39
Tarda de dimecres 16 de desembre

Abans d’arribar a Norrtäljevägen en Joona atura el cotxe a la cuneta. Passa un camió amb grava polsegosa. En Joona es treu un paperet de la butxaca i diu:

—Tinc cinc Blaus més a Estocolm i voltants, tres a Västeräs, dos a Eskilstuna i un a Umeä.

Plega el paperet i somriu a l’Erik per animar-lo.

—La Charlotte —diu l’Erik en veu baixa.

—Cap d’ells no es diu Charlotte —respon en Joona netejant una taca del retrovisor.

—Vull dir la Charlotte Cederskiöld —respon l’Erik—. Era amable amb l’Eva, crec que a l’època de les sessions d’hipnosi l’Eva tenia una habitació llogada a casa seva.

—On creus que podríem trobar-la, aquesta Charlotte?

—Fa deu anys vivia a Stocksund, però…

En Joona ja ha marcat el número de la policia.

—Hola, Anja. Sí, tu també. Saps què, necessito el número de telèfon i l’adreça d’una certa Charlotte Cederskiöld. Viu a Stocksund, o hi vivia fa uns anys. Sí, si us plau. D’acord, espera —en Joona agafa un bolígraf i escriu alguna cosa en un tiquet—. Moltes gràcies.

Engega l’intermitent esquerre i torna a la calçada.

—Encara hi viu? —pregunta l’Erik.

—No, però estem de sort: viu prop de Rimbo.

L’Erik sent punxades de dolor a la panxa pels nervis. No sap per què, li sembla ominós que la Charlotte hagi abandonat Stocksund; potser fins i tot és un bon senyal.

—Husby Säteri, una finca —diu en Joona, i introdueix un CD al reproductor.

Murmura que la música és de la seva mare i apuja el volum amb moderació.

—Saija Varjus —diu alçant la veu.

Sacseja el cap tristament i canta seguint la melodia:

—Dam dam da da di dum…

La música tristoia ressona pel cotxe. Quan la cançó s’acaba, es queden un moment en silenci, i després en Joona diu, gairebé sorprès:

—Ja no m’agrada la música finesa.

S’escura la gola un parell de cops.

—A mi m’ha semblat una cançó bonica —diu l’Erik.

En Joona somriu i li dirigeix una mirada ràpida de reüll, mentre explica:

—La meva mare hi era quan la van nomenar reina del tango a Seinäjoki…

Abandonen la carretera Norrtäljevägen, ampla i plena de cotxes, i entren a la carretera 77 a l’altura de Sätuna, sota una densa nevada. El capvespre enfosqueix el cel des de l’est, i les granges que deixen enrere són cada cop més fosques.

En Joona tamborineja amb els dits al davantal del cotxe. L’aire de la calefacció elèctrica surt amb un xiulet per les reixetes de ventilació. L’Erik sent que se li humitegen els peus per l’escalfor antinatural del cotxe.

—Aviam —diu en Joona per a si mateix mentre travessa el veïnat fins a trobar una carretereta recta entre camps de cultiu gebrats. En la distància es veu una casa gran de color blanc darrere d’un filat alt. Aparquen davant de la tanca oberta i fan l’últim tros a peu. Una dona jove amb jaqueta de cuir està rastellant el camí de grava i els mira espantada quan se li acosten. Un golden retriever corre al seu voltant.

—Charlotte! —crida la dona—. Charlotte!

Una dona apareix de darrere de la immensa casa arrossegant una bossa d’escombraries negra. Duu una armilla de plomes rosa i un jersei gris gruixut, texans desgastats i botes de goma.

«La Charlotte», pensa l’Erik. «És ella de debò».

Ha desaparegut la dona esvelta i distant de roba elegant i pentinat cuidat à la garçon; la dona que els ve a rebre té un aspecte completament diferent. Té els cabells llargs i completament grisos, recollits en una trena gruixuda. La seva cara està coberta de línies de riure, i no va maquillada. «Està més bonica que mai», pensa l’Erik. La cara de la Charlotte s’il·lumina amb afecte en veure’l; primer fa cara de gran sorpresa i aleshores li apareix un ample somriure als llavis.

—Erik —diu, i la seva veu és com sempre: profunda, harmoniosa i càlida.

Deixa la bossa d’escombraries i li agafa les mans.

—Ets tu de debò? Com m’alegro de tornar-te a veure.

Saluda en Joona i després se’ls queda mirant un moment. Una dona fornida obre la porta de la casa i se’ls mira. Té un tatuatge al coll i va vestida amb una dessuadora negra baldera amb caputxa.

—Necessites ajuda? —crida.

—Són amics meus! —respon la Charlotte, i fa un gest per indicar que tot va bé. Després somriu a la dona fornida quan torna a tancar la porta.

—He convertit la finca en una casa per a dones. Hi ha tant d’espai, que acullo dones que necessiten un lloc on anar, o com es digui. Les deixo estar-se aquí. Cuinem juntes, tenim cura de l’estable… fins que tenen la sensació que han recuperat les forces i poden agafar les regnes de la seva vida. És molt senzill tot plegat.

