13. L’ANGUILA LLUENT

Kramer i els dos detectius, Martin i Goldberg, van arribar a les Torres Edgar Allan Poe pels volts d’un quart de cinc en un sedan Dodge sense identificació policial. La manifestació estava fixada per a les cinc. Era un projecte urbanístic fet durant la campanya de la Gespa Verda, que pretenia acabar les barriades pobres. La idea era construir torres d’apartaments en un paisatge de gespa on els joves poguessin jugar i els vells poguessin seure sota els arbres, prop de caminets sinuosos. En la realitat, durant el primer mes la joventut juganera va trencar, tallar o arrencar els arbres i qualsevol vell prou ximple per a seure prop dels caminets sinuosos hauria tingut el mateix tractament. El projecte ara era un enorme grup de torres de maons bruts sobre una placa de cendres i escombraries trepitjades. Amb les fustes verdes desaparegudes feia molt, els suports de ciment dels bancs semblaven ruïnes antigues. El moviment de les marees humanes de la ciutat, causades per les marees de treball humà, no havia afectat les Torres Edgar Allan Poe, on la taxa d’atur era almenys d’un 75 per cent. El lloc no era més animat a un quart de cinc que al migdia. Kramer no hi va veure una sola ànima, llevat d’un petit grup de nois adolescents corrent prop de les guixades a la base dels edificis. Les guixades estaven mig esborrades. Els maons bruts, amb tots els seus torrents de formigó, deprimien fins i tot els colors dels esprais.

Martin va afluixar la marxa i va deixar que el cotxe llisqués una mica. Eren al carrer principal, davant l’Edifici A, on la manifestació havia de tenir lloc. No hi havia ningú, excepte un adolescent esprimatxat al mig del carrer treballant a la roda d’un cotxe. El cotxe, un Camaro vermell, tenia el morro ficat en un espai d’aparcament al costat del revolt. El darrere sortia cap al carrer. El noi portava uns texans negres, una samarreta negra i bambes llistades. Seia a la gatzoneta amb una clau anglesa a les mans.

Martin va parar el cotxe a uns tres metres escassos d’ell i va parar el motor. El noi, sempre a la gatzoneta, va mirar el Dodge. Martin i Goldberg eren al seient del davant i Kramer al darrere. Martin i Goldberg només seien allà, mirant endavant. Kramer no sabia què feien. Després Martin va sortir. Portava una jaqueta folrada de color torrat, una camisa polo i un parell de pantalons grisos amb un aspecte barat. Va anar fins al xicot, es va ajupir cap a ell i va preguntar:

—Què cony fots?

Ni tan sols no ho va dir d’una manera simpàtica.

—Res. Arreglar una tapadora de roda.

—Arreglar una tapadora de roda? —va preguntar Martin, amb la veu plena d’insinuacions.

—Sííííííííí…

—I sempre deixes el cotxe així, enmig del fotut carrer?

El noi va aixecar-se. Feia més d’un metre vuitanta. Tenia uns braços llargs i musculosos i mans poderoses, una de les quals agafava la clau anglesa. Amb la boca oberta, va mirar Martin, que de sobte va semblar un nan. Les espatlles estretes de Martin semblaven inexistents sota la jaqueta. No portava cap insígnia de la policia. Kramer no podia creure’s el que veia. Eren aquí al Bronx del sud, a uns trenta minuts d’una manifestació protestant contra les mancances de la Justícia Blanca, i Martin desafiava un xicot negre el doble de la seva grandària amb una clau anglesa a la mà.

Martin va inclinar el cap a una banda i va mirar la cara incrèdula del noi sense ni tan sols parpellejar. Aparentment el xicot va trobar allò extremament estrany perquè no es va moure ni va dir res. Ara mirava al Dodge i es va trobar davant per davant la cara grossa i carnosa de Goldberg amb les seves fenedures en el lloc dels ulls i el bigoti caigut. Després va mirar de nou Martin i va fer una cara valenta i enfadada.

—Només arreglo una tapadora de roda, tio. Que n’heu de fer res?

Abans d’arribar a la paraula res, ja s’apartava de Martin amb el que semblava un pas per saltar. Va obrir la porta del Camaro i va llançar la clau anglesa al seient de darrere, va arribar al lloc del conductor, va entrar, va engegar el cotxe, va treure’l del lloc d’estacionament i va marxar. El Camaro va fer un gran udol gutural. Martin va tornar al Dodge i es va posar darrere el volant.

—Et recomanaré per a una medalla de relacions comunitàries, Marty —va dir Goldberg.

—Ha tingut sort que no li he volgut fer una verificació d’identitat —va dir Martin—. D’altra banda, aquest es l’únic parc d’estacionament de tot el bloc.

I es pregunten per què la gent els odia al ghetto, va pensar Kramer. Però en aquell mateix moment es va meravellar… meravellar! Ell, Kramer, era prou gros i fort per a lluitar amb aquell xicot amb una clau anglesa i potser l’hauria pogut vèncer. Però ell hauria hagut de fer-ho. Si l’hagués afrontat, hauria arribat immediatament a la fase de lluita. Però Martin sabia des del començament que no hi arribaria. Sabia que alguna cosa en els seus ulls faria que el xicot sentís el Bòfia Irlandès Que No Es Fa Enrere. És clar, no feia cap mal tenir Goldberg assegut allà amb la seva pinta de Pinxo Sense Escrúpols i no feia cap mal tenir un 38 sota l’americana. Tanmateix, Kramer sabia que ell no hauria fet el que aquest petit i ultratjant campió pes ploma de la raça havia fet, i per cinc-centena vegada en la seva carrera com a ajudant del fiscal del Bronx va prestar homenatge silenciós a aquell misteriós i cobejat atribut masculí, els pebrots irlandesos.

Martin va aparcar el Dodge a l’espai que el noi havia deixat buit i tots tres es van asseure i van esperar.

—Una merda —va dir Martin.

—Eh, Marty —va dir Kramer, orgullós de tractar pel nom aquell model—, has sabut qui va donar aquella història al City Light?

