2. GIBRALTAR

L’endemà al matí, per a Lawrence Kramer, la noia del pintallavis marró sembla sortida d’una trista matinada grisa. És dreta al seu costat. No aconsegueix distingir-li la cara, però sap que és la noia del pintallavis marró. Tampoc no distingeix cap de les paraules, les paraules que cauen com petites perles des d’aquells llavis amb pintallavis marró, però tot i així sap el que ella diu. Queda’t amb mi, Larry. Ajeu-te amb mi Larry, ajeu-te amb mi. Ell ho vol! Ho vol! No vol res més en el món! En aquest cas, per què no? Què li impedeix de prémer els llavis sobre aquells llavis amb pintallavis marró? La dona, és clar. La dona, la dona, la dona, la dona, la dona…

Es va despertar amb l’aixeca’t i rodola de la dona cap als peus del llit. Quin espectacle flonjo, descurós… El problema era que el llit, format gran sobre una plataforma de contraplacat, era gairebé de la llargària de l’habitació. Per això t’havies d’arrossegar o travessar de qualsevol altra manera tot el matalàs per arribar al terra.

Ara ella era dreta al terra i s’inclinava sobre una cadira per agafar la bata. De la manera com la camisa de dormir de franel·la li queia sobre els malucs, semblava que fes un quilòmetre d’amplada. Va lamentar immediatament aquell pensament. Va estremir-se amb sentiment. La meva Rhoda! Al capdavall, havia donat a llum només feia tres setmanes. Mirava els lloms que havien portat el seu primer fill. Un noi! Encara no havia tornat a la seva antiga forma. Calia donar-li temps.

De totes maneres, allò no millorava la vista.

Va veure com es remenava per entrar a la bata. Va girar-se cap a la porta. Arribava llum de la sala d’estar. Sens dubte la mainadera, que era anglesa, la Senyoreta Eficiència, ja s’havia llevat. Era la més absoluta eficiència. Amb aquella llum, va poder veure la cara pàl·lida, bufada, sense maquillar, de la seva dona.

Només tenia vint-i-nou anys i ja semblava sa mare.

Era exactament la mateixa persona! Era la seva mateixa mare! Sense el més mínim dubte! Era només una qüestió de temps! Té els mateixos cabells vermells, les mateixes pigues, el mateix nas i les galtes rebludes camperoles, fins i tot el començament del sotabarba de la seva mare. Una yenta en embrió! La petita Gretel del shtetl! Jove i yitzy a l’Upper West Side!

Va estrènyer les parpelles fins que van quedar només dues esquerdes perquè ella no sabés que estava despert. Després ella va sortir del dormitori. Va sentir-la que deia alguna cosa a la mainadera i a la criatura. Tenia una manera de dir «Jo-shu-a» amb cadència infantil. Ell començava ja a penedir-se d’aquell nom. Si vols un nom jueu, què tenen de dolent Daniel o David o Jonathan? Va estirar les flassades de nou a sobre dels muscles. Tornaria a la sublim narcosi de dormir cinc o deu minuts més. Tornaria a la noia del pintallavis marró. Va tancar els ulls… No servia de res. No podia recuperar-la. Només aconseguia pensar com seria al metro si no es llevava de seguida.

Així que es va llevar. Va baixar del matalàs. Era com intentar caminar al fons d’una barca de rems, però no volia arrossegar-se. Tan flonjament i descurosa… Portava una samarreta i calçotets BVD. Va adonar-se que tenia aquella aflicció normal dels joves, una trempera matinera. Va anar fins a la cadira i es va posar la vella bata de tartà. Tant ell com la seva dona havien començat a portar bates des que la mainadera anglesa havia entrat en les seves vides. Un dels molts defectes tràgics de l’apartament era que no hi havia manera d’anar del dormitori a la cambra de bany sense passar per la sala d’estar, on la mainadera dormia en el sofà-llit i la criatura en un bressol sota la capsa de música penjada amb minúsculs pallassos de roba. Ara ho sentia. La capsa de música tocava la tonada «Que vinguin els Pallassos». La tocava sense parar. Plinc plinc plincplinc, plinc plinc plincplinc, plinc PLINC plincplinc.

Va mirar-se. La bata no resolia la cosa. Semblava que hi havia un pal de tenda a sota. Però si s’ajupia, així, no es notava. Podia travessar la sala d’estar i deixar que la mainadera veiés el pal de tenda, o podia passar ajupit com si tingués mal d’esquena. Per això va quedar-se on era, a l’obscuritat.

L’obscuritat estava bé. La presència de la mainadera els havia fet, a ell i Rhoda, conscients de l’abocador en què vivien. Tot l’apartament, conegut en el llenguatge dels API de Nova York com un tres habitacions i mitja, havia estat fet amb el que havia estat abans un dormitori agradable però de cap manera gran en un tercer pis, amb tres finestres donant al carrer. L’anomenat dormitori on es trobava ara no era realment més que una divisió feta amb una paret de guix. La divisió tenia una de les finestres. El que quedava de l’habitació original era ara anomenat sala d’estar i tenia les altres dues finestres. Al darrera, prop de la porta del rebedor, hi havia dues divisions més, una amb una cuina on no cabien dues persones, i l’altra amb una cambra de bany. Cap no tenia finestra. Era com una d’aquelles petites colònies de formigues que pots comprar, però els costava 888 dòlars al mes, renda limitada. Si no hagués estat per la llei de rendes limitades els hauria costat probablement 1.500, cosa que hauria estat impossible. I havien estat contents d’haver-lo trobat! Déu meu, si n’hi havia, de xicots de la seva edat, trenta-dos, amb carrera, per tot Nova York, desitjosos de trobar un apartament com aquest, amb finestres, en una casa amb sostres alts, de renda limitada, a West Setantè! Realment patètic, oi? A penes s’ho podien permetre encara que tots dos treballaven i els seus sous junts feien 56.000 l’any, 41.000 després dels descomptes. El pla era que la mare de Rhoda els donaria els diners, com una mena de regal de naixement, perquè tinguessin una mainadera durant quatre setmanes, mentre Rhoda tornava a la feina. Mentrestant, trobarien una noia au pair que visqués amb ells i s’ocupés de la criatura a canvi de llit i menjar. La mare de Rhoda havia complert la seva part del pla, però era obvi que aquesta noia au pair, que estigués disposada a dormir en un sofà-llit a la sala d’estar en una colònia de formigues a West Side, no existia. Rhoda no podria tornar a la feina. Haurien de viure amb el seu sou de 25.000 després dels impostos, i el lloguer anual en aquest abocador, fins i tot de renda limitada, era 10.656.

