3. DES DE LA CINQUANTENA PLANTA

Sherman McCoy va sortir agafat de la mà amb la seva filla Campbell. Els dies boirosos com aquest creaven una llum peculiar blau-cendra a Park Avenue. Però una vegada van sortir del tendal sobre l’entrada… quina resplendor! La faixa central de l’avinguda del Park era una renglera de tulipes grogues. N’hi havia milers, gràcies a les quotes que els propietaris d’apartaments com Sherman pagaven a l’Associació de Park Avenue i als milers de dòlars que l’associació pagava a un servei de jardineria anomenat Wiltshire Country Gardens, dirigit per tres coreans de Maspeth, Long Island. Hi havia alguna cosa celestial en el color groc de totes les tulipes. Era apropiat. Mentre Sherman agafava la mà de la filla i la conduïa a la seva parada del bus, se sentia part de la gràcia de Déu. Era un estat sublim i no costava gaire. La parada era només a l’altra banda del carrer. Hi havia poques probabilitats que la seva impaciència amb els passos petits de Campbell pogués fer malbé aquesta pessigada refrescant de paternitat que es prenia cada matí.

La Campbell era al primer curs a Taliaferro, que, com tothom, tout le monde, sabia, es pronunciava Toliver. Cada matí l’escola Taliaferro enviava el seu propi autobús, xofer i acompanyant de les criatures a Park Avenue. Poques, realment, eren les noies de Taliaferro que no vivien a molt poca distància d’aquella ruta de l’autobús.

Per a Sherman, quan es dirigia a la vorera agafant la mà de la Campbell, ella era una visió. Era una visió nova cada matí. Els seus cabells eren exuberància d’onades suaus com els de la seva mare, però més clars i més daurats. La seva cara petita era una perfecció! Ni tan sols els anys beneits de l’adolescència no ho canviarien. N’estava segur. En el seu jersei de l’escola, la seva brusa blanca amb el coll groc, amb la seva petita motxilla de niló, els seus mitjons fins als genolls, era un àngel. Sherman trobava aquella vista increïblement commovedora.

El porter del torn del matí era un vell irlandès que es deia Tony. Després d’obrir-los la porta, va sortir a sota el tendal i va veure’ls marxar. Era magnífic… magnífic! A Sherman li agradava que la seva paternitat es veiés. Aquest matí era un individu seriós, representant Park Avenue i Wall Street. Portava un vestit d’estam blau-gris, fet a mida a Anglaterra per 1.800 dòlars, dos botons, sense encreuar, amb solapes normals amb tall. A Wall Street els vestits sense encreuar i solapes en punta eren considerats una mica atrevits, una mica massa a la moda. Els seus cabells castanys espessos eren pentinats enrere. Tenia les espatlles dretes i portava el seu nas llarg i el meravellós mentó ben aixecats.

—Estimada, deixa que et cordi el suèter. Fa una mica de fresca.

—De cap manera, José —va dir ella.

—Vine, reina, no vull que agafis fred.

—NO, Séjo, NO. —Va apartar els muscles. Séjo era José a l’inrevés—. N-n-n-n Ohhhhh.

Sherman va sospirar i va abandonar el seu pla de salvar la filla dels elements. Van caminar una mica.

—Pare!

—Sí, reina?

—Pare, i què si no hi ha cap Déu?

Sherman es va sorprendre i es va inclinar. Campbell el mirava amb una expressió perfectament normal, com si li acabés de preguntar com es deien aquelles flors grogues.

—Qui diu que no hi ha Déu?

—Però i si no n’hi ha?

—Què et fa pensar… algú t’ha dit que no hi ha Déu?

Quina nena capciosa i busca-raons havia escampat a la seva classe aquest verí? Fins a on Sherman sabia, la Campbell encara creia en Santa Claus, i vet-la aquí ara començant a discutir l’existència de Deu! I tanmateix… era una pregunta precoç per a una nena de sis anys, oi? No hi havia cap més manera d’afrontar això. Pensar que una especulació com aquesta…

—Però i si no n’hi ha? —Ella estava enfadada. Interrogar-la sobre la història de la pregunta no era cap resposta.

—Però hi ha un Déu, estimada. Per això no et puc dir «si no hi ha».

Sherman intentava no mentir-li mai. Però aquesta vegada considerava que aquest era el camí més prudent. Havia esperat no haver-hi mai de discutir de religió. Havien començat per enviar-la a catequesi a l’Església Episcopal St. James, Madison Setanta-u. Era així que resolies el problema de la religió. La matriculaves a St. James i evitaves parlar o pensar de nou sobre religió.

—Oh —va dir ella. Mirava el buit. Sherman es va sentir culpable. Ella havia fet una pregunta difícil i ell l’havia esquivada. I vet-la aquí, amb sis anys, intentant resoldre tota sola el més gran dels misteris de la vida.

—Pare.

—Digues, estimada.

Va aguantar-se l’alè.

—Coneixes la bicicleta de la senyora Winston?

La bicicleta de la senyora Winston? Després se’n va recordar. Feia dos anys, al parvulari de la Campbell hi havia una professora que es deia senyora Winston que desafiava el trànsit i anava amb bicicleta cada dia a l’escola. Totes les criatures ho consideraven meravellós, una professora que anava amb bicicleta a l’escola. No havia sentit mai la Campbell referir-se a ella des d’aleshores.

—Sí, és clar que la recordo.

Una pausa ansiosa.

—MacKenzie en té una exactament igual.

MacKenzie? MacKenzie Reed era una noieta de la seva classe.

—Sí?

—Sí. Només, que és més petita.

Sherman va esperar… pel salt de lògica… Però no va venir mai. Era tot. Déu viu! Déu és mort! La bicicleta de la senyora Winston! De cap manera, José! NO, Séjo! Tot havia vingut de la mateixa caixa de joguines. Sherman va sentir-se alleugerit durant un moment, però després es va sentir enganyat. S’havia pres com un senyal d’intel·ligència superior la idea que la seva filla pogués realment haver posat en dubte l’existència de Déu amb sis anys. En els últims deu anys, a l’Upper East Side, per primera vegada, la intel·ligència havia esdevingut socialment correcta per a les noies.

Diverses noietes amb jerseis i els seus pares o mainaderes eren ja a la parada del bus de Taliaferro, a l’altra banda de Park Avenue. Tot seguit que la Campbell les va veure, va intentar deixar-se anar de la mà de Sherman. Havia arribat aquella edat. Però ell no la va deixar anar. Va agafar-li fort la mà i la va conduir travessant el carrer. Era el seu protector. Va corrugar les celles a un taxi quan va fer una frenada sorollosa davant del semàfor. S’hauria llançat alegrement al davant del taxi si calgués per salvar la vida de la Campbell. Quan travessaven Park Avenue, tenia una idea mental de la parella ideal que feien. La Campbell, el perfecte àngel en un uniforme d’una escola privada; ell mateix, amb el seu noble cap, el mentó Yale, la figura grossa, i el seu vestit britànic de 1.800 dòlars, el pare de l’àngel, un home de talent; s’imaginava les mirades d’admiració, les mirades d’enveja, dels xofers, dels vianants, de tothom.

