26
Matí de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

L’Erik es desperta al llit estret del seu despatx de l’hospital.

És plena nit. Mira el telèfon per saber quina hora és: gairebé les tres. Es pren una altra píndola i a continuació es queda una estoneta tremolant sota la manta fins que el somnífer comença a actuar i el torna a la foscor.

Quan, un parell d’hores més tard, es torna a despertar, té un mal de cap terrible. Es pren un analgèsic, va cap a la finestra i deixa lliscar la mirada per la façana fosca amb centenars de finestres.

El cel és de color blanc, però les finestres encara estan totes fosques. L’Erik s’inclina endavant, sent el vidre fred contra la punta del nas i veu la seva pròpia cara al vidre.

Deixa el telèfon sobre l’escriptori i es despulla. La petita cabina de dutxa fa olor de plàstic i desinfectant. L’aigua calenta li llisca pel cap i el coll, i pica contra el plexiglàs.

L’Erik s’eixuga, neteja una mica el baf del mirall, s’humiteja la cara i es posa escuma d’afaitar. Esternuda quan n’hi entra una mica als narius. El mirall es torna a entelar mentre s’afaita.

L’Erik pensa que la Simone ja s’havia trobat la porta oberta la nit abans que en Josef Ek sortís de l’hospital. S’havia despertat i havia anat a tancar-la. Però en aquella ocasió no podia haver estat en Josef Ek. Com quadra, tot plegat? L’Erik intenta comprendre què va passar aquella nit, però hi ha massa preguntes sense resposta. Com va aconseguir entrar, en Josef?

Potser havia picat a la porta fins que en Benjamin s’havia despertat i havia anat a obrir. L’Erik s’imagina els dos nois, mirant se a la llum dèbil de l’escala. En Benjamin descalç, els cabells despentinats, vestit amb el seu pijama infantil, parpellejant, mirant-se endormiscat l’altre noi, que és una mica més gran. Es podria dir que tenen una retirada, però en Josef ha assassinat els seus pares i la seva germana petita, acaba de matar una infermera a l’hospital i de ferir greument un home al Cementiri Nord.

—No —diu l’Erik en veu alta—, no m’ho crec. Això no encaixa.

Qui podria entrar? A qui obriria la porta, en Benjamin? A qui podrien haver donat una clau, ell o la Simone? En Benjamin potser havia pensat que vindria l’Aida. Potser havia estat ella. L’Erik pensa que ha d’estar obert a qualsevol possibilitat; potser tenia un còmplice que el va ajudar amb la porta; potser en Josef havia tingut la intenció de venir la primera nit, però no s’havia pogut escapar. Potser per això aquell dia la porta estava oberta, perquè havien quedat així.

L’Erik s’acaba d’afaitar, es renta les dents, agafa el telèfon de la taula i truca a en Joona.

—Bon dia, Erik —diu una veu ronca amb accent finès.

En Joona deu haver reconegut el número de l’Erik a la pantalla.

—Que et desperto?

—No.

—Em sap greu trucar-te, però…

L’Erik tus.

—Ha passat alguna cosa? —pregunta en Joona.

—No heu trobat en Josef?

—Hem de parlar amb la Simone, repassar-ho tot com Déu mana.

—Encara que no creus que fos en Josef qui es va endur en Benjamin?

—És veritat que penso que no va ser ell —respon en Joona—, però no n’estic segur. Vull veure el pis i fer un estudi del veïnat per mirar de trobar testimonis.

—Vols que demani a la Simone que et truqui?

—No, no cal.

Una gota d’aigua cau de l’aixeta mescladora d’acer inoxidable i aterra a l’aigüera amb un plop breu.

—Continuo pensant que hauries d’acceptar protecció policial —diu en Joona després.

—Sóc al Karolinska i no crec que en Josef hi torni voluntàriament.

—I la Simone?

—L’hi hauràs de preguntar a ella, potser ha canviat d’idea —diu l’Erik—, encara que ja té un guardaespatlles.

—Sí, ja m’ho han dit —diu en Joona animat—. Em costa d’imaginar com deu ser tenir en Kennet Sträng de sogre.

