53
Matí de diumenge 20 de desembre, quart diumenge d’advent
L’edifici pintat de vermell de l’aeroport de Vilhelmina té un aspecte desolat en el paisatge extens i blanc. Només són les deu del matí, però aquest quart diumenge d’advent la penombra del crepuscle és molt compacta. La pista d’aterratge de formigó està il·luminada per grans focus. Després d’un vol d’una hora i mitja, roden lentament en direcció a la terminal.
A la sala d’arribades, que és sorprenentment acollidora, s’hi està calent. Sonen nadales pels altaveus, i una botigueta que sembla una combinació de quiosc de premsa, mostrador d’informació i cafeteria escampa aroma de cafè. Davant de la botigueta hi ha unes fileres amples de presumpta artesania sami: ganivets de pa, tasses lapones i motxilles d’escorça de bedoll trenada.
La Simone es mira un parell de gorres lapones que hi ha en una prestatgeria sense veure-les realment. Sent una punxada de malenconia en pensar que aquesta antiquíssima cultura de caçadors ha hagut de reinventar-se en forma de gorres de coloraines amb punxes vermelles per a turistes àvids. El temps ha anat sotmetent el xamanisme dels samis; la gent penja el timbal màgic, el meavrresgárri, a la paret de darrere el sofà, i la ramaderia de rens amenaça de convertir-se en una atracció turística.
En Joona treu el telèfon i marca un número mentre l’Erik assenyala una furgoneta taxi que s’espera davant de la sortida deserta. En Joona fa que no amb el cap i comença a parlar cada cop més irritat amb el seu interlocutor. L’Erik i la Simone senten una remor de llauna a l’altra banda del fil. Quan en Joona tanca el telèfon, el seu rostre té una expressió impenetrable. Els ulls de lluentor gèlida estan seriosos i alerta.
—Què passa? —pregunta l’Erik.
En Joona intenta mirar cap a fora per la finestra.
—Els agents que han anat cap a la casa encara no han donat senyals de vida —diu en to absent.
—No són bones notícies —diu l’Erik suaument.
—He de parlar amb la comissaria.
La Simone intenta estirar l’Erik.
—No podem esperar-nos que ho faci, oi?
—No ens esperarem —respon en Joona—. Ens deixen un cotxe; de fet ja hauria de ser aquí.
—Caram —sospira la Simone—. Sí que triga, tot plegat.
—Aquí al nord, les distàncies són diferents —diu en Joona amb mirada penetrant.
La Simone s’arronsa d’espatlles. Van cap a fora, i quan surten per les portes els rep un fred sec diferent al que coneixen.
De cop s’aturen dos cotxes de color blau fosc al seu davant, i en surten dos homes amb els uniformes de color groc intens del grup de salvament de muntanya.
—Joona Linna? —pregunta un d’ells.
En Joona fa que sí amb el cap.
—Ens han dit que li portéssim un cotxe.
—El grup de salvament de muntanya? —pregunta l’Erik perplex—. I la policia?
Un dels homes estira l’esquena i li fa notar:
—Aquí al nord no sempre hi ha tanta diferència; la policia, la duana, el grup de salvament de muntanya… tots treballem junts segons ens vagi bé.
L’altre home també hi fica cullerada:
—Tenim poca gent, entre el Nadal i tot plegat…
Es queden en silenci. L’Erik els mira desesperat. Obre la boca per dir alguna cosa, però en Joona se li avança.
—Sabeu alguna cosa de la patrulla que ha anat a la casa? —pregunta.
—No n’hem sabut res des de les set del matí —respon un dels homes.
—Quant es triga a arribar-hi?
—Has de comptar unes dues hores fins a Sutme.
—Dues i mitja —intervé l’altre—, amb tota aquesta neu…
—Quin cotxe és per a nosaltres? —pregunta en Joona impacient, i es dirigeix cap a un dels vehicles.
—Vaja, doncs ni idea —diu un dels homes.
—Doneu-nos el que tingui més benzina —diu en Joona.
—Miro els indicadors del nivell del dipòsit? —pregunta l’Erik.
—Al meu hi ha quaranta-set litres —diu ràpidament un dels homes.
—Doncs llavors en tens deu més que jo.
—Molt bé —diu en Joona obrint la porta del cotxe.
S’asseuen al cotxe, que ja té la calefacció engegada. En Joona agafa les claus de l’home i demana a l’Erik que introdueixi les coordenades al GPS nou de trinca.
—Espereu! —crida en Joona als homes, que es dirigeixen cap a l’altre cotxe.
