20
Vespre de divendres 11 de desembre

Per un cop, quan en Joona entra al departament de cures intensives de l’hospital universitari Karolinska no es troba que hi regna el silenci. Fa olor de menjar i hi ha un carretó amb olles d’acer inoxidable, plats, gots i coberts davant de la sala de reunions. Algú hi ha engegat el televisor i en Joona sent el clang-clang de peces de vaixella.

Pensa que en Josef va obrir a cops de ganivet l’antiga cicatriu de la cesària de la seva mare, la seva porta a la vida. La porta que també el va alienar de la seva mare, el motiu que va provocar que la seva mare mai no establís un vincle amb ell.

En Josef s’havia adonat que era diferent dels altres nens; estava sol. L’única que li havia donat amor i atenció era l’Evelyn. No havia acceptat que ella el rebutgés; el més mínim signe de distanciament el feia desesperar i enfurir, i cada cop més descarregava la seva fúria sobre l’estimada germana petita.

En Joona saluda amb el cap en Sunesson, que s’està davant la porta de l’habitació d’en Josef Ek. Després mira cap a dins, al noi, i li observa la cara. Té la bossa d’orina del catèter mig plena i una ampolla de sèrum al costat del llit que li proporciona líquid i plasma sanguini.

Els peus sobresurten per sota de la manta blau cel. Té les plantes dels peus brutes, se li han enganxat pèls i brutícia a la cinta adhesiva quirúrgica que li han posat sobre els punts. El televisor està encès però sembla que no se’l mira.

La funcionària de benestar social, la Lisbet Carlén, ja ha arribat. Encara no ha vist en Joona, i s’està davant de la finestra, posant-se un clip als cabells. Una de les ferides d’en Josef s’ha tornat a obrir; la sang li regalima pel braç i goteja a terra. Una infermera gran està inclinada sobre d’ell, li aixeca la bena i torna a unir les vores de la ferida; després li renta la sang i surt de l’habitació.

—Perdoni —diu en Joona, i segueix la infermera pel passadís.

—Sí?

—Com està, el noi? Com es troba?

—Això ho haurà de preguntar al metge responsable —contesta la dona, i continua caminant.

—Sí, ja ho penso fer —somriu en Joona, corrent darrere d’ella—. Però és que… voldria ensenyar-li una cosa que… puc moure’l? Vull dir, en cadira de rodes?

La infermera fa que no amb el cap i s’atura de cop.

—El pacient no es pot bellugar en cap circumstància —diu, estricta—. Quin disbarat. Té molt de dolor i no es pot moure gens. Només d’incorporar-se ja podrien reobrir-se ferides.

En Joona torna cap a l’habitació d’en Josef Ek. Sense dir res, s’acosta al noi, agafa el comandament a distància, apaga el televisor, engega la gravadora, diu l’hora, la data i els noms dels presents, i a continuació s’asseu a la cadira que hi ha per a les visites. En Josef obre els ulls amb expressió cansada i se’l mira amb un cert interès. El drenatge de Bulau que duu al tors per restaurar la pressió a la pleura perforada emet un bombolleig suau força agradable.

—Segurament et donaran d’alta aviat —diu en Joona.

—Seria magnífic —respon dèbilment en Josef.

—Però quedaràs en arrest preventiu.

—La Lisbet m’ha dit que el fiscal no està disposat a fer res —diu ell mirant la funcionària de benestar social.

—Això era quan no teníem testimoni.

En Josef tanca els ulls amb compte.

—Qui?

—El testimoni i jo hem parlat força estona —diu en Joona—. Però potser vols canviar algun punt del que has dit, o afegir-hi alguna cosa?

—L’Evelyn —xiuxiueja el noi.

—De moment no quedaràs lliure.

—Menteixes.

—No, Josef, et dic la veritat; ja pots pujar-hi dempeus. La sol·licitud d’arrest es presentarà immediatament; tens dret a un advocat que et representi.

En Josef intenta aixecar la mà, però no se’n surt.

—L’heu hipnotitzada —diu, somrient.

—No.

—És la meva paraula contra la seva —diu.

—No exactament —diu en Joona, mirant la cara atractiva i pàl·lida del noi—. També tenim proves palpables.

En Josef serra les dents.

—No tinc temps per quedar-me, però si em vols dir alguna cosa més, puc esperar-me una mica —diu en Joona amablement. Deixa passar mig minut, tamborinejant al braç de la cadira, s’aixeca, agafa la gravadora i, després de dirigir una breu mirada a la funcionària de benestar social, surt de l’habitació.

Un cop al cotxe, se li acut que hauria hagut de confrontar en Josef amb la història de l’Evelyn per veure com reaccionava. En Josef Ek és tan temerari que potser confessaria si se’l provoqués prou.

