11. LES PARAULES A TERRA

La borsa de París, la Bourse, obria només dues hores al dia, de la una a les tres de la tarda, que era de 7 a 9 del matí a Nova York. Així, dilluns, Sherman va arribar a la sala de bons de Pierce & Pierce a les 6,30. Ara eren les 7,30, i ell era a la seva taula amb el telèfon a l’orella esquerra i el peu dret a la caixa portàtil d’enllustrar de Fèlix.

Els udols d’aquells joves esforçant-se per guanyar diners al mercat de bons ja s’havien aixecat, perquè el mercat ara era una cosa internacional. Davant de Sherman hi havia el jove senyor de les pampes, Arguello, amb el telèfon a l’orella dreta i la mà esquerra sobre l’altra orella, parlant probablement amb Tòquio. Era al despatx feia almenys dotze hores quan Sherman va arribar, treballant una enorme venda de bons del tresor americà als serveis postals japonesos. Sherman no es podia imaginar com és que aquest xicot havia ficat la banya en aquest negoci, però era així. La borsa de Tòquio era oberta de 19,30 a les 4 de la matinada, hora de Nova York. Arguello portava una mena d’elàstics no t’hi fixis amb imatges del Twenty Pie, el personatge de dibuixos animats, però això no tenia importància. Treballava i Sherman estava tranquil.

Fèlix, l’enllustrador, s’ajupia sobre la sabata dreta de Sherman, una New & Lingwood mig cuir cru, amb el drap d’enllustrar. A Sherman li agradava la manera com l’elevació del peu li feia arronsar la cama i la marcava al pantaló. El feia sentir-se atlètic. Li agradava la manera com Fèlix s’ajupia, amb l’esquena com una conca, com si emboliqués la sabata amb el seu cos i la seva ànima. La coroneta del cap del negre no es trobava a més de cinquanta centímetres dels seus ulls. Fèlix tenia una corona calba color de caramel perfectament rodona a la coroneta del crani, i era estrany, perquè els cabells que la voltaven eren molt espessos. A Sherman li agradava aquesta corona calba perfectament rodona. Fèlix era seriós i divertit, no jove, ressentit i viu.

Fèlix tenia un exemplar de The City Light a terra al costat de la seva caixa, el llegia mentre treballava. Estava obert a la segona pàgina i plegat pel mig. La pàgina 2 tenia la majoria de les notícies internacionals de The City Light. El titular de dalt deia: CRIATURA CAU 60 METRES —I SOBREVIU. L’origen era Elaiochori, Grècia. Però no tenia cap importància. La premsa ja no portava res que pogués aterrir Sherman. Ja havien passat cinc dies i no hi havia hagut un sol mot en cap dels diaris sobre cap terrible accident en una rampa de l’autopista al Bronx. Era exactament com Maria havia dit. Havien entrat en una baralla a la jungla i havien lluitat i guanyat, i la jungla no protesta mai pels seus ferits. Aquest matí Sherman només havia comprat el Times a la petita botiga de Lexington. Durant el viatge en taxi, en comptes de passar immediatament a la Secció B, Local, havia llegit qualsevol cosa sobre els soviètics i Sri Lanka i les lluites internes a la Reserva Federal.

Després d’una dura setmana de por, ara podia concentrar-se en els números verds lliscant a través de les pantalles negres. Podia concentrar-se en el negoci que tenia entre mans… el Giscard…

Bernard Levy, el francès del Traders Trust Co., amb qui tractava, era en aquell moment a França fent una darrera investigació sobre el Giscard abans que el Trader T comprometés els seus 300 milions i tanquessin el negoci i tinguessin un document… les engrunes… La frase despectiva de Judy li va passar per la ment i una altra vegada… engrunes… I què?… Eren engrunes d’or… Es va concentrar en la veu de Levy a l’altra extrem del rebot del satèl·lit:

—Doncs mira, Sherman, el problema és aquest. El deute del govern acaba de ser publicat i per aquí tothom ha quedat amb els nervis a flor de pell. El franc cau i és probable que caigui encara més, i al mateix temps, com saps, l’or també cau, encara que sigui per raons diferents. La qüestió és a quin nivell es quedarà, i…

Sherman el va deixar parlar. No era estrany que les persones comencessin a estar una mica inquietes abans de comprometre una suma com 300 milions. Parlava amb Bernard —l’anomenava pel primer nom— gairebé cada dia des de feia sis mesos i a penes podia recordar com era. El meu dònut francès, va pensar —i immediatament va comprendre que aquest era l’acudit de Rawlie Thorpe, el cinisme, sarcasme, pessimisme, nihilisme de Rawlie, que eren tot maneres de dir les febleses de Rawlie, i així va deixar de banda el dònut i també les engrunes. Aquest matí es trobava una vegada més del costat de la força i del Destí. Estava gairebé preparat per a acceptar, una vegada més, la noció de… Senyor de l’Univers… Els udols dels joves titans sonaven tot al seu voltant…

—Sóc a setze, disset. Què vol fer el teu client?

—Compra-me’n vint-i-cinc dels deu anys!

—Venc!

… i una vegada més era música. Fèlix fregava amb el drap d’enllustrar endavant i enrere. Li agradava la pressió del drap als ossos metatarsians. Era un petit massatge a l’ego, si t’hi fixaves —aquest gran home marró, corbat, amb una corona calba a la coroneta, allà baix als seus peus, enllustrant-li les sabates, ignorant les palanques amb les quals Sherman podia moure una altra nació, un altre continent, simplement fent saltar algunes paraules d’un satèl·lit.

—El franc no és problema —va dir ell a Bernard—. Podem cobrir-lo fins al gener o a llarg termini o totes dues coses.

Va sentir que Fèlix li tustava el taló de la sabata dreta. Va aixecar el peu de la caixa i Fèlix l’hi va agafar i l’hi va moure fins a l’altra banda de la cadira, i Sherman va aixecar la seva poderosa i atlètica cama esquerra i va posar la sabata esquerra a l’estrep de metall de l’enllustrador. Fèlix va girar el diari, el va plegar pel mig, el va posar a terra al costat de la capsa i va començar a treballar la New & Lingwood mig cuir cru esquerra.

—Sí, però has de pagar la cobertura —va dir Bernard—, i nosaltres hem parlat fins ara d’operar amb un cel molt blau, i…

Sherman va intentar imaginar el seu dònut, Bernard, assegut en un despatx en un d’aquells petits edificis moderns que els francesos construeixen, amb centenars de petits cotxes fent sonar les seves petites botzines de joguina al carrer a sota… a sota… i els seus ulls van passar per atzar pel diari a terra a sota…

Els seus braços es van posar de pell de gallina. Dalt de la pàgina, la tercera plana de The City Light, hi havia un titular que deia:

A sobre, en lletres més petites, blanques sobre una caixa negra, deia: Mentre el noi s’està morint. A sota una altra faixa negra dient: Una exclusiva THE CITY LIGHT. I a sota d’això: Per Peter Fallow. I a sota d’això, en una columna, hi havia una foto, cap i bust d’un xicot negre somrient, ben vestit amb una americana fosca, una camisa blanca, i una corbata llistada. La seva cara prima i delicada somreia.

—Crec que l’única cosa assenyada és trobar fins a on aquesta cosa pot baixar —va dir Bernard.

—Bé… Crec que exageres el, ah… el, ah… —Aquella cara!…— el, ah… —Aquella cara prima i delicada, ara amb camisa i corbata! Un jove educat!—… el, ah, problema.

—Espero que sí —va dir Bernard—. Però sigui com sigui, no ens perjudicarà esperar.

—Esperar? —Ep! Li fa falta ajut! Aquella cara aterrida i delicada! Una bona persona! Bernard ha dit «Esperar»?— No ho comprenc, Bernard. Està tot en ordre! —No volia sonar d’una manera tan terminant, tan urgent, però els seus ulls estaven enganxats a les paraules que jeien al terra.

Mercedes-Benz —les dades a les pàgines d’un milió de diaris— van travessar el plexe solar de Sherman com una tremenda vibració. La seva matrícula començava: RFH. Amb una terrible fam de notícies del seu propi malastre, va continuar llegint:

—i no tenim cap descripció del conductor ni testimonis i

No va poder llegir més. Fèlix havia plegat el diari en aquell punt. La resta era a la meitat inferior de la pàgina. El seu cervell cremava. Moria de desig d’allargar el braç i girar el diari, i moria per no haver de saber mai el que revelaria. Mentrestant, la veu de Bernard Levy continuava des de l’altra banda de l’oceà rebotant des d’un satèl·lit de comunicacions AT&T.