Sense girar-se, Martin va dir:

—Un dels germans —donant la versió irlandesa de l’accent negre. Va girar el cap una mica i va tòrcer els llavis per indicar que era el que s’esperava i que no es podria fer res sobre el cas.

—Comprovaran tots els 124 cotxes o el que sigui?

—Sí. Weiss ha estat tot el dia tractant del cas.

—Quant de temps trigarà?

—Tres o quatre dies. Hi ha destinat sis homes. És el regne de la merda.

Goldberg va girar-se i va dir a Kramer:

—Què carai passa amb en Weiss? Es creu realment tot el que diuen els diaris?

—Només es creu això —va dir Kramer—. I qualsevol cosa relacionada amb el problema racial el fa sortir de polleguera. Com us he dit, aviat es presentarà a reelecció.

—Sí, però què carai li fa pensar que trobarem testimonis en aquesta manifestació, que és pura merda.

—No ho sé. Però són les instruccions que ell ha donat a en Bernie.

Goldberg va brandar el cap.

—Ni tan sols sabem on va ser la maleïda cosa. Te n’adones? Marty i jo hem recorregut tot el bulevard Bruckner amunt i avall i me cago’n dena si puc establir on va passar tot. Hi ha una altra cosa que el xicot va oblidar de dir a sa mare quan li va parlar de la matrícula: on collons va passar tot.

—Parlant d’això —va dir Kramer—, com és que un noi del projecte Poe sap com és un Mercedes?

—Oh, això sí que ho saben —va dir Martin sense girar el cap—. Els macarrons i estafadors tenen Mercedes.

—Sí —va dir Goldberg—. Ja no els interessen els Cadillacs. Veus aquests nois amb aquestes coses, aquestes estrelles dels Mercedes al voltant del coll.

—Si un xicot de per aquí s’inventa un cotxe per a una història inventada —va dir Martin—, el Mercedes és el primer en què pensarà. En Bernie ho sap, això.

—Bé, Weiss està preocupat pel cas, també —va dir Kramer. Va mirar al voltant una vegada més. L’enorme projecte estava tan encalmat que feia por—. Estàs segur que és aquí, Marty? No hi ha ningú.

—No et preocupis —va dir Martin—. Seran aquí. Tot és una merda.

Poc després una furgoneta de color de bronze va arribar al bloc i va parar al davant d’ells. En van sortir una dotzena d’homes. La majoria portaven bruses blaves de treball i granotes. Semblaven tenir poc més de vint o trenta anys. Un d’ells es destacava perquè era molt alt. Tenia un perfil angular i una grossa nou del coll i portava una arracada en una orella. Va dir alguna cosa als altres i van començar a treure uns pals llargs de la furgoneta. Eren els pals de les pancartes. Van posar les pancartes a la vorera. La meitat dels homes es van recolzar a la furgoneta i van començar a conversar i a fumar cigarrets.

—Jo he vist aquell carallot alt en algun altre lloc —va dir Martin.

—Em sembla que també l’he vist —va dir Goldberg—. Oh, merda, sí. És un dels galifardeus d’en Bacon, es diu Buck. Era en aquella cosa a la carretera de Gun Hill.

Martin es va asseure molt dret.

—Tens raó, Davey, és el mateix malparit. —Va mirar-lo, a l’altra banda del carrer—. Ja m’agradaria… —Va parlar d’una manera somiadora—: Si et plau, carallot, si et plau, fes només una cosa estúpida, carallot… Ara sortiré.

Martin va sortir del Dodge i va quedar-se dret a la vorera i va començar a moure els muscles i els braços d’una manera molt aparatosa, com un boxador relaxant-se. Aleshores Goldberg va sortir.

I Kramer va sortir també. Els manifestants a l’altra banda del carrer van començar a mirar-los.

Ara un d’ells, un xicot molt fort amb una brusa blava de treball i texans blaus, va travessar el carrer amb una Brandada de Macarró freda i va acostar-se a Martin.

—Ep! —va dir—. Són de la TV?

Martin va abaixar el mentó i va fer que no amb el cap, molt lentament, d’una manera que era una pura amenaça.

El negre el va mesurar amb els ulls i va dir:

—Aleshores, d’on ets, Jack?

—D’on no n’has de fer res, maca —va dir Martin.

El xicot va intentar corrugar el front i després va intentar un somriure, i no va aconseguir res ni amb una cosa ni amb l’altra llevat d’una cara plena de menyspreu irlandès. Va girar-se i va travessar el carrer de nou i va dir alguna cosa als altres i el que es deia Buck va mirar Martin. Martin va tornar-li la mirada amb un parell de làsers irlandesos. Buck va girar el cap i va reunir quatre o cinc dels altres al seu voltant en un grup. De tant en tant miraven Martin.

Ja feia alguns minuts que funcionava aquesta confabulació mexicana quan va arribar una altra furgoneta. Van sortir-ne alguns joves blancs, set homes i una dona. Semblaven estudiants universitaris, llevat d’una dona amb cabells rossos llargs i ondulats que començaven a esblanqueir-se.

—Què tal, Buck? —va cantar ella. Va anar fins a l’home alt amb l’arracada d’or, va allargar les dues mans i va somriure àmpliament. Ell li va agafar les mans, encara que sense cap entusiasme i va dir:

—Eh, com va ’xò, Reva?

La dona el va estirar cap a ella i el va besar en una galta i després en l’altra.

—Oh, no fotis, tu, ara —va dir Goldberg—. Aquella marfanta.

—La coneixes? —va preguntar Kramer.

—Sé qui és. És una fotuda comunista.

Després la dona blanca, Reva, va girar-se i va dir alguna cosa i un blanc i una blanca van tornar a la furgoneta i van descarregar més cartells.

En aquest moment va arribar una tercera furgoneta. Nou o deu blancs més van sortir, homes i dones, la majoria joves. Van treure un rotllo de teixit de la furgoneta i el van desenrotllar. Era una pancarta. Kramer va poder llegir les paraules EL PUNY GAI CONTRA EL RACISME.