Tot seguit que van arribar a la parada del bus, Campbell es va alliberar. Els pares que portaven les filles a la parada de Taliaferro al matí eren un grup alegre. Quin humor que tenien sempre! Sherman va començar a dir els seus bons dies. Edith Tompkins, John Channing, la mare de la MacKenzie Reed, la mainadera de Kirby Coleman, Leonard Schorske, la senyora Lueger. Quan va arribar a la senyora Lueger —mai no n’havia sabut el primer nom— va trigar el doble de temps. Era una dona prima, amb els cabells d’un ros pàl·lid i mai no portava maquillatge. Aquest matí certament havia corregut per agafar l’autobús amb la filla a l’últim minut. Portava una camisa d’home blava amb dos botons descordats, uns vells texans blaus i unes sabatilles de ballet. Els vaquers eren molt ajustats. Tenia un cos petit i fabulós! Semblava tan… pàl·lida i mig desperta i vulnerable. Sap, el que li fa falta és una tassa de cafè, senyora Lueger. Vingui, jo aniré a aquella cafeteria a Lexington. Oh, quina ximpleria, senyor McCoy. Pugi a l’apartament. Ja havia fet una mica de cafè. Ell la va mirar durant uns bons dos segons més del que hauria d’haver fet, i després… pop… l’autobús arribava, un vehicle gran i sòlid, com un Greyhound, i les criatures van pujar els graons.

Sherman es va girar, després va mirar la senyora Lueger. Però ella no li prestava atenció. Es dirigia al seu edifici. La costura de darrere dels vaquers pràcticament la partia pel mig. Hi havia taques blanques a tots dos costats del cul dels pantalons. Eren anuncis de la carn que brollava a sota. Quin cul tan meravellós! I ell que sempre pensava en aquelles dones com a mamàs. Qui sap quines petites fogueres cremaven en aquestes mamàs!

Sherman va començar a dirigir-se a l’est, cap a la parada de taxis a First Avenue carrer Setanta-nou. Se sentia feliç. No sabria dir per què. La descoberta de la petita i deliciosa senyora Lueger… sí, però de fet sempre deixava la parada d’autobús de bon humor. La Millor Escola, les Millors Noies, les Millors Famílies, la Millor Part de la capital del món occidental a finals del segle vint —però l’única part que es quedava a la seva ment era la sensació de la petita mà de la Campbell agafant la seva. Era per això que se sentia tan bé. El toc de la seva petita mà confiant, totalment dependent, era la vida mateixa!

Aleshores la seva alegria va enfonsar-se. Caminava a pas ràpid, amb els ulls recorrent ociosament les façanes de les cases de pedra castanya. En aquest matí gris semblaven velles i depriments. Bosses d’escombraries de polietilè sense forma, amb formes de Merda de Gos Castanya i Cagarro Verd, eren al davant de les cases, prop dels xamfrans. Les bosses tenien una superfície d’aspecte llefiscós. Com podia la gent viure d’aquesta manera? A penes a dos blocs hi havia l’apartament de Maria… El de Ralston Thorpe era també per aquí… Sherman i Rawlie havien anat a Buckley, St. Paul’s i Yale plegats, i ara tots dos treballaven a Pierce & Pierce. Després del divorci Rawlie s’havia mudat d’un apartament de setze habitacions a la Cinquena Avinguda a les dues últimes plantes d’una casa de pedra castanya per aquí. Molt trist. Sherman havia fet un gran pas cap al divorci la nit passada, oi que sí? No sols Judy l’havia agafat en flagrante téléphone, per dir-ho d’alguna manera, sinó que després ell, ésser abjecte de luxúria que era, havia tirat endavant i havia estat cardant —precisament! Exactament això: cardant!— i només havia tornat a casa quaranta-cinc minuts després… Què li passaria a la Campbell si ell i Judy se separessin? No aconseguia imaginar la seva vida després de tal cosa. El dret de visitar cada cap de setmana la seva pròpia filla? Quina era aquella frase que es feia servir? «Temps de visita»? Tan cursi, tan cursi… L’ànima de la Campbell endurint-se, mes rere mes, tornant-se una petita conca trencadissa…

Quan va arribar a la meitat del bloc, s’odiava. Sentia ganes de girar-se, tornar a casa i demanar perdó i jurar que mai més. Tenia ganes de fer-ho, però sabia que no ho faria. El faria arribar tard al despatx, cosa que era molt mal vista a Pierce & Pierce. Ningú mai havia dit res obertament, però se suposava que arribaves aviat i començaves a fer diners… i a senyorejar l’univers. Una onada d’adrenalina —el Giscard! Estava a punt de tancar el més gran Negoci de la seva vida, el Giscard, l’obligació amb garantia d’or —Senyor de l’Univers!—; després va enfonsar-se de nou. Judy havia dormit al llit del vestidor de la seva suite dormitori. Encara dormia, o ho fingia, quan s’havia llevat. Bé, lloat sia Déu per això. No hauria assaborit un altre round amb ella aquest matí, especialment amb la Campbell o Bonita escoltant. Bonita era una d’aquelles minyones sud-americanes de maneres agradables però tanmateix formals. Mostrar geni o angoixa davant seu seria falta de tacte. No sorprèn que els casaments abans duressin més. Els pares de Sherman i els seus amics tenien tots molts criats i els criats treballaven moltes hores i vivien a la casa. Si no volies discutir davant dels criats, no hi havia gaires oportunitats de discutir.

Així, en la millor manera McCoy, tal com el seu pare hauria fet —excepte que no es podia imaginar el seu pare embolicat en un tràngol d’aquells—, Sherman va mantenir les aparences. Va esmorzar a la cuina amb la Campbell, mentre Bonita l’ajudava a menjar i a preparar-se per a l’escola. Bonita tenia un televisor portàtil a la cuina i el mirava constantment per veure la notícia de l’esvalot a Harlem. Era material calent, però Sherman no li havia parat atenció. Li havia semblat tot tan remot… la mena de cosa que passava allà… entre aquella gent… Havia estat ocupat intentant bombejar encant i alegria perquè Bonita i la Campbell no sentissin l’atmosfera verinosa que embolicava la casa.

Ara Sherman ja havia arribat a l’avinguda Lexington. Parava sempre en un quiosc prop de la cantonada i comprava el Times. Quan girava la cantonada, una noia caminava en la seva direcció, una noia alta amb molts cabells rossos. Una bossa gran li penjava de l’espatlla amb una corretja. Caminava ràpidament, com si es dirigís al metro del carrer Setanta-set. Portava un suèter llarg molt obert al davant, revelant una camisa de polo amb un petit emblema sobre el pit esquerre. Portava també una mena de pantalons blancs aneu-vos-en-al-diable molt solts i pengim-penjam a les cames però excepcionalment ajustats a l’entrecuix. Excepcionalment! Hi havia una clivella desconcertant. Sherman va mirar i després li va examinar la cara. Ella el va mirar davant per davant. El va mirar fixament i va somriure. No va alentir ni li va fer una mirada provocativa. Era una mirada confiant, optimista, que era com si digués: «Ep! Som un parell de bells animals, oi?». Tan franc! Tan descarat! Tan impacientment impúdic!