—… parlem de noranta-sis, si és el que vols dir amb «estabilitzat». Però això comença a semblar una mica car, perquè…

Car? Noranta-sis? Cap referència al segon xicot! Cap menció d’una rampa, d’una barricada, d’un intent de robatori! El preu havia estat marcat sempre! Com podia ell parlar d’això ara? Podria no haver estat… al capdavall, un intent de robatori? Havia pagat una mitjana de noranta-quatre. Només un marge de dos punts! No podia abaixar-lo! Aquest xicot ben plantat morint-se! El meu cotxe! He de concentrar-me en això… el Giscard! No podia fallar, no després de tot aquest temps —i el diari espetegava a terra.

—Bernard… —Tenia la gola seca—. Escolta… Bernard…

—Digues.

Però potser si treia el peu de la caixa de l’enllustrador…

—Fèlix? Fèlix?

Fèlix no semblava que l’escoltés. La corona calba color de caramel a la seva coroneta continuava endavant i enrere mentre treballava el mig cuir cru de la New & Lingwood.

—Fèlix!

—Digues, Sherman! Què has dit?

A la seva orella, la veu del dònut francès assegut al damunt de 300 milions de bons amb garantia d’or —als seus ulls, la coroneta del cap d’un negre assegut en una capsa d’enllustrador i dedicat al seu peu esquerre.

—Perdona’m, Bernard!… Només un moment… Fèlix!

—Dius Fèlix?

—No, Bernard! És a dir, només un minut… Fèlix!

Fèlix va parar la feina a la sabata i el va mirar.

—Perdona, Fèlix, he d’estirar la cama un segon.

El dònut francès:

—Digues, Sherman! No t’entenc!

Sherman va treure el peu de la capsa i va fer un gran espectacle d’estirar-la com si la sentís enravenada.

—Sherman, encara hi ets?

—Sí! Perdona un segon, Bernard.

Com ho esperava, Fèlix va aprofitar aquesta oportunitat per girar The City Light per llegir la meitat inferior de la pàgina. Sherman va tornar a posar el peu a la capsa, Fèlix es va ajupir de nou sobre la sabata i Sherman va abaixar el cap, intentant enfocar les paraules a terra. Va inclinar el cap tan a prop de Fèlix que el negre el va mirar. Sherman va tirar el cap enrere i va fer un somriure esquifit.

—Perdona! —va dir.

—Dius «Perdona»? —va preguntar el dònut francès.

—Perdona, Bernard. Parlava amb una altra persona.

Lentament, Sherman va abaixar el cap altre cop i va fixar els ulls al paper imprès a sota.

… ningú no pot dir-nos el que ha passat, ni tan sols aquest xicot.

—Sherman, encara hi ets? Sherman…

—Sí, Bernard. Perdona. Ah… Digue’m de nou el que em deies del preu! Perquè, realment, Bernard, això ja estava combinat. Ho vam combinar fa setmanes!

—Una altra vegada?

—Si no et fa res. M’han interromput aquí.

Un gran sospir des d’Europa per satèl·lit.

—Deia que hem deixat una situació estable per una situació inestable aquí. Ja no ho podem extrapolar dels números de què parlàvem quan vas fer la teva presentació…

Sherman va intentar parar atenció a totes dues coses alhora, però les paraules del francès aviat van tornar-se un xim-xim, un xim-xim per satèl·lit, mentre ell devorava el diari visible sota el crani de l’enllustrador:

… i així dic: deixem-los reposar algunes setmanes, que les partícules reposin. Aleshores sabrem on és el fons. Sabrem si parlem de preus realistes. Sabrem…

De sobte Sherman va tenir consciència del que el dònut Granota deia. Però ell no podia esperar —no amb aquesta cosa a punt de caure sobre ell—, li calia tenir un document —ara!

—Bernard, ara, escolta. Nosaltres no podem esperar. Hem passat tot aquest temps posant-ho tot en ordre. No podem seure i esperar. Està tot acordat. Hem de tirar endavant ara! Tu estàs aixecant problemes fantasmes. Hem d’unir-nos i fer-ho! Totes aquestes coses, les vam resoldre fa molt de temps. No importa el que passa a l’or i al franc en una base de cada dia!

Fins i tot quan parlava, va reconèixer la urgència fatal a la seva veu. A Wall Street, un venedor frenètic era un venedor mort. Ho sabia! Però no podia tornar enrere…

—No puc simplement tancar els ulls, Sherman.

—Ningú et demana que ho facis. —Toc. Un petit cop. Un xicot alt i delicat, un estudiant de matrícula! Una idea terrible va dominar tota la seva consciència: Eren realment només dos xicots ben intencionats que volien ajudar… Ep!… La rampa, la foscor… I l’altre, el grandàs? Cap menció d’un segon noi… Cap menció d’una rampa… No té sentit… Només una coincidència potser! …un altre Mercedes!… començant per R… n’hi ha 2.500…

Però al Bronx aquell mateix vespre?

L’horror de la situació el va tornar a sufocar.

—Em sap greu, però no podem fer-ho per tècniques Zen, Sherman. Fóra seure sobre els ous.

—De què parles? Quant de temps és «una mica», per l’amor de Déu?

Podrien verificar 2.500 cotxes?

—Bé, la setmana que ve i l’altra. Jo diria tres setmanes com a màxim.

—Tres setmanes!

—Tenim tota una sèrie de grans emissions a sobre. No hi podem fer res.

—No puc esperar tres setmanes, Bernard! Mira, has deixat que alguns petits problemes… carai, ni tan sols són problemes. He cobert totes aquestes eventualitats vint fotudes vegades! Ho has de fer ara! Tres setmanes no ajudaran gaire!

A Wall Street, els venedors tampoc no diuen has de.

Una pausa. Després la veu suau i pacient del dònut va arribar des de París per satèl·lit:

—Sherman. Si et plau. Per 300 milions de bons ningú no ha de fer res a corre-cuita.

—És clar que no, és clar que no. És simplement que jo sé que vaig explicar… Sé que vaig… Sé…

Sabia que li calia abandonar aquella actitud d’urgència com més aviat millor, tornar a ser la figura freda i calmada de la cinquantena plana de Pierce & Pierce que el dònut de Trader T sempre havia conegut, una figura segura i poderosa, però… era certament el seu cotxe. No hi havia escapatòria! Mercedes, RF, un home i una dona blancs!

El foc va desencadenar-se dins el seu crani. El negre continuava enllustrant-li la sabata. Els sons de la sala de bons van caure sobre ell com un bramul de bèsties:

—Els ven a sis! La teva oferta és cinc!

—Ven-ho! La Reserva Federal està canviant d’actitud!

—La Reserva compra tots els cupons! Subjecte a mercat!

—Quina merda! Ven!

Hi havia confusió a la Sala 62 amb el jutge Jerome Meldnick presidint. Des de darrere la taula de l’escrivent, Kramer mirava la perplexitat de Meldnick amb un menyspreu divertit. Dalt, el gran cap pàl·lid de Meldnick semblava un formatge gouda. Estava inclinat sobre el seu assessor jurídic, Jonathan Steadman. Fins ara totes les actuacions de Jerome Meldnick com a jutge es trobaven al crani de Steadman. Meldnick havia estat secretari executiu del sindicat dels professors, un dels sindicats més grans i més sòlidament democràtics de l’Estat, quan el governador el va nomenar jutge del Tribunal Suprem de l’Estat com a reconeixement del seu potencial jurídic i les seves dècades de treball de gos pel partit. No practicava el dret des dels dies que portava encàrrecs, poc després d’acabar la carrera, per al seu oncle, un advocat que tractava de testaments i contractes de propietats immobiliàries i que venia assegurances en una casa de dos pisos al bulevard Queens.

Irving Bietelberg, defensor d’un criminal que es deia Willie Francisco, era de puntetes a l’altra banda, espiant i intentant dir alguna cosa. El mateix acusat, Francisco, gras, vint-i-dos anys, amb un bigoti dur i una camisa d’esport de ratlles vermelles i blanques, estava dret cridant a Bietelberg:

—Ep! He! Ep!

Els funcionaris del tribunal eren a totes dues bandes i darrere de Willie, per si de cas s’excitava massa. Els donaria molt de plaer fotre-li una bala al cap, perquè havia assassinat un policia sense ni parpellejar. El poli l’havia agafat quan sortia corrent d’una òptica amb un parell d’ulleres de sol Porsche a la mà. Les ulleres de sol Porsche eren molt admirades a la secció Morrisiana del Bronx perquè costaven 250 dòlars i tenien la marca Porsche gravada en blanc a la muntura superior de la lent esquerra. Willie havia anat a l’òptica amb una recepta de Medicaid falsificada per a ulleres i va anunciar que volia les Porsche. El dependent va dir que no les podria tenir perquè Medicaid no reemborsaria la botiga per unes ulleres tan cares. I Willie va agafar les Porsches i va fugir i va matar el poli.

