48
Tarda de dissabte 19 de desembre

L’Anja entra al despatx d’en Joona Linna i li dóna en silenci una carpeta i una tasseta de glögg, una beguda sueca típica de Nadal que es prepara amb vi calent. En Joona alça la mirada i es troba la cara rosada i rodona de l’Anja, que aquest cop no li somriu.

—Hem identificat el nen —li comunica breument, assenyalant la carpeta.

—Gràcies —diu en Joona.

Mentre obre la carpeta de cartró marró pensa que hi ha dues coses que odia: la primera, haver de renunciar a un cas, haver de deixar cossos sense identificar, violacions, robatoris, maltractaments o assassinats sense solucionar; i la segona, encara que és un odi diferent, és que se solucioni un cas que havia quedat obert, perquè quan es troba la peça que permet resoldre un antic enigma, gairebé mai no és com tu ho hauries volgut.

En Joona Linna obre la carpeta i comença a llegir. A l’informe, hi diu que el cadàver infantil que van trobar al jardí de la Lydia Evers era d’un nen que tenia cinc anys quan fou assassinat.

La causa probable de mort és una fractura al cap provocada per un objecte contundent. A més, han trobat diverses ferides mig guarides o guarides a l’esquelet que indiquen que havia sofert maltractaments greus constants. «Pallisses?», ha anotat el forense amb un signe d’interrogació. Un maltractament tan greu que va arribar a provocar trencaments i fissures òssies. Sembla que sobretot l’esquena i els braços van sofrir violència exercida amb un objecte pesant. Diversos símptomes de mancances a l’esquelet indiquen, a més, que el nen va passar gana.

En Joona mira cap a fora per la finestra. No aconsegueix acostumar-s’hi, i s’ha promès que, si mai arriba el dia que s’hi acostuma, deixarà el departament d’investigació criminal. S’allisa els cabells densos, empassa saliva un parell de cops i torna a l’informe.

Així, doncs, el nen ha estat identificat. Es deia Johan Samuelsson i van denunciar-ne la desaparició fa tretze anys. La mare, Isabella Samuelsson, havia declarat que era al jardí amb el seu fill quan va sonar el telèfon; havia entrat ella sola a casa, i en els vint o trenta segons que havia trigat a contestar, veure que no hi havia ningú a l’altra banda del fil, i penjar, el nen havia desaparegut.

Aleshores en Johan tenia dos anys.

Quan el van matar, en tenia cinc.

Després el seu cadàver havia estat deu anys enterrat al jardí de la Lydia Evers.

De cop l’olor del glögg li fa venir basques; en Joona es posa dret i obre una mica la finestra. Mira cap avall, cap al pati del quarter general de policia, les branques esprimatxades dels arbres que hi ha al costat del centre penitenciari preventiu i l’asfalt moll i lluent.

«Així que la Lydia va tenir el nen tres anys», pensa. Tres anys de silenci. Tres anys de maltractaments, gana i por.

—Estàs bé, Joona? —pregunta l’Anja traient el cap per la porta.

—Vaig a veure els pares —diu en veu baixa.

—També hi pot anar en Niklasson —diu l’Anja.

—No.

—I en De Geer?

—És el meu cas —diu en Joona—. Hi aniré jo mateix.

—Entesos.

—Mentrestant, podries buscar-me un parell d’adreces?

—És clar —respon ella amb un somriure—. Cap problema.

—Es tracta de la Lydia Evers. Vull saber on ha viscut els darrers tretze anys.

—Lydia Evers? —repeteix l’Anja.

Entristit i malenconiós, en Joona es posa el gorro de colors i la jaqueta, i surt a comunicar a la Isabella i en Joakim Samuelsson que, lamentablement, han trobat el seu fill Johan.

L’Anja li truca just quan surt de la ciutat.

—Què ràpida —diu en Joona, intentant sonar alegre, però sense sortir-se’n.

—És que és la meva feina, estimat —diu l’Anja alegrement.

La sent respirar. Un estol d’ocells negres aixeca el vol des d’un camp nevat. Els veu de reüll i li fan pensar en gotes feixugues. Li vénen ganes de renegar quan recorda les dues fotos d’en Johan que té a la carpeta; en la primera, és un nen somrient, amb els cabells despentinats i vestit amb uniforme de policia; a la segona, una pila d’ossos marcats amb un número cadascun sobre una taula de metall.