—Què carai és això? —va dir.

—Són els marietes i les tortilleres —va dir Goldberg.

—Què cony foten aquí?

—Vénen a totes aquestes coses. Segur que els agrada l’aire fresc. Segur que es diverteixen.

—Però quina relació tenen amb aquest cas?

—A mi, no m’ho preguntis. La unió dels oprimits, diuen. Quan aquests grups necessiten gent, apareixen.

Així, allà hi havia unes dues dotzenes de manifestants blancs i una dotzena de negres, passant el temps, conversant i preparant les pancartes.

Ara va arribar un cotxe. Van sortir-ne dos homes. Un d’ells portava dues càmeres penjades del coll i una bossa amb el logo imprès THE CITY LIGHT. L’altre era un home alt, al voltant dels trenta anys, amb un nas llarg i cabells rossos. La seva pell clara tenia taques vermelles. Portava una jaqueta d’esport blava d’un tall poc corrent i, als ulls de Kramer, estranger. Sense cap motiu aparent, de sobte va trontollar cap a l’esquerra. Semblava en agonia. Va quedar-se immòbil a la vorera, es va guardar una llibreta de notes amb espiral, va tancar els ulls i va prémer les dues mans a les temples, els va fer massatges durant força estona, després va obrir els ulls, va fer ganyotes, va parpellejar i va mirar al voltant.

Martin va començar a riure.

—Mira aquella cara. Sembla que s’ha fotut tota una bóta de whisky. Aquest tipus té una ressaca que no s’aguanta.

Fallow va tentinejar de nou cap a l’esquerra, inclinant-se a babord. Alguna cosa anava malament amb el seu sistema vestibular. Era absolutament verinós, això, com si el cervell estigués embolicat amb fils membranosos, com els fils de les membranes d’una taronja, i cada contracció del seu cor estirés els fils i el verí s’espremés cap al seu sistema. Havia tingut mals de cap abans, però aquest era un mal de cap tòxic, extremament verinós…

On eren les multituds? S’havien equivocat de lloc? Semblava que hi havia un manat de negres i uns vint estudiants blancs al voltant. Una enorme pancarta deia EL PUNY GAI. Moviment Gai? Havia tingut por del soroll i de l’emoció, però ara estava preocupat pel silenci.

A la vorera, precisament davant seu, hi havia el mateix home negre alt amb l’arracada d’or que l’havia conduït aquí amb en Vogel feia dos dies. En Vogel. Va tancar els ulls. En Vogel l’havia portat a sopar al Leicester’s la nit passada com una mena de celebració (pagament?) per l’article… S’havia pres una vodka Southside… després una altra… Els morros de la bèstia!… il·luminats per un fulgor blau radioactiu!… Tony Stalk i Carolina Heftshank havien aparegut i Fallow va intentar excusar-se pel que havia passat amb l’amic d’ella, el jove Chirazzi, l’artista, i Caroline li va fer un somriure estrany i va dir que no es preocupés per allò, i ell va prendre una altra vodka Southside, i Caroline va continuar prenent frascati i escridassant Britt-Withers d’una manera molt ximple, i finalment ell va venir i ella va descordar-li la camisa i li va estirar els pèls del pit amb tanta força que ell va renegar, i aleshores Fallow i Caroline eren al despatx de Britt-Withers a dalt, on ell tenia un bull terrier d’ulls aigualits amb una cadena, i Caroline continuava mirant Fallow amb el seu somriure estrany, i ell va intentar descordar-li la brusa, i ella es va riure d’ell i el va tustar al cul, desdenyosament, però allò li va fer perdre el cap i —una agitació!, la bèstia es va bellugar a les profunditats gelades!— i ella va plegar el dit i el va cridar, i ell sabia que ella s’estava fotent d’ell, però de totes maneres va travessar el despatx, i allà hi havia una màquina —alguna cosa sobre una màquina i un fulgor blau radioactiu— i el monstre pujant a la superfície! —un espetec com de goma— gairebé la podia veure ara —gairebé!— i ella s’hi estava fotent, però a ell li era igual, i ella continuava prement alguna cosa, i el blau radioactiu guspirejava des de dins, i hi havia un brunzit, i ella va ajupir-se i el va recollir —l’hi va mostrar— gairebé el va poder veure, sempre pujant —la superfície es va trencar i li semblava els morros llefiscosos— i era com un bloc de fusta perfilat en una aura radioactiva contra un fons negre, i la bèstia continua mirant-lo des dels seus morros, i ell volia obrir els ulls per expulsar-la, però no podia, i el bull terrier va començar a rondinar, i Caroline ja no el mirava, ni tan sols per mostrar el seu menyspreu, i així ell la va tocar al muscle, però de sobte ella estava molt ocupada i la màquina continuava grinyolant i brunzint i grinyolant i brunzint i brillant amb un blau radioactiu, i després ella tenia una pila de fotos a la mà, i va córrer escales avall cap al restaurant i ell va continuar tombant-se cap a un costat i després li va venir un pensament terrible. Va córrer escales avall, que eren una espiral estreta i el van deixar encara més marejat. Al restaurant, tantes cares udolants i dents esmolades! —i Caroline Heftshank era prop del bar mostrant la foto a Cecil Smallwood i Billy Cortez, i després hi havia fotos pertot arreu, i ell corria per les taules entre les persones agafant les fotos…

Va obrir els ulls i va intentar mantenir-los oberts. El Bronx, el Bronx, era al Bronx. Va dirigir-se a l’home de l’arracada d’or, Buck. Continuava inclinant-se cap a babord. Se sentia marejat. Es preguntava si havia tingut un infart.

—Què tal? —va dir a Buck. Volia mostrar-se alegre, però allò va sortir només com un bleix. Buck el va mirar sense reconèixer-lo. Per això, va dir:

—Peter Fallow, del City Light.

—Oh, eh, com va ’xò?

El to de veu del negre era agradable però no entusiàstic. L’autor dels brillants èxits al City Light havia esperat entusiasme. El negre va reprendre la seva conversa amb la dona.