Era una autèntica merda, una merda autèntica, i Jimmy Caughey ni tan sols no havia hagut de respirar a fons per guanyar el cas. Però aleshores va passar una cosa boja. El jurat havia sortit el dia abans a la tarda i sis hores després havia tornat sense arribar a un veredicte. Aquest matí Meldnick revisava la seva sessió de calendari quan el jurat va enviar un missatge dient que havia arribat a un veredicte. Van venir en fila índia i el veredicte va ser culpable. Bietelberg, fent allò que tocava, va demanar que cada membre del jurat declarés públicament el seu veredicte. «Culpable», «Culpable», «Culpable» —van dir tots fins que l’escrivent va arribar a un blanc obès, Lester McGuigan, que també va dir «Culpable» però després va mirar els ulls sense ulleres Porsche de Willie Francisco i va dir:

—No em sento gens bé respecte d’això, però crec que he de votar, i voto així.

Willie Francisco va fer un salt i va cridar: «Judici nul!», fins i tot abans que Bietelberg ho pogués cridar —i després d’això tot va ser confusió. Meldnick es va tapar el cap amb els braços i va cridar Steadman i les coses estaven així. Els jurats del Bronx eren notòriament imprevisibles, però Caughey es creia que McGuigan era una de les seves roques sòlides. No solament era blanc, era irlandès, un irlandès de tota la vida al Bronx que certament sabia que qualsevol persona que es digués Jimmy Caughey era un digne xicot irlandès. Però McGuigan havia resultat ser un vell amb molt de temps a les mans que pensava massa i filosofava sobre totes les coses, fins i tot sobre gent com Willie Francisco.

Kramer va sentir-se divertit per la confusió de Meldnick però no per la confusió de Jimmy Caughey. Per Jimmy va sentir només llàstima. Kramer era a la Sala 62 amb una merda semblant i temia semblants catàstrofes ridícules. Kramer hi era per a escoltar la moció d’una vista prèvia de l’advocat Gerard Scalio en el cas de Jorge i Juan Terzio, dos germans que eren «un parell d’autèntics ximples». Havien intentat atracar una botiga d’ultramarins al carrer Fordham però no van aconseguir descobrir quins botons calia pitjar a la registradora i es van acontentar traient dos anells dels dits d’una clienta. Això enfureix tant un altre client, Charlie Esposito, que corre darrere d’ells, agafa en Jorge, el tomba a terra i li diu:

—Saps una cosa? Sou un parell d’autèntics ximples.

Jorge es fica la mà dins la camisa, treu la pistola, li clava un tret a la cara i el mata.

Una autèntica merda.

Mentre el merder creixia i Jimmy Caughey girava els ulls fent arcs, cada vegada més desesperat, Kramer va pensar en un futur més brillant. Aquesta nit la trobaria finalment… la Noia del Pintallavis Marró.

Al Muldowny’s, aquell restaurant de l’East Side, Tercera avinguda carrer Setanta-vuit… parets de maons sense guix, fusta blanca, llautó, vidres gravats, plantes penjades… actrius aspirants esperant a les taules… celebritats… però informal i no gaire car, o almenys és el que li van dir… el brunzit elèctric de gent jove fent… la Vida… una taula per a dos… Mira el rostre incomparable de la senyoreta Shelly Thomas…

Una veu suau i tímida li va dir que no hauria de fer-ho, o no encara. El cas s’havia acabat en relació amb el judici, i Herbert 92X havia estat degudament condemnat i el jurat havia estat dissolt. Quin mal hi havia, doncs, de trobar un membre del jurat i fer-li preguntes sobre la naturalesa de les deliberacions en aquest cas? Res… excepte que la sentència encara no havia estat confirmada i per això el cas tècnicament no estava tancat. El més prudent seria esperar. Però mentrestant la senyoreta Shelly Thomas podria… afluixar… sortir de les seves emocions… deixar d’estar fascinada per la màgia del jove i temerari ajudant del fiscal, gran orador amb poderosos músculs esterno-clido-mastoïdals…

Una veu forta i masculina li va preguntar si es passaria tota la vida evitant els perills. Va sacsejar les espatlles. Vindria a la cita. I tant que vindria! L’excitació a la seva veu! Era gairebé com si esperés que li truqués. En aquell moment era al seu despatx de vidre a la MTV, a Prischker & Bolka, al cor de la Vida, encara polsant del rude batec de la jungla del Bronx, encara emocionada per la força d’aquells que eren prou homes per a enfrontar els depredadors… Ell la podia veure, ell la podia veure… Va tancar els ulls amb força… Els seus cabells castanys, la seva cara d’alabastre, el seu pintallavis…

—Eh, Kramer! —Va obrir els ulls. Era l’escrivent—. Tens una trucada.

Va agafar el telèfon, que era a la taula de l’escrivent. A dalt, Meldnick, en gran consternació gouda, encara conferenciava amb Steadman. Willie Francisco encara cridava:

—Ep! Eh! Ep!

—Kramer —va dir Kramer.

—Larry, sóc en Bernie. Has vist The City Light d’avui?

—No.

—Hi ha un gran article a la tercera plana sobre aquest cas de Henry Lamb. Diu que els polis arrosseguen els peus. I nosaltres també. Diu que tu has dit a la senyora Lamb que la informació que t’ha donat no serveix per a res. És un gran article.

—Què?

—No es refereix a tu pel nom. Diu que és «un funcionari de l’Oficina del Fiscal».

—Això és una absoluta i total mentida, Bernie! Jo li vaig dir precisament el contrari! Li vaig dir que era una bona pista que ens donava! Però que no era prou per a establir un cas.

—Bé, Weiss està molt fotut. S’enfila per les parets. Milt Lubell ve aquí cada tres minuts. Què fas en aquest moment?

—Espero la vista prèvia d’aquest cas dels germans Terzio, els dos ximples. El cas Lamb! Ostres, Milt em va dir l’altre dia que hi havia un tipus qualsevol, un carallot anglès, que li havia trucat des del City Light… però, ostres, això és ultratjant. Aquest cas és ple de forats. Espero que ho comprenguis, Bernie.

—Sí, bé, escolta, aconsegueix un ajornament dels dos ximples i baixa.

—No puc. Com sempre, Meldnick no sap què fer. Un membre del jurat acaba de desdir-se del seu vot de culpable en el cas de Willie Francisco. Jimmy és aqui traient foc pels queixals. No passarà res aquí fins que algú digui a Meldnick què ha de fer.

—Francisco? Oh, ostres. Qui és l’escrivent? Eisenberg?

—Sí.

—Deixa’m parlar-hi.

—Eh, Phil —va dir Kramer—. Bernie Fitzgibbon vol parlar amb tu.

Mentre Bernie Fitzgibbon parlava amb Phil Eisenberg per telèfon, Kramer va anar a l’altra banda de la taula de l’escrivent per recollir els seus papers sobre els germans Terzio. No s’ho podia creure. La pobra vídua Lamb, la dona que fins i tot Martin i Goldberg planyien, tant, al final és un escurçó! On hi havia un diari? Estava desitjós de mirar-ho. Es va trobar prop del taquígraf del tribunal, un irlandès alt, Sullivan. Sullivan s’havia aixecat de la seva màquina, al costat mateix de la taula del jutge, i s’estirava. Sullivan era un home ben plantat, de cabells color de palla amb quaranta anys i escaig, famós, o molt conegut a Gibraltar per la seva manera de vestir elegant. En aquest moment portava una americana de xeviot tan suau i luxosa, tan plena de centellejos dels Highlands, com Kramer sabia que no es podria permetre en un milió d’anys. Per darrere de Kramer va aparèixer un vell veterà del tribunal que es deia Joe Hyman, supervisor dels taquígrafs. Va dirigir-se a Sullivan i va dir:

—Hi ha un assassinat que ve cap a aquesta sala. Serà diari. Què et sembla?

Sullivan va dir:

—Què? Vinga, Joe. Acabo de passar un assassinat. Per què en vull un altre? Hauré de fer transport. Tinc entrades per al teatre. M’han costat trenta-cinc dòlars cada una.

Hyman va dir:

—Molt bé, molt bé. I una violació? Hi ha una violació per cobrir.

—Bé, merda, Joe —va dir Sullivan—, una violació… és transport també. Per què jo? Per què he de ser sempre jo? Sheila Polsky no s’ha quedat amb un jurat fa mesos. Per què no ella?

