend Bacon va fer la volta a la taula fins a la seva enorme cadira i tots es van asseure. Ell va recolzar-se enrere a la cadira i va mirar Kramer amb una expressió impassible durant el que va semblar molt de temps i després va dir en una veu suau, baix:

—El fiscal li ha explicat la situació de la senyora Lamb?

—El cap del meu departament ho ha fet, sí.

—El cap del seu departament?

—Bernie Fitzgibbon. És el cap del Departament d’Homicidis.

—Vostè és del Departament d’Homicidis?

—Quan un cas és presentat com a probable-que-es-mori, el passen al Departament d’Homicidis. No sempre, però molt sovint.

—No cal que digui a la senyora Lamb que és del Departament d’Homicidis.

—Ho comprenc —va dir Kramer.

—Li ho agrairia.

—On és la senyora Lamb?

—És aquí. Vindrà dins d’un minut. Però vull dir-li una cosa abans que ella arribi. Ella està molt trasbalsada. El seu fill s’està morint i ella ho sap, i no sap que… mira… És una cosa que ella sap i que no sap. Comprèn? I tot aquest temps que és aquí, està preocupada per una pila de multes d’aparcament. Pensa: «He d’estar amb el meu fill, però si em posen a la presó a causa d’una pila de multes d’estacionament»… Que ho entén?

—Bé, ella… no caldrà que es preocupi per això —va dir Kramer. En una sala amb tres persones que parlaven amb les vocals tan obertes, no aconseguia tancar les seves—. El fiscal anul·larà l’ordre. Haurà de pagar igualment les multes, però ningú l’enviarà a la presó.

—Li ho he dit, però ajudarà molt si vostè li ho diu.

—Oh, som aquí per ajudar, però em pensava que ella tenia alguna cosa a dir-nos.

Això era destinat a Martin i Goldberg, perquè no es pensessin que ell estava sent fàcil.

El reverend Bacon va fer una altra pausa i va mirar Kramer, després va recomençar, suaument, com abans.

—És cert. Ella té algunes coses a dir-li. Però cal que sàpiga el que ha passat amb ella i el fill, Henry. Henry és… era… era… Senyor, és una tragèdia. Henry és un noi magnífic… un xicot magnífic, com ens agradaria a tots… mira… Va a l’església, mai no es fica en embolics, ha acabat l’institut, es preparava per anar a la universitat… un xicot magnífic. I format ja en una cosa més dura que la Universitat de Harvard. Ha crescut en els projectes, i ho ha aconseguit. Ha sobreviscut. Ha sortit un xicot magnífic. Henry Lamb és… era!… l’esperança!… mira… l’esperança. I ara algú acaba d’aparèixer i… —Zas! Va colpejar amb la mà sobre el pla de la taula—… l’atropella i ni tan sols para.

Com que Martin i Goldberg eren allà, Kramer va sentir la necessitat de posar un fre a aquell histrionisme.

—Potser és això, reverend Bacon —va dir—, però fins ara no tenim cap prova que hagués estat una atropellament amb fuita.

El reverend Bacon el va mirar per primera vegada als ulls i després, per primera vegada, va somriure.

—Tindrà totes les proves que li fan falta. Trobarà la mare de Henry Lamb. La conec molt bé… mira… i pot creure el que li diu. És membre de la meva església. És una dona treballadora, una bona dona… mira… una bona dona. Té una bona feina, a l’Ajuntament, al Registre Civil, Casaments. No rep un ral d’assistència social. Una bona dona amb un bon fill. —Després va pitjar un botó a la seva taula, va inclinar-se i va dir—: Senyoreta Hadley, faci entrar la senyora Lamb. Ah, una cosa més. El seu marit, el pare d’en Henry, va ser assassinat fa sis anys, d’un tret, quan tornava a casa una nit, davant mateix del projecte. Va intentar resistir-se a un lladre.

El reverend Bacon va mirar tots tres homes, brandant sempre el cap. Amb això, Martin va aixecar-se i va mirar per la finestra. Va mirar tan intensament que Kramer va pensar que havia vist com feien algun robatori, com a mínim. El reverend Bacon el va mirar, desconcertat.

