Quan vaig tornar a casa després de la breu entrevista, no hi vaig trobar cap llum encès. Vaig saludar però no va contestar ningú. La Simone seia al pis de dalt, al sofà de davant del televisor. Amb el televisor apagat.

—Ha passat alguna cosa? —vaig preguntar—. On és en Benjamin?

—A casa d’en David —va respondre ella inexpressiva.

—No hauria de ser a casa, ja, a aquesta hora? En què has quedat?

—En res.

—Però què passa? Digues alguna cosa, Simone.

—Per què hauria de dir res? Ni tan sols no sé qui ets.

Vaig sentir que el cos se’m tensava, em vaig acostar a ella i vaig intentar apartar-li els cabells de la cara.

—No te m’acostis! —va cridar, i va girar el cap.

—No vols parlar?

—Que si vull parlar? No sóc jo qui té coses a dir. Tu hauries hagut de parlar, no hauries hagut de deixar que em trobés aquelles fotos i fer-me quedar com una imbècil.

—Fotos? Quines fotos?

Va obrir un sobre de color blau cel i en va fer caure un parell de fotos: em vaig veure posant al pis de la Maja Swartling, i després una sèrie de fotografies d’ella vestida només amb unes calcetes de color verd clar. Els cabells foscos li queien com serpentines sobre els pits blancs i grossos. Mirava la càmera alegrement, amb els ulls enrogits. Algunes fotografies només mostraven un pit, borrós o nítid. En una de les fotos la Maja apareixia amb les cames obertes.

—Sixan, intentaré…

—No puc suportar més mentides —em va interrompre—. Almenys, ara no.

Va engegar el televisor, va posar Rapport i es va trobar el reportatge sobre l’escàndol de la hipnosi. L’Annika Lorentzon, de l’hospital universitari Karolinska, no volia fer declaracions mentre la investigació no estigués acabada, però el periodista havia fet bé els seus deures i quan va treure el tema del generós finançament que la junta havia concedit a Erik Maria Bark no feia gaire, es va sentir pressionada.

—Això va ser un error —va dir en veu baixa.

—Què va ser un error?

—Ara mateix Erik Maria Bark està suspès provisionalment.

—Provisionalment?

—A l’hospital Karolinska no tornarà a hipnotitzar —va dir.

Després vaig veure la meva pròpia cara en pantalla; a l’estudi de televisió, amb la mirada atemorida.

—Que continuarà hipnotitzant en altres hospitals? —va preguntar la periodista.

Jo feia cara de no haver entès la pregunta, i vaig dir que no amb el cap gairebé imperceptiblement.

—Erik Maria Bark, continua pensant que la hipnosi és un bon mètode de tractament? —va preguntar.

—No ho sé —vaig respondre sense forces.

—Continuarà fent-ho, vostè?

—No.

—Mai més?

—Mai més no hipnotitzaré ningú —vaig respondre jo.

—És una promesa? —va preguntar la periodista.

—Sí.