31
Matí de dilluns 14 de desembre

La Simone es desperta perquè sona el telèfon. Les cortines estan obertes i la llum del sol hivernal banya l’habitació. La Simone pensa que potser és l’Erik, i va d’un pèl que no arrenca a plorar quan s’adona que ell no li trucarà, que aquest matí potser s’ha despertat al costat de la Daniëlla i que ara està totalment sola.

Agafa el telèfon de la tauleta de nit i contesta.

—Sí?

—Simone? Sóc l’Ylva. Fa dies que intento posar-me en contacte amb tu.

Sona estressada. Ja són les deu.

—Tinc altres coses al cap —diu la Simone tensa.

—Encara no l’han trobat?

—No.

Es produeix un silenci. Fora passen un parell d’ombres i la Simone veu que el sostre de l’altra banda del carrer canvia de color. Uns homes amb granotes de color groc intens canvien planxes fetes malbé.

—Perdona —diu l’Ylva—. Aleshores no et molesto més.

—Què passa?

—Demà torna a venir el comptable. Hi ha alguna cosa que no quadra, però no puc pensar amb en Norén fent l’imbècil per aquí.

—Què fa?

L’Ylva fa un soroll indescriptible.

—Ha entrat amb un martell de goma i assegurant que feia art modern —explica amb veu cansada—. Diu que ha deixat estar les aquarel·les i ara busca camps artístics que encara no estiguin explotats.

—Doncs que ho vagi a fer en un altre lloc.

—Ha esmicolat el bol de Peter Dahl.

—Has trucat a la policia?

—Sí, i han vingut, però en Norén només feia que xerrar sobre la seva llibertat artística. Li han dit que fotés el camp, així que ara està fent l’imbècil per fora.

La Simone s’incorpora i es mira al mirall fumat de l’armari gros. Està prima i esgotada. Té la sensació que li han trencat la cara a trossos i l’hi han tornat a muntar.

—I en Shulman? —pregunta la Simone—. Com va la seva exposició?

L’Ylva sona entusiasmada:

—Diu que ha de parlar amb tu.

—Ja li trucaré.

—Et vol ensenyar no sé què de la llum.

L’Ylva abaixa la veu per continuar:

—No tinc ni idea de com van les coses entre tu i l’Erik, però…

—Ens hem separat —diu la Simone seca.

—Perquè la veritat, crec que… —l’Ylva calla.

—Què? —pregunta la Simone pacientment.

—Crec que en Shulman està enamorat de tu.

La Simone es mira al mirall i de cop nota un pessigolleig a la panxa.

—Doncs hauré de venir cap aquí —diu.

—Podries?

—Només he de fer una trucada i vinc.

—Gràcies a Déu.

—Dóna’m una hora o així.

La Simone penja i es queda una estona asseguda a la vora del llit. En Benjamin és viu, això és el més important. És viu, i ja fa un parell de dies que el van segrestar. Això és molt bon senyal: significa que qui l’ha segrestat en principi no té intenció de matar-lo. Té altres plans; potser demanarà un rescat. La Simone repassa el valor aproximat de les seves possessions; què té, de fet?

El pis, el cotxe, algunes obres d’art. I la galeria, és clar. Pot demanar un préstec, i l’hi concediran. No és rica, però el seu pare pot vendre la caseta de vacances i el pis. Ja se n’aniran a viure junts a un pis de lloguer, és igual on. Tot anirà bé, només que recuperi en Benjamin, que pugui tornar a tenir el seu fillet entre els braços.

La Simone truca al seu pare, però no contesta. Li deixa un missatge breu dient que se’n va a la galeria, es dutxa ràpidament, es renta les dents, es vesteix i se’n va sense apagar el llum.

Fora l’aire és fred; fa vent i estan a un parell de graus sota zero. La foscor del matí de desembre és opaca i ensopida; no anima gens. Un gos corre entre els tolls arrossegant la corretja darrere seu.

Tan bon punt arriba a la galeria, la Simone veu que l’Ylva ja mira per la finestra. No hi ha rastre d’en Norén, però a terra, prop de la paret, hi ha un diari plegat en forma de barret triangular. La sèrie de quadres que ha pintat en Shulman emet una llum verdosa. Són quadres a l’oli, brillants, de color verd d’aquari.

