42
Vespre de dijous 17 de desembre

En Kennet va deixar la Simone a l’encreuament d’Odengatan i Sveavägen i després va recórrer la poca distància que el separava de l’hospital infantil Astrid Lindgren.

Un metge va examinar immediatament l’estat general del noi i va decidir ingressar-lo per atendre’l i mantenir-lo en observació. Mostrava símptomes de deshidratació i desnutrició, tenia ferides infectades al cos i congelacions lleus als dits de mans i peus. El noi que s’havia fet anomenar Wailord en realitat es deia Birk Jansson i vivia amb una família d’acollida a Husby. A l’hospital van avisar les autoritats i es van posar en contacte amb els tutors del noi. Quan en Kennet es disposava a anar-se’n, en Birk va arrencar a plorar i va dir que no es volia quedar sol.

—Si us plau, si us plau —xiuxiuejava, amb la mà al lloc on havia tingut el nas.

El cor d’en Kennet bategava com un martell; era evident que estava forçant la màquina.

El nas encara li sagnava de la correguda. Es va aturar al llindar de la porta.

—Em puc quedar a esperar amb tu, Birk, però amb una condició —va dir, i es va asseure a la cadira verda que hi havia al costat del noi—. M’has d’explicar tot el que sàpigues sobre en Benjamin i la seva desaparició.

Van passar dues hores fins que va aparèixer el funcionari de protecció infantil. En aquella estona, en Kennet, que es marejava contínuament, va intentar fer parlar el noi, però l’únic que en va treure va ser que algú l’havia espantat tant que havia deixat de molestar en Benjamin. Semblava que ni tan sols no sabia que en Benjamin havia desaparegut.

Mentre se n’anava, en Kennet va sentir que el funcionari de protecció infantil i el psicòleg parlaven d’ingressar el noi a la institució penitenciària juvenil de Lövsta, a la província de Södermanland.

Un cop al cotxe, en Kennet truca a la Simone i li pregunta si ha arribat bé a casa.

Ella contesta que ha dormit una mica i que s’està plantejant si servir-se un got de grappa ben potent.

—Vaig a parlar amb l’Aida —diu en Kennet.

—Doncs pregunta-li per la foto de l’herba i la tanca. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En Kennet arriba a Sundbyberg i aparca al mateix lloc que l’altra vegada, prop del quiosc. Fa fred i flocs de neu voleien a la cadira del conductor quan obre la porta.

Veu l’Aida i en Nicke de seguida. La noia seu al banc que hi ha al costat del camí asfaltat de darrere del bloc de pisos que condueix a la part estreta del llac Ulvsunda, mirant-se el seu germà. En Nicke li ensenya alguna cosa; sembla que ho deixa anar a terra i després ho torna a agafar. En Kennet es queda una estona observant-los. Per com es comporten, per la manera d’entendre’s o pel fet que s’han refugiat l’un en l’altre, desprenen una sensació de molta solitud, sembla que els hagin deixat de banda. Ja són gairebé les sis.

Franges lluminoses de la ciutat es reflecteixen al llac fosc que hi ha, lluny, entre les cases.

En Kennet es mareja i la seva mirada es torna borrosa per un moment.

Travessa el carrer relliscós amb compte i va en direcció al llac per l’herba congelada.

—Hola —diu.

En Nicke alça la mirada.

—Ets tu! —exclama, corre cap a en Kennet i l’abraça—. Aida —diu, precipitadament—. Aida, és ell, el vell!

La noia fa un somriure feble i intranquil a en Nicke. Té la punta del nas vermella pel fred.

—I en Benjamin? —pregunta—. L’heu trobat?

—No, encara no —diu en Kennet mentre en Nicke salta rient al seu voltant.

—Aida! —crida en Nicke—. És tan vell que li han pres la pistola…

En Kennet s’asseu al banc al costat de l’Aida. Els arbres pelats creixen molt junts i els rodegen formant grups foscos.

—He vingut a dir-vos que en Wailord està fora de combat.

L’Aida se’l mira escèptica.

—I la policia ha identificat els altres —afegeix en Kennet—. Eren cinc pokémons, oi? En Birk Jansson ho ha confessat tot, però no té res a veure amb la desaparició d’en Benjamin.

En sentir les paraules d’en Kennet, en Nicke s’ha quedat dret i comença a fer crits d’alegria.

—Has guanyat a en Wailord? De debò? —pregunta.

—Sí —diu en Kennet amb posat seriós—. Ja te’n pots oblidar.

En Nicke es posa a ballar al camí. El seu cos enorme fumeja per la calor que desprèn en l’aire fred.

De cop s’atura, es mira en Kennet i diu:

—Ets el Pokémon més fort! Ets en Pikachu! Ets en Pikachu!

