14. NO SÉ MENTIR

Sherman es va despertar d’un somni que no podia recordar, amb el cor a punt de sortir-li del pit. Era l’hora dels bevedors, aquella hora enmig de la nit en què els bevedors i els insomnes es desperten sobtadament i saben que tot ha acabat, que no podran tornar a agafar el son. Es va resistir a l’impuls de mirar el rellotge il·luminat a la ràdio de la tauleta de nit. No volia saber quantes hores hauria de jeure allà lluitant amb aquest estrany, el seu cor, que estava desesperat per escapar-se cap a un Canadà qualsevol llunyà llunyà llunyà llunyà.

Les finestres que donaven al Park i al carrer lateral estaven obertes. Entre els ampits i el fons de les ombres hi havia una banda de foscor porpra. Va sentir un cotxe, un automòbil solitari, que havia parat davant d’un semàfor. Després va sentir un avió. No era un reactor sinó un avió d’hèlices. El motor va parar. S’estavellaria! Després el va sentir de nou, zumzumejant i gemegant sobre Nova York. Estrany que…

… plena nit. La seva dona dormia, a uns quaranta centímetres, a l’altra banda del mur de Berlín, respirant regularment… inconscient… Estava girada cap a l’altra banda, amb l’esquena i els genolls doblegats. Com seria d’agradable arrossegar-se cap a ella i posar els genolls darrere els d’ella i prémer el seu pit contra l’esquena d’ella. Abans podien… abans eren tan íntims… podien fer-ho sense despertar-se l’un a l’altre… al cor de la nit.

No podia ser veritat! No podrien entrar per aquestes parets i envair la seva vida! El xicot alt i magritxol, els diaris, la policia… a l’hora del bevedor.

La seva estimada filla dormia al final del vestíbul. Estimada Campbell. Una nineta feliç, inconscient! Una boirina va entelar els seus ulls molt oberts.

Va mirar al sostre i va intentar enganyar-se per tornar a adormir-se. Va pensar en… altres coses… Aquella noia que havia trobat al menjador de l’hotel de Cleveland aquella vegada… La manera natural com s’havia despullat davant seu… contrastant amb la Maria… que feia això i allò, s’enrojolava amb… luxúria!… La luxúria l’havia portat a allò… als budells del Bronx, el xicot alt i magritxol… Ja hi tornava una altra vegada…

No hi havia altres coses. Tot es lligava a aquelles coses i ell jeia allà amb allò abrandant-se al seu cervell en imatges horribles… Les cares horribles a la pantalla de televisió. La cara trista d’Arnold Parch, amb la seva horrible temptativa de severitat… la veu evasiva de Bernard Levy… la mirada a la cara de Muriel, com si sabés que ell ara tenia una taca terrible i ja no era un olímpic a Pierce & Pierce… causant una hemorràgia de diners… Certament eren somnis! Els seus ulls estaven molt oberts, mirant la foscor porpra on les cortines comprades a Roma queien precisament abans de l’ampit de la finestra… al cor de la nit, tement la llum de l’alba.

Es va aixecar d’hora, va acompanyar Campbell fins a la parada de l’autobús, va comprar els diaris a la cantonada de l’avinguda Lexington i va prendre un taxi cap a Pierce & Pierce. Al Times… res. Al Post… res. Al Daily News només una foto i un peu. La foto mostrava manifestants i una multitud. Una pancarta en primer pla deia: LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS BLANCA. D’aquí a dues hores… The City Light seria als quioscos.

Era un dia tranquil a Pierce & Pierce, si més no per a ell. Va fer les trucades de rutina, a la Prudential, Morgan Guaranty, Alien & Company… The City Light… Fèlix era a l’altra banda de la sala. Fins i tot qualsevol intent de fer-lo servir de nou seria rebaixar-se… Ni una paraula d’Arnold Parch o de ningú més. M’han congelat?… The City Light… Trucaria a Freddy i li faria trobar el diari. Freddy l’hi podria llegir. Així, va trucar a Freddy, però havia sortit. Va trucar a Maria, però no la va poder trobar enlloc… The City Light… No podia aguantar més. Baixaria i el compraria, el llegiria al vestíbul i tornaria. Ahir estava il·localitzable quan va arribar una emissió de bons. Havia perdut milions —milions!— en els bons amb garantia d’or. Una transgressió més seria molt dolent? Amb tota la fredor possible, va començar a travessar la sala de bons cap als ascensors. Semblava que ningú no se n’adonava. (Ja ningú no se’n preocupa!).

A sota, al quiosc del vestíbul, va mirar a l’esquerra i a la dreta i després va comprar The City Light. Va posar-se darrere una gran columna de marbre rosa. El seu cor bategava. Que trist! Que estrany! —viure cada dia amb por dels diaris de Nova York! Res a la primera plana… ni a la segona plana o la tercera… Sortia a la cinquena plana, una foto i una notícia d’aquell tipus, Peter Fallow. La foto presentava la dona negra i prima plorant, mentre el negre alt amb un vestit negre la confortava. Bacon. Al fons, hi havia pancartes. La notícia no era extensa. Va passar-hi els ulls a corre-cuita… «fúria de la comunitat»… «cotxe de luxe»… «conductor blanc»… Cap indicació clara del que la policia feia. Al final de l’article hi havia un requadre que deia: «Editorial, pàgina 36». Va passar els fulls ràpidament. Els seus dits tremolaven mentre la buscava… Aquí, dalt de la columna editorial, el titular JUSTÍCIA D’ATROPELLAMENT I FUITA.

Va quedar trasbalsat. La cosa esdevenia una croada. Va mirar el diari. El guardaria? No, valia més que no el veiessin amb allò. Va buscar una paperera o un banc. Res. Va tancar el diari, el va plegar en dos, el va deixar caure a terra darrere la columna i va córrer cap als ascensors.

Va dinar a la seva taula, un entrepà i un suc de taronja, per semblar diligent. Estava nerviós i terriblement cansat. No va poder acabar-se l’entrepà. A primera hora de la tarda tenia un desig aclaparador de tancar els ulls. El cap li queia tan feixugament… El començament d’un mal de cap li va agafar el front. Es va preguntar si havia agafat una grip. Hauria de trucar a Freddy Button. Però estava tan cansat. Precisament aleshores, va arribar una trucada. Era Freddy.