La Simone entra i l’Ylva va de seguida cap a ella per abraçar-la. La Simone s’adona que s’ha oblidat de tenyir-se els cabells, i les arrels canudes comencen a ser visibles a la clenxa; però té la cara llisa i ben maquillada, amb els llavis de color vermell fosc, com sempre. Duu una faldilla pantaló grisa amb una jaqueteta de conjunt, mitges de ratlles negres i blanques i sabates marrons arrodonides.

—Que bonic està quedant —diu la Simone, mirant al seu voltant—. Has fet una feina fantàstica.

—Gràcies —xiuxiueja l’Ylva.

La Simone va cap als quadres.

—Encara no els havia vist tal com han de ser —diu—. Només els havia vist separats. Fa un pas més i hi afegeix: —Sembla com si llisquessin cap al costat.

Va cap a la segona sala, on hi ha les pedres amb els quadres grans d’en Shulman en uns expositors de fusta.

—Aquí hi vol posar llums d’oli —diu l’Ylva—, però li he dit que no pot ser, la gent vol veure el que compra.

—No, no volen veure-ho.

L’Ylva riu.

—Així que en Shulman se surt amb la seva?

—Sí —respon la Simone—. Se surt amb la seva.

—Doncs ja l’hi pots dir tu mateixa.

—I això? —pregunta la Simone.

—És al despatx.

—En Shulman?

—Ha dit que havia de fer un parell de trucades.

La Simone mira en direcció al despatx, i l’Ylva estossega i diu:

—Vaig a buscar un entrepà…

—Ja?

—Pensava que… —diu l’Ylva amb la mirada baixa.

—Doncs va —l’anima la Simone.

Està tan preocupada i trista que s’ha d’aturar un moment per eixugar-se les llàgrimes abans de picar a la porta i entrar. En Shulman seu a la cadira de darrere de l’escriptori, rosegant un llapis.

—Com va? —pregunta.

—No gaire bé.

—Això m’han dit.

Es produeix un silenci. La Simone mira a terra. De cop se sent fràgil, com si l’haguessin anat erosionant fins que només ha quedat el material més trencadís.

Els llavis li tremolen quan diu:

—En Benjamin encara és viu. No sabem on és ni qui l’ha segrestat, però és viu.

—Això són bones notícies —diu en Shulman amb suavitat.

—Puta merda —xiuxiueja la Simone, es gira i s’eixuga les llàgrimes amb mans tremoloses.

En Shulman li acaricia suaument els cabells. Ella s’aparta del seu tacte sense saber per què. De fet, voldria continuar-lo sentint. Ell deixa caure la mà. Es miren. En Shulman duu el seu vestit negre. Del coll de l’americana sobresurt una caputxa.

—Portes el vestit de ninja —diu la Simone, i no pot evitar riure.

—Shinobi, la veritable paraula per dir ninja, té dos significats —explica ell—. Significa «persona oculta», i també «persona perseverant».

—Persona perseverant?

—La perseverança és, potser, l’art més difícil que existeix.

—Si estàs sol, és impossible. Almenys per a mi.

—Ningú no està sol.

—No ho puc suportar —xiuxiueja la Simone—. Això serà la meva fi. He de deixar de capficar-me, però no ho puc evitar, em passo el dia donant-hi voltes. Tant de bo passés alguna cosa. Seria capaç d’estimbar-me de cap o de ficar-me al llit amb tu només per desfer-me d’aquest pànic…

S’atura abruptament.

—Eh… —intenta dir—. Ha sonat totalment… Em sap greu, Sim.

—En tot cas, què t’estimaries més, ficar-te al llit amb mi o estimbar-te de cap vés a saber per on? —pregunta ell rient.

—Cap de les dues coses —respon ella ràpidament.

Aleshores s’adona de com ha sonat i intenta arreglar-ho:

—No, vull dir… M’agradaria…

Torna a callar i nota que el cor li va com boig.

—Què? —pregunta ell.

La Simone se’l mira.

—No sóc jo mateixa, per això em comporto d’aquesta manera tan estranya —diu, simplement—. Em sento increïblement estúpida.

Baixa la mirada, nota que s’està posant vermella i s’escura la gola.

—He de…

—Espera —diu ell, i treu un pot de vidre de la seva bossa.