Bé, almenys aquestes consideracions mòrbides havien restaurat la seva bata a una forma decent. I va sortir cap a la cambra de bany.

—Bon dia, Glenda —va dir.

—Oh, bon dia, senyor Kramer —va dir la mainadera.

Molt freda i britànica, la seva veu. Kramer estava convençut que realment li era igual l’accent britànic o els mateixos britànics. De fet, l’intimidaven, els britànics i el seu accent. En Yoh de la mainadera, un mer oh! detectava un bufet de Llevant-se finalment, oi?

Era una dona cinquantina, molsuda, i ja s’havia ficat, molt eficientment, en el seu uniforme blanc. Tenia els cabells estirats enrere en un perfecte monyo. Ja havia tancat el sofà-llit i havia posat els coixins a lloc, de manera que ja havia reprès la seva expressió durant el dia com un moble de sala d’un groc descolorit, cobert amb lli sintètic. Seia a la vora del sofà, amb l’esquena perfectament dreta, bevent una tassa de te. La criatura jeia d’esquena dins el bressol, perfectament contenta. Perfectament era el primer cognom de la dona. L’havien trobada a través de l’Agència Gough, que un article del Times considerava com una de les millors i més de moda. Així pagaven el preu de moda de 525 dòlars la setmana per una mainadera anglesa. De tant en tant ella mencionava altres llocs on havia treballat. Eren sempre Park Avenue, Cinquena Avinguda, Sutton Place… Bé, és igual! Ara saps també com es viu en un apartament sense ascensor a West Side! Ells li deien Glenda. Ella els deia senyor Kramer i senyora Kramer, en comptes de Larry i Rhoda. Tot era de cap per avall. Glenda era la mateixa imatge de la bona educació, prenent te, mentre el senyor Kramer, senyor de la colònia de formigues, sortia de la cambra de bany descalç, amb les cames nues, despentinat, amb una bata vella. Al racó, sota una planta Dracaena fragrans extremament polsegosa, hi havia el televisor engegat. Un anunci arribava al final i alguns caps somrients començaven a parlar en el programa Today. Però el so no estava obert. Ella no seria tan imperfecta per tenir la TV a tot volum. Què diantre es pensava realment, aquesta àrbitra britànica asseguda (en un horrorós sofà plegable) i fent un judici crític de la sordidesa de chez Kramer?

Quant a la mestressa de la casa, la senyora Kramer, acabava de sortir de la cambra de bany encara amb la bata i xinel·les.

—Larry —va dir ella—, mira’m el fruun-t. Crec que hi ha ’guna cosa, com una erupció. L’hai vist al mirall.

Encara nebulós, Kramer va intentar mirar-li el fruun-t.

—No és res, Rhoda. És com el començament d’un gra.

Això era una altra cosa. Des que la mainadera havia arribat, Kramer també havia esdevingut intensament conscient de la manera com la seva dona parlava. Mai no se n’havia adonat abans, o amb prou feines. Ella s’havia format a la Universitat de Nova York. Durant els últims quatre anys havia estat editora a Waverly Place Books. Era una intel·lectual, o almenys semblava que llegia molta poesia de John Ashbery i Gary Snyder quan la va conèixer, i tenia molt a dir sobre Sud-àfrica i Nicaragua. Tanmateix, un front era un fruun-t i alguna era ’guna.

La seva mare també era així.

Rhoda va passar i Kramer va entrar a la divisió de la cambra de bany. La cambra de bany era pura Vida d’Apartament. Hi havia roba eixugant-se a la barra de la cortina de la dutxa. Hi havia més roba al cordill que la travessava diagonalment, un vestit de criatura amb una cremallera tancada, dos pitets de criatura, algunes calces bikini, alguns parells de pantis, i Déu sap què més, res de la mainadera, és clar. Kramer va haver d’ajupir-se per arribar al wàter. Un parell de pantis humits van fregar-li l’orella. Era fastigós. Hi havia una tovallola al seient del wàter. Va mirar al voltant per trobar un lloc qualsevol on penjar-la. No hi havia cap lloc. La va llançar a terra.

Després d’orinar, va apartar-se uns vint o trenta centímetres de la pica i es va treure la bata i la samarreta i les va posar sobre el seient del wàter. Li agradava examinar-se la cara i el seu cos al matí. Amb les seves faccions amples, planes, el nas esmussat, el coll gros, ningú el prenia mai al començament per un jueu. Podria ser grec, eslau, italià, fins i tot irlandès —de totes maneres, algú dur. No li agradava gens tornar-se calb de dalt, però en certa manera això també el feia semblar dur. Es tornava calb de la manera que molts futbolistes professionals es tornaven calbs. I el seu cos… Però aquest matí va perdre el coratge. Aquells poderosos deltoides, aquells trapezis massissos oblics, aquells pectorals molt junts, aquelles llesques de carn corbades, els bíceps —tots semblaven desinflats. S’estava atrofiant fotudament! Des que la criatura i la mainadera havien arribat no havia aconseguit fer exercici. Guardava els pesos en una capsa de cartró darrere del tub que aguantava la planta Dracaena, i s’exercitava entre la planta i el sofà —i no hi havia manera en el món de poder fer-ho, gruny i gemec i esforç i ventilar i fer mirades apreciatives a si mateix al mirall davant de la mainadera anglesa… o de la mítica noia au pair del futur, igualment… Siguem francs! És hora de desistir d’aquells somnis infantils! Ara ets un pare americà treballador! Res més.

