29
Tarda de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

En Kennet seu al cotxe davant del bloc de pisos de Solna on viu l’Aida i pensa en les estranyes amenaces que han trobat a l’ordinador d’en Benjamin: En Nicke diu que en Wailord està enfadat, que ha parlat malament de tu. No deixis que en Nicke vagi al mar. Pensa quantes vegades ha vist i sentit por a la seva vida. Sap què vol dir tenir por. No hi ha ningú que no en tingui, pensa.

El bloc on viu l’Aida és força petit i només té tres pisos. Té un aspecte inesperadament idíl·lic, antic, que inspira confiança. Mira la foto que li ha donat la Simone: una noia amb pírcings i els contorns dels ulls pintats de negre. Es pregunta per què li costa tant imaginar-se-la en aquest bloc de pisos, a la taula de la cuina, en una habitació on els pòsters de cavalls han estat substituïts per cartells de Marilyn Manson.

En Kennet està a punt de sortir del cotxe per anar cap a la terrassa que creu que correspon a l’apartament que busca, però s’atura quan descobreix una figura cepada que deambula d’aquí cap allà a la vorera de darrere del bloc.

De cop s’obre el portal de l’edifici i en surt l’Aida, que sembla que té pressa. Mira per damunt de l’espatlla i es treu de la bossa un paquet de cigarrets, en pesca un amb els llavis, l’encén i continua caminant amb el cigarret a la boca sense frenar. En Kennet surt del cotxe i va darrere d’ella cap a la parada de metro. Vol dirigir-se-li quan sàpiga on va. Un autobús els avança amb un gran sorollam, i en algun lloc un gos es posa a bordar. En Kennet s’adona de sobte que el noi cepat que hi havia darrere del bloc de pisos es dirigeix ràpidament cap a l’Aida. Ella el deu haver sentit, perquè es gira, i ell corre a trobar-la. L’Aida sembla alegre i fa un somriure d’orella a orella: els ulls maquillats de negre adquireixen sobtadament un aspecte molt infantil. El noi gros salta amb els peus junts al seu davant; ella li dóna un copet a la galta, i ell l’abraça. Es fan un petó l’un a l’altre a la punta del nas, i després l’Aida se n’acomiada. En Kennet s’hi acosta i pensa que el noi deu ser el seu germà. S’ha quedat totalment immòbil mirant l’Aida, la saluda un altre cop i després fa mitja volta. En Kennet li veu la cara, té una expressió amable i oberta. És una mica guenyo d’un ull. En Kennet es queda a esperar-lo sota un fanal. El noi se li acosta a grans gambades feixugues.

—Hola, Nicke —diu en Kennet.

En Nicke s’atura i se’l mira espantat. Té una mica de saliva a les comissures dels llavis.

—No puc —diu en veu baixa i a l’expectativa.

—Em dic Kennet i sóc policia. O, més ben dit, ara sóc una mica vell i estic jubilat, però això no canvia el fet que encara sóc policia.

El noi somriu interessat.

—Tens pistola, aleshores?

En Kennet fa que no amb el cap.

—No —menteix—. Ni cotxe de policia tampoc.

El noi es posa seriós.

—T’ho van prendre quan et vas fer vell?

En Kennet assenteix.

—Sí.

—Has vingut a arrestar els lladres? —pregunta en Nicke.

—Quins lladres?

En Nicke s’estira la cremallera.

—De vegades em prenen coses —diu, clavant copets de peu a terra.

—Qui?

En Nicke se’l mira impacient i respon:

—Els lladres.

—Ah, és clar.

—La gorra, el rellotge, una pedra bonica amb la vora brillant.

—Tens por d’algú?

El noi fa que no amb el cap.

—Així que aquí tothom és amable? —pregunta en Kennet, vacil·lant.

El noi sospira per a si mateix i mira en la direcció de l’Aida.

—La meva germana va a veure el pitjor monstre.

En Kennet assenteix en la direcció del quiosc del metro.

—Vols un refresc?

El noi camina al seu costat i li explica:

—El dissabte treballo a la biblioteca. Penjo les jaquetes de la gent al guarda-roba i els dono un paperet amb un número. Mil números diferents.