Es planteja si tornar enrere, però decideix no fer-ho per no arribar massa tard al sopar a casa de la Disa.

Quan aparca al davant de l’edifici de color blanc cremós al carrer Lützengatan, el vespre s’ha tornat fosc i boirós. Cosa poc habitual, en Joona té fred mentre camina cap a l’entrada principal i mira la gespa congelada i les branques negres dels arbres de Karlaplan.

Intenta recordar en Josef tal com l’ha vist, al llit, però l’únic que li ve al cap és aquell aparell de drenatge del bombolleig i el sorollet repetitiu. Tot i això, li sembla que ha vist alguna cosa important que se li està passant per alt.

La sensació que alguna cosa no encaixa no deixa de rosegar-lo mentre puja amb l’ascensor ni quan truca al timbre de la Disa. No obre ningú. En Joona sent que hi ha algú a l’escala, més amunt. Algú que sospira de tant en tant, o plora en silenci.

La Disa obre sorpresa, vestida només amb sostenidors i calcetes.

—Havia donat per fet que arribaries tard —explica.

—Per això he vingut una mica aviat —diu en Joona fent-li un petó ràpid a la galta.

—Et sabria greu entrar i tancar la porta abans que tots els veïns em vegin mig despullada?

Al rebedor, molt acollidor, sura una aroma deliciosa de menjar. El serrell d’un llum rosa acaricia el cap d’en Joona.

—He fet llenguado amb patates —diu la Disa.

—I mantega fosa?

—I bolets, julivert i brou de vedella.

—Deliciós.

El pis és força vell, però molt bonic. Només hi ha dues habitacions, però els sostres són alts i les finestres, que miren cap a Karlaplan, són grans i tenen marcs de teca. El sostre és de panells de fusta lacada i el terra, també de fusta, brilla.

En Joona acompanya la Disa cap a la seva habitació i es queda dret, intentant entendre què ha vist quan ha visitat en Josef. Al llit, que està per fer, hi ha l’ordinador portàtil de la Disa; està encès i té tot de llibres i fulls de paper escampats al voltant.

En Joona s’asseu a la butaca i s’espera que la Disa acabi de vestir-se. Ella se li posa al davant, d’esquena, sense dir res, perquè li pugi la cremallera del vestit, cenyit i de tall senzill.

En Joona mira un llibre obert i hi veu una foto gran en blanc i negre d’un cementiri. Els arqueòlegs, vestits amb roba dels anys quaranta, estan en un segon pla i miren el fotògraf amb els ulls entretancats per la llum del sol. Sembla que acabin de començar a excavar; han marcat la superfície amb una cinquantena de banderetes.

—Són tombes —diu ella fluixet—; les banderetes indiquen on són. L’home que va liderar l’excavació es deia Hannes Müller. Va morir fa poc, però devia tenir més de cent anys i encara era a l’institut. Semblava una tortugueta vella…

Es posa davant del mirall, es fa dues trenetes, es gira i es mira en Jonna.

—Què et sembla?

—Estàs molt maca —diu en Joona amablement.

—Sí —respon ella desanimada—. Com està, la teva mare?

En Joona li agafa la mà.

—Bé —xiuxiueja—. M’ha dit que et donés records.

—Què amable. Què t’ha dit?

—Que no t’havies de preocupar de mi.

—No —respon la Disa malenconiosa—. I té raó, és clar.

La Disa passa lentament els dits entre els cabells densos i esbullats d’en Joona, i després se’l mira amb un somriure sobtat, va cap a l’ordinador, l’apaga i el desa a la calaixera.

—Sabies que segons la llei precristiana, no es considerava éssers humans de ple dret els nadons que encara no havien estat alletats? Entre el naixement i el primer alletament, fins i tot estava permès abandonar-los al bosc.

—Així que et converties en persona per les eleccions dels altres —diu en Joona a poc a poc.

—Això sempre, no?

La Disa obre l’armari, agafa una capsa de sabates i en treu unes sandàlies de color marró fosc amb tires fines i talonets estrets de ratlles de diversos tipus de fusta.

—Que són noves? —pregunta en Joona.

—Sergio Rossi. Me les he regalat per compensar aquesta feina meva tan romàntica —diu—. Em passo el dia caminant per un prat fangós.

—Encara ets a Sigtuna?

—Sí.

—Què heu trobat, al final?

—T’ho explicaré mentre sopem.

En Joona assenyala les sandàlies.

—Molt maques —diu, posant-se dret.

La Disa es gira amb un somriure cínic.

—Em sap greu, Joona —diu, per sobre l’espatlla—, però em temo que de la teva talla no en fan.

