1
La nit del 7 al 8 de desembre

El telèfon desperta bruscament l’Erik Maria Bark del seu somni. Abans de desvetllar-se del tot, sent la seva pròpia veu que diu, somrient:

—Globus i serpentines.

S’ha despertat tan de cop que el cor li fa un salt. Ja no sap què volen dir aquestes paraules; no té ni idea de què passava al seu somni.

Per no despertar la Simone, surt sense fer soroll de l’habitació i tanca la porta abans de respondre a la trucada.

—Erik Maria Bark, digui?

Un inspector anomenat Joona Linna pregunta si està prou despert per assimilar informació important. Mentre l’escolta, els pensaments de l’Erik encara fan tombs per la buidor fosca del seu somni.

—He sentit que és un gran expert en el tractament de traumes aguts —diu en Joona Linna.

—Sí —respon l’Erik sense donar detalls.

Mentre escolta l’explicació, es pren un analgèsic.

L’inspector diu que ha de prendre declaració a un noi de quinze anys que ha estat testimoni d’un doble assassinat. El problema és que el noi ha sofert ferides greus; no està estable, ha entrat en xoc i està inconscient. La nit passada el van traslladar del departament de neurologia de l’hospital de Huddinge al departament de neurocirurgia de l’hospital universitari Karolinska, a Solna.

—Quin metge se n’encarrega? —pregunta l’Erik.

—La Daniëlla Richards.

—Oh, és molt competent, estic segur que…

—De fet, ha estat ella qui m’ha demanat que li truqui —l’interromp l’inspector—. Necessita la seva ajuda i, a més, amb urgència.

L’Erik torna a l’habitació per agafar la seva roba.

Per sota de les persianes s’escola una línia de llum d’un fanal. La Simone està estirada panxa enlaire i li dirigeix una mirada estranya, buida.

—Em sap greu haver-te despertat —diu l’Erik en veu baixa.

—Qui era?

—Un policia… un inspector, no he entès bé com es deia.

—Què passa?

—He d’anar al Karolinska, necessiten ajuda amb un noi.

—Però, quina hora és?

La Simone mira el despertador i tanca els ulls. L’Erik veu que té marques dels plecs del llençol a les espatlles pigades.

—Tu continua dormint, Sixan —xiuxiueja.

S’enduu la roba al rebedor, encén el llum del sostre i es vesteix ràpidament. Darrere seu brilla alguna cosa de metall; l’Erik es gira i veu que el seu fill ha penjat els patins al pom de la porta per no descuidar-se’ls.

Encara que té pressa, l’Erik va a l’armari, en treu una capsa i agafa els protectors; els col·loca sobre les fulles esmolades, deixa els patins a l’estoreta de l’entrada i surt del pis.

* * *

Quan es fica al cotxe són les tres de la matinada de la nit de dilluns 7 a dimarts 8 de desembre. Neva. Els flocs cauen lentament del cel negre. No fa gens de vent i la neu, feixuga, s’arremolina endormiscada sobre el carrer desert.

L’Erik fa girar la clau de contacte i la música envaeix el cotxe en onades suaus: Kind of Blue, de Miles Davis.

Recorre un petit trajecte per la ciutat adormida, surt de Luntmakargatan i es dirigeix a Norrtull per Sveavägen. Darrere de la neu que cau s’intueix l’aigua de Brunnsviken: un gran espai fosc. Entra a poc a poc al recinte de l’hospital, passa entre l’hospital infantil Astrid Lindgren, que va escàs de personal, i la zona de neonatologia, deixa enrere radiologia i psiquiatria. Aparca al seu lloc de sempre, davant de la clínica de neurocirurgia, i surt del cotxe. La lluentor dels fanals es reflecteix a les finestres dels edificis alts. A l’aparcament de visitants només hi ha un parell de cotxes. En la foscor, les merles es mouen d’arbre en arbre amb fregadissa d’ales. L’Erik s’adona que a aquesta hora no se sent la remor de l’autopista.

