46
Matí de dissabte 19 de desembre

Neva molt; una neu que és gairebé aiguaneu. Un gos corre per un pipican que hi ha prop del quarter principal de la policia. Borda amb entusiasme, salta feliçment entre els flocs de neu, intenta mossegar-los i sacseja tot el cos. El cor de l’Erik s’encongeix quan veu el gos: s’adona que a ell se li ha oblidat què és viure despreocupadament, «ser» i prou. Se li ha oblidat què és no plantejar-se constantment una vida sense en Benjamin.

Se sent malalt i les mans li tremolen per la síndrome d’abstinència. Fa gairebé vint-i-quatre hores que no ha pres cap pastilla i, per tant, tampoc no ha aclucat l’ull en tota la nit. Mentre es dirigeix a l’entrada principal del quarter de policia, no pot evitar pensar en els tapissos fets per dones grans que la Simone li va ensenyar una vegada en una exposició sobre artesania femenina. L’obra d’aquelles dones tenia els mateixos colors que el cel en dies com avui: ennuvolat, tapat, boirós, gris.

La Simone s’espera al passadís de la sala de declaració.

Quan veu arribar l’Erik, va cap a ell i li agafa les mans. Per algun motiu, ell li agraeix el gest. Se la veu pàl·lida i serena.

—No cal que entris amb mi —xiuxiueja.

—En Kennet m’ha dit que volies que t’acompanyés —respon ell.

Ella assenteix lleugerament.

—És només que…

Calla i estossega una mica.

—És que he estat tan enfadada amb tu —diu, resignada. Té els ulls humits i vermells.

—Ja ho sé, Simone.

—Tu com a mínim tens les teves pastilles —diu, dura.

—Sí —respon ell.

Ella s’aparta i mira cap a fora per la finestra.

L’Erik veu el seu cos fràgil, veu que s’abraça rígidament a si mateixa. Té la pell de gallina perquè entra aire fred per les reixetes de ventilació que hi ha sota la finestra. La porta de la sala de declaració s’obre i una dona robusta vestida amb l’uniforme de policia els crida en veu baixa.

—Bon dia. Ja podeu passar.

Somriu amablement amb llavis rosats i brillants.

—Em dic Anja Larsson —diu a l’Erik i la Simone—. Jo prendré la declaració al testimoni.

Allarga una mà rodona i amb la manicura feta. Té les ungles llargues, pintades de vermell amb purpurina.

—M’ha fet gràcia pintar-me-les així ara que ve Nadal —diu alegrement, referint-se a les ungles.

—Molt bonic —respon la Simone, absent.

En Joona Linna ja seu dins. Ha penjat l’americana al braç de la cadira. Té els cabells rossos despentinats i no gaire nets. Tampoc no va afaitat. Quan s’asseuen al seu davant, es mira l’Erik seriós i absort en els seus pensaments.

La Simone s’escura la gola suaument i fa un glop d’aigua.

Quan deixa el got sobre la taula frega la mà de l’Erik. Es miren i ell veu que els llavis de la Simone formen silenciosament les paraules «em sap greu».

L’Anja Larsson col·loca la gravadora digital al mig de la taula, pitja el botó de gravació, s’assegura que el llumet vermell s’hagi encès i després diu concisament l’hora, la data i els noms dels presents. Després fa una breu pausa, inclina el cap i afegeix amb veu suau i amable:

—D’acord, Simone, ara voldríem que ens expliquessis què va passar ahir a casa teva, al pis de Luntmakargatan.

La Simone assenteix, mira l’Erik i després abaixa els ulls.

—Jo… era a casa, i…

S’atura.

—Estaves sola? —pregunta l’Anja Larsson.

La Simone fa que no amb el cap.

—En Sim Shulman també hi era —diu amb veu neutra.

En Joona apunta alguna cosa al seu bloc de notes.

—Podries dir com creus que van entrar en Josef i l’Evelyn Ek? —pregunta l’Anja Larsson.

—No ho sé exactament, perquè m’estava dutxant —explica la Simone a poc a poc. Es posa vermella com un tomàquet. El rubor desapareix gairebé immediatament, però li queda un coloret viu a les galtes.

—M’estava dutxant i aleshores en Sim va dir que trucaven al timbre… No, un moment. Va dir que m’estava sonant el mòbil.

L’Anja Larsson repeteix:

—Eres a la dutxa i vas sentir en Sim Shulman cridar que t’estava sonant el mòbil.

—Sí —xiuxiueja la Simone—. Li vaig demanar que contestés.

—Qui trucava?

—No ho sé.

—Però, va contestar?

—Crec que sí. Sí, n’estic pràcticament segura.

—Quina hora era? —pregunta en Joona de cop.

La Simone se sobresalta, com si no s’hagués adonat de la seva presència i no li reconegués la veu.

—Ni idea —respon en to de disculpa, mirant-se’l.

Ell no somriu, i insisteix:

—Però més o menys?

La Simone s’arronsa d’espatlles i contesta, lenta:

—Les cinc.

—No eren les quatre? —pregunta en Joona.