Al quiosc, després de pagar el Times, Sherman va girar-se per sortir per la porta i els seus ulls van escombrar un prestatge de revistes. La carn de salmó va saltar fins a ell… noies… nois… noies amb noies… nois amb nois… noies amb nois… noies amb els pits nus, noies amb els culs nus… noies amb accessoris… un esvalot feliç i somrient de pornografia, una desbandada, una orgia, una cort de porcs… A la portada d’una revista hi ha una noia que porta només un parell de sabates de taló alt i un tapall… Excepte que no és un tapall, és una serp… D’una manera o d’una altra la serp està agafada a la seva cintura i mira directament Sherman… Ella també el mira directament… A la seva cara hi ha el somriure més solar, més natural que es pot imaginar… És la cara de la noia que et serveix un cornet de gelat de xocolata al Baskin-Robbins…

Sherman va recomençar el seu passeig cap a la Primera Avinguda en un estat d’agitació. Estava en l’aire! Era una onada! Arreu! Indefugible!… Sexe!… És només agafar-lo!… Baixava el carrer, tan agosarat com vulguis!… Estava escampat a totes les botigues! Si fossis jove i mig viu, quina possibilitat tindries?… Tècnicament havia estat infidel a la seva dona. Bé, és clar… però qui podia romandre monògam amb aquesta, aquesta, aquesta onada gegantina de concupiscència travessant el món? Déu totpoderós! Un Senyor de l’Univers no podia ser un sant, al capdavall… Era inevitable. Per l’amor de Déu, no pots esquivar els flocs de neu, i això era una tempestat de neu! Només hi havia estat agafat, és tot, o mig agafat. No volia dir res. No tenia dimensió moral. No passava de quedar xop. Quan va arribar a la parada de taxis de Primera Setanta-nou, acabava de resoldre la cosa en pensament.

Al carrer Setanta-nou Primera avinguda els taxis s’arrengleraven cada dia per portar els joves Senyors de l’Univers a Wall Street. D’acord amb els reglaments, els taxistes havien de portar-te on volguessis anar, però els de Setanta-nou Primera no es bellugaven si no anaves a Wall Street o encontorns. Des de la parada giraven dos blocs a l’est i després baixaven l’East River per l’autopista, la FDR, l’avinguda Franklin Delano Roosevelt.

Era una cursa de deu dòlars cada matí, però què era això per a un Senyor de l’Univers? El pare de Sherman agafava sempre el metro cap a Wall Street, fins i tot quan era director de Dunning Sponget & Leach. Fins i tot ara, amb setanta-un anys, quan feia les seves excursions diàries a Dunning Sponget per respirar el mateix aire que els seus amics advocats durant tres o quatre hores, hi anava amb el metro. Era una qüestió de principi. Com més lúgubre el metro esdevenia, com més guixades aquella gent feia als cotxes, com més cadenes d’or arrencaven del coll de noies, com més vells eren estomacats, com més dones eren empeses al davant dels trens, més determinat i entossudit estava John Campbell McCoy que no l’expulsarien del metro de Nova York. Però per a la nova generació, la raça dels senyors, la de Sherman, no hi havia aquest principi. Aïllament! Era la consigna. Era el mot que Rawlie Thorpe feia servir: «Si vols viure a Nova York», havia dit una vegada a Sherman, «has d’aïllar-te, aïllar-te, aïllar-te», volent dir aïllar-te d’aquella gent. El cinisme i la pretensió de la idea va sorprendre Sherman com molt au courant. Si podies córrer avinguda FDR avall en un taxi, per què havies d’entrar en les trinxeres de les guerres urbanes?

El xofer era… un turc? Un armeni? Sherman va intentar llegir el seu nom a la targeta del tauler. Quan el taxi va arribar a l’avinguda, va recolzar-se per llegir el Times. A la primera plana hi havia una foto d’una multitud en un escenari i l’Alcalde dret prop del pòdium, mirant-los. Un esvalot, sens dubte. Va començar a llegir la història, però la seva ment es va distreure. El sol començava a travessar els núvols. El podia veure al riu, a la seva esquerra. En aquest moment el pobre riu brut centellejava. Era un dia assolellat de maig, al cap i a la fi. Al davant, les torres de l’Hospital de Nova York s’aixecaven a la vora de l’autopista. Hi havia un senyal per sortir al carrer East Setanta-u, per on el seu pare sempre continuava quan tornaven de Southampton els diumenges al vespre. La mateixa vista de l’hospital i aquella sortida van fer que Sherman pensés en —no, no tant pensés com sentís— la casa del carrer Setanta-tres amb les seves habitacions verdes-Knickerbocker. Ell havia crescut en aquelles habitacions d’un verd-gris pàl·lid i havia pujat i baixat aquells quatre trams d’escala estreta creient que vivia al súmmum de l’elegància a la casa del poderós John Campbell McCoy, el Lleó de Dunning Sponget & Leach. Només feia poc s’havia adonat que el 1948, quan els pares havien comprat i renovat aquella casa, eren una jove parella una mica emprenedora, que havia agafat el que en el moment era una vella ruïna en un bloc tronat, vigilant molt rigorosament les despeses a cada pas, i enorgullint-se de la magnífica casa que havien creat per un preu relativament modest. Ostres! Si el pare sabés algun dia quant havia pagat ell pel seu apartament i com l’havia finançat, tindria un atac! Dos milions sis-cents mil dòlars, amb 1.800.000 en un crèdit… 21.000 dòlars al mes pel capital i interessos amb un milió a pagar d’una sola vegada d’aquí a dos anys… El Lleó de Dunning Sponget es quedaria horroritzat… i, pitjor que horroritzat, ferit… ferit per la idea de com les seves lliçons repetides sense parar sobre el deure, el deure, l’ostentació i la proporció havien passat com aire pel crani del fill…

El pare havia tingut mai aventures? No en dubtava. Era un home ben plantat. Tenia el Mentó. Però Sherman no aconseguia imaginar-s’ho.

I en el moment que va veure el Pont de Brooklyn al seu davant, va parar d’intentar imaginar-s’ho. En pocs minuts seria a Wall Street.

La firma d’inversions i banca de Pierce & Pierce ocupava les plantes 50, 51, 52, 53 i 54 d’una torre de vidre que s’aixecava seixanta plantes a partir del nervi tenebrós de Wall Street. La sala de bons, on treballava Sherman, era a la 50. Cada dia sortia d’un ascensor d’alumini cap al que semblava l’avantsala d’un d’aquells nous hotels de Londres dedicats als ianquis. Prop de la porta de l’ascensor hi havia una llar falsa i una lleixa de xemeneia antiga de caoba amb grans poms de fruits cisellats a cada cantó. Al davant de la llar falsa hi havia un guardafoc o defensa, com en deien a les cases de camp de l’oest d’Anglaterra. En els mesos apropiats un foc fals hi brillava a dins, projectant llums tremoloses sobre un prodigiós parell de capfoguers de llautó. La paret que el voltava era coberta amb més caoba, rica i rogenca, en plafons cisellats tan profundament que podies sentir la despesa a les puntes dels dits només de mirar-los.

Tot això reflectia la passió del director de Pierce & Pierce, Eugene Lopwitz, per les coses britàniques. Les coses britàniques —escales de biblioteca, consoles arquejades, potes Sheraton, espatllers Chippendale, tallacigars, butaques de club, catifes Wilton— es multiplicaven cada dia a la planta 50 de Pierce & Pierce. Ai las, Eugene Lopwitz no podia fer gran cosa amb el sostre, que només tenia dos metres quaranta d’alçada. El terra havia estat aixecat trenta centímetres. A sota corrien prou cables i fils per electrificar Guatemala. Els fils proveïen força per als terminals de computadora i els telèfons de la sala de bons. El sostre havia estat també rebaixat trenta centímetres per contenir llums i l’aire condicionat i alguns quilòmetres més de fils. El terra s’havia aixecat; el sostre s’havia rebaixat; era com si fossis en una mansió anglesa que hagués estat aixafada.