S’aturen.
—La patrulla que ha anat aquest matí cap a la casa, també eren del grup de salvament de muntanya?
—Sí, tots.
Surten en direcció nord-oest seguint el Volgsjö cap a la zona de Brännbäcks, i pocs quilòmetres després entren a l’E45. Recorren deu quilòmetres gairebé en línia recta cap a l’oest i després agafen la carretera plena de revolts que hauran de seguir els pròxims vuitanta quilòmetres, un trajecte tortuós al sud del massís de Klimpfjäll en direcció a la reserva natural de Daimadalen.
Avancen en silenci. Quan fa estona que han deixat enrere Vilhelmina i són a la carretera que va a Sutme, tenen la sensació que el cel s’està aclarint. Una llum estranya i suau fa que hi hagi millor visibilitat; ara poden endevinar els contorns de les muntanyes i els llacs que els envolten.
—Mireu —diu l’Erik—. S’està fent de dia.
—Falten setmanes perquè torni a ser de dia, aquí —respon la Simone.
—La neu reflecteix la llum que travessa els núvols —diu en Joona.
La Simone recolza el front al vidre. Travessen boscos nevats que alternen amb grans extensions blanques amb arbres talats, pantans foscos i llacs que semblen prats enormes. Passen cartells amb noms com Jetneme, Trollklinten i el llarg riu Längseleä. En la foscor els sembla endevinar un llac de gran bellesa que segons el cartell es diu Mevattnet, amb vores pendents, completament congelat, que brilla fosc en la llum que reverbera la neu.
Al cap de gairebé una hora i mitja es troben un altre cop en una carretera recta, que primer va cap al nord i després gira a l’oest, fins a tornar-se més estreta fent baixada cap a l’enorme llac Borgasjö. Han arribat al municipi de Dorotea i cada cop són més a prop de la frontera noruega. Muntanyes altes i punxegudes s’alcen altes damunt seu. De cop es troben un cotxe que ve en la direcció contrària i els fa llums. Treuen les llargues, van al costat de la carretera i s’aturen.
Veuen que l’altre cotxe també s’atura i retrocedeix una mica cap a ells.
—El grup de salvament de muntanya —diu en Joona ràpid quan veuen que és un cotxe igual que el seu.
En Joona abaixa la finestra i un aire gèlid i ventós xucla l’escalfor del cotxe.
—Sou els d’Estocolm? —crida un dels homes del cotxe amb fort accent finlandès.
—Exacte —respon en Joona en finès—. Els de ciutat.
Riuen un moment i després en Joona continua en suec:
—Sou vosaltres els que heu anat a la casa? Ens han dit que no aconseguien posar-se en contacte amb vosaltres.
—Problemes de cobertura —diu l’home—. Però només hem malgastat benzina, allà no hi ha res de res.
—No res? Cap rastre al voltant de la casa?
L’home fa que no amb el cap.
—Hem analitzat les capes de neu.
—Com diu? —pregunta l’Erik.
—Des del 12 de desembre ha nevat cinc vegades, així que hem buscat rastres en cinc capes de neu.
—Ben fet —diu en Joona.
—Per això hem trigat tant.
—I no hi havia hagut ningú? —pregunta la Simone.
L’home fa que no amb el cap.
—Des del dia 12, no, com he dit.
—Merda —diu en Joona, fluixet.
—Voleu tornar amb nosaltres? —pregunta l’home.
En Joona fa que no.
—No, venim des d’Estocolm, o sigui que no girarem cua ara.
L’home s’arronsa d’espatlles.
—D’acord, feu el que vulgueu.
Saluden amb la mà i desapareixen cap a l’est.
—Problemes de cobertura —xiuxiueja la Simone—. Però en Jussi va trucar…
Continuen en silenci. La Simone pensa el mateix que els altres: que aquest viatge pot ser un error terrible, que potser els han enganyat per fer-los anar en la direcció equivocada, a un món cristal·lí de neu i gel, amb pantans i foscor, mentre en Benjamin és en un altre lloc, sense protecció, sense el seu factor coagulant.
Potser ja ni tan sols no és viu.
És ple dia, però tan al nord, al cor dels boscos del comtat de Västerbotten, en aquesta època de l’any sempre és fosc, una nit impenetrable sense ni una guspira de llum. Una nit tan poderosa i estricta que de desembre a gener pràcticament aconsegueix anul·lar el crepuscle.