—Quina mena d’arbres són aquests? —va preguntar Martin.

—Quins, Martin? —va preguntar Goldberg, i es va aixecar també.

—Allà —va dir Martin, assenyalant.

El reverend Bacon va girar-se en la seva cadira i va mirar també per la finestra.

—Són sicòmors —va dir.

—Sicòmors —va repetir Martin en el to contemplatiu d’un jove naturalista en un programa d’arboricultura—. Mira aquells troncs. Deuen fer uns quinze metres.

—Intenten arribar a la llum —va dir el reverend Bacon—, intenten trobar el sol.

Darrere Kramer, un parell d’enormes portes de roure es van obrir, i la secretària, la senyoreta Hadley, va introduir una dona negra, prima, que no arribava als quaranta anys, potser menys. Portava faldilla blava i jaqueta amb una brusa blanca. Els seus cabells negres estaven pentinats en onades suaus. Tenia una cara prima, gairebé delicada, i els ulls grossos i la mirada serena d’una professora o d’algú acostumat a tractar amb el públic.

El reverend Bacon va aixecar-se i va fer la volta a la taula per rebre-la. Kramer es va aixecar també —i va comprendre el sobtat interès de Martin i del jueu irlandès per les espècies arbòries. No volien haver d’aixecar-se quan la dona entrés a la sala. Ja n’hi havia prou d’haver-se aixecat per un vividor com en Bacon. Tornar a fer-ho per una dona qualsevol dels projectes que era part de la seva organització seria portar les coses massa lluny. Així, ja eren drets, estudiant els sicòmors, quan ella va entrar.

—Senyors —va dir el reverend Bacon—, aquesta és la senyora Annie Lamb. Aquest senyor és de l’Oficina del Fiscal del Bronx, senyor Kramer. I, ah…

—Detectiu Martin i detectiu Goldberg —va dir Kramer—. Estan encarregats de la investigació del cas del seu fill.

La senyora Lamb no va avançar per encaixar i no va somriure. Només brandava el cap suaument. Semblava que ajornava la seva opinió sobre els tres homes.

Amb un aire molt de pastor, el reverend Bacon va agafar una cadira per a ella. En comptes de tornar a la seva gran cadira giratòria, es va asseure a la vora de la taula amb una despreocupació atlètica.

El reverend Bacon va dir a la senyora Lamb:

—Ara mateix parlava amb el senyor Kramer i el problema de les multes d’aparcament ja està resolt.

Va mirar Kramer.

—Bé, l’ordre de captura ha estat anul·lada —va dir Kramer—. Ja no hi ha cap ordre. Ara hi ha només les multes, i per part nostra no estem interessats en les multes, de totes maneres.

El reverend Bacon va mirar la senyora Lamb i va somriure i va brandar el cap algunes vegades, com si digués: «El reverend Bacon compleix les seves promeses». Ella només el va mirar i va arronsar els llavis.

—Bé, senyora Lamb —va dir Kramer—, el reverend Bacon ens diu què vostè té algunes informacions per a nosaltres sobre el que va passar al seu fill.

La senyora Lamb va mirar el reverend Bacon. Ell va fer que sí amb el cap i va dir:

—Endavant. Digui al senyor Kramer el que em va dir.

Ella va dir:

—El meu fill va ser atropellat per un cotxe i el cotxe no va parar. Va fugir. Però ell té la matrícula o part de la matrícula.

La seva veu tenia una tonalitat pràctica.

—Un moment, senyora Lamb —va dir Kramer—. Si no li fa res, comenci des del començament. Quan va assabentar-se d’això? Quan va saber que el seu fill havia estat atropellat?

—Quan va tornar de l’hospital amb el canell amb aquest… ah… no sé com en diuen.

—Un guix?

—No, no era un guix. Era més com una canya, però semblava un gran guant de tela.

