29. LA CITA

L’endemà al matí, Kramer i Bernie Fitzgibbon i els dos detectius, Martin i Goldberg, eren al despatx d’Abe Weiss. Era com una reunió de junta. Weiss seia al cap de la gran taula de reunions, de noguera. Fitzgibbon i Goldberg seien a la seva esquerra; Kramer i Martin a la seva dreta. El tema era com actuar respecte a la vista del gran jurat sobre el cas Sherman McCoy. Weiss no estava gens satisfet amb el que acabava d’escoltar de Martin. Kramer tampoc. De tant en tant Kramer feia una mirada a Bernie Fitzgibbon. Tot el que podia veure era una màscara d’impassivitat irlandesa, però emetia ones curtes que deien: «Ja us ho havia dit».

—Un moment —va dir Weiss. Parlava amb Martin—. Digue’m una altra vegada on vas agafar aquests dos personatges.

—En una redada de crack —va dir Martin.

—Una redada de crack? —va preguntar Weiss—. Què carai és una redada de crack?

—Una redada de crack és una… és el que ara fem. A alguns blocs d’aquí hi ha tants camells de crack a cada bloc que és com un mercat. Molts edificis estan abandonats i en els altres viu gent però tenen por de sortir per la porta principal perquè al carrer només hi ha gent venent crack, gent comprant crack i gent fumant crack. Per això fem aquestes redades. Apareixem i agafem tot el que es mogui.

—Resulta?

—És clar. Ho fas un parell de vegades i se’n van a un altre bloc. Ha arribat a un punt que tot seguit que el primer cotxe fa el revolt, comencen a fugir dels edificis. Es com aquells solars en construcció quan hi posen la dinamita i les rates comencen a baixar el carrer. Algú hauria de portar algun dia una càmera de cine. Tota aquella colla fugint carrer avall.

—Molt bé —va dir Weiss—. I aquests que has agafat coneixen Roland Auburn.

—Sí. Tots coneixen Roland.

—D’acord. I això que ens contes… és una cosa que Roland els va dir personalment o és una cosa que han sentit?

—No, és el que corre.

—En els cercles del crack del Bronx —va dir Weiss.

—Sí, em sembla —va dir Martin.

—D’acord, endavant.

—Bé, es diu que Roland va trobar aquest xicot, Henry Lamb, que anava al Texas Fried Chicken, i va anar amb ell. A en Roland li agradava prendre-li el pèl, a aquest xicot. Lamb era el que en diuen un «xicot ben educat», un noi de la mare, un noi que no «surt». No surt de casa ni participa en la vida del carrer. Va a l’escola, va a l’església, vol anar a la universitat, no es fica en embolics… ni tan sols pertany al barri. La seva mare intenta estalviar diners per a l’entrada als Springfield Gardens, i per això viuen allà.

—Aquests dos paios no et van dir això.

—No, això és el que ja havíem descobert sobre el noi i la seva mare.

—Bé, no ens apartem d’aquests dos guillats i el que van dir.

—Intentava donar el fons.

—Bé. Ara dóna’m el primer pla.

—D’acord. Bé, Roland va pel bulevard Bruckner amb en Lamb. Passen la rampa de l’avinguda Bruckner Point i Roland veu aquella merda a la rampa, pneumàtics o cubells d’escombraries o el que sigui, i sap que algú ha estat allà intentant fer parar cotxes per atracar-los. I diu a en Lamb: «Vine, et mostraré com s’atraca un cotxe». Lamb no vol i Roland diu: «Ho faré, et mostraré com es fa. De què tens por?». Se’n burla perquè és un nen de la mare. I així el xicot va fins a la rampa amb ell i quan se n’adona, Roland treu un pneumàtic o un cubell o el que sigui al davant d’aquest cotxe, aquest Mercedes fantàstic i resulta que és en McCoy i una paia qualsevol. Aquest pobre colló, en Lamb, només és allà. Probablement s’està cagant, i té por fins i tot de fugir també a causa de Roland, que només fa aquest número per mostrar-li quina mena de cuc és. Després alguna cosa va malament perquè McCoy i la dona aconsegueixen fotre el camp i Lamb és tocat en una patinada. De totes maneres, és el que corre pel carrer.

—Bé, és una teoria. Però has trobat algú que digui que ha sentit Roland dir això?

Bernie Fitzgibbon va intervenir.

—Aquesta teoria explica per què Lamb no va dir res de ser atropellat per un cotxe quan va anar a l’hospital. No vol que ningú es pensi que ha estat embolicat en un intent d’atracament. Només vol que li curin el canell i anar-se’n a casa.

—Sí —va dir Weiss—, però tot el que tenim és una teoria presentada per un parell de guillats. Aquesta gent no sap distingir entre el que han sentit a dir i el que han sentit a dir. —Va girar l’índex al front.

—Bé, em penso que val la pena verificar-ho, Abe —va dir Bernie—. De totes maneres, penso que hauríem de dedicar-hi una mica de temps.

Kramer es va sentir alarmat, ressentit i protector, protector de Roland Auburn. Ningú d’ells no ha conegut Roland com ell. Roland no era un sant, però tenia bondat i deia la veritat.

Va dir a Bernie:

—No fa cap mal verificar-ho, però hi ha moltes maneres de començar una teoria com aquesta. És a dir, és realment la teoria McCoy. És el que McCoy va explicar al Daily News i surt a la TV. És a dir, és una teoria que ja és al carrer. Contesta una pregunta, però en planteja una dotzena més. És a dir, per què en Roland hauria d’intentar atracar un cotxe amb aquest xicot que ell sap que és un covard, un marieta? I si McCoy és víctima d’un intent d’atracament i atropella un dels atracadors, per què dubta a denunciar-ho als polis? Ho hauria fet tot seguit.

—D’acord, planteja molts problemes —va dir Bernie—. Una raó més per no apressar-nos a portar això al gran jurat.

—Hem de cuitar —va dir Weiss.

Kramer va agafar Bernie mirant-lo d’una certa manera. Podia veure acusacions en els seus ulls negres irlandesos.

Precisament aleshores el telèfon a la taula de Weiss va fer tres bips baixos. Weiss va aixecar-se, va dirigir-se a la taula i va contestar.