—A mi també —respon l’Erik.

—Ho entenc —riu en Joona, i després calla.

—Que va provar d’escapar-se, dijous, en Josef? —pregunta l’Erik.

—Que jo sàpiga, no. No hi ha res que ho faci pensar —respon en Joona—. Per què?

—La nit abans algú ja va obrir la porta, igual que ahir a la nit.

—Estic força segur que la fugida d’en Josef és perquè va saber que aniria a una institució penitenciària, i això no va ser fins divendres al vespre —diu en Joona a poc a poc.

L’Erik remena el cap i es passa el polze pels llavis.

El revestiment del lavabo li recorda el laminat gris.

—Això no quadra —sospira.

—Vas veure la porta oberta? —pregunta en Joona.

—No, la Sixan… La Simone es va aixecar.

—Pot tenir algun motiu per mentir?

—No se m’havia ni passat pel cap.

—No cal que contestis immediatament.

L’Erik es mira al mirall. Troba els seus ulls i es planteja un altre cop la mateixa idea: i si en Josef tingués un còmplice que hagués preparat el terreny la nit abans del segrest, algú que hagués vingut simplement a comprovar que la còpia de la clau funcionava? El còmplice només havia d’assegurar-se que la clau que tenia obria el pany, però s’havia excedit i havia entrat, no havia sabut estar-se de passejar una mica i espiar la família adormida. La situació li va provocar una sensació de control embriagadora; va tenir ganes de fer-los una broma i va deixar la nevera i el congelador oberts. Potser ho va explicar tot a en Josef, va descriure la seva visita, com eren les habitacions, qui dormia a cada lloc.

«Això explicaria per què en Josef no em va trobar», pensa l’Erik, «la primera nit vaig dormir al lloc de sempre, al costat de la Simone».

—Que estava custodiada, l’Evelyn, dimecres? —pregunta l’Erik.

—Sí.

—Tot el dia i tota la nit?

—Sí.

—I encara ho està?

—Només la van traslladar de la presó de Kronoberg a un dels pisos —diu en Joona—. Però té vigilància doble.

—Ha estat en contacte amb algú?

—Ja saps que has de deixar que la policia faci la seva feina —diu en Joona.

—Només faig el que se’m dóna bé —respon l’Erik amb suavitat—. Vull parlar amb l’Evelyn.

—Què vols preguntar-li?

—Si en Josef té amics, algú que pogués ajudar-lo.

—L’hi puc preguntar.

—Potser ella sap amb qui podria estar col·laborant el seu germà; potser coneix els seus amics, o sap on viuen.

—Saps perfectament que no et puc deixar fer una investigació particular, Erik. Personalment, no m’importaria, però…

—No puc venir amb tu quan vagis a parlar amb ella? —pregunta l’Erik—. Fa anys que treballo amb persones traumatitzades, i…

Es fa un breu silenci.

—Vine d’aquí a una hora a l’entrada del CNP —diu en Joona aleshores.

—Hi puc ser en vint minuts —diu l’Erik.

—D’acord, vint minuts —diu en Joona, i penja.

L’Erik va cap a l’escriptori i obre el primer calaix amb la ment en blanc. Entre bolígrafs, gomes i clips de paper hi ha diversos blísters amb pastilles. En treu tres comprimits diferents i se’ls empassa.

Pensa que ha d’avisar la Daniëlla que no pot assistir a la reunió que tenen aquell matí, però al final se li acaba oblidant. Surt del despatx i es dirigeix corrents al bar, pren un cafè davant de l’aquari, sense seure, i segueix amb la mirada un grup de tetra neons que neden al voltant d’un naufragi de plàstic, embolica un entrepà amb un parell de tovallons de paper i se’l fica a la butxaca.

Mentre baixa amb ascensor cap a la sortida es veu al mirall: els ulls lluents, la cara trista, gairebé absent. Es mira i pensa en la sensació de buit que se sent a l’estómac en caure des d’una gran altura, una atracció gairebé sexual i que alhora té molt a veure amb els sentiments d’indefensió.

