2
Matí de dimarts 8 de desembre

L’inspector Joona Linna és a Il Caffe del carrer Bergsgatan, on demana un enorme entrepà de formatge parmesà, bresaola i tomàquets assecats al sol.

És d’hora i la petita cafeteria acaba d’obrir: la noia que apunta la seva comanda ni tan sols ha tret tots els panets de les bosses.

La nit abans, després d’examinar els escenaris dels crims de Tumba, visitar la víctima supervivent a l’hospital Karolinska de Solna i parlar de matinada amb els doctors Daniëlla Richards i Erik Maria Bark, se n’havia anat al seu pis del barri de Fredhäll i havia dormit tres hores.

Ara espera l’esmorzar mentre mira en direcció a l’ajuntament per la finestra entelada i pensa en el túnel, el pas subterrani que uneix per sota del parc l’enorme edifici de la policia i el consistori. Li tornen la targeta de crèdit, agafa un bolígraf gegant del taulell, firma el tiquet i surt de la cafeteria.

L’aiguaneu cau ràpidament mentre en Joona s’afanya per Bergsgatan amb l’entrepà calent en una mà i la bossa d’esport amb l’estic d’hoquei pista a l’altra.

«Aquesta nit segur que perdem de mala manera», pensa. «Ens faran xixinetes, com van prometre».

L’equip d’hoquei pista del departament d’investigació criminal perd un partit rere l’altre contra equips de barri, la policia de trànsit, la naval, la unitat mòbil, la divisió d’arrestos i el servei de seguretat; però això els dóna una justificació per anar a consolar-se plegats en un bar.

«L’únic partit que hem guanyat va ser contra els del laboratori», pensa en Joona.

Quan passa per davant del quarter general de la policia no té ni idea que avui dimarts, d’hoquei pista res, i de bars, encara menys. Travessa la porta principal.

Veu que algú ha dibuixat una esvàstica al cartell que indica la direcció de la sala de plens del tribunal de primera instància.

Es dirigeix a grans gambades cap al centre penitenciari preventiu de Kronoberg, situat al mateix recinte que la seu principal de la policia, i veu que la reixa alta deixa passar un cotxe i es tanca en silenci. Els flocs de neu es fonen a la gran finestra de la caseta del guarda. En Joona passa de llarg la piscina de la policia i fa drecera per la gespa que hi ha davant de l’enorme edifici. La façana té alguna cosa que recorda el coure fosc: brunyit, però sota l’aigua, pensa. No hi ha cap bicicleta al cobert allargat de davant de la sala on s’emeten les ordres d’arrest; les banderes pengen molles i flàccides al costat dels pals.

En Joona passa a bon ritme entre dos pilons de metall i arriba a la marquesina alta de vidre mat, s’espolsa les sabates i travessa l’entrada del Cos Nacional de Policia suec.

A Suècia la policia depèn del Ministeri de Justícia, però el ministeri no té competència per decidir com s’ha d’aplicar la llei. El Cos Nacional de Policia és el principal ens de gestió, i inclou el departament d’investigació criminal, el servei de seguretat, l’acadèmia de policia i el laboratori judicial.

El departament d’investigació criminal és l’única unitat policial centralitzada que combat l’alta delinqüència a escala nacional i internacional, i és aquí on en Joona Linna fa nou anys que treballa com a inspector.

En Joona recorre el passadís, es treu la gorra quan passa per davant del taulell d’anuncis i fa una ullada ràpida als paperets amb informació sobre ioga, algú que es vol vendre una caravana, notícies del sindicat i un canvi d’horari al club de tir.

El terra, que van fregar divendres, torna a estar fet una porqueria. En Benny Rubin té la porta ajustada. És un home de seixanta anys amb bigoti gris i la pell arrugada i feta malbé pel sol, que va treballar un parell d’anys per al grup Palme, però que ara s’ocupa de la central de comunicacions i de la migració al nou sistema de ràdio Rakel.

