30. UNA BONA DEIXEBLA

Les sales dels grans jurats a l’illa fortalesa no eren com les sales normals de jutjat. Eren com petits amfiteatres. Els membres del gran jurat miraven la taula i la cadira on seien els testimonis. A un costat hi havia la taula de l’escrivent. En el gran jurat no hi havia jutge. L’acusador feia seure els seus testimonis a la cadira i els interrogava, i el gran jurat decidia si el cas tenia prou base per a portar l’acusat a la barra o si el desestimava. Aquest concepte, que s’havia originat a Anglaterra el 1681, pretenia que el gran jurat protegís els ciutadans contra acusadors sense escrúpols. Aquest era el concepte, i el concepte havia esdevingut un acudit. Si un acusat volia testimoniar davant del gran jurat, podia portar el seu advocat a la sala. Si estava (a) perplex o (b) de pedra o (c) cruelment insultat per les preguntes de l’acusador, podia abandonar la sala i consultar un advocat fora de la sala i així semblar una persona que estava de pedra, que tenia alguna cosa per amagar. No gaires acusats s’hi arriscaven. Les vistes de gran jurat havien esdevingut un espectacle dirigit per l’acusador. Amb rares excepcions, un gran jurat feia el que l’acusador indicava que volia que fes. En un noranta-nou per cent de les vegades volia una inculpació de l’acusat i el gran jurat hi accedia sense pestanyejar. De totes maneres eren, generalment, gent de llei i ordre. Eren triats entre els antics residents d’una comunitat. De tant en tant, quan les consideracions polítiques ho exigien, l’acusador volia que una acusació fos desestimada. Cap problema; només havia de fer la seva presentació d’una certa manera, fer algunes suggestions verbals, com aquell qui diu, i el gran jurat ho entenia immediatament. Però sobretot es feia servir el gran jurat per inculpar i, en la famosa frase de Sol Wachtler, jutge del Tribunal de Cassació, un gran jurat seria capaç «d’inculpar un entrepà de pernil» si l’acusador ho volia.

L’acusador presidia la vista, presentava les proves, interrogava els testimonis, feia les conclusions. S’aixecava quan els testimonis s’asseien. Discursejava, feia gestos, es passejava, girava sobre els talons, brandava el cap amb incredulitat o somreia amb aprovació paternal, mentre els testimonis seien degudament als seus seients i el miraven. L’acusador era alhora el director i l’estrella d’aquesta petita producció d’amfiteatre. L’escenari era seu.

Larry Kramer havia assajat bé els seus actors.

El Roland Auburn que va arribar a la sala del gran jurat aquell matí no semblava el criminal endurit que havia entrat al despatx de Kramer feia dues setmanes ni caminava con ell. Portava camisa, encara que sense corbata; havia estat tota una lluita per ficar-lo en aquella camisa Brooks Brothers. Portava una americana d’esport de xeviot blau-gris, que li agradava més o menys igual que la camisa, i un parell de pantalons negres, que ja eren seus i que no estaven del tot malament. Tot havia estat a punt d’anar-se’n en orris a causa de les sabates. Roland tenia l’obsessió de les bambes Reebok, que havien de ser blanques com si fossin noves de trinca. A Rikers Island aconseguia obtenir-ne dos parells nous cada setmana. Amb allò mostrava al món que ell era un dur digne de respecte a dintre i que tenia bones relacions a fora. Demanar-li que sortís de Rikers sense les seves Reeboks blanques era com demanar a un cantant que es tallés els cabells. Així, Kramer finalment el va deixar sortir de Rikers amb les Reeboks, amb el compromís que les canviaria per un parell de sabates de cuir al cotxe abans que arribessin al jutjat. Les sabates eren mocassins, que Roland considerava menyspreables. Va exigir garanties que ningú sabria o seria autoritzat a veure’l en aquell estat. El problema final era la Brandada del Macarró. Roland era com un atleta que entrenava maratons feia massa temps; era molt difícil canviar la gambada. Finalment Kramer va tenir una inspiració. Va fer que Roland caminés amb les mans darrere l’esquena, de la manera com havia vist caminar el Príncep Felip i el Príncep Carles a la televisió quan inspeccionaven un museu a Nova Guinea. Va resultar! Les mans agafades travaven els músculs, i els músculs travats li treien el ritme. Així, quan Roland va entrar a la sala del gran jurat, dirigint-se a la cadira al centre de l’escenari, amb el seu uniforme d’estudiant, podria passar per un alumne de Lawrenceville ruminant sobre els poetes del Romanticisme anglès.

Roland va asseure’s a la cadira dels testimonis de la manera que Kramer li havia dit, sense arrepapar-se i obrir les cames com si fos l’amo del local i sense fer petar els artells.

Kramer va mirar Roland i després va girar-se, va posar-se de cara al gran jurat i va fer uns passos cap aquí i uns passos cap allà i els va fer un somriure pensatiu, com per anunciar, sense dir res: «Davant vostre teniu un individu simpàtic i digne de confiança».

Kramer va demanar a Roland que declarés la seva ocupació i Roland va dir, delicadament, modestament:

—Sóc un artista.

Kramer li va preguntar si tenia actualment una feina. No, no en tenia, va dir Roland. Kramer va balancejar el cap durant alguns segons i després va començar una línia d’interrogatori que pretenia aclarir precisament per què aquest jove de talent, aquest jove desitjós de trobar una sortida per a la seva creativitat, no l’havia trobada i actualment afrontava una acusació menor per tràfic de drogues. (El Rei del Crack de l’avinguda Evergreen havia abdicat i havia esdevingut un mer serf de l’ambient). Com el seu amic Henry Lamb, però sense els avantatges de Henry Lamb en termes d’una vida familiar estable, Roland havia desafiat les terribles circumstàncies contra els joves dels projectes i se n’havia sortit amb els seus somnis intactes. Hi havia només aquest problema de conservar l’ànima i el cos plegats i Roland havia caigut en un comerç perillós però gens inusual en el ghetto. Ni ell, l’acusador, ni Roland, el testimoni, intentaven amagar i minimitzar els seus delictes insignificants, però donat l’ambient en què havia viscut, això no hauria de perjudicar la seva credibilitat entre les persones imparcials en un cas tan greu com el destí de Henry Lamb.

Charles Dickens, que va explicar la carrera d’Oliver Twist, no ho hauria fet millor, almenys si hagués estat en una sala de gran jurat al Bronx.

Després Kramer va conduir Roland per la narrativa de l’atropellament amb fuita. Va detenir-se amablement en un moment particular. Era el moment que la morena que estava molt bona cridava a l’home que havia conduït el cotxe.

—I què li va dir, senyor Auburn?

—Va dir: «Xergman, atenció».

—Va dir Xergman?

—És com em va sonar.

—Podria dir aquest nom una altra vegada, senyor Auburn, exactament com el va sentir aquella nit?