Gairebé no li queden forces, però les pastilles el mantenen dempeus i el fan pujar a un nivell il·luminat amb contorns nítids. Segurament encara aguantarà una estona, de moment encara no s’ensorra. L’únic que pot fer és ajornar el moment d’ensorrar-se fins a trobar el seu fill; després tot el món se’n pot anar a la merda.

Mentre es dirigeix a la cita amb en Joona i l’Evelyn, intenta pensar en tot el que va fer i tots els llocs on va anar la setmana anterior. De seguida s’adona que li haurien pogut fer una còpia de les claus en un munt d’ocasions. Dijous les havia deixat a la butxaca de la jaqueta en un restaurant a Södermalm sense vigilar-les. La seva jaqueta també ha estat a la cadira del seu despatx de l’hospital, en un penjador del bar del personal i en diversos altres llocs. I el mateix es podria dir de les claus d’en Benjamin i la Simone.

Mentre avança lentament entre les obres de Fridhemsplan, pesca el telèfon de la butxaca de la jaqueta i marca el número de la Simone.

—Digui? —pregunta ella amb veu espantada.

—Sóc jo.

—Que ha passat alguna cosa? —pregunta ella.

Sent una remor de fons, com una màquina, i després un silenci sobtat.

—Només us volia dir que heu de mirar al seu ordinador, i no només el correu, sinó tota l’activitat: què s’ha descarregat, quines pàgines ha visitat, carpetes temporals, si ha estat en xats, i…

—Ja ho sé —l’interromp ella.

—D’acord, no et molesto més.

—Encara no hem començat amb l’ordinador —diu la Simone.

—La contrasenya és Dumbledore.

—Ja ho sé.

L’Erik gira cap a Polhemsgatan i després cap a Kungsholmsgatan, passa per davant del quarter general de la policia i veu com l’edifici va canviant d’aspecte: la façana plana de color de coure, els annexos de formigó i finalment l’alt edifici original amb estucat groc.

—He de penjar —diu ella.

—Simone —diu l’Erik—, m’has dit la veritat?

—Què vols dir?

—Sobre el que ha passat… que la nit abans la porta també estava oberta, que vas veure algú que arrossegava en Benjamin pel passadís…

—I a tu què et sembla? —crida ella, i penja.

L’Erik no té esma de buscar un lloc per aparcar. Tant li fan les multes; formen part d’una altra vida. Sense dedicar-hi ni un pensament més, derrapa, aparca prop del quarter principal i s’atura davant de la gran escala de l’Ajuntament. La llum tènue del cotxe il·lumina una porta antiga de fusta molt bonica que fa temps que no s’utilitza. En unes lletres de fusta antiquades i molt treballades es pot llegir «Departament d’investigació».

L’Erik surt del cotxe i rodeja ràpidament l’edifici, puja cap a Kungsholmsgatan en direcció al parc i a l’entrada principal del Cos Nacional de Policia suec. Veu un pare que camina amb tres nens que porten els vestits típics de Santa Llúcia sobre les granotes d’hivern. Els llargs vestits blancs queden tibants sobre tanta roba. Els nens porten corones lluminoses sobre les gorres i un d’ells duu una espelma elèctrica a la mà enguantada. L’Erik recorda de cop que abans a en Benjamin li encantava que el dugués en braços, se li abraçava i deia:

—A coi, papa, que tu ets gdan i fodt.

L’entrada del CNP és un cub de vidre alt i brillant. Davant de les portes amb marc d’acer hi ha una estructura de metall amb un lector de codis per als passis d’accés. Quan s’atura a la catifa de goma negra de l’entrada, on hi ha un altre lector de codis i targetes, l’Erik ja s’ha quedat sense alè. A la seva dreta, a la paret de vidre del vestíbul il·luminat, hi ha dues portes giratòries grans amb més lectors de codis. L’Erik travessa el terra de marbre blanc per anar a la recepció que té a mà esquerra. Darrere del taulell obert de fusta hi ha un home parlant per telèfon.

L’Erik diu el seu nom i a qui ve a veure. El recepcionista fa que sí amb el cap, pica alguna cosa a l’ordinador i torna a agafar el telèfon.

