37
Matí de dimecres 16 de desembre

L’Erik seu al cotxe al costat d’en Joona i va bufant el gotet de cartró que conté el seu cafè. Passen per davant de la Universitat i del Museu d’Història Natural. A l’altra banda de la carretera, prop de les aigües del Brunnsviken, els hivernacles brillen en el crepuscle.

—Estàs segur que el nom era Eva Blau? —pregunta en Joona.

—Sí.

—No en trobem res: no surt a la guia telefònica, no té antecedents, no surt al registre central de penats i rebels, ni al registre de sospitosos ni al de permisos d’armes; i ni Hisenda, ni el registre civil, ni l’Autoritat de Trànsit no en tenen constància. He fet examinar tots els documents dels comtats, els municipis, l’Església, la Seguretat Social i els serveis d’immigració. A Suècia no hi ha cap Eva Blau, i no n’hi ha hagut mai cap.

—Va ser pacient meva —insisteix l’Erik.

—Aleshores es deu dir d’una altra manera.

—A veure si ara em diràs que no sé com es d…

S’atura a mitja frase perquè de cop ha tingut la sensació imprecisa i que potser hi havia un altre nom, però un instant després s’ha esvaït.

—Què deies? —pregunta en Joona.

—Consultaré els meus papers, potser només li dèiem Eva Blau.

El cel blanc típic de l’hivern està cobert de núvols baixos i compactes; sembla que hagi de començar a nevar en qualsevol moment.

L’Erik fa un glop de cafè, un sabor inicialment dolç seguit d’una amargor persistent. En Joona gira cap a un barri residencial de Täby. Deixen enrere cases, jardins congelats amb arbres fruiters sense fulles i piscinetes tapades amb lones, terrasses amb mobles de rotang, llits elàstics coberts de neu, xiprers amb llumets de coloraines, trineus blaus i cotxes aparcats.

—On anem, de fet? —pregunta l’Erik de cop.

Uns flocs de neu rodonets voleien per l’aire i s’acumulen sobre la capota i els eixugaparabrises.

—Ja gairebé hi som.

—Gairebé som on?

—He trobat altra gent que es diu Blau de cognom —respon en Joona somrient.

S’atura davant d’un garatge buit, però deixa el motor engegat. Al mig de l’herbei hi ha un Winnie de Pooh de plàstic de dos metres d’altura amb la pintura vermella del jersei desgastada. Al jardí no hi ha cap altra joguina. Un caminet de lloses irregulars de pissarra condueix a la gran casa de fusta groga.

—Aquí hi viu la Liselott Blau —diu en Joona.

—I aquesta qui és?

—Ni idea, però potser sap alguna cosa de l’Eva.

En adonar-se que l’Erik no ho veu clar, en Joona li diu:

—Ara mateix, és l’únic que podem fer.

L’Erik remena el cap.

—Fa molt de temps, i no hi penso mai… en quan em dedicava a la hipnosi, vull dir —es troba la mirada dels ulls grisos i freds d’en Joona, i continua—. Potser l’Eva Blau no hi té res a veure, en tot això.

—Ho has rumiat bé?

—Crec que sí —diu l’Erik, insegur, amb la mirada perduda en el gotet de cafè.

—Bé de veritat?

—Potser no.

—Saps si era perillosa, l’Eva Blau? —pregunta en Joona.

L’Erik mira per la finestreta i veu que algú ha pintat amb retolador unes dents i celles malèvoles a la cara del Winnie de Pooh.

Fa un glop de cafè i de cop recorda el dia en què va sentir per primer cop el nom d’Eva Blau.

Ara ho torna a tenir present.

«Eren dos quarts de nou del matí, la llum del sol entrava per les finestres polsegoses. Jo sortia de guàrdia i havia dormit al despatx», recorda.