En Nicke abraça en Kennet immensament feliç. Al rostre de l’Aida apareix un somriure com per art de màgia, però de cop es posa com un tomàquet.

—Però, i en Benjamin? —pregunta.

—Ells no el van segrestar, Aida. Han provocat molt de sofriment, però no tenen en Benjamin.

—Han de ser ells, no hi ha cap altra opció.

—Crec que t’equivoques —diu en Kennet.

—Però…

En Kennet agafa la imatge impresa de l’ordinador d’en Benjamin, la fotografia que va enviar-li l’Aida.

—Ara m’has de dir d’una vegada on és això —diu, amable però seriós.

Ella empal·lideix i fa que no amb el cap.

—He promès que no ho diria —diu en veu baixa.

—En cas de vida o mort les promeses no valen, em sents?

Però ella prem els llavis i gira la cara.

En Nicke s’acosta i mira el paper.

—Això li va donar la seva mare —diu alegrement.

—Nicke!

L’Aida es mira el seu germà enfadada.

—Però si és veritat, no? —protesta ell.

—Quan aprendràs a no parlar quan no toca?

En Kennet diu:

—Pst —i després continua—. La Sixan va donar aquesta foto a en Benjamin? Què vols dir, Nicke?

Però en Nicke mira l’Aida atemorit, com si esperés permís per respondre a la pregunta.

Ella fa que no amb el cap. En Kennet sent com si li piquessin amb martell al lloc de la fractura: uns cops forts i persistents.

—Respon, Aida —diu fingint calma—. Puc assegurar-te que en aquesta situació callar és un error.

—Però aquesta foto no té res a veure amb això —diu exasperada—. I vaig prometre a en Benjamin que no ho explicaria a ningú.

—Em diràs ara mateix què és aquesta foto!

En Kennet sent la seva pròpia veu ressonar entre les cases.

En Nicke els mira espantat i trist. Tossuda, l’Aida tanca la boca encara amb més força.

En Kennet s’obliga a calmar-se, sent la inseguretat a la seva veu quan intenta raonar:

—Aida, escolta’m bé. En Benjamin es morirà si no el trobem. És el meu únic nét; no puc sinó investigar tot el que em pugui acostar a ell.

Es fa un silenci profund. Finalment l’Aida es gira cap a en Kennet i diu, resignada, amb llàgrimes a la veu:

—El que ha dit en Nicke és veritat —empassa saliva un parell de cops abans de poder continuar—. La seva mare li va donar aquesta foto.

—Què vols dir?

En Kennet mira en Nicke, que fa que sí amb insistència.

—La Simone, no —diu l’Aida—; la seva mare de debò.

En Kennet se sent defallir. De cop tota la caixa toràcica li la mal. Intenta respirar profundament unes quantes vegades i sent que el cor li va com boig. Té el temps just de pensar que deu estar a punt de tenir un infart quan el dolor es redueix una mica.

—La seva mare de debò? —pregunta.

—Sí.

L’Aida es treu un paquet de cigarrets de la motxilla, però no té ni temps d’encendre’n, perquè en Kennet l’hi pren de la mà.

—No has de fumar —li diu.

—Per què no?

—Encara no tens divuit anys. En realitat no pots ni comprar tabac.

Ella s’arronsa d’espatlles.

—D’acord, de fet tant me fa —diu amb veu aspra.

—Molt bé —acaba en Kennet, sentint-se lent. Es regira la memòria buscant esdeveniments relatius al naixement d’en Benjamin. Les imatges se succeeixen: la cara de la Simone, vermella de plorar després d’un avortament. I després aquell estiu que anava vestida amb un vestit ample de flors, a l’última fase de l’embaràs. Ell l’havia visitada a l’hospital, havia vist el fillet que ella li mostrava plena d’orgull.

—Aquí tenim el nostre petitó —li va dir somrient i amb llavis tremolosos—. Es dirà Benjamin, fill de ventura.

En Kennet es frega els ulls desesperat, es grata sota de la bena i pregunta:

—Aleshores… com es diu, la seva mare de debò?

L’Aida mira cap al llac.

—No ho sé —respon inexpressiva—, però va dir el seu nom real a en Benjamin. L’anomenava sempre Kasper. Era molt amable, l’esperava cada dia a la sortida de l’escola. L’ajudava amb els deures, i crec que també li donava diners. Si en Benjamin no hi era, es posava molt trista.

En Kennet alça la foto i pregunta:

—I això? Què és?

L’Aida fa una ullada a la imatge.

—És la tomba familiar. La tomba familiar de la veritable família d’en Benjamin. Allà hi ha la seva família.