—Té mal d’esquena. No pot seure tant de temps.

—Mal d’esquena? —va fer Sullivan—. Té vint-i-vuit anys, ostres. El que li passa és una estafa.

—De tota manera…

—Mira, hem de tenir una reunió. Estic cansat de ser sempre jo. Hem de parlar dels horaris. Hem de veure els que s’escapen sempre.

—D’acord —va dir Hyman—. Quedem així. Tu fas la violació i et posaré en horari de mig dia part de la setmana que ve. D’acord?

—No ho sé —va dir Sullivan. Va arrugar les celles al voltant del nas com si afrontés una de les decisions més greus de tota una vida—. Et sembla que hi haurà còpies diàries de la violació?

—No ho sé. Potser.

Còpies diàries. Ara Kramer sabia per què es ressentia de Sullivan i els seus vestits elegants. Després de catorze anys com a taquígraf dels tribunals, Sullivan havia arribat al sostre del funcionariat amb 51.000 dòlars l’any —14.500 més que Kramer— i això era només la base. A sobre d’això, els taquígrafs venien les transcripcions per pàgines a un mínim de 4 dòlars i mig cada pàgina. «Còpies diàries» volia dir que cada advocat de la defensa i l’ajudant del Fiscal, més el tribunal, o sigui el jutge, volien transcripcions de la vista oral, una comanda que valia per a Sullivan un premi de 6 dòlars o més. Si hi havia «acusats múltiples» —i en casos de violació n’hi havia sovint— podia arribar a 14 o 15 per cada pàgina. Es deia que l’any passat, en un judici d’assassinat que involucrava una colla de traficants de drogues albanesos, Sullivan i un altre taquígraf se n’havien repartit 30.000 per dues setmanes i mitja de feina. No era res per a aquells tipus guanyar-ne 75.000 l’any, 10.000 més que el jutge i el doble que Kramer. Un taquígraf! Un autòmat en una màquina! Que ni tan sols pot obrir la boca en el tribunal per preguntar al jutge que faci que algú repeteixi una paraula o una frase.

I aquí era ell, Larry Kramer, llicenciat per la Universitat de Colúmbia, assistent del Fiscal —preguntant-se si realment es podria permetre portar una noia amb pintallavis marró a un restaurant de l’Upper East Side.

—Eh, Kramer. —Era Eisenberg, l’escrivent, que li allargava el telèfon.

—Sí, Bernie.

—Ja ho he arreglat tot amb Eisenberg, Larry. Posarà els germans Terzio al fons del calendari. Pots venir. Hem de fer alguna cosa amb aquest fotut cas Lamb.

—De la manera com els ianquis construeixen els seus apartaments de renda limitada, els ascensors només paren cada dos pisos —va dir Fallow—, i puden a pixat. Els ascensors, vull dir. Tot seguit que hi entres, tot són grans fumarades de pixum.

—Cada dos pisos? —va preguntar Sir Gerald Steiner, devorant aquest conte dels baixos fons. El director del diari, Brian Highridge, era al seu costat, igualment en èxtasi. Al racó del cambró, l’impermeable brut de Fallow encara era al penjador de plàstic i la petaca de vodka encara era amagada a la butxaca. Però Fallow comptava ara amb atenció, elogis i entusiasme per enfrontar la ressaca del matí.

—Per estalviar diners en la construcció, m’imagino —va dir—. O per recordar als pobres diables que cobren subsidi d’atur. Està tot molt bé per als que tenen apartaments a la planta on l’ascensor para, però l’altra meitat ha d’anar fins a la planta següent i baixar. I sembla que al Bronx això és molt perillós. La mare del noi, aquesta senyora Lamb, em va dir que va perdre la meitat dels mobles quan es va traslladar. —El record va portar un somriure als llavis de Fallow, la mena de somriure retorçat que diu que és una història trista i tanmateix s’ha d’admetre que és divertida—. Va portar els mobles a l’ascensor a la planta de sobre. Van haver de portar cada peça per les escales i cada vegada que tornaven faltava alguna cosa. És un costum! Quan algú es trasllada en un pis sense parada, els nadius li pispen les coses d’aquesta manera!

El Ratolí Mort i Highridge van intentar reprimir les rialles, ja que al capdavall parlaven d’una colla de gent infeliç. El Ratolí Mort seia a la vora de la taula de Fallow, cosa que indicava que estava prou satisfet amb tot allò per a quedar-se un moment. L’ànima de Fallow es va estremir. El que veia davant seu ja no era… el Ratolí Mort… sinó Sir Gerald Steiner, el magnat culte de la premsa britànica que l’havia cridat al Nou Món.

—Segons sembla, val la pena no baixar les escales —va continuar—. La senyora Lamb em va dir que no les fes servir en cap circumstància.

—Per què no?

—Sembla que les escales són com els carrerons foscos dels apartaments de renda limitada, sap?, i les torres són organitzades així —va fer un moviment de les mans per indicar un arranjament irregular—, voltades pel que es pretén que siguin parcs. Es clar que no sobreviu un sol bri de gespa, però de totes maneres no hi ha carrers ni carrerons ni absolutament res entre els edificis, només aquests maleïts bruguerars. No hi ha lloc on els nadius puguin pecar. Fan servir els replans de les escales. Fan… de tot… als replans de les escales.

Els ulls molt oberts de Sir Gerald i del seu director eren massa per a Fallow. Eren com una invitació a tota mena de llicències poètiques.

—He de confessar que no vaig poder resistir a una mirada. Així, vaig decidir reconstruir la ruta que la senyora Lamb i el seu fill havien pres quan van arribar a les Torres Edgar Allan Poe.

De fet, després de l’advertiment, Fallow no s’havia atrevit a anar a prop de l’escala… Però ara el seu cervell bullia amb mentides, mentides gràfiques, a una velocitat embriagadora. En el seu viatge intrèpid baixant l’escala havia trobat tota mena de vici: fornicació, fumadors de «crack», gent que s’injectava heroïna, jocs de daus i cartes, i més fornicació.

Steiner i Highridge miraven bocabadats i amb els ulls molt oberts.

—De debò? —va preguntar Highridge—. I què van fer quan et van veure?

—Res. Només es van apartar. En el seu estat sublim, què era un mer periodista que passava?

—És autèntic Hogarth —va dir Steiner—. Gin Lane. Excepte que és vertical.

Fallow i Highridge van riure amb una apreciació entusiàstica d’aquesta comparació.

—La Gin Lane Vertical —va dir Highridge—. Saps, Jerry, que això faria un serial en dues parts gens dolent. La vida en els barris baixos de renda limitada.

—És pur Hogarth —va dir Steiner, rabejant-se una mica en el seu nou paper d’inventor de frases—. Però els americans coneixen bé Hogarth i Gin Lane?

—Oh, no crec que això sigui cap problema —va dir Highridge—. Recordes la nostra història sobre el Barbablava de Howard Beach? Estic segur que no tenen ni puta idea de qui era Barbablava, però això pot ser explicat en un paràgraf i aleshores es quedaran encantats amb el que han sabut. I Peter pot ser el nostre Hogarth.

Fallow va sentir un lleuger calfred d’alarma.

—Pensant-ho millor —va dir Steiner—, no estic segur que sigui una idea tan bona com això.

Fallow es va sentir molt tranquil·litzat.

—Per què no, Jerry? —va preguntar Highridge—. Crec que realment has fet una gran troballa.

—Oh, intrínsecament no és una història important. Però, saps?, han estat molt susceptibles a aquesta mena de coses. Si féssim un article sobre la vida als apartaments de renda limitada dels blancs estaria bé, però no crec que hi hagi apartaments de renda limitada per a blancs a Nova York. És un tema molt delicat que ara mateix em causa algunes preocupacions. Ja hem tingut algunes d’aquestes organitzacions que acusen el City Light d’anar contra les minories, per fer servir les seves paraules. Ara, està molt bé ser un diari blanc, què podria ser més pur que el Times?, però una altra cosa és agafar aquesta reputació. Això deixa intranquil·la molta gent influent, entre els quals, els anunciants. L’altre dia vaig rebre una carta horrible d’una organització que es diu Lliga Antidifamació Tercer Món. —Va arrossegar el terme Difamació com si fos la cosa més ridícula que es pogués imaginar—. A què venia, Brian?

