50
Matí de diumenge 20 de desembre, quart diumenge d’advent

Neva intensament, flocs gruixuts cauen del cel fosc. Els edificis de l’aeroport estan totalment emblanquinats i per tot hi ha muntanyes de neu apilada pel vent. Les màquines llevaneu passen una vegada rere l’altra per les pistes d’aterratge. L’Erik observa per la finestra una cinta transportadora que introdueix una filera de maletes en un avió de grans dimensions.

La Simone va cap a ell amb cafè i un platet amb panets de Santa Llúcia i galetes de pebre. Col·loca les dues tasses de cafè davant de l’Erik i després fa un gest cap al finestral des d’on es veuen els avions. Un grup d’hostesses es dirigeix a un aparell; totes porten gorros punxeguts vermells i sembla que els costa caminar a causa de la neu.

A l’ampit de la finestra del bar de l’aeroport hi ha un Pare Noël mecànic que sacseja els malucs rítmicament. Se li deuen estar acabant les piles, i els seus moviments són cada cop més sobtats. L’Erik mira la Simone, i ella arruga el front burleta en veure els moviments obscens del ninot.

—Ens han regalat els panets i les galetes —diu, i la seva mirada es perd a l’infinit. Després recorda el que volia dir—. Avui és el quart diumenge d’advent.

Es miren sense saber què dir. De cop la Simone se sobresalta i el seu rostre es contrau.

—Què passa? —pregunta l’Erik.

—El factor coagulant —diu, ofegant-se—. Ens l’hem oblidat… Si el trobem, si encara és viu…

—Simone…

—Ha passat massa temps… Segur que ja no pot ni caminar…

—Simone, l’he agafat —diu l’Erik—. El tinc a la bossa.

Ella se’l mira amb ulls esbatanats.

—De debò?

—En Kennet m’ho va recordar, va trucar des de l’hospital.

La Simone pensa en el seu pare; ahir el va portar a casa seva, l’havia vist baixar del cotxe i a continuació caure a la neu pastosa. Primer la Simone havia pensat que devia haver ensopegat, però quan va sortir del cotxe per ajudar-lo a aixecar-se, va trobar que amb prou feines estava conscient. El va dur a l’hospital, on l’havien fet estirar en una llitera. Tenia els reflexos lents i les pupil·les reaccionaven tard. El metge va opinar que devia ser una combinació dels efectes de la commoció cerebral i el sobre-esforç.

—Com es troba? —pregunta l’Erik.

—Quan el vaig anar a veure dormia, però el metge creu que no és res greu.

—Me n’alegro —diu l’Erik, i es mira el Pare Noël mecànic. Després agafa el tovalló vermell amb motius nadalencs i el tapa sense dir res.

El tovallonet es continua movent de costat a costat, com un fantasma.

La Simone esclata a riure de cop i les molles de la seva galeteta de pebre van a parar a l’abric de l’Erik.

—Perdona —exclama—, és que m’ha fet molta gràcia. Un Pare Noël porno esbojarrat que…

Té un altre accés de riure i gairebé es plega en dos. Després arrenca a plorar. Al cap d’una estona calla, es moca, s’eixuga la cara i es pren el cafè.

La seva boca comença a tremolar un altre cop quan en Joona arriba a la taula.

—La policia d’Umeä va de camí —diu directament.

—Tens contacte amb ells per ràdio? —pregunta l’Erik de seguida.

—Jo no, estan en contacte amb…

En Joona s’interromp de cop quan veu el tovalló que cobreix el Pare Noël ballarí. Per sota sobresurten unes botes de plàstic marró.

La Simone aparta la mirada i tota ella comença a tremolar de riure o de plorar, o totes dues coses. Sembla que s’hagi ennuegat; l’Erik es posa dret de seguida i l’agafa.

—Deixa’m estar —diu ella entre convulsions.

—Només intento ajudar-te, Simone. Va, anem que ens toqui l’aire.

Obren la porta d’un balcó i surten al fred de l’exterior.

—Ja estic millor, gràcies —xiuxiueja ella.

L’Erik fa caure la neu de la barana i recolza un canell de la Simone al metall fred.

—Després estaré millor —repeteix ella—. Després… millor…

Tanca els ulls i trontolla. L’Erik l’agafa. Veu que en Joona se’l mira des de la cafeteria.