—Sí?… Molt bé, passa’l… No, no he vist The City Light… Què? No fotis…

Va girar-se cap a la taula de conferències i va dir a Bernie:

—És en Milt. No em sembla que ens hàgim de preocupar per cap teoria guillada durant una estona.

Tot seguit, Milt Lubell, amb els ulls molt oberts, una mica sense alè, entrava a la sala amb un exemplar de The City Light. El va posar sobre la taula de conferències. La primera plana va assaltar-los.

EXCLUSIVA del City Light:

LA NOIA MISTERIOSA

DEL CAS MCCOY

ÉS VÍDUA D’UN FINANCER

McCoy al funeral: «Ajuda’m!».

Al capdavall de la pàgina hi havia una ratlla que deia: Reportatge del nostre testimoni presencial Peter Fallow, Fotos, pàgines 3, 4, 5, 14, 15.

Tots sis es van aixecar i es van inclinar amb els palmells a la taula de noguera. Els caps convergien a l’epicentre, que era el titular.

—Molt bé, vet aquí el que farem. Milt, truca a Irv Stone del Canal 1. —Després va recitar els noms dels caps dels informatius de cinc altres canals—. I crida en Fallow. I aquell Flanagan, del News. I vet aquí el que els diràs. Digue’ls que si aquella era la dona que anava amb McCoy serà portada al tribunal, perquè era la que va conduir després que McCoy va atropellar el noi. Això és abandonar l’escena i no denunciar. Atropellament amb fuita. Ell va atropellar, ella va fugir. D’acord?

Després, per a Bernie:

—I vosaltres… —Va recórrer ràpidament amb els ulls Kramer, Martin i Goldberg, per indicar que hi eren inclosos—: Agafeu aquesta dona i digueu-li exactament el mateix. «Ens sap molt de greu que el seu marit hagi mort etcètera etcètera etcètera, però ens fan falta algunes respostes molt de pressa, i si vostè és la que era al cotxe amb McCoy, està ben fotuda». Però si està disposada a contar-ho tot sobre McCoy li concedirem immunitat davant del gran jurat. —A Kramer—: No siguis massa específic sobre això al començament. Bé, carai, ja saps com fer-ho.

Quan Kramer, Martin i Goldberg van parar davant del 962 de la Cinquena Avinguda, la vorera semblava un camp de refugiats. Equips de televisió, gent de la ràdio, reporters i fotògrafs seien, reien i xerraven per allà amb texans, jerseis, caçadores de cremallera i sabates Trapper Dan que s’havien posat de moda a la professió, i els badocs que miraven no vestien gaire més bé. Els polis de la 19 Comissaria havien muntat una filera doble de cavallets blaus de la policia per crear un pas fins a la porta destinat a les persones que vivien a l’edifici. Un policia de paisà era allà. Per a un edifici d’aquests, amb catorze plantes i amb l’amplada de mig bloc, l’entrada principal no era particularment grandiosa. Tanmateix, denunciava diners. Hi havia una simple porta de vidre emmarcada amb llautó feixuc, molt brunyit, i protegida per una reixa ornamental de llautó, que també brillava. Un tendal anava des de la porta a la vorera, aguantat per pals de llautó, també tan brunyits que semblaven or blanc. Tant com qualsevol altra cosa, era la tasca de mula que representava tot aquell llautó brunyit a mà el que denunciava els diners. Darrere el vidre de la porta, Kramer podia veure les figures d’un parell de porters uniformats i va pensar en Martin i el seu soliloqui sobre l’edifici McCoy.

Bé… vet-el aquí. Havia mirat almenys un miler de vegades, la darrera el diumenge a la tarda, aquells edificis d’apartaments a la Cinquena Avinguda, al davant de Central Park. Havia anat al parc amb Rhoda, que empenyia Joshua en el cotxet, i el sol de la tarda havia il·luminat les grans façanes de pedra calcària d’una manera que una frase li havia passat per la ment: la costa de l’or. Però era merament una observació, buida d’emoció, excepte potser una sensació suau de satisfacció de poder passejar prop d’uns edificis tan daurats. Tothom sabia que les persones més riques de Nova York vivien en aquells edificis. Però la seva vida, fos la que fos, era tan remota com un altre planeta. Aquesta gent eren només tipus, molt lluny de l’abast de l’enveja. Eren Els Rics. Ell no sabia ni el nom d’un d’ells.

Ara en coneixia un.

Kramer, Martin i Goldberg van sortir del cotxe i Martin va dir alguna cosa al poli d’uniforme. La canilla esparracada de periodistes es va remoure. Les seves robes es van agitar. Van mirar els tres homes i van ensumar qualsevol cosa del cas McCoy.

Que el reconeixerien? El cotxe no portava cap distintiu i fins i tot Martin i Goldberg s’havien posat americanes i corbates perquè poguessin passar per tres homes que simplement anaven a aquest edifici. D’altra banda… Ell era encara un anònim funcionari del sistema de justícia criminal? Amb prou pena. El seu retrat (per la deliciosa Lucy Dellafloria) havia sortit a televisió. El seu nom havia sortit a tots els diaris. Van començar a caminar entre les barricades de la policia. A mig camí, Kramer es va sentir decebut. Ni la més mínima reacció d’aquesta enorme i agitada assemblea de la premsa de Nova York.

Aleshores: «Eh, Kramer!». Una veu a la dreta. El seu cor va fer un bot. «Kramer!». El seu impuls era girar-se i somriure, però va resistir-s’hi. Havia de continuar caminant i ignorar-ho? No, no hauria de saludar-los?… Així, va girar-se cap a la veu amb un aire molt seriós.

Dues veus alhora:

—Eh, Kramer, vas a…

—Quines són les acusacions…

—… parlar amb ella?

—… contra ella?

Va sentir que algú altre deia:

—Qui és aquell?

I algú contestava:

—És en Larry Kramer. És el fiscal d’aquest cas.

Kramer va mantenir els llavis molt tibats i va dir:

—Ara no tinc res per a vosaltres, nois.