A penes passaves la llar falsa senties un bramul impietós, com d’una multitud. Venia de la cantonada. Ningú no podia deixar d’adonar-se’n. Sherman McCoy va dirigir-se directament allà amb satisfacció. Aquest matí particular, com tots els matins, va ressonar al seu mateix pedreny.

Va girar la cantonada i ja hi era: la sala de bons de Pierce & Pierce. Era un espai vast, potser divuit per vint-i-quatre metres però amb el mateix sostre de dos metres quaranta avançant vers el teu cap. Era un espai opressiu amb una lluminositat feroç, amb siluetes contorçant-se i el bramul. La lluminositat venia d’una paret de vidre al sud, mirant el Port de Nova York, l’Estàtua de la Llibertat, Staten Island i les costes de Brooklyn i Nova Jersey. Les siluetes contorçant-se eren els braços i els torsos de molts homes, pocs d’ells de més de quaranta anys. S’havien tret les americanes. Es movien per allà d’una manera agitada i suant tan aviat del matí i cridant, cosa que creava el bramul. Era el so de blancs joves ben educats udolant per diners al mercat de bons.

—Agafa el fotut telèfon, si us plau! —cridava un membre de la promoció de Harvard de 1976, rodanxó, a algú apartat dos rengs de taules. La sala era com una redacció de diari en què no hi havia envans ni senyals de rang visibles. Tothom seia a les petites taules grises de metall al davant de terminals de computadora color de vedella amb pantalles negres. Relliscaven fileres de lletres de verd-diode i números.

—He dit si us plau agafa el fotut telèfon! Quina merda!

Tenia mitges llunes fosques a les aixelles de la camisa i el dia a penes havia començat.

Un membre de la promoció de Yale de 1973 amb un coll que semblava sobresortir trenta centímetres de la camisa mirava la pantalla i va cridar pel telèfon a un corredor a París:

—Si no pots veure la merda de la pantalla… Oh, diantre, Jean-Pierre, són els cinc milions del comprador! Del comprador! No hi ha res més!

Després va tapar el telèfon amb la mà, va mirar el sostre i va dir alt per a ningú excepte Mammon:

—Les granotes! Les fotudes granotes!

Quatre taules més endavant, un membre de la promoció de Stanford de 1979 seia mirant un full de paper a la seva taula i tenia un telèfon a l’orella. El seu peu dret era a l’estrep d’una caixa portàtil d’enllustrar sabates, i un negre que es deia Fèlix, de prop de cinquanta anys —o eren seixanta?— es corbava sobre la seva sabata, passant-la amb un drap d’enllustrar. Fèlix es movia tot el dia de taula a taula enllustrant les sabates dels joves corredors mentre treballaven, a tres dòlars la barba, comptant-hi la propina. Era rar que hi intercanviés una paraula; Fèlix a penes es fixava en les seves taques de la pell. Precisament aleshores el Stanford 79 es va aixecar de la seva cadira, amb els ulls encara enganxats al full de paper, amb el telèfon encara a l’orella —i el peu dret encara a l’estrep de l’enllustrador— i va cridar:

—En aquest cas per què es creu que tothom està desfent-se dels fotuts vint anys?

Mai no va treure el peu de la caixa de l’enllustrador! Quines cames poderoses! —va pensar Sherman. Sherman va asseure’s davant del seu telèfon i dels terminals de computadora. Els crits, les imprecacions, els gestos, la fotuda por i la cobdícia, el van envolupar, i ell ho adorava. Era l’home dels bons, «el més gran productor», com es deia a la sala de bons de Pierce & Pierce a la planta 50, i ell adorava fins i tot el bramul de la tempestat.

—Aquesta ordre del Goldman ho ha realment fotut tot!

—… el fotut premi puja i…

—… oferta vuit i mig…

—M’he retardat trenta segons!

—Algú t’està presentant una imatge fotuda! Que no ho veus?

—Rebré una comanda i els compraré a 6-extra!

—Ataca els cinc anys!

—Ven cinc!

—No pots fer deu?

—Creus que aquesta cosa continua pujant?

—Febre de venda dels vint anys! Aquests indesitjables només saben parlar d’això!

—… cent milions de Juliol-dinou a pàfia…

—… molt curt…

—Jesús, què carai passa?

—No m’ho crec!

—Quina merda! —cridaven els homes de Yale i els homes de Harvard i els homes de Stanford—. Qui-na mer-da!

Com és que aquests fills de grans universitats, aquests legataris de Jefferson, Emerson, Thoreau, William James, Frederick Jackson Turner, William Lyons Phelps, Samuel Flagg Bemis, i els altres gegants amb tres noms de l’erudició americana, com és que aquests hereus de la lux i de la veritas ara van en munió a Wall Street i a la sala de bons de Pierce & Pierce! Com circulaven les històries a tots els campus! Si en cinc anys no en feies 250.000 a l’any o eres molt estúpid o un gandul. Aquesta era la consigna. Als trenta, 500.000 —i aquesta suma tenia la taca de mediocre. Als quaranta anys o en feies un milió l’any o eres tímid i incompetent. Fes-ho ara! Aquest lema cremava a tots els cors, com la miocarditis. Nois de Wall Street, simples nois, de galtes suaus i artèries netes, nois que encara s’enrojolaven, compraven apartaments de tres milions de dòlars a Park i Cinquena. (Per què havien d’esperar?). Compraven cases de camp de trenta habitacions i quinze mil metres quadrats de terreny a Southampton, cases construïdes als anys vint i bandejades als cinquanta com a elefants blancs, llocs amb ales de criats en decadència, i reconstruïen també les ales del servei, fins i tot les afegien. (Per què no? Si tenim els criats). Feien venir fires d’atraccions, que s’instal·laven a l’extensa gespa per als aniversaris dels fills, completats amb equips de firaires per operar-los. (Una petita indústria molt pròspera).

I d’on venien tots aquests diners? Sherman havia sentit Gene Lopwitz discursejar sobre el tema. Segons l’anàlisi de Lopwitz, s’havia d’agrair a Lyndon Johnson. Sense fer gaire soroll, els Estats Units havien començat a imprimir diners per bilions per finançar la guerra del Vietnam. Abans que ningú, fins i tot Johnson, no sabés el que passava, havia començat una inflació mundial. Tothom se’n va adonar quan els àrabs de sobte van apujar els preus del petroli els anys 70. Ràpidament, mercats de tota mena van tenir grans pujades: or, plata, coure, divises, certificats bancaris, pagarés de corporacions —fins i tot bons. Durant dècades el negoci de bons a Wall Street estava malalt. En firmes com Solomon Brothers, Morgan Stanley, Goldman Sachs i Pierce & Pierce, el doble dels diners del mercat d’accions havia canviat de mans al mercat de bons, però els preus s’havien mogut només uns cèntims cada vegada, i la majoria baixava. Com Lopwitz havia dit: «El mercat de bons ha baixat sempre des de la Batalla de Midway». La Batalla de Midway (Sherman va haver de buscar-la) va ser a la Segona Guerra Mundial. El departament de bons de Pierce & Pierce havia consistit només en vint ànimes, vint ànimes molt avorrides, conegudes com els Bons Llaunes. Els membres menys prometedors de la firma eren dirigits a bons, on no podrien fer cap mal.