—Bé, de totes maneres, ell va anar a casa des de l’hospital amb aquesta ferida al canell. Quan va ser això?

—Va ser… fa tres nits.

—Què va dir ell que havia passat?

—Va dir poques coses. Tenia molts dolors i volia anar al llit. Va dir alguna cosa d’un cotxe, però vaig pensar que anava amb un cotxe i havien tingut un accident. Com dic, no volia parlar. Crec que li havien donat qualsevol cosa a l’hospital per al dolor. Només volia anar-se’n al llit. Així que li vaig dir que se n’anés al llit.

—Va dir qui anava amb ell quan va passar això?

—No. No anava amb ningú. Anava sol.

—En aquest cas no anava amb un cotxe.

—No, caminava.

—Molt bé, continuï. Què va passar després?

—L’endemà al matí se sentia molt malament. Va intentar aixecar el cap, i gairebé es va desmaiar. Se sentia tan malament que jo no vaig anar a treballar. Vaig trucar… i vaig quedar-me a casa. Va ser aleshores que em va explicar que un cotxe l’havia atropellat.

—Com va dir que havia estat?

—Travessava el bulevard Bruckner i aquest cotxe el va atropellar i ell va caure sobre el canell; certament el devia haver tocat al cap també, perquè té una commoció terrible.

En aquest punt la seva serenitat va trencar-se. Va tancar els ulls i els tenia plens de llàgrimes quan els va obrir.

Kramer va esperar un moment.

—En quina part del bulevard Bruckner va ser això?

—No ho sé. Quan intentava parlar, li feia massa mal. Obria i tancava els ulls. Ni tan sols no es podia asseure.

—Però estava sol, ha dit vostè. Què feia ell al bulevard Bruckner?

—No ho sé. Hi ha una botiga de menjars d’emportar-se per allà, al carrer 161, un Texas Fried Chicken, i a Henry li agraden aquestes coses; potser havia anat allà, però no ho sé.

—On el va atropellar el cotxe? En quin lloc del cos?

—Tampoc no ho sé. Potser li ho puguin dir a l’hospital.

El reverend Bacon els va interrompre:

—A l’hospital van badar. No van radiografiar el cap del xicot. No li van fer cap exploració ni la ressonància magnètica nuclear ni cap de les altres coses. El xicot hi arriba amb una lesió molt greu al cap i el tracten del canell i l’envien a casa.

—Bé —va dir Kramer—, sembla que no sabien que ell havia estat atropellat per un cotxe. —Va girar-se vers Martin—. És això?

—L’informe d’urgències no es refereix a cap cotxe —va dir Martin.

—El xicot tenia una lesió greu al cap! —va dir el reverend Bacon—. Probablement no sabia ni el que es deia. Se suposa que ells entenen d’aquestes coses.

—Bé, no ens hem de desviar —va dir Kramer.

—Tenia part de la matrícula —va dir la senyora Lamb.

—Què li va dir?

—Va dir que començava amb una R. Aquesta era la primera lletra. La segona lletra era una E o una F o una P o una B o alguna lletra així. Era el que semblava.

—De quin Estat? Nova York?

—Quin Estat? No ho sé. Crec que Nova York. Ell no va dir que fos de cap altre. I em va dir la marca.

—Quina era?

—Un Mercedes.

—Ja ho veig. De quin color?

—No ho sé. No m’ho va dir.

—Quatre portes? Dues portes?

—No ho sé.

—Va dir com era el conductor?

—Va dir que hi havia un home i una dona.

—Un home conduïa?

—Crec que sí. No ho sé.

—Cap descripció de l’home o la dona?

—Eren blancs.

—Ell va dir que eren blancs. Alguna cosa més?

—No, només va dir que eren blancs.

—És tot? No va dir res més sobre ells o sobre el cotxe?

—No. A penes podia parlar.

—Com va arribar a l’hospital?

—No ho sé. No m’ho va dir.

Kramer va preguntar a Martin:

—Ho van dir a l’hospital?

—Va anar-hi caminant.

—No podria haver anat des del bulevard Bruckner fins a l’hospital Lincoln amb un canell trencat.