—Oh, que bé —diu en Kennet, i demana dues ampolles de Coca-Cola.

En Nicke el mira satisfet i demana una canyeta més. Després beu, fa un rot, beu i torna a fer un rot.

—Què volies dir amb allò de la teva germana? —pregunta en Kennet com qui no vol la cosa.

En Nicke arruga el front.

—Aquell noi, l’amic de l’Aida. En Benjamin. Avui en Nicke no l’ha vist. Però fa poc estava enfadat, molt enfadat. Va fer plorar l’Aida.

—En Benjamin estava enfadat?

En Nicke es mira en Kennet sorprès.

—En Benjamin no està enfadat, és molt bo. L’Aida es posa contenta i riu.

En Kennet es mira el noi gros.

—Doncs qui estava enfadat, aleshores, Nicke? Qui estava enfadat?

De cop en Nicke sembla inquiet. Mira l’ampolla i busca alguna cosa.

—No puc agafar coses que em donin…

—Per una vegada no passa res —diu en Kennet—. Qui estava enfadat?

En Nicke es grata el coll i s’eixuga l’escumeta de les comissures dels llavis.

—En Wailord. És un bocafluix.

En Nicke fa gestos amb els braços.

—En Wailord?

—És dolent.

—On anava, l’Aida, Nicke?

Les galtes del noi tremolen mentre diu:

—No troba en Benjamin, això no és bo.

—Però on anava, ara?

A punt d’esclatar a plorar, en Nicke fa que no amb el cap.

—Uiuiui, no s’ha de parlar amb senyors que no coneixes…

—Escolta, Nicke, no sóc un senyor normal —diu en Kennet. Es treu la cartera i ensenya una fotografia de si mateix amb uniforme de policia.

En Nicke mira la foto atentament i després diu, seriós:

—L’Aida va a veure en Wailord, té por que hagi mossegat en Benjamin, com que és tan bocafluix, en Wailord.

En Nicke torna a sacsejar els braços i en Kennet intenta sonar molt tranquil quan pregunta:

—Saps on viu, en Wailord?

—No puc anar al mar. Ni tan sols no m’hi deixen acostar.

—Com s’hi va, al mar?

—En autobús.

En Nicke forfolla dins una butxaca i xiuxiueja per a si mateix.

—Una vegada en Wailord em va fer una broma quan havia de pagar —diu en Nicke, i intenta somriure—. Només era una broma. Em van enganyar i vaig haver de menjar una cosa que no es pot menjar.

En Kennet s’espera. En Nicke es posa vermell i s’assenyala la cremallera. Té les ungles brutes.

—Què vas haver de menjar? —pregunta en Kennet amb suavitat.

Les galtes del noi es tornen a posar a tremolar.

—Jo no volia —respon, i li cauen dues llàgrimes grosses per les galtes robustes.

En Kennet li dóna un copet encoratjador a l’espatlla i diu, esforçant-se a sonar tranquil i ferm:

—Aquest Wailord sembla molt dolent.

—Dolent.

En Kennet s’adona que en Nicke duu alguna cosa a la butxaca i hi joguineja constantment.

—Soc policia, ja ho saps, i jo dic que ningú no té dret a ser dolent amb tu.

—Ets massa vell.

—Però sóc fort.

En Nicke s’anima una mica.

—Puc prendre una altra Coca-Cola?

—Si vols.

—Sí, si us plau.

—Què tens a la butxaca? —pregunta en Kennet, intentant aparentar indiferència.

En Nicke somriu.

—És un secret —diu.

—Oh —diu en Kennet, i no pregunta res més.

En Nicke pica de seguida:

—Que no ho vols saber?

—No cal que m’ho diguis, si no vols, Nicke.

—He, he, he —diu—. No t’imagines què és.

—Crec que no és res d’especial.

En Nicke treu la mà de la butxaca.

—Et diré què és.

Obre el puny.

—És la font de la meva força.

Té una mica de terra a la mà. En Kennet se’l mira estranyat, però el noi somriu i prou.

—Sóc un pokémon de terra —diu orgullós.

—Un pokémon de terra —repeteix en Kennet.

En Nicke torna a tancar el puny i se’l fica un altre cop a la butxaca.