Nois! Ara eren seus, aquesta colla —la premsa, que abans, per a ell, era una mera abstracció. Ara mirava tota la multitud davant per davant i ells estaven pendents de totes les seves paraules, de tots els seus passos. Un, dos, tres fotògrafs eren en posició. Podia sentir el brunzit dels mecanismes de les cambres. Un equip de televisió es movia. Una càmera de vídeo sortia del crani d’un d’ells com una banya. Kramer va caminar una mica més lentament i va mirar un dels reporters, com si pensés una resposta, per donar-los alguns segons més dels seus morros solemnes. (Ells només feien la seva feina).

Quan ell i Martin i Goldberg van arribar a la porta d’entrada, Kramer va dir als dos porters amb una autoritat gutural:

—Larry Kramer, Oficina del Fiscal del Bronx. Ens esperen.

Els porters van fer un salt.

A dalt, la porta de l’apartament va ser oberta per un homenet que semblava ser indonesi o coreà. Kramer va entrar —i la vista el va enlluernar. S’havia d’esperar això, ja que es destinava a enlluernar persones molt més avesades al luxe que Larry Kramer. Va mirar Martin i Goldberg. Tots tres eren com turistes… el sostre de dues plantes, l’enorme canelobre, l’escala de marbre, les pilastres acanalades, l’argent, el balcó, les enormes pintures, els marcs sumptuosos, qualsevol dels quals, només el marc, costava un mig any del sou d’un poli. Els ulls de tots tres s’ho endrapaven tot.

Kramer podia sentir una aspiradora funcionant a dalt. Una criada amb uniforme negre i davantal blanc va aparèixer al terra de marbre de la galeria d’entrada i després va desaparèixer. El majordom oriental els va guiar a través de la galeria. A través de la porta van fer una mirada a una enorme sala inundada per la llum de les finestres més grans que Kramer mai hagués vist en una casa privada. Eren tan grans com les finestres dels jutjats de l’illa fortalesa. Donaven a les capçades dels arbres de Central Park. El majordom els va conduir a una sala més petita, més fosca, al costat. O era més fosca només per comparació; de fet, una sola finestra alta donant al parc admetia tanta llum que al començament els dos homes i la dona que esperaven a dins eren visibles només com a siluetes. Els dos homes eren drets. La dona seia en una cadira. Hi havia un grup de cadires de biblioteca, una gran taula amb decoracions daurades, les potes inclinades i foteses antigues a sobre, més dos petits canapès amb una gran taula de cafè de fusta tallada entre ells, diverses cadires de braços i tauletes i… i coses així.

Una de les siluetes va fer un pas endavant per sortir de la lluminositat i va dir:

—Senyor Kramer! Sóc Tucker Trigg.

Tucker Trigg. Era realment el nom de l’home. Era el seu advocat, de Curry, Goad & Pesterall. Kramer havia concertat aquest encontre a través seu. Tucker Trigg tenia una veu nasal de wasp que realment havia desconcertat Kramer per telèfon, però ara que el podia veure no semblava com la seva idea d’un blanc anglosaxó protestant. Era gros, rodó, rabassut, com un jugador de futbol que s’hagués engreixat. Van fer una encaixada i Tucker Trigg va dir en la seva veu nasal:

—Senyor Kramer, aquesta és la senyora Ruskin.

Seia en una butaca de respatller alt que va fer que Kramer pensés en una d’aquelles sèries del Masterpiece Theatre. Hi havia un home alt, de cabells grisos, dret al seu costat. La vídua… semblava tan jove i enèrgica! Estava molt bona, havia dit Roland. Arthur Ruskin havia tingut una cosa com cal a les mans, amb setanta-un anys, amb el seu segon marcapassos fent tic-tac. La vídua Ruskin portava un vestit de seda negra simple. Les espatlles amples i el collaret eren extremament elegants però Larry Kramer no ho sabia. Només es va adonar de les seves cames. Tenia les cames encreuades. Va intentar evitar que els ulls li recorreguessin la corba molt il·luminada de l’empenya del peu, la corba lluent dels panxells i la corba trèmula de les cuixes sota la seda negra. Tenia un coll de vori llarg i meravellós, els llavis lleugerament separats i uns ulls negres que semblaven beure els seus d’una manera directa. Kramer va enrojolar-se.

—Em sap greu molestar-la en les presents circumstàncies —va quequejar. Va sentir tot seguit que havia dit una ximpleria. Hauria de concloure que en altres circumstàncies estaria feliç de molestar-la?

—Oh, ho comprenc, senyor Kramer —va dir ella baix, amb un somriure valent. Oh, u cumprenc, sanyó Kremer. O era merament un somriure valent? Ostres, de quina manera el mirava, ella!

No podia imaginar què dir-li després. Tucker Trigg li va estalviar la tasca presentant l’home que era al costat de la cadira. Era un home alt, més gran. Tenia els cabells grisos pentinats enrere d’una manera elegant. Tenia la mena de postura militar rarament vista a Nova York. Es deia Clifford Priddy i era ben conegut com a defensor de persones importants en casos criminals federals. Aquest tenia wasp escrit en tot ell. Et mirava directament a través del nas llarg i punxegut. La seva roba era discreta i rica, com només aquests malparits saben arreglar-se. Les seves sabates negres s’esqueien tan meravellosament a l’empenya i tenien unes punteres tan fines, que van fer que Kramer se sentís matusser. Les seves sabates eren avarques castanyes feixugues amb soles que sobresortien com sortints de roca. Bé, aquest cas no era en un tribunal federal, on la vella xarxa de les grans universitats encara protegia la seva gent. No, ara s’enfrontaven amb el Bronx, a la base.

—Com està, senyor Kramer —va dir el senyor Clifford Priddy afablement.

Després va presentar Martin i Goldberg i tothom es va asseure. Martin i Goldberg, Tucker Trigg i Clifford Priddy —tot un quartet. Goldberg va asseure’s encorbat, una mica dominat, però Martin continuava sent el Turista Incansable. Els seus ulls ballaven per tota la sala.

La jove vídua vestida de negre va prémer un botó a la taula al costat de la cadira. Va descreuar i va tornar a encreuar les cames. Les corbes brillants van apartar-se i van tornar a reunir-se, i Kramer va intentar desviar els ulls. Ella va mirar cap a la porta. Una cambrera, una filipina, li semblava a Kramer, era allà.