—Quan comença la manifestació? —va preguntar Fallow.

Buck va mirar distretament.

—Quan arribi el Canal 1. —Quan va arribar a la paraula arribi ja mirava de nou la dona.

—Però on és la gent?

Ell va mirar Fallow i va fer una pausa, com si intentés fer un càlcul.

—Seran aquí… tot seguit que arribi el Canal 1.

Feia servir la mena de veu que es fa servir amb algú que no té culpa de res però no és gaire llest.

—Ja ho veig —va dir Fallow, que no podia veure res—. Quan, ah, com vostè diu, arribi el Canal 1, ah… què hi haurà, doncs?

—Dóna-li el comunicat de premsa, Reva —va dir Buck. Una dona blanca amb una mirada intensa i boja va forfollar una bossa de vinil a la vorera, a prop dels seus peus, i li va lliurar dos fulls de paper cosits amb grapes. El paper, que era xerox —xerox! Blau radioactiu! Els morros!—, tenia la capçalera de l’Aliança del Poble Americà. Un titular, mecanografiat amb majúscules, deia: EL POBLE EXIGEIX ACCIÓ EN EL CAS LAMB.

Fallow va començar a llegir-lo, però les paraules s’apilonaven com gulaix al seu davant. Precisament en aquell moment va aparèixer un xicot blanc i bellugadís. Portava una americana de xeviot d’un mal gust terrible.

—Neil Flannagan, del Daily News —va dir ell—. Què passa?

La dona que es deia Reva li va donar un altre comunicat de premsa. Neil Flannagan, com el mateix Fallow, anava acompanyat per un fotògraf. Flannagan no tenia res a dir a Fallow, però els dos fotògrafs van començar a xerrar tot seguit. Fallow els podia sentir queixant-se de la feina. El fotògraf de Fallow, un homenet detestable que portava gorra, no parava de fer servir l’expressió «merda de feina». Semblava que els fotògrafs americans només sabien parlar amb gust d’allò, el seu fàstic de ser obligats a deixar la redacció i fer fotos. La dotzena de manifestants, mentrestant, estava clarament impassible per la presència de representants de dos dels diaris de la ciutat, The City Light i el Daily News. Continuaven prop de la furgoneta, sense expressar la seva ràbia, si en tenien cap, sobre les injustícies fetes a Henry Lamb.

Fallow va intentar una vegada més llegir el comunicat de premsa però va desistir. Va mirar al voltant. Les Torres Poe continuaven tranquil·les; d’una manera anormal, donada la seva grandària. A l’altra banda del carrer hi havia tres blancs. Un era un homenet amb una jaqueta de color torrat, un home gros i porcí amb uns bigotis caiguts que portava una jaqueta isotèrmica, i un home que s’estava tornant calb, amb faccions musses, que duia un vestit gris barat i una corbata ianqui llistada. Fallow es va preguntar qui devien ser. Però sobretot volia dormir. Es preguntava si podria dormir dret, com els cavalls.

De sobte, va sentir que la dona, Reva, deia a Buck:

—Em sembla que són ells.

Tots dos van mirar el final del carrer. Semblava que els manifestants prenien vida.

Pujant pel carrer hi havia una gran furgoneta blanca. Al costat, en grans lletres, duia la inscripció: L’l EN DIRECTE. Buck, Reva i els manifestants van començar a dirigir-se a la furgoneta. Neil Flannagan, els dos fotògrafs i, finalment, el mateix Fallow, s’hi van arrossegar al darrere. El Canal 1 havia arribat.

La furgoneta va deturar-se i del seient dels passatgers va sortir un xicot amb un gran cap encrespat de cabells foscos i arrissats, i una jaqueta d’esport blau marí i pantalons torrats.

—Robert Corso —va dir Reva amb reverència.

Les portes dels costats de la furgoneta es van obrir i van sortir dos xicots amb texans, suèters i bambes. El conductor va continuar al volant. Buck va córrer.

—Ehhhhhh! Robert Corso! Com va ’xò, home?

De sobte Buck tenia un somriure que il·luminava tot el carrer.

—Molt bé! —va dir Robert Corso, intentant sonar també entusiàstic—. Molt bé.

Era obvi que no tenia punyetera idea de qui era aquest negre amb una arracada.

—Què vols que fem? —va preguntar Buck.

El xicot bellugadís va interrompre:

—Hola, Corso. Neil Flannagan, Daily News.

—Què tal?

—Què vols que…

—On heu estat?

—Què vols que…

Robert Corso va mirar el rellotge.

—Són només un quart menys cinc de sis. Sortirem en directe a les sis. Tenim molt de temps.

—Sí, però jo he d’enviar material com a màxim fins a les set.

—Què vols que fem?

—Bé… eh! —va dir Robert Corso—. No ho sé. Què faríeu si jo no fos aquí?

Buck i Reva el van mirar amb petits somriures divertits, com si ell estigués fent una broma.

—On és el reverend Bacon, i la senyora Lamb? —va preguntar Robert Corso.

—A l’apartament de la senyora Lamb —va dir Reva. Fallow s’ho va prendre malament. Ningú no s’havia molestat a informar-lo d’això.

—Eh, quan vulguis —va dir Buck.

Robert Corso va sacsejar el seu gran cap encrespat. Va murmurar:

—Bé, carai, jo no puc fer-ho per vosaltres. —Després, vers Buck—: Ens costarà una mica de temps muntar-ho. Em sembla que la vorera és el millor lloc. Vull els edificis com a rerefons.

Buck i Reva van començar a treballar. Van començar a fer gestos i a donar instruccions als manifestants que ara van tornar a la seva furgoneta i van començar a agafar els pals de les pancartes apilonats a la vorera. Algunes persones havien començat a venir de les Torres Poe.

Fallow va desistir de Buck i Reva i es va apropar a Robert Corso.

—Perdoni —va dir—. Sóc Peter Fallow, del City Light. És cert el que he sentit a dir que el reverend Bacon i la senyora Lamb són aquí?

—Fallow? —va dir Robert Corso—. L’autor dels reportatges?