—Xergman.

—«Xergman, atenció»?

—Exactament. «Xergman, atenció».

—Moltes gràcies. —Kramer es va girar vers els membres del jurat i va deixar que Xergman flotés per l’aire.

L’individu assegut en aquella cadira de testimonis era un jove d’aquells carrers terribles i tots els seus esforços no havien pogut salvar Henry Lamb de la negligència criminal i la irresponsabilitat d’un banquer de Park Avenue. Carl Brill, amo d’una companyia de taxis gitanos, va venir a la sala i va contar que Roland Auburn havia llogat un dels seus taxis per salvar Henry Lamb. Edgar (Kurly Kale) Tubb va explicar que havia conduït el senyor Auburn i el senyor Lamb a l’hospital. No recordava res del que el senyor Lamb havia dit llevat que estava malament.

Els detectius William Martin i David Goldberg van parlar del seu treball policíac per descobrir part d’un número de matrícula d’un banquer de Park Avenue que va quedar confós i evasiu. Van relatar com Roland Auburn, sense vacil·lacions, va identificar Sherman McCoy entre una sèrie de fotografies. Un vigilant d’aparcament que es deia Daniel Podernli va explicar que Sherman McCoy havia tret el seu cotxe esportiu Mercedes-Benz la nit en qüestió, durant les hores en qüestió, i havia tornat en un estat molt desarreglat i agitat.

Tots van entrar i es van asseure a la taula i van mirar l’enèrgic però pacient i jove ajudant del fiscal, cada gest del qual, cada pausa, cada pas, deia: «Només hem de deixar-los contar la seva història a la seva manera i la veritat es fa manifesta».

I després va fer-la entrar. Maria Ruskin va entrar a l’amfiteatre venint d’una avantcambra, on un funcionari del tribunal vigilava la porta. Estava superba. Havia triat la roba precisa, un vestit negre amb una jaqueta vorada de vellut negre. No anava excessivament elegant ni excessivament recatada. Era la perfecta vídua de dol que havia de tractar d’un negoci. I tanmateix la seva joventut, la seva voluptuositat, la seva presència eròtica, el seu jo sensual semblaven a punt de sortir d’aquella roba, d’aquella cara desconcertada i tranquil·la, d’aquell cap perfecte amb cabells negres capaç de despentinar-se amb un abandonament boig… en qualsevol moment!… amb qualsevol pretext!… amb el pròxim pessigolleig!… a la mínima picada d’ull! Kramer va poder sentir els membres del jurat xiuxiuejant. Havien llegit els diaris. Havien vist la televisió. La Morena Que Estava Molt Bona, la Noia Misteriosa, la Vídua del Financer… era ella.

Involuntàriament, Kramer va aixecar-se de la cintura en amunt, va aplanar l’abdomen, va enretirar els muscles i el cap. Volia que ella li veiés el pit i el coll poderosos, no la seva infeliç calba. Llàstima que no pogués contar al jurat tota la història. Els hauria agradat. El mirarien amb més respecte. El simple fet que ella havia travessat aquella porta i seia ara en aquella taula, a punt per parlar, havia estat un triomf, el seu triomf, i no a costa de les seves paraules sinó de la seva presència particular. Però és clar que no podia explicar-los la seva visita a l’apartament de la Morena Que Estava Molt Bona, al seu palau hermètic.

Si ella hagués decidit donar suport a McCoy en la història que ell s’havia inventat d’un robatori en una rampa, hauria estat un problema. Tot el cas hauria de basar-se en la credibilitat de Roland Auburn, l’antic Rei del Crack que ara intentava treure’s de sobre una pena de presó. El testimoni de Roland havia donat els fonaments d’un cas, però no gaire sòlids, i Roland podria espifiar-ho en qualsevol moment, no pel que deia —Kramer no dubtava que digués la veritat— sinó pel seu comportament. Però ara la tenia també. Havia anat al seu apartament i l’havia mirada davant per davant i als seus advocats anglosaxons protestants també, i l’havia ficada en una capsa, una capsa de lògica irrefutable i por del Poder. L’havia posada en aquella capsa tan ràpidament i segura que ella mateixa ni tan sols havia sabut què passava. S’havia empassat saliva… s’havia empassat… s’havia empassat el seu glop multimilionari… i ja hi som. A la nit, els senyors Tucker Trigg i Clifford Priddy —Trigg i Priddy, Priddy i Trigg— eren al telèfon per fer un tracte.

Ara seia al seu davant i ell la mirava i deixava que els seus ulls es fixessin en els seus, seriosament al començament i després amb (o així ell s’ho imaginava) un centelleig al fons.

—Si us plau, declari el seu nom i la seva adreça complets.

—Maria Teresa Ruskin, Cinquena Avinguda, 962.

Molt bé, Maria Teresa! Havia estat ell mateix, Kramer, qui havia descobert que el seu altre nom era Teresa. Havia pensat que hi hauria algunes dones més grans italianes i porto-riquenyes en el gran jurat, i certament que sí. Maria Teresa la faria més propera a elles. Un problema difícil, la seva bellesa i els seus diners. Els membres del jurat eren cordes tibades mirant. No en tenien prou, d’ella. Era l’ésser humà més esplendorós que mai havien vist en ossos i carn. Quant de temps feia que algú s’havia assegut en una cadira de testimonis en aquella sala i havia donat una adreça de la Cinquena Avinguda, els anys setanta? Ella era tot el que elles no eren i (Kramer n’estava segur) volien ser: joves, atractives, elegants i infidels. I tanmateix això podia ser un avantatge mentre ella es comportés d’una certa manera, mentre fos humil i modesta i semblés una mica avergonyida per l’escala dels seus propis avantatges, mentre fos la petita Maria Teresa d’una petita ciutat de Carolina del Sud. Mentre s’esforcés a ser una de nosaltres en zel, elles se sentirien afalagades per la seva associació amb ella en aquesta excursió a la justícia criminal, pel seu èxit i la seva celebritat, per la mateixa aura dels seus diners.

Kramer li va preguntar per la seva professió. Ella va dubtar i va mirar-lo amb els llavis lleugerament separats i després va dir.

—Hmm… sóc… penso que sóc mestressa de casa.

Una ratxa de rialles va passar pel jurat i Maria va abaixar els ulls, va somriure modestament i va brandar una mica el cap, com si digués: «Sé que sembla ridícul, però no sé quina altra cosa dir». Kramer va poder veure, per la manera com els membres del jurat van somriure, que fins ara estaven del seu costat. Ja estaven captivats per aquest ocell rar i bell que ara voleiava al seu davant al Bronx.

Kramer va aprofitar aquest moment per dir:

—Em penso que els membres del jurat haurien d’assabentar-se que el marit de la senyora Ruskin, el senyor Arthur Ruskin, va morir fa només cinc dies. En aquestes circumstàncies, estem molt agraïts per la bona voluntat del testimoni de presentar-se en aquest moment i cooperar amb aquest jurat en aquestes deliberacions.