Sherman es resistia a la idea que encara era així quan havia entrat al departament de bons. Bé, actualment ja ningú parlava de Bons Llaunes… Oh, no! De cap manera! El mercat de bons s’havia encès i venedors amb experiència com ell eren molt buscats. De sobte, en cases d’inversions per tot Wall Street, els Bons Llaunes feien tants diners que van començar a reunir-se després de la feina en un bar a Hanover Square que es deia Harry’s, per contar històries de guerra… i garantir-se els uns als altres que no es tractava de pura xamba sinó, al contrari, d’una onada de talent col·lectiu. Els bons representaven ara quatre cinquenes parts del negoci de Pierce & Pierce, i els joves de cap d’ala de Yale, de Harvard i de Stanford estaven desesperats per entrar a la sala de bons de Pierce & Pierce i en aquell precís moment les seves veus rebotaven a les parets folrades de caoba d’Eugene Lopwitz.

Senyors de l’Univers! El bramul omplia l’ànima de Sherman amb esperança, confiança, seguretat i virtut. Sí, virtut! Judy no entenia res d’això, ho entenia? En absolut. Ai!, notava els seus ulls envidriant-se quan ell parlava d’això. Moure la palanca que belluga el món era el que ell feia —i tot el que ella volia saber era el motiu per què ell mai no venia a sopar a casa. I quan venia a sopar a casa, de què volia parlar ella? Del seu preciós negoci de decoració d’interiors i com havia aconseguit que el seu apartament sortís a l’Architectural Digest que, francament, per a un autèntic home de Wall Street era una nosa. ¿Que el va elogiar pels centenars de milers de dòlars que van fer possible la seva decoració i els seus dinars i el carai que ella feia? No, ni una paraula. Ho va donar per descomptat…

… i etcètera i etcètera. En noranta segons, enardit pel poderós bramul de la sala de bons de Pierce & Pierce, Sherman va aconseguir formar un bon ressentiment contra aquella dona que havia aconseguit fer-lo sentir-se culpable.

Va agafar el telèfon i estava a punt de recomençar la feina en el gran cop de la seva jove carrera, el Giscard, quan va fixar-se en alguna cosa a cua d’ull. S’hi va fixar —virtuosament!— entre aquell gran boscatge de membres i torsos retorçats. Arguello llegia un diari.

Ferdinand Arguello era un venedor de bons júnior, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, argentí. Es recolzava a la seva cadira calmosament llegint un diari, i fins i tot des del seu lloc Sherman va poder veure del que es tractava: Les curses. Les Curses! Semblava la caricatura d’un jugador de polo sud-americà. Era prim i ben plantat; tenia cabells negres espessos i ondulats, pentinats enrere. Portava un parell d’elàstics de seda moiré vermells. Seda moiré. El departament de bons de Pierce & Pierce era com un esquadró de combat de la Força Aèria. Sherman ho sabia encara que no aquest jove sud-americà. Com a venedor de bons número u, Sherman no tenia rang oficial. Tanmateix, ocupava una eminència moral. O ets capaç de fer la feina i estàs disposat a dedicar-te un 100 per cent a la feina, o marxes. Els vuitanta membres del departament rebien un sou base, una xarxa de seguretat, de 120.000 a l’any. Això era considerat ridícul. La resta dels ingressos venien de comissions i participació de beneficis. Un seixanta-cinc per cent dels lucres del departament anaven a Pierce & Pierce. Però un 35 per cent era dividit entre els vuitanta venedors. Un per a tots i tots per a u, i molt per a tu mateix! I per això… no es permetien esquenadrets! Res de fusta podrida! Fora pesos mosca! Fora ganduls! Al matí corries directament a la teva taula, al teu telèfon, i al teu terminal de computadora. El dia no començava amb xerrameca i cafè i anàlisis de The Wall Street Journal i les pàgines financeres del Times, molt menys Les curses. Havies d’agafar el telèfon i començar a fer diners. Si sorties del despatx, fins i tot per al dinar, havies de deixar dit on anaves i un número de telèfon a una de les «assistents de venda», que eren realment secretàries, perquè poguessis ser cridat immediatament si sorgia una nova emissió de bons (i calia vendre’ls de pressa). Si anaves a dinar fora, valia més que tingués alguna cosa a veure directament amb la venda de bons per a Pierce & Pierce. Altrament —seu al costat del telèfon i fes-t’ho portar com la resta de l’esquadró.

Sherman va dirigir-se a la taula d’Arguello i va parar.

—Què fas, Ferdi?

Des del moment que el xicot el va mirar, Sherman va saber que ell sabia el que la pregunta volia dir i que estava equivocat. Però si hi havia una cosa que un aristòcrata argentí sabia, era com defensar-se amb arguments descarats.

Arguello va mirar Sherman fixament i va dir, en una veu només lleugerament més alta que el necessari:

—Llegeixo Les curses.

—Per què?

—Per què? Perquè quatre dels nostres cavalls corren avui a Lafayette. És una pista de curses prop de Chicago.

Amb això va recomençar a llegir el diari.

Va ser el nostres que ho va fer tot. Se suposava que aquell nostres et recordaria que estaves en presència de la Casa d’Arguello, senyors de les pampes. A més a més, el carallot portava un parell d’elàstics de seda moiré…

—Mira… xiquet —va dir Sherman—, vull que deixis aquest full de banda.

Desafiadorament:

—Què has dit?

—M’has sentit molt bé. He dit que deixis aquest full!

Hauria d’haver sortit calmosament i ferma, però va sortir furiosament. Va sortir prou furiosament per a acabar amb Judy, Pollard Browning, el porter i un possible atracador.

El xicot estava bocabadat.

—Si et veig alguna vegada aquí amb Les curses, pots anar a prop de Chicago i guanyar allà els teus diners! Pots seure a la corba del club i fer les teves apostes! Aquí és Pierce & Pierce, no ho oblidis!

Arguello estava enrojolat. Paralitzat de ràbia. Tot el que va poder fer va ser llançar un raig de pur odi a Sherman. Sherman, el virtuós irat, va girar-se i, mentre ho feia, va adonar-se amb satisfacció que el xicot tancava lentament els fulls oberts de Les curses.

Irat! Virtuós! Sherman estava content. La gent el mirava. Magnífic! L’ociositat era un pecat no contra un mateix ni contra Déu sinó contra Mammon i Pierce & Pierce. Si havia de ser ell a demanar comptes a aquesta pilota de greix, d’acord —però li sabia greu la pilota de greix, fins i tot en pensament. Es considerava part de la nova era i de la nova raça, un igualitari de Wall Street, un Senyor de l’Univers que només respectava el resultat. Wall Street o Pierce & Pierce ja no significaven Bona Família Protestant. Hi havia nombrosos prominents banquers d’inversions jueus. El mateix Lopwitz era jueu. Hi havia nombrosos irlandesos, grecs i eslaus. El fet que cap dels vuitanta membres del departament de bons era negre o femella no l’incomodava. Per què l’hauria d’incomodar? No incomodava Lopwitz, que prenia la posició que la sala de bons de Pierce & Pierce no era lloc per a gestos simbòlics.

—Eh, Sherman.

