7
Matí de dimarts 8 de desembre

Dues persones decrèpites sostenen un fetus de colors apagats contra el seu pit.

L’artista Sim Shulman ha barrejat ocre, hematites, òxid de magnesi i carboni amb greix animal i a continuació ha escampat els colors en grans plaques de pedra amb traços suaus i amorosos. En lloc de pinzell, en Shulman utilitza un bastonet amb la punta carbonitzada, una tècnica típica de l’estil magdalenià, que es va estendre per França i Espanya fa uns quinze mil anys, a l’època en què les fantàstiques pintures rupestres de búfals veloços, cérvols juganers i ocells ballarins van arribar al seu punt àlgid.

En lloc d’animals, en Shulman pinta persones: càlides, vaporoses, gairebé les unes damunt de les altres. La Simone li va oferir exposar a la galeria tan bon punt va veure la seva obra.

Els cabells frondosos i negres d’en Shulman solen estar recollits en una cua. Els trets morens i robustos del seu rostre denoten el seu origen iraquiano-suec. Va créixer a Tensta, on la seva mare, Anita, que era soltera, treballava de dependenta en uns grans magatzems.

Quan tenia dotze anys, en Shulman formava part d’una banda criminal juvenil que es dedicava a les arts marcials i a robar diners i cigarrets al jovent desprevingut. Un matí, en Sim va aparèixer al seient de darrere d’un cotxe aparcat; havia esnifat cola i estava inconscient. La seva temperatura corporal havia baixat i quan l’ambulància va arribar per fi a Tensta, el cor se li havia aturat.

En Sim Shulman va sobreviure i va participar en un projecte de reeducació per a joves en el qual acabaven l’escola bàsica i aprenien un ofici. En Sim va dir que volia ser artista sense saber ben bé en que consistia, això; els serveis socials van iniciar una col·laboració amb l’Escola de Cultura i l’artista suec Keve Lindberg. En Sim Shulman ha explicat a la Simone la sensació que va tenir el primer cop que va entrar al taller de Keve Lindberg, un espai gran i ben il·luminat que feia olor de trementina i pintura a l’oli. Havia caminat entre teles gegants amb cares de colors vius que xisclaven.

Poc més d’un any més tard el van admetre a l’acadèmia de les arts. Era l’alumne més jove fins aleshores, tot just tenia setze anys.

—No, aquestes plaques de pedra les hauríem de penjar ben baixes —diu la Simone a l’Ylva, que l’ajuda a la galeria—. El fotògraf les pot il·luminar indirectament, això sempre queda bé als catàlegs. Podríem deixar-les a terra i prou, repenjades a la paret, i fer venir la llum de…

—Oh, no, aquí tenim aquell imbècil un altre cop —interromp l’Ylva.

La Simone es gira i veu un home que clava una estrebada a la porta. El reconeix de seguida: és un artista que es diu Norén i creu que la galeria hauria d’organitzar una exposició de les seves aquarel·les. Pica a la porta i crida una mica indignat a través del vidre abans d’adonar-se que per obrir només ha d’empènyer.

L’home, baixet i robust, fa una ullada al seu voltant i s’acosta a la Simone i l’Ylva. L’Ylva s’empesca no sé què d’una trucada i desapareix cap al despatx.

—Ahà, aquí només tenim un parell de senyoretes elegants —somriu—. No hi ha cap home amb qui parlar?

—De què es tracta? —pregunta la Simone, seca.

Ell fa un gest amb el cap en direcció a les obres d’en Shulman.

—Això és art, oi?

—Sí —respon la Simone.

—El que us passa a vosaltres és que aneu massa calentes per la vida —diu, amb menyspreu—. Mai no us canseu de mirar polles sucant en conys. Oi que tinc raó? És això, el que us importa, oi?

—T’he de demanar que te’n vagis —diu la Simone.

—Tu no ets ningú per…

—Fora! —l’interromp ella.

—Vés-te’n a la puta merda! —crida ell. Surt de la galeria, i un cop fora es gira, crida alguna cosa més i fa un gest obscè.

L’Ylva surt de l’oficina amb un somriure cautelós.