Arriben a la casa d’en Jussi. La foscor és compacta i feixuga. L’aire és gèlid, immòbil i trencadís. Recorren l’últim tros a peu per la capa de gel dura que hi ha sobre la neu. En Joona treu l’arma i pensa que feia molt de temps que no veia neu de debò ni sentia la sensació seca del fred rigorós al nas.
Hi ha tres cases disposades en forma d’U. Grans quantitats de neu s’acumulen a les teulades i contra les parets, de manera que fins i tot arriben a cobrir les finestretes. L’Erik mira al seu voltant. Les roderes paral·leles del cotxe del grup de salvament de muntanya són clarament visibles, així com les petjades dels homes al voltant dels edificis.
—Oh, Déu meu —xiuxiueja la Simone, i vol córrer cap als edificis.
—Espera —diu en Joona.
—Aquí no hi ha ningú. Està abandonat, hem…
—Sembla abandonat —la talla en Joona—; això és l’únic que sabem.
La Simone s’espera tremolant mentre en Joona es dirigeix a les cases sobre la neu cruixent. S’atura al costat d’una de les petites finestres horitzontals, s’inclina endavant i intueix una capsa de fusta i un parell d’estores a terra. Les cadires estan cap per avall sobre la taula i la nevera, buida i fosca, té la porta oberta.
La Simone es mira l’Erik, que de cop comença a comportar-se d’una manera ben estranya: fa passos bruscos per la neu, es frega els llavis, es col·loca al mig del pati i mira al seu voltant uns quants cops. Just quan vol preguntar-li què fa, ell afirma en veu alta i clara:
—Aquí no és.
—No, aquí no hi ha ningú —respon en Joona, cansat.
—Vull dir… —comença l’Erik amb una veu estranya, gairebé estrident—. Vull dir que això no és el castell embruixat.
—Què dius ara?
—És una casa equivocada. El castell embruixat d’en Jussi és de color verd clar, jo l’he sentit descriure. Al rebedor hi ha un rebost, la casa té un sostre pla de ferro amb claus rovellats i una antena parabòlica, i el terreny és ple de cotxes, furgonetes i tractors vells…
En Joona obre les mans i respon:
—La seva adreça és aquest lloc. Aquí està empadronat.
—Però no és el lloc correcte.
L’Erik torna a fer un parell de passos en direcció a la casa.
Després es mira la Simone i en Joona seriós i insisteix, tossut:
—Això no és el castell embruixat.
En Joona renega i treu el mòbil, per renegar encara més fort quan s’adona que estan en una zona sense cobertura.
—No crec que trobem ningú per aquí a la vora, així que haurem d’avançar fins que tornem a tenir cobertura. Recorren l’entrada marxa enrere i estan a punt de sortir a la carretera un altre cop quan la Simone descobreix una figura fosca entre els arbres; un home que se’ls mira immòbil, amb els braços als costats.
—Allà! —crida la Simone—. Allà hi ha algú.
La vora del bosc a l’altra banda de la carretera és fosca i opaca.
La neu està molt comprimida entre les soques, i els arbres són feixucs i tenen les branques molt carregades. La Simone baixa del cotxe, sent que en Joona li crida que s’esperi. La llum dels fars es reflecteix a les finestres de la casa. La Simone intenta veure alguna cosa entre els arbres; l’Erik es posa al seu costat.
—He vist algú —xiuxiueja ella.
En Joona atura el cotxe, es treu l’arma ràpidament de la jaqueta i va cap a ells. La Simone corre cap a la vora del bosc i torna a veure l’home entre els arbres, una mica més lluny.
—Ei, espera! —crida.
Fa unes quantes passes més, però s’atura en veure la mirada de l’home.
És un vell de cara arrugada i tranquil·la. És molt baixet, amb prou feines li arriba fins al pit, i va vestit amb texans i un anorac gruixut i rígid. Té un mòbil de color verd menta a la mà, el tanca i se’l guarda a la butxaca.
—Perdoni —diu la Simone.
L’home respon en veu baixa, però ella no l’entén.
Després baixa la mirada i murmura alguna cosa més. L’Erik i en Joona, que s’ha tornat a guardar l’arma, s’acosten amb compte.
—Em penso que parla finès —diu la Simone.
—Espereu —diu en Joona, i es dirigeix a l’home.