—Estàs bé, Simone? —pregunta l’Erik xiuxiuejant.

Ella se’l mira.

—Ningú no s’ho creuria si digués com n’estic, d’extenuada.

—T’entenc, jo també estic mort.

—Però tu tens les teves pastilles.

—Sí —diu ell sense defensar-se.

La Simone fa una ganyota i de cop l’Erik sent que unes llàgrimes càlides li llisquen per les galtes. Potser és perquè ha deixat de prendre les pastilles, que ara ja no té cap protecció i està indefens.

—Tot aquest temps, només he pensat una cosa —diu, amb llavis tremolosos—. Que no pot ser mort.

Es queden abraçats i en silenci. La neu cau al seu voltant en flocs lleugers. Un avió de color gris lluent s’enlaira amb un fort rugit a l’horitzó. Quan en Joona fa un copet al vidre de la porta del balcó, tots dos se sobresalten. L’Erik obre, i en Joona surt i s’escura la gola.

—Crec que heu de saber que hem identificat el cadàver que vam trobar a casa la Lydia.

—Qui era?

—No era el seu fill… Era un nen que va ser raptat fa tretze anys de casa els seus pares.

L’Erik assenteix i espera. En Joona sospira profundament i continua:

—Restes d’excrements i orina indiquen que… —remena el cap—. Indiquen que el nen va viure força temps, segurament tres anys, abans que el matessin.

Es fa un silenci. La neu cau al seu voltant, fosca, amb un remoreig suau.

Lluny, els avions retrunyen en direcció al cel.

—En altres paraules… tenies raó, Erik. La Lydia tenia en una gàbia un nen que considerava el seu propi fill.

—Sí —respon l’Erik, inaudible.

—Va matar-lo quan va entendre què havia dit durant la hipnosi, què significava i què passaria a continuació.

—Havia arribat a creure que m’havia equivocat i ho havia acceptat —diu l’Erik amb veu sorda mentre mira la pista d’aterratge en el paisatge hivernal.

—Va ser per això que ho vas deixar? —pregunta en Joona.

—Sí.

—Vas creure que t’havies equivocat i vas prometre no hipnotitzar mai més ningú —diu en Joona.

La Simone es frega el front amb una mà tremolosa.

—La Lydia va agafar-la amb tu quan vas trencar la promesa. Va centrar-se en en Benjamin —diu en veu baixa.

—No, deu haver-nos seguit tot aquest temps —xiuxiueja l’Erik.

—Fa dos mesos que la van donar d’alta d’Ulleräker —diu en Joona—. Va acostar-se a poc a poc a en Benjamin; potser la frenava la teva promesa de no tornar a hipnotitzar ningú.

En Joona pensa que la Lydia culpava en Joakim Samuelsson de l’avortament a què s’havia hagut de sotmetre al centre juvenil, i que havia provocat la seva actual infertilitat; que per això li havia pres el seu fill, en Johan. I després va pensar que la hipnosi de l’Erik era el motiu pel qual havia hagut de matar en Johan; per això havia raptat en Benjamin quan l’Erik va tornar a començar a hipnotitzar.

L’Erik té l’expressió totalment seriosa, dura i reservada. Obre la boca per dir que en trencar la seva promesa segurament va salvar la vida de l’Evelyn, però decideix no fer-ho perquè se’ls acosta un agent de policia.

—Hem de marxar —diu l’home ràpidament—. L’avió surt d’aquí a deu minuts.

—Has parlat amb la policia de Dorotea? —pregunta en Joona.

—No aconsegueixen posar-se en contacte amb la patrulla que van enviar a la casa —respon l’agent.

—Per què no?

—Ni idea, però diuen que ja fa gairebé una hora que ho intenten.

—Mare meva, doncs aleshores hi han d’enviar reforços, no? —diu en Joona.

—Jo també ho he dit, però s’han estimat més esperar.

Mentre recorren la breu distància que els separa de l’avió que els espera per dur-los a l’aeroport de Vilhelmina, al sud de Lapònia, l’Erik sent, de cop, un estrany alleujament: ell tenia raó des del principi.

Alça la cara cap a la neu, que voleia i fa remolins, lleugera i feixuga alhora. La Simone es gira i li agafa la mà.