12
Vespre de dimarts 8 de desembre

Fa tres hores que en Joona ha traslladat l’Evelyn a la presó de Kronoberg. L’han ficat en una petita cel·la amb les parets nues i barrots horitzontals davant de la finestra entelada. La pica d’acer inoxidable del racó feia pudor de vòmit. L’Evelyn s’havia quedat dreta al costat del llit amb matalàs de plàstic verd i li havia dirigit una mirada d’incomprensió quan se’n va anar.

A Suècia, quan s’arresta algú, el fiscal té un màxim de dotze hores per decidir si el reté o el deixa lliure. Si decideix retenir-lo, té fins a les 12 del migdia del tercer dia per presentar una sol·licitud d’encarcerament al tribunal; si no ho fa, la persona en qüestió queda lliure. Si el fiscal en demana l’encarcerament, és perquè té bons motius per sospitar o bé, probablement, una sospita fonamentada.

Ara en Joona torna a ser al passadís del centre penitenciari preventiu, amb el linòleum blanc i lluent. Passa de llarg per davant de les avorrides fileres que formen les portes de color verd pèsol de les cel·les. Veu el seu reflex intermitent a les planxes de metall amb poms i panys. Hi ha termos blancs davant de totes les portes. Uns cartellets vermells indiquen els armaris on hi ha extintors. A la recepció hi ha un carretó de la neteja amb una bossa blanca per a la roba bruta i una de verda per a la brossa.

En Joona s’atura, intercanvia unes quantes paraules amb un treballador social del Servei d’Assistència Individualitzada i continua cap a la secció de dones.

Davant d’una de les cinc sales d’interrogació l’espera en Jens Svanehjälm, fiscal en cap de la regió d’Estocolm. Sembla que tot just tingui vint anys, però de fet en té quaranta. La seva mirada té alguna cosa jovenívola, i les galtes, un aire infantil. Sembla que no hagi hagut d’arrugar el front en tota la vida.

—Evelyn Ek —diu en Jens vacil·lant—. És la que ha obligat el seu germà a assassinar la família?

—Això és el que en Josef va dir quan…

—Però no podem utilitzar res del que en Josef Ek digués durant la hipnosi —l’interromp en Jens—; entraríem en conflicte amb el dret de guardar silenci i el dret de no acusar-se a un mateix.

—Ja ho entenc, però de fet no era cap interrogatori, el noi no era pas sospitós —respon en Joona.

En Jens es mira el telèfon mòbil i diu:

—El fet que la conversa estigués relacionada amb la investigació ja és suficient per considerar-ho interrogatori.

—En sóc conscient, però jo tenia una altra prioritat —diu en Joona.

—Ja m’ho imaginava —respon en Jens amb un somriure.

Calla i llança una mirada a en Joona, com si esperés alguna cosa.

—De seguida sabré què va passar —diu en Joona.

—Fantàstic —diu en Jens, satisfet—. L’únic que em va dir l’Anita Niedel quan em va passar el cas va ser que si en Joona Linna diu que descobrirà ràpidament la veritat, així serà.

—Hem tingut un parell d’enganxades, ella i jo.

—Alguna cosa així em va dir.

—Entrem?

—Tu t’ocupes de l’interrogatori, però…

En Jens Svanehjälm es grata l’orella i murmura que ja està bé d’esborranys, resums de declaracions i imprecisions; que ja n’hi ha prou d’aquest color.

—M’agrada que la declaració funcioni com un diàleg, sempre que sigui possible —respon en Joona.

—Si ho graves, crec que no necessitem cap testimoni. Almenys, per ara —opina en Jens.

—Això mateix pensava jo.

—Només fem declarar l’Evelyn Ek per obtenir informació —ressalta en Jens.

—Vols que li faci saber que és sospitosa d’un crim? —pregunta en Joona.

—Tu mateix, però pensa que el temps no s’atura, i cada cop te’n queda menys.

En Joona pica a la porta i entra a la desoladora sala de declaració, on les persianes de les finestres amb barrots estan abaixades. L’Evelyn Ek seu en una cadira amb les espatlles tenses. Té la cara inexpressiva, les mandíbules tancades amb força. Ha creuat els braços sobre el pit i té la mirada fixada en el sobre de la taula.

—Hola, Evelyn.

La noia alça la mirada amb ulls espantats. En Joona s’asseu a la cadira del davant. És atractiva, com el seu germà. Potser no té uns trets espectaculars, però sí que són simètrics; té els cabells de color castany clar i una mirada intel·ligent. En Joona comprèn que en primera instància pot semblar anodina, però que a mesura que la mires es va tornant cada cop més bonica.

—Vull parlar un moment amb tu —diu—, et sembla bé?