—Saps quins poders tinc?

En Kennet fa que no amb el cap i veu un home amb el cap cònic que camina cap a la façana fosca i humida de l’altra banda del carrer. Sembla que busqui alguna cosa; duu bastó i va donant cops a terra. A en Kennet se li acut de cop que l’home podria estar intentant espiar cap a dins a través de les finestres de la planta baixa; hauria d’acostar-se-li i preguntar-li què fa. Però en Nicke li ha posat la mà al braç.

—Saps quins poders tinc? —repeteix.

En Kennet desvia la mirada a contracor. En Nicke comença a enumerar comptant amb els dits:

—Sóc bo contra tots els pokémons elèctrics, els pokémons de foc, els pokémons verinosos, els pokémons de pedra i els d’acer. Cap d’aquests no em pot guanyar, contra ells estic segur. Però els pokémons voladors, els pokémons d’herba i els insectes són més forts que jo.

—Ah, sí? —pregunta en Kennet distret, veient que l’home s’atura al costat d’una finestra. Sembla que busqui alguna cosa, però en realitat s’inclina cap a la finestra.

—Que m’escoltes? —pregunta en Nicke preocupat.

En Kennet intenta somriure-li alegrement com si res, però quan torna a mirar cap a la finestra, l’home ha desaparegut. En Kennet busca la finestra de la planta baixa del bloc de pisos, però no veu si està oberta.

—No puc fer res contra l’aigua —declara en Nicke amb veu trista—. L’aigua és el pitjor. No hi puc fer res, em fa moltíssima por.

En Kennet aparta amb compte la mà d’en Nicke.

—Espera un momentet —diu, i fa uns quants passos en direcció a la finestra.

—Quina hora és? —pregunta en Nicke.

—Quina hora és? Tres quarts de sis.

—Aleshores me n’he d’anar, s’enfada molt si arribo tard.

—Qui s’enfada? El teu pare?

En Nicke comença a riure.

—Però si no en tinc, de pare!

—La mare, vull dir.

—No, és l’Ariados, qui s’enfada. Ve a buscar coses.

En Nicke es mira en Kennet dubitatiu; després baixa la mirada i pregunta:

—Que em pots donar diners? Si en porto massa pocs, m’ha de castigar.

—Espera —diu en Kennet, que ara sí que escolta el que diu en Nicke—. En Wailord vol que li donis diners?

S’allunyen junts del quiosc i en Kennet repeteix la pregunta:

—En Wailord vol que li donis diners?

—Que no hi toques o què? En Wailord? Ell se’m cruspiria… Però… però els altres poden nedar cap a ell.

En Nicke mira per sobre la seva espatlla. En Kennet repeteix la pregunta:

—Aleshores, qui vol que li donis diners?

—L’Ariados, ja t’ho he dit, no? —respon el noi impacient—. Tens diners? Si me’n dónes, puc fer alguna cosa, donar-te una mica de força…

—No cal —diu en Kennet, i treu la cartera—. En tens prou, amb vint corones?

En Nicke somriu encantat, es posa el bitllet a la butxaca i se’n va corrents sense acomiadar-se.

En Kennet s’atura un moment i intenta entendre el que el noi ha dit. No ho ha entès tot, però decideix seguir-lo de totes maneres. Quan gira una cantonada veu en Nicke que espera en un semàfor i travessa ràpidament quan es posa verd. Sembla que es dirigeixi a la biblioteca de la placeta quadrada. En Kennet també travessa, el segueix i s’atura al costat d’un caixer automàtic. En Nicke s’ha tornat a aturar i comença a deambular nerviosament al voltant de la font que hi ha davant de la biblioteca. El lloc està mal il·luminat, però en Kennet veu que es furga tota l’estona la butxaca dels pantalons on duu la terra.

De cop apareix un noi jove que travessa els parterres que hi ha al costat de la clínica odontològica. Va cap a en Nicke, s’atura davant seu i diu alguna cosa. En Nicke es llança a terra immediatament i li dóna els diners. El noi compta els diners i després clava un cop al cap d’en Nicke, i l’agafa pel coll de la jaqueta, l’arrossega fins a la vora de la font i li enfonsa la cara a l’aigua.