—Recepció —diu en veu baixa—. Tens un visitant, Erik Maria Bark.

L’home escolta i després es dirigeix a l’Erik.

—Ara ve —anuncia amablement.

—Gràcies.

L’Erik s’asseu al banc baix sense respatller. El cuir negre cruix sota el seu pes. Mira una escultura de vidre de color verd, i després la mirada se li desvia cap a les portes giratòries immòbils. Darrere de la gran paret de vidre es veu un passadís de gairebé vint metres, també de vidre, que condueix al següent edifici a través d’un pati obert. De cop, veu en Joona Linna que en aquell moment passa pel costat de les cadires que té a la dreta, pitja un botó de la paret i surt per una de les portes giratòries. Llença una pell de plàtan en una paperera d’alumini, saluda l’home de la recepció i va cap a l’Erik.

Mentre es dirigeixen a peu cap a l’habitatge protegit de l’Evelyn Ek a Hantverkargatan, en Joona intenta resumir la informació que han obtingut de les seves declaracions: ha confirmat que havia anat al bosc amb l’arma per suïcidar-se. En Josef l’ha obligada durant anys a mantenir contactes sexuals amb ell, i si l’Evelyn s’hi negava, maltractava la seva germaneta Lisa. Quan va començar a exigir-li que se n’anés al llit amb ell, l’Evelyn va escapolir-se’n amb l’excusa que estava prohibit perquè ell encara no tenia quinze anys. Quan l’aniversari d’en Josef va començar a acostar-se, l’Evelyn es va amagar a la caseta de la seva tieta a Värmdö.

En Josef la buscava, va anar a veure el seu ex-xicot Sorab Ramadani i va aconseguir arrencar-li d’alguna manera on s’amagava l’Evelyn. El dia del seu aniversari, en Josef va anar a buscar la seva germana a la caseta, i quan ella es va negar a fer l’amor amb ell, va dir-li que ja sabia què passaria aleshores, i que tot era culpa d’ella.

—Pel que ara sabem, sembla que en Josef va planejar com a mínim l’assassinat del seu pare —explica en Joona—. Per què va triar aquell dia en concret, no ho sabem, però potser va ser purament circumstancial, perquè el podia trobar sol fora de casa. Dilluns passat, en Josef va ficar una muda, dos parells de protectors de calçat, tovalloles, el ganivet de caça del seu pare, una garrafa de gasolina i mistos en una bossa d’esport i se’n va anar en bici al poliesportiu de Rödstuhage. Després d’assassinar el seu pare i esbocinar el cadàver, va treure-li les claus de la butxaca, va anar al vestidor de dones, es va dutxar i es va canviar; en acabat va tornar a tancar la porta, va cremar la bossa amb la roba ensangonada en un parc infantil i després va agafar la bici i va tornar cap a casa.

—I el que va passar després a la caseta adossada va ser més o menys el que va descriure durant la hipnosi? —pregunta l’Erik.

—No més o menys, sinó fil per randa, segons sembla —diu en Joona, i s’escura la gola abans de continuar—. Però no sabem per què de cop va decidir llançar-se també contra la germaneta i la mare.

Mira l’Erik amb ulls inexpressius i afegeix:

—Potser simplement tenia la sensació que encara no havia enllestit, que no havia castigat prou l’Evelyn.

Poc abans d’arribar a l’església, en Joona s’atura davant d’una porta gran. Agafa el telèfon, marca un número i diu que han arribat. Després marca el codi de la porta, obre i deixa passar l’Erik a una escala senzilla amb parets de puntets. Quan arriben al tercer pis es troben dos policies esperant davant de l’ascensor. En Joona els dóna la mà i després obre una porta de seguretat sense bústia. Abans d’obrir del tot, hi pica.

—Que podem entrar? —pregunta a través de l’escletxa.

—No l’heu trobat, eh?

Tenen l’Evelyn a contrallum i per tant no poden distingir clarament la seva cara ni els seus trets. L’Erik i en Joona només veuen una taca fosca amb els cabells il·luminats pel sol.