Ella s’arronsa d’espatlles.

—Quan vas veure en Josef per última vegada?

—Ni idea.

—Ahir?

—No —respon ella amb un somriure sorprès.

—Quants dies fa?

—Per què ho pregunta?

—Vull saber quan vas veure’l per última vegada —diu en Joona.

—Buf, fa molt de temps.

—Va venir a veure’t a la parcel·la?

—No.

—Mai? No ha vingut mai a veure’t a la parcel·la?

Ella s’arronsa vagament d’espatlles.

—No.

—Però sap que existeix, oi?

Ella assenteix.

—Hi va estar de petit —respon, i es mira en Joona molta estona amb els seus dolços ulls castanys.

—Quan va ser, això?

—Ni idea… jo tenia uns deu anys. Un estiu la tieta Sonja ens va deixar la caseta mentre ella era a Grècia.

—I en Josef no hi ha anat mai més?

La mirada de l’Evelyn fa un salt sobtat cap a la paret que hi ha darrere d’en Joona.

—Crec que no —diu.

—Quant de temps fa que t’estàs a la parcel·la de la teva tieta?

—M’hi vaig traslladar poc després que comencés el curs.

—A l’agost.

—Sí.

—O sigui que hi vius des de l’agost. Això són quatre mesos en una casa petita a Värmdö. Per què?

La seva mirada es torna a desviar, es dirigeix a algun punt darrere del cap d’en Joona.

—Per estudiar més tranquil·la —diu.

—Quatre mesos?

La noia canvia lentament de posició, creua una cama sobre l’altra i es grata el front.

—Necessito tranquil·litat —diu.

—Qui et molesta?

—Ningú.

—Aleshores, per què necessites tranquil·litat?

L’Evelyn esbossa un somriure sense alegria.

—M’agrada el bosc.

—Què estudies?

—Ciències polítiques.

—I vius de la beca?

—Sí.

—On compres el menjar?

—Vaig a Saltarö amb la bici.

—No és molt lluny?

L’Evelyn s’arronsa d’espatlles.

—Una mica.

—Hi has vist algú conegut?

—No.

En Joona mira el front llis i jove de l’Evelyn.

—No t’hi has trobat amb en Josef?

—No.

—Evelyn, escolta’m —diu en Joona amb un to de veu diferent, més seriós—. El teu germà Josef ha dit que va assassinar el teu pare, la teva mare i la teva germana.

L’Evelyn abaixa la mirada cap a la taula. Li tremolen les pestanyes, el seu rostre pàl·lid envermelleix una mica.

—Només té quinze anys —continua en Joona. Mira les mans fines de la noia i els cabells brillants i pentinats que cauen sobre les espatlles, tan fràgils.

—Per què creus que diu que va assassinar la seva família?

—Què vol dir? —pregunta ella alçant la mirada.

—Sembla que creus que diu la veritat —diu en Joona.

—Ah, sí?

—No m’has semblat gaire sorpresa quan he dit que havia confessat els assassinats —diu en Joona—. Et sorprèn?

—Sí.

La noia seu totalment immòbil, glaçada i consumida per dins.

Li ha aparegut una arruga fina al front tan llis. Sembla terriblement esgotada. Els seus llavis es mouen com si resés o es xiuxiuegés alguna cosa a si mateixa.

—Que l’han tancat? —pregunta amb una veueta fina i atemorida.

—A qui?

La noia no mira en Joona, sinó que dirigeix els ulls a la taula mentre respon amb veu apagada:

—En Josef. L’han tancat?

—Que li tens por?

—No.

—He pensat que potser anaves armada perquè tenies por d’ell.

—És que caço —respon la noia, mirant-lo.

En Joona creu que aquí hi ha alguna cosa estranya, una peça que encara no ha posat al seu lloc.

No demostra la reacció habitual de culpa, ira o odi. Més aviat fa pensar en una resistència fortíssima.

No aconsegueix determinar de què es tracta; és un mecanisme de defensa, o una barrera de protecció, que mai no havia vist.

—Llebres? —pregunta.

—Sí.

—És bona, la carn de llebre?

—No gaire.

—Quin gust té?

—Dolç.

En Joona recorda la noia al fred de l’exterior de la caseta, i intenta repassar mentalment tots els esdeveniments d’aquell dia.

L’Erik Maria Bark li havia agafat l’arma i la duia penjada al braç, amb el fiador posat. L’Evelyn l’havia mirat a contrallum amb els ulls entretancats. Prima i alta, amb els cabells de color sorrenc recollits en una cua alta i gruixuda. Duia una armilla platejada de plomes, uns texans d’amplària d’entrecuix baixa i vambes humides. En Joona va veure els pins d’on havia sortit la noia, la molsa de terra, els esbarzers i el bolet trepitjat.