Passava prop de la taula de Rawlie Thorpe. Rawlie era calb, llevat d’un serrell de cabells al voltant de la nuca, i tanmateix tenia un aire encara juvenil. Era un gran adepte a les camises d’esport, als elàstics Shep Miller. Els seus colls tenien un caient impecable.

—Què ha passat? —va preguntar a Sherman.

—No m’ho podia creure —va dir Sherman—. S’entreté amb Les curses, treballant un fotut mapa de cavalls.

Es va sentir obligat a embellir una mica el crim.

Rawlie va començar a riure.

—Bé, és jove. Probablement està fotut pels dònuts elèctrics.

—Fotut per què?

Rawlie va agafar el seu telèfon.

—Veus això? És un dònut elèctric.

Sherman va mirar. Semblava una mena de dònut, amb una colla de forats petits en comptes d’un forat gros.

—M’ha passat pel cap avui —va dir Rawlie—. Em passo tot el dia parlant amb altres dònuts elèctrics. Acabo de parlar amb un paio a Drexel. Li he venut un milió i mig de bons Joshua Tres. —A Wall Street no dius bons pel valor d’un milió i mig de dòlars. Dius un milió i mig de bons—. És un paio fotut qualsevol a Arizona. Es diu Earl. Ni tan sols en sé el cognom. Durant els últims dos anys m’hi jugo que he fet un parell de dotzenes de transaccions amb ell, cinquanta, seixanta milions de bons, i ni tan sols en sé el cognom, i mai no l’he trobat, i probablement mai no el coneixeré. És un dònut elèctric.

Sherman no ho trobava divertit. En certa manera era un rebuig del seu triomf sobre el jove gandul argentí. Era un desmentit cínic de la seva mateixa virtut. Rawlie era un home molt divertit, però no era el mateix des que s’havia divorciat. Potser ja no era un guerrer tan gran, tampoc.

—Sí —va dir Sherman, aconseguint un mig somriure al seu vell amic—. Bé, he de trucar a alguns dels meus dònuts.

Havent tornat a la seva taula, Sherman va llançar-se a la feina que tenia a mà. Va mirar els petits símbols verds que recorrien la pantalla de la computadora al seu davant. Va agafar el telèfon. El bo francès amb garantia d’or… Una situació estranya, molt prometedora, i ell ho havia descobert quan un dels companys, casualment, l’havia mencionat de passada una nit al Harry’s.

Tornant a l’innocent any de 1973, vigília de la gran pujada, el govern francès havia emès un bo conegut com a Giscard, el nom del president francès, Giscard d’Estaing, amb un valor nominal de 6 bilions i mig. El Giscard tenia una característica interessant: era garantit per or. Així, segons el preu de l’or pujava i baixava, així pujava i baixava el preu del Giscard. Des d’aleshores el preu tant de l’or com del franc francès s’havien disparat i abaixat d’una manera tan boja, que els inversors feia molt de temps que s’havien desinteressat del Giscard. Però últimament, amb l’or aguantant-se fermament al nivell dels 400 dòlars, Sherman havia descobert que un americà que comprés Giscards faria dues o tres vegades l’interès que podria fer en qualsevol obligació del govern americà, més un trenta per cent de lucre quan el Giscard vencés. Era una Bella Dorment. El gran perill seria una caiguda en el valor del franc. Sherman ho havia neutralitzat amb un pla de vendre francs com a tanca.

L’únic problema real era la complexitat de la cosa. Només inversors grans i sofisticats podien entendre-ho. Inversors grans, sofisticats i confiats; cap nouvingut podria convèncer ningú de posar milions en el Giscard. Et calia tenir un currículum. Et calia tenir talent —geni!— senyoria de l’univers! —com Sherman McCoy, el més gran productor de Pierce & Pierce. Havia convençut Gene Lopwitz de col·locar 600 milions de dòlars de Pierce & Pierce per comprar el Giscard. Cautelosament, furtivament, havia comprat els bons als seus diversos propietaris europeus sense revelar la mà poderosa de Pierce & Pierce fent servir corredors «cecs». Ara arribava el gran test per al Senyor de l’Univers. Hi havia només prop d’una dotzena de jugadors que eren probables compradors d’una cosa tan esotèrica com el Giscard. D’aquests, Sherman havia aconseguit començar negociacions amb cinc: dos trusts bancaris, Traders’Trust Co. (conegut com a Trader T) i Metroland; dos administradors financers; i un dels seus millors clients privats, Oscar Suder de Cleveland, que havia indicat que en compraria 10 milions de dòlars. Però fins ara el més important era Trader T, que estudiava la possibilitat de quedar-se amb la meitat de tot el lot, 300 milions.

El negoci aportaria a Pierce & Pierce una comissió de l’u per cent directe —6 milions de dòlars— per concebre la idea i arriscar el seu capital. La part de Sherman, incloent-hi comissions, premis, coparticipació de beneficis i honoraris de revenda arribaria a un milió set-cents cinquanta mil dòlars. Amb això pensava pagar aquell horrible crèdit personal d’un milió vuit-cents mil que havia demanat per comprar l’apartament.

Així, la primera ordre de negoci avui va ser una trucada a Bernard Levy, un francès que s’encarregava del negoci a Trader T; una trucada relaxada, amistosa, la trucada d’un venedor que era el més gran productor (Senyor de l’Univers), per recordar a Levy que encara que tant l’or com el franc havien caigut ahir i aquest matí (a les borses europees), no volia dir res; tot anava bé, fins i tot molt bé. Era cert que havia trobat Bernard Levy només una vegada, quan va fer la primera presentació. Havien tingut conferències per telèfon feia mesos… però dònut elèctric? El cinisme era una forma tan covarda de superioritat. Era la gran feblesa de Rawlie. Rawlie cobrava els seus talons en metàl·lic. Ell no era prou cínic per a això. Si volia fotre’s d’algú perquè no aguantava la dona, això era el seu trist problema.

Mentre Sherman marcava el número i esperava que Bernard Levy vingués a la línia, el so creixent de la tempestat de cobdícia va encerclar-lo novament. Des de la taula al seu davant, un paio alt amb ulls d’insecte (Yale 77):

—Trenta-u oferta gener vuitanta-vuitens…

Des d’una taula darrere seu:

—Han aconseguit la merda de les sabates!

—Ho estic mirant!

—… llarg 125…

—… un milió a quatre anys del Midland…

—Què carai estan fotent per aquí amb els W-l?

—T’ho dic. Ho estic mirant!!

—… oferta 80 i mig…

—… compra a 6-extra…

—… agafa 2 i mig base punt…

—Oblida-ho! És temps de bogeria!

A les deu Sherman, Rawlie i cinc altres van reunir-se a la sala de juntes del despatx d’Eugene Lopwitz per decidir l’estratègia de Pierce & Pierce sobre el principal esdeveniment del dia als mercats de bons, que era la subhasta del Tresor dels Estats Units de 10 bilions de bons amb venciment a vint anys. Era una prova de la importància del negoci de bons de Pierce & Pierce que el despatx de Lopwitz donés directament a la sala de bons.

La sala de juntes no tenia taula de conferències. Semblava el vestíbul d’un hotel anglès per a ianquis on serveixen te. Estava ple de tauletes i armariets antics. Eren tan antics, fràgils i tan enllustrats, que tenies la sensació que si donessis un copet a un d’ells amb força amb el dit del mig, s’esmicolaria. Al mateix temps, una paret de vidre et llançava una vista del riu Hudson i els molls podrits de Nova Jersey a la cara.