—Els Vàndals que Riuen —va dir Highridge—. Teníem una foto a la primera plana la setmana passada de tres nois negres en una comissaria, rient. Havien estat arrestats perquè havien destruït les instal·lacions de fisioteràpia d’una escola per a criatures disminuïdes físiques. Van llançar-hi petroli i hi van calar foc. Uns xicots encantadors. La policia va dir que reien d’això després d’arrestats i per això vaig enviar un dels nostres fotògrafs, en Silverstein, un americà, un homenet cínic, per fer una foto dels angelets rient.

Va arronsar les espatlles com si hagués estat una decisió periodística de rutina.

—La policia va voler ajudar. Els van fer sortir de la garjola, cap a la taula d’entrada, i el nostre home va voler fer-los una foto rient, però quan van veure Silverstein amb la càmera no van voler riure. Aleshores Silverstein els va contar un acudit verd. Un acudit verd! —Highridge va començar a riure abans de poder acabar—. Era sobre una dona jueva que va en un safari a Àfrica i és raptada per un goril·la que la porta dalt d’un arbre i la viola i la té allà un mes violant-la cada dia, i finalment ella s’escapa i aconsegueix arribar als Estats Units i ho conta tot a una altra dona, la seva millor amiga, i quan acaba comença a plorar. I l’amiga diu: «Vinga, vinga, vinga, ja ha passat tot». I la dona diu: «És fàcil per a tu dir-ho. No saps com em sento. Ell no escriu… ni truca…». I els tres nois esclaten a riure, probablement perquè l’acudit era tan dolent, i Silverstein fa la seva foto i la vam publicar. «Els Vàndals que Riuen».

Steiner va explotar.

—Oh, aquest és collonut! Jo no hauria de riure. Oh, Déu meu! Com dius que es diu el paio? Silverstein?

—Silverstein —va dir Highridge—. Corre sempre per aquí. Va sempre amb talls a la cara. Es posa trossos de paper higiènic als talls perquè no sagnin. Sempre té paper higiènic a la cara.

—Talls? Quina mena de talls?

—D’una navalla. Sembla que son pare li va deixar una navalla quan es va morir. I ell insisteix a fer-la servir. Però no hi té traça. És talla molt cada dia. Feliçment, pot fer fotos.

Steiner es trencava de riure.

—Els ianquis! Ostres, els estimo molt! Contar-los un acudit. Ostres, ostres… Quin poca-vergonya. Pren nota d’això, Brian. Apuja-li el sou. Vint-i-cinc dòlars la setmana. Però per l’amor de Déu, no diguis a ningú per què. Contar-los un acudit! Violada per un goril·la.

L’amor de Steiner pel periodisme groc, el seu respecte pels «poca-vergonyes» que donava als periodistes coratge per a aconseguir tan bons resultats, era tan autèntic, que Fallow i Highridge no van poder deixar de riure amb ell. La petita cara de Steiner en aquell moment estava molt lluny de semblar la d’un Ratolí Mort. L’entusiasme ultratjant d’aquest fotògraf americà, Silverstein, li havia donat vida, fins i tot brillantor.

—Sigui com sigui —va dir Steiner, calmant-se—, tenim aquest problema.

—Crec que vam quedar perfectament justificats —va dir Highridge—. La policia ens va garantir que ells havien rigut de la cosa. Va ser l’advocat d’ells, un d’aquests tipus de l’Assistència Legal, crec que en diuen així, que va fer un mullader, i probablement va posar-se en contacte amb aquesta Antidifamació qualsevol cosa.

—Malauradament no són els fets el que interessa —va dir Steiner—. Hem de fer alguns canvis d’imatge i crec que aquest cas de l’atropellament amb fuita és un bon punt per començar. A veure què podem fer per aquesta família, aquests pobres Lamb. Sembla que ja tenen algun suport. Aquest tal Bacon.

—Els pobres Lamb^[6] —va dir Brian Highridge—. Sí.

Steiner semblava perplex; el seu joc de paraules li havia passat inadvertit.

—Ara deixa que et pregunti, Peter —va dir Steiner—, la mare, aquesta senyora Lamb, et sembla que la podem creure?

—Oh, sí —va dir Fallow—. Té un bon aire, parla bé, molt sincera. Té una feina, sembla de costums molt pulcres… és a dir, aquests apartaments són sòrdids però el seu està molt ordenat… quadres a les parets… sofà amb una tauleta… fins i tot una petita taula a l’entrada, aquesta mena de coses.

—I el noi… no esclatarà a les nostres cares, oi? Em sembla que és una mena de estudiant de matrícula, oi?

—Per als nivells de l’institut. No sé com seria a Holland Park Comprehensive. —Holland Park Comprehensive era un institut a Londres—. No ha tingut mai problemes amb la policia. Això és tan poc corrent en aquests apartaments, que se’n parla com si fos un cas per a quedar impressionat.

—Què diuen els veïns?

—Oh… que és un xicot simpàtic… un noi ben educat —va dir Fallow. De fet, Fallow havia anat directament a l’apartament d’Annie Lamb amb Albert Vogel i un dels homes del reverend Bacon, un home alt amb una arracada d’or en una orella, va entrevistar Annie Lamb i va marxar. Però ara el seu estatus com a explorador intrèpid dels baixos fons, versió Bronx, era tan exaltat als ulls del seu noble amo que no volia desdir-se’n.

—Molt bé —va dir Steiner—. Què tenim per continuar?

—El reverend Bacon… és el que tothom li diu, reverend Bacon… el reverend Bacon organitza demà una gran manifestació. Per protestar…

En aquell moment precís el telèfon de Fallow va sonar.

—Digui!

—Eeeh, Pete! —Era la inconfusible veu d’Albert Vogel—. Les coses comencen a bellugar-se. Un xicot acaba de trucar al Bacon, un xicot de la Direcció de Trànsit. —Fallow va començar a prendre notes—. Aquest xicot ha llegit la teva història, va agafar-se a la computadora i diu que ha reduït la cosa a 124 cotxes.

—Cent vint-i-quatre? Creus que la policia els pot comprovar tots?

—No és res… si ho volen fer. Poden fer-ho en qüestió de pocs dies si volen posar-hi alguns homes.

—Qui és aquest… paio? —Fallow detestava el costum de fer servir la paraula «xicot», per a designar «persona jove».

—Només un xicot que hi treballa, un xicot que creu que els Lamb reben el tractament de sempre perquè són negres. T’he dit que és això el que m’agrada d’en Bacon. Galvanitza la gent que vol desafiar l’estructura del poder.

—Com puc entrar en contacte amb aquest… paio?

Vogel li va donar tots els detalls i després va dir:

—Ara, Pete, escolta’m un segon. Bacon ha llegit el teu article i li ha agradat molt. Tots els diaris i emissores de TV de la ciutat l’estan trucant, però ell ha reservat aquest detall de la Direcció de Trànsit per a tu. És teu, exclusiu. D’acord? Però l’has de fer servir com cal. Has de dirigir el ball. Entens el que et dic?

—És clar!

Després de penjar, Fallow va somriure a Steiner i a Highridge, que eren tots ulls, va brandar el cap maliciosament i va dir:

—Sí… crec que la cosa marxa. Era un informador a la Direcció de Trànsit, on tenen els registres de totes les matrícules.

Era exactament com ell havia somniat que seria. Precisament així i li va fer aguantar l’alè per por de rompre l’encantament. Ella mirava directament els seus ulls a la distància de l’amplada d’una petita taula. Estava concentrada en les seves paraules, arrossegada cap al seu camp magnètic, tan endinsada que ell va tenir el desig de fer lliscar les mans sobre la taula i ficar les puntes dels dits sota les seves —tot seguit!— només vint minuts després de trobar-la —tanta era l’electricitat! Però no podia córrer, no podia destruir aquell moment tan exquisit.

Al rerefons hi havia maons nus, la brillantor suau del llautó, les allaus del vidre gravat, les veus aeròbiques dels joves i dels elegants. Al primer pla, la seva gran cabellera fosca, la claror de tardor a Berkshire de les seves galtes —de fet, va pensar, fins i tot enmig de la màgia, aquella brillantor tardorenca era probablement maquillatge. Certament els arcs iris malva i violeta a les seves parpelles superiors i òrbites occipitals eren maquillatge —però era així la naturalesa de la perfecció contemporània. Dels seus llavis inflats amb desig, lluint amb pintallavis castany, van venir les paraules:

—Però tu eres tan a prop d’ell i pràcticament li cridaves, i ell et mirava d’una manera tan assassina… vull dir, no tenies por que ell simplement fes un salt i… no sé… vull dir, no semblava una persona molt agradable!