En Joona s’atura de cop.

—Espera —diu, repenjant-se a la paret.

La Disa se’l mira inquisitiva.

—Era una broma —diu.

—No, és per això dels peus…

En Joona recorre el passadís fins al replà, es treu el telèfon de la jaqueta, truca a la central d’avisos i afirma amb decisió que en Sunesson necessita reforços a l’hospital immediatament.

—Què ha passat? —pregunta la Disa.

—Els peus. Els tenia ben bruts —diu en Joona—. Diuen que no es pot moure, però ha sortit del llit. Ha estat dret i caminant.

Marca el número d’en Sunesson i, com que no contesta ningú, es posa la jaqueta, xiuxiueja «em sap greu», surt del pis i baixa les escales corrents.

* * *

Més o menys al mateix moment que en Joona truca al timbre de la Disa, a l’hospital en Josef s’incorpora i es queda assegut al llit.

La nit passada havia provat si podia caminar; s’havia deixat caure a terra, però primer s’havia hagut de passar un munt d’estona aferrant el peu del llit amb les dues mans. El dolor de les ferides era com si el ruixessin amb oli bullent, i les punxades que sentia al fetge masegat li havien fet perdre el món de vista, però podia caminar. Havia estirat una mica els tubs del sèrum i del drenatge de Bulau, havia comprovat què hi havia a l’armari de material hospitalari i després s’havia tornat a gitar.

Ara fa mitja hora que no entra cap membre del personal de nit; el passadís està gairebé desert. En Josef es treu la via del canell a poc a poc, sent com el tub aspira aire quan surt del seu cos. Li cau una mica de sang al genoll. Sortir del llit no li provoca un gran dolor. Arrossegant els peus, va cap a l’armariet del material i hi troba compreses, bisturins, xeringues d’un sol ús i benes. Se’n posa un parell a la butxaca baldera de la bata. Obre el paquet d’un bisturí i talla de través el tub del drenatge amb les mans tremoloses. En surt sang bruta i el seu pulmó esquerre es contrau lentament. Sent una fiblada a l’omòplat i ha de tossir una mica, però en realitat no nota cap diferència per la reducció de la capacitat pulmonar.

De cop sent passos al passadís: soles de goma sobre el linòleum. En Josef es col·loca al costat de la porta amb el bisturí a la mà, mira per la finestreta i espera.

La infermera s’atura i xerra una mica amb el policia que està de guàrdia; en Josef la sent riure.

—He deixat de fumar —diu ella.

—Si m’ofereixes un pegat de nicotina, no et diré que no —continua el policia.

—Això també ho he deixat —diu—. Però tranquil, surt un moment al jardí, que jo encara en tinc per estona.

—Cinc minutets —diu el policia alegrement, i se’n va fent dringar les claus. La infermera fulleja els papers que porta i entra a l’habitació.

Només té temps de fer cara de sorpresa. Li apareixen arruguetes al costat dels ulls quan la fulla del bisturí li entra al coll. En Josef està més dèbil que no es pensava i es veu obligat a clavar-lo diverses vegades; el seu cos es tensa i s’escalfa amb aquests moviments bruscs.

La infermera no cau immediatament, sinó que intenta aferrar-se a ell i tots dos van a parar a terra junts. El cos de la dona està tot suat i calent. En Josef intenta posar-se dret però rellisca sobre els cabells de la infermera, que han quedat estesos com una crinera rossa. Quan li extreu el bisturí del coll, la dona fa un gemec estrident i comença a tenir espasmes a les cames. En Josef se la queda mirant un moment abans de sortir cap al passadís. El vestit li ha quedat pujat i li veu clarament el Salvaslip rosa que duu a les calcetes.

En Josef recorre el passadís. Ara el fetge li fa molt de mal. Gira a la dreta, es troba un carretó amb roba neta i es canvia ràpidament. Una dona corpulenta fa anar un pal de fregar de banda a banda sobre el linòleum lluent mentre escolta música amb auriculars. En Josef s’hi acosta, es col·loca darrere d’ella i agafa una xeringa. L’esgrimeix un parell de cops a l’aire darrere d’ella, però s’atura abans que la punta la toqui; ella no s’adona de res. En Josef es torna a guardar la xeringa a la butxaca, aparta la dona amb la mà i passa de llarg.

Ella gairebé cau i renega en castellà. En Josef s’atura de cop i fa mitja volta.

—Què has dit? —pregunta.

Ella es treu els auriculars i se’l mira estranyada.

—Has dit alguna cosa? —pregunta.

Ella fa que no ràpidament amb el cap i continua amb la seva feina. En Josef se la queda mirant una estona, i després continua fins a l’ascensor, pitja el botó i espera.