L’Erik sent que en Joona es presenta, que assenyala el cotxe i després sent que esmenta el nom de «Jussi». Parla finès amb to tranquil i reposat. El vell fa que sí i treu un paquet de cigarrets. Després mira al seu voltant com si busqués alguna cosa mentre escolta. Sacseja el paquet per treure’n un cigarret, se’l mira, pregunta alguna cosa a en Joona amb veu gutural suau i melodiosa, rep una breu resposta i després remena el cap amb posat trist. Mira l’Erik i la Simone amb cara de llàstima. Quan els ofereix un cigarret, l’Erik té prou presència d’ànim per acceptar-ne un i agafar prestat un moment l’encenedor de plàstic amb la imatge de la Betty Boop. El sami arrenca el filtre, es duu el cigarret a la boca i l’encén. La Simone sent que explica alguna cosa detalladament a en Joona. Trenca un branquilló i dibuixa un parell de traços a la neu. En Joona s’inclina sobre el mapa fet a la neu, assenyala un punt i fa una pregunta. Després es treu un bloc de notes de la butxaca i copia el mapa. La Simone xiuxiueja «Gràcies». L’home es gira, assenyala el bosc i desapareix per un caminet entre els arbres.
Tornen ràpidament al cotxe. S’havien deixat les portes obertes i els seients estan tan freds que senten una cremor a l’esquena i a les cuixes.
En Joona dóna a l’Erik el paperet on ha apuntat les indicacions del vell.
—Parlava en un dialecte estrany de sami d’Ume, així que no ho he entès tot. Diu que hem de buscar el terreny de la família Kroik.
—Però coneixia en Jussi?
—Sí; si ho he entès bé, en Jussi té encara una altra casa, una cabana de caça, que és més endins del bosc. Primer hem de veure un llac a mà esquerra. Podem continuar fins a un lloc amb tres pedres grans que commemoren l’antic campament d’estiu dels samis. Més enllà no hi arriben les llevaneus, i haurem de continuar a peu cap al nord fins que trobem una caravana vella.
En Joona mira la Simone i l’Erik amb un deix irònic als ulls, i afegeix:
—Ha dit que si ens enfonsem al Djuptjärnen gelat, és que ens hem passat.
Quaranta minuts més tard, redueixen la velocitat i s’aturen davant de les tres pedres que el municipi de Dorotea ha fet esculpir i instal·lar. Les llums dels fars fan que tot adquireixi un to gris i creen ombres pertot arreu. Les pedres s’il·luminen uns segons i després desapareixen de nou en la foscor.
En Joona aparca al marge del bosc i comenta que segurament caldria camuflar-lo, però que necessitarien branques ben frondoses, amb fulles o agulles, i no tenen temps per fer-ho. Fa una ullada al cel ple d’estrelles i després comença a caminar a bon ritme.
Els altres el segueixen. La capa dura de gel s’estén com una xapa feixuga i rígida sobre la neu porosa i gruixuda. Caminen tan silenciosament com poden. Les indicacions del vell són correctes: al cap de mig quilòmetre veuen una caravana rovellada sota la neu.
Giren i s’adonen que el camí ha estat transitat. Més avall hi ha una casa envoltada de neu. Surt fum de la xemeneia. A la llum de les finestres, les parets de fora semblen de color menta. «Aquesta és la casa d’en Jussi», pensa l’Erik, mirant al seu voltant. «Això és el seu castell embruixat».
Endevinen contorns grans i foscos al terreny extens. Els vehicles coberts de neu formen un estrany laberint. Avancen lentament cap a la casa amb passos que cruixen a la neu. Recorren camins estrets entre els cotxes de desguàs apilats, els autobusos, excavadores, arades i motos totalment enterrats sota la neu.
De cop veuen, dins de la casa, el moviment ràpid d’una figura per davant de la finestra. Passa alguna cosa, els moviments són apressats. L’Erik no pot esperar més i surt corrents cap a la casa; tant li fan les conseqüències, ha de trobar en Benjamin, i després la resta ja se’n pot anar a la merda. La Simone corre esbufegant darrere d’ell. S’apropen més a la casa i s’aturen a la vora d’un caminet del qual han tret la neu. Contra la paret de la casa hi ha una pala i un petit trineu d’alumini en forma de barca. Senten un crit ofegat, i després cops ràpids, algú que forceja. Una silueta mira cap a fora per la finestra. Al bosc es trenca una branca. La porta del llenyer es tanca de cop. La Simone respira de pressa. S’acosten a la casa. La persona que hi havia davant de la finestra ha desaparegut. El vent xiula entre les capçades dels arbres; un polsim de neu s’arremolina sobre la capa superficial gelada de terra. De cop s’obre la porta i els enlluerna una llum: algú els il·lumina amb una llanterna potent.
Entretanquen els ulls fins que es converteixen en escletxes i se’ls protegeixen amb les mans per mirar de veure alguna cosa.