Passa la targeta pel lector, introdueix el codi de sis xifres i entra al vestíbul, agafa l’ascensor fins al cinquè pis i segueix el passadís. Els tubs fluorescents del sostre es reflecteixen sobre el linòleum blau com el sol en una rasa gelada. De cop s’adona de com n’està, de cansat; la pujada sobtada d’adrenalina se li ha passat. Ha dormit tan profundament que encara nota el regust agradable del son. Passa per davant d’una sala d’operacions i de les portes de l’enorme cambra hiperbàrica, saluda una infermera i repassa mentalment un cop més el que l’inspector li ha explicat per telèfon: un noi perd sang, té el cos ple de ganivetades, sua, no para de moure’s, està neguitós i té moltíssima set. Intenten parlar amb ell, però la seva condició empitjora de seguida. Perd la consciència i al mateix moment se li accelera tant el pols que la metgessa responsable, Daniëlla Richards, decideix amb encert no permetre que la policia accedeixi al pacient.

Davant de la porta de la secció N18 hi ha dos agents uniformats. Quan s’hi acosta, a l’Erik li sembla detectar una certa intranquil·litat als seus rostres. «Potser és només que estan cansats», pensa mentre s’atura davant seu i s’identifica. Els policies fan una ullada a la seva identificació i premen el botó perquè la porta s’obri amb un brunzit.

L’Erik entra, dóna la mà a la Daniëlla Richards i observa el tic rígid dels seus llavis, la tensió controlada dels seus moviments.

—Pren-te un cafè —diu la Daniëlla.

—Tenim temps? —pregunta l’Erik.

—Tinc l’hemorràgia hepàtica controlada —respon ella.

Un home d’uns quaranta-cinc anys, vestit amb texans i jaqueta negra, clava cops a la màquina de cafè. Té els cabells rossos i despentinats, i estreny els llavis en una expressió seriosa. L’Erik pensa que deu ser el marit de la Daniëlla, en Magnus, a qui no coneix en persona; només l’ha vist a la foto que ella té al despatx.

—És el teu marit? —pregunta, assenyalant l’home.

—Què?

La Daniëlla fa una cara entre divertida i sorpresa.

—He pensat que en Magnus et devia haver acompanyat.

—No —riu ella.

—Segur? Si vols l’hi pregunto —diu l’Erik de broma, i se’n va cap a l’home.

A la Daniëlla li sona el mòbil i l’obre rient.

—Erik, com ets —diu abans de posar-se el telèfon a l’orella i contestar—. Sóc la Daniëlla, digui?

A l’altra banda del fil només hi ha silenci.

—Hola?

S’espera uns segons i acaba irònicament amb la salutació hawaiana «aloha»; després tanca el telèfon i segueix l’Erik, que se n’ha anat cap a l’home ros. La màquina de cafè brunzeix i treu fum.

—Pren-te un cafè —diu l’home, i intenta obligar l’Erik a agafar el gotet.

—No, gràcies.

L’home tasta el cafè i somriu. Se li fan clotets a les galtes.

—Deliciós —diu, i torna a intentar donar el gotet a l’Erik.

—No en vull.

L’home fa un parell de glops més mentre es mira l’Erik.

—Em deixes el telèfon? —pregunta de cop—. Si no et sap greu; m’he descuidat el meu al cotxe.

—I ara vols que te’l deixi jo? —pregunta l’Erik sec.

L’home ros fa que sí amb el cap i se’l mira amb uns ulls clars i grisos com granit polit.

—Ja te’l torno a deixar jo —diu la Daniëlla.

—Gràcies.

—De res.

L’home ros agafa el telèfon, se’l mira i clava la mirada als ulls de la Daniëlla.

—Et prometo que te’l tornaré —li diu.

—Si l’únic que l’utilitza ets tu —respon ella, sorneguera.

Ell somriu i s’aparta.

—Ha de ser el teu marit —diu l’Erik.

Ella fa que no amb el cap, somrient; de cop sembla molt cansada. A la galta hi té un rastre de kohl platejat de quan s’ha fregat els ulls.

—I si vaig a veure el pacient? —pregunta l’Erik.

—Sí, si us plau —assenteix ella.