Maria Ruskin va mirar Kramer i després Goldberg i Martin i va dir:

—Voleu cafè?

Ningú no volia cafè. Ella va dir:

—Nora, porta cafè per a mi i…

—«Cora» —va dir la dona amb una veu monòtona. Tots els caps es van girar cap a ella com si hagués exhibit un revòlver.

—… i porta algunes tasses més, si us plau —va dir la vídua, ignorant la correcció—, per si de cas algú d’aquests senyors canvien d’idees.

Una gramàtica no gaire perfecta, va pensar Kramer. Va intentar descobrir exactament el que estava malament en el que ella havia dit, i després va adonar-se que tothom era callat i el mirava. Ara era el seu moment. Els llavis de la vídua estaven separats amb el mateix petit somriure estrany. Era valentia? Burla?

—Senyora Ruskin —va començar ell—, com he dit, em sap greu haver de molestar-la en aquest moment i estic molt agraït per la seva cooperació. Estic segur que el senyor Trigg i el senyor Priddy li han explicat l’objectiu d’aquest encontre i jo només, ah, vull… —Ella va moure les cames sota el vestit i Kramer va intentar no adonar-se de la manera com les seves cuixes es marcaven sota la seda negra i brillant—… ah, subratllar que aquest cas, en què s’han produït ferides molt greus, possiblement fatals, a un jove, Henry Lamb… aquest cas és molt important per a la nostra Oficina perquè és molt important per a la gent del Bronx i per a tothom d’aquesta ciutat. —Va fer una pausa. Es va adonar que sonava pompós, però ara no sabia com desmuntar del cavall. La presència d’aquells advocats anglosaxons i l’escala d’aquest palau l’havien obligat a muntar-lo.

—Ho comprenc —va dir la vídua, possiblement per ajudar-lo. El seu cap estava lleugerament inclinat i tenia el somriure d’un amic íntim. Kramer va sentir instints de conquistador. El seu cervell saltava ja al judici. A vegades acabes per tenir molta intimitat amb un testimoni cooperatiu.

—És per això que la seva cooperació seria de gran valor per a nosaltres. —Va llançar el cap enrere, per donar èmfasi a la grandiositat dels seus músculs esterno-clido-mastoïdals—. Ara, el que vull fer és intentar explicar-li el que passarà si vostè coopera o si per qualsevol raó decideix no cooperar, perquè penso que hem de ser completament clars en això. Algunes coses naturalment derivaran de qualsevol de les posicions. Ara, abans de començar, he de recordar-li que… —Va fer una altra pausa. Havia començat la frase malament i s’embolicaria en la sintaxi. Res a fer llevat de continuar—… vostè està representada per importants advocats i per això no em cal recordar-li els seus drets en aquest respecte. —En aquest respecte. Per què aquestes frases fetes pomposes, inútils?—. Però estic obligat a recordar-li el seu dret a no dir res si ho desitja per qualsevol raó.

Va mirar-la i va balancejar el cap, com per dir: «Està prou clar?». Ella va correspondre balancejant també el cap i va adonar-se del volum dels seus pits movent-se sota la seda negra.

Va agafar la seva cartera de documents que era al costat de la cadira i se la va posar sobre els genolls però se’n va penedir tot seguit. Els cantons i les vores esmolades de la cartera eren una denúncia de la seva baixa posició. (Un ajudant del Fiscal del Bronx que guanya 36.000 dòlars l’any). Mira quina cartera! Tota seca, clivellada i esmolada! Es va sentir humiliat. Què passaria pels caps d’aquells fotuts anglosaxons en aquest moment? Contenien el somriure només per raons tàctiques o per alguna cortesia condescendent?

Va treure de la cartera dos fulls de notes de paper groc i una carpeta plena de material xerocopiat, incloent-hi alguns retalls de diari. Després va tancar la reveladora carpeta i va tornar a posar-la a terra.

Va mirar les seves notes. Va mirar Maria Ruskin.

—Hi ha quatre persones que se sap que tenen coneixement directe d’aquest cas —va dir ell—. Una és la víctima, Henry Lamb, que és en un coma aparentment irreversible. Un altre és el senyor Sherman McCoy, que està acusat d’imprudència temerària, abandonar l’escena d’un accident i no haver denunciat un accident. Ell rebutja aquestes acusacions. El tercer és una persona que estava present quan l’accident va ocórrer i que es va presentar i va identificar el senyor McCoy com a conductor del cotxe que va atropellar el senyor Lamb. El testimoni va dir-nos que el senyor McCoy anava acompanyat en aquest cotxe per una altra persona, una dona blanca de menys de trenta anys, i la informació la fa còmplice seva en un o més dels delictes de què el senyor McCoy és acusat. —Va fer una pausa, per al que esperava que seria l’efecte màxim—. Aquest testimoni ha identificat aquella dona com a… vostè.

Kramer va parar i va mirar la vídua directament als ulls. Al començament va ser una perfecció. No va ni parpellejar. El seu somriure valent i adorable no va vacil·lar en cap moment. Però després la seva nou del coll, gairebé imperceptiblement, va pujar i baixar només una vegada.

Va empassar-se saliva!