Sherman seia en una butaca George II. Rawlie seia al seu costat en una vella cadira amb l’espatller amb la forma d’un escut. En altres cadires antigues o antiquades, amb tauletes Sheraton i Chippendale al costat, hi havia el cap dels venedors del govern, George Connor, que era dos anys més jove que Sherman; el seu vice, Vic Scaasi, que tenia només vint-i-vuit anys; el cap dels analistes de mercat, Paul FeifTer; i Arnold Parch, el vicepresident executiu, que era el primer lloctinent de Lopwitz.

Tothom seia en una cadira clàssica i mirava un petit altaveu de plàstic castany dalt d’un armari. Era un armari Adam corb de 220 anys, del període en què als germans Adam els agradava pintar quadres i vores molt ornades en mobles de fusta. A la part central hi havia una pintura oval d’una donzella grega asseguda en un sot o gruta en la qual unes fulles brodades s’allunyen borroses en ombres profundes de verd cap a un cel de xarxets obscurs. Aquella cosa havia costat una suma espantosa. L’altaveu de plàstic tenia la grandària d’una ràdio-rellotge de capçalera. Tothom el mirava, esperant la veu de Gene Lopwitz. Lopwitz era a Londres, on eren ara les 4 de la tarda. Presidiria aquesta reunió per telèfon.

Un soroll indistint va sortir de l’altaveu. Podria haver estat una veu i podria haver estat un avió. Arnold Parch va aixecar-se de la butaca i va acostar-se a l’armari Adam, va mirar l’altaveu de plàstic i va dir:

—Gene, que em pots sentir?

Va mirar implorativament l’altaveu de plàstic, sense apartar-ne els ulls, com si de fet fos Gene Lopwitz transformat de la manera que els prínceps són transformats en gripaus en els contes de fades. Durant un moment el gripau de plàstic no va dir res. Després va parlar.

—Sí, puc sentir-te, Arnie. Hi havia molts aplaudiments.

La veu de Lopwitz sonava com si sortís d’una tempestat, però la podies sentir.

—On ets, Gene?

—Estic en un partit de criquet. —Després, menys clarament—: Com es diu aquest indret? —Era evident que es trobava amb altres persones—. Tottenham Park, Arnie. Estic en una mena de terrassa.

—Qui juga?

Parch va somriure, com per mostrar al gripau de plàstic que no es tractava d’una pregunta seriosa.

—No em facis preguntes tècniques, Arnie. Una colla de joves molt simpàtics amb suèters i pantalons de franel·la blanca, és la millor informació que et puc donar.

Una riallada apreciativa va esclatar a la sala, i Sherman va sentir els seus propis llavis corbant-se en el, en certa manera, obligatori somriure. Va mirar la sala al voltant. Tothom somreia a l’altaveu de plàstic castany llevat de Rawlie, que tenia els ulls girats a la manera Oh Déu meu.

Després Rawlie va inclinar-se vers Sherman i va dir, en un murmuri sorollós:

—Mira tots aquests idiotes somrient. Es creuen que la capsa de plàstic té ulls.

Sherman no va trobar-ho gaire divertit, ja que ell mateix somreia. També tenia por que el lleial ajudant de Lopwitz, Parch, es pensés que ell era còmplice de Rawlie a fer conya del líder suprem.

—Bé, tothom és aquí, Gene —va dir Parch a la capsa—, i per això George et posarà al corrent de la situació en relació amb la subhasta.

Parch va mirar George Connor, i va balancejar el cap i va tornar a la seva butaca, i Connor va aixecar-se de la seva i va dirigir-se a l’armari Adam, va mirar la capsa de plàstic castany i va dir:

—Gene? Sóc en George.

—Què tal, George —va dir el gripau—. Endavant.

—És això, Gene —va dir Connor, incapaç d’apartar els ulls de la capsa de plàstic—, les coses van bé aquí. Els vint antics van a un 8 per cent. Els venedors ens diuen que pujaran de nou a 8.05, però nosaltres pensem que ens estan fent el joc. Estem convençuts que l’acció serà realment a 8. Si més no, és el que suposo. Hem de pensar en 8.01, 8.02, 8.03, amb equilibri a 8.04. Jo agafaria un 60 per cent de l’emissió.

Cosa que traduïda volia dir: proposava comprar 6 bilions dels 10 bilions de bons oferts a subhasta, amb l’expectativa d’un profit de dos trenta-dosens de dòlar —6 cèntims i un quart— per cada cent dòlars invertits. Això era conegut com a «dos crèdits».

Sherman no podia resistir de mirar una altra vegada Rawlie. Tenia un somriure petit i desagradable a la cara i la seva mirada semblava passar alguns graus a la dreta de l’armari Adam, cap als molls Hoboken. La presència de Rawlie era com un got d’aigua gelada a la cara. Sherman se’n ressentia de nou. Sabia el que pensava. Vet aquí aquest arribista ultratjant, Lopwitz —Sherman sabia que Rawlie pensava així—, volent fer l’esnob a la terrassa d’algun club de criquet britànic i al mateix temps dirigint una reunió a Nova York per decidir si Pierce & Pierce arriscaria dos bilions, quatre bilions o sis bilions en una sola emissió de bons del govern d’aquí a tres hores. Sens dubte Lopwitz tenia la seva pròpia audiència al club de criquet per assistir a aquesta representació, mentre que les seves grans paraules rebotaven en un satèl·lit de comunicacions en algun lloc de l’empiri i arribaven a Wall Street. Bé, no era difícil trobar-hi alguna cosa ridícula, però Lopwitz era, realment, un Senyor de l’Univers. Lopwitz tenia uns quaranta-cinc anys. Sherman no voldria res més d’aquí a set anys, quan en tingués quaranta-cinc. Estar amb un peu a cada banda de l’Atlàntic… amb bilions en joc! Rawlie podria burlar-se’n… i caure de genollons… però pensar el que Lopwitz ara tenia al seu abast, pensar les coses que feia cada any, simplement pensar en el que guanyava només amb Pierce & Pierce, almenys 25 milions, pensar en la seva mena de vida —i el que Sherman havia pensat primer va ser la jove esposa de Lopwitz, Blancaneus. És el que Rawlie li va dir. Els cabells negres com banús, els llavis vermells com la sang, la pell blanca com la neu… Era la quarta dona de Lopwitz, francesa, una comtessa, sembla, que no tenia més de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, amb un accent com Catherine Deneuve fent un anunci d’oli de bany. Era alguna cosa… Sherman l’havia trobada en una festa a cals Paterson.

Ella li havia posat una mà al braç, només per insistir en un punt de la conversa, però la manera com va mantenir la pressió al seu braç i el va mirar a una distància d’uns quinze centímetres! Era un animal jove i fogós. Lopwitz havia pres el que volia. Volia un animal jove i fogós amb els llavis tan vermells com la sang i la pell tan blanca com la neu, i això tenia. El que havia passat a les altres tres senyores Eugene Lopwitz era una qüestió que Sherman no s’havia plantejat mai. Quan arribes al nivell de Lopwitz ni tan sols té importància.

—Sí, bé, sembla molt bé, George —va dir el gripau de plàstic—. I Sherman? Ets aquí, Sherman?

