Quan vaig arribar a casa vaig trobar la Simone a la cuina, omplint la taula de menjar que treia de quatre bosses: espàrrecs, majorana fresca, pollastre, llimona i arròs pandan. En veure’m va esclatar a riure.

—Què passa? —vaig preguntar.

Va remenar el cap i va dir, amb un somriure d’orella a orella:

—Hauries de veure’t la cara.

—Per què?

—Sembles un nen amb sabates noves.

—Tant se’m nota?

—Benjamin! —va cridar.

En Benjamin va entrar a la cuina amb l’estoig dels seus medicaments a la mà. La Simone va posar-se seriosa i em va assenyalar.

—Mira, quina cara fa, el papa?

La mirada d’en Benjamin es va creuar amb la meva i vaig veure que somreia.

—Fas cara de content, papa.

—És que ho estic, fill, molt content.

—Han descobert els medicaments? —va preguntar.

—Què?

—Per curar-me i que no m’hagi de posar injeccions mai més? —va preguntar.

El vaig alçar, el vaig abraçar i li vaig explicar que aquest medicament encara no s’havia descobert, però que esperava que ho farien ben aviat i que era el que jo més volia del món.

—D’acord —va dir.

El vaig tornar a deixar a terra i vaig veure la Simone absorta en els seus pensaments.

En Benjamin em va estirar el camal dels pantalons.

—I aleshores què passa? —va preguntar.

No el vaig entendre.

—Per què estàs tan content, papa?

—Oh, és que m’han donat diners —vaig dir, sense l’alegria d’abans—. Diners per a la meva recerca.

—En David diu que fas màgia.

—No faig màgia, faig hipnosi i intento ajudar gent que té por i està trista.

—Artistes? —va preguntar.

No em vaig poder aguantar el riure, la Simone el va mirar sorpresa.

—Per què ho dius? —li va preguntar.

—És que al telèfon has dit que tenen por, mama.

—Ah, sí?

—Sí, ho he sentit.

—Sí, és veritat, avui ho he dit. Estava explicant que els artistes tenen por i nervis quan ensenyen els seus quadres —va explicar.

—Com ha anat avui al parc Berzelii? —vaig preguntar.

—Era a Arsenalsgatan.

—Hi has anat, avui?

Ella va fer que sí amb el cap, a poc a poc.

—M’ha agradat molt —va dir—, demà firmaré el contracte.

—Per què no m’ho deies? Enhorabona, Sixan!

Ella va somriure.

—Ja sé exactament quina serà la primera exposició que hi faré —va dir—. Una dona jove que ha fet Belles Arts a Bergen. És genial, fa unes obres enormes…

Es va interrompre quan van trucar a la porta. La Simone va intentar veure qui era per la finestra de la cuina, i després va anar al rebedor i va obrir. Jo vaig seguir-la i la vaig veure a través del rebedor fosc al llindar de la porta, banyada per la llum del sol. Quan vaig arribar al seu costat, vaig trobar-la mirant cap a fora.

—Qui era? —vaig preguntar.

—Ningú. No hi havia ningú —va dir.

Vaig mirar cap al carrer per damunt dels arbustos.

—Què és això? —va preguntar de cop.

Al graonet de davant de la porta hi havia un bastó amb un mànec en un extrem i un disc de fusta a l’altre.

—Que estrany —vaig dir, agafant l’eina de càstig antiga.

—Però què coi és, això?

—Crec que és una palmeta. Antigament s’utilitzaven per disciplinar els nens, per pegar-los a l’escola.