—Iiiiiiii —va dir Kramer, menyspreant el perill mortal amb un arronsament d’espatlles i una distensió dels seus poderosos músculs esterno-clido-mastoïdals—. Aquests personatges son un 90 per cent espectacle, encara que sigui una bona idea vigilar l’altre 10 per cent. Ah, ah, sí. El principal era que jo havia de fer sortir el costat violent de Herbert perquè tothom el pogués veure. El seu advocat, Al Teskowitz… bé, no he de dir-t’ho, no és el millor orador del món, però no… no… —Era el moment de fer canvi a la tercera persona del singular—… té necessàriament cap importància en un judici criminal. El dret és molt particular, perquè no tracta de diners sinó de la vida humana i la llibertat humana i jo puc dir-te que desencadena moltes emocions boges. Teskowitz, ho creguis o no, pot ser un geni confonent les ments… manipulant un jurat Sembla tan desconsolat… però és tot calculat… és clar. Sap com treballar la pietat pel seu client. La meitat de la seva… com es diu?… llenguatge corporal, sembla que ho haig de dir així, potser només actuar, sigui com sigui, però ell sap com fer-ho molt bé i jo no podia deixar passar la seva idea que Herbert és un simpàtic cap de família… un cap de família!… allà penjat enlaire com un globus bonic. Així que vaig pensar…

Els mots corrien en torrents, totes les coses meravelloses sobre el seu coratge i el talent per a la lluita que no podia contar a ningú. No podia parlar així amb Jimmy Caughey o amb Ray Andriutti i tampoc amb la seva dona, totalment indiferent a la criminalitat. Però la senyoreta Shelly Thomas —t’he de mantenir flipada! Ella s’ho bevia tot. Aquells ulls! Aquells llavis marrons i lluents. La seva set per les seves paraules no tenia fons, cosa que estava bé perquè només beuria aigua mineral. Kramer va prendre un got de vi blanc de la casa i intentava impedir-se d’empassar-lo d’una glopada perquè ja podia veure que aquest lloc no era tan barat com havia pensat. Ostres! El seu fotut cervell funcionava a pista doble i els seus pensaments corrien a tota velocitat en totes dues pistes. En una pista anava explicant com se les havia arreglat per guanyar el judici…

—… de reüll vaig poder veure que ell estava a punt de saltar. El cordill estava tibat! Ni tan sols sabia si resistiria fins al final de les conclusions, però volia…

… i a la segona pista pensava en ella, en el compte (i encara ni tan sols havien demanat el sopar), i on podria portar-la (sí!), i en la colla Muldowny’s. Ostres! Aquell, no era John Rector, el presentador de l’informatiu del Canal 9, en aquella taula del davant, a prop de la paret de maó vist? Però no! No li ho diria, això. Aquí només hi ha espai per a una celebritat… ell mateix… victoriós sobre el violent Herbert 92X i l’astut Al Teskowitz. Una gent jove, amb aire elegant… la casa n’era plena… perfecte… no podia ser millor. Al capdavall Shelly Thomas era grega. Thomas era el nom del padrastre que fabricava contenidors de plàstic a Long Island City. El seu mateix pare es deia Choudras. Vivia a Riverdale amb el padrastre i sa mare, treballava a Prischker & Bolka, no es podia permetre un apartament a Manhattan, estava desesperada per tenir-ne un, ja no era possible trobar «petits apartaments a Manhattan» (no calia que li ho digués)…

—… el problema és que al Bronx els jurats són molt imprevisibles. Podria explicar-te el que ha passat a un company aquest matí al jutjat!, però certament ja saps de què parlo, és a dir, les persones vénen a la tribuna del jurat amb les ments… com dir-ho?… ja d’una certa manera. Hi ha molt això de Nosaltres contra Ells. Ells són la policia i els acusadors… però probablement ho vas entendre.

—No, realment, no. Tothom era molt discret, i semblaven voler fer justícia. Jo no sabia què havia d’esperar, però vaig quedar molt agradablement sorpresa.

Deu pensar que tinc prejudicis?

—No, no vull dir… hi ha molt bona gent al Bronx, però algunes persones tenen ressentiments i passen algunes coses molt estranyes. —Deixem aquest terreny—. I com que volem ser sincers, puc dir-te una cosa? Jo estava preocupat per tu com a membre del jurat.

—Per mi! —Ella va somriure i, a través de la brillantor del maquillatge, va semblar que s’enrojolava, l’emoció de qui ha comprès que havia estat un element de gran importància per a un dels estrategs del Tribunal Suprem del Bronx.

—Sí, és cert! Ja ho veus, en un judici criminal aprens a veure les coses amb una perspectiva diferent. Pot ser una perspectiva deformada, però és la natura de la bèstia. En un cas com aquest ets… bé… ets considerada com massa llesta, massa ben educada, massa lluny del món d’un personatge com Herbert 92X, i per això… i això és la ironia de la cosa… massa capaç de comprendre els seus problemes, i com diuen els francesos: «Comprendre-ho tot és perdonar-ho tot».

—Bé, realment…

—No dic que sigui just o adequat, però és així que aprens a veure les coses en aquests casos. No tu, però altres com tu… poden ser massa sensibles.

—Però no em vas recusar. És aquest el terme?

—Sí. No, no ho vaig fer. Bé, per una cosa. No crec que sigui correcte recusar un membre d’un jurat només perquè és intel·ligent i ben educat. És a dir, estic segur que t’has adonat que no hi havia ningú més de Riverdale al teu jurat. Ni tan sols hi havia ningú més de Riverdale al teu grup de candidats al jurat. Tothom està sempre protestant perquè no aconseguim més membres del jurat educats al Bronx i quan n’aconseguim un… bé, és gairebé com una pèrdua de recursos humans o una cosa així, recusar-lo només perquè creus que pot ser impressionable. Per altra banda… —Ho intentaria? Ho va fer—. Simplement… per ser honest… simplement jo et volia al jurat.

Va mirar tan profundament com podia dins aquells grans ulls d’arc de Sant Martí malva, va fer una expressió tan honesta i oberta com sabia i va aixecar el mentó perquè ella pogués veure els seus esterno-clido-mastoïdals.

Ella va abaixar els ulls i va enrojolar-se altre cop a través d’aquella tardor a Berkshire que era la seva cara. Després va aixecar els ulls i va mirar profundament els seus.

—Realment em sembla que em vaig adonar que em miraves molt.

Jo i tothom al jutjat! —però no valia la pena informar-la d’això.

—Te’n vas adonar? Jo esperava que no fos massa obvi! Déu meu, espero que ningú més se n’adonés.

—Ah, ah! Crec que sí. Saps, la senyora que seia al meu costat, la senyora negra? És una persona molt agradable. Treballa per a un ginecòleg i és molt bona persona, molt intel·ligent. Li vaig demanar el telèfon i li vaig dir que li trucaria. De totes maneres, vols saber el que em va dir?

—Què?

—Va dir: «Crec que agrades a l’ajudant del fiscal, Shelley». Ens vam tutejar de seguida. Vam fer molt bona amistat. «No treu els ulls de tu».

—Ella va dir això?

—Sí!

—I es va molestar? És a dir, ostres! No em pensava que era tan obvi!

—No, va pensar que era interessant. Les dones queden encantades amb coses així.

—Era, doncs, així tan obvi?

—Per a ella, sí!

Kramer va sacsejar el cap, com si estigués desconcertat, sempre vessant els seus ulls en els d’ella i ella vessant els seus ulls en els d’ell. Ja havien saltat sobre el fossat i sense gaire esforç. Ell sabia —ell sabia!— que podia allargar les mans fins a l’altra banda de la taula i agafar les puntes dels seus dits i que ella el deixaria fer i que tot passaria sense que els seus ulls es deixessin, però es va aguantar. Era massa perfecte i tot anava massa bé perquè es decidís a córrer el més mínim risc.

Continuava brandant el cap i somrient… sempre més significativament… De fet, estava desconcertat, encara que no pel fet que els altres s’haguessin adonat o no de com ell havia estat posseït per ella al tribunal. On podrien anar —era el que el desconcertava. Ella no tenia un apartament i és clar que no hi havia cap possibilitat de portar-la a la seva colònia de formigues. Un hotel? Era massa, i, per altra banda, com s’ho podria permetre? Fins i tot un hotel de segona categoria era gairebé cent dòlars per una habitació. Només Déu sabia el que aquest àpat costaria. El menú estava escrit a mà amb un aire descurat i només això va fer sonar una alarma al sistema nerviós central de Kramer: diners. Sabia, basat en molt poca experiència, que aquesta merda faux-casual volia dir diners.

En aquest moment la cambrera va tornar.

—Ja han decidit?