Una gran sensació va inundar Kramer fins a totes les seves cèl·lules i fibres neurals. En aquell moment, el moment d’aquella petita empassada, la seva cartera esmolada no significava res, ni les seves sabates de taujà, ni el seu vestit barat, ni el seu sou miserable, ni el seu accent de Nova York, ni els seus barbarismes i solecismes quan parlava. Perquè, en aquell moment, ell tenia una cosa que aquells wasps, aquells advocats immaculats de Wall Street, de l’univers dels Curry & Goad & Pesterall & Dunning & Sponget & Leache mai no coneixerien i mai no tindrien el plaer de posseir. I es quedarien callats i educats davant d’això, com ara, i empassarien amb por quan arribés el moment, si arribava. I ara comprenia què era el que li donava aquell moment d’exaltació cada matí quan veia l’illa fortalesa sorgir a la carena del Grand Concourse des de la tristor del Bronx. Perquè era simplement el Poder, el mateix Poder a què el mateix Abe Weiss era totalment dedicat. Era el poder del govern sobre la llibertat dels seus subjectes. Pensar en el poder d’una manera abstracta feia sentir-lo molt teòric i acadèmic, però sentir-lo —veure les seves cares— quan et miren a tu, correu i conducte del Poder… Arthur Rivera, Jimmy Dollard, Herbert 92X, i el tipus que es deia Macarra… fins i tot ells… i ara veure aquella petita empassada de por en un coll perfecte que valia milions… bé, el poeta mai no ha cantat aquest èxtasi, ni tan sols l’ha somniat, i cap acusador, cap jutge, cap poli, cap inspector d’Hisenda mai no li ho podrà explicar, perquè nosaltres no ens atrevim ni tan sols a dir-ho l’un a l’altre, oi que no?… i tanmateix ho sentim i ho coneixem cada vegada que ens miren amb aquells ulls que demanen pietat o, si no pietat, Senyor, simplement sort o generositat capritxosa. (Només una oportunitat!). Què són totes les façanes de pedra calcària de la Cinquena Avinguda i tots els salons de marbre i les biblioteques plenes de cuir i totes les riqueses de Wall Street al costat del meu control sobre el vostre destí i la vostra impotència davant del Poder?

Kramer va prolongar aquell moment tant com els límits de la lògica i de la mínima decència ho permetien i després només una mica més. Cap d’ells, ni els dos advocats anglosaxons immaculats de Wall Street ni la jove i bella vídua amb els seus milions acabats d’heretar, no es va atrevir a dir ni piu.

Quan Sherman va entrar al despatx de Killian, aquest va dir:

—Ostres, com et va, com et va? Quina cara és aquesta? No et sabrà greu haver de venir quan et digui per què. Penses que t’he fet venir per mostrar-te això?

Va llançar The City Light a sobre la taula. VÍDUA DE FINANCER… Sherman a penes el va mirar. Feia temps que aquest titular, acompanyat de brunzits i espetecs, havia penetrat a la caverna.

—Era allà al Burn’s, aquest Peter Fallow. No l’he vist mai.

—És igual —va dir Killian, que estava molt alegre—. Això són notícies velles. Ja ho sabíem. Oi que sí? T’he fet venir a causa de les notícies.

La veritat era que a Sherman fins i tot li agradaven aquests viatges al carrer Reade. Assegut a casa… esperant la pròxima amenaça telefònica… La mateixa grandiositat de l’apartament es burlava d’allò a què ell havia estat ara reduït. Seia allà i esperava el pròxim cop. Era preferible fer alguna cosa. Anar amb un cotxe al carrer Reade, moure’s horitzontalment sense resistència… Collonut! Collonut!

Sherman va asseure’s i Killian va dir:

—No volia ni tan sols referir-me a això per telèfon, però vaig rebre una trucada molt interessant. La grossa, realment.

Sherman només el va mirar.

—Maria Ruskin —va dir Killian.

—No fotis!

—No faria una broma d’aquestes.

—Maria t’ha trucat?

—«Sanyó Killien, am dic Meriah Ruskin. Sóc emiga d’un client seu, al sanyó Xergman McCoy». Et sembla correcte?

—Ostres! Què ha dit ella? Què vol?

—Vol veure’t.

—Me catx…

—Vol veure’t aquesta tarda a dos quarts de cinc. Va dir que sabies on.

—Me… catx… Saps, ahir al funeral em va dir que em trucaria. Però no la vaig creure. Ha dit per què?

—No, i no li ho he preguntat. No volia dir una sola paraula que la pogués fer canviar d’idea. Vaig dir només que estava segur que series allà. I estic segur que sí.

—No t’he dit que em trucaria?

—Ho has dit? Només has dit que no pensaves que ho fes.

—Ho sé. Ahir no, perquè ella m’ha estat evitant. Però no t’he dit que ella no era del tipus cautelós? És una jugadora. No és de la mena d’anar pel segur. Li agrada el perill, i la seva guerra és… bé, és els homes. La teva guerra és la llei, la meva és les inversions, la d’ella és els homes.

Killian va començar a riure sorneguerament, més pel canvi d’humor de Sherman que de cap altra cosa.

—Molt bé —va dir ell—, collonut. Anem, doncs, a la guerra. Hem de començar. Tinc una altra raó per fer-te venir aquí en comptes d’anar a casa teva. Hem de posar-te el magnetòfon.

Va prémer un botó i va dir per l’intèrfon:

—Nina? Digues a l’Ed Quigley que vingui.

Exactament a dos quarts de cinc, amb el cor bategant a bon ritme, Sherman va prémer el timbre marcat «4B Boll». Ella devia estar esperant a prop del timbre —el mateix intèrfon ja no anava— perquè va sentir immediatament un brunzit a la porta i el feixuc clic-clic-clic del pany elèctric que s’obria. L’olor va ser tot seguit familiar, l’aire estantís, la catifa bruta a l’escala. Hi havia la mateixa pintura lúgubre i vella, les portes atrotinades i la llum llòbrega, familiars i alhora noves i terribles, com si mai no s’hagués molestat d’adonar-se del que hi havia realment allà. El meravellós sortilegi bohemi del lloc havia desaparegut. Ara tenia la infelicitat de contemplar un somni eròtic amb els ulls d’un realista. Com podia haver-ho trobat mai encantador?

El cruixit de l’escala li va recordar coses que volia oblidar. Podia veure encara el dachshund aixecant el seu tub gras als graons… «Ets un tros de llonganissa mullada, Merxell»… I ell havia suat… Suant, havia fet tres viatges mentre pujava aquella escala decrèpita, transportant l’equipatge de Maria… I ara transportava el més gran dels pesos. Porto un magnetòfon. Podia sentir la petita màquina al capdavall de l’esquena, el micròfon a l’estèrnum; podia sentir, o imaginava sentir, la cinta que enganxava el fil al seu cos. Cadascun d’aquests elements arterosos, furtius, miniaturitzats, semblava créixer amb cada graó. La seva pell els exagerava, com una llengua tocant una dent trencada. Certament es notaven! I no es notaven a la seva cara? Quant engany! Quant deshonor!