—És curiós, ara mateix pensava trucar-te. Avui hi havia un editorial fotut, Freddy.

—Sí. L’he llegit.

—L’has llegit?

—He llegit tots els quatre diaris. Escolta, Sherman, m’he pres la llibertat de trucar a Tommy Killian. Per què no vas a veure’l? És a Reade Street. No és lluny d’on et trobes, prop de City Hall. Truca-li.

Amb una veu ronca de fumador, va recitar el número de telèfon.

—Em sembla que les coses van malament —va dir Sherman.

—No és això. No hi ha res en el que he llegit que tingui cap significació material. El problema és que pren cada vegada més complexitat política i Tommy sabrà com fer-ho.

—D’acord. Gràcies, Fred. Li trucaré.

Un irlandès qualsevol de Reade Street que es diu Tommy Killian.

No li va trucar. Tenia un mal de cap tan gros que va tancar els ulls i es va fregar les temples amb les puntes dels dits. A les cinc en punt, final oficial del dia, va sortir. No es trobava en bona forma. El final del dia de negocis era el començament de la segona part del dia per a un Senyor de l’Univers.

El final del dia de negocis era com el final d’una batalla. Després de les cinc, els Senyors de l’Univers es preocupaven per totes les coses que altres persones en altres negocis feien durant tot el dia. Feien comptes dels beneficis nets, o sigui, els beneficis reals i pèrdues del dia de treball. Revisaven els mercats, revisaven les estratègies, discutien problemes personals, estudiaven noves emissions i feien la lectura de tota la premsa financera que estava prohibida durant la batalla diària. Contaven històries de guerra, s’inflaven el pit i cridaven de joia, si s’ho mereixien. El que no feien mai era simplement anar cap a casa a prop de la dona i els marrecs.

Sherman va dir a Muriel que li demanés un cotxe. Va estudiar-li la cara a veure si hi trobava senyals d’una caiguda en gràcia. Però només va trobar una expressió buida.

Davant l’edifici el carrer tenia quatre o cinc files de cotxes i homes blancs ben vestits obrint-se camí entre ells, buscant els seus números. El nom del servei de cotxes i el número del cotxe eren sempre en una finestra del costat. Pierce & Pierce feia servir una companyia que es deia Tango. Vells sedans Oldsmobile i Buicks.

Pierce & Pierce demanava entre tres-cents i quatre-cents viatges cada dia a una mitjana de 15 dòlars cada un. Algun tipus llest a Tango, fos qui en fos l’amo, estava guanyant probablement un milió l’any només amb Pierce & Pierce. Sherman buscava Tango 278. Va vagarejar en la mar de sedans, ocasionalment ensopegant amb homes que s’assemblaven molt a ell mateix, els caps baixos, forçant els ulls… vestits grisos foscos… «Perdona»… «Perdona»… La nova hora punta! En les velles pel·lícules, l’escenari de l’hora punta a Wall Street era el metro… El metro?… allà sota amb… ells?… Aïlla’t!… Avui… a l’atzar, a l’atzar… entre els sedans… forçant els ulls, forçant els ulls… Perdona, perdona… Finalment va trobar el Tango 278.

Bonita i Lucille van quedar sorpreses de veure’l arribar a l’apartament a dos quarts de sis. Ell no se sentia prou bé per a ser amable. Judy i Campbell no eren a casa. Judy l’havia portada a una festa d’aniversari al West Side.

Sherman va pujar la gran escala en corba. Va anar al dormitori i es va treure l’americana i la corbata. Sense treure’s les sabates, es va estirar al llit. Va tancar els ulls. Va sentir que la consciència se li desenganxava, se li desenganxava. Era insuportablement feixuga, la seva consciència.

Senyor McCoy. Senyor McCoy.

Bonita s’inclinava sobre ell. No es podia imaginar per què.

—No vull molestar-lo —va dir ella—. El conserge diu que hi ha dos homes de la policia a baix.

—Què?

—El conserge, diu…

—A baix?

—Sí. Diu que de la policia.

Sherman es va aguantar sobre un colze. Les seves cames eren allà, estirades al llit. No sabia per què. Devia ser el matí, però tenia les sabates posades. Bonita s’inclinava sobre ell. Es va fregar la cara.

—Bé… digue’ls que no hi sóc.

—El conserge ja ha dit que vostè és a casa.

—Què volen?

—No ho sé, senyor McCoy.

Un lleu fulgor. Era de matinada? Es trobava en un estat hipnòtic. Va sentir que les seves vies neurals estaven bloquejades. Cap patró. Bonita; la policia. El pànic es va instal·lar fins i tot abans que pogués concentrar-se en els motius.

—Quina hora és?

—Les sis.

Es va mirar de nou les cames, les sabates. Devien ser les sis de la matinada. Havia arribat a casa a dos quarts de sis. S’havia adormit. Encara estirat… davant de Bonita. Una sensació de decòrum, tant com qualsevol altra cosa, li va fer treure les cames del llit i asseure’s a la vora.

—Què li dic, senyor McCoy?

Devia referir-se al conserge. No ho entenia bé. Eren a baix. Dos policies. Seia a la vora del llit intentant revenir. Hi havia dos policies a baix amb el conserge. Què diria?

—Digue’ls… hauran d’esperar un minut, Bonita.

Es va aixecar i va començar a dirigir-se a la cambra de bany. Tan trontollós, tan tibat; li feia mal el cap; tenia un brunzit a les orelles. La seva cara al mirall de la cambra de bany tenia el mentó noble però estava arrugada, lleganyosa i decrèpita. Tenia la camisa rebregada i li sortia dels pantalons. Es va passar aigua per la cara. Una gota li va penjar de la punta del nas. Va eixugar-se la cara amb una tovallola de mans. Si almenys pogués pensar. Però estava totalment bloquejat. Tot ell era una boira. Si es refusava a veure’ls, i ells sabien que ell era aquí dalt, ho sabien, sospitarien, oi? Però si els parlava, i li preguntaven… què? Va intentar imaginar-s’ho… No aconseguia concentrar-se. Preguntessin el que preguntessin… no sap res… No! No pot arriscar-se! No ha de veure’ls! Però què havia dit a Bonita? «Hauran d’esperar» —com si digués que els rebrà, però hauran d’esperar un minut.