—Caminant no vol dir que caminés tot el camí fins allà. Només vol dir que va entrar a urgències caminant. No va ser portat. Els infermers no el van portar. No va arribar-hi en una ambulància.

El cervell de Kramer ja saltava endavant fins a la preparació del judici. Tot el que podia veure eren carrerons sense sortida. Va fer una pausa i després va brandar el cap i va dir a ningú en particular:

—Això no ens dóna gran cosa.

—Què vol dir? —va dir Bacon. Per primera vegada hi havia un to tibat a la seva veu—. Té la primera lletra de la matrícula i una ratlla de la segona lletra, i té la marca del cotxe… Quants Mercedes amb la matrícula començada amb RE, RF, RB o RP es creu que trobarà?

—No se sap —va dir Kramer—. El detectiu Martin i el detectiu Goldberg s’ocuparan d’això. Però el que ens fa falta és un testimoni. Sense un testimoni encara no hi ha cas.

—No hi ha cas? —va dir el reverend Bacon—. A mi em sembla que hi ha un cas i mig. Té un xicot, un xicot excepcional, a les portes de la mort. Hi ha un cotxe i una matrícula. Què més vol?

—Miri —va dir Kramer, esperant que un to ultrapacient, una mica condescendent, anul·laria el to de l’altre—. Deixi que li expliqui una cosa. D’acord? Suposem que el cotxe està matriculat a l’Estat de Nova York i que hi ha només un Mercedes amb una matrícula que comença per R. Ara tenim un cotxe. Però no tenim un conductor.

—Sí, però pot…

—Només perquè algú posseeixi un cotxe no vol dir —es va adonar que havia tornat a caure en aquell to estrany— que conduïa a aquella hora.

—Però pot interrogar-lo.

—És clar, i ho farem. Però si ell no diu: «Sí, és clar, vaig estar embolicat en un accident així i així i vaig fugir», serem on havíem començat.

El reverend Bacon va brandar el cap:

—No ho comprenc.

—El problema és que no tenim cap testimoni. No solament no tenim ningú que ens digui on va passar tot això, sinó que ni tan sols no tenim ningú que ens pugui dir que va ser un atropellament amb fuita.

—Té el mateix Henry Lamb!

Kramer va aixecar les mans des dels genolls i va arronsar lleument les espatlles per no recalcar excessivament el fet que, el fill de la senyora Lamb, probablement no podria mai testimoniar res.

—Té el que ell va dir a la seva mare. Ho va dir ell mateix.

—Ens dóna una pista, però és un testimoni indirecte.

—És el que ell va dir a la seva mare.

—Vostè pot acceptar-ho com a veritat i jo puc acceptar-ho com a veritat, però no serà acceptat per cap tribunal.

—Per a mi no té sentit.

—Bé, és la llei. Si vol que sigui sincer, s’hauria d’aportar alguna cosa més. Sembla que quan va arribar a urgències tres nits enrere, ell no va dir res d’haver estat atropellat per un cotxe. Això no ajuda gaire.

—Tenia una commoció… i un canell trencat… Probablement no va dir moltes coses.

—Bé, i pensava més clarament l’endemà al matí? Podrien presentar també aquest argument.

—Qui presenta aquest argument? —va preguntar el reverend Bacon—. Vostè presenta aquest argument?

—Jo no presento cap argument. Només intento mostrar-li que sense un testimoni hi ha molts problemes.

—Bé, pot trobar el cotxe, oi? Pot interrogar el propietari. Pot inspeccionar el cotxe a veure si troba alguna prova, oi?

—És clar —va dir Kramer—. Com li he dit, ells s’hi dedicaran. —Va moure el cap en la direcció de Martin i Goldberg—. Intentaran també trobar testimonis. Però no crec que un cotxe pugui tenir gaires proves. Si un cotxe el va atropellar, certament només el va fregar. El noi té algunes lesions, però no té la mena de ferides al cos que tindria si hagués estat atropellat per un cotxe.

