4
Matí de dimarts 8 de desembre

L’Erik Maria Bark acaba d’arribar a casa després de la visita nocturna a l’hospital Karolinska en què ha conegut l’inspector Joona Linna. Tot i que ha intentat fer-li trencar la promesa de no tornar a hipnotitzar mai més, la veritat és que li ha caigut bé. Potser perquè l’ha vist sincerament preocupat per la filla gran; podria molt ben ser que en aquest mateix moment algú l’estigués buscant.

L’Erik va a l’habitació i mira la seva dona, Simone, que és al llit. Està esgotat; les píndoles han començat a fer efecte. Els ulls li couen i té les parpelles pesades; ja ve la son.

La llum il·lumina la Simone com a través d’un vidre esquerdat. Gairebé ha passat tota una nit des que va sortir per examinar el noi ferit. La Simone ha ocupat tot el llit. El seu cos pesa. La manta li ha anat a parar als peus, la camisa de dormir se li ha arrugat a la cintura. Dorm de bocaterrosa, té els braços i les espatlles amb pell de gallina.

L’Erik la tapa amb suavitat; ella murmura alguna cosa incomprensible i s’arrauleix. Ell s’asseu i li acaricia el turmell; els dits del peu reaccionen, es belluguen una mica.

—Em vaig a dutxar —diu, inclinant-se cap endavant.

—Com es deia el policia? —murmura ella.

Però abans de poder respondre, l’Erik es troba al parc municipal d’Observatorielunden; excava a la sorra dels gronxadors i troba una pedra groga, rodona com un ou i gran com una carbassa. La rasca amb un dit i li sembla que nota un relleu al costat. Resulta que és una filera de dents esmolades. L’Erik gira la pedra, que pesa molt, i veu que és un crani de dinosaure.

—Malparit! —crida la Simone.

L’Erik se sobresalta i s’adona que s’havia adormit i estava somiant. Les píndoles són tan potents que ha caigut rodó a mitja conversa. Intenta somriure i es troba la mirada glacial de la Simone.

—Sixan? Què passa?

—Ja hi tornem a ser?

—Què?

—Com que «què»? —repeteix la Simone irritada—. Qui és la Daniëlla?

—La Daniëlla?

—M’ho havies promès, Erik, m’ho havies promès —diu, indignada—. He confiat en tu, mira que he estat estúpida de refiar-me de tu…

—De què parles? —interromp ell—. La Daniëlla Richards és una col·lega del Karolinska. Per què ho preguntes?

—No em diguis mentides.

—Això és una mica absurd —somriu l’Erik.

—Què et fa tanta gràcia? —pregunta ella—. De vegades… havia arribat a pensar que podia oblidar el que va passar.

L’Erik dormisqueja uns quants segons, però la sent xiuxiuejar:

—Potser al capdavall el millor és que ens separem.

—Entre la Daniëlla i jo no hi ha res.

—En realitat tampoc no importa —respon ella, cansada.

—Ah, no? No té importància? Et vols separar per una història de fa deu anys?

—Una «història»?

—Estava borratxo, i…

—No ho vull sentir! Ja ho sé tot. Jo… Merda! No vull aquest paper! No sóc gelosa, però sóc fidel i exigeixo fidelitat.

—No he traït mai més la teva confiança, ni mai no…

—Aleshores, per què no ho demostres? —interromp ella—. És això, el que necessito.

—Has de confiar en mi, i ja està —diu ell.

—Sí —sospira ella, i surt del dormitori amb el coixí i el cobrellit sota el braç.

La respiració de l’Erik és feixuga. Sap que ha de seguir-la, que no pot deixar que se’n vagi així. Hauria de fer-la tornar al llit o estirar-se a terra, al costat del sofà de l’habitació de convidats, però ara mateix la son pot més. No té prou forces per resistir-s’hi.

Es deixa caure al llit, sent que la dopamina de les píndoles se li escampa pel cos, experimenta una relaxació deliciosa que se li estén per la cara, pels dits dels peus i de les mans. La son feixuga i química s’aferra a la seva consciència com un núvol enfarinat.