Va allargar la mà i va encaixar la de Fallow amb entusiasme.

—Crec que sí.

—Vostè és el responsable que estiguem ara en aquest forat —va dir ell amb un somriure de reconeixença.

—Em sap greu.

Fallow va sentir una gran satisfacció. Era la mena de tribut que sempre havia esperat, però no havia esperat rebre’l d’una persona de la TV. Robert Corso va posar-se seriós.

—Creu que en Bacon juga net en aquest cas? Bé, és clar que sí.

—Vostè no s’ho creu? —va preguntar Fallow.

—Oh, bé, mai no ho saps, amb en Bacon. És molt maula. Però quan vaig entrevistar la senyora Lamb, vaig quedar impressionat, per dir-li la veritat. Em sembla bona persona… és intel·ligent, té una feina, un apartament petit i bonic. Vaig quedar impressionat. No ho sé… me la crec. Què en pensa?

—Ja l’ha entrevistada? Pensava que l’entrevistaria aquí.

—Bé, sí, però només per embolicar-la. Sortim en directe a les sis.

—Per embolicar-la… Em penso que no sé res d’embolicar.

Però la ironia es va perdre per al nord-americà.

—Bé, el que fem és, jo he estat aquí amb un equip aquesta tarda, després que sortís la seva notícia. Moltes gràcies per això! Realment m’agrada molt treballar al Bronx. Sigui com sigui, hem entrevistat la senyora Lamb i un parell de veïns i hem fet una mica del bulevard Bruckner i de l’indret on el pare del xicot va ser assassinat i tot allò, i alguns fotogrames del noi. Així, ja tenim la major part de la cosa en cinta. Uns dos minuts, i el que fem ara és: sortim en directe durant la manifestació i després passem la cinta i tornarem al directe i l’embolicarem amb un segment en directe. Això és embolicar.

—Però, què mostrareu? No hi ha ningú aquí llevat d’aquesta colla. La majoria són blancs. —Fallow va fer un gest assenyalant Buck i Reva.

—Oh, no es preocupi. Hi haurà molta gent tot seguit que el nostre telescopi aparegui.

—El vostre telescopi?

—La nostra emissora.

Robert Corso va mirar la furgoneta. Fallow va seguir els seus ulls. Podia veure els dos homes a dins amb texans blaus.

—La vostra emissora. A propòsit, on és la competència?

—La competència?

—Els altres canals de televisió.

—Oh, ens van prometre l’exclusiva.

—De debò? Qui?

—Bacon, em sembla. És el que no m’agrada en tot això. Bacon sap manipular les coses molt bé. Té línia directa amb el meu productor, Irv Stone. Coneix l’Irv?

—Em sembla que no.

—Però n’ha sentit a parlar?

—Ummm, realment no.

—Ha guanyat una colla de premis.

—Ummm.

—Irv és… bé, Irv és collonut, però és un d’aquells malparits que era un radical universitari als anys 60, quan feien les manifestacions contra la guerra i tot allò. Es creu que Bacon és el líder romàntic del poble. A mi em sembla que no passa d’un fotut manipulador d’homes. Però, de totes maneres, va prometre a Irv una exclusiva si ho emetíem en directe a les sis.

—Està molt bé. Però per què vol fer això? Per què no vol que els altres canals siguin aquí?

—Perquè d’altra manera no aconseguiria res. Li garanteixo que cada dia hi ha vint o trenta manifestacions a Nova York i totes lluiten per aconseguir cobertura. D’aquesta manera ell sap que li donarem molta atenció. Si ens hi molestem fins al punt d’enviar la unitat mòbil i si sortim en directe i si pensem que tenim una exclusiva, aleshores anirem al cap de l’informatiu. Serà en directe i serà gran, i demà el 5 i el 7 i el 2 i la resta es pensaran que val més fer també la cobertura de la notícia.

—Ja ho veig —va dir Fallow—. Hmmmm… Però com pot ell garantir, com diu, una exclusiva? Què pot impedir els altres, ah, canals de venir?

—Res, excepte que no els diu l’hora ni el lloc.

—No ha tingut tanta consideració amb mi, oi? —va dir Fallow—. Veig que el Daily News sembla que sap l’hora i el lloc.

—Sí —va dir Robert Corso—, però vosaltres heu tingut l’exclusiva durant dos dies. Ara li cal deixar que els altres diaris hi entrin. —Va fer una pausa. La seva bella cara americana, amb cabells encrespats, semblava malenconiosa—. Però li sembla una història legítima, oi?

—Oh, sens dubte —va dir Fallow.

Corso va dir:

—Aquest Henry Lamb és… era… un xicot molt maco. Un estudiant de matrícula, sense antecedents penals, un xicot tranquil, sembla que agradava als veïns… Vostè no pensa el mateix?

—Oh, sens dubte —va dir el creador de l’estudiant de matrícula.

Reva es va acostar:

—Estem a punt. Només et cal dir quan.

Robert Corso i Fallow van mirar la vorera, on les tres dotzenes de pancartes s’alineaven informalment. Duien els mànecs dels pals de les pancartes al muscle, com armes de fusta.

Robert Corso va dir:

—Bacon és a punt? I la senyora Lamb?

Reva va dir:

—Bé, m’ho has de dir, a mi o a en Buck. El reverend Bacon no vol baixar amb la senyora Lamb i quedar-se per aquí fent temps. Però està a punt.

—Molt bé —va dir Robert Corso. Va girar-se cap a la furgoneta L’1 EN DIRECTE—. Eh, Frank? A punt?

Des de l’interior de la unitat mòbil:

—A punt!

Va començar un soroll brunzent. Del sostre de la furgoneta va aixecar-se un mànec argentat, un cilindre. Lligada al cim del mànec hi havia una pancarta o una bandera taronja lluent. No, era un cable, un cable molt aïllat, ample però pla, com una anguila elèctrica. L’anguila elèctrica taronja s’enrotllava en espiral al voltant del mànec. El mànec argentat i l’espiral color de taronja van continuar aixecant-se, aixecant-se, aixecant-se. El mànec tenia diverses seccions, com un telescopi, i pujava, pujava, pujava, i la furgoneta brunzia i brunzia i brunzia.