—Bonita! —Va tornar al dormitori, però ja no hi era. Va anar fins al vestíbul—. Bonita!

—Aquí, senyor McCoy.

Des de la barana del vestíbul podia veure-la dreta al fons de l’escala.

—Encara no has parlat amb el conserge, oi que no?

—Sí, li he trucat. Li he dit que s’hauran d’esperar.

Merda. Implicava que hi parlaria. Massa tard per a tornar enrere. Freddy! Trucaria a en Freddy! Va tornar al dormitori, al telèfon al costat del llit. Va trucar al despatx de Freddy. Cap resposta. Va trucar al número principal de Dunning Sponget i va preguntar per ell. Després del que va semblar una espera interminable, li van dir que se n’havia anat. Trucar-li a casa. Quin era el número? L’agenda era a sota, a la biblioteca.

Va baixar l’escala corrent i va veure que Bonita encara era a la galeria d’entrada. No havia de semblar nerviós davant seu. Dos policies a baix amb el conserge. Va travessar el terra de marbre amb el que potser passava per un aire calm.

Guardava l’agenda en un prestatge darrere la taula. Els dits li tremolaven quan feia passar les pàgines. B. El telèfon. No era a la taula. Algú l’havia deixat a la tauleta al costat de la butaca amb orelles. Un outrage. Va fer la volta a la taula apressadament fins a la cadira. El temps passava. Va marcar el número de Freddy. Una criada va contestar. Buttons havia anat a sopar fora. I ara? El temps passava, passava, passava. Què faria el Lleó? La mena de família en què la cooperació amb les autoritats era automàtica. Podia haver-hi només un motiu per a no cooperar: Tenies alguna cosa per amagar. Naturalment ho detectarien immediatament, perquè no cooperaves. Si almenys…

Va sortir de la biblioteca i va tornar a la galeria d’entrada. Bonita encara hi era. El mirava molt atentament —i va ser això que el va fer decidir-se. No volia semblar aterrit o indecís davant dels criats. No volia semblar preocupat.

—Molt bé, Bonita. —Va intentar semblar algú que ja estava avorrit i sabia que encara perdria més temps—. Qui és el conserge aquest vespre? L’Eddie?

—L’Eddie.

—Digues-li que els faci pujar. I que s’esperin aquí. Baixaré de seguida.

Va pujar l’escala molt pausadament. Quan va arribar a dalt, va córrer al dormitori. El que va veure al mirall era algú molt imprecís i rebregat. Va aixecar el mentó. Això ajudava. No perdria el cap. Seria… es va permetre la frase… un Senyor de l’Univers.

Com hauria de semblar? Hauria de posar-se de nou l’americana i la corbata? Portava una camisa blanca, els pantalons d’un vestit d’estam i un parell de sabates negres. Amb la corbata i l’americana tindria un aire terriblement Wall Street, terriblement conservador. Podrien tenir complexos. Va córrer a l’altre dormitori, que s’havia tornat el seu vestidor, va treure de l’armari una americana de xeviot amb un disseny escacat i se la va posar. El temps passava, passava. Molt més d’estar per casa, relaxat; un home a casa seva, completament relaxat. Però l’americana lleugera de xeviot no s’esqueia amb els pantalons… una americana d’esport… un cotxe esportiu… un jove calavera que fa curses amb un cotxe esportiu… Es va treure l’americana de xeviot, la va llançar sobre el llit i va córrer al dormitori principal. L’americana i la corbata eren al damunt d’una cadira encoixinada. Es va posar la corbata i hi va fer un nus estret. El temps passava, passava. Es va posar l’americana i se la va cordar. Va aixecar el mentó i va redreçar les espatlles. Wall Street. Va anar a la cambra de bany i es va raspallar els cabells enrere. Va aixecar de nou el mentó. Sigues fort. Un Senyor de l’Univers.

Va tornar al rebedor, després va alentir-se mentre s’acostava a l’escala. Va baixar amb un pas lent i va intentar recordar-se de mantenir-se dret.

Eren drets enmig del terra de marbre, dos homes i Bonita. Que estrany semblava tot! Els dos homes eren drets, amb les cames lleugerament obertes, i Bonita era a uns dos o tres metres més enllà, com si ells fossin un petit ramat. El cor li bategava amb molta força.

El més gros dels dos semblava un gran tall de carn amb un vestit. L’americana li sobresortia de la panxa de lluitador com si fos de cartró. Tenia una cara morena i grassa, una cara mediterrània, per a la manera de pensar de Sherman. Tenia uns bigotis que no s’esqueien amb els cabells. Es corbaven avall per cada costat dels llavis, un estil que per a un venedor de bons de Pierce & Pierce volia dir immediatament Classe Baixa. Aquest va mirar Sherman quan baixava les escales, però l’altre, el més petit, no. Aquest portava una americana d’esport i la mena de pantalons castanys que una esposa podria triar per escaure-hi. Mirava la galeria d’entrada, com un turista… el marbre, la guantera de teix, la seda albercoc a les parets, les cadires Thomas Hope, les desenes de milers de dòlars de les hemorràgies de dòlars de Judy en petits detalls perfectes… El nas de l’home era gros i el seu mentó i la barra eren febles. Tenia el cap de banda en un angle. Mirava com si alguna terrífica força l’hagués colpejat en un costat del cap. Després va girar la mirada de gairell cap a Sherman. Sherman tenia consciència dels batecs del seu cor i del so que les seves sabates feien quan caminava sobre el marbre. Va mantenir el mentó aixecat i va somriure’s a si mateix afablement.

—Senyors, en què us puc ajudar?

Mirava el gros mentre deia això, però va ser el petit, el de cara de gairell, qui va contestar.

—El senyor McCoy? Sóc el detectiu Martin i aquest és el detectiu Goldberg.

Haurien de fer una encaixada? Potser sí. Va allargar la mà i el petit la va encaixar i després el gros. Va semblar que els desconcertava. No feien encaixades molt enèrgiques.

—Investiguem un accident de cotxe amb lesions personals. Potser ja n’ha llegit alguna cosa a la premsa o ho ha vist a la televisió.