—Perdona que m’hagi escapat, però és que l’últim cop que va venir em va deixar ben esgarrifada —diu—. Hauríem de tenir l’aspecte d’en Shulman, eh?

La Simone somriu i assenyala el gran retrat en què l’artista posa amb un passamuntanyes ninja de color negre i alçant una espasa per sobre del cap.

Riuen i acaben de decidir comprar-se dos passamuntanyes d’aquests quan el telèfon que la Simone duu a la bossa comença a brunzir.

—Galeria Simone Bark, digui?

—Bon dia, sóc la Siv Sturesson, de la junta de l’escola —diu una veu de dona gran a l’altra banda de la línia.

—Bon dia —diu la Simone poc decidida—, hola.

—Truco per preguntar com està en Benjamin.

—En Benjamin?

—Avui no ha vingut a l’escola —explica la dona—, i tampoc no ens ha fet saber que estigui malalt. En aquests casos sempre ens posem en contacte amb els pares.

—Miri, trucaré un moment a casa a veure què —diu la Simone—. Tant en Benjamin com l’Erik, el meu marit, encara hi eren quan jo he sortit aquest matí. De seguida li dic alguna cosa.

Penja i truca immediatament a casa. No és habitual que en Benjamin s’adormi o que incompleixi normes així com així. L’Erik i ella, de fet, han arribat a preguntar-se si el seu fill no és massa formal i tot.

Al fix no contesta ningú. L’Erik hauria de ser a casa, recuperant son.

Una angoixa nova s’apodera d’ella fins que se li acut que l’Erik deu estar roncant amb la boca ben oberta, anestesiat pels somnífers, mentre en Benjamin escolta música a tot volum. Intenta trucar al mòbil d’en Benjamin, però tampoc no contesta ningú. Deixa un missatge curt al contestador i intenta trucar al mòbil de l’Erik, però naturalment el té apagat.

—Ylva! —crida—. He d’anar a casa un moment, ara torno.

La seva ajudant treu el cap del despatx. Duu una carpeta gruixuda a les mans, somriu i diu:

—Petonets!

Però la Simone està massa nerviosa per seguir-li la broma. Agafa la bossa, es posa la jaqueta sobre les espatlles i surt corrent cap al metro.

* * *

A la porta de les cases buides regna un silenci especial. Des del moment que fica la clau al pany, la Simone sap que a casa no hi trobarà ningú.

Els patins d’en Benjamin han quedat oblidats a terra, però la motxilla, les sabates i la jaqueta han desaparegut, i la jaqueta i les sabates de l’Erik, també. A l’habitació del seu fill hi ha la bossa de puma amb medicaments. Pensa que per sort això segurament significa que l’Erik li ha donat el coagulant.

S’asseu en una cadira, es tapa la cara amb les mans i intenta allunyar tots els pensaments angoixosos, però no pot evitar imaginar-se que en Benjamin pateix un coàgul sanguini per culpa del medicament, que l’Erik crida demanant ajut, que corre escales avall amb el seu fill en braços.

La Simone no pot controlar els nervis. Sempre pateix que en Benjamin no rebi un cop de pilota a la cara a l’hora del pati o tingui una hemorràgia cerebral espontània, una perla negra al cervell que es faci cada cop més gran i es vagi obrint pas de lòbul a lòbul.

Una sensació de vergonya gairebé insuportable l’assalta quan recorda que al començament va perdre la paciència amb en Benjamin moltes vegades perquè es negava a caminar; tenia dos anys i encara anava a quatre grapes. No sabien que tenia hemofília i que quan es posava dret patia hemorràgies intraarticulars. La Simone el renyava quan plorava, li deia que semblava un bebè anant de quatre grapes d’aquella manera. En Benjamin intentava caminar i feia un parell de passes, però el dolor era tan intens que l’obligava a llançar-se a terra un altre cop.

Quan li van diagnosticar la malaltia de von Willebrandt, va ser l’Erik qui el va cuidar, no pas ella. L’Erik era qui li doblegava curosament les articulacions endavant i endarrere després de la inactivitat de la nit per reduir el risc d’hemorràgies internes; l’Erik li posava les injeccions, tan complicades, en què l’agulla s’havia de col·locar amb compte i fer-la entrar a poc a poc sota la pell, evitant sobretot que toqués el teixit muscular. Un mètode molt més dolorós que una injecció normal. Els primers anys, en Benjamin premia la cara contra la panxa del seu pare i plorava fluixet mentre l’agulla entrava. Ara esmorza tranquil·lament sense mirar; només allarga el braç, i l’Erik el desinfecta, li posa la injecció i després una tireta.