Era també una imitació perfecta. Jove, rossa, cabells ondulats, ulls blaus brillants, el perfecte tipus d’aspirant a actriu, amb clots a les galtes i un somriure que deia: «Bé! Puc veure que ja han decidit alguna cosa!». O : «Sóc jove, maca i encantadora i espero una bona propina quan paguin el compte».

Kramer va mirar la seva cara parpellejant i després la de la senyoreta Shelly Thomas. Estava consumit per sensacions de luxúria i pobresa.

—Bé, Shelly —va dir—, ja has decidit?

Era la primera vegada que la tractava pel nom.

Sherman va asseure’s a la vora d’una de les cadires antigues. S’inclinava endavant amb les mans agafades entre els genolls i el cap baix. L’exemplar perniciós, incriminador, del City Light era al damunt de la taula de roure amb pedestal com alguna cosa radioactiva. Maria seia en l’altra cadira, més tranquil·la però tampoc exactament amb el seu ego despreocupat de sempre.

—Ho sabia —va dir Sherman sense mirar-la—, ho sabia aleshores. Hauríem d’haver fet una denúncia immediatament. No em puc creure que estic… no em puc creure que estem en aquesta situació.

—Bé, ara és massa tard, Sherman. La llet ja ha vessat.

Ell va redreçar-se i la va mirar.

—Potser no sigui massa tard. El que tu dius, és; dius que no sabies que havies atropellat ningú fins que has llegit aquest diari.

—Oh, és clar —va dir Maria—. I com dic que va passar, aquesta cosa que per començar ni tan sols sé que va passar?

—Simplement… conta el que va passar realment.

—Serà meravellós. Dos nois ens van deturar i van intentar robar-nos, però tu vas llançar un pneumàtic a un d’ells i jo vaig fotre el camp com una… un… un pilot de curses, però no sabia que havia atropellat algú.

—Bé, és exactament el que va passar, Maria.

—Però qui s’ho creurà? Has llegit la història. Diuen que aquest noi és una mena d’estudiant de matrícula, una mena de sant. No diuen res de l’altre. Tampoc no diuen res d’una rampa. Parlen d’un petit sant que va anar a comprar menjar per a la família.

L’altra terrible possibilitat va esclatar de nou. I si els dos nois només volien ajudar?

Vet-la allà, la Maria, asseguda amb un jersei de coll alt que remarcava els seus pits perfectes fins i tot en aquest moment. Portava una mena de camisa i tenia les cames lluents encreuades i una de les sabates se li balancejava a la punta del peu.

A l’altra banda hi havia el llit dissimulat i a sobre del llit una segona petita pintura a l’oli, d’una dona nua amb un petit animal. El treball de pinzell era tan atroçment tosc que no se sabia de quina mena d’animal es tractava. Tant podia ser una rata com un gos. Sherman se sentia tan infeliç que la seva vista s’hi va quedar un moment.

—Te n’has adonat —va dir Maria, intentant un somriure—. Millores. Filippo me’l va donar.

—Terrorífic. —La qüestió per què un artista repugnant qualsevol es podia sentir tan generós envers Maria ja no interessava Sherman al més mínim. El món s’havia enfonsat—. Què penses, doncs, que hauríem de fer?

—Penso que hauríem de respirar fondo i relaxar-nos. És això el que penso.

—I després, què?

—I després potser res. —I dasprés pudé re—. Sherman, si els diem la veritat, ens mataran. Ho comprens? Faran de nosaltres carn picada. En aquest moment no saben de qui era el cotxe, no saben qui conduïa, no tenen testimonis, el mateix noi està en coma i no sembla probable que… que se’n surti.

Tu conduïes, va pensar Sherman. No oblidis aquest detall. Això el va tranquil·litzar. Però després va sentir un sobresalt: i si ella ho negava i deia que conduïa ell? Però l’altre noi ho sabia, fos on fos. Tot el que va dir, però, va ser:

—I l’altre noi? Si es presenta?

—Si es volgués presentar, ja s’hauria presentat. No es presentarà perquè és un criminal.

Sherman va inclinar-se endavant i va tornar a abaixar el cap. Es va trobar mirant les seves New & Lingwood brillants. La colossal vanitat de les seves sabates angleses fetes a mà el va marejar. De què serveix a un home… No aconseguia recordar la citació. Podia veure la pobra corona lunar marró a la coroneta de Fèlix… Knoxville… Per què no s’havia traslladat a Knoxville feia molt?… una simple casa georgiana amb un porxo…

—No ho sé, Maria —va dir, sense mirar-la—. No em sembla que siguem més llestos que ells. Crec que hauríem d’entrar en contacte amb un advocat —dos advocats, va dir una veu baixa darrere el seu crani, ja que jo no conec aquesta dona i podríem no estar de la mateixa banda per sempre— i… revelar tot el que sabem.

—I ficar el cap a la boca del tigre és el que vols dir. —I fica’l cap a la boca dal tigre. L’accent de Maria començava a irritar els nervis de Sherman—. Era jo qui conduïa el cotxe, Sherman, i per això em sembla que jo haig de decidir.

Era jo qui conduïa el cotxe! Ella mateixa ho havia dit. Es va animar una mica.

—No vull convèncer-te que facis res —va dir—. Només penso en veu alta.

L’expressió de Maria va tornar-se més suau. Li va somriure d’una manera calenta, gairebé maternal.

—Sherman, deixa que et digui una cosa. Hi ha dues menes de jungles. Wall Street és una jungla. Ja ho sabies, oi? Tu saps com defensar-te molt bé en aquella jungla. —La brisa del sud els bufava a les orelles, però era cert, oi? Es van animar una mica més—. I després hi ha l’altra jungla. És aquella on ens vam perdre l’altra nit, al Bronx. I tu vas lluitar, Sherman! Vas ser meravellós! —Ell va haver de resistir per no congratular-se amb un somriure—. Però tu no vius en aquella jungla, Sherman, i mai no hi has viscut. Saps el que hi ha en aquella jungla? Persones sempre cap aquí cap allà, cap aquí cap allà, cap aquí cap allà, d’aquesta banda de la llei a l’altra, d’aquesta banda de la llei a l’altra. No saps com és allò. Has tingut una bona educació. Les lleis no eren una mena d’amenaça per a tu. Eren les teves lleis, Sherman, de gent com tu i la teva família. Bé, jo no vaig créixer així. Nosaltres trontollàvem constantment cap aquí cap allà de la ratlla, com una colla de borratxos, i així ho conec i no em fa por. I deixa’m dir-te una cosa. Allà mateix, a la ratlla, tots són animals: la policia, els jutges, els criminals, tothom.

Ella li continuava somrient cordialment, com una mare que diu a un fill una gran veritat. Ell es va preguntar si ella realment sabia el que es deia o si s’adelitava simplement en un petit esnobisme sentimental a l’inrevés.

—Què vols dir, doncs? —va preguntar ell.

—Et dic que hauries de confiar en els meus instints.

Precisament aleshores van trucar a la porta.

—Qui és? —va dir Sherman posant-se en alerta roja.

—No et preocupis —va dir Maria—. És la Germaine. Li he dit que series aquí.

Va aixecar-se per anar a la porta.

—No li has contat el que va passar…

—És clar que no.

Va obrir la porta. Però no era la Germaine. Era un home molt gros amb un estrany vestit negre. Va entrar com si fos l’amo, va fer una mirada ràpida a l’habitació, a Sherman, a les parets, al sostre, al terra, i després a Maria.

—Vostè és Germaine Boll —panteixava, sembla que perquè acabava de pujar les escales—, o Bowl?

Maria estava bocabadada. I també Sherman. El gegant era jove, blanc, amb una barba negra arrissada, una enorme cara vermella i apoplèctica, brillant de la transpiració, un barret negre d’ala plana, massa petit, penjat a dalt del seu enorme cap com una joguina, una camisa blanca rebregada, cordada fins a la gola, però sense corbata, i un vestit negre lluent encreuat amb el costat dret de l’americana a sobre l’esquerre, de la manera com són normalment fetes les jaquetes de les dones. Un jueu hassídic. Sherman havia vist sovint jueus hassídics al barri dels diamants, que era als carrers Quaranta-sis i Quaranta-set entre les avingudes Cinquena i Sisena, però mai no n’havia vist cap de tan enorme. Feia probablement un metre noranta-dos, bastant més de 125 quilos, molt gras però fort, esclatant a fora de la seva pell lívida com un tros de botifarra. Es va treure el barret. Tenia els cabells enganxats al crani amb la transpiració. Va copejar-se el costat del seu gran cap amb la mà, com si volgués posar-lo a lloc. Després va tornar a posar-se el barret. Estava penjat tan alt que semblava com si pogués caure a qualsevol moment. La transpiració regalimava pel front del gegant.