Quan va sortir de la cambra de bany, va trobar Rhoda asseguda al sofà al costat de la mainadera anglesa, i totes dues tenien els ulls fixats al televisor, i el so estava alt. Era l’informatiu del programa Today.

Rhoda va mirar-lo i va dir excitadament:

—Mira això, Larry! És l’Alcalde! Va haver-hi un esvalot a Harlem la nit passada. Algú li va llançar una ampolla!

Kramer va adonar-se només que ella havia dit arcalde en comptes d’alcalde i ampoia en comptes d’ampolla. A l’escenari passaven coses sorprenents. Un escenari… un tumult… cossos arrossegats… i després una enorme mà va omplir la pantalla i va esborrar-ho tot durant un moment. Més crits i ganyotes i mastegots i després pur vertigen. Per a Kramer i Rhoda i la mainadera era com si els amotinats estiguessin trencant la pantalla i saltessin a terra al costat precisament del bressol del petit Joshua. I això era el programa Today, no les notícies locals. Era això el que Amèrica tenia com a esmorzar aquest matí, un esquitx de la gent de Harlem aixecant-se en la seva justa ira i foragitant l’Alcalde de l’escenari en una sala pública. Mira el clatell de l’Alcalde, com s’amaga. Havia estat l’Alcalde de la ciutat de Nova York. Ara és l’Alcalde de la Nova York Blanca.

Quan va acabar, tots tres es van entremirar, i Glenda, la mainadera anglesa, va dir, amb considerable agitació:

—Bé, crec que això és perfectament fastigós. La gent de color no saben com estan de bé en aquest país. Puc dir-los-ho. A Gran Bretanya no hi ha un sol home de color en un uniforme de policia, molt menys un funcionari públic important, com tenen aquí. Vaig llegir un article l’altre dia. Hi ha més de dues-centes persones de color que són alcaldes en aquest país. I ara volen atonyinar l’Alcalde de Nova York. Algunes persones no saben que bé que estan, si m’ho pregunteu.

Va sacsejar el cap, enfadada.

Kramer i la dona es van entremirar. Ell sabia que ella pensava el mateix que ell.

Senyor! Quin consol! Ara podien respirar. La Senyoreta Eficiència era una intolerant. Actualment, això de la intolerància era, era indecorós. Era un senyal d’un origen pobre, d’un estatus social inferior, de mal gust. Al cap i a la fi, ells eren superiors a la seva mainadera anglesa. Quin fotut consol.

La pluja havia parat precisament quan Kramer va començar a dirigir-se al metro. Portava un vell impermeable sobre el vestit gris habitual, camisa descordada i corbata. Duia un parell de bambes Nike, blanques amb ratlles a tots dos costats. Portava les sabates de cuir castany en una bossa, una d’aquelles bosses relliscoses de plàstic blanc que et donen als A&P.

La parada del metro on podria agafar el tren D cap al Bronx era al carrer Vuitanta-u Central Park West. Li agradava caminar fins a Central Park West carrer Setanta-set i després pujar fins al Vuitanta-u, perquè així passava davant del Museu d’Història Natural. Era un bloc bonic, el bloc més bonic de West Side, per a la manera de pensar de Kramer, com una escena d’un carrer de París; tot i que no havia estat mai a París. El carrer Setanta-set era molt ample en aquell punt. D’una banda hi havia el museu, una meravellosa creació del Ressorgiment Romànic de pedra vella rogenca. Era dins d’un petit parc amb arbres. Fins i tot en un dia ennuvolat com aquest les fulles noves de primavera semblava que brillaven. Verdenques era el mot que li va passar pel cap. En aquesta banda del carrer, on ell es trobava, hi havia un cingle d’elegants cases d’apartaments dominant el museu. Hi havia porters. Va avistar sales de marbre. I després va pensar en la noia del pintallavis marró… Ara la podia veure molt clarament, molt més clarament que en el somni. Va tancar el puny. Ostres! Ho faria! Li trucaria. Faria aquella trucada. Hauria d’esperar fins que s’acabés el judici, és clar. Però li trucaria. Estava cansat de veure com els altres feien… La Vida. La noia del pintallavis marró!… tots dos, mirant-se els ulls a banda i banda d’una taula en un d’aquells restaurants amb fusta blanca i maons a la vista i plantes penjades i llautó i vidre gravat i menús amb cranc Natchez i vedella i botges mesquite i truites amb pebre vermell!

Kramer tenia aquella visió confortablement instal·lada quan precisament al seu davant, des de l’entrada luxosa del número 44 del carrer West Setanta-set va sortir una figura que el va sobresaltar.

Era un jove, amb un aire gairebé infantil, amb la cara rodona i cabells foscos curosament pentinats enrere. Portava un sobretot Chesterfield curt amb un coll de vellut castany daurat i una d’aquelles carteres de documents de cuir borgonyès que venen al Mädler o a T. Anthony, a Park Avenue, i tenen una suavitat que anuncia: «Costo 500 dòlars». Podies veure part del braç uniformat que li obria la porta. L’home va caminar amb passos petits i ràpids sota el cobricel, travessant la vorera, cap a un sedan Audi. Hi havia un xofer al seient del davant. Hi havia un número —271— a la finestra del darrere; un servei de cotxes privat. I ara el porter corria, i el jove va parar per deixar-lo passar i obrir la porta de darrere del sedan.