En Kennet voldria córrer cap a ells, però s’obliga a quedar-se quiet. Ha vingut a buscar en Benjamin, no pot foragitar aquest noi, que podria ser en Wailord o conduir-lo a ell. Així, doncs, es queda mirant amb les mandíbules tenses i les dents serrades, i compta els segons abans de sortir disparat. En Nicke pica de peus, en Kennet veu la calma incomprensible al rostre de l’altre noi quan el deixa anar. En Nicke s’asseu a terra, al costat de la font, tossint i esternudant. El noi li clava un últim copet a l’espatlla i se’n va.

En Kennet s’afanya a seguir-lo a través dels bosquets i per un turonet fangós amb gespa cap a un camí. El segueix fins a una illa de cases formada per blocs de pisos alts, i allà fins a un portal. Accelera el pas i arriba just a temps de retenir la porta abans que es tanqui. En Kennet va cap a l’ascensor i veu que el botó del sisè pis està encès; surt ell també al sisè pis, romanceja un moment, fa com si es busqués alguna cosa a les butxaques i veu que el noi va cap a una porta i agafa una clau.

—Ei, tu —diu en Kennet.

El noi no reacciona i en Kennet se li acosta, l’agafa per la jaqueta i l’obliga a girar-se.

—Eh, deixa’m anar, iaio! —diu el noi mirant-lo de fit a fit.

—Que no saps que extorquir està prohibit?

En Kennet es troba amb un parell d’ulls esquius i sorprenentment tranquils.

—Et dius Johansson de cognom —diu en Kennet després de fer una ullada a la porta.

—Sí —somriu el noi—. I tu qui ets?

—Kennet Sträng, inspector del departament d’investigació criminal.

El noi el mira directament, sense cap rastre de por.

—Quants diners has pres a en Nicke?

—Jo no agafo diners; de vegades me’n donen, però jo no en prenc. Tothom està content, ningú no pren mal.

—Penso parlar amb els teus pares.

—Oh.

—Cal que ho faci?

—M’estimaria més que no —diu el noi, sorneguer.

En Kennet truca al timbre i al cap d’una estona obre una dona grassa i de pell torrada pel sol.

—Bon dia —diu en Kennet—. Sóc inspector del departament d’investigació criminal, i em temo que el seu fill s’ha ficat en problemes.

—El meu fill? Jo no tinc fills —diu ella.

En Kennet veu que el noi somriu.

—No coneix aquest noi?

—Que em pot ensenyar la placa? —demana la dona grassa.

—Aquest noi és…

—No en té, de placa —interromp el noi.

—Ja ho crec que sí —menteix en Kennet.

—No és de la policia —riu el noi, traient la seva cartera—. Miri, el meu abonament del bus, sóc més policia jo que…

En Kennet agafa la cartera i se l’atansa.

—Torna-me-la.

—Només vull fer-hi una ullada —respon en Kennet.

—Ha dit que volia fer-me petons a la polla —diu el noi.

—Trucaré a la policia —respon la dona amb veu atemorida.

En Kennet pitja el botó de l’ascensor. La dona mira al seu voltant i comença a trucar al timbre d’altres portes de l’escala.

—M’ha donat diners —li està dient el noi—, però jo no volia anar-me’n amb ell.

Les portes de l’ascensor s’obren. Una veïna obre la porta de casa seva amb la cadeneta de seguretat posada.

—A partir d’ara deixes en Nicke en pau —diu en Kennet en veu baixa.

—És meu —respon el noi.

La dona crida demanant que avisin la policia. En Kennet entra a l’ascensor, prem el botonet verd i veu que les portes es tanquen. La suor li regalima per l’esquena. Ara entén que el noi es devia haver adonat que el seguia des de la font; l’havia enganyat de mig a mig, havia entrat en un portal qualsevol i s’havia dirigit a una porta totalment desconeguda. L’ascensor baixa a poc a poc; el llumet fa pampallugues, els cables d’acer grinyolen per damunt del seu cap. En Kennet examina la cartera del noi: gairebé mil corones, una targeta d’una videoteca, la targeta de l’autobús i una targeta de visita arrugada de color blau amb el text: El Mar, Louddsvägen 18.