—Sona bé —diu l’Erik suaument.

Ella somriu i fa un gest perquè l’acompanyin cap a la porta.

—Charlotte, hem de trobar l’Eva Blau —diu l’Erik—. Que te’n recordes, d’ella?

—És clar que me’n recordo. Va ser la meva primera hostessa. Tenia les habitacions en aquella ala, i… —s’interromp—. És estrany que vinguis a preguntar per ella —torna a començar—; la setmana passada em va trucar.

—Què volia?

—Estava enfadada —diu la Charlotte.

—Sí… —sospira l’Erik.

—Per què estava enfadada? —pregunta en Joona.

La Charlotte respira fondo. L’Erik sent el vent que passa entre els troncs d’arbres sense fulles. Veu que algú ha intentat fer un ninot amb la mica de neu que ha caigut.

—Estava enfadada amb l’Erik.

L’angoixa li envaeix el cor quan pensa en el rostre angulós de l’Eva Blau, la seva veu agressiva, aquells ulls guspirejants i el nas amb la punta escapçada.

—Havies promès que mai més no hipnotitzaries ningú, però de cop, fa una setmana, hi vas tornar. Sortia a les portades de tots els diaris, en parlaven contínuament a la televisió. Molta gent es va enfadar, és clar.

—Vaig haver de fer-ho —diu l’Erik—, però va ser una excepció.

La Charlotte li va agafar la mà, el seu tacte era càlid i suau.

—A mi em vas ajudar —xiuxiueja—. Aquell cop que… te’n recordes?

—Sí que me’n recordo —diu l’Erik en veu baixa.

La Charlotte li somriu.

—Va ser suficient. Vaig entrar al castell embruixat, vaig alçar els ulls i vaig veure qui m’havia fet mal.

—Ja ho sé.

—Sense tu, mai no ho hauria fet, Erik.

—Malgrat tot…

—Aquí es va guarir alguna cosa —diu ella duent-se una mà al cor.

—On és l’Eva, ara? —pregunta en Joona.

La Charlotte arruga una mica el front.

—Quan se’n va anar d’aquí es va traslladar a un pis al centre d’Äkersberga i es va fer dels testimonis de Jehovà. Al començament manteníem contacte freqüent. Jo l’ajudava econòmicament, però després ens vam perdre de vista. Ella pensava que la perseguien, deia que necessitava protecció del mal que li anava al darrere.

La Charlotte es queda davant de l’Erik.

—Se’t veu trist —diu finalment.

—El meu fill ha desaparegut, l’Eva és la nostra única línia d’investigació.

La Charlotte el mira preocupada i diu:

—Espero que tot acabi bé.

—Com es diu, l’Eva, ho saps? —pregunta l’Erik.

—El seu nom real, vols dir? No el diu a ningú. Potser no el sap ni ella.

—Ja veig.

—Però quan va trucar va dir que es deia Veronica.

—Veronica?

—Ho va treure de la llegenda del sudari de la Veronica.

S’abracen breument i després l’Erik i en Joona pugen ràpid al cotxe. Mentre tornen cap a Estocolm, en Joona truca una altra vegada. Necessita ajuda per trobar una Veronica al centre d’Äkersberga, i una adreça dels testimonis de Jehovà, una Societat Torre de Guaita o un Saló del Regne.

L’Erik l’escolta mentre sent que l’envaeix un profund esgotament. Pensa en els records, en com l’han assaltat, i nota que els ulls se li tanquen lentament.

—Sí, Anja, tinc un bolígraf a mà —va dient en Joona—. Västra Banvägen… Espera, Stationsvägen 5. D’acord, gràcies.

Quan l’Erik es desperta estan baixant un turó llarg al costat d’un camp de golf. Té la sensació que el temps es mossega la cua.

—Gairebé hi som —diu en Joona.

—M’havia adormit —diu l’Erik, sobretot per a si mateix.

—L’Eva Blau va trucar a la Charlotte el dia que vas sortir a totes les portades —diu en Joona reflexiu.

—I el segrest d’en Benjamin va ser l’endemà —diu l’Erik.

—Perquè et vas convertir en l’objectiu d’algú.

—O perquè vaig trencar la promesa de no hipnotitzar mai més ningú.

—En tal cas, és culpa meva —diu en Joona.

—No, va ser…

L’Erik calla perquè no sap ben bé què dir.

—Em sap greu —diu en Joona, amb la mirada fixa en la carretera.

Passen pel costat d’un outlet amb les finestres trencades. En Joona mira pel retrovisor. Una dona amb mocador al cap recull els trossos de vidre.

—No sé què li va passar a l’Eva mentre era pacient meva —diu l’Erik—. Es va autolesionar i es va tornar totalment paranoica. Me’n donava les culpes a mi, i també culpava la hipnosi. No hauria hagut d’afegir-la al grup, no hauria hagut d’hipnotitzar mai ningú.