—Benjamin? —crida l’Erik, insegur.
Quan el feix de llum baixa a terra, veu que qui tenen davant és la Lydia, amb unes tisores grans a la mà. La llum de la llanterna il·lumina una figura asseguda sobre la neu: en Jussi.
Té la cara d’un color blau grisós gèlid, i els ulls tancats. Del seu pit sobresurt una destral, i està cobert de sang congelada. La Simone es queda en silenci al costat de l’Erik, que s’adona per la respiració curta i espantada que ella també ha vist el cadàver. En aquell mateix moment s’adona que en Joona no és amb ells; pensa que deu haver agafat un altre camí, i que s’atansarà a la Lydia per darrere si ells aconsegueixen entretenir-la prou estona.
—Lydia —diu l’Erik—. M’alegro de tornar-te a veure.
Ella se’ls mira sense dir res. Les tisores brillen a la mà que gronxa despreocupadament endavant i endarrere. El feix de llum de la llanterna brilla sobre la base grisa del camí.
—Hem vingut a endur-nos en Benjamin —anuncia l’Erik amb veu tranquil·la.
—En Benjamin? —respon la Lydia—. I aquest qui és?
—És el meu fill —diu la Simone amb un nus a la gola.
L’Erik intenta indicar-li gesticulant que no digui res. Potser ho entén, perquè fa un pas enrere i intenta controlar la seva respiració.
—L’únic nen que he vist per aquí és el meu fill —diu la Lydia en veu baixa.
—Lydia, escolta’m —diu l’Erik—. Si ens dónes en Benjamin, ens n’anirem i oblidarem tot això. Et prometo que mai més no hipnotitzaré ningú…
—Però és que no l’he vist —repeteix la Lydia, i es mira les tisores—. Aquí només hi som el meu Kasper i jo…
—Deixa’ns… Si més no, deixa’ns que li donem la seva medecina —suplica l’Erik, i s’adona que li tremola la veu.
La Lydia està en una posició ideal, pensa febrilment; d’esquena a la casa. En Joona només ha de rodejar la casa per poder dominar la Lydia des de darrere.
—Vull que us n’aneu —diu la Lydia malhumorada.
A l’Erik li sembla que veu algú movent-se prop de la filera de vehicles que hi ha en diagonal darrere de la casa i sent un breu alleujament. Però, de cop, la mirada de la Lydia es torna atenta; alça la llanterna i il·lumina sobre la neu, en direcció al llenyer.
—En Kasper necessita el seu medicament —insisteix l’Erik.
La Lydia torna a abaixar la llanterna. La seva veu és rígida i freda.
—Jo sóc la seva mare, ja ho sé jo, què necessita —diu.
—Tens tota la raó —respon l’Erik ràpidament—. Però si ens deixes donar-li una mica de medecina a en Kasper… després podràs educar-lo i amonestar-lo. Al capdavall, avui som diumenge, i…
L’Erik calla sense voler quan veu que la figura de darrere la casa s’acosta.
—El diumenge és el dia en què reflexiones… —continua.
Surten dues persones de darrere la casa. En Joona camina cap a ells encarcarat i a contracor. Darrere seu hi ha en Marek, que li va clavant el canó d’una escopeta de caça a l’esquena.
La Lydia fa una rialleta i surt del caminet cap al gel.
—Mata’ls —diu, sense preàmbuls, i assenyala la Simone amb el cap—. A ella primer.
—Només tinc dos cartutxos —respon en Marek.
—Fes-ho com vulguis, però fes-ho —diu la Lydia.
—Marek —diu l’Erik—, em van suspendre, jo hauria volgut ajudar-te a…
—Tanca la boca —l’interromp ell.
—Havies començat a explicar què va passar en aquell casalot dels camps de Zeniäkodobojski.
—Ja t’ho ensenyaré, què hi va passar —diu en Marek, i es mira la Simone amb ulls tranquils i lluents.
—Vinga, fes-ho ja —sospira la Lydia, impacient.
—Estira’t i treu-te els texans —diu en Marek a la Simone.
La Simone no es mou. En Marek l’apunta amb l’arma i ella retrocedeix. L’Erik s’hi acosta i en Marek dirigeix el canó cap a ell.
—Li dispararé a la panxa perquè pugui veure que bé ens ho passem —diu en Marek.
—Doncs fes-ho, va —diu la Lydia.
—Espera! —crida la Simone, i comença descordar-se els pantalons.
