19. LLEIALTAT D’ASE

Dilluns a primera hora del matí, Kramer i Bernie Fitzgibbon van ser cridats al despatx d’Abe Weiss. Milt Lubell també hi era. Weiss ara li deia Larry en comptes de Kramer i no dirigia tots els comentaris sobre el cas a Bernie com si ell, Kramer, no fos ningú.

Però Weiss mirava Bernie quan deia:

—No vull haver-me de barrejar en això si no cal. Tenim prou material per a detenir aquest McCoy o no?

—En tenim prou, Abe —va dir Fitzgibbon—, però no estic del tot satisfet amb el que tenim. Tenim aquest personatge, l’Auburn, que identifica McCoy com l’home que conduïa el cotxe que va atropellar Lamb, i tenim el vigilant del garatge que diu que McCoy no tenia el cotxe al garatge en el moment que la cosa va passar, i Martin i Goldberg van trobar l’amo del cotxe gitano, Brill, que confirma que Auburn va anar amb un dels seus cotxes aquell vespre. Però no van trobar el xofer, aquest Curly Kale —va girar els ulls i va xuclar l’alè com si digués: «Aquesta colla i els seus noms»—, i penso que hauríem de parlar amb ell primer.

—Per què?

—Perquè hi ha certes coses que no tenen sentit. I Auburn és un fotut camell que sorgeix de sobte de sota una roca. Quan va anar a l’hospital, Lamb no va dir a ningú que havia estat atropellat per un cotxe. M’agradaria saber què va passar en aquell taxi i m’agradaria saber si Auburn va portar realment el noi a l’hospital. M’agradaria saber també moltes més coses sobre l’Auburn. Saps, ell i Lamb no són la mena de tipus que vagin al Texas Fried Chicken plegats. Crec que Lamb és de la mena de xicot ben educat i Auburn és un jugador.

Kramer va sentir una estranya passió que li pujava al pit. Volia defensar l’honor de Roland Auburn. Sí! Defensar-lo!

Weiss va fer un gest amb la mà per treure-hi importància.

—Això em sona com caps solts, Bernie. No sé per què no podem detenir McCoy i interrogar-lo i després lligar caps. Tothom considera això de «la investigació continua» com una tàctica per fugir d’estudi.

—Un parell de dies més no tenen importància, Abe. McCoy no s’escaparà i Auburn tampoc.

Kramer va veure una oportunitat i, encoratjat pel seu nou estatus, va intervenir:

—Podríem tenir un problema aquí, Bernie. És cert que Auburn —anava a dir no s’escaparà però va canviar-ho per no fotrà el camp— no fotrà el camp, però crec que l’hem de fer servir ràpidament. Probablement es pensa que sortirà sota fiança a qualsevol moment. Hauríem de posar-lo davant d’un jurat com més aviat millor, si volem fer-lo servir.

—No et preocupis per això —va dir Fitzgibbon—. Ell no és brillant, però sap que ha de triar entre tres anys a la garjola i cap any a la garjola. I no ens fallarà.

—És aquest el pacte que vam fer? —va preguntar Weiss—. Auburn no rebrà res?

—És així que acabarà. Haurem de rebaixar l’acusació a petit delicte.

—Merda —va dir Weiss—. M’agradaria que no haguéssim anat tan de pressa amb aquest malparit. No m’agrada perdre judicis de jurat.

—Abe —va dir Fitzgibbon, somrient—, tu ho vas dir, no jo. Jo et dic només, vés més a poc a poc. Em sentiria molt més bé si tinguéssim alguna cosa més com a suport del que diu aquell.

Kramer no va poder aguantar-se.

—No sé… el que ell diu s’aguanta molt bé. Les coses que em va dir demostren que havia de ser allà per saber-les. Sabia el color del cotxe, el nombre de portes… sabia que era un model esportiu. Sabia el primer nom de McCoy. El va sentir com a Xergman, però s’hi apropa molt. No podria haver-ho somiat tot.

—No dic que el tipus no hi fos, Larry, i no dic que no el farem servir. El farem servir. Dic només que és relliscadís i que hauríem de tenir cura.

Relliscadís? Parles del meu testimoni!

—No ho sé, Bernie —va dir—. Pel que he pogut descobrir fins ara, no és un xicot tan dolent com això. Vaig llegir un informe de llibertat condicional. No és cap geni, però no ha conegut mai ningú que l’obligués a fer servir el cap. Fa tres generacions que els seus viuen de l’assistència social, la mare tenia quinze anys quan ell va néixer i va tenir dos fills més de pares diferents, i ara viu amb un dels companys de Roland, un xicot de vint anys, només un any més gran que ell. Ell simplement va anar a viure a l’apartament amb en Roland i un dels altres dos fills. És a dir, ostres, t’ho pots imaginar? Jo crec que tinc pitjors antecedents que ell. Dubto que hagi conegut mai cap parent que visqui fora dels projectes.

Bernie Fitzgibbon ara li somreia. Kramer va quedar desconcertat però va continuar.