Acaba de descobrir una llacuna a la història de l’Evelyn.

No és el primer cop que ho veu, però abans se li havia anat del cap; ara l’escletxa és clarament visible. Quan va parlar amb l’Evelyn a la caseta de la seva tieta, la noia s’havia assegut en silenci absolut al sofà de pana, amb les mans agafades entre les cuixes. A terra, als seus peus, hi havia una fotografia en un marc amb forma de reig bord. A la foto hi sortia la germaneta de l’Evelyn: seia entre els seus pares i la llum del sol se li reflectia a les ulleres.

En aquella fotografia la nena devia tenir uns quatre o cinc anys, pensa en Joona; això vol dir que la van fer fa menys d’un any.

L’Evelyn assegurava que en Josef no havia estat a la caseta des que era petit, però el noi havia descrit la fotografia durant la hipnosi.

És clar que hi podria haver més imatges en marcs en forma de bolet, pensa en Joona; fins i tot podria ser que aquesta fotografia hagués estat a diversos llocs, o en Josef també podria haver estat a la caseta sense que la seva germana ho sabés.

Però també pot ser un forat a la història de l’Evelyn; fins i tot és probable.

—Evelyn —diu en Joona—. Tinc una pregunta sobre una cosa que acabes de dir.

Truquen a la porta de la sala de declaració; l’Evelyn s’espanta i s’encongeix tota. En Joona es posa dret i obre: és el fiscal en cap, en Jens Svanehjälm, que li demana que surti.

—La deixo anar —diu en Jens—. Això no té cap sentit, no tenim res de res. Una declaració del seu germà de quinze anys que no podem utilitzar en què suggereix que…

En Jens s’atura en veure la mirada d’en Joona.

—Has descobert alguna cosa, oi?

—Ara és igual —respon en Joona en veu baixa.

—Menteix?

—No ho sé. Potser…

En Jens s’acaricia la barbeta i reflexiona.

—Dóna-li un entrepà i una tassa de te —diu, per acabar—. Tens una hora fins que decideixi si la retenim o no.

—No és segur que això ens dugui enlloc.

—Però vols intentar-ho?

* * *

En Joona deixa un gotet de plàstic amb te anglès i un plat de cartró amb un entrepanet sobre la taula, davant de l’Evelyn, i es torna a asseure.

—He pensat que potser tenies gana —li diu.

—Gràcies —diu ella, i per un moment se la veu més animada.

Menja l’entrepà i recull les molles de la taula amb mà tremolosa.

—Evelyn, a la caseta de la teva tieta hi ha una foto en un marc en forma de bolet.

L’Evelyn fa que sí amb el cap i explica:

—Va comprar el marc a Mora, li va semblar que encaixava amb la casa i… —torna a callar i bufa el te.

—Teniu més marcs com aquest?

—No —diu ella amb un somriure.

—I aquesta fotografia sempre ha estat a la caseta?

—On vol anar a parar? —pregunta la noia dèbilment.

—Enlloc. És només que en Josef ha parlat d’aquesta foto. Ha d’haver-la vist, així que he pensat que potser se t’havia oblidat alguna cosa.

—No.

—Això era tot —diu en Joona i es posa dret.

—Que se’n va?

—Evelyn, jo confio en tu —diu en Joona seriós.

—Em fa la sensació que tothom creu jo hi tinc alguna cosa a veure.

—Però no és així, oi?

Ella fa que no amb el cap.

—No com ells pensen —diu en Joona.

La noia s’eixuga ràpidament un parell de llàgrimes de les galtes.

—En Josef va venir una vegada a la parcel·la. Havia agafat un taxi i portava un pastís —diu, amb la veu trencada.

—El dia del teu aniversari?

—No… era en Josef mateix, qui feia anys.

—Quan va ser, això? —pregunta ella.

—L’u de novembre.

—Així que fa més o menys un mes —diu en Joona—. Què va passar?

—No res —respon—. Em va atacar.

—No t’havia dit que vindria?

—No teníem cap contacte.

—Per què no?

—Jo volia estar sola.

—Qui sabia que eres a la caseta?

—Ningú, excepte en Sorab, el meu xicot… bé, ara ha trencat amb mi. Però encara som bons amics; ell m’ajuda, diu a tothom que visc amb ell, agafa el telèfon si truca la meva mare, i…

—Per què?

—Vull que em deixin en pau.

—Va venir més vegades, en Josef?

—No.

—És important, Evelyn.

—No va venir cap altra vegada —respon ella.

—Per què havies mentit sobre això?

—No ho sé —xiuxiueja.

—Quines mentides més has dit?