—Ja que sóc aquí —afegeix l’Erik ràpidament.

—Erik, m’agradaria molt saber què en penses. Jo no ho tinc clar.

Obre amb suavitat la porta feixuga i l’Erik la segueix cap a l’habitació càlida que hi ha al costat de la sala d’operacions. Al llit hi ha un noi prim. Dos infermers li estan tractant les ferides, centenars de talls i ganivetades per tot el cos: a les plantes dels peus, al pit i a la panxa, al coll, al cap, a la cara, a les mans.

Té el pols dèbil però ràpid. Els seus llavis tenen un to gris com d’alumini; transpira i tanca els ulls amb força. El nas sembla trencat; una hemorràgia interna s’estén com un núvol fosc per sota de la pell, baixant del coll cap al pit.

L’Erik veu que, malgrat les ferides, el noi té un rostre atractiu.

La Daniëlla li està explicant en veu baixa la situació, que les constants varien, quan truquen a la porta i calla de cop. Torna a ser l’home ros, que ara els fa gestos a través de la finestreta de la porta.

L’Erik i la Daniëlla es miren i surten de la sala d’exploració. L’home ha tornat cap a la sorollosa màquina de cafè.

—Un caputxino gran —diu a l’Erik—. T’anirà bé abans de parlar amb l’agent que ha trobat el noi.

L’Erik s’adona de cop que l’home ros és l’inspector que li ha trucat i l’ha tret del llit fa una mica menys d’una hora. Per telèfon no se li notava tant l’accent finès, o bé l’Erik no havia estat prou despert per fixar-s’hi.

—Per què hauria de voler parlar amb el policia que l’ha trobat? —pregunta.

—Per entendre per què és tan important prendre declaració al noi.

En Joona calla quan sona el mòbil de la Daniëlla. Se’l treu de la butxaca de l’americana, ignora la mà que ella allarga i mira ràpidament la pantalla.

—És per a mi —diu, i contesta—. Sí… No, el vull aquí. Ja m’ho crec, però no té res a veure amb mi, això.

L’inspector somriu mentre escolta les protestes del seu company.

—He tingut una idea —assegura.

L’altre diu alguna cosa.

—Ho faré a la meva manera —respon en Joona tranquil·lament, i penja.

Torna el telèfon a la Daniëlla i li dóna les gràcies.

—He d’interrogar el pacient —declara seriós.

—Em sap greu —diu l’Erik—, però penso el mateix que la doctora Richards.

—Quan podrà parlar amb mi? —pregunta en Joona.

—Mentre estigui en xoc, no.

—Sabia que diries això —diu en Joona tranquil.

—El seu estat encara és crític —explica la Daniëlla—. Lesions a la pleura, a l’intestí prim i al fetge, i…

Entra un home amb uniforme de policia. Té la mirada inquieta. En Joona el saluda amb un gest, va cap a ell i li dóna la mà. Li diu alguna cosa en veu baixa i el policia es frega els llavis i mira els metges. L’inspector repeteix a l’agent que tot va bé; que els metges han de conèixer les circumstàncies, que pot ser molt important.

—D’acord —diu l’agent, i s’escura suaument la gola—. Hem sentit per ràdio que una dona de la neteja havia trobat un home mort en un lavabo d’un poliesportiu de Tumba. Teníem el cotxe al carrer Huddingevägen; només havíem d’entrar a Dalavägen i continuar una mica més fins al llac. En Janne, el meu company, ha entrat mentre jo parlava amb la dona de la neteja. Primer crèiem que era una sobredosi, però de seguida m’he adonat que era una cosa molt diferent; en Janne ha sortit del vestidor blanc com la cera, i no m’hi volia deixar entrar. «L’únic que hi ha és sang i més sang», ha dit tres vegades, i després s’ha assegut en un graó de l’escala, i…

El policia fa una pausa, s’asseu en una cadira i es queda mirant a l’infinit amb la boca mig oberta.

—Continua, si us plau —demana en Joona.