Va sospirar i va descobrir que ja suava i alenava, de la pujada o de l’adrenalina o de la por. La calor del seu cos feia que l’esparadrap li punxés… o era la seva imaginació?

Quan va arribar a la porta, la trista porta pintada, panteixava. Va fer una pausa, va sospirar de nou, després va trucar a la porta amb el senyal que sempre feien servir, tap tap tap taptap tap.

La porta es va obrir lentament, però no hi havia ningú allà. Aleshores…

—Bu! —El seu cap va sortir darrere la porta i ella li somreia—. T’he espantat?

—No realment —va dir Sherman—. Els darrers temps he tingut especialistes que m’espantaven.

Ella va riure i semblava ser un riure genuí.

—També tu? Som una bona parella, oi, Sherman?

Amb això ella li va allargar els braços, com per a una abraçada de benvinguda.

Sherman la va mirar, perplex, confús, paralitzat. Els càlculs li recorrien el cervell més de pressa que els podia resoldre. Ella era allà, amb un vestit negre de seda, el seu uniforme de vídua, molt cenyit a la cintura, de manera que el seu cos magnífic sobresortia a sobre i a sota. Tenia els ulls grossos i lluents. Els seus cabells eren la mateixa perfecció, amb una brillantor de luxúria. Els seus llavis corbats amb coqueteria, que sempre li havien fet perdre el cap, eren plens i separats i somrients. Però no era més que un cert arranjament de robes i carn i cabells. Hi havia una lleu mata de pèls foscos als seus avantbraços. Hauria de lliscar entre aquells braços i abraçar-la, si era això el que volia! Era un moment delicat! La necessitava al seu costat, fer-li confiança, durant el temps que calgués per a obtenir certes coses al micròfon que tenia a l’estèrnum i a la cinta al capdavall de l’esquena! Un moment delicat… i un dilema terrible! Si l’abraçava i ella sentia el micròfon… o passava les mans per la seva esquena! No havia pensat en aquesta hipòtesi. Qui voldria abraçar un home amb un magnetòfon? Tanmateix, fes alguna cosa!

Així, es va moure en la seva direcció, amb les espatlles endavant i inclinant l’esquena perquè ella no pogués aplanar-se contra el seu pit. Així es van abraçar, una noia flexible i voluptuosa i un misteriós tolit.

Se’n va alliberar ràpidament, intentant somriure i ella el va mirar com per veure si es trobava bé.

—Tens raó, Maria. Som tota una parella, a les primeres planes. —Va somriure filosòficament. (Anem al gra!). Nerviosament, va mirar l’habitació al voltant.

—Vine —va dir ella—, asseu-te. —Va fer un gest cap a la taula amb pedestal de roure—. Et preparo una copa. Què vols?

Magnífic. Asseguem-nos i parlem.

—Tens scotch?

Ella va anar a la cuina i ell es va mirar el pit per assegurar-se que el micròfon no es veia. Va intentar revisar les preguntes. Es va preguntar si la cinta encara anava.

Després ella va tornar amb la seva beguda i una altra per a ella, una beguda clara, gin o vodka. Es va asseure en una altra cadira i va encreuar les cames, les seves cames resplendents, i va somriure. Va aixecar el got com fent un brindis. Ell va fer el mateix.

—Doncs, heu-nos aquí, Sherman, la parella de la qual tot Nova York parla. Hi ha molta gent a qui agradaria escoltar aquesta conversa.

El cor de Sherman va fer un salt. Estava desitjós d’espiar a sota a veure si es veia el micròfon. Ella insinuava alguna cosa? Va estudiar la seva cara. No va descobrir res.

—Sí, heu-nos aquí —va dir ell—. Per dir-te la veritat, vaig pensar que havies decidit deixar-me a l’estacada. No he tingut una temporada gaire agradable des que vas marxar.

—Sherman, juro que no sabia res fins que vaig tornar.

—Però ni tan sols em vas dir que marxaves.

—Ho sé, però això no va tenir res a veure amb tu, Sherman. Jo estava… estava mig boja.

—Tenia a veure amb què?

Ell va inclinar el cap i va somriure per mostrar que no estava ressentit.

—Amb l’Arthur.

—Ah. Amb l’Arthur.

—Sí, amb l’Arthur. Tu penses que jo tenia un arranjament molt lliure i fàcil amb l’Arthur i en certa manera és cert, però també havia de viure amb ell i res no era realment lliure amb l’Arthur. Ell s’ho cobrava d’una manera o d’altra. T’havia dit que havia començat a insultar-me.

—T’hi vas referir.

—Em deia puta i meuca al davant mateix dels criats o qualsevol altra persona si li donava la gana. Un ressentiment, Sherman! L’Arthur volia una dona jove i després va mirar al voltant i em va odiar perquè jo era jove i ell un vell. Volia persones excitants al seu voltant, perquè pensava que, amb tots els seus diners, es mereixia persones excitants i després mirava al voltant i les odiava i m’odiava perquè eren amics meus o estaven més interessats en mi que en ell. Les úniques persones interessades en l’Arthur eren aquells jueus vells, com Ray Radozs. Em penso que al funeral vas veure la mena de ximple que és. Després va anar allà darrere i va començar a abraçar-me. Vaig pensar que em trauria el vestit. T’imagines? Tu estaves tan excitat! Vaig intentar dir-te que et calmessis! Mai no t’havia vist així. I aquell malparit nassut del City Light, aquell horrible anglès hipòcrita, era darrere teu. Et va sentir!

Es que jo estava excitat —va dir ell—. Pensava que m’havies abandonat. Temia que fos l’última possibilitat que tindria de parlar amb tu.

—No t’havia abandonat, Sherman. Ho intento explicar. L’única persona que jo havia abandonat era l’Arthur. Jo havia marxat, jo… no hi vaig pensar. Vaig anar a Como, però sabia que ell em podria trobar allà. Per això vaig anar a fer una visita a Isabel di Nodino, que té una casa a les muntanyes, en una petita ciutat a prop de Como. És com un castell en un llibre. Era meravellós. No hi havia trucades. Ni tan sols vaig veure cap diari.