—No —respon en Joona.

L’Evelyn va cap a la porta, els deixa passar i després tanca amb clau ràpidament. Comprova el pany i quan torna a girar-se cap a ells, l’Erik veu que té la respiració accelerada.

—Això és un habitatge protegit, i tens protecció policial —diu en Joona—. Ningú no pot donar ni buscar dades teves; el fiscal ho ha decidit així. Ara estàs segura, Evelyn.

—Potser mentre em quedi aquí dins —diu ella—, però algun dia bé hauré de tornar a sortir al carrer, i en Josef té molta paciència.

Va cap a la finestra, mira cap a fora i després s’asseu al sofà.

—On podria amagar-se, en Josef? —pregunta en Joona.

—Creieu que sé alguna cosa.

—I és així? —pregunta l’Erik.

—Que m’hipnotitzarà?

—No —respon ell amb un somriure sorprès.

L’Evelyn no va maquillada i els seus ulls tenen un aspecte fràgil i desprotegit mentre l’observa.

—No hi tinc inconvenient, si vol —diu, i abaixa la mirada ràpidament.

El pis consisteix en un dormitori amb un llit ample, dues butaques, un televisor, una cambra de bany amb cabina de dutxa, i una cuina menjador. Les finestres tenen vidre antibales i totes les parets estan pintades en un assossegador color groc.

L’Erik mira al seu voltant i la segueix cap a la cuina.

—No està malament —diu.

L’Evelyn s’arronsa d’espatlles. Duu un jersei vermell i uns texans descolorits, i els cabells recollits en una cua feta de qualsevol manera.

—Avui em porten uns quants objectes personals —diu.

—Molt bé —diu l’Erik—. Un sempre se sent millor si…

—Millor? Sap què em faria sentir millor?

—Fa anys que treballo amb…

—Perdoni, però tant me fot —l’interromp ella—. Ja he dit que no vull parlar amb psicòlegs ni treballadors socials.

—No he vingut com a tal.

—Doncs per què?

—Per intentar trobar en Josef.

L’Evelyn es gira cap a ell i diu, seca:

—Aquí no hi és.

Sense saber per què, l’Erik decideix no dir res sobre en Benjamin.

—Escolta’m, Evelyn —diu, amb veu assossegada—. Necessito la teva ajuda per esbrinar amb qui es relacionava en Josef.

Ella se’l mira amb ulls humits, gairebé febrils.

—D’acord —respon, arrugant una mica el llavi.

—Que té xicota?

Els ulls de l’Evelyn enfosqueixen i els seus llavis es relaxen.

—Vol dir, a banda de mi?

—Sí.

Al cap d’una estona fa que no amb el cap.

—Amb qui es relaciona?

—Amb ningú.

—Companys de classe?

Ella s’arronsa d’espatlles.

—Per mi que mai no ha tingut amics.

—Si necessités ajuda d’algú, a qui aniria a buscar?

—No ho sé… De vegades parla amb els alcohòlics del banc de darrere del Systembolaget.

—Saps qui són, com es diuen?

—N’hi ha un que té un tatuatge a la mà.

—De què?

—No ho sé exactament… crec que és un peix.

La noia s’alça i torna a anar cap a la finestra. L’Erik la segueix amb la mirada. La llum del sol cau sobre el seu rostre jove i li dóna aparença de fragilitat. Veu el batec d’una vena blava al coll llarg i prim de la noia.

—Creus que podria estar-se amb algun d’ells?

Ella s’arronsa d’espatlles.

—Sí…

—Penses que és probable?

—No.

—Doncs què penses?

—Penso que em trobarà primer ell a mi que jo a ell.

L’Erik l’observa quan recolza el front al vidre, i es pregunta si hauria d’intentar exercir encara més pressió. La veu sense inflexió i la desconfiança li diuen que és l’única que sap determinades coses sobre el seu germà.

—Evelyn, què vol, en Josef?

—No en puc parlar.

—Vol matar-me?

—Ni idea.

—Què et sembla?

Ella agafa aire, i té la veu ronca i cansada quan diu:

—Si pensa que vostè està entre ell i jo, si està gelós, ho farà.