Va forfollar la butxaca i es va treure un tros de diari plegat pel mig. El va allargar a Sherman. Era un retall de diari, la primera notícia de The City Light. La foto d’un noi alt i magritxol. Algunes parts de la notícia estaven subratllades amb un marcador groc. Bruckner Boulevard. Mercedes-Benz. R. Li tremolarien els dits? Si tingués el paper prou de temps per a llegir tota la notícia, és clar que sí. Va mirar els dos detectius.

—Vam veure’n alguna cosa a la televisió la nit passada, la meva dona i jo. —Hauria de dir que estava sorprès? O quina coincidència? Se li van ocórrer precisament aquestes paraules: No sé mentir—. Vam pensar, ostres, nosaltres tenim un Mercedes i la matrícula comença per R.

Va mirar de nou el retall de periòdic i el va tornar ràpidament al petit, Martin.

—Vostè i molta altra gent —va dir Martin amb un somriure tranquil·litzador—. Intentem comprovar-los tots.

—Quants n’hi ha?

—Una colla. Tenim molts policies treballant-hi. El meu company i jo tenim una llista d’uns vint entre tots dos.

Bonita era encara allà, mirant, escoltant-ho tot.

—Bé, vinguin cap aquí —va dir Sherman al que es deia Martin. Va fer un gest cap a la biblioteca—. Bonita, fes-me un favor. Si la senyora McCoy i Campbell tornen, digue’ls que estic ocupat amb aquests senyors a la biblioteca.

Bonita va brandar el cap i es va retirar a la cuina.

A la biblioteca, Sherman va fer la volta a la taula i va assenyalar la butaca amb orelles i la cadira de braços Sheraton. El petit, Martin, va mirar al voltant. Sherman va tornar-se intensament conscient de la quantitat de coses… òbviament cares… que s’apilonaven en aquesta petita habitació… La fabulosa acumulació… de foteses… i quan els ulls del petit detectiu van arribar al fris tallat, van quedar-hi enganxats. Va girar-se vers Sherman amb una mirada oberta, infantil, com dient: No està malament! Després es va asseure a la cadira de braços i el gros, Goldberg, es va asseure a la butaca amb orelles. Sherman es va asseure darrere la taula.

—A veure, doncs —va dir Martin—. Pot dir-nos si van fer servir el cotxe la nit que va passar això?

—Quan va ser exactament?

Bé… ara no puc deixar de mentir.

—Dimarts de la setmana passada —va dir Martin.

—No ho sé —va dir Sherman—, he d’intentar pensar-hi una mica.

—Quantes persones fan servir el seu cotxe?

—Jo, sobretot, a vegades la meva dona.

—Fills?

—Una filla, però només té sis anys.

—Algú més té accés al cotxe?

—No, crec que no, llevat de la gent del garatge.

—El garatge? —va preguntar Martin—. Un pàrquing?

—Sí.

Per què havia mencionat el garatge?

—Vostè hi té el cotxe, amb les claus, i ells l’aparquen?

—Sí.

—On és, aquest garatge?

—És… aquí a prop. —El cervell de Sherman va començar a girar a una velocitat furiosa. Sospiten dels vigilants! No, és una bogeria. Dan! Podia veure el petit nan pèl-roig rodanxó. Se sentiria molt feliç de dir-los que vaig treure el cotxe aquella nit! Potser no ho recordaria o no sabria quina nit era. Oh, ho recordarà! La manera com me’n vaig desempallegar…

—Podríem anar-hi a donar-li un cop d’ull?

La boca de Sherman va assecar-se. Podia sentir els llavis contraient-se.

—Al cotxe?

—Sí.

—Quan?

—Per nosaltres, pot ser quan sortim d’aquí.

—Vol dir ara? Bé, no ho sé…

Sherman va sentir-se com si els músculs dels seus llavis fossin estrets pel cordill d’una bossa.

—Hi ha certes coses que són conseqüents amb un incident com aquest. Si un cotxe no té aquestes coses, continuem amb la nostra llista. En aquest moment busquem un cotxe. No tenim cap descripció del conductor. Bé… hi està d’acord?

—Bé… no ho sé… —No! Que el vegin! No hi poden trobar res!

O ho podran? Alguna cosa que jo no sé què és! Però si dic no, quedaran amb la sospita! Digues sí! I si el petit vigilant pèl-roig és allà?

—És la rutina. Mirem tots els cotxes.

—Ja ho sé, però, ah, si això és rutina, crec que he de… seguir la rutina és l’adequat que jo… que algú amb un cotxe en aquesta situació.

La seva boca es continuava estrenyent. Va veure que els dos homes canviaven mirades.

El petit, Martin, tenia un aire de gran decepció a la cara.

—Vol cooperar, oi?

—Sí, és clar.

—Bé, no és res de l’altre món. És part de la rutina. Comprovem els cotxes.

—Ho sé, però si és una rutina… és el que jo he de fer, seguir la rutina. Serà el més lògic, em sembla.

Sherman era intensament conscient de balbucejar disbarats, però s’agafava a la paraula rutina com a la vida. Si almenys pogués controlar els músculs al voltant de la boca.

—Perdoni, no ho entenc —va dir Martin—. Quina rutina?

—Bé, vostè s’ha referit a la seva rutina per investigar un cas com aquest. Jo no sé com són aquestes coses, però ha d’haver-hi una rutina per al propietari d’un cotxe en aquesta situació… és a dir, jo tinc un cotxe d’una marca i una matrícula… amb una matrícula… i sé que hi ha d’haver una rutina. És això que intento dir. Crec que és això el que he de considerar. La rutina.

Martin va posar-se dret i va començar a mirar de nou el fris tallat. Els seus ulls van seguir-lo mig camí al voltant de la sala. Després va mirar Sherman amb el cap de gairell. Hi havia un petit somriure als seus llavis. Insolent! Glaçador!

—Molt bé, la rutina és… no és gens complicat. Si vostè vol cooperar o no li importa cooperar amb nosaltres, aleshores cooperarà amb nosaltres i nosaltres farem un cop d’ull al cotxe i seguirem el nostre camí. Gens complicat. D’acord? Si vostè no vol cooperar, si té raons per a no cooperar, en aquest cas hem d’anar per les vies legals i veurem el cotxe igualment, depèn de vostè.

—Bé, és que… —No sabia com acabaria la frase.

—Quan va ser l’última vegada que va conduir el seu cotxe, senyor McCoy? —Era l’altre, el gros, Goldberg, que seia encara a la butaca amb orelles. Durant un instant Sherman es va sentir agraït pel canvi de tema.