En Marek escup a la neu i va cap a ella. Sembla que no sap exactament què ha de fer. Mira l’Erik i branda l’arma cap a ell. La Simone no el mira. En Marek dirigeix l’escopeta cap a ella, apunta primer al cap i després a la panxa.
—No! —diu l’Erik.
En Marek torna a abaixar l’arma i va cap a la Simone.
La Lydia retrocedeix. La Simone comença a treure’s els texans i la roba interior.
—Aguanta l’arma —diu en Marek en veu baixa a la Lydia.
Ella s’està acostant a poc a poc quan senten un gruny entre els vehicles coberts de neu. Després es produeix un clic metàl·lic que es repeteix uns quants cops. En Joona tus. El clic continua, i de cop ressona un rugit. Un motor s’engega, se sent el soroll fort de pistons en funcionament. Una llum intensa s’encén sota la capa de gel.
Tot el terra al seu voltant es torna blanc i lluent. El motor s’engega amb un ronc, el canvi de marxes gruny i s’aixeca una enorme quantitat de neu. Un antic autobús de línia amb el sostre cobert amb una lona plena de neu s’acosta retrunyint des de la gran paret de neu, esquerdant el gel, directament cap a ells.
Quan en Marek dirigeix la mirada cap a l’autobús, en Joona surt disparat endavant i agafa el canó de l’escopeta. En Marek no deixa anar l’arma, però ha d’avançar un pas. En Joona li clava un cop fort al pit i intenta escombrar-li les cames, però en Marek no cau i prova de girar l’escopeta. La culata pica al front d’en Joona i li llisca per damunt del cap. En Marek té els dits tan glaçats que l’arma se li escapa, descriu un arc en l’aire i va a parar davant dels peus de la Lydia. La Simone intenta córrer-hi, però en Marek l’agafa dels cabells i l’estira.
L’autobús s’ha encallat contra un avet petit; el motor rugeix. Els gasos del tub d’escapament i la neu que ha aixecat fan que el vehicle quedi envoltat en un núvol de boira. La porta de davant es va obrint i tancant, grinyolant.
Les revolucions augmenten, l’arbre tremola i cau neu de les branques fosques. L’autobús continua empenyent amb força contra l’arbre i arrenca, amb cops sords i metàl·lics, un tros de l’escorça. Quan les rodes giren, se sent la dringadissa de les cadenes de neu.
—Benjamin! —crida la Simone—. Benjamin!
Darrere del vidre de davant de l’autobús fumejant hi ha la cara confusa d’en Benjamin. Li surt sang del nas. La Lydia corre cap a ell amb l’arma d’en Marek, l’Erik surt disparat darrere d’ella. La Lydia aconsegueix entrar a l’autobús i crida alguna cosa a en Benjamin, li clava un cop de culata i el fa sortir del seient del conductor.
L’Erik no hi arriba a temps; l’autobús roda cap enrere, fa un gir brusc cap a un costat i comença a baixar el turó sotraguejant en direcció al llac. L’Erik crida a la Lydia que s’aturi i corre darrere de l’autobús seguint les roderes i el rastre de gel trencat.
En Marek no vol deixar anar el cabell de la Simone; ella s’hi resisteix i intenta obligar-lo a obrir la mà. En Joona es col·loca ràpid a un costat; baixa l’espatlla, gira el cos, pica amb el puny tancat des de baix i encerta el colze d’en Marek amb molta força. El braç d’en Marek es desplaça com si estigués dislocat; la mà amb què té agafats els cabells de la Simone perd força, ella aconsegueix alliberar-se’n i en aquell moment descobreix les tisores enormes que hi ha a la neu. En Marek contraataca amb l’altra mà, però en Joona l’atura i empeny amb totes les seves forces el colze dret d’en Marek en diagonal cap al coll, de manera que la clavícula se li trenca en dos amb un crac sord. En Marek cau a terra cridant. La Simone es llança cap a les tisores, però en Marek li clava una coça al ventre, aconsegueix agafar-les i brandar-les descrivint un arc ample amb el braç que no té ferit. La Simone xiscla i veu com es contreu el rostre d’en Joona quan les tisores se li claven a la cuixa dreta.
La sang esquitxa la neu. En Joona aconsegueix mantenir-se dret, ja té les manilles a la mà i les fa servir per clavar un cop a l’orella esquerra d’en Marek. És un cop fort; en Marek es queda totalment immòbil, mirant estranyat cap a l’infinit mentre intenta dir alguna cosa. Li surt sang de l’orella i del nas.
En Joona s’inclina panteixant sobre ell i li emmanilla els braços flàccids.