—Sí… Arriba l’ambulància, identifiquem el mort i em diuen que informi la família. Hi he anat tot sol, perquè tenim poca gent i el meu superior ha dit que en Janne no hi anés en aquest estat, cosa lògica d’altra banda.

L’Erik es mira el rellotge.

—Tens temps per escoltar-lo —li diu en Joona, amb la cadència tranquil·la del suec que es parla a Finlàndia.

—El mort… És professor de l’institut de Tumba i viu en aquell barri nou de casetes adossades que hi ha al turó. He trucat unes quantes vegades; no m’obrien —continua el policia amb els ulls baixos—. No sé ben bé per què, se m’ha acudit fer el tomb al bloc i il·luminar l’interior amb la llanterna per una finestreta de la part de darrere.

El policia s’atura; els llavis li tremolen i comença a gratar el braç de la cadira amb una ungla.

—Continua, si no et sap greu —l’anima en Joona.

—Cal? Jo… jo…

—Has trobat el noi, la mare i una nena petita, de cinc anys. El noi era l’únic que encara era viu.

—Tot i que jo… jo pensava que…

Calla; té el rostre blanc com la neu.

—Gràcies per haver vingut, Erland —diu en Joona.

L’agent fa que sí ràpidament, s’alça, s’allisa la jaqueta bruta amb la mà, confús, i se’n va.

—Els havien matat a tots a ganivetades —continua en Joona—. Una bogeria, una crueltat acarnissada. Els havien donat cops, els havien trepitjat i els havien clavat ganivetades, i la petitona… la van partir per la meitat. La part baixa del cos i les cames eren en una cadira davant del televisor, i…

Fa una pausa i mira l’Erik abans de continuar.

—Sembla que l’assassí sabia que el pare seria al poliesportiu —explica en Joona—. Hi havia partit de futbol, ell era àrbitre. L’assassí s’ha esperat que es quedés sol per matar-lo i tallar-lo a trossets, amb una agressivitat bestial, i després se n’ha anat a la casa a fer el mateix amb els altres.

—Ha estat en aquest ordre? —pregunta l’Erik.

—Crec que sí —respon l’inspector.

L’Erik s’adona que s’ha dut la mà als llavis. Pare, mare, fill, filla, pensa, molt a poc a poc, i es troba la mirada d’en Joona Linna.

—L’assassí volia eliminar tota una família —constata l’Erik amb la veu tremolosa.

En Joona fa un gest vacil·lant.

—Això és el tema, justament… Falta una altra filla, la filla gran. Una noia de vint-i-tres anys. No aconseguim localitzar-la; no és al seu pis de Sundbyberg ni a casa del seu xicot. L’assassí podria anar-li darrere, també; per això volem interrogar el testimoni com més aviat millor.

—Entraré i l’examinaré minuciosament —diu l’Erik.

—Gràcies —respon en Joona, i fa que sí amb el cap.

—Però no podem posar en perill la vida del pacient per…

—Ho entenc —l’interromp en Joona—, però el cas és que com més triguem a obtenir informació, més temps té l’assassí per trobar aquesta noia.

—Potser podríeu examinar l’escenari del crim —suggereix la Daniëlla.

—No cal ni dir que ja ho estem fent —respon en Joona.

—Doncs vés-hi a assegurar-te que avancin —diu ella.

—No servirà de res —diu l’inspector.

—Què vols dir?

—Hi trobarem l’ADN de centenars o potser milers de persones.

L’Erik torna cap al pacient. S’atura davant del llit i observa la cara pàl·lida i coberta de ferides, la respiració superficial, els llavis freds. L’Erik pronuncia el nom del noi; el seu rostre es tensa un moment i fa una ganyota de dolor.

—Josef —repeteix suaument—. Em dic Erik Maria Bark, sóc metge i ara t’examinaré. Fes que sí amb el cap si entens el que et dic.

El noi roman totalment immòbil. La panxa puja i baixa al ritme ràpid de la respiració. Malgrat que no s’ha bellugat gens, l’Erik està convençut que ha entès el que li ha dit, però que després ha quedat inconscient i el contacte s’ha trencat.