—Deixi’m veure… Durant el cap de setmana, crec, tret que… deixi’m veure, l’he portat des d’aleshores…

—Quantes vegades l’ha portat les últimes dues setmanes?

—No ho sé exactament… Deixi’m veure…

Mirava el gran tall de carn a la butaca amb orelles, intentant desesperadament imaginar com podria mentir a aquestes preguntes… i, de reüll, podia veure el més petit caminant cap a ell, al voltant de la taula.

—Quantes vegades el fa servir normalment? —va preguntar Goldberg.

—Depèn.

—Quantes vegades a la setmana.

—He dit que depèn.

—Depèn. El porta per a la feina?

Sherman va mirar el gran tall de carn amb bigotis. Hi havia alguna cosa indecentment insolent en les seves preguntes. És l’hora de tallar-lo. Però, quin to hauria de prendre? Aquests dos estaven lligats per un fil invisible a un perillós… Poder… que ell no entenia. Què?…

El petit, Martin, havia fet ara tot el camí cap a la seva banda de la taula. Des de sota, des de la seva cadira, Sherman va mirar Martin i Martin el va mirar a sota amb la seva expressió de reüll. Al començament tenia un aire molt trist. Després va fer un somriure valent.

—Miri, senyor McCoy —va dir ell, somrient a través de la seva tristesa—, estic segur que vol cooperar i no vull veure’l agafat per la rutina. Però nosaltres hem de mirar-ho tot en aquest cas amb molta cura perquè la víctima, aquest senyor Lamb, està molt fotut. Segons les nostres informacions, el més probable és que es morirà. Per això demanem a tothom que cooperi, però res no el pot obligar. Si vol, pot no dir res. Té aquest dret. Que ho entén?

Quan va dir: «Que ho entén?», va inclinar el cap amb un angle extrem i feia un somriure incrèdul que indicava a Sherman que seria un ciutadà terriblement desagraït, pertorbador i insensible, si no cooperava.

Després va posar les dues mans sobre la taula de Sherman i va inclinar-se endavant fins que els braços li aguantaven el pes de la part superior del cos. Això va portar la seva cara a prop de la cara de Sherman, mal que encara el mirava.

—Vull dir, sap —va dir—, vostè té el dret a un advocat. —La manera com va dir advocat era com si intentés imaginar-se totes les coses absurdes i ridícules que un home —un home més petit i astut que Sherman McCoy— pogués tenir—. Ho comprèn, oi?

A despit d’ell mateix, Sherman es va trobar fent sí amb el cap. Un tremolor fred va començar a recórrer-li el cos.

—Vull dir, però, que si no tingués diners per a un advocat —va dir això amb un somriure de companyonia i humor, com si ell i Sherman haguessin estat companys feia anys i haguessin fet moltes bromes plegats— i volgués un advocat, l’Estat li’n donaria un de franc. Si hi hagués cap raó per a voler-ne un.

Sherman va balancejar de nou el cap. Mirava la cara esbiaixada de l’home. Se sentia impotent per a actuar o resistir. El seu missatge semblava ser: «No em fa falta dir aquestes coses. Vostè és un ciutadà benestant i està per sobre d’ells. Però si no… en aquest cas deu ser la mena de germen que hem d’exterminar».

—Tot el que vull dir és que ens fa falta la seva cooperació.

Després va girar-se i es va asseure a la vora de la taula i va mirar directament la cara de Sherman a sota. Aquest tipus seu a la meva taula!

Va somriure de la manera més afectuosa que es pot imaginar i va preguntar amb veu suau:

—Bé, senyor McCoy, què tal? El meu company li preguntava si porta el cotxe a la feina.

Quina barra! L’amenaça! Seure a la meva taula! La insolència bàrbara!

—Bé, que l’hi porta? —Fent el seu somriure esbiaixat—. El porta per anar a la feina?

Por i ultratge van rajar alhora. Però la por s’aixecava més.

—No… no.

—Aleshores quan el fa servir?

—Els caps de setmana… o… quan és oportú… durant el dia o potser a la nit. Vull dir, no gaire durant el dia excepte quan la meva dona el fa servir, que és a dir, és difícil de dir.

—La seva dona el podia haver fet servir el dimarts de la setmana passada a la nit?

—No! És a dir, no m’ho sembla.

—Així, vostè pot fer-lo servir a qualsevol hora, però no ho recorda.

—No és això. És que… jo porto el cotxe, no m’ho apunto, no porto un registre, no hi penso tant com això, em sembla.

—Quantes vegades el porta a la nit?

Desesperadament, Sherman va intentar pensar la resposta correcta. Si digués sovint, faria més probable que conduís aquella nit? Però si digués poc… aleshores no hauria d’estar més segur si conduïa aquella nit particular?

—No ho sé —va dir—. No massa… però crec que raonablement sovint, relativament.

—No massa però raonablement sovint relativament —va dir el petit detectiu en el mateix to de veu. Quan va arribar al relativament, mirava el seu company. Va tornar enrere i va mirar Sherman una vegada més des de la seva posició elevada a la vora de la taula.

—Bé, tornem al cotxe. Per què no anem a fer-li una mirada. Què diu?

—Ara?

—Clar.

—Ara no.

—Té una cita o alguna altra cosa?

—Espero… la meva dona.

—I han de sortir?

—Jo…ahhhhhhhhhhh. —La primera persona del singular va degenerar en un sospir.

—Sortiran amb el cotxe? —va preguntar Goldberg—. Podem fer-li una ullada. No trigarem gens.

Durant un moment Sherman va pensar treure el cotxe del garatge i deixar-los fer-li una mirada al davant de l’edifici. Però suposant que ells no s’acontentaven amb això? Si venien també… i parlaven amb Dan.

—Li he sentit dir que la seva dona arribarà aviat? —va preguntar el petit—. Potser hauríem d’esperar i parlar amb ella també. Potser recordi si algú va fer servir el cotxe el dimarts de la setmana passada.

—Bé, ella… aquest no és un bon moment, senyors.

—Quan és un bon moment? —va preguntar el més petit.

—No ho sé. Si em podeu donar una mica de temps per pensar-ho.

—Pensar què? Quan és un bon moment? O si vostè vol cooperar?