I aquest jove era… Andy Heller! Sense el més mínim dubte. Era de la classe de Kramer a la Facultat de Dret de Colúmbia. Com s’havia sentit superior, Kramer, quan Andy, petit i rodanxó, havia fet l’habitual, o sigui, havia anat a treballar al centre, per a Angstrom & Molner. Andy i centenars com ell es passarien els següents cinc o deu anys fotuts a les seves taules comprovant comes, citacions de documents i blocs de frases per a reunir i fortificar la cobdícia d’agents hipotecaris, fabricants de salut-i-bellesa, arbitratgistes de fusions-amb-adquisició, i agents de reassegurances —mentre que ell, Kramer, abraçaria la vida i es capbussaria fins a la cintura en les vides dels miserables i els damnats i s’aixecaria en els tribunals i lluitaria, mano a mano, davant la barra de la justícia.

I va ser així que van ser realment les coses. Per què, doncs, Kramer parava ara? Per què no continuava i no cantava: «Eh, Andy»? No es trobava a més de cinc metres de l’antic company d’universitat. Al contrari, va parar i va girar el cap envers la façana de l’edifici i es va posar la mà a la cara com si tingués alguna cosa a l’ull. No tenia gens de ganes que Andy Heller —mentre el porter li obria la porta i el xofer esperava el senyal d’engegar— el mirés a la cara i digués: «Larry Kramer, com estàs?» i després: «Què fots ara?». I ell hauria de dir: «Bé, sóc ajudant del fiscal allà al Bronx». Ni tan sols no hauria d’afegir: «Me’n guanyo 36.000 l’any». Tothom ho sabia. Mentrestant, Andy Heller li examinaria l’impermeable brut, el vestit gris vell, que tenia els pantalons massa curts, les bambes Nike, la bossa A&P… Al carall… Kramer va estar allà amb el cap girat, fingint que tenia una brossa a l’ull, fins que va sentir la porta de l’Audi que es tancava. Sonava com un cofre que es tancava. Va girar-se precisament a temps d’entomar un petit núvol bufó i pelut de fums de cotxe-luxós-alemany a la cara i Andy Heller va marxar al seu despatx. Kramer ni tan sols no volia pensar en l’aspecte d’aquell maleït despatx.

Al metro, al tren D, cap al Bronx, Kramer va quedar-se dret a la plataforma agafant una barra d’acer inoxidable mentre el vagó saltava i botava i xisclava. Al seient de plàstic al seu davant seia un vell ossut que semblava que sortia com un bolet d’un teló de fons de guixades. Llegia un diari. El titular del diari deia A HARLEM, MULTITUD FA FORA L’ALCALDE. Els mots eren molt grossos, ocupaven tota la plana. A dalt de tot, en lletres més petites, deia: «Torna als teus Hymies!». El vell portava un parell de bambes amb ratlles porpra i blanques. Tenien un aire estrany en un home tan gran, però no tenien realment res d’estrany, almenys en el tren D. Kramer va contemplar el terra. La meitat de les persones portaven bambes amb dissenys fangosos i soles emmotllades que semblaven salseres. Els joves en portaven, els vells en portaven, mares amb criatures sobre els genolls en portaven. No era per raons de Jove Elegant, Apte & Ferm, com al centre, on podies trobar una colla de blancs joves anant cap a la feina al matí amb aquestes bambes. No, al tren D la raó era que eren barates. Al tren D aquestes bambes eren com un rètol al coll dient TUGURI o EL BARRIO.

Kramer es resistia a admetre que ell en portava. Va aixecar els ulls. Hi havia algunes persones mirant els diaris amb els titulars de Pesvalot, però el tren D cap al Bronx no era un tren de lectors… No… El que pogués passar a Harlem no tindria el més mínim efecte al Bronx. Al vagó tothom mirava el món amb l’habitual mirada esborrada, esquivant el contacte visual.

Precisament aleshores va haver-hi una d’aquelles baixades de so, un d’aquells forats en el terrabastall que hi ha quan una porta s’obre entre els cotxes del metro. Van entrar tres nois, negres, quinze o setze anys, amb grans bambes amb enormes cordons descordats però amb bagues precisament en línies paral·leles, i jaquetes isotèrmiques negres. Kramer va preparar-se a semblar dur i enfastidit. Va tibar els músculs esterno-clido-mastoïdals per fer ressortir el coll com el d’un lluitador. Un a un… podria desmantellar qualsevol d’ells… Però no era mai un a un… Ara tots tres es movien pel passadís… Caminaven amb l’aire bombat conegut com brandada de macarró… Veia brandada de macarró al jutjat cada dia també… En els dies calents al Bronx hi havia tants nois fatxendejant amb brandada de macarró, carrers sencers semblaven sacsejar-se amunt i avall… Es van apropar, amb la invariable mirada freda i buida… Bé, què podrien fer?… Van passar, per tots dos costats seus… i no va passar res… Bé, és clar que no va passar res… Un bou, un eguasser com ell… seria l’última persona en el món que triarien per barallar-se… De totes maneres, se sentia sempre content quan el metro entrava a l’estació del carrer 161.

Kramer va pujar l’escala i va sortir al carrer 161. El cel s’aclaria. Davant seu, allà mateix, s’aixecava el gran bol de l’estadi Yankee. Després de l’estadi hi havia els monstres rovellats del Bronx. Deu o quinze anys enrere havien renovat l’estadi. S’hi havien gastat cent milions de dòlars. Se suposava que allò produiria «la revitalització del cor del Bronx». Quin acudit tan trist! Des d’aleshores, aquest barri, el 44, aquests mateixos carrers, havien esdevingut els pitjors del Bronx en criminalitat. Kramer ho veia cada dia, també.

Va començar a pujar el turó, el carrer 161, amb les seves bambes, portant la seva bossa A&P amb les sabates a dins. Les persones d’aquests tristos carrers eren a fora de les botigues i taulells de menjar ràpid al llarg del 161.

