La Charlotte respirava amb dificultats, es va posar dreta trontollant, es va col·locar bé la roba i em va mirar inquisitivament.

—Farem una petita pausa —vaig dir.

La Sibel es va posar dreta a poc a poc i va sortir a fumar.

En Pierre la va seguir. En Jussi es va quedar a la seva cadira, feixuc i flàccid. Cap d’ells no estava despert del tot, havien pujat massa de pressa. Però com que tornaríem a baixar, em va semblar millor mantenir el grup en aquest nivell de consciència tèrbol. Em vaig quedar assegut al meu lloc, em vaig fregar la cara i estava prenent notes quan en Marek Semiovic se’m va acostar.

—Ben fet —va dir amb un somriure sec.

—No és ben bé el que tenia previst —vaig contestar.

—A mi m’ha agradat —va dir.

La Lydia es va acostar acompanyada del cling-cling de les seves joies. Els seus cabells de color de henna van brillar com fil de coure quan la va tocar un raig de sol.

—I com és? —vaig preguntar—. Què és el que t’ha agradat?

—Que hagi posat aquesta puta proletària al seu lloc.

—Què dius ara? —va preguntar la Lydia.

—No em refereixo a tu, sinó…

—No has de dir que la Charlotte és una puta, perquè no és veritat —va dir la Lydia amablement—. Oi que no, Marek?

—D’acord.

—Saps què fan les putes?

—Sí.

—Doncs fan de putes —va dir sense deixar de somriure—, i això no té per què ser dolent. És una decisió que prens i que està relacionada amb el shakti, l’energia femenina, el poder femení.

—Exacte, les putes volen poder —va dir ell, acorralat—. No t’han de fer pena.

Me’n vaig apartar una mica i vaig mirar-me les notes, però sense deixar d’escoltar la seva conversa.

—Hi ha gent que no és capaç d’equilibrar els seus txakres —va dir la Lydia modestament—, i aleshores no estan bé, és clar.

En Marek Semiovic es va asseure. Semblava inquiet, es llepava els llavis i mirava la Lydia.

—Al castell embruixat hi han passat coses —va dir fluixet—. Ja ho sé, però…

Va callar i va serrar les dents tan fort que li tremolaven les mandíbules.

—No hi ha res de dolent —va dir ella, agafant-li la mà.

—Per què no recordo res?

La Sibel i en Pierre van tornar a entrar. Tothom estava silenciós i tranquil. La Charlotte tenia un aspecte molt fràgil; mantenia els braços prims creuats sobre els pits, amb les mans a les espatlles.

Vaig ficar una altra cinta a la càmera de vídeo, vaig dir l’hora i la data en veu alta, i després vaig explicar que tothom es trobava encara en un estat post-hipnòtic. Vaig mirar pel visor, vaig apujar una mica el trípode i vaig tornar a enfocar. Després vaig col·locar les cadires bé un altre cop i vaig demanar als pacients que tornessin als seus llocs:

—Seieu, va, és hora de continuar.

De cop van trucar a la porta i va entrar l’Eva Blau. Vaig adonar-me que estava molt tensa i vaig anar cap a ella.

—Benvinguda —vaig dir.

—De debò? —va preguntar.

—Sí.

Es va posar vermella quan li vaig agafar la jaqueta i la vaig penjar. Me la vaig endur cap al grup i vaig afegir una cadira al semicercle.

—L’Eva Blau era pacient del doctor Ohlson, però a partir d’ara formarà part del nostre grup. Hem de fer tot el que puguem perquè se senti benvinguda.

La Sibel va fer que sí discretament, la Charlotte va somriure amable i els altres van saludar-la tímids. En Marek va fer com si no la veiés.

L’Eva Blau es va asseure a la cadira buida i es va ficar les mans entre les cuixes. Jo vaig tornar al meu lloc i vaig dirigir el grup amb compte cap a la segona part:

—Seieu còmodament, amb els peus a terra i les mans a la falda. La primera part no ha anat ben bé com jo m’havia imaginat.

—Em sap greu —va dir la Charlotte.

—Ningú no s’ha de disculpar, i tu encara menys; espero que ho entenguis.

L’Eva Blau em mirava sense desviar els ulls ni un moment.

—Comencem amb idees i associacions sobre la primera part —vaig dir—. Hi ha algú que en vulgui dir res?