Seu davant de l’ordinador amb un cigarret darrere l’orella, escrivint amb una lentitud espaordidora.

—Tinc ulls al clatell —diu de cop.

—Potser això explica que piquis tan lent —bromeja en Joona.

Es fixa en l’últim descobriment d’en Benny: un pòster de la companyia aèria SAS en què apareix una dona jove i molt exòtica amb un biquini minúscul bevent amb canyeta un còctel de fruites. En Benny s’havia indignat tant per la prohibició de tenir revistes amb fotografies eròtiques que molts dels seus companys van pensar que es retiraria, però en lloc d’això fa anys que duu a terme una campanya de protesta silenciosa i pertinaç: cada primer dia laborable de mes, penja un element decoratiu nou a la seva paret. Ningú no ha prohibit els anuncis de companyies aèries, fotografies de princeses gèlides amb les cames obertes, instruccions de ioga o anuncis de roba interior d’H&M. En Joona recorda un pòster de l’atleta Gail Devers amb pantalonets cenyits, i una agosarada litografia de l’artista Egon Schiele en què apareixia una dona pèl-roja asseguda amb les cames obertes i abillada amb un vestit vaporós estil Directori.

En Joona s’atura per saludar la seva ajudant i companya Anja Larsson, que seu amb la boca mig oberta i la cara, rodona com un pa, tan concentrada davant de l’ordinador que en Joona finalment decideix no molestar-la i continuar cap al seu despatx, on penja la jaqueta molla, encén l’espelma d’advent que té davant de la finestra i fa una ullada ràpida a la bústia: una nota sobre l’ambient al lloc de treball, una proposta d’ús de bombetes de baix consum, una sol·licitud de la fiscalia i la invitació al bufet de Nadal per al personal que es farà al museu a l’aire lliure annex al zoo de Skansen.

En Joona surt del despatx, va cap a la sala de reunions, s’asseu al seu lloc de sempre, desembolica l’esmorzar i comença a menjar.

A la pantalla blanca de grans dimensions que penja de la paret, s’hi pot llegir: roba, proteccions personals, armes, gas lacrimogen, mitjans de comunicació, vehicles, altres mitjans tècnics, canals, senyals de ràdio, alternatives de control, silenci de ràdio, codis, proves de connexió.

En Petter Näslund s’atura al passadís, riu satisfet i es repenja al marc de la porta, d’esquena a la sala de reunions. En Petter és un home musculós i calb d’uns trenta-cinc anys. És inspector en cap, la qual cosa significa que és el superior directe d’en Joona. Fa anys que flirteja amb la Magdalena Ronander fent veure que no s’adona que la incomoda, i que no capta els seus intents constants d’engegar-lo amablement. La Magdalena és, des de fa quatre anys, inspectora del departament de crida i cerca i té la intenció d’acabar la carrera de dret abans de fer els trenta anys.

En Petter abaixa la veu i li pregunta per la seva elecció d’arma de foc reglamentària, i amb quina freqüència «canvia de canó quan el gallet es posa massa calent». Ella fa com si no entengués el doble sentit barroer i explica que va comptant quants trets dispara.

—Però també t’agrada que el canó es descontroli una mica, oi? —pregunta en Petter.

—No, i ara —respon ella—, justament faig anar una Glock 17 perquè així pots utilitzar les bales de 9 mil·límetres de l’exèrcit.

—No utilitzes cap arma txeca?

—Sí, però… m’agrada més la 39B —diu.

Entren tots dos a la sala, s’asseuen als seus llocs i saluden en Joona.

—I la Glock està disponible amb extractor automàtic de cartutxos al costat de la mira —continua la Magdalena—. El retrocés es redueix significativament i pots tornar a disparar molt més ràpid.

—Què et sembla, Mumin^[1]? —pregunta en Petter.