Va mirar amunt —i durant un instant va poder veure el vell Bronx en tota la seva glòria. Dalt del turó, on el carrer 161 travessava el Grand Concourse, el sol havia sorgit i havia il·luminat la cara de pedra calcària de l’hotel Concourse Plaza. Des d’aquella distància, encara podia passar per un hotel de balneari europeu dels anys vint. Els jugadors del Yankee acostumaven a viure-hi durant la temporada, els que s’ho podien permetre, les estrelles. Sempre se’ls havia imaginat vivint en suites. Joe DiMaggio, Babe Ruth, Lou Gehrig… Eren els únics noms que podia recordar, encara que el seu pare acostumava a parlar de molts més. Oh turons daurats jueus de fa molt de temps! Allà dalt al cim del turó, el carrer 161 i el Grand Concourse havien estat el cim del somni jueu, el nou Canaan, el nou barri jueu de Nova York, el Bronx! El pare de Kramer s’havia criat a uns disset blocs d’aquí, al carrer 178 —i no havia somiat res més gloriós en aquest món que tenir un apartament… un dia… en un dels grans edificis del cim, al Grand Concourse. Havien creat el Grand Concourse com la Park Avenue del Bronx, excepte que la nova terra de Canaan ho faria millor. El Concourse era més ample que Park Avenue, i havia estat planejat amb més exuberància —i vet aquí un altre acudit macabre. Volies un apartament al Concourse? Avui podies triar. El Grand Hotel del somni jueu era ara un hotel de la seguretat social, i el Bronx, la Terra Promesa, era un 70 per cent negre i porto-riqueny.

El pobre i trist Bronx jueu! Quan tenia vint-i-dos anys, acabava d’entrar a la facultat de dret, Kramer havia començat a pensar en el seu pare com un petit jueu que durant tota una vida havia aconseguit fer la gran migració diaspòrica del Bronx a Oceanside, Long Island, a uns trenta quilòmetres, i que encara anava i tornava cada dia a un magatzem de paper i cartó als West Vintens, a Manhattan, on era «interventor». Ell, Kramer, seria l’advocat… el cosmopolita… I ara, deu anys després, què havia passat? Vivia en una colònia de formigues que feia que les tres habitacions Període Colonial del vell a Oceanside semblessin San Simeon i agafava el tren D —el tren D!— per anar a la feina cada dia a… al Bronx!

Davant mateix dels ulls de Kramer, el sol començava a il·luminar els altres grans edificis dalt del turó, l’edifici on treballava, la Casa Gran del Bronx. L’edifici era un partenó prodigiós de pedra calcària bastit al començament dels anys trenta en l’estil Modern Civil. Tenia nou plantes i cobria tres blocs, des del carrer 161 al 158. Tenia un optimisme tan clar, qui havia somniat aquell edifici en aquella època!

Malgrat tot, el jutjat li removia l’ànima. Les quatre grans façanes eren absolutes joies d’escultura i baix relleu. Hi havia grups de figures clàssiques a cada cantonada. Agricultura, Comerç, Indústria, Religió, i les Arts, la Justícia, el Govern, la Llei i l’Ordre, i els Drets de l’Home —nobles romans portant togues al Bronx! Un somni tan daurat d’un futur apol·lini!

Avui, si un d’aquells encantadors xicots clàssics baixés d’allà, no sobreviuria prou per arribar al carrer 162 i prendre un Choc-o-pop o un Shark blau. L’atracarien només per fotre-li la toga. No era cap broma, aquest barri, el 44. Pel costat del carrer 158, el jutjat dominava el parc Franz Sigel, que des d’una finestra de la sisena planta era una bella mostra de paisatgística estil anglès, una aventura sentimental d’arbres, arbusts, gespa i afloraments de roca que s’estiraven pel costat sud del turó. Però pràcticament ningú llevat d’ell no coneixia ja el nom del parc Franz Sigel, perquè ningú amb mig cervell al cap no s’atreviria a entrar-hi i arribar a la placa que en portava el nom. Precisament la setmana abans un pobre diable havia estat acoltellat i havia mort a les deu del matí en un dels bancs de ciment que havien estat col·locats al parc el 1971 durant la campanya «Proveïu amenitats urbanes per revitalitzar el parc Franz Sigel i reclameu-lo per a la comunitat». El banc era tres metres a l’interior del parc. Algú va matar-lo a causa de la seva ràdio portàtil, una de les grans, conegudes al despatx del fiscal com a carteres de documents del Bronx. Ningú del despatx del fiscal no anava al parc els dies de sol de maig a dinar, ni tan sols algú que pogués aixecar cent quilos, com era el seu cas. Ni tan sols els funcionaris del jutjat, amb uniforme i que portaven legalment un 38, no feien mai una cosa d’aquestes. S’estaven dins de l’edifici, aquesta illa fortalesa del Poder, dels blancs, com ell, aquest Gibraltar de la pobra i trista Mar de Sargassos del Bronx.

Al carrer que era a punt de travessar, avinguda Walton, hi havia alineades tres furgonetes de color de taronja i blaves del Departament de Presons, esperant per entrar al garatge de servei de l’edifici. Les furgonetes eren cangurs i portaven presos de la Casa de Detenció del Bronx, Rikers Island, i del Tribunal Criminal del Bronx, un bloc més endavant, per comparèixer davant del Suprem Tribunal del Bronx, el jutjat que tractava casos criminals greus. Els jutjats eren als pisos de dalt, i els presos eren portats al garatge de servei. Anaven amb ascensor a les cel·les dels pisos dels jutjats.

No podies veure dins els cangurs, perquè tenien les finestres tapades amb una xarxa gruixuda de filferro. A Kramer no li calia mirar. Dins d’aquells cangurs hi havia els habituals negres i llatins, més un ocasional jove italià del barri de l’avinguda Arthur i de tant en tant un xicot irlandès de Woodlawn o algun extraviat que havia tingut la poca sort de triar el Bronx per ficar-se en problemes.