—Confús —va dir la Sibel.

—Frustrant —va dir en Jussi—. He tingut el temps just d’obrir els ulls i gratar-me el cap, i ja s’havia acabat.

—Què has sentit? —vaig preguntar-li.

—Cabells —va respondre ell amb un somriure.

—Cabells? —va preguntar la Sibel amb una rialleta.

—Quan m’he gratat el cap —va explicar en Jussi.

Aquesta broma va fer que alguns riguessin.

—A què associes els cabells, Charlotte? —vaig preguntar somrient.

—Ni idea —va respondre ella alegre—. Cabells? Potser una barba… no.

En Pierre la va interrompre amb la seva veu jovial:

—Un hippy, un hippy en moto —va dir rient—. Seu així, mastega Juicyfruit i va…

De cop l’Eva es va posar dreta d’una revolada, fent bolcar la seva cadira.

—Quines criaturades! —va dir indignada, assenyalant en Pierre.

El somriure d’en Pierre es va extingir a poc a poc.

—Per què ho dius? —vaig preguntar.

L’Eva no va respondre; només va mirar-me i es va tornar a asseure, emmurriada.

—Pierre, vols continuar? —vaig demanar tranquil·lament.

Ell va fer que no amb el cap i va creuar els dits índexs en direcció a l’Eva, com per protegir-se’n.

—Van disparar a en Dennis Hopper perquè era hippy —xiuxiueja conspiratòriament.

La Sibel va riure encara més fort i em va mirar expectant. En Jussi va alçar la mà i es va dirigir a l’Eva Blau.

—Al castell embruixat no et molesten aquestes criaturades nostres —va dir amb el seu fort accent norlandès.

Es va fer un silenci absolut. Vaig pensar que l’Eva no podia saber què significava el castell embruixat per al nostre grup, però en aquell moment no li ho vaig explicar.

L’Eva Blau es va girar cap a en Jussi. Em va fer la sensació que volia engegar-lo, però ell se la mirava tan tranquil i seriós que va canviar d’opinió i va tornar a seure recta.

—Eva, comencem amb exercicis de relaxació i respiració, i després us hipnotitzo d’un en un o de dos en dos —vaig explicar—. Tothom participa tota l’estona, independentment del nivell de consciència en què es trobi.

Va aparèixer un somriure tort i irònic al rostre de l’Eva.

—I de vegades, si tinc la sensació que funciona —vaig continuar—, intento hipnotitzar profundament tot el grup.

Vaig acostar la meva cadira i els vaig demanar que tanquessin els ulls i es repengessin als respatllers.

—Has de posar els peus a terra, i les mans a la falda.

Mentre els conduïa curosament cap a la relaxació, vaig pensar que, de fet, hauria de començar a investigar les habitacions secretes de l’Eva Blau. Era important que fes una aportació ben aviat perquè la resta del grup l’acceptés.

Vaig comptar enrere escoltant la respiració dels meus pacients, els vaig introduir en una hipnosi lleugera i els vaig deixar surant just per sota de la superfície platejada de l’aigua.

—Eva, ara em dirigeixo només a tu —vaig dir, amb calma—. Has de confiar en mi. Durant la hipnosi, jo tinc cura de tu, no pot passar res. Relaxat i et sentiràs segura; escolta la meva veu, segueix-la. Segueix les paraules espontàniament, sense posar-les en dubte. Has de posar-te en el flux de paraules, ni al davant ni al darrere, sinó sempre al mig…

Ens vam enfonsar en l’aigua grisa i vam veure un flaix dels altres membres del grup, que encara suraven amb el cap just per sota de la superfície de l’aigua, que murmurava suaument. Nosaltres dos baixàvem cap a la foscor del fons seguint una corda ferma amb restes d’algues que l’aigua feia onejar.

En realitat, jo em trobava darrere de la cadira de l’Eva Blau, amb una mà sobre la seva espatlla, parlant tranquil·lament i comptant enrere. Els seus cabells feien olor de fum. Seia reclinada enrere, amb la cara relaxada.

En el meu trànsit, l’aigua que l’Eva tenia al davant era ara marró i després grisa. La cara li quedava a l’ombra. Tancava la boca amb força i tenia un plec profund entre les celles, però la seva mirada era negra del tot. Em vaig preguntar per on començar; de fet, gairebé no sabia res d’ella. El dossier d’en Lasse Ohlson no contenia pràcticament gens d’informació sobre el seu passat; com que ho hauria d’investigar tot jo, vaig decidir intentar una entrada prudent. Sovint, la pau i l’alegria eren el camí més curt cap a la part difícil.