* * *

Dues hores més tard l’Erik obre a poc a poc els ulls en la llum pàl·lida que empeny contra les cortines. Immediatament li vénen imatges de la nit passada: les acusacions de la Simone i aquell noi amb ganivetades incomptables sobre el cos lluent. Les ferides profundes del coll, la gola i el pit. Pensa en l’inspector, que tan convençut semblava que l’assassí havia volgut eliminar tota una família. Primer el pare, després la mare, el fill i la filla.

Sona el telèfon que té a la tauleta de nit, al seu costat.

L’Erik s’aixeca però, en lloc de contestar, obre les cortines i mira la façana de l’altra banda del carrer, espera un moment i intenta posar en ordre les seves idees. A la llum del sol del matí, la pols que sura a l’aire és clarament visible.

La Simone ja se n’ha anat cap a la galeria. L’Erik no entén la seva reacció; per què ha preguntat per la Daniëlla? Potser el tema de fons era una altra cosa ben diferent; les pastilles, potser. És conscient que li falta poc per tornar-s’hi addicte, però necessita dormir. Tantes guàrdies de nit a l’hospital li han trastornat el ritme de son; sense les pastilles no ho aguantaria. Allarga el braç per agafar el despertador, però li cau a terra amb un cop sec.

El telèfon calla, però gairebé de seguida torna a començar.

Es planteja anar amb en Benjamin i estirar-se al costat del seu fill, despertar-lo amb suavitat i preguntar-li si ha somiat.

L’Erik agafa el telèfon de la tauleta i respon.

—Erik Maria Bark, digui?

—Hola, sóc la Daniëlla Richards.

—Encara ets a neurologia? Quina hora és?

—Un quart de nou. Començo a estar una mica cansada.

—Vés-te’n a casa.

—Al contrari —diu la Daniëlla, concentrada—, has de venir tu aquí. L’inspector està de camí. Sembla encara més convençut que l’assassí busca la filla gran, i diu que ha de parlar amb el noi.

De sobte l’Erik sent un pes fosc darrere els ulls.

—No és gaire bona idea, tenint en compte que…

—Però la germana —l’interromp ella—. Tinc la sensació que d’aquí a poc hauré de donar llum verda a l’inspector i deixar-lo interrogar en Josef.

—Si creus que el pacient ho pot aguantar —diu l’Erik.

—Que ho pot aguantar? No pot res de res, és massa aviat. El seu estat és… Haurà de sentir el que li ha passat a la seva família sense estar preparat, sense haver pogut construir cap defensa… Es podria tornar psicòtic, o…

—Ets tu qui ho ha de valorar —l’interromp l’Erik.

—No em sembla gens bé deixar via lliure a la policia, això d’una banda, però tampoc no puc quedar-me de braços creuats sense immutar-me. La germana corre perill, d’això no hi ha dubte.

—Tot i això…

—Un assassí la busca —interromp la Daniëlla alçant la veu.

—Presumptament.

—Em sap greu, no sé per què m’afecta tant —diu ella—; potser perquè encara no és massa tard, perquè encara s’hi pot fer alguna cosa. Normalment no és així, però aquest cop podríem salvar una noia abans que…

—A veure, què vols que faci? —la interromp ell.

—Has de venir i fer el que se’t dóna bé.

—Ja parlaré amb el noi sobre el que ha passat quan estigui millor.

—Has de venir a hipnotitzar-lo —diu ella solemnement.

—No, això no —respon l’Erik.

—És l’única solució.

—No puc.

—Però ningú no ho fa tan bé com tu.

—Ni tan sols estic autoritzat a hipnotitzar al Karolinska.

—D’això me n’encarrego jo en un tres i no res.

—Vaig prometre que no hipnotitzaria mai més ningú.

—No podries venir i prou?

Es fa un breu silenci, i després l’Erik pregunta:

—Està conscient?

—Gairebé.

L’Erik sent la seva pròpia respiració accelerada al telèfon.