—La teca —va dir-se Kramer. Qualsevol persona que el mirés hauria vist que els llavis se li bellugaven quan ho va dir.

Uns quaranta-cinc segons després sabria que algú, realment, el mirava. Però en aquell moment no hi havia res més que l’habitual, els cangurs de color de taronja i blaus i ell dient-se: «La teca».

Kramer havia arribat a aquell punt baix de la vida d’un ajudant de fiscal del Bronx que és assaltat per Dubtes. Cada any, quaranta mil persones, quaranta mil incompetents, imbècils, alcohòlics, psicòpates, pallassos, bones ànimes empeses a alguna terrible fúria terminal, i persones que només podien ser descrites com a malvades, eren arrestades al Bronx. Set mil eren portades a barra i acusades i després entraven en la gola del sistema criminal de justícia —aquí mateix— per la portalada cap a Gibraltar, on hi havia els cangurs alineats. Això significava uns 150 nous casos, 150 nous cors bategants i mirades taciturnes, cada setmana que els jutjats i l’oficina del fiscal del Bronx estaven oberts. I per què? De la mateixa manera, cada dia es cometien els mateixos crims estúpids, lúgubres, patètics, horribles. Què aconseguia realitzar l’ajudant del fiscal, qualsevol d’ells, amb tot aquest remenament incessant de la immundícia? El Bronx es va ensorrar i va declinar una mica més, i una mica més de sang s’assecava a les esquerdes. Els Dubtes! Una cosa es realitzava sens dubte. El sistema era alimentat, i aquells cangurs portaven la teca. Cinquanta jutges, trenta-cinc escrivents, 245 ajudants del fiscal, un fiscal. Pensar en el fiscal va fer que Kramer torcés els llavis amb un somriure, perquè certament Weiss era allà dalt a la sisena planta en aquest moment cridant al Canal 4 o 7 o 2 o 5 sobre la cobertura de televisió que no va tenir ahir i que vol avui —i sap Déu quants advocats criminalistes, advocats de costes legals, periodistes, escrivents, funcionaris del jutjat, funcionaris de presons, funcionaris de llibertat condicional, assistents socials, funcionaris de fiances, investigadors especials, psiquiatres forenses —quin vast eixam ha de ser alimentat! I cada matí la teca arribava, la teca i els Dubtes.

Kramer acabava precisament de posar un peu al carrer quan un gros Pontiac Bonneville blanc va passar a gran velocitat, un autèntic vaixell, amb sortints prodigiosos, al davant i al darrere, la mena de fragata de 6 metres que van deixar de fabricar pels volts de 1980. Va venir xiriguejant i caient en picat per parar a la cantonada. La porta del Bonneville, una envergadura gegantina de xapa de metall emmotllat, amb prop d’un metre i mig, es va obrir amb un soroll trist, i un jutge que es deia Myron Kovitsky va sortir. Tenia uns seixanta anys, era baix, prim, calb, nerviüt, amb un nas punxegut, ulls enfonsats, i un somriure taciturn a la boca. Per la finestra del darrere del Bonneville, Kramer va veure que una silueta lliscava cap al seient del conductor que el jutge havia deixat vacant. Era certament la seva dona.

El soroll de l’enorme porta del cotxe obrint-se i la vista d’aquesta figureta sortint eren depriments. El jutge, Mike Kovitsky, arriba a la feina en un iot nou-ric de pràcticament fa deu anys. Com a jutge del Suprem Tribunal, guanya 65.100 dòlars. Kramer se sabia els sous de memòria. Es quedava potser amb 45.000 després dels impostos. Per a un home de seixanta anys en els graons més alts de la professió legal, era patètic. Al centre… al món d’Andy Heller… pagaven això per començar a persones acabades de sortir de la facultat. I aquest home amb un cotxe que fa tuop cada vegada que obre la porta és dalt de la jerarquia aquí a l’illa fortalesa. Ell, Kramer, ocupava una posició incerta al mig. Si sabés fer el seu joc i aconseguís congraciar-se amb l’organització democràtica del Bronx, aquesta —tuop!— era l’eminència a què podia aspirar d’aquí a tres dècades.

Kramer era a mig travessar el carrer quan allò va començar:

—Ep! Kramer!

Era una veu enorme. Kramer no sabia d’on venia.

—Tu, xuclacigales!

Quèèè? Això el va fer parar. Una sensació —un so— com d’un rierol irrompent li va omplir el crani.

—Eh, Kramer, tros de merda!

Era una altra veu. Ells…

—Ep! Cabronàs!

Les veus venien del darrere del cangur, la furgoneta taronja i blava, la més a prop seu, a no més de deu metres. No els podia veure. No els podia distingir a través de la xarxa sobre les finestres.

—Ep! Kramer! Marieta! Fes-me un petó al cul!

—Eeeh, hoooome, fot-la pel cuuuul! Fot-la pel cuuuul!

Una veu llatina. El mateix barbarisme de la pronúncia clavava el ganivet una mica més.

—Ep! Cara de merda!

—Aaaaaai! Xucla-me-la, tu, Xuclaaa-me-la!

—Ep! Kramer! Menja-me-la!

—Aaaaaai! Hoooome! Fot! Foooot!

Era un cor! Una pluja d’escombraries! Un Rigoletto vingut de la claveguera, de la gola rància del Bronx!