Tota sola, llevat de Filippo Chirazzi. Però això tampoc no tenia importància. El més calmosament que podia, ell va dir:

—Està bé que hagis pogut escapar-te, Maria. Però sabies que jo estava preocupat. Sabies que havia aparegut això al diari perquè t’ho havia mostrat. —No podia treure l’agitació de la veu—. La nit que aquell enorme maniàtic va ser aquí… sé que ho recordes.

—Vinga, Sherman. Estàs molt agitat.

—Has estat mai detinguda? —va preguntar ell.

—No.

—Bé, jo sí. Ha estat una de les coses que he fet mentre eres fora. Jo… —Va parar, comprenent de sobte que el que feia era molt ximple. Aterrir-la sobre la perspectiva de ser detinguda era l’última cosa que havia de fer. Per això va arronsar les espatlles, va somriure i va dir—: Bé, és una experiència —com si digués: «No és tan dolent com pots pensar».

—Però he estat amenaçada de ser detinguda.

—Què vols dir?

—Un home de l’Oficina del Fiscal del Bronx ha vingut a veure’m avui, amb dos detectius.

Això va neguitejar Sherman.

—De debò?

—Un petit malparit molt pompós. Es pensava que era molt dur. Ha passat tot el temps tirant el cap enrere i fent coses estranyes amb el coll, així, i mirant-me per unes petites esquerdes que tenia al lloc dels ulls. Quin malparit.

—Què li has dit?

Ara molt nerviós.

—Res. Estava massa ocupat dient-me el que podia fer-me.

—Què vols dir?

Un estremiment de pànic.

—M’ha parlat del testimoni que té. Era molt pompós i oficial. Ni tan sols ha dit de qui es tractava, però era òbviament l’altre xicot, el gros. No pots imaginar quin cretí era aquest home.

—Es deia Kramer?

—Sí. Era això.

—Era el mateix que era al jutjat quan vaig ser inculpat.

—Ho ha posat molt simple, Sherman. Ha dit que si jo testimoniava contra tu i corroborava l’altre testimoni, em donaria immunitat. Si no ho feia, em tractaria com a còmplice i m’acusarien d’aquests… delictes. Ni tan sols recordo què era.

—Però certament…

—M’ha donat fins i tot fotocòpies dels articles a la premsa. Pràcticament m’ha fet un mapa. Aquesta era la història correcta i aquesta era la història que tu t’havies inventat. Jo havia de concordar amb la història correcta. Si dic el que realment va passar, aniré a la presó.

—Però certament li has dit el que realment va passar!

—No li he dit res. Volia parlar primer amb tu.

Ell seia al caire de la cadira.

—Però, Maria, certes coses són tan clares en tot això i ells encara no les saben. Només saben les mentides d’aquell xicot que intentava robar-nos! Per exemple, no va passar en un carrer, va passar en una rampa, oi? I nosaltres vam parar perquè la carretera era bloquejada abans que haguéssim vist algú. No és això? Oi que va ser així?

Es va adonar que la seva veu s’havia aixecat.

Un somriure afectuós, trist, la mena de somriure que fas a persones que pateixen, va venir a la cara de Maria. Va aixecar-se, es va posar les mans als malucs i va dir:

—Sherman, Sherman, Sherman, què farem amb tu?

Va girar el peu dret enfora d’una certa manera que ella tenia i va deixar-lo rodar durant un moment sobre el taló de la seva sabata negra de taló alt. Li va fer una mirada amb els seus grans ulls marrons i li va allargar les mans amb els palmells amunt.

—Vine aquí, Sherman.

—Maria… això és important.

—Ja ho sé. Però vine aquí.

Déu! Ella volia abraçar-lo de nou! Bé… abraça-la, idiota! És un senyal que vol estar al teu costat! Abraça-la amb tota la teva vida! Sí! Però com? Tinc un magnetòfon! Un cartutx de vergonya al meu pit! Una bomba de deshonra al capdavall de l’esquena! Què voldrà fer després? Anar al llit? I després? Bé, Senyor! La mirada a la seva cara diu: «Sóc teva!». Et recolzarà! No destrueixis aquesta possibilitat! Fes alguna cosa! Actua!

Es va aixecar de la cadira. Va avançar cap al millor de tots dos mons. Va inclinar-se perquè el pit d’ella no toqués el seu, perquè la seva esquena estigués fora de l’abast de les seves mans. La va abraçar com un vell abocant-se sobre una tanca per arrencar una asta. Això el feia abaixar el cap. El seu mentó era pràcticament a la clavícula.

—Sherman —va dir ella—, què passa? Què tens a l’esquena?

—Res.

—Estàs tot encorbat.

—Perdona.

Va girar-se de costat amb els braços encara al voltant dels seus muscles. Va intentar abraçar-la de costat.

—Sherman! —Ella va fer un pas enrere—. Estàs tot corbat de costat. Què passa? No vols que et toqui?

—No! No… Em penso que només estic tens. No saps el que he passat. —Va decidir elaborar sobre això—. No saps com t’he trobat a faltar, com t’he necessitat.

Ella el va estudiar, després va fer-li la mirada més calorosa, humida, més labial imaginable.

—Bé —va dir ella—, ja sóc aquí.

Va avançar cap a ell. Ara no podia tirar enrere. Res de gepes, imbècil! Res d’ajupir-te de costat! Havia de tenir la seva oportunitat! Potser el micròfon era prou enfonsat i no es notaria, especialment si la besava… si la besava febrilment! Els braços d’ella serien al voltant del seu coll. Mentre els mantingués allà, mai no arribarien a baix de l’esquena. Estaven separats per només alguns centímetres. Va passar els braços sota els d’ella a fi d’obligar-la a posar els seus al voltant del seu coll. Ell va abraçar-la pels omòplats per mantenir-los alts. Maldestre, però hauria de servir.

—Oh, Maria.

Aquesta mena de gemec apassionat no era típic d’ell, però també hauria de servir.

La va besar. Va tancar els ulls per fingir sinceritat i es va concentrar a mantenir els braços alts en el tors d’ella. S’adonava de la carn lleugerament empastada amb pintallavis i saliva calenta i del seu alè, que tenia l’olor de vegetal reciclat del gin.