—Hòstia puta qui la va pa… —xiuxiueja per a si mateix.

—Eo!

—Perdona, Anja, és que hi havia un altre cotxe que…

—D’acord, d’acord; però és que no m’agrada que reneguis.

—No, ja ho sé —diu ell, cansat, sense esma de picar-se.

Per fi sembla que l’Anja comprèn que en Joona no està d’humor per a bromes, així que continua amb veu neutra:

—La casa on vau trobar les restes mortals d’en Johan Samuelsson era la casa dels pares de la Lydia Evers, és on es va criar i mai no ha estat empadronada en cap altre lloc.

—No tenia família? Pares, germans?

—Espera que t’ho llegeixo. No és tan… El pare és desconegut i la mare va morir. Sembla que ni tan sols no va tenir la custòdia de la Lydia gaire temps.

—Cap germà? —insisteix en Joona.

—No —diu l’Anja, i ell sent que fulleja papers—. Ah, sí! —exclama al cap d’un moment—. Tenia un germà, però es veu que va morir de petit.

—Aleshores la Lydia tenia… quants anys tenia?

—Deu.

—I sempre ha viscut allà?

—No, això no ho he dit —replica l’Anja—. Ha viscut en altres llocs, en diversos moments…

—On? —pregunta en Joona pacientment.

—Ulleräker, Ulleräker, Ulleräker.

—El manicomi?

—Es diu institut psiquiàtric. Però sí.

En aquell moment en Joona entra al carrer de Saltsjöbaden, on encara viuen els pares d’en Johan Samuelsson. Veu la casa de seguida: un edifici de fusta de color vermell terrós i el sostre punxegut construït al segle XVIII. Al jardí hi ha una caseta per jugar força feta malbé. Darrere s’entreveu l’aigua negra.

En Joona es frega la cara abans de sortir del cotxe. Odia aquesta mena de moments. El caminet de grava rastellada està ben delimitat amb pedres. Es dirigeix a la porta i truca al timbre. S’espera, alça la mà i torna a trucar. Finalment, sent un crit a l’interior:

—Ja obro jo!

Sent el mecanisme del pany i una noia adolescent obre la porta. Porta els ulls molt maquillats i els cabells acabats de tenyir.

—Hola —diu amb veu insegura, mirant en Joona.

—Em dic Joona Linna —diu ell—, sóc del departament d’investigació criminal. Que hi són, els teus pares?

La noia fa que sí i es gira per avisar-los, però una dona de mitjana edat ja s’està mirant en Joona des del rebedor.

—Amanda —diu, amb la veu atemorida—, pregunta-li… pregunta-li què vol.

En Joona remena el cap.

—M’estimaria més no dir-li el que li he de dir a la porta. Que puc passar?

—Sí —xiuxiueja la mare.

En Joona entra i tanca la porta darrere seu. Es mira la noia i veu que li tremola el llavi de baix; després dirigeix la mirada a la mare, la Isabella Samuelsson, que té les mans al pit i s’ha quedat pàl·lida com un mort.

En Joona respira fondo i diu, suaument:

—Em sap molt de greu, però hem trobat les restes mortals d’en Johan.

La mare es posa el puny a la boca i gemega.

Intenta repenjar-se a la paret, però rellisca i cau a terra.

—Papa! —crida l’Amanda—. Papa!

Un home baixa les escales corrents. Quan veu la seva dona plorant a terra, s’atura de cop i tot el color li desapareix dels llavis i la cara. Mira la seva dona, la seva filla i finalment en Joona.

—És per en Johan —diu.

—Hem trobat les seves restes mortals —respon en Joona amb suavitat.

Van cap al menjador. La noia ha abraçat la seva mare, que plora desesperada. El pare continua sorprenentment tranquil. En Joona ja ho ha vist altres vegades, això; que els homes (i de vegades les dones, però amb menys freqüència) no reaccionen i continuen parlant i fent preguntes. En aquests casos la seva veu adquireix un so especial, una mena de buidor, mentre demanen detalls.

En Joona sap que no és per indiferència: és una lluita, un intent desesperat d’endarrerir el moment en què arribarà el dolor.

—Com l’heu trobat? —xiuxiueja la mare entre gemecs—. On?

—Buscàvem un altre menor a la casa de la persona que pensàvem que l’havia segrestat —diu en Joona—. El nostre gos va trobar una pista, i va indicar un punt del jardí… Segons el forense, en Johan va morir fa deu anys.