—Diu si hagués estat atropellat per un cotxe?

—El cas és ple de sis, reverend Bacon. Si trobem un cotxe i un propietari, i si el propietari diu: «Sí, vaig atropellar aquest xicot l’altra nit i no vaig parar i no ho vaig denunciar», en aquest cas tindrem un cas. D’altra manera tindrem una colla de problemes.

—Unh-hunh —va fer el reverend Bacon—. I pot ser que no puguin dedicar molt de temps a aquest cas, perquè té tants problemes?

—Això no és veritat. Aquest cas rebrà tanta atenció com qualsevol altre cas.

—Vostè ha parlat de sinceritat. Bé, seré sincer. Henry Lamb no és un ciutadà eminent ni és fill d’un ciutadà eminent, però de totes maneres és un xicot magnífic… mira… És a punt d’acabar l’institut. No és un marginal. Hauria… pensa entrar a la universitat. No ha tingut mai embolics. Però és dels projectes Edgar Allan Poe. Dels projectes Edgar Allan Poe. És un xicot negre dels projectes. Ara, mirem la cosa d’una altra manera. Suposem que Henry Lamb fos un xicot blanc i que vivia a Park Avenue, que estava a punt d’anar a Yale i que va ser atropellat a Park Avenue per un negre i una negra en un… un Pontiac Firebird en comptes d’un Mercedes… mira… I que aquest xicot deia a la seva mare el que Henry Lamb va dir a la seva mare. Vol dir que no tindria un cas? En comptes de parlar de problemes, estaria comunicant aquestes informacions i intentant treure’n l’entrellat.

Martin va tornar de sobte a la vida.

—Estaríem fent exactament el mateix que fem ara. Hem estat intentant trobar la senyora Lamb des de fa dos dies. Quan hem trobat això del número de la matrícula? Ara mateix. Miri, jo he treballat a Park Avenue i he treballat al bulevard Bruckner. No hi ha cap diferència.

La veu de Martin era tan calmada i precisa i la seva mirada era tan implacable, tan tossuda, tan brutalment irlandesa, que va semblar que el mateix reverend Bacon havia quedat dubtant. Bacon va intentar vèncer la mirada del petit irlandès, sense èxit. Després va somriure lleugerament i va dir:

—Vostè em pot dir això, perquè sóc un ministre del Senyor i vull creure que la justícia és cega… mira… ho vull creure. Però val més no anar pels carrers de Harlem i del Bronx intentant dir això a les persones. Val més no informar-los d’aquestes gràcies, perquè ells ja saben la veritat. L’han descoberta en la seva pròpia carn.

—Jo sóc als carrers del Bronx cada dia —va dir Martin—, i ho dic a tothom que ho vol saber.

—Hmm-hm —va fer el reverend Bacon—. Nosaltres tenim una organització, la Solidaritat de Tot el Poble, que es dedica a supervisar les comunitats. Les persones parlen amb nosaltres, i puc dir-li que el seu missatge no els arriba. El missatge que els arriba és un altre.

—He estat en una de les seves supervisions —va dir Martin.

—Ha estat on?

—En una de les seves supervisions. Dalt del carrer de Gun Hill.

—Sí, bé, no sé de què em parla.

—Li parlo dels carrers del Bronx —va dir Martin.

—De totes maneres —va dir Kramer mirant la senyora Lamb—, gràcies per la seva informació. I espero que tingui bones notícies del seu fill. Investigarem aquella matrícula. Mentrestant, si sap d’algú que era amb el seu fill l’altra nit, o que hagi vist alguna cosa, no deixi de comunicar-nos-ho, d’acord?

—Hmm-hm —va fer ella, fent sonar la mateixa nota dubtosa que al començament—. Gràcies.

Martin mirava encara el reverend Bacon amb els seus ulls de dobermann. Kramer va girar-se cap a Goldberg i va dir:

—Té una targeta per a la senyora Lamb, amb un número de telèfon?

Goldberg va forfollar en una butxaca interior i li va donar una targeta. Ella la va agafar sense mirar-la.