—Una altra cosa que he descobert sobre ell és que té algun talent. El vigilant de la seva llibertat condicional em va mostrar alguns quadres fets per ell. Són realment interessants. Són aquests com-carai-es-diu…

—Collages? —va preguntar Fitzgibbon.

—Això! —va fer Kramer—. Collages, amb aquella mena d’argent…

—Paper d’alumini arrugat per al cel?

—Sí! Els has vistos? On els has vistos?

—No he vist els de l’Auburn, però n’he vist molts així. És art de presó.

—Què vols dir?

—N’hi ha pertot arreu. Fan aquests quadres a la gàbia. Amb aquelles figures com figures de còmics, oi? I després emplenen el fons amb paper Reynolds.

—Sí…

—No paro de veure aquesta merda. Hi ha dos o tres advocats que passen per aquí cada any amb aquests quadres de full d’estany dient-me que conservem Miquel Angel a la garjola.

—Bé, potser sigui així —va dir Kramer—. Però jo diria que aquest xicot té autèntic talent.

Fizgibbon no va dir res. Només va somriure. I ara Kramer sabia el que significava aquell somriure. Bernie pensava que ell intentava millorar el seu testimoni. Kramer sabia tot això… però aquest era diferent! Millorar un testimoni era un fenomen psicològic corrent entre els fiscals. En un cas criminal, és probable que el teu testimoni principal sigui del mateix medi de l’acusat i tingui també antecedents penals. No és gaire probable que sigui conegut com un pilar de probitat —i tanmateix és el teu únic testimoni. Per això és normal que tinguis la necessitat de millorar-lo amb la llum de la veritat i de la credibilitat. Però això no era només una qüestió de millorar la seva reputació davant d’un jutge i del jurat. Senties la necessitat de fer-ho per a tu mateix. Tenies la necessitat de creure que el que feies amb aquesta persona —o sigui, fer-lo servir per enviar a la presó una altra persona— era no sols efectiu sinó correcte. Aquest cuc, aquest germen, aquest punk, aquest ésser miserable ara era el teu company, el teu braç dret en la batalla del bé contra el mal, i tu mateix volies creure que una llum resplendia al voltant d’aquest… organisme, aquest antic cuc de sota les roques, ara un jove victimitzat i incomprès.

Sabia tot això —però Roland Auburn era diferent!

—Molt bé —va dir Abe Weiss posant fi a un debat estàtic amb un altre gest de la mà—. És igual. Jo he de prendre una decisió i he pres la decisió. En tenim prou. Detindrem McCoy. El detindrem demà al matí i farem un comunicat. Dimarts és un bon dia?

Va mirar Milt Lubell quan va dir-ho. Lubell va brandar el cap afirmativament.

—Dimarts i dimecres són els millors. Dimarts i dimecres. —Va girar-se cap a Bernie Fitzgibbon—. Els dilluns són fotuts. Tot el que la gent llegeix tot el dia els dilluns és esports i a la nit mira futbol.

Però Fitzgibbon mirava Weiss. Finalment va arronsar les espatlles i va dir:

—Molt bé, Abe. Sobreviuré a això. Però si ho hem de fer demà, val més que truqui a Tommy Killian tot seguit, abans que vagi al jutjat, per garantir que presentarà el seu client.

Weiss va assenyalar la tauleta i el telèfon al final de la sala, després de la taula de conferències, i Fitzgibbon hi va anar. Mentre Fitzgibbon era al telèfon, Weiss va dir:

—On són aquelles fotos, Milt?

Milt Lubell va forfollar una pila de papers sobre els seus genolls, va separar diverses pàgines d’una revista i les va donar a Weiss.

—Com es diu la revista, Milt?

—Architectural Digest.

—Mira això. —Weiss s’inclinava sobre la taula i les va donar a Kramer. Va sentir-se terriblement afalagat. Va estudiar les pàgines… el paper més suau que es pot imaginar… fotografies luxoses en color amb els detalls tan clars que et feien parpellejar… l’apartament de McCoy… Una mar de marbre conduint a una gran escala corba amb una balustrada de fusta fosca… Fusta fosca arreu i una taula molt adornada amb prop d’una carretada de flors sortint d’un gran gerro… Era la sala de què Martin havia parlat. Semblava prou gran per a cabre-hi tres dels apartaments de Kramer de 888 dòlars al mes, al formiguer, i era només el vestíbul. Havia sentit dir que hi havia gent que vivia així a Nova York… Una altra sala… més fusta fosca… Deu ser la sala d’estar… Tan gran que hi havia allà tres o quatre grups de mobles feixucs… la mena de sala on entres i abaixes la veu fins a un murmuri… Una altra foto… Un primer pla d’una fusta tallada, una fusta vermella fosca i lluent, totes aquelles figures amb vestits i barrets caminant en angles estranys davant d’edificis… I ara Weiss s’estirava fins a l’altra banda de la taula i assenyalava la foto.

—Mira això —va dir—. Es titula «Wall Street» per Wing Wong o qualsevol altre malparit així, «el mestre escultor de fusta de Hong Kong». Saps què diu aquí? Que és a la paret de «la biblioteca». M’agrada, això.