—Què vols dir?

—És que ho vull saber —respon.

—Si tot això ja ho sabeu —diu la Simone a l’Anja.

—O sigui que les cinc —diu en Joona, i apunta l’hora.

—Què vas fer abans de ficar-te a la dutxa? —pregunta l’Anja—. De vegades és més fàcil recordar l’hora si repasses tot el dia.

La Simone fa que no amb el cap. Se la veu esgotada, gairebé atabalada. No mira l’Erik, que seu amb el cor a cent al seu costat.

—No sabia que… —comença de cop, i després torna a callar. Ella li dirigeix una mirada ràpida. L’Erik torna a obrir la boca—. No sabia que tu i en Shulman…

Ella assenteix.

—Sí, Erik. Això mateix.

L’Erik mira la Simone, l’Anja i en Joona.

—Perdona que t’hagi interromput —balbuceja.

L’Anja torna a dirigir-se a la Simone, amb to condescendent.

—Continua, explica’ns què va passar. En Sim Shulman va dir que trucaven al timbre…

—Va anar cap al rebedor i…

La Simone fa una pausa i torna a corregir-se:

—No, no va ser així. Vaig sentir que deia, més o menys, «I ara també sona el timbre». Quan vaig acabar de dutxar-me, em vaig eixugar, vaig obrir la porta amb compte i vaig veure que…

—Per què amb compte? —pregunta en Joona.

—Com dius?

—Per què vas obrir la porta amb compte, i no com sempre?

—No ho sé. Vaig sentir… Hi havia alguna cosa a l’ambient, una sensació amenaçadora… No ho sabria explicar…

—Havies sentit alguna cosa?

—Crec que no.

La Simone mira a l’infinit.

—Continua —demana l’Anja.

—Vaig obrir la porta una mica i de cop vaig veure una noia. Hi havia una dona jove al passadís. Em va mirar; semblava espantada i em va fer entendre amb gestos que m’havia d’amagar.

La Simone arruga el front.

—Vaig anar cap al rebedor i vaig veure en Sim, estès a terra… Hi havia moltíssima sang, i en sortia més. Li tremolaven les parpelles i intentava moure les mans…

La veu de la Simone s’ha anat apagant, i l’Erik s’adona que s’esforça tant com pot per no esclatar a plorar. Voldria consolar la seva dona, donar-li suport, agafar-li la mà o abraçar-la, però no sap si ella l’apartaria o s’enfadaria si ho fes.

—Fem una pausa? —pregunta l’Anja amablement.

—Jo… jo…

La Simone s’interromp i es duu el got d’aigua als llavis amb mans tremoloses. Empassa amb dificultats i es frega els ulls.

—La porta estava tancada amb clau —continua amb veu més ferma—. La noia va dir que ell s’havia endut la clau a la cuina, així que vaig esmunyir-me cap a l’habitació d’en Benjamin i vaig engegar l’ordinador.

—Vas engegar l’ordinador. Per què? —pregunta l’Anja.

—Volia que pensés que jo era en aquella habitació, que sentís l’ordinador i anés cap allà.

—Qui?

—En Josef.

—En Josef Ek?

—Sí.

—Com ho sabies, que era ell?

—Aleshores encara no ho sabia.

—Entesos —diu l’Anja—. Continua.

—Vaig engegar l’ordinador i em vaig amagar al bany. Quan vaig sentir que entraven a l’habitació d’en Benjamin, em vaig colar cap a la cuina i vaig agafar la clau. La noia intentava enganyar en Josef tota l’estona; li anava dient llocs on havia de buscar per entretenir-lo. Jo els sentia, però crec que vaig topar amb el quadre del rebedor, perquè de cop en Josef va venir cap a mi. La noia va intentar retenir-lo, li va agafar les cames, i…

La Simone empassa saliva lentament.

—No ho sé… Ell va aconseguir desfer-se’n. Aleshores la noia va fer veure que estava ferida; es va cobrir amb sang d’en Sim, es va estirar a terra i va fer la morta.

Es fa un breu silenci. La Simone parla com si li costés respirar.

—Continua, Simone —l’anima l’Anja en veu baixa un cop més. La Simone assenteix i explica, ràpidament—: En Josef la va veure a terra i va tornar enrere, i quan es va inclinar damunt d’ella, l’Evelyn li va clavar el ganivet al costat.

—Vas veure qui va apunyalar en Sim Shulman?

—En Josef.

—Ho vas veure?

—No.

Es fa un silenci a la sala.

—L’Evelyn Ek em va salvar la vida —xiuxiueja la Simone.

—Vols afegir alguna cosa més?

—No.

—Aleshores t’agraeixo la cooperació i dono per acabada la declaració —diu l’Anja, i estira una mà lluent per apagar la gravadora.

—Un moment —diu en Joona—. Qui trucava?

La Simone el mira mig adormida. Era com si se li hagués tornat a oblidar que hi era.

—Qui et trucava al mòbil?

La Simone remena el cap.

—No ho sé. No sé ni on tinc el telèfon. Jo…

—No hi fa res —diu en Joona, tranquil—. Ja el trobarem.