—No és qüestió d’això. Estic… bé, estic preocupat amb el procediment.

—El procediment?

—Com portaran això. Correctament.

—El procediment és igual a la rutina?

El detectiu va espiar-lo des de dalt amb un somriure insultant.

—Procediment… rutina… No estic familiaritzat amb la terminologia. Suposo que vol dir el mateix.

—Jo tampoc no estic familiaritzat amb això, senyor McCoy, perquè aquesta terminologia no existeix, no hi ha aquest procediment i no hi ha aquesta rutina. O vostè coopera en una investigació o no. Em pensava que volia cooperar.

—És clar que sí, però vostè ha reduït les possibilitats.

—Quines possibilitats?

—Bé… miri. Em sembla que el que jo hauria de fer és, hauria… hauria de discutir-ho amb un advocat.

Tot seguit que les paraules li van sortir de la boca, va sentir que havia fet una terrible confessió.

—Com li he dit —va dir el detectiu—, aquest és el seu dret.

Però per què hauria de parlar amb un advocat? Per què hauria de tenir tota aquesta molèstia i aquesta despesa?

—Només vull assegurar-me que procedeixo —va tenir immediatament por de ficar-se en un embolic per dir la forma verbal de procediment correctament.

El gras, assegut a la butaca amb orelles, va parlar:

—Deixi que li pregunti una cosa, senyor McCoy. Hi ha alguna cosa que li agradaria treure del pap?

Sherman va quedar de pedra.

—Treure del pap?

—Perquè si n’hi ha —un somriure paternal… insolència!— ara és el moment de fer-ho, abans que les coses vagin més lluny i es compliquin més.

—Què podria tenir jo per treure del pap?

Volia sonar ferm, però va sortir… desconcertat.

—Això és el que jo li pregunto.

Sherman es va aixecar i va sacsejar el cap.

—No crec que valgui la pena continuar això ara. Hauré de parlar…

El petit, encara assegut sobre la taula, va acabar la frase per ell:

—… amb un advocat?

—Sí.

El petit va sacsejar el cap de la manera que es fa quan algú a qui dónes un consell sembla determinat a seguir un camí absurd.

—És el seu dret. Però si té alguna cosa substancial de què parlar amb un advocat, val més que ho digui tot seguit. I se sentirà més bé. Sigui el que sigui, probablement no és tan dolent com es creu. Tothom s’equivoca.

—Jo no he dit que hi hagi cap cosa substancial. No n’hi ha. —Es va sentir atrapat. Intento jugar el seu joc… quan hauria de rebutjar el mateix joc!

—N’està segur? —va preguntar el gras amb el que es pensava òbviament que era un somriure paternal a la cara. De fet, era… horrible… obscè… La insolència!

Sherman va passar prop del petit, que continuava assegut a la taula i el va seguir amb els seus ulls petits i amenaçadors. Prop de la porta, Sherman es va girar i els va mirar tots dos.

—Em sap greu —va dir—, però no veig cap raó per continuar això… no crec que ho hagi de continuar discutint.

Finalment el més petit es va posar dret —finalment surt del seu seient insolent a la meva taula! Va arronsar les espatlles i va mirar el gras, que també es va aixecar.

—Molt bé, senyor McCoy —va dir el més petit—, el veurem… amb el seu advocat.

La manera com ho va dir semblava significar: «El veurem… al jutjat».

Sherman va obrir la porta de la biblioteca i va fer un gest perquè sortissin cap a la galeria d’entrada. Li semblava terriblement important acompanyar-los i fer-los sortir —per provar que aquí, al capdavall, era a casa seva i ell n’era l’amo.

Quan van arribar a la porta del vestíbul de l’ascensor, el més petit va dir al gras:

—Davey, tens una targeta? Dóna una targeta al senyor McCoy.

El gras es va treure una targeta de la butxaca del costat de l’americana i la va donar a Sherman. La targeta estava rebregada.

—Si canvia d’idees —va dir el més petit—, faci’ns un truc.

—Sí, rumiï-s’ho —va dir el gras amb el seu somriure horrible—. Sigui el que sigui, com més aviat ens ho digui, millor per a vostè. Són així les coses. Ara mateix encara es troba en una posició per a cooperar. Si espera… la maquinària s’engega… —Va aixecar els palmells amunt, com si digués: «I després es trobarà en un bon embolic».

Sherman va obrir la porta. El més petit va dir:

—Rumiï-s’ho.

Quan sortien, el gras li va picar l’ullet d’una manera horrible.

Sherman va tancar la porta. Havien marxat. Lluny de sentir-se alleugerit, va sentir-se dominat per una gran consternació. Tot el seu sistema nerviós central li va dir que acabava de sofrir una derrota catastròfica… i tanmateix no sabia el que havia passat. No podia analitzar les seves ferides. Havia estat ultratjantment violat… però com havia estat? Com havien aquests dos… insolents… animals de Petits Ingressos… envaït la seva vida?

Quan es va girar, Bonita havia sortit de la cuina i era dreta a la vora del terra de marbre. Havia de dir-li alguna cosa. Sabia que eren de la policia.

—Investiguen un accident de cotxe, Bonita.

Massa nerviós.

—Oh, un accident. —Deien els seus ulls molt oberts—. Què ha passat?

—Sí… no ho sé. Un dels cotxes tenia una matrícula semblant a una de les nostres. O qualsevol cosa així. —Va sospirar i va fer un gest desvalgut—. No ho entenc.

—No es preocupi, senyor McCoy. Ells saben que no ha estat vostè.

Per la manera com ella va dir això, va saber que tenia realment un aire molt preocupat.

Sherman va anar a la biblioteca, va tancar la porta i va esperar tres o quatre minuts. Sabia que era irracional, però tenia la sensació que si no esperava fins que els dos policies fossin fora de l’edifici, podrien reaparèixer d’una manera o d’una altra, tornar simplement com aquell qui res, somrient i fent l’ullet de la manera horrible que tenien. Després va trucar a casa de Freddy Button i va deixar un missatge que li truqués quan tornés.

La Maria. Havia de parlar amb ella. Gosaria trucar-li? Ni tan sols no sabia on era… l’amagatall, l’apartament a la Cinquena… Una escolta telefònica!… Podrien d’una manera o d’una altra fer una escolta al seu telèfon immediatament? Havien deixat un aparell d’escolta a l’habitació?… Calma’t… Això és una bogeria… Però suposem que Judy ja ha tornat i no l’he sentida!