—Què tal, Gene? —va dir Sherman aixecant-se de la butaca George II. La seva pròpia veu li va sonar molt estranya, ara que parlava a la capsa de plàstic, i no va atrevir-se a fer ni tan sols una mirada ràpida a Rawlie mentre es dirigia a l’armari Adam i prenia posició i mirava, extasiat, la màquina.

—Gene, tots els meus clients parlen de 8.05. La meva impressió, però, és que estan del nostre costat. El mercat té una bona tendència. Crec que podem fer una oferta avançada a l’interès dels clients.

—Molt bé —va dir la veu a la capsa—, però assegureu-vos que tu i George no abandoneu els comptes de vendes. No vull sentir que Salomon o sigui qui sigui corre per aquí amb els pixats al ventre.

Sherman es va trobar meravellat amb la saviesa del gripau.

Una mena de bramul ofegat va venir per l’altaveu. Tothom el va mirar.

La veu de Lopwitz va tornar.

—Algú acaba de picar la pilota —va dir—. La pilota és morta. Bé, vosaltres sou allà. —No era clar el que volia dir amb això—. Bé, mira, George. Que em sents, George?

Connor va fer un salt, es va aixecar de la seva cadira, va córrer fins a la còmoda Adam.

—Et sento, Gene.

—Jo anava a dir, si sentiu que val la pena d’entrar-hi i treure’n una bona llesca avui, endavant. Em sembla bé.

I era tot.

A quaranta-cinc segons abans del termini de la subhasta a les 13 hores, George Connor, al telèfon al bell mig de la sala de bons, va llegir les seves ofertes finals escalades a un funcionari de Pierce & Pierce assegut ben a prop del telèfon a l’Edifici Federal, que era el lloc físic de la subhasta. Les ofertes eren d’una mitjana de 99.62643 dòlars per cada obligació de 100 dòlars. Pocs segons després de les 13, Pierce & Pierce era propietària, com havien planejat, de 6 bilions de dòlars dels bons de vint anys. El departament de bons va tenir quatre hores per crear un mercat favorable. Vic Scaasi dirigia l’atac a la taula de vendes, revenent els bons sobretot a les cases de corredoria —per telèfon. Sherman i Rawlie dirigien els venedors de bons, revenent els bons sobretot a companyies d’assegurances i trusts bancaris —per telèfon. A les 14, el bramul a la sala de bons, creat més per la por que per la cobdícia, era sobrenatural. Tothom cridava i suava i renegava i devorava els seus dònuts elèctrics.

A les 17 havien venut un 40 per cent —2.4 bilions de dòlars— dels 6 bilions a un preu mitjà de 99.75062 dòlars per cada cent dòlars de bons, amb un benefici no de dos sinó de quatre crèdits! Quatre crèdits! Era un guany de dotze cèntims i mig per cada cent dòlars. Quatre crèdits! Per a l’eventual comprador al detall d’aquests bons, fos un individu, una corporació o una institució, aquesta difusió era invisible. Però —eren quatre crèdits! Per a Pierce & Pierce significava un benefici de gairebé 3 milions de dòlars per una tarda de treball. I no es pararia aquí. El mercat s’aguantava ferm i pujava. Durant la pròxima setmana podrien fer fàcilment uns addicionals 5 o 10 milions pels 3,6 bilions de bons que quedaven. Quatre crèdits!

A les cinc Sherman planava amb adrenalina. Era part del poder polvoritzador de Pierce & Pierce, Senyors de l’Univers. L’audàcia de tot allò era per tallar la respiració. Arriscar 6 bilions en una tarda per fer dos crèdits —sis cèntims i un quart per cada cent dòlars— i després fer quatre crèdits —quatre crèdtits!— l’audàcia! —l’audàcia! Que hi havia cap poder més excitant a la capa de la terra? Que Lopwitz assisteixi a tots els partits de criquet que vulgui! Que faci el gripau de plàstic! Senyor de l’Univers —l’audàcia!

L’audàcia d’allò va recórrer els membres de Sherman, els canals de la limfa i els lloms. Pierce & Pierce era el poder, i ell era lligat al poder, i el poder bullia en les seves mateixes entranyes.

Judy… Feia hores que no hi pensava. Què era una simple, tanmateix estúpida, trucada… a l’extraordinari llibre mestre de Pierce & Pierce? La cinquantena planta era per a gent que no tenia por d’aconseguir allò que volia. I, Déu, ell no demanava massa, comparat amb el que ell, un Senyor de l’Univers, hauria de tenir legítimament. Tot el que volia era poder tocar el gong quan volgués, tenir els plaers simples deguts a tots els guerrers poderosos.

On havia arribat ella fent-li la vida tan difícil?

Si l’Edat Mitjana desitja el continu suport i l’escorta d’un Senyor de l’Univers, aleshores ha de permetre-li la preciosa moneda que ell s’ha guanyat, que és joventut i bellesa, sucs i lloms grassos…

Era absurd! En certa manera, sense cap motiu explicable, Judy sempre s’havia sentit superior. El menyspreava —des d’una posició totalment fictícia—, però el menyspreava. Encara la filla del Professor Miller, E. (d’Egbord!). Ronald Miller de la Universitat DesPortes, Terwilliger, Wisconsin, el pobre i pesat Professor Miller, amb els seus xeviots podrits, l’única reivindicació a la fama del qual era un atac bastant circumspecte (Sherman l’havia mirat una vegada) al seu paisà del Wisconsin, Senador Joseph McCarthy, a la revista Aspects, el 1955. Tanmateix, al capoll dels seus primers dies junts al Village, Sherman havia validat la seva reivindicació.

Acostumava a fruir dient a Judy que encara que treballava a Wall Street, no era de Wall Street i només feia servir Wall Street. Havia quedat content quan ella es va dignar a admirar-lo per la il·lustració que s’agitava a la seva ànima. En certa manera ella li garantia que el seu propi pare, John Campbell McCoy, el Lleó de Dunning Sponget, era al capdavall una figura molt pedestre, un guàrdia de seguretat de gran classe del capital dels altres. Quant a per què això podria ser important per a ell, Sherman ni tan sols sabia com especular. El seu interès per les teories psicoanalítiques, que no havia estat mai molt viu, s’havia acabat un dia a Yale quan Rawlie Thorpe s’havia referit a allò com a «una ciència jueva» (precisament l’actitud que més havia molestat i enfurit Freud setanta-cinc anys abans).

Però allò era part del passat, de la seva infantesa, la seva infantesa al carrer Setanta-Tres Est i la seva infantesa al Village. Ara era una nova era! Ara era un nou Wall Street! —i Judy era… un article deixat de la seva infantesa… i tanmateix continuava vivint i es feia més gran, més prima… atractiva…

Sherman es va recolzar a la seva cadira i va contemplar la sala de bons. Les processons de caràcters verds fosforescents encara lliscaven per les pantalles dels terminals de les computadores, però el bramul havia minvat fins a poc més com rialles de vestidor. George Connor era darrere la cadira de Vic Scaasi amb les mans a les butxaques, només xerrant. Vic inclinava l’esquena i els muscles i semblava a punt de badallar. Rawlie s’encabritava en la cadira parlant per telèfon, somrient, i es passava la mà per la clepsa calba. Guerrers victoriosos després de la lluita… Senyors de l’Univers…

I ella té la barra de fer-lo patir a causa d’un truc de telèfon!