L’Anja Larsson espera un moment més, els mira interrogant i després apaga la gravadora.

La Simone es posa dreta sense mirar ningú i surt lentament de l’habitació. L’Erik saluda en Joona amb un gest del cap i la segueix.

—Espera —diu.

Ella s’atura i fa mitja volta.

—Espera, només volia…

Calla quan li veu l’expressió desarmada i fràgil, les pigues clares, la boca ampla i els ulls de color verd intens. S’abracen sense dir-se res, cansats i tristos.

—Petita —diu ell—, petita meva.

Li fa un petó entre els rínxols rogencs.

—Ja no sé res —xiuxiueja ella.

—Si vols els demano si tenen alguna habitació on puguis descansar una mica.

La Simone s’aparta d’ell a poc a poc i fa que no amb el cap.

—He de recuperar el mòbil —diu, seriosa—. He de saber qui trucava quan en Shulman va contestar.

En Joona surt de la sala de declaració amb la jaqueta a l’espatlla.

—Teniu el telèfon aquí al quarter? —pregunta l’Erik.

En Joona fa un gest amb el cap a l’Anja Larsson, que és una mica més avall del passadís, de camí als ascensors.

—L’Anja ho deu saber —respon.

L’Erik està a punt de sortir corrents darrere d’ella quan en Joona l’atura amb un gest, treu el mòbil i marca un número curt.

Veuen que la dona s’atura i contesta a la trucada.

—Necessitem uns papers, estimada —diu en Joona amb to alegre.

L’Anja es gira amb una expressió una mica esquerpa. Van cap a ella.

—L’Anja era una autèntica esportista quan va entrar a treballar aquí —explica en Joona—. Nedava com una fera. Estil papallona. Va ser vuitena als Jocs Olímpics de…

—Quin paper necessites? Paper de vàter? —crida l’Anja.

—No et posis tan de mal humor només perquè…

—Xerres massa.

—Només dic coses bones de tu.

—Sí, sí —replica ella somrient.

—Tens la llista d’objectes que s’han enviat al laboratori?

—Encara no està llesta, hauràs d’anar a mirar a baix.

L’acompanyen cap a l’ascensor, que grinyola quan baixen. L’Anja surt al segon pis i els saluda amb la mà just abans que es tanquin les portes.

A l’administració de la planta baixa hi ha un home alt que a l’Erik li recorda un parent seu. Recorren ràpidament un passadís llarg amb portes, taulers d’anuncis, i extintors en armariets de plexiglàs. Al laboratori hi ha força més llum i la majoria de treballadors van amb bata blanca. En Joona dóna la mà a un home gras que es presenta com a Erixon i els acompanya a una altra sala. En una taula, hi ha una safata d’acer il·luminada per la llum blanca i càl·lida d’un conjunt complex de focus, i al costat diversos objectes. L’Erik els reconeix: dos ganivets de cuina amb taques negres col·locats en dos bols metàl·lics diferents, una tovallola coneguda, l’estoreta del rebedor, diversos parells de sabates i el mòbil de la Simone dins d’una bosseta de plàstic. En Joona l’assenyala.

—Voldríem fer-hi una ullada —diu—. Que ja l’heu examinat?

L’home gras repassa la llista que hi ha entre els objectes, l’examina amb deteniment i diu, amb veu insegura:

—Crec que sí. Sí, l’estudi exterior del telèfon ja està fet.

En Joona treu l’aparell de la bosseta de plàstic, l’eixuga amb una mica de paper i el passa despreocupadament a la Simone. Ella mira les trucades entrants, murmura alguna cosa, i quan veu el que mostra la pantalla es tapa la boca amb una mà i reprimeix un crit:

—Era… en Benjamin! —diu, quequejant—. L’última trucada venia del mòbil d’en Benjamin.

Tots s’amunteguen al voltant del telèfon. El nom d’en Benjamin pampallugueja un parell de cops, i després la bateria del telèfon s’acaba.

—Que va arribar a parlar-hi, en Shulman? —pregunta l’Erik alçant la veu.

—No ho sé —respon ella, sufocada.

—Però va contestar, no? És l’únic que pregunto.

—Jo era a la dutxa, però crec que va contestar abans de…

—Però si no costa tant de veure si és una trucada perduda o no, hòstia!

—No ho és —l’interromp ella—. Però no sé si en Shulman va tenir temps de dir o sentir res abans d’obrir la porta a en Josef.

—No vull posar-me de mal humor amb tu —diu l’Erik amb calma forçada—, però hem de saber si en Benjamin ha dit alguna cosa.

La Simone es gira cap a en Joona i pregunta:

—No es graven totes les trucades de mòbil, avui dia?

—Sí, però podem trigar setmanes a trobar-la —respon.

—Però…

L’Erik posa una mà a l’espatlla de la Simone i diu:

—Hem de parlar amb en Shulman.

—És impossible, està en coma —contesta ella commocionada—. Ja t’ho he dit, no, que estava en coma?

—Vine amb mi —li diu l’Erik, i surt de la sala.