—Què?

—Assassinar-lo.

—Que ho intentarà, vols dir?

L’Evelyn es llepa els llavis, es gira cap a ell i abaixa la mirada. L’Erik vol repetir la pregunta però no aconsegueix emetre cap so.

De cop truquen a la porta. L’Evelyn mira en Joona i l’Erik; sembla espantada, i s’amaga a la cuina caminant de recules.

Tornen a trucar. En Joona va cap a la porta, mira per l’espiell i obre. Dos agents de policia, un d’ells carregat amb una capsa, entren al rebedor.

—Em penso que tenim tot el que hi havia a la llista —diu—. On vols que t’ho deixem?

—Tant li fa —diu l’Evelyn amb desgana mentre surt de la cuina.

—Em podries fer un gargot aquí?

Li dóna un rebut que ella signa. Quan surten els policies, en Joona torna a tancar la porta i l’Evelyn hi va de seguida per comprovar que hagi quedat ben tancada. Després es torna a girar cap a ells.

—Havia demanat que em portessin unes quantes coses de casa que…

—Sí, ja ens ho havies dit.

L’Evelyn s’asseu a la gatzoneta, arrenca la cinta adhesiva marró de la capsa i n’obre les solapes. Agafa una guardiola platejada en forma de conill i un quadre petit emmarcat d’un àngel protector, però de cop es queda aturada a mig moviment.

—El meu àlbum de fotos —diu, i l’Erik veu que els llavis li comencen a tremolar.

—Evelyn?

—Això no ho vaig demanar. No he dit res de…

Obre per la primera pàgina, on hi ha una foto gran d’ella quan anava a l’escola. Sembla que tingui uns catorze anys, porta ferros i somriu tímidament. Té la pell brillant i els cabells curts.

L’Evelyn passa pàgina i un paperet plegat cau de l’àlbum. El recull de terra, el gira i quan el llegeix, es posa vermella com un tomàquet.

—És a casa —xiuxiueja, i els atansa la nota.

L’Erik allisa el paper, i ell i en Joona llegeixen: «Ets meva, meva i només meva, mataré els altres, és culpa teva, mataré l’hipnotitzador de merda i tu m’hi ajudaràs, sí, m’has d’ensenyar on viu, on us passeu el dia follant i de festa, i aleshores el mataré i tu miraràs mentre el mato, i després t’hauràs de rentar el cony amb un fotimer de sabó i després te’m tiraré cent vegades, així quedarem igualats i començarem de zero, només tu i jo».

* * *

L’Evelyn abaixa la persiana i es queda quieta, abraçant-se a si mateixa. L’Erik deixa la nota sobre la taula i es posa dret. En Josef és a la caseta adossada, pensa de seguida. Hi ha de ser; si ha pogut ficar l’àlbum de fotos amb la nota dins de la capsa, ha de ser allà.

—En Josef torna a ser a la caseta adossada —diu l’Erik al cap d’una estona.

—On viuria, si no? —respon ella en veu baixa.

En Joona ja és a la cuina parlant per telèfon amb l’inspector que hi ha de servei a la central d’avisos.

—Evelyn, entens com s’ha pogut amagar de la policia? —pregunta l’Erik—. Ja fa gairebé una setmana que investiguen la casa.

—El soterrani —respon ella alçant la mirada.

—Què hi passa, al soterrani?

—Hi ha una habitació que costa de veure.

—És al soterrani —crida l’Erik cap a la cuina.

En Joona sent a través del telèfon el clac-clac lent d’un teclat.

—El sospitós segurament es troba al soterrani —diu.

—Un moment —diu l’inspector de guàrdia a l’altre costat de la línia—. He de…

—És urgent —l’interromp en Joona.

Al cap d’una breu pausa, l’home de servei diu, amb una calma exasperant:

—Fa dos minuts hem rebut una alarma relativa a la mateixa adreça.

—Què dius ara? Gärdesvägen 8, a Tumba? —pregunta en Joona.

—Sí —respon l’altre—. Uns veïns acaben de trucar per dir que hi havia algú a la casa.