L’Erik corre sense alè darrere del bus en la foscor. Veu els llums de posició vermells al seu davant i, una mica més enllà, la llum pàl·lida dels fars que tremola sobre els arbres. Sent un soroll fort quan un retrovisor es trenca en topar amb un arbre.
Pensa que el fred protegeix el seu fill; les temperatures inferiors a zero fan baixar una mica la temperatura del seu cos, suficient perquè la sang sigui més densa i potser suficient perquè se’n surti, tot i que està ferit.
El terreny fa baixada darrere de la casa. L’Erik s’entrebanca però es torna a posar dret. Arbustos i desnivells s’amaguen sota la neu. L’autobús és una ombra en la distància, una silueta amb una lluentor borrosa al seu voltant.
L’Erik es pregunta si la Lydia intentarà seguir la platja i rodejar el llac cap a l’antiga carretera de transport de fusta.
L’autobús frena, però l’Erik veu que gira sobre el gel i crida que s’aturi.
L’extrem d’un tros de corda que l’autobús arrossega s’encalla entre els llistons de la passarel·la i desenganxa la lona del sostre.
L’Erik s’acosta a la platgeta, on sura l’olor de dièsel. L’autobús ja s’ha endinsat vint metres sobre el gel.
L’Erik baixa corrent pel talús, ja gairebé no pot respirar però continua corrent.
De cop l’autobús s’atura. Amb la gola escanyada pel pànic, l’Erik veu que els llums de posició vermells es dirigeixen cap amunt, com si algú mirés cap a dalt a poc a poc.
El gel retruny i se sent un cruixit fortíssim. L’Erik s’atura a la vora de la platja i intenta aguditzar la vista. Entén que el gel s’ha trencat i l’autobús s’hi està enfonsant. Les rodes giren cap enrere, però això només serveix perquè el forat es faci encara més gran.
L’Erik agafa el salvavides de la passarel·la i corre cap al gel amb el cor a cent. Els llums de l’autobús, que encara flota, fan que la imatge recordi una campana de vidre mat. Sent un clapoteig. Llenques de gel feixugues es trenquen a trossos i giren per l’aigua negra.
A l’Erik li sembla veure un rostre blanc a l’aigua que s’arremolina darrere de l’autobús.
—Benjamin! —crida.
Apareixen unes onades que fan que el gel de sota els seus peus quedi molt relliscós. Es lliga ràpidament la corda del salvavides a la cintura i hi fa un nus fort per no perdre’l.
Després llança el salvavides tan lluny com pot, però no veu ningú en les aigües fosques. El motor, a la part davantera de l’autobús, continua funcionant a tota marxa. La lluentor vermella dels llums de posició s’estén per la massa de trossos de gel i la neu.
El frontal de l’autobús s’enfonsa encara més, de manera que ara només sobresurt el sostre. Els fars del davant desapareixen sota l’aigua. El motor ja no se sent, el silenci és gairebé absolut. El gel cruix, l’aigua bombolleja dèbilment. De cop l’Erik veu que tant en Benjamin com la Lydia continuen a l’interior de l’autobús. El terra està inclinat, es mouen cap a la part de darrere. En Benjamin s’agafa a una barra. Al davant, el sostre està gairebé a nivell del gel. L’Erik corre cap al forat del gel i s’enfila d’un bot al sostre de l’autobús. L’enorme embalum es gronxa espantosament sota els seus peus. Lluny, sent que la Simone crida alguna cosa; ja ha arribat a la platja.
L’Erik va de quatre grapes cap a la finestreta del sostre, s’incorpora i la trenca a cops de peu. Resquills de vidre cauen sobre les cadires i el terra. L’únic que pot pensar és que ha d’aconseguir treure en Benjamin de l’autobús que s’enfonsa. S’hi fica, queda penjat dels braços i aconsegueix aterrar amb els peus al respatller d’un seient. En Benjamin està rígid de por. Va vestit només amb un pijama, li surt sang del nas i d’una ferideta de la galta.
—Papa —xiuxiueja.
L’Erik li segueix la mirada fins a la Lydia, que és al darrere de tot de l’autobús, al passadís, amb una expressió impenetrable a la cara. Sosté l’arma i té sang al voltant de la boca. El seient del conductor ja està cobert d’aigua. L’autobús continua enfonsant-se i el terra està cada cop més inclinat. No para d’entrar aigua per les juntes de goma de les portes del mig.
—Hem de sortir de l’autobús! —crida l’Erik.
La Lydia només fa que no amb el cap a poc a poc.