De les torres silencioses del projecte, que ja no eren silencioses, va començar a sortir gent. Un soroll d’ebullició, el soroll bullent de moltes veus, va començar a aixecar-se. Vet-los aquí, homes, dones, grups de nois, criatures, amb els ulls enganxats a la llança argentada i color de taronja que pujava i la seva pancarta color de taronja radioactiu.

Ara el mànec s’havia aixecat dos pisos i mig per sobre del carrer, amb la seva anguila color de taronja al voltant. El carrer i la vorera ja no eren buits. Una enorme i animada multitud s’havia reunit al voltant. Una dona va cridar: «Robert Corso!». El Canal 1! L’home de cabells encrespats de la TV!

Robert Corso va mirar cap als manifestants, que havien format un oval mandrós a la vorera i començaven a marxar. Buck i Reva eren a prop. Buck tenia un megàfon a la mà. No apartava els ulls de Robert Corso. Després Robert Corso va mirar el seu equip. El seu cameràman era a uns dos metres. La cambra semblava molt petita al costat de la unitat mòbil i l’enorme mànec, però la multitud estava embadalida pel seu ull profund i amb cataractes. La cambra ni tan sols no funcionava, però cada vegada que el cameràman es girava per parlar amb l’home del so i el gran ull girava, una gran ondulació recorria la multitud, com si la màquina tingués el seu propi ímpetu cinètic invisible.

Buck va mirar Robert Corso i va aixecar una mà, amb el palmell cap amunt, que preguntava: «Quan?». Robert Corso va arronsar les espatlles i després penosament va assenyalar Buck amb el dit. Buck va aixecar el megàfon cap a la boca i va cridar:

—Què volem?

—Justícia! —van cantar tres dotzenes de manifestants. Les seves veus sonaven terriblement fluixes contra el teló de fons de la multitud, les torres i l’esplèndida llança argentada de L’l EN DIRECTE.

—QUÈ ENS DONEN?

—Ra-cisme!

—QUÈ VOLEM?

—Justícia!

Van cridar una mica més, però no gaire.

—QUÈ ENS DONEN?

—Ra-cisme!

Sis o vuit nois de poc més de deu anys s’empenyien els uns als altres, rient i lluitant per entrar en la línia de visió de la cambra. Fallow va posar-se a una banda de l’estrella, Robert Corso, que agafava el micròfon però no deia res. L’home amb el megàfon d’alta tecnologia va acostar-se a la línia oval dels manifestants i la multitud ondulava com a reacció. Les pancartes van sorgir: LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS BLANCA… LAMB: MORT PER LA INDIFERÈNCIA… ALLIBEREU JOHANNE BRONX… EL PUNY GAI CONTRA EL RACISME… EL POBLE CRIDA: VENGEU EN HENRY!… DEIXA’T DE ROMANÇOS, ABE!… ELS GAIS I LES LESBIANES DE NOVA YORK EXIGEIXEN JUSTÍCIA PER AL NOSTRE GERMÀ HENRY LAMB… CAPITALISME + RACISME = ASSASSINAT LEGALITZAT… BUSQUEU EL CONDUCTOR QUE VA FUGIR!… ACCIÓ ARA!…

—Què volem?

—Justí-cia!

—Què ens donen?

—Racisme!

Buck va girar el megàfon cap a la multitud. Volia obtenir les seves veus.

—QUÈ VOLEM?

Res no va venir com a resposta. En la millor de les disposicions, la multitud assistia a l’espectacle.

Buck va contestar a la seva pròpia pregunta:

—JUSTÍ-CIA.

—QUÈ ENS DONEN?

Res.

—RACIS-ME.

—D’ACORD! QUÈ VOLEM?

Res.

—GERMANS I GERMANES —va dir Buck amb el megàfon vermell al davant de la cara—. El nostre germà, el nostre veí, Henry Lamb, va ser abatut… per un atropellament amb fuita… i a l’hospital… no fan res per ell… i els polis i el fiscal… no volen molestar-se… Henry és a les portes de la mort… i els és igual… Henry és un estudiant de matrícula… i diuen: «I què?»… Perquè és pobre, és del projecte… perquè és negre… Així, per què som aquí avui, germans i germanes?… Per obligar en Chuck a fer el que cal fer!

Allò va arrencar algunes riallades d’apreciació a la multitud.

—Per obtenir justícia per al nostre germà Henry Lamb! —va continuar Buck—. D’acord, QUÈ VOLEM?

—Justícia —van dir unes veus de la multitud.

—I QUÈ ENS DONEN?

Riallades i mirades.

Les rialles venien de sis o vuit nois de poc més de deu anys que s’empenyien els uns als altres, lluitant per ocupar una posició darrere Buck. Això els posaria en línia directa amb l’ull de la cambra, la magnetitzant llum vermella de la qual era ara encesa.

—Qui és Chuck? —va preguntar Kramer.

—Chuck és Charlie —va dir Martin—, i Charlie és L’Home, i parlant de L’Home, m’agradaria posar les mans en aquell cagarro gros.

—Veus aquelles pancartes? —va preguntar Kramer—. LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS BLANCA i DEIXAT DE ROMANÇOS, ABE!?

—Sí.

—Si mostren allò a la TV en Weiss quedarà fotut.

—Ja està ben fotut, si ho vols saber —va dir Goldberg—. Mira tota aquesta merda.

Des d’on Kramer, Goldberg i Martin es trobaven, l’escena a l’altra banda del carrer era un petit teatre rodó. La peça eren els Media. Sota l’espiral de la unitat mòbil de la TV, tres dotzenes de figures, dues dotzenes de les quals blanques, marxaven en un petit oval, portant pancartes. Onze persones, dues d’elles negres, nou blanques, els ajudaven a portar, amb les seves veus fluixes i amb retoladors de punta de feltre, els missatges a una ciutat de set milions: un home amb un megàfon, una dona amb una bossa, un locutor de TV de cabells encrespats, un cameràman i un home del so lligats a la furgoneta per cordes umbilicals, dos tècnics visibles a l’interior de les portes corredores obertes de la unitat mòbil, el conductor, dos fotògrafs de diaris i dos reporters de diari amb llibretes d’apunts a la mà, un d’ells encara trontollant cap a babord de tant en tant, i una audiència de dues-centes o tres-centes persones s’hi reunia al voltant per fruir de l’espectacle.