Els membres del jurat van mirar de nou Maria. Una noia valenta, molt valenta!

Maria va abaixar els ulls de nou, d’una manera molt adequada.

Bona noia, la Maria! «Maria Teresa»… «Mestressa de casa»… Si pogués fer a aquests dignes membres del jurat una petita exegesi de com li havia ensenyat aquests punts petits però de pes. Tot vertader i honest!… però fins i tot la veritat i l’honestedat poden desaparèixer sense una llum. Fins ara ella havia estat una mica freda envers ell, però va seguir les instruccions i així revelava el seu respecte. Bé, hi hauria encara moltes sessions, quan fossin a judici… i fins i tot en aquest moment, en aquesta sala, en aquestes circumstàncies austeres, en aquesta simple sala de justícia, ella tenia qualsevol cosa… que semblava a punt d’esclatar! Un esclafit del dit… una sola picada d’ull…

Calmosament, tranquil·lament, per mostrar què difícil havia de ser això per a ella, va començar a dirigir-la a través dels esdeveniments d’aquell vespre fatídic. El senyor McCoy l’havia anat a rebre a l’aeroport Kennedy. (No calia, per a la finalitat d’aquesta vista, dir per què). Es van perdre al Bronx. Estan una mica preocupats. El senyor McCoy condueix pel costat dret d’una avinguda ampla. Ella veu un indicador a la dreta mostrant el camí de retorn a l’autopista. De sobte ell tomba a la dreta a gran velocitat. Es dirigeix directament a dos nois drets a la vora del paviment. Els veu massa tard. Atropella un d’ells, gairebé atropella l’altre. Ella li diu que pari. Ell ho fa.

—Ara, senyora Ruskin, pot fer-nos el favor de dir-nos… En aquest punt, quan el senyor McCoy va parar, el cotxe era a la rampa de l’autopista o a la mateixa avinguda?

—Era a l’avinguda.

—L’avinguda?

—Sí.

—I hi havia alguna obstrucció o barricada o qualsevol mena d’obstacle que obligués el senyor McCoy a parar el cotxe on va parar?

—No.

—Molt bé, conti’ns el que va passar.

El senyor McCoy va sortir per veure el que havia passat i ella va obrir la porta i va mirar enrere. Van veure els dos xicots que es dirigien al cotxe.

—I pot dir-nos la seva reacció quan els va veure dirigint-se al cotxe?

—Estava aterrida. Vaig pensar que ens atacarien… a causa del que havia passat.

—Perquè el senyor McCoy havia atropellat un d’ells?

—Sí.

Ulls cots, potser amb vergonya.

—Els van amenaçar verbalment o amb gestos?

—No, de fet no.

Més vergonya.

—Però vostè va pensar que podien atacar-los.

—Sí.

Un to humil. Una veu amable.

—Pot explicar per què?

—Perquè érem al Bronx i era de nit.

Una veu suau, paterna:

—És possible que també fos perquè aquests dos xicots eren negres?

Una pausa.

—Sí.

—Pensa que el senyor McCoy sentia de la mateixa manera?

—Sí.

—En algun moment ell va indicar verbalment que sentia així?

—Sí.

—Què va dir?

—No ho recordo exactament, però vam parlar d’això més tard i ell va dir que era com estar en una lluita a la jungla.

—Una lluita a la jungla? Aquests dos joves dirigint-se a vostès, després que un d’ells havia estat atropellat pel cotxe del senyor McCoy… això era com una lluita a la jungla?

—És el que ell va dir. Sí.

Kramer va fer una pausa per deixar que tot allò arribés bé al seu destí.

—Els dos joves s’apropen al cotxe del senyor McCoy. Què va fer vostè aleshores?

—Què vaig fer?

—Què va fer… o dir?

—Vaig dir: «Sherman, atenció». —Xergman. Un dels membres del jurat va fer una rialleta sufocada.

Kramer va dir:

—Pot repetir això, si us plau, senyora Ruskin? Repeteixi el que va dir al senyor McCoy!

—Vaig dir: «Xergman, atenció».

—Ara, senyora Ruskin… si em permet… Vostè té un accent especial. Dóna al primer nom del senyor McCoy una pronúncia suau. Xergman. És així?

Un petit somriure pesarós però molt simpàtic li va passar per la cara.

—Em penso que sí. Vostè ho pot jutjar més bé que jo.

—Bé, pot pronunciar-lo a la seva manera, només una altra vegada? El primer nom del senyor McCoy.

—Xergman.

Kramer va girar-se cap als membres del jurat i només els va mirar. Xergman.

—Molt bé, senyora Ruskin, què va passar després?

Va explicar que s’havia posat al volant i el senyor McCoy al seient al costat i que van escapar-se, gairebé atropellant el jove que no havia estat atropellat quan el senyor McCoy conduïa. Quan van tornar a l’autopista, ella havia volgut denunciar l’incident a la policia. Però el senyor McCoy no va voler-ne sentir parlar.

—Per què tenia repugnància a denunciar el que havia passat, ell?

—Va dir que ell conduïa quan allò havia passat i per aquell motiu hauria de ser una decisió seva i no ho denunciaria.

—Sí, però certament va donar alguna raó.

—Va dir que era només un incident a la jungla i que, de totes maneres, una denúncia no conduiria a res i que no volia que el seu amo i la seva dona en sabessin res. Em penso que estava més preocupat per la seva dona.

—Que sabés que havia atropellat algú amb el cotxe?

—Que sabés que m’havia recollit a l’aeroport.

Ulls cots.

—I això era prou per no denunciar que un jove havia estat atropellat i, com va resultar, greument ferit?

—Bé… no ho sé. No sé tot el que passava pel seu cervell.

Suaument, tristament.

Molt bé, Maria Teresa! Una gran deixebla! Molt simpàtic, confessar els límits del teu coneixement!

I així l’encantadora Vídua Ruskin va enfonsar el senyor Sherman McCoy com una pedra.

Kramer va deixar la sala del gran jurat en un estat de felicitat conegut sobretot pels atletes que acaben de tenir una gran victòria. Feia grans esforços per reprimir un somriure.

—Eh, Larry!

Bernie Fitzgibbon corria cap a ell des del fons del vestíbul. Bé! Ara tenia una història de guerra per a l’irlandès.

Però abans que pogués dir la primera paraula sobre el seu triomf, Bernie va dir: «Larry, has vist això?».

Li va posar al davant un exemplar de The City Light.

Quigley, que havia acabat d’entrar, va agafar el City Light de la taula de Killian i el va llegir. Sherman seia al costat de la taula a la miserable cadira de braços de fibra de vidre i va desviar els ulls, però encara la podia veure, la primera plana.