Dins del pot grimpen unes bestioles que fan pensar en unes papallones gruixudes i fosques. De l’interior del vidre, que sembla entelat, en surt un clic-clic.

—Sim?

—Només et vull ensenyar una cosa fantàstica.

Sosté el pot davant dels seus ulls. La Simone mira els cossets marrons, la pols de les ales que embruta el vidre, les restes dels capolls. Les papallones s’enganxen al vidre amb les seves potes articulades amb urpes enganxoses; les seves llengües s’enrotllen en espiral i llisquen febrilment sobre les ales i antenes de les altres.

—Quan era petita, pensava que eren boniques —diu—. Però després me les vaig mirar millor.

—No són boniques, sinó cruels —diu en Shulman amb un somriure. Després es posa seriós—. Per mi que és culpa de la metamorfosi que sofreixen.

La Simone toca el vidre i frega lleugerament les mans d’en Shulman, que sostenen el pot.

—La crueltat és conseqüència de la seva metamorfosi?

—Potser —respon ell.

Es miren; ja no estan pensant en la conversa.

—Les desgràcies ens fan canviar —diu ella, vacil·lant.

Ell li acaricia les mans.

—Ha de ser això.

—Però jo no vull tornar-me cruel —xiuxiueja ella.

Estan molt a prop. En Shulman deixa el pot a l’escriptori amb compte.

—Escolta… —diu, i s’inclina endavant i li fa un petó curt als llavis.

La Simone nota que les cames li fan figa, els genolls li tremolen. Es deixa endur per la seva veu dolça i l’escalfor del seu cos; l’olor de la seva jaqueta suau, una olor agradable de son i llençols, de fines herbes. Quan la mà d’ell li acaricia la galta i el clatell, la Simone se sent com si fins aleshores se li hagués oblidat la deliciosa suavitat d’una carícia. En Shulman la mira amb ulls somrients. Ella ja no té intenció de fugir. Sap que potser només és una manera de desfer-se temporalment de l’angoixa que li estreny el cor, però què hi farem, es diu. Només vol que això continuï; vol oblidar totes les coses horribles per una estona. Els llavis d’ell s’acosten als d’ella, i aquest cop la Simone li torna el petó. La seva respiració s’accelera, ha d’inhalar pel nas. Nota les mans d’ell a l’esquena, a la part baixa de l’esquena, als malucs. L’envaeixen sentiments eròtics, la part baixa del seu cos s’encén: un anhel sobtat i cec d’absorbir-lo. La força del seu desig l’espanta i fa un pas enrere; tant de bo ell no vegi com n’està, d’excitada. Es frega els llavis i s’escura la gola mentre s’aparta i intenta allisar-se la roba.

—Podria venir algú —intenta dir.

—Què fem? —pregunta en Shulman, i la Simone sent que li tremola la veu.

Sense respondre, se li acosta i li torna a fer un petó. Ja no pensa res. Les seves mans busquen la pell sota la roba, i alhora sent les mans càlides d’ell sobre el seu cos, acariciant-li l’esquena, buscant camins sota la roba, dins de les calcetes; i quan nota la humitat, gemega i prem el seu penis erecte contra el pubis de la Simone. Ella vol fer l’amor aquí, drets contra la paret, contra l’escriptori, a terra; com si no importés res més, mentre pugui desfer-se de la por un parell de minuts. El cor li batega com un boig i li tremolen les cames. La Simone l’empeny contra la paret i quan ell li separa les cames per obrir-se pas cap a dins, ella només xiuxiueja que s’ha d’afanyar. En aquell moment se sent la campaneta de la porta; algú entra a la galeria. El terra de parquet grinyola i se separen.

—Anem a casa meva —xiuxiueja ell.

Ella fa que sí i nota que té les galtes com tomàquets. Ell s’eixuga els llavis i surt de l’oficina. La Simone es queda dreta, espera un moment repenjada a l’escriptori. Tremola com una fulla. Es col·loca bé la roba i quan surt a la galeria, en Shulman ja és a la porta del carrer.

—Bon profit —diu l’Ylva.

La Simone se’n penedeix quan seuen en silenci al taxi cap a Mariagränd. «Trucaré al meu pare», pensa, «i diré que me n’he d’anar». Només de pensar el que està fent ja se sent emmalaltir de culpa, pànic i excitació.