—Molt bé —va dir Martin—, és l’hora d’intentar trobar testimonis.

Va començar a travessar el carrer cap a la multitud.

—Eh, Marty —va dir Goldberg—. Estigues tranquil, d’acord?

Havia tret les paraules directament de la boca de Kramer. Aquest no era l’ambient ideal per a intentar mostrar els pebrots irlandesos al món. Va tenir una terrible visió de Martin traient el megàfon a l’home de l’arracada i intentant fotre-l’hi per la gola davant dels residents de les Torres Poe reunits allà.

Tots tres, Kramer, Martin i Goldbergs eren a mig camí, travessant el carrer, quan els manifestants i la multitud van quedar en trànsit de sobte. Va començar un autèntic enrenou. Buck cridava alguna cosa al megàfon. El probòscide d’alta tecnologia del cameràman es girava cap ací cap allà. Una figura alta havia aparegut, un home amb un vestit negre i un coll blanc emmidonat terrífic i una corbata negra amb faixes blanques. Al seu costat hi anava una dona negra amb un vestit negre llustrós, com seda o setí. Eren el reverend Bacon i la senyora Lamb.

Sherman travessava el terra de marbre de la galeria d’entrada quan va veure Judy asseguda a la biblioteca. Seia a la butaca amb orelles amb una revista sobre els genolls, mirant la televisió. El va mirar. Quina mirada era aquella? Era sorpresa, no cordialitat. Si ella li hagués comunicat tan sols un suggeriment de cordialitat, hauria anat directament cap a ella —i li ho hauria dit! Sí? Li hauria dit què? Li hauria dit… almenys el fracàs al despatx, la manera com Arnold Patch li havia parlat i, pitjor, l’havia mirat! Els altres, també! Com si… Va evitar formar en paraules el que devien haver pensat d’ell. La seva desaparició, el col·lapse del pla dels bons amb garantia d’or… i després li contaria també la resta? Devia haver vist ja un article de diari sobre un Mercedes… RF… Però no hi havia la més mínima suggestió de cordialitat. Hi havia només sorpresa. Eren les sis. Feia molt de temps que no arribava a casa tan aviat… Hi havia només sorpresa en aquella cara trista i prima amb una corona de cabells marrons suaus.

Va continuar dirigint-se a ella. De totes maneres, anava a la llibreria. S’asseuria a l’altra cadira de braços i miraria també la televisió. Això havia estat acordat silenciosament. Tots dos podien seure a la biblioteca i llegir o mirar la televisió. D’aquesta manera podien fingir que eren una família encara que glaçadament, per amor de Campbell i per tot, sense haver de parlar.

—Papà!

Va girar-se. Campbell anava cap a ell des de la porta que donava a la cuina. Tenia un somriure meravellós a la cara. Gairebé li va trencar el cor.

—Hola, reina.

Va posar-li les mans sota les aixelles, la va arrencar de terra i la va abraçar. Ella li va posar els braços al voltant del coll, les cames al voltant del pit i va dir:

—Papà! A veure si endevines el que he fet?

—Què?

—Un conill.

—Has fet un conill?

—Te l’ensenyaré.

Va començar a serpejar per baixar.

—Me l’ensenyaràs?

No volia veure el conill d’ella, no ara, però l’obligació de semblar entusiasmat el va dominar. La va deixar lliscar cap a terra.

—Vine!

El va agafar per la mà i va començar a estirar amb molta força. Li va fer perdre l’equilibri.

—Eh! On anem?

—Vine! És a la cuina!

Dirigint-lo a la cuina, ara s’inclinava tant que tot el pes del seu cos penjava només de la seva mà.

—Eh, mira. Que cauràs, reina.

—Vi… ne!

Ell va trontollar darrere seu, oprimit entre les seves pors i el seu amor per una nineta de sis anys que volia ensenyar-li un conill.

La porta donava a un petit rebedor amb armaris, i després al rebost, amb armaris amb portes de vidre, que contenien batallons de cristalleria i safates d’acer inoxidable. Els armaris, amb els seus astràgals, bastidors, trencallums, cornises —no recordava tots els termes—, havien costat milers… milers… La passió que Judy havia posat en aquestes… coses… La manera com havien gastat diners… Una hemorràgia de diners…

I ara eren a la cuina… Més armaris, cornises, acer inoxidable, rajoles, projectors, el congelador, la cuina Vulcan… el millor que la recerca interminable de Judy havia pogut trobar, tot infinitament car, una hemorràgia sense parar… Bonita era prop del forn Vulcan.

—Hola, senyor McCoy.

—Hola, Bonita.

Lucille, la minyona, seia en un tamboret prop d’un taulell bevent una tassa de cafè.

—Senyor McCoy.

—Ah, què tal, Lucille?

Feia molt de temps que no la veia, no arribava a temps. Hauria de tenir alguna cosa per dir-li, ja que no es trobaven feia tant de temps, però no aconseguia trobar res per dir llevat que era tot molt trist. Continuaven amb les seves rutines, segures en la seva creença que tot era de la manera que sempre havia estat.

—Aquí, papà.

Campbell continuava estirant. No volia que es desviés parlant amb Bonita i Lucille.

—Campbell! —va dir Bonita—. No estiris així el teu pare!

Sherman va somriure i va sentir-se inútil. Campbell la va ignorar. Després va deixar d’estirar.

—Bonita me’l posarà al forn. Perquè quedi dur.