Un avant-títol sobre la capçalera: EXCLUSIVA! NOVA SORPRESA EN EL CAS MCCOY!

Al costat esquerre superior de la plana hi havia una foto de Maria amb un vestit curt amb les puntes dels pits alçades i els llavis separats. La foto estava muntada amb un titular d’enormes lletres negres:

A sota, una banda de cos més petit:

Killian era al darrere de la taula, recolzat a la seva cadira giratòria i mirant la cara malenconiosa de Sherman.

—Mira —va dir Killian—, no et preocupis. És una història sòrdida, però no perjudica gens el teu cas. Potser ajudi. Tendeix a soscavar la seva credibilitat. Ella surt semblant una meuca.

—És molt cert —va dir Quigley en una veu que se suposava que era encoratjadora—. Ja sabem on era quan el marit va morir. Era a Itàlia embolicada amb un paio que es diu Filippo. I ara tenim aquest Winter dient que ella tenia homes allà constantment. Aquest Winter és una meravella, oi, Tommy?

—És amorós tenir un pis llogat a un tipus com aquest —va dir Killian. Després, a Sherman—: Si Maria es posa contra teu, això només ajuda. No molt, però alguna cosa.

—Ara no penso en el cas —va dir Sherman. Va sospirar i va deixar que el seu gran mentó reposés al coll—. Penso en la meva dona. Això és el final. Em pensava que ja gairebé m’havia perdonat, o almenys estava amb mi, mantindria unida la nostra família. Però això és el final.

—Has estat embolicat amb una meuca de gran classe —va dir Killian—. Passa sovint. No és tan especial.

Meuca? Per a gran sorpresa seva, Sherman va sentir la necessitat de defensar Maria. Però el que va dir va ser:

—Malauradament, vaig jurar a la meva dona que mai… mai havia fet res llevat de flirtejar-hi una o dues vegades.

—Penses que et va creure? —va preguntar Killian.

—És igual —va dir Sherman—. Vaig jurar que aquesta era la veritat i després li vaig demanar que em perdonés. Vaig insistir-hi molt. I ara s’assabenta, com la resta de Nova York, com la resta del món, per la primera plana d’un diari, que jo era… no ho sé…

Va brandar el cap.

—Bé, no era res seriós —va dir Quigley—. La paia és una meuca de gran classe, com diu en Tommy.

—No digueu això —va dir Sherman en una veu baixa, malenconiosa, sense mirar Quigley—. És l’única persona decent en tota aquesta història.

Killian va dir:

—És tan decent que es posarà contra teu si no ho ha fet ja.

—Estava preparada per fer el que havia de fer —va dir Sherman—. Estic convençut d’això i jo li vaig clavar els seus bons instints pels morros.

—No fotis. No em penso que els sento.

—No em va trucar per demanar-me que la trobés en aquell apartament per anar contra meu. I jo vaig anar allà amb un magnetòfon… per anar contra ella. Què guanyava ella de trobar-me? Res. Els seus advocats probablement li havien dit que no s’emboliqués amb mi.

Killian va brandar el cap.

—És cert.

—Però aquesta no és la manera com el cervell de Maria treballa. No és cautelosa. No es tornaria legalista només perquè està en una situació complicada. Una vegada et vaig dir que el seu inedi són els homes i és la veritat, tal com el medi d’un… d’un… dofí és la mar.

—No seria més adequat un tauró? —va dir Killian.

—No.

—D’acord, com vulguis. És una sirena.

—Pots dir-li el que vulguis. Però jo estic convençut que faci el que faci en aquest cas respecte a mi, un home amb qui va estar embolicada, no ho farà darrere una pantalla d’advocats, i no vindria amb magnetòfons… per aconseguir proves. Passés el que passés, ella volia veure’m, estar amb mi, tenir una autèntica conversa amb mi, una conversa honesta, no un joc de paraules… i anar al llit amb mi. Pots pensar que sóc boig, però és exactament el que ella volia.

Killian va aixecar les celles.

—També em penso que ella no va anar a Itàlia per amagar-se d’aquest cas. Em penso que se’n va anar exactament per la raó que em va dir. Per fugir del marit… i de mi… i no la culpo per això… i per divertir-se amb un noi ben plantat. Pots considerar això ser una meuca si vols, però és l’única persona en tota aquesta història que ha seguit una línia recta.

—És un gran truc, de caminar així a la teva esquena —va dir Killian—. Quin és el número per trucar a C.S. Lewis durant la nit? Tenim aquí un nou concepte de moralitat.

Sherman va ficar el puny a l’altra mà.

—No em puc creure el que vaig fer. Si jo hagués jugat net amb ella… amb les meves pretensions de respectabilitat i decència! I ara, mira.

Va agafar The City Light, més que a punt per submergir-se en la seva vergonya pública.

—«Niu d’amor»… «apartament de cites»… una foto del mateix llit on «la milionària Maria rebia McCoy»… Això és el que la meva dona veurà, ella i un parell de milions d’altres persones… i la meva filla… La meva nena té gairebé set anys. Les seves amiguetes són perfectament capaces de dir-li el que tot això vol dir… i amb moltes ganes… en pots estar segur… Imagina-t’ho. Aquell malparit, el Winter, és tan llefiscós que porta la premsa a fer una foto del llit!

Quigley va dir:

—Són una gent salvatge, aquests amos d’edificis de renda limitada. Són maniàtics. Només tenen una cosa al cap des del matí fins a la nit, que és desnonar els llogaters. Cap sicilià odia tant algú com un amo d’edifici de renda limitada odia els seus llogaters. Es pensa que xuclen la sang de la seva vida. Perden el cap. Aquest tipus veu la foto de Maria Ruskin al diari, sap que ella té un apartament de vint habitacions a la Cinquena Avinguda, i perd el cap i corre al diari.

Sherman va obrir el diari a la pàgina 3, on començava l’article. Hi havia una foto de la façana de l’edifici. Una altra foto de Maria amb un aire jove i sexi. Una foto de Judy amb un aire vell i macilent. Una altra foto d’ell mateix… amb el seu mentó aristocràtic… i un gran somriure…

—Fotut —va dir-se a si mateix, però prou alt perquè Killian i Quigley ho sentissin. Enfonsant-se, enfonsant-se, enfonsant-se en la seva vergonya… Llegint en veu alta:

—«Winter ha dit que va tenir la informació que la senyora Ruskin pagava de sotamà 750 dòlars al mes a l’autèntic llogater, Germaine Boll, que després pagava els 331 dòlars de la renda limitada». —És cert —va dir Sherman—, però em pregunto com ho va saber? Maria no li ho va dir i estic segur que Germaine tampoc. Maria m’ho va contar una vegada, però jo no ho vaig mencionar a ningú.

—On? —va preguntar Quigley.

—On què?

—On éreu quan ella t’ho va dir?