—Benjamin —diu l’Erik, sense deixar de mirar la Lydia—, enfila’t damunt meu i surt per la finestreta del sostre.
En Benjamin obeeix en silenci. Va cap a ell amb les cames tremoloses, s’enfila a un seient i després a l’esquena i les espatlles de l’Erik. Quan arriba amb les mans a la trapa oberta, la Lydia alça l’escopeta i dispara.
L’Erik no sent cap dolor, només un impacte a l’espatlla, tan potent que el fa caure. No nota el dolor ni la sang càlida que surt de la ferida fins que no es torna a posar dret. En Benjamin s’ha quedat penjat de la finestreta. L’Erik va cap a ell com si res i amb el braç que encara pot utilitzar l’ajuda a enfilar-se, a pesar que veu que la Lydia torna a apuntar-lo amb l’escopeta. En Benjamin ja és al sostre quan ressona l’altre tret. La Lydia ha errat el tir.
La bala vola pel costat del maluc de l’Erik cap a la finestra gran que té al costat. El vidre s’esmicola i entra una tromba d’aigua gèlida. Ara tot va molt de pressa; l’Erik intenta arribar a la finestreta del sostre, però l’autobús s’inclina i va a parar sota l’aigua.
El xoc del fred fa que perdi la consciència uns segons.
Presa del pànic, agita les cames, es deixa surar fins a la superfície i s’omple els pulmons d’aire. L’autobús comença a enfonsar-se a l’aigua negra a poc a poc, entre cruixits de metall. S’inclina. L’Erik es clava un cop al cap i torna a trobar-se sota l’aigua. Sent un rugit eixordador a les orelles i l’envolta un fred desmesurat. Per la finestra veu el feix de llum dels fars, que s’enfonsa a les profunditats del llac. El seu cor batega desbocat, sent pressió a la cara i al cap. L’aigua és tan freda que es queda garratibat i ja no és capaç de moure’s. Veu la Lydia sota l’aigua; s’ha aferrat a una barra, amb l’esquena contra la paret de darrera de l’autobús. Veu la finestreta del sostre oberta, i la finestra que s’ha trencat amb el tret. Sap que l’autobús s’enfonsa, que n’ha de sortir, que no té temps per perdre, que ha de lluitar; però els braços l’ignoren. Se sent lleuger com una ploma, però ha perdut la sensibilitat a les cames. Intenta desplaçar-se, però no aconsegueix coordinar els moviments.
S’adona, a més, que l’envolta un núvol de sang procedent de la ferida que té a l’espatlla.
De cop es troba els ulls de la Lydia, que se’l mira de fit a fit tranquil·lament. Es queden tots dos immòbils, a l’aigua freda, mirant-se.
Els cabells de la Lydia es gronxen amb els moviments de l’aigua, i del nas li surt una cadena de bombolletes, com un collaret de perles.
L’Erik ha de respirar, perquè se sent com si l’escanyessin, però resisteix la crida dels seus pulmons, que li demanen oxigen. Sent palpitacions a les temples i veu un flaix de llum blanca.
La seva temperatura corporal ha baixat tant que podria quedar inconscient; sent un xiulet estrident, fort i persistent a les orelles.
Pensa en la Simone, i en el seu fill, que se’n sortirà. Sembla un somni, surar d’aquesta manera tan lliure per l’aigua glaçada. Amb una claredat sorprenent, s’adona que li ha arribat l’hora i l’estómac se li encongeix de por.
Ha perdut tota noció de direcció, tota noció del seu propi cos, de la llum i la foscor. L’aigua li sembla càlida, gairebé massa calenta. Pensa que ha d’obrir la boca i rendir-se, deixar que arribi la fi; permetre que els pulmons se li omplin d’aigua. Unes idees noves i estranyes li ocupen la ment quan de cop passa alguna cosa.
Nota que algú estira la corda que duu lligada a la cintura. Se li havia oblidat que s’havia nuat la corda del salvavides. Ara es deu haver enganxat en algun lloc, l’estira amb força cap a un costat. No pot impedir-ho, perquè ja no li queda energia. La corda el fa anar d’una banda a l’altra sense que hi pugui fer res, l’embolica a una barra i després l’estira en diagonal amunt per la finestreta. Es clava un cop de clatell contra alguna cosa, perd una sabata i es troba fora de l’aigua negra.
L’estiren i veu que l’autobús s’enfonsa cap a les profunditats sense ell, i pensa que la Lydia desapareix cap al fons del llac dins de la gàbia brillant, sense fer cap soroll.