Va aixecar-se de la cadira i va anar fins a la galeria d’entrada… Ningú… Va sentir un petit clinc clinc… Les xapes de llicència del Marshall… El trist dachshund va sortir peonant de la sala d’estar… Les ungles de la bèstia martellejaven el marbre… El petit tros de llonganissa que camina… la causa de la meitat dels meus problemes… I què t’interessa a tu la policia?… Menjar i passeig, menjar i passeig… Aleshores Bonita va ficar el nas a la porta… No et vols perdre res, oi? Vols empassar-te tot aquest mullader de polis, oi?… Sherman la va mirar acusadorament.

—Oh, pensava que la senyora McCoy havia arribat —va dir ella.

—No et preocupis —va dir ell—, quan la senyora McCoy i la Campbell entrin, les sentiràs.

I fins aleshores no fiquis el nas en els meus afers.

Agafant clarament el to de la seva veu, Bonita va retirar-se a la cuina. Sherman va tornar a la biblioteca. M’arriscaré a la trucada. Però precisament en aquell moment la porta del vestíbul de l’ascensor es va obrir.

Judy i Campbell.

—Ara què? Com podria trucar a la Maria? Hauria de parlar primer a Judy de la visita de la policia? Si no ho feia, Bonita ho faria.

Judy el mirava burleta. Què carai portava ella! Pantalons de franel·la blanca, un suèter de caixmir blanc i una mena d’americana negra punk amb muscleres… fins… aquí… les mànigues arromangades gairebé fins als colzes, un coll amb un tall ridículament ample a sota… aquí… Mentre que Campbell tenia un aire supremament distingit amb el seu suèter borgonya de Taliaferro i jaqueta i brusa blanca amb coll rodó… Per quina raó actualment totes les nenes es vestien com senyores i les seves mares com adolescents?

—Sherman —va dir Judy, amb un aire preocupat—, que hi ha algun problema?

Li parlaria tot seguit de la policia! No! Surt i crida la Maria!

—Oh, no —va dir ell—, jo només…

—Papà! —va dir Campbell dirigint-se a ell—. Veus aquestes cartes?

Veus aquestes cartes?

Aixecava tres cartes de jugar en miniatura, un as de cors, un as de pics i un as d’oros.

—Què són?

Què són?

—No ho sé, amor meu. Cartes de jugar.

—Però què són?

—Un moment, amor. Judy, he de sortir un minut.

—Papà! Què són?

—El màgic les hi ha donat —va dir Judy—. Digues-li què són. —Un petit senyal amb el cap—. Segueix-li l’humor. Vol mostrar-te un truc.

—Quan torni —va dir a Campbell—. He de sortir només un segon.

—Papà! —Saltava amunt i avall intentant posar les cartes exactament a la seva cara.

—Un segon, amor meu!

—Surts? —va preguntar Judy—. On vas?

—PAPA! DIGUE’M… QUÈ… SÓN!

—… Freddy Button.

—PAPA!

—Xxxxxxxxxxx —va dir Judy—. Calla.

—Papa… mira!

Les tres cartes ballaven en l’aire al davant de la seva cara.

—Freddy Button? Saps quina hora és? Hem de vestir-nos per sortir!

—Digue’m què són, papà!

Ostres! Ho havia oblidat totalment! Anirien a sopar a casa d’aquella gent horrible, els Bavardage! El grup de Judy… Les radiografies de societat… Aquesta nit? Impossible!

—No ho sé, Judy. Jo… no sé quant de temps he d’estar amb en Freddy. Em sap greu, jo…

—Què vols dir per no ho saps?

—PAPA!

Gairebé plorant, en la seva frustració.

—Per l’amor de Déu, Sherman, mira les cartes.

—No diguis «Déu», mamà.

—Tens tota la raó, Campbell. No hauria d’haver-ho dit.

Ell es va ajupir i va mirar les cartes.

—Bé… l’as de cors… l’as de pics… i l’as d’oros.

—N’estàs segur?

—Sí.

Un gran somriure. Triomfant.

—Jo només les remeno així. —Va començar a remenar les cartes molt de pressa fins que eren només un contorn borrós en l’aire.

—Sherman, no tens temps d’anar a cal Freddy Button.

Un mirada severa i ja està.

—Judy, he d’anar-hi. —Girant els ulls cap a la biblioteca, com si digués: «T’ho explicaré allà».

—Bibidi, bobidi, bu! —va dir la Campbell—. Ara mira, papa! Judy, amb una veu molt tensa:

—Anirem… a-aquest-sopar.

Ell va ajupir-se de nou.

—L’as de pics… l’as de cors… l’as de trèvols! Ohhhh… Campbell! Com és que ha sortit l’as de trèvols?

Encantada.

—Simplement… ha aparegut!

—Caram… és màgia! —Sherman…

—Com t’ho has fet? No m’ho puc creure!

—Sherman, que em sents?

Campbell, amb gran modèstia:

—El màgic m’ho ha ensenyat.

—Ah! El màgic. Quin màgic?

—De la festa d’aniversari de la MacKenzie.

—És espantós!

—Sherman, mira’m.

La va mirar.

—Papa! Vols saber com ho he fet?

—Sherman.

Més i ja està.

—Mira, papa, t’ho mostraré.

Judy, amb una dolçor frenètica:

—Campbell, saps a qui li agraden els trucs de màgia?

—Qui?

—Bonita. Es torna boja pels trucs. Per què no vas a ensenyar-l’hi abans que estigui ocupada fent-te el sopar. Després podràs tornar i ensenyar al papà com t’ho has fet.

—Oh, bé.

Es va arrossegar cap a la cuina desconsoladament. Sherman es va sentir culpable.

—Vine a la biblioteca —va dir a Judy en una veu molt ferma.

Van anar a la biblioteca i ell va tancar la porta i va dir a Judy que s’assegués. Això seria massa perquè ho sentís dreta. Ella va asseure’s a la butaca amb orelles i ell a la cadira de braços.

—Judy, recordes aquella cosa a la televisió la nit passada, sobre un atropellament amb fuita al Bronx i que busquen un Mercedes amb una matrícula que comença amb R?