—Però vas ajudar la Charlotte —intervé en Joona.

—Això sembla —diu l’Erik en veu baixa.

Just després de la rotonda deixen enrere un pas a nivell, giren a l’esquerra al costat del poliesportiu, travessen un riu i s’aturen al costat de les cases grans de color gris.

En Joona assenyala la guantera.

—Em pots atansar la pistola?

L’Erik obre la guantera i li dóna l’arma, que pesa molt. En Joona comprova el canó i la recambra, i s’assegura que la pistola estigui bloquejada abans de ficar-se-la a la butxaca.

Travessen l’aparcament ràpidament i passen de llarg un pati amb gronxadors, un sorral i un rocòdrom.

L’Erik assenyala el portal, mira amunt i veu cables amb llumets que fan pampallugues i antenes parabòliques a gairebé tots els balcons. Darrere de la porta tancada de l’escala hi ha una dona vella amb un caminador. En Joona pica a la porta i saluda amablement. Ella els mira i fa que no amb el cap. En Joona ensenya la placa per la finestra, però ella torna a dir que no. L’Erik es rebusca a les butxaques i troba un sobre amb tiquets que hauria d’haver portat a l’oficina de recursos humans. S’acosta a la finestra, hi pica i ensenya el sobre. La dona s’acosta immediatament a la porta i prem el botó de l’intèrfon elèctric.

—És el correu? —pregunta amb veu tremolosa.

—Carta urgent —respon l’Erik.

—Se senten tants de crits i plors, aquí —xiuxiueja la dona contra la paret.

—Què diu? —pregunta en Joona.

L’Erik mira la llista de veïns; la Veronica Andersson viu al primer pis. L’escala estreta està coberta de grafits vermells. El tub col·lector de les escombraries fa pudor. S’aturen davant de la porta amb el nom «Andersson» i truquen al timbre. Tots els graons estan bruts de petjades fangoses de botes infantils.

—Torna-ho a provar —diu l’Erik.

En Joona obre la bústia i crida que té una carta de la Torre de Guaita per a ella. L’Erik veu que el cap del detectiu retrocedeix com per una ona expansiva.

—Què passa?

—No ho sé, però vull que t’esperis fora —diu en Joona amb la mirada tensa.

—No —respon l’Erik.

—Entro jo sol.

Darrere d’una de les portes del primer pis es trenca un got. En Joona treu un estoig que conté dos petits objectes d’acer, un amb la punta doblegada i un altre que sembla una claueta.

Com si hagués llegit els pensaments de l’Erik, en Joona murmura que és totalment legal entrar en una casa sense ordre judicial.

—Segons la nova legislació, amb un bon motiu n’hi ha prou —diu.

Acaba d’introduir el primer estri al pany quan l’Erik prova el pom; la porta no està tancada amb clau. Obren i en surt una pudor espantosa. En Joona treu l’arma i fa un gest ràpid a l’Erik perquè s’esperi fora.

L’Erik sent el batec accelerat del seu cor; la sang li xiula a les orelles. El silenci és terriblement sinistre. Pensa que en Benjamin no és aquí. El llum de l’escala s’apaga i la foscor el cobreix; no és una foscor totalment negra, però els seus ulls tenen dificultats per distingir res.

De cop en Joona apareix al davant seu.

—Crec que hauràs d’acompanyar-me a dins, Erik —diu suaument amb el seu accent finès.

Entren i en Joona encén el llum del sostre. La porta del bany està oberta de bat a bat, la pudor de podrit és insuportable. A la banyera, feta malbé i sense aigua, hi ha l’Eva Blau.

Té la cara inflada i tot de mosques s’arrosseguen al voltant de la seva boca amb un zum-zum constant. La brusa blava li ha pujat; per sota es veu la panxa inflada i d’un to blau-verdós. Té uns talls negres i profunds a tots dos braços. La tela de la brusa i els cabells rossos estan enganxats a la sang coagulada. Té la pell grisenca i el cos cobert d’un entramat clar de venetes marrons: en deixar-se de moure, la sang que hi havia al sistema circulatori s’ha descompost. A les comissures dels ulls i al voltant dels narius i la boca hi té una munió de cucs. La sang ha sobreeixit del desguàs i n’ha caigut una mica a l’estoreta, ara el serrell i les vores estan tenyits de fosc. Al costat del cos hi ha un ganivet de cuina ensangonat.

—És ella? —pregunta en Joona.

—Sí. És l’Eva.

—Fa almenys una setmana que és morta —diu en Joona—. Té la panxa molt inflada.

—Ho entenc —diu l’Erik.

—Així que ella no és qui es va endur en Benjamin —constata en Joona.

—He de pensar —diu l’Erik—. Creia que…

Mira cap a fora per la finestra i veu l’edifici baix de pedra que hi ha a l’altra banda de la via. L’Eva veia el Saló del Regne des de la finestra. L’Erik pensa que segurament aquesta vista li devia donar sensació de seguretat.