—Jo era… Va ser l’última vegada que vaig ser a l’apartament. Va ser el dia que la història va aparèixer per primera vegada al City Light. Va ser el dia que un llunàtic, un monstre hassídic, va aparèixer.

—Aiiii —va dir Quigley. Tenia un somriure escampat per tota la cara—. Ho veus, Tommy?

—No —va dir Killian.

—Doncs jo sí —va dir Quigley—. Puc estar equivocat, però em penso que ho veig.

—Veus què?

—El gran malparit —va dir Quigley.

—De què carai parles?

—T’ho diré més tard —va dir Quigley, encara somrient—. Ara me’n vaig cap allà.

Va sortir de la sala i gairebé va córrer pel passadís.

—Què fa? —va preguntar Sherman.

—No n’estic segur —va dir Killian.

—On va?

—No ho sé. Jo li deixo fer el que vol. Quigley és una força de la naturalesa.

El telèfon de Killian va trucar i la veu de la recepcionista va arribar per l’intèrfon.

—El senyor Fitzgibbon per la 3-0.

—D’acord —va dir Killian, i va agafar el telèfon—: Bernie?

Killian escoltava amb els ulls baixos, però de tant en tant els alçava i mirava en Sherman. Va prendre algunes notes. Sherman va sentir que el cor li començava a galopar.

—Amb quina teoria? —va dir Killian. Va escoltar una mica més—. Això és mentida, i tu ho saps… Sí, bé, jo… jo… Què?… De quin costat estarà?… Hm-hmm… —Un instant després va dir—: Sí, serà allà. —Mirava Sherman quan deia això—. D’acord. Gràcies, Bernie.

Va penjar i va dir a Sherman:

—Bé… el gran jurat t’ha acusat. Ella s’ha posat contra teu.

—Ell t’ho ha dit?

—No. Ell no pot parlar del que passa en un gran jurat. Però ho ha dit entre línies.

—Què significa això? Què passa ara?

—La primera cosa que passa és que demà al matí el Fiscal demanarà al tribunal una fiança més alta.

—Més alta? Com poden fer això?

—La teoria és que has estat acusat i tens més motius per escapar a la jurisdicció del tribunal.

—Però això és absurd!

—És clar que sí, però és el que faran i hauràs de ser allà.

Un pensament terrible va començar a apoderar-se de Sherman.

—Quant demanaran?

—Bernie no ho sap, però serà molt. Mig milió. Un quart de milió, com a mínim. Alguna suma idiota. Weiss està jugant amb els titulars, amb els vots negres.

—Però… poden realment posar-la tan alt?

—Tot depèn del jutge. Serà Kovitsky, que és també el jutge que supervisa el gran jurat. És un home dur. Amb ell almenys tens possibilitat de lluitar.

—Però si ho fan… quant de temps tindré per trobar els diners?

—Quant de temps? Tot seguit que els trobis seràs al carrer.

—Al carrer? —Un pensament terrible…— Què vols dir, al carrer?

—Fora de la presó.

—Però per què hauria d’anar a la presó?

—Bé, tot seguit que sigui designada una nova fiança, aniràs a la presó fins que la fiança sigui dipositada, excepte si ho fas immediatament.

—Espera un moment, Tommy. No vols dir que si augmenten la meva fiança demà al matí em posen immediatament a la presó, allà mateix, tot seguit que la fiança sigui marcada?

—Bé, sí. Però no treguis conclusions.

—Vols dir que m’agafen allà mateix, al tribunal?

—Sí, sí… però no…

—M’agafen i em posen on?

—Bé, la Casa de Detenció del Bronx, probablement. Però el cas és que…

Sherman va començar a brandar el cap. Sentia com si el folre del seu crani estigués inflamat.

—No puc, Tommy.

—No pensis immediatament el pitjor! Hi ha coses que es poden fer.

Encara brandant el cap:

—No hi ha manera d’aconseguir mig milió aquesta tarda i ficar-lo en una bossa.

—No parlo de res d’això, ostres. És una sessió de fiança. El jutge ha d’escoltar els arguments. Tenim un bon argument.

—Oh, és clar —va dir Sherman—. Tu mateix has dit que és un futbol polític. —Va acotar el cap i el va brandar més—. Ostres, Tommy, no puc.

Ray Andriutti es cruspia el seu entrepà i el seu cafè, i James Caughey aguantava el seu entrepà de rosbif enlaire com un bastó mentre parlava amb algú per telèfon sobre alguna merda a què havia estat assignat. Kramer no tenia gana. Continuava llegint l’article del City Light. Estava fascinat. Un niu d’amor de renda limitada, 331 dòlars al mes. La revelació no afectava molt el cas. Maria Ruskin no sortiria d’una manera tan simpàtica com quan l’havia presentada a la sala del gran jurat, però seria encara un bon testimoni. I quan fes el seu duet «Xergman» amb Roland Auburn, tindria Sherman McCoy darrere les reixes. Un niu d’amor de renda limitada, 331 dòlars al mes. S’atreviria a trucar al senyor Hiellig Winter? Per què no? Havia d’entrevistar-lo, de qualsevol manera… a veure si podia donar més detalls sobre la relació de Maria Ruskin i Sherman McCoy i sobre el… el… niu d’amor de 331 dòlars al mes.

Sherman va sortir de la sala d’estar, va entrar a la galeria i va escoltar el so de les seves sabates al verd solemne del marbre. Després es va girar i va escoltar-se caminant sobre el marbre de la biblioteca. A la biblioteca hi havia encara un llum, prop d’una cadira, que no havia encès. Ho va fer. Tot l’apartament, tots dos pisos, estava profusament il·luminat i silenciós. El seu cor bategava amb força. A la presó; demà el posarien de nou allà! Volia cridar, però no hi havia ningú en aquell enorme apartament a qui pogués cridar; ni a fora.

Va pensar en un ganivet. En l’abstracte, era tan eficient, un gran ganivet de cuina. Però després va intentar imaginar-s’ho. On se’l clavaria? Podria aguantar? I si sortís malament? Llançar-se de la finestra? Quant trigaria a arribar al sòl des d’aquella alçària? Segons… segons interminables… en els quals pensaria en què? En el que faria a Campbell, en com prenia la sortida dels covards. Fins i tot, s’ho estava prenent seriosament? O això era només una especulació supersticiosa, en la qual imaginava que si pensava el pitjor podria aguantar… realment… tornar allà? No, no ho aguantaria.