Kramer encara era al mig del carrer. Què havia de fer? Va mirar el cangur. No hi podia fer res. Quins?… Quins… d’entre aquella processó infinita de negres i llatins sinistres… Però no! No miris! Va apartar els ulls. Qui ho mirava? Acceptaria simplement aquest increïble insult i continuaria caminant fins a l’entrada de l’avinguda Walton, mentre li llançaven cada vegada més insults a sobre, o els afrontaria?… Afrontar-los? Com?… No! Fingiria que no era a ell que cridaven…, Qui ho podria endevinar?… Continuaria pujant el carrer 161 i faria el revolt cap a l’entrada principal! Ningú havia sabut que era ell! Va examinar la vorera a l’entrada de l’avinguda Walton, que era a prop dels cangurs… Res llevat dels pobres, tristos, ciutadans de sempre… Havien parat. Miraven la furgoneta… El guàrdia! El guàrdia de l’entrada de l’avinguda Walton el coneixia! El guàrdia sabria que ell intentava anar-se’n i oblidar tota la història! Però el guàrdia no era allà… Probablement s’havia ficat al portal per no haver de fer res. Després Kramer va veure Kovitsky. El jutge era a la vorera a uns cinc metres de l’entrada. Era allà, dret, mirant el cangur. Després va mirar directament Kramer. Merda! Em coneix! Sap que m’estan escridassant, a mi! Aquest baldufa que acaba de sortir —tuop!— del seu Bonneville, es trobava entre Kramer i la seva retirada ben educada.

—Ep, Kramer! Merdós!

—Eh! Cuc calb!

—Aaaaai! Per què no t’abaixes els pantalons? Fica’t la calba al cul!

Calb? Ell no era calb. Perdia una mica de cabell, malparits, però estava molt lluny de ser calb! Espera’t! Ara no anava per ell —havien llucat el jutge, Kovitsky. Ara tenien dos fitons.

—Ep! Kramer! Què portes a la bossa, tio?

—Ei, pet calb!

—Que t’enllustres el cervell?

—Que portes els ous a la bossa, Kramer?

Hi estaven ficats tots dos plegats, ell i Kovitsky. Ara no podia fer la cursa final fins a l’entrada del carrer 161. Així, va continuar travessant el carrer. Se sentia com si estigués sota l’aigua. Va fer una mirada a Kovitsky. Però Kovitsky ja no el mirava. Es dirigia directament a la furgoneta. Anava amb el cap baix. Treia foc pels queixals. Li podies veure el blanc dels ulls. Les seves pupil·les eren com dos rajos de la mort candents precisament sota les parpelles superiors. Kramer l’havia vist en el tribunal així… amb el cap baix i els ulls inflamats.

Les veus dins el cangur van intentar fer-lo tornar enrere.

—Què mires, tu, cigala marcida?

—Ahhhhhh, vine! Vine, cigala de cuc!

Però el cor estava perdent el ritme. No sabien què fer amb aquesta petita fúria nerviüda.

Kovitsky va caminar fins al cangur i va intentar mirar a través de la xarxa. Va posar-se les mans a la cintura.

—Eh, on et creus que mires?

—Xit! Ja et donaré alguna cosa per mirar, germà!

Però perdien vapor. Ara Kovitsky va dirigir-se al davant de la furgoneta. Va llançar aquells ulls inflamats al conductor.

—Que… no… sent… això? —va dir el jutge, assenyalant el darrere del cangur.

—Què? —va preguntar el conductor—. Què?

No sabia què dir.

—Què carai passa? Està sord? —va preguntar Kovitsky—. Els seus presos… els seus… presos… Vostè és un funcionari del Departament de Presons…

Va començar a sacsejar el dit a l’home.

—Els seus… presos… Vostè deixa que els seus presos diguin… aquesta merda… als ciutadans d’aquesta comunitat i als funcionaris d’aquest jutjat?

El conductor era un home gras, moreno, rabassut, al voltant dels cinquanta, o algun llardós d’edat mitjana, funcionari públic de tota la vida… I tot seguit els ulls i la boca se li van obrir, sense que li sortís cap so, i va aixecar les espatlles, va girar els palmells amunt i les puntes dels llavis avall.

Era l’arronsament d’espatlles primordial dels carrers de Nova York, la mirada que deia: «Ehhhh, ca bols? Ca bols da mi?». I en aquest cas específic:

—Ca bol ca faci, entrar en aquesta gàbia amb aquella trepa?

Era el vell crit de clemència de Nova York, irrefutable i innegable.

Kovitsky va mirar l’home i va sacsejar el cap com quan es troba un cas desesperat. Després va girar-se i va anar al darrere del cangur.

—Que ve el Hymie!

—Unnh! Unnnh! Unnnhh!

—Xucla’m la cigala, Senyoria.

Kovitsky va mirar la finestra, intentant encara descobrir el seu enemic a través de la xarxa espessa. Després va inspirar a fons i va haver-hi un terrible so al seu nas i un retrò pregon al seu pit i a la gorja. Semblava increïble que un so tan volcànic pogués sortir d’un cos tan petit. I després va escopir. Va llançar un gargall prodigiós cap a la finestra de la furgoneta. Va encertar la xarxa de filferro i va quedar allà, una enorme ostra groga regalimant, part de la qual va començar a afluixar-se com un tros de xiclet o caramel repugnant i virulent amb un grumoll a sota. I allà va quedar, resplendent al sol perquè els que eren a dins, fossin qui fossin, ho poguessin contemplar de gust.

Això els va desconcertar. Tot el cor va parar. Durant un moment estrany i febril no hi havia res en el món, al sistema solar, a l’univers, en tota l’astronomia, llevat de la gàbia i aquest gargall resplendent, brollant, penjant, il·luminat.

Després, mantenint la mà dreta prop del pit perquè ningú a la vorera no ho pogués veure, el jutge els va mostrar un dit, va fer mitja volta sobre els talons i va dirigir-se a l’entrada de l’edifici.

Era a mig camí de la porta quan van reprendre l’alè.

—Ehhhh, a fotre, també, home!

—Voools… veeeure… prova-ho…

Però ja havien perdut l’entusiasme. L’entusiasme taciturn de l’alçament del cangur s’havia apagat davant d’aquell homenet valerós, furiós i encès d’ira.