En Joona somriu càlidament i els seus ulls gris pàl·lid es tornen gèlidament clars quan respon amb el seu musical accent finès:

—Que això no importa, que hi ha altres coses molt més importants.

—Així que a tu no et cal saber disparar? —somriu en Petter.

—En Joona és un bon tirador —diu la Magdalena Ronander.

—Se li dóna tot bé —sospira en Petter.

La Magdalena no li fa cas i es dirigeix cap a en Joona.

—El principal avantatge de la Glock compensada és que els vapors de pólvora que surten de l’extrem del canó no es veuen a la foscor.

—Tens tota la raó —respon en Joona en veu baixa.

La Magdalena obre la carpeta de cuir negre i comença a rebuscar alegrement entre els seus papers.

En Benny entra, s’asseu, mira a tothom, clava un cop fort a la taula i a continuació fa un somriure d’orella a orella quan la Magdalena Ronander li dirigeix una mirada irritada.

—He agafat el cas de Tumba —diu en Joona.

—Quin cas? —pregunta en Petter.

—Tota una família assassinada a ganivetades —respon en Joona.

—No és del nostre departament —diu en Petter.

—Crec que podria ser un assassí en sèrie, o en tot cas…

—Però quina bestiesa —interromp en Benny, mira en Joona i torna a clavar un cop a la taula.

—És una venjança i prou —continua en Petter—. Un préstec, deutes de joc, addicció al joc… Al capdavall, era visitant assidu de l’hipòdrom.

—Addicció al joc —confirma en Benny.

—Agafava diners prestats a criminals locals i ho ha hagut de pagar amb la mort —decideix en Petter.

Es fa un silenci. En Joona beu un parell de glops d’aigua, recull unes quantes molles del seu entrepà que havien caigut sobre la taula i se les fica a la boca.

—Tinc un pressentiment sobre aquest cas —diu en veu baixa.

—Doncs hauràs de demanar el trasllat —somriu en Petter—, perquè no és competència del departament d’investigació criminal.

—Jo crec que sí.

—Si tant et vols dedicar a aquest cas, fes-te de la policia de barri de Tumba —diu en Petter.

—Tinc intenció d’investigar aquests assassinats —manté en Joona, tossut.

—Això ho decideixo jo —respon en Petter.

L’Yngve Svensson entra i s’asseu. Porta el cabell pentinat cap endarrere i engominat. Té uns cercles de color gris blavós sota els ulls, una barba pèl-roja incipient i va vestit, com sempre, amb roba negra i sense planxar.

—Yngwie —diu en Benny alegrement.

L’Yngve Svensson és un dels experts més destacats en l’àmbit del crim organitzat a Suècia, té al seu càrrec el departament d’anàlisi i forma part de la unitat per a la cooperació policial internacional.

—Yngve, què en penses, del cas de Tumba? —pregunta en Petter—. Te l’estaves mirant, no?

—Sí, sembla una cosa local —respon ell—. El creditor va a la casa; a aquella hora espera trobar-hi el pare, però resulta que havia hagut de substituir un àrbitre en un partit de futbol. Segurament el creditor havia pres speed i Rohipnol, té un caràcter volàtil i està nerviós; alguna cosa el fa saltar i ataca la família amb un ganivet SWAT perquè li diguin on trobar el pare. Segur que l’hi diuen, però l’home es trastoca totalment i els deixa com un colador abans d’anar-se’n cap al poliesportiu.

En Petter fa un somriure burleta, beu un parell de glops d’aigua, es tapa la boca amb la mà per fer un rot, mira en Joona i pregunta:

—Què et sembla aquesta explicació?

—Si no fos que s’equivoca totalment, podria tenir raó —respon en Joona.

—En què m’equivoco? —el desafia l’Yngve, provocador.

—L’assassí es va carregar primer l’home del poliesportiu —respon en Joona amb calma—, i després va anar a la casa i va matar la resta de la família.

