19
Tarda de divendres, 11 de desembre

En Joona seu al seu despatx i es mira les palmes de les mans. Amb una mà encara agafa el telèfon. Quan ha informat en Jens Svanehjälm del canvi sobtat de l’Evelyn, en Jens se l’ha escoltat en silenci, sospirant profundament de tant en tant mentre en Joona li explicava el motiu, extraordinàriament cruel, que hi havia darrere del crim.

—La veritat, Joona, em temo que és massa poca cosa, perquè en Josef l’ha acusat a ella —li ha contestat en Jens—. Vull dir: el que necessitem és una confessió, o proves palpables.

En Joona mira al seu voltant, es frega la cara amb una mà, i després truca a la metgessa d’en Josef, la Daniëlla Richards, amb qui acorda una hora adequada per continuar amb l’interrogatori; una hora en què no s’hagin administrat gaires analgèsics al sospitós.

—Ha d’estar lúcid —diu en Joona.

—Podries venir a les cinc —proposa la Daniëlla.

—Avui mateix?

—No li posem la pròxima dosi de morfina fins a les sis, així va millor per al sopar.

En Joona es mira el rellotge; són dos quarts de tres.

—Cap problema —diu.

A continuació truca a la Lisbet Carlén, l’assistenta social d’en Josef, i l’informa de la cita. Va a la cantina, agafa una poma del bol de fruita, i quan torna es troba l’Erixon, el tècnic responsable de la investigació de l’escenari del crim de Tumba, assegut al seu lloc, amb el cos esclafat contra l’escriptori. Està tot sufocat, el saluda amb un gest cansat de la mà i esbufega.

—Si em fiquessis aquesta poma a la boca, per Nadal em podrien servir a taula —diu.

—Però què dius —replica en Joona, i clava mossegada a la poma.

—M’ho mereixo —diu l’Erixon—. Des que van obrir aquell tailandès de la cantonada m’he engreixat onze quilos.

—Fan bon menjar.

—Ja ho crec!

—Com s’ha acabat allò del vestidor de les dones? —pregunta en Joona.

L’Erixon alça una mà rabassuda en un gest que vol dir que no l’atabali.

—No vull sentir que ja m’ho havies dit, però…

En Joona fa un ample somriure.

—Ja veurem —respon, diplomàtic.

—D’acord —diu l’Erixon, eixugant-se la suor de les galtes—. Hi havia cabells d’en Josef Ek al desguàs, i sang del seu pare, l’Anders Ek, a les juntes de les rajoles de terra.

—Què t’havia dit? —pregunta en Joona radiant.

L’Erixon riu i s’agafa el coll com si li fes por que s’hi trenqués alguna cosa.

Baixant per l’ascensor cap al vestíbul del CNP en Joona torna a trucar a en Jens Svanehjälm.

—M’alegro que em truquis —diu en Jens—. M’estan fent la vida impossible amb tota aquesta història de la hipnosi. Diuen que hem de deixar estar la investigació d’en Josef, que només servirà per gastar diners i…

—Deixa’m parlar un segon —l’interromp en Joona.

—És que ja he decidit que…

—Jens?

—Digues.

—Tenim proves palpables —diu en Joona seriós—. Podem relacionar en Josef Ek amb el primer escenari i amb la sang del seu pare.

En Jens Svanehjälm respira fondo al telèfon i després diu, contingut:

—Joona, ha anat d’un pèl.

—Em conformo —respon ell.

—Sí.

Just anaven a penjar quan en Joona diu:

—Ja t’havia dit que tenia raó, oi?

—Què?

—Tenia raó, o no?

Es fa un silenci a l’altre costat. Després en Jens diu, a poc a poc, amb veu de mestre d’escola:

—Sí, Joona, tenies raó.

Pengen i el somriure desapareix de la cara de l’inspector. Ressegueix la paret de vidre cap al jardí i es torna a mirar el rellotge. Al cap de mitja hora ha de ser al Nordiska Museet, el museu d’història cultural, a Djurgärden.

* * *

En Joona puja les escales del museu i ressegueix els passadissos llargs i buits, passant de llarg centenars de vitrines il·luminades sense dedicar-los ni una mirada. No mira els objectes d’ús quotidià, ni els tresors o les peces d’artesania; no para cap atenció a les exposicions, els vestits tradicionals ni les fotografies ampliades.

El guarda ja ha col·locat una cadira a la vitrina dèbilment il·luminada. Sense dir res, en Joona s’hi asseu, com cada vegada, per admirar la corona nupcial sami. La corona, delicada i fràgil, forma un cercle perfecte. Les puntes fan pensar en un calze o en un parell de mans amb els dits estirats i entrellaçats. En Joona mou el cap lentament perquè la llum també es desplaci a poc a poc. La corona nupcial és feta d’arrels trenades a mà. El material ha sortit de la terra i brilla com pell, com or.

Aquest cop en Joona només passa una hora davant de la vitrina abans de posar-se dret, saludar el guarda amb el cap i sortir a poc a poc del museu. La neu tova del carrer s’ha convertit en una pasta negrosa, i de sota el pont que va a Djurgärden puja l’olor de gasolina d’un vaixell.

En Joona camina a poc a poc cap a Strandvägen quan li sona el telèfon; és l’Agulla, el forense.

—M’alegro de trobar-te —constata breument quan en Joona contesta la trucada.

—Heu acabat l’autòpsia?

—Pràcticament, pràcticament.

En Joona veu a la vorera un pare jove que va clavant estrebades al cotxet per fer riure el seu fill. Una dona mira cap a fora des de la finestra d’un pis. Quan la seva mirada es creua amb la d’en Joona, s’enretira immediatament.