Kramer va cuitar darrere Kovitsky i el va aconseguir quan era a l’entrada del carrer Walton. Havia d’aconseguir-lo. Havia de fer-li saber que estava del tot amb ell. Els insults es dirigien a tots dos.

El guàrdia havia reaparegut a la porta.

—Bon dia, jutge —va dir, com si fos un altre dia igual a l’illa fortalesa de Gibraltar.

Kovitsky a penes el va mirar. Estava preocupat. Anava capbaix.

Kramer li va tocar l’espatlla.

—Eh, jutge, vostè és collonut! —Kramer va somriure, com si els dos homes acabessin de lliurar una gran batalla, costat per costat—. Han callat! No m’ho podia creure! Han callat!

Kovitsky va parar i va mirar Kramer de cap a peus com si mirés algú que mai no hagués vist abans.

—Fotudament inútil —va dir el jutge.

Em culpa perquè no he fet res, perquè no l’he ajudat —però va comprendre tot seguit que Kovitsky parlava realment del conductor del cangur.

—Bé, el pobre malparit —va dir Kovitsky—, està aterrit. Jo tindria vergonya si tingués una feina d’aquelles i estigués fotudament aterrit.

Semblava que parlava més per a si mateix que per a Kramer. Va continuar parlant d’aquest no sé què fotut i d’aquell no sé què fotut. El llenguatge groller a penes es registrava en Kramer. El jutjat era com l’exèrcit. Des dels jutges fins als guàrdies es feia servir aquest adjectiu o participi, o el que fos que li diguessin, per a tots els objectius, i, passats els primers temps, es tornava tan natural com respirar. No, el cervell de Kramer corria més. Temia que les pròximes paraules que sortissin de la boca del jutge fossin «Per què carai vostè s’ha quedat allà fotudament parat sense fer res?». Ja s’inventava excuses. «No sabia d’on venia allò… no sabia si venia del cangur o…».

La il·luminació fluorescent donava al rebedor l’ambient somort tòxic d’una clínica de rajos X.

—… aquest afer del Hymie —deia Kovitsky. Després va fer a Kramer una mirada que exigia clarament una resposta.

Kramer no sabia de quin carai ell havia parlat.

—Hymie?

—Sí, «que ve el Hymie» —va dir Kovitsky—. «Cigala de cuc». Quina diferència fa, «cigala de cuc»? —Va riure, genuïnament divertit amb la idea—. «Cigala de cuc». Però «Hymie». Això és un verí fotut. És odi! És antisemític. I per què? Sense els jueus encara estarien posant asfalt i examinant els tambors de les pistoles a Carolina del Sud, és el que estarien fotudament fent, els malparits.

Una alarma es va disparar. Un timbre frenètic va omplir el vestíbul. Xocava en onades contra les orelles de Kramer. El jutge Kovitsky va haver d’aixecar la veu perquè l’altre el sentís, però ni tan sols no va mirar al voltant. Kramer no va ni pestanyejar. L’alarma volia dir que un pres s’havia escapat o algun germà escanyolit d’algun facinerós havia empunyat un revòlver al tribunal, o algun llogater gros havia agafat un funcionari de 65 quilos. O potser era només un foc. Les primeres vegades que Kramer havia sentit l’alarma a l’illa fortalesa de Gibraltar, els ulls li havien saltat i s’havia preparat per a l’enrenou d’un grup de guàrdies amb sabates militars de cuir i empunyant els 38, que corrien pels terres de marbre intentant aconseguir algun guillat amb bambes que, incitat per la por, fa els cent en 8.4. Però, passat algun temps, va començar a ignorar-ho. L’alerta roja, pànic i confusió era l’estat normal a l’edifici. Al voltant de Kramer i del jutge tothom girava el cap en totes les direccions. Unes cares tan tristes… Entraven a Gibraltar per primera vegada, sap Déu en quines tristes missions.

Immediatament Kovitsky mirava el terra i deia:

—… és això, Kramer?

—Això? —va dir Kramer intentant desesperadament saber de què parlava el jutge.

—Aquestes fotudes sabates —va dir Kovitsky.

—Ah, sabates —va dir Kramer—. Són sabates de córrer, jutge.

—Alguna cosa que en Weiss s’ha inventat?

—Noooo —va dir Kramer, rient per sota el nas com si hagués estat mogut per l’agudesa del jutge.

—Fent jogging per la Justícia? És això el que l’Abe us obliga a fer, córrer per la Justícia?

—No, no, no. —Més rialles i un gran somriure, ja que era obvi que a Kovitsky li agradava aquesta frase, jogging per la Justícia.

—Ostres, cada xicot que fot una Poma Vermella al meu jutjat porta aquestes maleïdes coses, i ara vosaltres també?

—Nooo.

—Es creu que entrarà a la meva sala amb aquest aspecte?

—Nooooooo! No em passaria pel cap, jutge.

L’alarma continuava. Les noves persones, les noves cares tristes que mai no havien estat abans a l’interior d’aquesta ciutadella, miraven al voltant amb els ulls grossos i les boques obertes, i van veure un blanc vell i calb amb un vestit gris i camisa blanca, corbata, i un blanc jove que es tornava calb amb un vestit gris i camisa blanca i corbata, drets i conversant, somrient, xerrant de pressa, despreocupadament, i si aquests dos blancs, tan òbviament part del Poder, eren allà drets, sense aixecar ni una cella, no podia ser res greu.

Quan l’alarma va sonar al seu cap, Kramer va quedar encara més deprimit.

En aquell moment i allà mateix, va prendre una decisió. Faria alguna cosa —alguna cosa sensacional, alguna cosa temerària, alguna cosa desesperada, costés el que costés. Sortiria d’aquí. S’aixecaria dels fems. Encendria el cel, agafaria la Vida per a si mateix…

Veuria de nou la noia del pintallavis marró, tan cert com si ella estigués al seu costat en aquell lloc trist i macabre.