—Aleshores no es pot dir que sigui una venjança —diu la Magdalena Ronander.

—Doncs haurem d’esperar a veure què mostra l’autòpsia —murmura l’Yngve.

—Que tinc raó jo —respon en Joona.

—Idiota —sospira l’Yngve i es fica dues bossetes de snus, tabac mòlt, sota el llavi.

—Joona, no et penso donar aquest cas —diu en Petter.

—Ja ho veig —sospira en Joona, i es posa dret.

—On vas? Estem en plena reunió —diu en Petter.

—He de parlar amb en Carlos.

—D’això, no.

—Ja ho crec que sí —diu en Joona i surt de l’habitació.

—Torna aquí! —crida en Petter—, o t’hauré de…

En Joona no arriba a sentir l’amenaça. Tanca tranquil·lament la porta darrere seu, recorre el passadís i saluda l’Anja quan li dirigeix una mirada estranyada per damunt de l’ordinador.

—Que no tens reunió? —pregunta.

—Sí —respon en Joona mentre va cap a l’ascensor.

Al cinquè pis hi ha la sala de reunions, la secretaria del Cos Nacional de Policia suec, i en Carlos Eliasson, el cap del departament d’investigació criminal. Té la porta ajustada, més aviat tirant a tancada que a oberta, com sempre.

—Passa, passa, passa —el convida en Carlos.

Quan en Joona entra, el rostre d’en Carlos adquireix una expressió barreja de preocupació i alegria.

—Un segon que alimento els meus petitons —diu, i dóna un copet a la vora de l’aquari.

Mira somrient els peixos que neden cap a la superfície i els escampa el menjar per l’aigua.

—Allà en sura una mica —xiuxiueja.

En Carlos indica al seu peixet tropical més petit, Nikita, on té el menjar; després es gira i diu, amablement:

—Homicidis pregunta si vols encarregar-te de l’assassinat de Dalarna.

—Aquest ja el solucionaran ells mateixos —diu en Joona.

—Ells no sonaven tan convençuts. Ha vingut en Tommy Kofoed, i…

—Però no tinc temps, oi? —l’interromp en Joona.

S’asseu davant d’en Carlos. Al despatx, hi fa bona olor, olor de cuir i fusta. Els rajos del sol travessen l’aquari, juganers.

—Vull el cas de Tumba —diu en Joona sense més dilació.

La preocupació domina per un moment el rostre arrugat i afectuós d’en Carlos.

—En Petter Näslund m’acaba de trucar. Té raó, no és un cas per al departament d’investigació criminal —tempteja.

—Jo crec que sí —afirma en Joona tossudament.

—Només si la venjança està relacionada amb el crim organitzat de debò, Joona.

—No és cap venjança.

—Ah, no?

—L’assassí va matar el pare primer —explica en Joona—, i després va anar a la casa per continuar amb la resta. Volia acabar amb tota la família. Trobarà la filla gran, i el noi… si sobreviu, és clar.

En Carlos dirigeix una breu mirada a l’aquari, com si tingués por que els peixos sentissin alguna cosa desagradable.

—Ahà —diu, escèptic—. I com ho saps, això?

—Perquè a la casa les petjades que hi havia a la sang eren més curtes.

—Què vols dir?

En Joona s’inclina cap endavant i diu, fluixet:

—Hi havia petjades pertot arreu, és clar, i no vaig mesurar res, però em va semblar que al vestidor del poliesportiu els passos eren… eh… doncs, més animats, i que a la casa ja no tenien tanta empenta.

—T’ho devia semblar i prou —diu en Carlos cansat—. Ara ho compliques tot.

—Però tinc raó —respon Joona.

En Carlos fa que no amb el cap.

—Aquesta vegada, no ho crec.

—Segur que sí.

En Carlos es gira cap als peixos i diu:

—Aquest Joona Linna és la persona més caparruda que he conegut mai.