Vet-lo aquí, el conill. Era en una taula blanca de fòrmica. Sherman va mirar. Amb prou penes s’ho podia creure. Era un conill espantosament bell, fet de fang. Tenia una execució primitiva, però el cap es corbava cap a una banda i les orelles tenien uns angles expressius i les cames estaven obertes en una posa no gens convencional en els conills, i la massa i la proporció de les cuixes eren excel·lents. L’animal semblava sobresaltat.

—Amor! Tu has fet això?

Molt orgullosa:

—Sí.

—On?

—A l’escola.

—Tota sola?

—Sí. Del natural.

—Bé, Campbell, és un conill molt bonic! Estic molt orgullós de tu! Tens tant de talent!

Molt tímida:

—Ho sé.

De sobte, ell va tenir ganes de plorar. Un conill sobresaltat. Pensar el que significava ser capaç de desitjar, en aquest món, fer un conill, i després fer-lo amb tota la innocència, amb tota la confiança que el món el rebria amb amor i tendresa i admiració; pensar el que ella assumia amb sis anys, és a dir, que aquesta era la natura del món i que la seva mamà i el seu papà —el seu papà!— l’havien feta d’aquesta manera i que, és clar, mai no seria de cap altra manera.

—Anem a ensenyar-lo a la mamà —va dir.

—Ja l’ha vist.

—M’hi jugo que li ha agradat.

La veu molt tímida:

—Ho sé.

—Bé, anem tots dos a ensenyar-l’hi.

—Bonita ha de posar-lo al forn. Perquè quedi dur.

—Bé, vull anar a dir a la mamà que m’agrada molt.

Amb entusiasme, va aixecar Campbell a pes de braços i se la va llançar sobre un muscle. Ella ho va considerar com un gran joc.

—Papà!

—Campbell, t’estàs fent tan gran! Aviat ja no podré portar-te com un paquet de flocs. Pont baix! Travessem la porta.

Entre moltes rialles i torçant-se, la va portar sobre el terra de marbre fins a la biblioteca. Judy va mirar-los molt seriosa.

—Campbell, no facis que el papà et porti. Ets massa gran per a això.

Amb només un toc de desafiament:

—Jo no l’he fet.

—Només juguem —va dir Sherman—. Has vist el conill de la Campbell? Oi que és bonic?

—Sí. Molt bonic.

Va girar-se cap al televisor.

—Estic realment impressionat. Em sembla que tenim una noieta amb molt de talent.

Cap resposta.

Sherman va fer baixar Campbell del muscle fins als braços com si fos una criatureta i després va asseure’s a la cadira de braços i se la va instal·lar als genolls. Campbell es va girar una mica per posar-se confortable i es va recolzar en ell i el va abraçar. Van mirar la pantalla de televisió.

L’informatiu. La veu d’un locutor. Una confusió de cares negres. Una pancarta: ACCIÓ — ARA!

—Què fan, papà?

—Sembla una manifestació, amor!

Una altra pancarta: LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS BLANCA.

Weiss?

—Què és una manifestació?

Campbell va posar-se dreta sobre els seus genolls i el va mirar quan va fer la pregunta tapant la seva visió de la pantalla. Va intentar mirar al seu voltant.

—Què és una manifestació?

Distretament, intentant conservar un ull a la pantalla:

—Ah… és… a vegades quan les persones s’enfaden amb alguna cosa, fan algunes pancartes i surten al carrer.

—BUSQUEU EL CONDUCTOR QUE VA FUGIR!

Atropellament amb fuita!

—Per què estan enfadats?

—Un moment, reina.

—Per què estan enfadats?

—Per gairebé tot.

Sherman ara s’inclinava a l’esquerra per mirar la pantalla. Havia d’agafar amb força la cintura de Campbell per impedir que li caigués dels genolls.

—Però què?

—Bé, ara mirem.

Campbell va girar el cap vers la pantalla, però va tornar enrere immediatament. Hi havia un home parlant, un home negre, molt alt, amb una americana negra i una camisa blanca i una corbata de faixes, al costat d’una dona negra, prima, amb un vestit negre. Hi havia un enorme grup de cares negres al voltant i al darrere seu. Nois amb grans somriures a les cares apareixien constantment al darrere i miraven la cambra.

—Quan un jove com Henry Lamb —deia l’home—, un estudiant de matrícula, un jove excepcional, quan un jove com Henry Lamb va a l’hospital amb una commoció cerebral aguda i el tracten d’un canell trencat… mira… quan la seva mare dóna a la policia i al fiscal una descripció del cotxe que el va atropellar, una descripció d’aquell cotxe… mira… i no fan res, és perquè arrosseguen els peus…

—Pare, tornem a la cuina. Bonita posarà el meu conill al forn.

—Un moment…

—… per al nostre poble és: «Ens és igual. Els vostres joves, els vostres estudiants de matrícula, les vostres esperances no compten, no compten per a res»… mira… Aquest és el missatge. Però nosaltres ens preocupem, i no ens quedarem callats. Si l’estructura de poder no vol fer res…

Campbell va lliscar dels genolls de Sherman, va agafar el seu canell dret amb totes dues mans i va començar a estirar:

—Vine, papà.

La cara de la dona negra prima omplia la pantalla. Les llàgrimes li regalimaven per les galtes. Hi havia tot un univers de cares negres darrere seu i més nois lluitant per ser agafats per la cambra.

—… aquell sedan Mercedes-Benz encara no identificat, amb una matrícula que comença amb RE, RF, RB o RP. I precisament quan el reverend Bacon declara que arriba un missatge de les autoritats a la seva comunitat, aquestes persones tenen també un missatge per a les autoritats: «Si no feu una investigació completa, la farem nosaltres». Robert Corso, l’l EN DIRECTE, al Bronx.

—Papà!

Ella l’estirava amb tanta força que la cadira va començar a girar-se.

—RF? —Judy s’havia girat per mirar Sherman—. El nostre comença per RF, oi?

Ara! Digues-li-ho!

—Papà! Vine! Vull posar el meu conill al forn!

No hi havia preocupació a la cara de Judy. Estava només sorpresa per la coincidència. Tan sorpresa que havia començat a conversar.

Ara!

—Vine, papà!

A veure si posava el conill al forn.