—Sí.

—Bé, dos policies han vingut aquí avui, poc abans que tu i la Campbell arribéssiu. Dos detectius i m’han fet moltes preguntes.

—Oh?

Va descriure l’interrogatori, volent que sonés amenaçador —he de parlar amb Freddy Button!— però evitant els seus propis sentiments d’incapacitat, por i culpa.

—Per això he trucat a en Freddy, però no hi era, però l’esperen a qualsevol moment. Aniré al seu apartament i li deixaré aquesta nota —va prémer el pit de l’americana com si hi hagués una carta a la butxaca interior— i si ja ha tornat quan arribo, parlaré amb ell. Per això, val més que me’n vagi.

Judy el va mirar durant un moment.

—Sherman, això no té sentit. —Va parlar cordialment, amb un petit somriure, de la manera que pots parlar a algú a qui cal convèncer perquè surti de la vora del teulat—. No t’enviaran a la presó perquè tens la meitat del número de la matrícula. He llegit alguna cosa al Times sobre això aquest matí. Sembla que hi ha 2.500 Mercedes amb matrícules que comencen per R. Vaig fer broma sobre això amb Kate di Ducci al dinar. Hem dinat a La Boue d’Argent. Per què dimoni estàs preocupat? Certament no conduïes aquella nit al Bronx o onsevulga que va ser allò.

Ara!… Conta-li-ho!… Treu-te del pap d’una vegada aquest horrible pes! Neteja’t! Amb una sensació que s’acostava a alegria, ell va escalar els darrers centímetres del gran mur d’engany que havia erigit entre si i la seva família i…

—Bé… és clar que no. Però ells han actuat com si no em creguessin.

… i immediatament va tirar enrere.

—Estic segura que t’imagines coses, Sherman. Probablement ells són així. Per l’amor de Déu. Si vols parlar amb en Freddy, tens molt de temps demà al matí.

—No! Realment, he d’anar-hi.

—I tenir una llarga conversa, si cal.

—Bé, sí, si cal.

Ella va somriure d’una manera que no li va agradar. Després va sacsejar el cap. Encara somreia.

—Sherman, vam acceptar aquesta invitació fa cinc setmanes. Hem de ser allà d’aquí a una hora i mitja. I jo hi aniré. I tu hi aniràs. Si vols deixar el número dels Bavardage perquè Freddy et truqui, d’acord. Estic segura que a Inez i Leon no els importarà. Però hi anirem.

Ella continuava somrient afablement… al suïcida al teulat… i ja està.

La calma… el somriure… l’afabilitat… La seva cara imposava el que volia d’una manera més ferma que qualsevol explicació que pogués fer. Les paraules podrien oferir-li oportunitats per escapar-se. La mirada no n’oferia cap. El sopar a casa d’Inez i Leon Bavardage era tan important per a Judy com el Giscard ho havia estat per a ell. Els Bavardage eren aquest any els amfitrions del segle, els arribistes més ocupadament i sorollosament arribats. Leon Bavardage era un venedor de xicoira de Nova Orleans que havia fet una fortuna en el negoci immobiliari. La dona, Inez, potser era realment d’una vella família de Louisiana, els Belair. Per als ulls de Sherman (el novaiorquès) eren ridículs.

Judy somreia… i mai en la seva vida no havia estat més seriosa.

Però havia de parlar amb la Maria!

Va fer un salt.

—Molt bé, hi anirem… però he de fer un salt a cal Freddy! No trigaré gens!

—Sherman!

—T’ho prometo! Tornaré de seguida!

Gairebé va córrer a través del marbre verd fosc de la galeria d’entrada. Gairebé esperava que ella corregués darrere seu per agafar-lo.

A sota, Eddie, el porter, va dir:

—’Nit, senyor MacCoy —i el va mirar amb uns ulls que semblaven dir: «I per què l’han vingut a veure, els bòfies?».

—Hola, Eddie —va dir sense fer cap pausa per mirar-lo. Va començar a pujar per Park Avenue.

Tot seguit que va arribar a la cantonada, va córrer a la fatídica cabina telefònica.

Curosament, curosament, va marcar el número de Maria. Primer a l’amagatall. Cap resposta. Després va trucar a l’apartament de la Cinquena. Una veu espanyola va dir que la senyora Ruskin no podia posar-se al telèfon. Collons! Hauria de dir que és urgent? Hauria de deixar el seu nom? Però el vell, el marit, Arthur, podria ser-hi. Va dir que tornaria a trucar.

Hauria de matar algun temps per fer creïble que havia anat a l’edifici de Freddy Button, hi havia deixat una nota i havia tornat. Va caminar fins a l’avinguda Madison… el Museu Whitney… l’hotel Carlyle… Tres homes van sortir de la porta que donava al Cafè Carlyle. Tenien més o menys la seva edat. Parlaven i reien amb els caps tirats enrere, alegrement borratxos… Tots tres portaven carteres de documents i dos duien vestits foscos, camises blanques i corbates grogues amb mostres de petites lletres. Aquelles corbates grogues havien esdevingut la insígnia de les abelles obreres del món dels negocis… Què carai tenien ells per riure i escatainar, a més del brunzit alcohòlic als seus cervells, els pobres il·lusos?…

Estava experimentant el ressentiment d’aquells que descobreixen que, malgrat la seva posició greu, el món continua impietosament, sense ni tan sols una mala cara.

Quan va tornar a l’apartament, Judy era a dalt al dormitori.

—Bé… veus? No he trigat gaire —va dir. Va sonar com si esperés una medalla per haver acomplert la seva paraula.

Diversos possibles comentaris havien tingut temps de passar-li pel cap. El que de fet va dir, finalment, va ser:

—Tenim menys d’una hora, Sherman. Ara, fes-me un favor. Si us plau, posa’t el vestit blau que vas comprar l’any passat, el blau fosc. Blau mitjanit, crec. I una corbata sòlida, no una d’aquestes estampades. Aquella crepe de chine blava. O una d’escacat, va bé. Sempre quedes bé amb aquestes.

Una d’escacat va bé… Es va sentir dominat pel desesper i la culpa. Ells eren allà fora assetjant-lo i ell no havia tingut el coratge de dir-li-ho. Ella pensava que encara es podia permetre el luxe incalculable de preocupar-se per la corbata adequada.