—Què hauria de fer, deixar-ho estar sabent com sé que tinc raó?

—No puc ignorar en Petter així com així i donar-te el cas només perquè tens un pressentiment —declara en Carlos.

—És clar que sí.

—Tothom creu que el mòbil eren deutes de joc.

—Tu també? —pregunta en Joona.

—Sí, jo també.

—Les passes del vestidor eren més enèrgiques perquè van matar l’home primer —insisteix en Joona.

—Tu no et rendeixes mai, eh? —pregunta en Carlos—. Oi que no?

En Joona s’arronsa d’espatlles somrient.

—Més val que truqui de seguida a Medicina Forense —rondina en Carlos mentre agafa el telèfon.

—Diran que tinc raó —replica en Joona amb la mirada baixa.

En Joona Linna sap que és tossut, i sap que necessita la seva tossuderia per sortir-se amb la seva. Potser tot ve pel seu pare, Yrjö Linna, que era policia i patrullava el districte de Märsta. Un dia es trobava a l’antiga carretera d’Uppsalaväg, una mica més al nord que l’hospital Löwenströmska, quan a la central d’alarma els va arribar un avís i el van enviar a Hammarbyvägen, a Upplands Vasby. Un veí havia trucat a la policia per denunciar que els Olsson estaven pegant els seus fills. Suècia havia estat el primer país del món que, l’any 1979, havia prohibit el càstig corporal als nens, i les comissaries havien rebut del Cos Nacional de Policia l’ordre d’assegurar-se que la nova llei es complia rigorosament. L’Yrjö Linna va entrar a la zona residencial amb el cotxe patrulla i es va quedar davant de la porta esperant el seu company, en Jonny Andersen. Al cap d’uns quants minuts d’espera va trucar al seu company; va resultar que en Jonny Andersen era a la cua de Mama’s, la parada de hot dogs, i li va dir que li semblava que de vegades un home havia de demostrar qui portava els pantalons. L’Yrjö Linna era dels que callen. Sabia que el reglament requeria que una actuació d’aquestes característiques es fes en parella, però no va insistir. Tot i que era conscient que tenia dret a rebre reforços, no va dir res. No volia protestar, no volia semblar poruc i no podia esperar més. Així, doncs, l’Yrjö Linna va pujar per les escales fins al tercer pis i va trucar. Va obrir una nena d’ulls espantats; ell va demanar-li que s’esperés al replà, però ella va fer que no amb el cap i va córrer cap a l’interior del pis. L’Yrjö va seguir-la i va entrar al menjador. La nena va picar a la porta del balcó; l’Yrjö va adonar-se que fora hi havia un nen petit vestit només amb un bolquer. Segurament no tenia ni dos anys. L’Yrjö va travessar l’habitació corrents immediatament per fer entrar el nen i no va detectar la presència de l’home borratxo fins que no va ser massa tard. Estava callat com un mort al sofà del costat de la porta, mirant cap al balcó. L’Yrjö necessitava les dues mans per desbloquejar la porta i accionar el pany; no es va aturar fins que no va sentir el clic de l’escopeta de caça. Un tret, trenta-sis perdigons se li van clavar directament a la columna i va morir gairebé a l’instant.