Va agafar el telèfon i va marcar de nou el número de Southampton. Cap resposta. No hi havia hagut resposta tota la tarda, malgrat que, segons la seva mare, Judy i Campbell, Bonita, la senyoreta Lyons i el dachshund havien deixat la casa del carrer Setanta-tres per anar a Southampton abans del migdia. La mare havia vist l’article al diari? Sí. Judy l’havia vist? Sí. La seva mare ni tan sols va permetre’s fer cap comentari. Era massa sòrdid per a discutir-ho. En aquest cas, hauria estat molt pitjor per a Judy! No havia anat a Southampton! Havia decidit desaparèixer, emportant-se la Campbell… cap al Midwest… de retorn a Wisconsin… Un llampec de memòria… les planes tristes interrompudes només per torres d’aigua d’alumini argentat, amb la forma de bolets modernistes i grups d’arbres prims… Un sospir… La Campbell estaria millor allà que a Nova York vivint amb la memòria degradant d’un pare que de fet ja no existia… un pare separat de tot el que definia un ésser humà, llevat del seu nom, que ara era una horrible caricatura que els diaris, la televisió i calumniadors de tota mena eren lliures d’insultar com volguessin… Cada vegada més deprimit, es va lliurar a la ignomínia i a la compassió per a si mateix… fins que pels volts del dotzè truc algú va agafar el telèfon.

—Digui!

—Judy?

Una pausa.

—He pensat que podries ser tu —va dir Judy.

—Suposo que has llegit l’article —va dir Sherman.

—Sí.

—Bé, mira…

—Si no vols que pengi tot seguit, ni tan sols parlis d’això. Ni tan sols comencis.

Va dubtar.

—Com està la Campbell?

—Molt bé.

—Què sap ella?

—Comprèn que hi ha un problema. Sap que hi ha alguna cosa. No em penso que sàpiga què és. Feliçment l’escola ha acabat, encara que aquí ja és prou dolent.

—Deixa’m explicar…

—No. No vull escoltar les teves explicacions. Em sap greu, Sherman, però no vull que la meva intel·ligència sigui insultada. No més del que ja ho ha estat.

—D’acord, però he de dir-te almenys el que passarà. Demà torno a anar a la presó. Torno a la presó.

Baix:

—Per què?

Per què? No importa per què! Jo et crido: socors! Però ja no hi tinc dret! Així només li va explicar el problema de l’augment de la fiança.

—Ja ho veig —va dir ella.

Ell va esperar un moment, però era tot.

—Judy, no sé si ho podré aguantar.

—Què vols dir?

—La primera vegada va ser horrible i vaig ser allà només unes hores en una gàbia de detenció temporal. Aquesta vegada serà a la Casa de Detenció del Bronx.

—Però només fins que dipositis la fiança.

—Però no sé si puc tenir un dia per a això, Judy. Després de tota aquesta publicitat, estarà ple de gent… que me la tindrà jurada… Vull dir, allò ja és prou dolent quan no saben qui ets. No pots imaginar com és… —Va parar. Vull cridar-te a prop meu! Però havia perdut el dret de fer-ho.

Ella va sentir l’agonia a la seva veu.

—No sé què dir-te, Sherman. Si pogués estar amb tu de qualsevol manera. Però tu continues segant-me l’herba sota els peus. Ja hem tingut aquesta mateixa conversa abans. Què tinc jo per donar-te? Jo només… sento llàstima per tu, Sherman. No sé què dir-te més.

—Judy?

—Què?

—Digues a la Campbell que l’estimo molt. Digues-li… digues-li que pensi en el seu pare com la persona que era abans que tot això passés. Digues-li que tot això et canvia i que no podràs tornar a ser la mateixa persona.

Volia desesperadament que Judy li preguntés què volia dir amb allò. A la més mínima invitació, estava a punt per a desfogar tot el que sentia. Però va dir només:

—Estic segura que sempre t’estimarà, sigui com sigui.

—Judy!

—Digues!

—Recordes quan vivíem al Village, la manera com jo acostumava a anar a la feina?

—La manera com acostumaves anar a la feina?

—Quan vaig començar a treballar a Pierce & Pierce? La manera com jo acostumava aixecar el puny tancat quan me n’anava, la salutació del Poder Negre?

—Sí. Ho recordo.

—Recordes per què?

—Em sembla que sí.

—Volia dir que sí, que anava a treballar a Wall Street, però el meu cor i la meva ànima mai no serien seus. Faria servir Wall Street i em rebel·laria i marxaria. Recordes tot això?

Judy no va dir res.

—Sé que les coses no van ser així —va continuar ell—, però recordo quina bona sensació teníem. I tu?

Silenci de nou.

—Bé, ara he deixat Wall Street. O Wall Street m’ha deixat a mi. Sé que no és el mateix, però, d’una manera estranya, em sento alliberat.

Va parar, esperant algun comentari.

Finalment Judy va dir:

—Sherman?

—Sí.

—Això és un record, Sherman, però no és viu. —Se li va trencar la veu—. Tots els nostres records d’aquell temps han estat terriblement insultats. Sé que vols dir-me una altra cosa, però he estat enganyada i humiliada. Voldria ser com era fa molt de temps i ajudar-te, però no puc.

Xuclava llàgrimes.

—Ajudaria molt si poguessis perdonar-me… si em donessis una darrera oportunitat.

—Ja m’ho has demanat abans, Sherman. Molt bé, et perdono. I et pregunto de nou: això canvia alguna cosa?

Ella plorava baix.

Ell no tenia cap resposta i això va ser tot.

Després, Sherman es va asseure en el silenci il·luminat de la biblioteca. Es va arrepapar a la cadira giratòria a la seva taula. S’adonava de la pressió de la vora del seient a la part de sota de les cames. Cuir marroquí sang de bou, 1.100 dòlars només per cobrir el respatller i el seient d’aquesta cadira. La porta de la biblioteca era oberta. Va mirar la sala d’entrada. Sobre el terra de marbre podia veure les potes extravagantment corbes d’una de les cadires de braços Thomas Hope. No una reproducció de caoba sinó un dels originals de palissandre. Palissandre! L’alegria infantil amb què Judy havia trobat els seus originals de Palissandre!

El telèfon va trucar. Ella tornava a trucar! Va agafar-lo tot seguit.

—Digui!

—Ostres, Sherman. —El cor se li va enfonsar de nou. Era Killian—. Vull que tornis aquí tot seguit. Tinc una cosa per mostrar-te.

—Encara ets al despatx?

—Quigley és aquí també. Tenim una cosa per mostrar-te.

—Què és?

—Val més no parlar d’això —parladaxò— per telèfon. Vull que vinguis tot seguit.

—Molt bé… Vinc de seguida.

De totes maneres, no estava segur que pogués continuar a l’apartament un minut més.

Al vell edifici del carrer Reade, el guàrdia de nit, que semblava xipriota o armeni, escoltava una emissora de música country per una enorme ràdio portàtil. Sherman va haver de parar i escriure el seu nom i l’hora en un llibre. Amb un accent molt fort, el vigilant continuava afegint-se al cor de la cançó:

Que sortia com:

Sherman va prendre l’ascensor, va caminar a través del silenci obagós del corredor, i va anar fins a la porta amb el signe de plàstic gravat que deia BERSHKIN, BELLAVITA, FISHBEIN & SCHLOSSEL. Durant un moment va pensar en el seu pare. La porta era tancada. Va trucar i cinc o deu segons després Ed Quigley va obrir.