Pugen les escales estretes, arriben al cinquè pis i mentre ell obre la porta, la Simone regira la bossa per trobar el seu telèfon.

—Només he de trucar un moment al meu pare —diu, evasiva.

Ell no respon, surt del rebedor de color terracota i desapareix cap al passadís.

Ella es queda amb la jaqueta posada, mirant al seu voltant, al rebedor fosc. Les parets estan cobertes de fotografies i sota el sostre hi ha un nínxol amb ocells dissecats. En Shulman torna abans que hagi pogut marcar el número d’en Kennet.

—Simone —xiuxiueja—, no vols entrar?

Ella fa que no amb el cap.

—Ni un momentet?

—D’acord.

La Simone l’acompanya cap al menjador sense treure’s la jaqueta.

—Som gent adulta, podem fer el que vulguem —diu ell, i serveix un got de conyac per a cada un.

Brinden i beuen.

—Això és exactament el que necessitava —diu ella fluixet.

Una paret està totalment formada per finestres. La Simone s’hi acosta i mira els sostres de coure de Södermalm i el revers fosc d’un cartell lluminós que representa un tub de pasta de dents.

En Shulman va cap a ella, se li posa al darrere i l’abraça.

—T’adones que estic boig per tu? —xiuxiueja—. Des del primer moment. Sim, és que no sé…

—No sé què estic fent —diu la Simone amb veu ronca.

—I cal que ho sàpigues? —pregunta en Shulman somrient, i fa gest de voler conduir-la cap al dormitori.

Ella l’acompanya com si no fos cap sorpresa. Ja sabia que en Shulman i ella acabarien al llit tard o d’hora. A més, en té ganes; l’única cosa que l’ha retinguda fins ara ha estat que no volia ser com la seva mare i l’Erik: no volia ser cap mentidera amb trucades i missatgets secrets. Mai no s’ha considerat una traïdora, sempre ha pensat que té un fre que li impedeix fer trampes, però en aquest moment no té en absolut la sensació d’estar traint ningú. L’habitació d’en Shulman és fosca, les parets estan cobertes amb alguna cosa que sembla seda de color blau marí, la mateixa tela que penja en tires llargues davant de les finestres. La llum breu del sol baix de l’hivern s’obre pas com una penombra dèbil entre la tela.

La Simone es desbotona la jaqueta i la llança a terra amb mans tremoloses. En Shulman es despulla del tot i la Simone veu les seves espatlles, musculoses, de contorns suaus. Té tot el cos cobert de pèl fosc. Una tireta de pèls més gruixuts i arrissats li puja del pubis al melic.

Ell la mira tranquil·lament amb aquells ulls foscos i dolços. La Simone comença a desvestir-se, però de cop l’assalta una solitud vertiginosa, allà exposada al mig del camp visual d’en Shulman. Ell se n’adona i abaixa la mirada, s’acosta, s’inclina endavant i es posa de genolls. La Simone veu que els seus cabells cauen sobre les espatlles d’en Shulman, que ressegueix amb un dit la línia del melic de la Simone fins a la pelvis. Ella intenta somriure però no se’n surt gaire.

Ell l’estira amb suavitat cap a la vora del llit i comença a treure-li les calcetes. Ella alça les natges, manté les cames juntes i nota que les calcetes cauen i se li enganxen en un peu. S’inclina cap enrere, tanca els ulls, i deixa que ell li separi les cuixes; sent els seus petons càlids al ventre, als malucs, a les engonals. Esbufega i li passa els dits pels cabells densos i llargs. Vol que es corri dins d’ella, ho anhela amb intensitat; és el seu desig més fort. Els sucs de l’amor li envaeixen tots els racons del cos, una acumulació de fogositat li puja de les engonals, engolint-ho tot al seu pas i fent-li pessigolles, cap a la part baixa del ventre. En Shulman s’estira damunt d’ella, ella obre les cames i se sent esbufegar quan ell entra dins seu. En Shulman xiuxiueja alguna cosa que ella no entén, se l’acosta i quan nota tot el seu pes damunt d’ella, la Simone se sent com si s’acabés de submergir en un bany d’oblit càlid i bombollejant.