Ara Kramer sabia de què havia parlat Martin. «La biblioteca»… Els blancs anglosaxons i protestants…, Trenta-vuit anys… només sis més gran que ell… Havien heretat tota aquesta pasta dels pares i vivien en el País de les Fades. Bé, aquest era a punt de fotre’s de morros amb el món real.

Fitzgibbon va tornar de l’altra punta de la sala.

—Has parlat amb en Tommy? —va preguntar Weiss.

—Sí. Tindrà el seu home a punt.

—Mira això —va dir Weiss fent un gest cap a les pàgines de la revista. Kramer les va donar a Fitzgibbon—. L’apartament de McCoy —va dir Weiss.

Fitzgibbon va fer una mirada ràpida a les fotos i les va tornar a Kramer.

—Has vist mai alguna cosa així? —va preguntar Weiss—. La dona és decoradora. Es així, Milt?

—Sí, és una d’aquestes decoradores de societat —va dir Lubell—, una d’aquestes dones riques que decoren les cases d’altres dones riques. Publiquen articles sobre elles a la revista New York.

Weiss va continuar mirant Fitzgibbon, però Fitzgibbon no va dir res. Després Weiss va obrir molt els ulls amb una mirada de revelació.

—Pots imaginar-t’ho, Bernie?

—Imaginar-me què?

—Bé, tal com jo ho veig —va dir Weiss—. El que jo penso que seria una bona idea per a fer parar tota aquesta merda de justícia blanca i Johannesbronx i tot allò, és que el detindrem en el seu apartament. Em sembla que serà collonut. Podràs dir a la gent d’aquesta barriada que la llei no respecta persones, que empresones un paio de Park Avenue de la mateixa manera que empresones José García o Tyrone Smith. Aniràs al seu fotut apartament, oi?

—Sí —va dir Fitzgibbon—, perquè no hi ha cap altra manera.

—No és aquest el problema. Tenim una obligació amb la gent d’aquesta barriada. Aquesta oficina és molt mal vista per ells i això s’ha d’acabar.

—No és una mica fort, empresonar un paio a casa seva per fer veure una cosa?

—No hi ha cap bona manera de ser empresonat, Bernie.

—Bé, això no ho podrem fer —va dir Fitzgibbon.

—Per què no?

—Perquè acabo de dir a Tommy que no ho faríem així. Li he dit que ell mateix podria lliurar McCoy.

—Bé, em sap greu, però no hauries d’haver-ho fet, Bernie. No podem garantir a ningú que donarem un tractament especial al seu client. Ho saps molt bé.

—No ho sé, Abe. Li he donat la meva paraula.

Kramer va mirar Weiss. Kramer sabia que l’Ase s’hi havia ficat, però ho sabria Weiss? Semblava que no.

—Mira, Bernie, digues a Tommy que jo t’he desautoritzat, d’acord? Pots culpar-me. Ho assumiré. Compensarem en Tommy d’una altra manera.

—Negatiu —va dir Fitzgibbon—. No hauràs d’aguantar res, Abe, perquè no serà així. He donat la meva paraula a Tommy. És un contracte.

—Sí, bé, a vegades has de…

—Has de, Abe, és un contracte.

Kramer no apartava els ulls de Weiss. La repetició de Bernie de la paraula contracte l’havia agafat. Kramer ho veia clarament. Weiss havia arribat a un atzucac. Ara sabia que topava contra aquell obstinat codi de lleialtat irlandès. Silenciosament, Kramer va demanar a Weiss que posés de banda el seu subordinat. Lleialtat d’Ase! Era obscè! Per què havia ell, Kramer, de patir a causa de la solidaritat fraterna dels irlandesos? Un empresonament altament publicitari d’aquest banquer de Wall Street al seu apartament seria una idea brillant! Demostraria d’una manera absoluta la igualtat de la justícia al Bronx. L’ajudant del Fiscal Lawrence Kramer —el Times, el News, el Post, The City Light, el Canal 1 i tots els altres aviat sabrien el seu nom de memòria! Per què Abe Weiss havia d’acceptar el codi d’aquests irlandesos? I, tanmateix, sabia que ho faria. Ho podia veure a la seva cara. Tampoc no era només la tossuderia irlandesa de Bernie Fitzgibbon. Era també la paraula contracte. Penetrava profundament l’ànima de tothom en el món dels tribunals. Al Banc de Favors tots els comptes s’havien d’amortitzar. Era la llei del sistema de justícia criminal, i Abe Weiss no era més que una criatura del sistema.

—Bé, merda, Bernie —va dir Weiss—, per què ho has fet? Ostres…

L’espera havia acabat.

—Creu-me, Abe, quedaràs molt més bé així. No podran dir que has cedit a les passions de les masses.

—Hmmmm. Bé, la pròxima vegada no prenguis compromisos d’aquests sense consultar-me.

Bernie només el va mirar i li va fer un petit somriure que com a màxim deia una vegada més: «Has de».