En Joakim Samuelsson alça la mirada.

—Deu anys?

Fa que no amb el cap.

—Però si va desaparèixer fa tretze anys —murmura.

En Joona assenteix i sent que se li acaben les forces quan explica que:

—Tenim motius per pensar que la persona que va raptar el vostre fill el va retenir durant tres anys.

Es mira els genolls i s’esforça a semblar tranquil quan torna a alçar la mirada i continua:

—En Johan va estar tres anys tancat abans que l’assassinessin. Tenia cinc anys quan va morir.

Ara s’ensorra el pare. És una imatge molt dolorosa. Mira en Joona de fit a fit mentre el rostre se li desencaixa i les llàgrimes comencen a regalimar-li per les galtes cap a l’interior de la boca oberta. Uns sanglots incontrolables tallen l’aire.

En Joona mira al seu voltant. Veu les fotografies emmarcades a les parets i reconeix la foto d’en Johan als dos anys, vestit amb uniforme de policia, que té a la carpeta. Al costat hi ha la fotografia de la comunió de la noia, i també hi ha una fotografia en què els pares mostren somrients un nadó acabat de néixer. Empassa saliva i espera un moment.

Odia aquests moments. Però encara no s’ha acabat.

—He de preguntar-los una cosa —diu, i espera pacientment fins que veu que assimilen el que els diu—. He de preguntar-los si han sentit mai el nom de Lydia Evers.

La mare fa que no amb el cap, confusa. El pare parpelleja un parell de cops i després diu, ràpidament:

—No, mai.

L’Amanda xiuxiueja:

—És ella qui es va endur el meu germà gran?

En Joona se la mira atentament.

—Creiem que sí.

Quan es posa dret, té les palmes de les mans humides i tot el cos amarat de suor.

—Em sap greu —repeteix—. Em sap molt de greu, de debò.

Els deixa la seva targeta de visita i els dóna el número de telèfon d’un assistent social i d’un grup de suport format per persones que han viscut experiències semblants.

—Truquin-me si se’ls acut alguna cosa o si volen parlar del cas.

Ja va cap a la porta quan veu de reüll que el pare es posa dret i diu:

—Un moment… he de saber una cosa. L’heu arrestada? És a la presó?

En Joona serra les dents mentre es gira, obre les mans i respon:

—No, encara no la tenim, però la trobarem. No trigarem gaire, n’estic segur.

Tan bon punt torna a ser al seu cotxe, en Joona marca el número de l’Anja, que contesta de seguida.

—Ha anat bé? —pregunta.

—Aquestes coses no van mai bé —respon en Joona malhumorat.

Es fa un silenci a l’altre costat del fil.

—Truques per alguna cosa en concret? —pregunta aleshores l’Anja.

—Sí —respon en Joona.

—Ja ho saps, oi, que és dissabte?

—L’home menteix —continua en Joona—. Coneix la Lydia. Ha dit que no havia sentit mai el seu nom, però era mentida.

—I com ho saps, això?

—Pels seus ulls… Els ulls que ha fet quan ho he preguntat. Tinc raó, n’estic segur.

—M’ho crec; al capdavall, tu sempre tens raó, no?

—Sí.

—I qui no et creu no té més remei que acceptar que tard o d’hora li dedicaràs un «Què t’havia dit?».

En Joona somriu per a si mateix.

—Veig que vas aprenent.

—Volies dir-me alguna cosa més, a banda que sempre tens raó?

—Sí, que vaig cap a Ulleräker.

—Ara? Et recordes que avui tenim el bufet de Nadal?

—És avui?

—Joona —diu l’Anja en to de recriminació—, la festa del personal, el bufet de Nadal a Skansen. No te n’havies oblidat, oi?

—Hi he d’anar? —pregunta en Joona.

—Sí —respon l’Anja decididament—. Havies dit que seuries al meu costat, te’n recordes?

—Mentre no em comencis a magrejar quan vagis mig borratxa…

—Com si no t’agradés.

—Podries fer-me un favor? Podries trucar a Ulleräker i assegurar-te que hi hagi algú amb qui pugui parlar de la Lydia? Després aquesta nit et deixaré fer el que vulguis amb mi —diu en Joona.

—Hi truco de seguida —diu l’Anja animada, i penja.