En Joona, que tenia onze anys, es va traslladar amb la seva mare del lluminós apartament al centre de Märsta al pis de tres habitacions que la seva tieta tenia al barri de Fredhäll, a Estocolm. Després d’acabar l’escola bàsica i l’institut a Kungsholmen es va apuntar a l’acadèmia de policia. Encara pensa sovint en els amics de la colla, els passejos per les grans extensions de gespa, la tranquil·litat prèvia a les pràctiques i els primers anys d’agent. En Joona Linna ha complert amb el que li pertocava: ha tramitat paperassa burocràtica, ha fet aportacions a plans d’igualtat de gènere, ha col·laborat amb el sindicat, ha controlat el trànsit durant la marató d’Estocolm i en centenars d’accidents de circulació, ha passat vergonya quan ultres del futbol cridaven lemes insultants a les seves companyes al metro: «Meuca uniformada, deixa la porra i fes-me una mamada!». Ha sobreviscut a ionquis amb llagues podrides, ha renyat lladregots, ha ajudat al personal d’ambulàncies a carregar borratxos en plena vomitera; ha parlat amb prostitutes que tremolaven com una fulla per la síndrome d’abstinència, amb malalts de sida, amb gent que feia por; ha conegut centenars d’homes que havien maltractat la dona i els fills, sempre seguint el mateix patró: borratxo però controlat, amb la ràdio al màxim i les persianes abaixades; ha detingut bojos de la velocitat i conductors ebris; ha requisat armes, drogues i begudes alcohòliques de destil·lació casolana. Una vegada que estava de baixa per lumbago i feia un passeig per no rovellar-se del tot havia vist prop de l’escola Klastorps un skinhead que agafava una dona musulmana pels pits. Havia seguit el cap rapat vorejant el llac per tot el parc, passant per Smedsudden cap a Västerbron, travessant el canal i l’illa de Längholmen cap a Södermalm, i no havia aconseguit atrapar-lo fins als semàfors del carrer Högalidsgatan.

Tot i que mai no va decidir conscientment fer carrera, en Joona Linna ha anat rebent ascensos. Li agraden els casos que requereixen una dedicació especial, i no es rendeix mai. Fa nou anys que és inspector del departament d’investigació criminal a Kungsholmen. La seva insígnia té una coroneta i fulles de roure, però li falta el cordonet quadrat d’operacions especials. No li interessa tenir cap mena d’autoritat i ha rebutjat traslladar-se al departament nacional d’homicidis.

Ara, aquest matí de desembre, en Joona Linna és al despatx del cap del departament d’investigació criminal. Sense notar, per ara, el cansament de la llarga nit a Tumba i a l’hospital Karolinska, escolta la conversa d’en Carlos Eliasson amb el substitut del cap de Medicina Forense d’Estocolm, l’anatomopatòleg i catedràtic Nils Ahlén, l’Agulla.

—No, només em cal saber quin dels dos delictes es va cometre primer —diu en Carlos—. Ja ho entenc, de debò, però… com ho veus, de moment? Què et sembla, tot plegat?

En Joona es repenja al respatller, es grata els cabells rossos i esbullats i va veient com la cara del seu cap enrogeix a mesura que escolta la veu monòtona de l’Agulla i, en lloc de contestar, només fa que sí amb el cap i penja sense acomiadar-se.

—Han… han…

—Han constatat que el pare va ser el primer a morir —intervé en Joona.

En Carlos assenteix.

—Què t’havia dit? —pregunta en Joona amb un somriure.

En Carlos abaixa la mirada i s’escura la gola.

—D’acord, et poso al càrrec de la investigació —concedeix al cap d’una estona—. El cas de Tumba és teu.

—Gairebé —respon en Joona seriós.

—Com que «gairebé»?

—Primer vull que em diguis una cosa. Qui tenia raó? Qui tenia raó, tu o jo?

—Tu! —exclama en Carlos—. Però què coi et passa, Joona? Tenies raó tu, com sempre!

Mentre es posa dret, a en Joona se li escapa el riure per sota el nas.

—Ara he de prendre declaració al meu testimoni abans que sigui massa tard.

—Interrogaràs el noi? —pregunta en Carlos.

—Sí.

—Has parlat amb el fiscal?

—No penso presentar la investigació al fiscal fins que tingui un sospitós —diu en Joona.

—No vull dir això —diu en Carlos—. És només que trobo que si vols parlar amb un noi tan greument ferit, el fiscal ho hauria de saber.

—D’acord, tens raó. Trucaré a en Jens —respon en Joona, i se’n va.