—Tens deu anys, Eva —vaig dir, i vaig rodejar les cadires per veure-la de cara.

La seva caixa toràcica amb prou feines pujava i baixava. Respirava molt tranquil·la, amb suavitat, des del diafragma.

—Tens deu anys, i avui és un dia feliç. Estàs contenta. Per què estàs contenta?

L’Eva va fer un gest molt graciós amb els llavis, va somriure una mica i va dir:

—Perquè l’home balla als tolls i esquitxa.

—Qui balla? —vaig preguntar.

—Qui?

Va trigar un moment a continuar.

—Es diu Gene Kelly, diu la mama.

—Ahà —vaig dir jo—, estàs mirant Singin’ in the Rain?

—La mama ho mira.

—I tu no?

—Sí —va somriure mentre entretancava els ulls.

—I estàs contenta?

L’Eva Blau va assentir a poc a poc.

—Què passa?

Vaig veure que enfonsava lentament la barbeta al pit. De cop li va aparèixer una expressió estranya als llavis.

—Tinc la panxa grossa —va dir amb un fil de veu.

—La panxa?

—Veig que la tinc molt grossa —va dir, amb llàgrimes sobtades a la veu.

En Jussi respirava sorollosament al seu costat. Vaig veure de reüll que movia els llavis.

—El castell embruixat —xiuxiuejava, en el seu estat d’hipnosi superficial—, el castell embruixat.

—Eva, m’has d’escoltar a mi —vaig dir—. També sents a tots els altres, però només has de reaccionar a la meva veu. No facis cas del que diuen els altres, para atenció només a la meva veu.

—D’acord —va dir ella amb expressió satisfeta.

—Saps per què tens la panxa grossa? —vaig preguntar.

L’Eva no va respondre; jo la vaig mirar directament. Tenia la cara seriosa i preocupada, i la mirada perduda, perquè s’estava submergint en un pensament, un record. De cop, va semblar com si intentés reprimir un somriure.

—No ho sé —va xiuxiuejar.

—Sí, jo crec que sí que ho saps —vaig dir—. Però anirem al teu ritme, Eva; ara no cal que hi pensis, en això. Vols mirar la televisió un altre cop? Vinc amb tu. Tots venim amb tu, tots, passi el que passi; t’ho prometo. T’ho prometem i hi pots confiar.

—Vull entrar al castell embruixat —va xiuxiuejar ella.

Mentre comptava enrere i evocava la imatge de l’escala que baixava i baixava, vaig pensar que alguna cosa no rutllava.

Jo estava submergit en aigua càlida mentre queia a poc a poc al costat de la roca, cada vegada a més profunditat.

L’Eva Blau va alçar els ulls, es va humitejar els llavis, va xuclar les galtes i va xiuxiuejar:

—Veig que s’emporten una persona. Hi van com si res i el prenen…

—Qui s’enduu algú? —vaig preguntar.

Va començar a respirar irregularment. Se li va enfosquir la cara.

Per sota d’ella fluïa aigua marró i tèrbola.

—Un home amb els cabells en una cua. Penja la nena al sostre —gemega.

Vaig veure que amb una mà aferrava amb força la corda de les algues onejants. Les seves cames es movien a poc a poc, picant de peus amunt i avall.

Vaig sortir de cop de la hipnosi. Sabia que l’Eva Blau fingia, no havia estat hipnotitzada. No sabia per què ho veia tan clar, però no en tenia cap dubte: s’havia defensat contra les meves paraules i havia bloquejat la suggestió. El meu cervell va xiuxiuejar gèlidament: «menteix, no està hipnotitzada en absolut».

Vaig veure que es gronxava endavant i endarrere sobre la cadira.

—L’home clava estrebades a la nena, unes estrebades massa fortes…

De cop la mirada de l’Eva Blau va trobar la meva i es va fer un silenci. Després va obrir els llavis en un ample somriure.

—Ho he fet bé? —va preguntar.

No vaig dir res. Em vaig quedar allà palplantat veient que es posava dreta, agafava la seva jaqueta del penjador i sortia a poc a poc.