—Has trobat res d’inesperat? —pregunta en Joona.

—Doncs, no ho sé…

—I doncs?

—Doncs mira, és aquell tall a la panxa de la mare, és clar.

—I bé?

Sent que l’Agulla agafa aire, i després hi ha un soroll d’alguna cosa que cau.

—Un moment que cullo el bolígraf —diu l’Agulla, i en Joona sent un xiuxiueig a l’auricular.

—Aquests cossos van sofrir moltíssima violència —continua l’Agulla seriós al cap d’un moment—, sobretot la nena.

—Això tinc entès —diu en Joona suaument.

—I moltes de les ferides no tenen sentit, les van fer per divertir-se; és repugnant.

—Sí —diu en Joona, i recorda el que va veure al lloc del delicte.

El policia en estat de xoc, la sensació de caos a l’aire.

Els cossos allà dins. Encara té ben presents les galtes pàl·lides com la cera de la Lillemor Blom quan se la va trobar fumant al carrer amb les mans tremoloses; recorda els esquitxos de sang a les finestres, recorda que la sang fins i tot s’havia escolat per la galeria de darrere cap el pis de baix.

—Has esbrinat alguna cosa sobre el tall a la panxa de la dona?

L’Agulla sospira.

—Sí, és el que ens pensàvem. La incisió fou practicada unes dues hores després de la mort. Algú va girar el seu cos i va clavar-li un ganivet esmolat a l’antiga cicatriu de la cesària.

Fulleja els seus papers.

—Però el nostre assassí no està familiaritzat amb la sectio caesarea. La Katja Ek tenia una cesària d’urgència que baixava verticalment des del melic.

—Sí?

L’Agulla esbufega.

—La incisió en la matriu sempre és horitzontal, encara que el tall de la panxa sigui vertical.

—Però això en Josef no ho sabia? —pregunta en Joona.

—No —diu l’Agulla—. Només ha obert la panxa, sense entendre que una cesària sempre consisteix en dues intervencions: una a la panxa i una altra a l’úter.

—Hi ha alguna cosa més que m’hagis de dir ara mateix?

—Potser que es va estar moltíssima estona amb els cossos, que no parava, que mai no en tenia prou. Encara que devia estar cada cop més cansat, no en tenia prou. La seva fúria no es redueix.

Es produeix un breu silenci. En Joona camina per Strandvägen, no pot evitar pensar en el darrer interrogatori a l’Evelyn.

—Només volia confirmar això de la cesària —diu l’Agulla al cap d’una estona—, que el tall de la panxa de la dona li van fer un cop morta, unes dues hores després de la mort, i que van obrir l’úter verticalment.

—Gràcies, Agulla —diu en Joona.

—Demà t’enviaré l’informe complet de l’autòpsia.

Després de penjar, en Joona torna a pensar en l’horror que devia ser haver de créixer al costat d’en Josef Ek; si se’n devia sentir, de desprotegida, l’Evelyn. Per no parlar de la seva germaneta.

En Joona intenta recordar què va dir l’Evelyn sobre la cesària de la seva mare.

Recorda que, asseguda al terra de la sala d’interrogatoris, havia explicat que en Josef sentia una gelosia gairebé patològica de la seva germaneta.

—Té algun problema mental —havia xiuxiuejat—. Des de sempre. Me’n recordo de quan va néixer; la mare es trobava molt malament. No sé què passava, però van haver de fer-li una cesària d’urgència.

L’Evelyn havia remenat el cap i s’havia xuclat els llavis abans de preguntar:

—Sap què és, una cesària d’urgència?

—Sí, més o menys —havia dit ell.

—De vegades… de vegades hi ha complicacions si tens un fill així.

L’Evelyn l’havia mirat tímidament.

—Vols dir manca d’oxigen o alguna cosa així? —havia preguntat en Joona.

Ella va fer que no amb el cap i es va eixugar les llàgrimes de les galtes.

—Vull dir problemes psíquics en la mare. Una dona que té un part difícil i de cop l’anestesien per fer-li una cesària pot tenir dificultats per establir un vincle afectiu amb el nadó.

—Va tenir una depressió postpart, la teva mare?

—No ben bé —havia contestat l’Evelyn amb veu greu i feixuga—. Després de tenir en Josef va patir una psicosi. A l’hospital no se’n van adonar, van deixar que se l’endugués a casa com si res. Però jo ho vaig veure de seguida. Tot anava malament. D’en Josef, me n’havia de cuidar jo, i això que només tenia vuit anys; però és que ella no se n’ocupava. No el tocava, es passava el dia al llit plorant.

L’Evelyn havia mirat en Joona de fit a fit i havia xiuxiuejat:

—La meva mare deia que no era el seu fill, que el seu fill havia mort. Al final van haver d’ingressar-la.

Havia somrigut en dir:

—La meva mare va tornar al cap d’un any, més o menys. Fingia que tot tornava a ser normal, però de fet va continuar ignorant-lo.

—Així que creus que la teva mare no s’havia guarit del tot? —va preguntar en Joona cautelosament.

—Sí, quan va néixer la Lisa tot va canviar. La mama se l’estimava moltíssim, ella era el més important.

—I tu t’havies de cuidar d’en Josef.

—Va començar a dir que la mama l’hauria hagut de parir de debò; per a ell, l’explicació del greuge era que la Lisa li havia sortit «del cony» i ell no. Repetia contínuament que hauria hagut de sortir del cony de la mama, i no…

L’Evelyn va callar, va girar la cara i en Joona va veure les seves espatlles alçades, tenses, sense gosar tocar-les.