El factor coagulant que ha d’ajudar la sang d’en Benjamin a coagular és una substància del plasma humà que es diu Haemate. La Simone troba que sembla el nom d’una deessa grega de la venjança. És un medicament desagradable i insatisfactori que ve en forma d’una pols granulosa liofilitzada de color groc que s’ha de dissoldre i barrejar, escalfar i dosificar abans d’administrar-la. Lamentablement, l’Haemate incrementa significativament el risc de coàguls sanguinis, així que només els queda esperar que aparegui alguna cosa millor; però almenys amb l’Haemate, una alta dosi de desmopressina i un esprai nasal amb Cyklokapron que el protegeix contra hemorràgies de la mucosa nasal, en Benjamin està relativament protegit.

La Simone recorda perfectament el moment que van rebre les targetetes de risc plastificades del Servei d’Atenció als Trastorns de la Coagulació, a Malmô, amb una fotografia d’en Benjamin, el dia que feia quatre anys. La seva carona somrient sota del text: «Tinc la malaltia de von Willebrandt. Si em passa alguna cosa, truqueu immediatament al Servei d’Atenció als Trastorns de la Coagulació: 040-33 10 10».

La Simone mira al seu voltant a l’habitació i pensa que és llàstima que hagi tret el pòster de Harry Potter i hagi guardat gairebé totes les joguines en una caixa al traster. Des que va conèixer l’Aida, té pressa per fer-se gran.

Aleshores s’atura un moment i se li acut que en Benjamin podria ser amb l’Aida.

Ell només té catorze anys, ella disset. En Benjamin diu que només són amics, però és ben clar que surten. La Simone es pregunta si es deu haver atrevit a dir-li que és hemofílic. Deu saber-ho, l’Aida, que si no s’ha pres els medicaments qualsevol copet li pot costar la vida?

Des que coneix l’Aida, en Benjamin sempre duu el mòbil il coll, penjant d’una cinta negra amb calaveres. S’envien missatgets fins a altes hores de la nit, i en Benjamin sempre té el telèfon al coll quan el desperten al matí.

La Simone busca cautelosament entre els fulls i revistes que en Benjamin té a l’escriptori, obre un calaix, aparta un llibre sobre la Segona Guerra Mundial i troba un paperet amb una empremta de pintallavis negre i un número de telèfon. Va ràpidament a la cuina, marca el número, espera a sentir el to i està llençant un fregall pudent a la brossa quan de cop algú contesta.

Sent una veu dèbil i ronca, i una respiració feixuga.

—Bon dia —diu la Simone—, em sap greu si truco en mal moment. Sóc la Simone Bark, la mare d’en Benjamin. Em preguntava si…

La veu, que pel que es veu pertany a una dona, xiuxiueja que no coneix cap Benjamin, que es deu haver equivocat de número.

—Un moment, si us plau —diu la Simone, i intenta sonar tranquil·la—. L’Aida i el meu fill surten junts i em preguntava si sap on poden ser, perquè estic buscant en Benjamin.

—Ten… ten…

—No la sento bé. Em sap greu però no sento bé què diu.

—Ten… sta.

—Tensta? L’Aida és a Tensta?

—Sí, pel maleït tatuatge…

A la Simone li sembla sentir una màquina d’oxigen que emet un bombolleig regular.

—Què intenta dir? —pregunta en to de súplica.

La dona rondina inintel·ligiblement i penja.

La Simone es queda mirant el telèfon i pensa si trucar un altre cop quan de cop entén què ha dit: alguna cosa sobre tatuatges a Tensta. Truca immediatament a informació i li donen l’adreça d’un taller de tatuatges al Tensta-Centrum. Amb un calfred que li recorre l’esquena, s’imagina que en aquest mateix moment estan convencent en Benjamin que es faci un tatuatge, i veu com la sang comença a fluir sense poder coagular-se.