L’Eva tenia la cara relaxada. Als seus llavis pintats de blau hi havia un somriure burleta. Jo vigilava de prop la seva docilitat manipuladora. Ella no volia sentir-se obligada, i jo havia tingut una idea sobre com fer-li saber que la hipnosi era voluntària. Era evident que li calia ajuda per relaxar-se i poder-se submergir en la hipnosi.

Quan vaig dir als altres que havien de deixar caure les barbetes contra el pit, l’Eva va reaccionar de seguida amb un ample somriure. Vaig iniciar el compte enrere. Vaig sentir la cascada contra l’esquena, vaig notar que l’aigua m’envoltava, però em vaig mantenir alerta. L’Eva espiava en Pierre i intentava respirar com ell.

—Aneu baixant a poc a poc —vaig dir—. Esteu cada cop més relaxats, tranquils, en una negror agradable.

Vaig caminar per darrere dels meus pacients, observant els colls pàl·lids i les esquenes arrodonides, em vaig aturar al costat de l’Eva i li vaig posar una mà a l’espatlla. Sense obrir els ulls, va alçar el cap a poc a poc i va prémer una mica els llavis.

—Ara només parlo amb l’Eva —vaig dir—. Vull que et mantinguis desperta, però que estiguis relaxada tota l’estona. Has d’escoltar la meva veu quan parlo al grup, però no pots deixar-te hipnotitzar. Sent la mateixa calma, la mateixa sensació agradable de submergir te, però estigues desperta tota l’estona.

Vaig notar que les seves espatlles perdien la tensió.

—Ara torno a parlar amb tots. Escolteu-me. Començaré el compte enrere —vaig continuar—, i amb cada xifra ens submergim més i més, i ens anem relaxant. Però tu, Eva, només ens acompanyes en pensament; estàs conscient i desperta tota l’estona.

Mentre tornava al meu lloc, vaig comptar enrere en sèries i quan em vaig asseure a la meva cadira vaig veure que l’Eva tenia la cara flàccida. Se la veia molt diferent, gairebé semblava mentida que fos la mateixa persona. Respirava feixugament, i el llavi de baix li penjava; l’interior rosat i humit contrastava amb el blau del pintallavis. Vaig centrar-me en mi, em vaig deixar anar i em vaig enfonsar per l’aigua com si fos una caixa d’ascensor fosca. Ens trobàvem en un naufragi o en una casa submergida. De més avall pujava un corrent d’aigua fresca. Bombolletes d’aire i retalls d’algues ens passaven surant pel costat.

—Continueu baixant, més avall, més a poc a poc —vaig manar amb compte.

Al cap d’uns vint minuts tots érem sota l’aigua, a gran profunditat, sobre una superfície plana d’acer. Un parell de mol·luscs havien aconseguit fixar-se al metall. Aquí i allà hi havia petites acumulacions d’algues. Un cranc blanc s’arrossegava per la superfície llisa. El grup estava davant meu en forma de mitja lluna.

L’Eva tenia la cara pàl·lida i l’expressió estranyada. Una llum grisa li acariciava les galtes, s’hi reflectia i continuava el seu camí.

Estava tan relaxada que la seva cara tenia una expressió pura, gairebé virginal. Se li va formar una bombolleta de saliva entre els llavis mig oberts.

—Eva, vull que parlis tranquil·lament i que et quedis al costat del que veus.

—Ahà —va murmurar.

—Explica’ns-ho —vaig intentar—. On ets?

De cop va fer una cara estranya, com si alguna cosa l’hagués sorprès.

—Me n’he anat. Vaig pel camí suau ple de pinassa i pinyes allargades —va xiuxiuejar—. Potser aniré al club de canoa i miraré a l’interior per la finestra de la part de darrere.

—És el que estàs fent ara?

L’Eva va fer que sí i va inflar les galtes com una criatura disgustada.

—Què veus?

—No res —va dir ràpida i sense ganes de parlar-ne més.

—No res?

—Només una coseta… que escric al carrer amb guix, davant de l’oficina de correus.

—Què escrius?

—Res d’especial.

—Veus alguna cosa per la finestra?

—No… només un nen. Miro un nen —va murmurar—. És molt bufó, molt maco. Està en un llitet petit, damunt d’un sofà llit. Un home amb barnús blanc de ris se li posa al damunt. És atractiu. M’agrada mirar-los. M’agraden els nens, vull cuidar-los, fer-los petons.

* * *

Després va fer un gest que semblava un retret amb la boca, i va llançar llambregades a tort i a dret, mirant tots els membres del grup.

—No estava hipnotitzada —va dir.

—Estaves relaxada, aleshores també funciona —vaig respondre.

—No, en absolut, perquè no reflexionava abans de parlar, només deia coses sense solta ni volta. No vol dir res, només eren fantasies.

—Aleshores, aquell club de canoa no existeix, en realitat?

—No —va respondre ella, seca.

—I el camí suau?

—M’ho he inventat i ja està —va dir indiferent.

Sens dubte, se sentia consternada per haver estat hipnotitzada i haver descrit vivències reals. L’Eva Blau era de la mena de persones que en condicions normals mai no explicava res real sobre si mateixa.

En Marek es va escopir en silenci a la palma de la mà quan es va adonar que en Pierre se’l mirava. En Pierre va envermellir i va apartar ràpidament la vista.

—Mai no m’he portat malament amb cap nen —va continuar l’Eva alçant la veu—. Sóc bona persona, sóc bona, i agrado a tots els nens. M’agradaria fer de cangur. Lydia, ahir vaig anar a casa teva, però no em vaig atrevir a trucar.

—No ho tornis a fer —va dir la Lydia fluixet.

—Què?

—Venir a casa meva —va respondre ella.

—Has de confiar en mi —va continuar l’Eva—. La Charlotte i jo ja som molt bones amigues. Ella em fa menjar i jo cullo flors perquè se les pugui posar a la taula.

Els llavis de l’Eva es van tensar quan es va tornar a dirigir a la Lydia:

—He comprat una joguina per al teu fillet, en Kasper. És una fotesa, un ventiladoret amb forma d’helicòpter. Et pots refrescar amb l’hèlice.

—Eva —va dir la Lydia amenaçadora.

—No és gens perillós. No s’hi pot fer mal, t’ho prometo.

—No vinguis a casa meva —va dir la Lydia—. M’has sentit?

—Avui no, no em va bé. Vaig a veure en Marek, crec que necessita companyia.

—Eva, ja m’has sentit —va dir la Lydia.

—Si avui tampoc no podria —va contestar ella, somrient.

La Lydia va empal·lidir i es va posar tensa. Va alçar-se i va sortir de la sala d’una revolada. L’Eva es va quedar asseguda mirant com se n’anava.