* * *

Mitja hora després, l’Erik surt de l’habitació i es troba les mirades de la Daniëlla i l’inspector.

—Se’n sortirà? —pregunta en Joona.

—Encara és aviat per saber-ho, però…

—Aquest noi és l’únic testimoni que tenim —interromp l’inspector—. Algú ha assassinat el seu pare, la seva mare i la seva germana petita, i en aquest mateix moment és probable que estigui buscant la seva germana gran.

—Això ja ho sabem —diu la Daniëlla—. Però trobem que la policia potser hauria d’esmerçar-se més a trobar-la, en lloc de destorbar-nos a nosaltres.

—Fem el que podem, però és un procés massa lent. Hem de parlar amb el noi, creiem que deu haver vist la cara de l’assassí.

—Poden passar setmanes abans no pugui interrogar-lo —diu l’Erik—. Vull dir, no podem pas despertar-lo un moment i dir-li que han exterminat tota la seva família.

—I amb hipnosi? —pregunta en Joona.

Es fa un silenci. L’Erik pensa en la neu que queia sobre Brunnsviken quan venia cap aquí, els flocs que feien remolins descendents entre els arbres, sobre l’aigua fosca.

—No —xiuxiueja per a si mateix.

—No funcionaria?

—Ni idea —respon l’Erik.

—Tinc bona memòria per a les cares —diu en Joona amb un ample somriure—. Tu ets un hipnotitzador famós, podries…

—Era tot teatre —l’interromp l’Erik.

—No m’ho crec —diu en Joona—. I això és una emergència.

La Daniëlla es posa vermella i somriu mirant a terra.

—No puc —diu l’Erik.

—Resulta que qui té el pacient al seu càrrec sóc jo —diu la Daniëlla, alçant la veu—, i la hipnosi no m’agrada gaire.

—I si no fos perillós per al pacient? —pregunta en Joona.

L’Erik entén que l’inspector ja es plantejava la possibilitat de la hipnosi des del començament, i s’adona que no l’han avisat per tenir una segona opinió; en Joona Linna l’ha fet venir a l’hospital per convèncer-lo d’hipnotitzar el pacient, no per la seva experiència en el tractament de xocs i traumes aguts.

—Em vaig prometre que mai més no practicaria la hipnosi —diu l’Erik.

—Ho entenc —diu en Joona—. Tenia entès que eres el millor, però, en fi, he de respectar la teva decisió.

—Em sap greu —diu l’Erik. Mira el pacient per la finestreta i es dirigeix a la Daniëlla—. Li heu posat desmopressina?

—No, he decidit esperar —respon la Daniëlla.

—Per què?

—Pel risc de complicacions tromboembòliques.

—Sí, he seguit aquesta discussió, però no crec que sigui cert. Al meu fill, li dono desmopressina contínuament —diu l’Erik.

En Joona s’alça treballosament de la cadira.

—T’agrairia molt que em recomanessis un altre hipnotitzador —diu.

—Ni tan sols sabem si el pacient recuperarà la consciència —respon la Daniëlla.

—Però dono per fet que…

—I ha d’estar conscient perquè el puguin hipnotitzar —acaba la Daniëlla arrugant una mica el llavi.

—Quan l’Erik ha parlat amb ell, ho ha sentit —diu en Joona.

—No ho crec —murmura ella.

—Sí, sí que m’ha sentit —diu l’Erik.

—Podríem salvar la seva germana —continua en Joona.

—Me’n vaig a casa —decideix l’Erik en veu baixa—. Dóna-li desmopressina, i plantejat la cambra hiperbàrica.

Es treu la bata, surt al passadís i es fica a l’ascensor. Al vestíbul principal hi ha tot de gent. Les portes estan obertes i fora comença a fer-se de dia. Encara no ha tret el cotxe de l’aparcament que ja allarga la mà cap a la capseta de fusta que té a la guantera. Sense desviar la mirada de la carretera, palpa la tapa amb el papagai de colors i l’indígena, en treu tres pastilles i se les empassa ràpidament. Ha de dormir un parell d’hores abans de despertar en Benjamin per posar-li la injecció.