—Germaine Boll? Bowl? Bull?

—No, no sóc jo —va dir Maria. S’havia refet. Era irascible, ja a l’atac—. No és aquí. Què vol?

—Vostè viu aquí?

Per a un home tan gros, tenia una veu estranyament escardalenca.

—La senyoreta Boll no és aquí en aquest moment —va dir Maria, ignorant la pregunta.

—Vostè viu aquí o ella viu aquí?

—Miri, estem ocupats. —Paciència exagerada—. Per què no ho intenta més tard? —Desafiadorament—: Com ha entrat a l’edifici?

El gegant va ficar-se la mà a la butxaca dreta de l’americana i en va treure un enorme manat de claus. Semblava que n’hi havia moltes. Va passar l’índex al voltant de les claus, i va parar-lo en una d’elles i delicadament la va aixecar amb l’índex i el polze.

—Amb això. Winter Real Estate. —Amaixò. Win-ta Rilsasteit. Tenia un lleuger accent yiddish.

—Bé, haurà de tornar més tard i parlar amb la senyoreta Boll. —El gegant no es va moure. Va mirar al voltant altre cop l’apartament—. Vostè no viu aquí?

—Miri, escolti…

—D’acord, d’acord. ’Nem a pinta’xò ’quí.

Amb això el gegant va estirar tots dos braços com si fossin ales, com si estigués a punt de cabussar-se en una piscina, i va caminar fins a una paret, i va posar-se de cara a aquesta paret. Després va prémer la mà esquerra contra la paret, va fer un pas, va aixecar la mà esquerra, va prémer la mà dreta en aquell lloc i va passar a l’esquerra fins que va quedar novament en posició de cabussar-se.

Maria mirava Sherman. Sabia que havia de fer alguna cosa, però no s’imaginava què. Va dirigir-se al gegant. En el to més fred i autoritari que va poder fer, tal com el Lleó de Dunning Sponget hauria fet, va dir:

—Un moment. Què fa vostè?

—Mesurant —va dir el gegant fent encara les seves voltes al voltant de la paret—. ’Nem a pinta’xò.

—Bé, em sap molt de greu però ara no tenim temps per a això. Haurà de fer els seus arranjaments un altre moment.

Aquell home enorme es va girar lentament i es va posar les mans als malucs. Va inspirar profundament i va semblar inflar-se fins a uns dos-cents cinquanta quilos. A la seva cara hi havia l’expressió de qui es veu obligat a tractar amb una plaga. Sherman va tenir la sensació que aquell monstre era utilitzat per a confrontacions d’aquesta mena, que, per altra banda, li agradaven. Però la batalla dels mascles era ara en acció.

—Vostè viu aquí? —va preguntar el gegant.

—He dit que no tinc temps per a això —va dir Sherman, intentant mantenir el to fred de comandament del Lleó—. Ara sigui bona persona i vagi-se’n i torni un altre moment a fer la seva pintura.

—Vostè viu aquí?

—Realment jo no visc aquí, però sóc un invitat i no…

—Vostè no viu aquí i ella no viu aquí. Què feu aquí?

—No n’heu de fer res! —va dir Sherman, incapaç de controlar la seva fúria però sentint-se cada vegada més impotent. Va assenyalar la porta—. Ara, faci bondat i vagi-se’n!

—Vostè no és d’aquí. D’acord? Tenim un gran problema. Tenim persones indegudes vivint en aquest edifici. És un edifici de renda limitada i les persones canvien i lloguen els apartaments a altres persones per mil, dos mil dòlars al mes. El lloguer d’aquest apartament és només 331 dòlars el mes. Veu? Germaine Boll… però mai no la veiem aquí. Quant paga vostè?

Quina insolència! La batalla dels mascles! Què podia fer? En la major part de les situacions Sherman se sentia com un home gros, físicament. Però al costat d’aquell ésser estrafolari… No podia pensar tocar-lo. No podia intimidar-lo. Les ordres fredes del Lleó no donaven resultat. I a sota de tot això els mateixos fonaments estaven podrits. Ell estava en un desavantatge moral complet. No era d’allà… i tenia moltes coses per amagar. I què si aquest monstre increïble era realment de la Winter Real Estate Company. Suposem…

Feliçment Maria va intervenir:

—La senyoreta Boll serà aquí d’aquí a poc. Mentrestant…

—D’acord! Molt bé! L’espero.

El gegant va començar a caminar per l’habitació com un druida trontollant. Va parar prop de la taula de roure amb pedestal i, amb una despreocupació sensacional, va abaixar el seu enorme pes fins a una de les cadires antigues.

—Molt bé! —va dir Maria—. N’hi ha prou!

La resposta del gegant va ser plegar-se de braços, tancar els ulls i recolzar-se com si s’instal·lés per al temps que calgués. En aquell moment Sherman va comprendre que li calia fer realment alguna cosa, fos el que fos, o perdria tot el seu orgull. La batalla dels mascles! Va començar a avançar.

Craaaaccccccc! Tot seguit el monstre era a terra, d’esquena, i l’ala del seu barret rodava bojament sobre la catifa. Una de les potes de la cadira s’havia partit gairebé per la meitat. La cadira s’havia esfondrat sota el seu pes.

Maria va posar-se a cridar.

—Ara miri el que ha fet, animal! Vostè, porc suat! Vostè, sac de greix!

Amb molts ufs i pufs, el gegant va aixecar-se i va posar-se dret. La seva posa insolent s’havia desfet. Tenia la cara molt vermella i la suor li regalimava de nou. Va ajupir-se per agafar el barret i gairebé va perdre l’equilibri.

Maria continuava a l’atac. Va assenyalar les restes de la cadira.

—Espero que comprengui que haurà de pagar això!

—Què vol, què vol —va dir el gegant—. Això no és seu!

Però es retirava. Els renys de Maria i el seu mateix desconcert eren massa per a ell.

—Li costarà cinc-cents dòlars i un… i un procés! —va dir Maria—. Això és un delicte de violació de la intimitat!

El gegant es va parar a la porta i va corrugar les celles, però era massa per a ell. Va sortir per la porta en gran confusió.

Tot seguit que el va sentir com baixava l’escala, Maria va tancar la porta. Va girar-se, va mirar Sherman i va fer un gran esclat de rialles.

—L’has… vist… a… terra?

Reia tant que amb prou feines aconseguia articular les paraules.

Sherman la va mirar. Era cert, ella tenia raó. Eren animals diferents. Maria tenia estómac per a… per al que els passava. Lluitava amb entusiasme! La vida era una lluita com les lluites de què ella parlava —i què? Ell volia riure. Volia compartir la seva alegria animal en l’escena ridícula a què acabaven d’assistir. Però no podia. No aconseguia ni tan sols fer un somriure. Sentia com si el mateix aïllament de la seva posició en el món es desembullés. Aquesta… gent increïble… podia ara entrar en la seva vida.

—Craaaaaac! —va dir Maria, plorant de tant riure—. Ostres, m’agradaria tenir-ne un vídeo! —Després va mirar la cara de Sherman—. Què passa?

—Què et sembla que era tot això?

—Què vols dir per «això»?

—Què creus que ha vingut a fer aquí?

—L’amo l’ha enviat. Recordes aquella carta que et vaig mostrar?

—Però no és una mica estrany que…

—Germaine només paga 331 dòlars al mes i jo li’n pago 750. És de renda limitada. Estan bojos per treure-se-la de sobre.

—No et sembla estrany que decideixin aparèixer precisament ara?

—Precisament ara?

—Bé, potser estic boig, però avui… després d’aquesta cosa al diari?

—Al diari? —Després va adonar-se del que ell volia dir i va somriure—. Sherman, ets boig. Estàs paranoic. Ho saps?

—Potser sí. Només que sembla una coincidència molt estranya.

—Qui et creus que l’ha enviat si no ha estat l’amo? La policia?

—Bé… —Comprenent que sonava bastant paranoic, va fer un somriure feble.

—La policia enviaria un enorme llunàtic subnormal hassídic a espiar-te?

Sherman va reposar el seu poderós mentó de Yale sobre el pit.

—Tens raó.

Maria va acostar-s’hi, va aixecar-li el mentó amb l’índex, li va mirar els ulls i va fer-li el somriure més amorós que mai havia vist.

—Sherman. —Xergman—. El món no està parat pensant en tu. El món no està decidit a fotre’t. Només jo.

Va agafar-li la cara amb les dues mans i el va besar. Van acabar sobre el llit, però aquesta vegada va haver de treballar una mica. No era el mateix quan estava acollonit.