El reverend Bacon es va aixecar.

—No cal que em doni la seva targeta —va dir ell a Goldberg—. El conec… mira… li trucaré. No deixaré el seu cas. Vull veure alguna cosa feta. La Solidaritat de Tot el Poble vol veure qualsevol cosa feta. I alguna cosa serà feta… mira… Així, poden comptar amb una cosa: tindran notícies meves.

—Sempre que vulgui —va dir Martin—. Sempre que vulgui.

Tenia els llavis separats molt lleument, amb el suggeriment d’un somriure a la punta. Recordava a Kramer l’expressió que els nois tenien al començament d’una baralla a l’esbarjo.

Kramer va començar a sortir, dient els seus comiats per sobre el muscle, mentre marxava, esperant que això arrossegaria el Guerrer Martin i el jueu irlandès fora de la sala.

Durant el camí de retorn a la fortalesa, Martin va dir:

—Ostres, ara comprenc per què us envien a la facultat de dret, Kramer. Perquè aprengueu a no perdre l’oremus.

Però ho va dir afablement.

—Collons, Marty —va dir Kramer, que imaginava que, ja que havia estat al seu costat en aquella escaramussa del reverend Bacon, podria passar a fer servir el diminutiu d’aquell valerós Ase Irlandès—, la mare del noi era allà mateix i, per altra banda, potser la matrícula doni alguna cosa.

—Quant t’hi jugues?

—És una possibilitat.

—A prendre pel sac, la possibilitat. Un cotxe t’atropella i tu vas a l’hospital i no ho dius? I després tornes a casa i no ho dius a la teva mare? I l’endemà al matí ets sents tan fotut que dius: «Oh, a propòsit, un cotxe em va atropellar»? A prendre pel sac. El pobre diable va ser estomacat, però prefereix que ningú no sàpiga en quines circumstàncies.

—Oh, no ho dubto. Mira si està fitxat, vols?

—Saps —va dir Goldberg—, aquesta gent em fa llàstima. Allà dient que el xicot no té antecedents, com si fos realment un esdeveniment. I als projectes, és això. No tenir antecedents ja és alguna cosa especial. Ella em fa llàstima.

I una mica del jueu surt del jueu irlandès, va pensar Kramer.

Però després Martin va insistir.

—Una dona com aquella ni tan sols hauria de viure al projecte, ostres. Ella tenia raó. Es una tia collonuda. Ara recordo aquell cas de quan li van matar el marit. L’home era un bon treballador. Va trobar un malparit que li va fotre un tret de ple als morros. I ella treballa, no viu de la seguretat social, envia el noi a l’església, el té a l’escola… de colló de mico! No sé en què es va embolicar el xicot, però ella és collonuda. La meitat d’aquesta gent, saps?, passa alguna cosa i parles amb ells i es passen tant de temps blasmant el fotut món en què ha passat, que no pots descobrir en primer lloc quina merda ha passat. Però aquesta és collonuda. Llàstima que hagi caigut en el fotut projecte, però, saps? —va mirar Kramer quan va dir això—, hi ha molta gent decent als projectes, gent que va a treballar.

Goldberg va brandar el cap i va dir:

—Ara no ho sabràs mai, però va ser per això que van construir-lo, per a gent treballadora. La idea era cases barates per a gent treballadora. I ara hi trobes algú que treballa i intenta fer les coses com cal i et poses a plorar.

Aleshores Kramer ho va entendre. Els bòfies no eren gaire diferents dels ajudants del fiscal. Era el factor merda. Els bòfies també es cansaven d’enviar tot el dia negres i llatins a la garjola. Era encara pitjor per a ells, perquè havien de cabussar-se més a fons en la merda per fer-ho. L’única cosa que feia això constructiu era la idea que ho feien per a algú: per a la gent decent. Així obrien els ulls i eren al costat de tota la bona gent de color… que sortien a la superfície… durant tot aquest remenament de la merda…

Podia no ser gran cosa, va pensar Kramer, però era un fotut començament.