Espera un moment? Què feia ella? Feia lliscar els braços avall dels seus braços cap als malucs! Va aixecar els colzes i va fer força amb els músculs dels braços per intentar obligar els braços de Maria a apartar-se del seu cos sense que fos massa obvi. Massa tard! Ella tenia les mans als seus malucs, intentant prémer-los contra els d’ella. Però els seus braços no eren prou llargs! I si les mans d’ella pugessin una mica fins al mig de la seva esquena? Va estirar el cul. Si els dits de Maria perdien el contacte amb els seus malucs, potser desistiria. Els seus dits… on eren? Durant un moment, no va sentir res. Després… alguna cosa al seu pit, de banda. Merda! Calia desorientar-la… era l’única possibilitat que tenia. Els llavis d’ella continuaven contra els seus. Es torçava rítmicament i apassionada en aquella atmosfera d’alcohol vegetal. Ell va torçar-se enrere i va remenar una mica els malucs per apartar-la. Els seus dits… els havia perdut de nou. Cada fibra nerviosa era en alerta roja, intentant detectar la presència dels dits de Maria. De sobte, els llavis d’ella van deixar de torçar-se. Els seus llavis encara eren junts, però el motor havia parat. Ella va separar la seva boca i va apartar el cap alguns centímetres i ell va veure tres ulls nedant davant la seva cara. Però els braços d’ella encara eren al seu voltant. No li agradava la manera com aquells tres ulls nedaven.

—Sherman… Què és això de la teva esquena?

—La meva esquena?

Va intentar moure’s però ella va continuar amb ell. Els braços d’ella encara eren al seu voltant.

—Hi ha un bony, un tros de metall o qualsevol cosa… això, a la teva esquena.

Ara sentia la pressió de la seva mà. Era exactament a sobre del magnetòfon! Va intentar girar-se una mica cap aquí, una mica cap allà, però la mà d’ella continuava allà. Va intentar una sacsejada brusca. Inútil! L’havia agafat!

—Sherman, què és això?

—No ho sé. El meu cinturó… la sivella… no ho sé.

—No tens una sivella a l’esquena!

Ara ella es va apartar d’ell pel davant però conservava la mà al magnetòfon.

—Maria! Què dimoni!

Va girar-se de banda en un arc, però ella va girar-se darrere seu com un lluitador intentant una presa per darrere. Va mirar-li la cara. Un mig somriure… mitja ganyota furiosa!… La llum d’una descoberta sobtada.

Ell va giravoltar i es va alliberar. Ella va confrontar-lo davant per davant.

—Sherman! —Xergman. Un somriure perplex, esperant el moment precís d’entrar en un udol d’acusació. Lentament—: Vull saber… que hi ha a la teva esquena.

—Per l’amor de Déu, Maria. Què tens? No és res. Potser els botons dels elàstics… no ho sé.

—Vull veure-ho, Sherman.

—Què vols dir, veure?

—Treu-te l’americana.

—Què vols dir?

—Treu-te-la. Vull veure-ho.

—És una ximpleria.

—Has portat alguna cosa aquí, Sherman.

—Vinga, Maria, no siguis ximple.

—Aleshores. Deixa’m veure què hi ha a la teva esquena.

Una súplica:

—Maria, vinga. És massa tard per fer jocs.

Ella es va dirigir a ell amb un somriure terrible a la cara. Ho veuria ella mateixa! Ell va saltar cap a un costat. Ella el va perseguir. Ell es va esquivar de nou.

Una riallada com de joc:

—Què fas, Maria?

Començant a panteixar:

—Ho veurem!

Va carregar contra ell. Sherman no va poder escapar-se. Les mans de Maria eren al seu pit, intentant arribar a la seva camisa. Ell va cobrir-se com una donzella virginal.

—Maria!

L’udol va començar:

—Tu amagues alguna cosa, oi?

—Espera…

—Tu amagues alguna cosa! Què tens a sota la camisa?

Va llançar-se cap a ell de nou. Es va esquivar, però abans que se n’adonés ella estava darrere seu. Tenia les mans sota la seva americana. Havia agafat el magnetòfon, encara que estigués a sota de la camisa i la camisa encara estigués ficada als pantalons. Podia sentir-lo desenganxat de l’esquena.

—I un fil, Sherman!

Va agafar la seva mà, per impedir-li de treure-ho. Però la mà de Maria era sota l’americana i la seva a sobre. Va començar fent salts, agafant aquesta massa vermella i furiosa forçant-se sota la seva americana.

—És-un-magnetòfon-mal-parit!

Les paraules sortien amb grunyits mentre tots dos feien salts. Només l’esforç li impedia de xisclar com si la volguessin assassinar.

Ara ell agafava la seva mà pel canell. Calia obligar-la a deixar-lo. Va prémer amb més força.

—M’estàs… fent mal!

Va prémer amb més força.

Ella va fer un petit xiscle i va deixar anar. Durant un moment ell va estar paralitzat per la fúria a la seva cara.

—Sherman… ets un malparit podrit!

—Maria, juro…

—Tu … jures, oi?

Va llançar-se de nou. Ell va fer un salt cap a la porta. Ella li va agafar una màniga i el darrere de l’americana. Ell va intentar alliberar-se. La màniga va començar a estripar-se del cos. Ell va avançar cap a la porta. Ara podia sentir el magnetòfon penjant-li dels pantalons, fora de la camisa i penjant-li del cos pel fil.

Després hi va haver una visió borrosa de seda negra i un soroll sord. Maria era a terra. Un dels seus talons d’agulla s’havia torçat i les seves cames van cedir. Sherman va córrer cap a la porta. Tot el que podia fer era obrir-la perquè tenia l’americana estirada fins als braços.

Ara era al vestíbul. Va sentir Maria sanglotar i després va cridar:

—Això mateix, esquitlla’t! Fica’t la cua entre les cames!

Era cert. Baixava les escales atropelladament amb el magnetòfon ignominiosament penjant al cul. Se sentia més avergonyit que qualsevol gos.

Quan va arribar a la porta del carrer, va veure tota la veritat. Per la seva estupidesa, la incompetència i la por, ara havia perdut la seva última esperança.

Oh, Senyor de l’Univers.