—Ostres! Entri! —va dir Quigley. La seva cara eixuta estava radiant. Radiant és la paraula. De sobte era el millor amic de Sherman. Quan el guiava fins al despatx de Killian, un mig somriure li sortia de la boca.

Killian era a dins, dret, amb el somriure del gat que s’ha menjat el canari. Sobre la seva taula hi havia un gran magnetòfon que era òbviament dels més sofisticats del Regne Audio-Visual.

—Ostres! —va fer Killian—. Asseu-te. I prepara’t. Espera fins que escoltis això.

Sherman va asseure’s al costat de la taula.

—Què és això?

—Tu m’ho diràs —va dir Killian. Quigley era dret al costat de Killian mirant la màquina i excitat com un noi d’escola a l’escenari per rebre un premi—. No vull aixecar massa les teves esperances amb això —va dir Killian—, perquè hi ha un parell de problemes molt greus al seu voltant, però ho trobaràs interessant.

Va prémer qualsevol cosa en la màquina i va començar un soroll estàtic. Després la veu d’un home:

«Ho sabia. Ho sabia. Hauríem d’haver denunciat el cas immediatament». Durant els primers segons Sherman no va reconèixer la veu. Després ho va copsar. La meva veu! Que continuava: «No m’ho puc creure… no puc creure que em trobi en aquesta situació».

Una veu de dona:

«Bé, ara és massa tard, Sherman». Xergman. «És llet vessada».

Tota l’escena… la por, la tensió, la mateixa atmosfera… va travessar el sistema nerviós de Sherman… A l’amagatall la nit que el primer article sobre Henry Lamb va aparèixer a The City Light… LA MARE D’UN ALUMNE DE MATRÍCULA DIU: LA POLI NO FA RES SOBRE L’ATROPELLAMENT… Podia veure encara el titular a sobre de la tauleta de roure amb pedestal…

La seva veu: «Simplement… contar el que va passar».

La veu d’ella: «Serà meravellós. Dos nois ens han fet parar i han intentat robar-nos, però tu has llançat un pneumàtic a un d’ells i jo he fotut el camp com un… un… bòlid, però no sabia si havia atropellat algú».

«Bé, és exactament així que ha passat, Maria».

«I qui s’ho creurà?…».

Sherman va mirar Killian. Killian tenia un petit somriure tibat a la cara. Va aixecar la mà dreta com per dir a Sherman que continués escoltant i no parlés encara. Quigley continuava amb els ulls fixats a la màquina màgica. Tenia els llavis arronsats per contenir l’ample somriure que sentia que feia falta.

Aviat el Gegant va arribar: «Vostè viu aquí?».

La seva veu: «He dit que no tinc temps per a això». Sonava terriblement presumit i afectat. Va sentir de nou la humiliació d’aquell moment, la terrible sensació que era a punt de ser obligat a prendre part en un duel masculí, molt possiblement físic, que no podria guanyar.

«Vostè no viu aquí, i ella no viu aquí. Què fa vostè aquí?».

El presumit: «No n’heu de fer res! Ara, feu bondat i marxeu!».

«Vostè no és d’aquí, oi? Tenim un problema de debò».

Després la veu de Maria… la renyina… un espetec terrible, quan la cadira es trenca i el Gegant cau… la seva ignominiosa retirada… els xiscles de les riallades de Maria…

Finalment la seva veu dient: «Germaine paga només 331 dòlars al mes i jo n’hi pago 750. És de renda limitada. Els agradaria desnonar-la».

Aviat les veus van parar… i Sherman va recordar, sentir, l’agitada sessió al llit…

Quan la cinta es va acabar, Sherman va dir a Killian:

—Déu meu, és espantós. D’on ha sortit això?

Killian va mirar Sherman però va assenyalar Quigley amb l’índex dret. I Sherman va mirar Quigley. Era el moment que l’altre esperava.

—Tot seguit que vostè ha dit on ella li havia parlat de la seva renda limitada, he clissat la cosa. Simplement ho he clissat. Aquells llunàtics. Aquest Hiellig Winter no és el primer. Els magnetòfons activats per la veu. I hi he anat tot seguit. El paio té micròfons amagats a les caixes dels intèrfons dins dels apartaments. El magnetòfon és a sota, als baixos, en un armari tancat.

Sherman va mirar la cara radiant de l’home.

—Però, per què ho feia?

—Per fer fora els llogaters! —va dir Quigley—. La meitat de la gent en aquests apartaments de renda limitada no són allà legalment. La meitat són com la seva amiga. Però és difícil provar-ho en un tribunal. Així, aquest llunàtic enregistrava totes les converses amb un magnetòfon activat per la veu. Pot creure que no és l’únic.

—Però… això no és il·legal?

—Il·legal —va dir Quigley amb gran alegria—, és tan fotudament il·legal que ni tan sols és divertit! És tan fotudament il·legal que si el tipus entrés aquí ara mateix i jo li digués: «Eh, m’he emportat la seva fotuda cinta. Què li sembla?». Ell em diria: «No sé de què em parla» i se n’aniria com un noi ben educat. Però és el que li dic, aquests maniàtics són bojos.

—I vostè simplement l’ha treta! Però, com ha aconseguit entrar?

Quigley va arronsar les espatlles amb un gest molt pretensiós.

—Cap problema.

Sherman va mirar Killian.

—Ostres… en aquest cas potser… si està gravat, potser… tot després que la cosa va passar, Maria i jo vam anar a l’apartament i vam discutir tot el cas, tot el que va passar. Si està gravat… seria… fantàstic!

—No és allà —va dir Quigley—. He escoltat quilòmetres d’això. No va tan enrere. El paio certament ho esborra de tant en tant i enregistra a sobre per no haver de comprar més cinta.

Molt animat, Sherman va dir a Killian:

—Bé, potser n’hi ha prou amb això!

Quigley va dir:

—A propòsit, vostè no és l’únic visitant que ella rep allà.

Killian el va interrompre:

—Sí, bé, en aquest punt això té només un interès històric. Ara, Sherman, no vull que tinguis massa esperances en això. Tenim dos problemes greus. El primer és que ella no és prou clara, no diu que ella va atropellar el xicot i no tu. El que ella diu és indirecte. La meitat del temps sona com si estigués concordant amb el que tu dius. Tanmateix, és una bona arma. Certament podrà crear dubtes en un jurat. Certament sembla estar d’acord amb la teva teoria que es tractava d’un intent d’atracament. Però tenim un altre problema i per a ser honest no sé com dimoni podrem arreglar les coses. No hi ha manera de poder presentar aquesta cinta com a prova.

—No? Per què?

—Com diu l’Ed, és una cinta totalment il·legal. Aquest boig, en Winter, podria anar a parar a la garjola per haver fet això. No hi ha manera de poder presentar en un tribunal una cinta subreptícia, il·legal.

—Bé, en aquest cas, per què em vau posar un magnetòfon? Seria una cinta il·legal. Com hauria pogut ser presentada?

—És subreptícia però no il·legal. Tu pots gravar les teves converses, secretament o no. Però si són converses d’altres persones, és il·legal. Si aquest propietari llunàtic enregistrés les seves pròpies converses, no hi hauria cap problema.

Sherman mirava Killian amb la boca oberta, amb les seves esperances feia poc aixecades ja aixafades.

—Però no és just! Aquí hi ha… una prova vital! No poden suprimir una prova vital a causa d’una qüestió tècnica!

—Doncs et dono noves, germà. Ho poden fer. Ho farien. El que hem de fer és trobar alguna manera de fer servir aquesta cinta per aconseguir que algú ens doni algun testimoni legítim. Per veure si hi ha alguna manera de fer servir això per fer que la teva amiga Maria torni enrere. Algunes idees?

Sherman va pensar un moment. Després va sospirar i va mirar la paret. Era tot tan absurd:

—Ni tan sols sé com podries aconseguir que escoltés aquesta cosa.

Killian va mirar Quigley. Quigley va brandar el cap. Tots tres van continuar callats.

—Espera un moment —va dir Sherman—. Deixa’m veure la cinta.

—Veure-la? —va preguntar Killian.

—Sí. Dóna-me-la.

—Treure-la de la màquina?

—Sí.

Sherman va allargar la mà.

Quigley la va rebobinar i la va treure de la màquina molt cautelosament, com si fos una peça preciosa de vidre bufat a mà. La va donar a Sherman.

Sherman la va agafar amb les dues mans i la va mirar.

—Ostres —va dir, mirant Killian—. És meva.

—Què vols dir, que és teva?

—És la meva cinta. La vaig enregistrar jo.

Killian el va mirar, perplex, com si intentés copsar un acudit.

—Què vols dir, que la vas enregistrar tu?

—Aquella nit jo portava un magnetòfon perquè aquell article al City Light havia acabat de sortir i havia pensat que podria fer-me falta una comprovació del que realment havia passat. El que acabem d’escoltar… és la cinta que vaig fer aquella nit. Aquesta cinta és meva.

La boca de Killian estava oberta.

—Què dius?

—Dic que vaig enregistrar aquesta cinta. Qui dirà que no ho vaig fer? La cinta és en possessió meva. Cert? Vet-la aquí. Vaig enregistrar aquesta cinta per tenir un registre precís de la meva conversa. Digue’m, advocat, diries que aquesta cinta és admissible en un tribunal?

Killian va mirar Quigley.

—Me cago en l’hòstia. —Després va mirar Sherman—. A veure si ens entenem, senyor McCoy. Em diu que es va col·locar un magnetòfon i va fer aquesta cinta de la seva conversa amb la senyora Ruskin?

—Exactament. És admissible?

Killian va mirar Quigley, va somriure, després va mirar-lo de nou.

—És clar que és possible, senyor McCoy, molt possible. Però m’ha de dir una cosa. Com va fer aquesta cinta? Quina mena d’equipament va fer servir? Com el va portar? Em penso que si vol que el tribunal accepti aquesta prova, val més poder explicar exactament com la va fer, des del començament.

—Bé —va dir Sherman—. M’agradaria sentir el senyor Quigley endevinant com ho vaig fer. Ell sembla molt competent en aquesta especialitat. M’agradaria sentir-lo endevinant.

Quigley va mirar Killian.

—Endavant, Ed —va dir Killian—, a veure si ho endevines.

—Bé —va dir Quigley—, si fos jo, portaria un Nagra 2600 amb activació per la veu i… —Va continuar descrivint amb tots els detalls com faria servir el Nagra i com el portaria i com aconseguiria la millor qualitat d’una conversa com aquella.

Quan va acabar, Sherman va dir:

—Senyor Quigley, vostè és realment un especialista. Perquè, sap una cosa, això va ser exactament el que jo vaig fer. Exactament. —Després va mirar Killian—. Ja ho tens. Què penses?

—Et dic el que penso —va dir Killian lentament—. Em sorprens molt. No em pensava que series capaç d’una cosa d’aquestes.

—Jo tampoc —va dir Sherman—. Però els darrers dies, a poc a poc, he descobert una cosa. Ja no sóc Sherman McCoy. Sóc un altre sense nom propi. He estat aquesta altra persona des del dia que em van detenir. Sabia que alguna cosa… alguna cosa fonamental havia passat aquell dia, però al començament no sabia què era. Al començament em pensava que encara era Sherman McCoy i que Sherman McCoy travessava un període de molt mala sort. Però durant els darrers dies he començat a afrontar la veritat. Sóc un altre. No tinc res a veure amb Wall Street, Park Avenue, Yale, St. Paul’s, Buckley o el Lleó de Dunning Sponget.

—El Lleó de Dunning Sponget? —va preguntar Killian.

—És com sempre he pensat en el meu pare. Era un dirigent, un aristòcrata. I potser ho era, però jo ja no tinc res a veure amb ell. No sóc la persona amb qui la meva dona es va casar ni el pare que la meva filla coneix. Sóc un ésser humà diferent. Ara existeixo aquí a sota, si no s’ofèn pel fet de posar les coses d’aquesta manera. No sóc un client excepcional de Dershkin, Bellavita, Fishbein & Schlossel. Sóc normal. Cada ésser té el seu hàbitat i jo estic en el meu ara mateix. Carrer Reade, carrer 161 i les gàbies… i si penso que estic per damunt d’això, només m’estic enganyant, i he deixat d’enganyar-me.

—Home, espera —va exclamar Killian—. No és tan dolent com això.

—És tan dolent com això —va dir Sherman—. Però et juro que em sento molt més bé. Saps la manera com poden agafar un gos, un gos casolà, alimentat i consentit tota la vida, i entrenar-lo per ser un gos guardià rancorós?

—N’he sentit a parlar —va dir Killian.

—Ho vaig veure —va dir Quigley—. Ho vaig veure quan era a la policia.

—Bé, en aquest cas coneixes el principi —va dir Sherman—. No alteren la personalitat del gos amb galetes per a gossos o pastilles. L’encadenen, li peguen, se’n burlen, i li peguen més, fins que s’hi torna i mostra les dents i està preparat per a la lluita final cada vegada que sent un so.

—És cert —va dir Quigley.

—Bé, en aquella situació els gossos són més llestos que els homes —va dir Sherman—. El gos no s’agafa a la idea que és un fabulós animal domèstic en una exposició canina collonuda, com fa l’home. El gos accepta la idea. El gos sap quan és el moment de tornar-se un animal i lluitar.