—Si no hipnotitzes el noi, deixaré passar la policia —sentencia la Daniëlla, i penja.

L’Erik es queda amb l’auricular a la mà tremolosa. El pes que sentia darrere dels ulls rodola cap al cervell. Obre l’armari de la tauleta de nit; la capseta de fusta del pelicà no hi és. Se la deu haver deixat al cotxe.

La llum del sol banya el pis mentre l’Erik travessa una habitació rere l’altra per anar a despertar en Benjamin.

Se’l troba dormint amb la boca oberta. Malgrat que ha passat una nit tranquil·la, està pàl·lid i té aspecte de cansat.

—Benni?

En Benjamin obre els ulls endormiscats i se’l mira com si no sabés qui és; després fa el somriure que l’Erik coneix des del moment que el seu fill va néixer.

—És dimarts. Hora de llevar-se.

En Benjamin s’incorpora badallant, es grata el cap i es mira el telèfon, que duu penjat del coll.

És el primer que fa cada matí: comprovar que no s’hagi perdut cap missatget durant la nit. L’Erik agafa la bossa groga amb el puma on hi ha el preparat coagulant de desmopressina, acetotartrat d’alumini, cànules estèrils, benes, cinta quirúrgica, analgèsics.

—Ara o a l’hora d’esmorzar?

En Benjamin s’arronsa d’espatlles.

—Tant se val.

L’Erik humiteja ràpidament el braç esprimatxat del seu fill, el gira cap a la llum que entra per la finestra, palpa el múscul tou, dóna un copet a la xeringa i a continuació introdueix l’agulla amb cura. Mentre la xeringa es buida a poc a poc, en Benjamin toca botons del mòbil amb la mà que té lliure.

—Merda, gairebé no em queda bateria —diu, i s’estira mentre l’Erik li posa una bena al braç per estroncar la sang. S’ha d’esperar una bona estona abans de fixar-li la bena amb cinta quirúrgica. Després li doblega les cames amb cura i li exercita les articulacions dels genolls, tan escanyolides, i acaba amb un massatge dels peus i els dits.

—Com t’ho notes? —pregunta mirant atentament el seu fill.

En Benjamin fa una ganyota.

—Com sempre —diu.

—Vols un analgèsic?

En Benjamin fa que no i l’Erik pensa de cop en el testimoni inconscient, el noi de les ganivetades.

Potser en aquest mateix moment l’assassí està buscant la seva germana gran.

—Papa? Què et passa? —pregunta en Benjamin amb compte.

L’Erik el mira i diu:

—Si vols, et porto a l’escola en cotxe.

—I doncs?

* * *

És hora punta; el trànsit avança lentament. En Benjamin seu al costat del seu pare i es deixa bressolar per les sotragades del cotxe fins a adormir-se lentament. Fa un gran badall i encara sent l’agradable calidesa del son al seu cos. Pensa que el seu pare deu tenir pressa i tot i així es pren el temps de dur-lo a l’escola. En Benjamin somriu per a si mateix.

«Sempre igual», pensa, «cada cop que veu coses horribles a l’hospital pateix encara més per mi».

—Al final ens hem descuidat els patins —diu l’Erik de cop.

—Ah, sí.

—Tornem enrere.

—No, no cal. No hi fa res —diu en Benjamin.

L’Erik intenta canviar de carril però un altre cotxe li ho impedeix. Quan vol tornar al seu carril inicial, gairebé topa amb un camió de la brossa.

—Encara som a temps de girar i…

—Deixa estar els patins, no m’importa —diu en Benjamin alçant la veu.

L’Erik mira cap al costat, sorprès.

—Pensava que t’agradava, patinar.

En Benjamin no sap què contestar. No li agrada que l’interroguin; no vol haver de mentir.

—No? —pregunta l’Erik.

—Què?

—No t’agrada patinar?

—Per què hauria d’agradar-me? —murmura ell.

—Si t’acabem de comprar uns patins nous…

—Sí, està bé, està bé —l’interromp en Benjamin cansat.

—Anem a buscar-los, doncs?

L’única resposta d’en Benjamin és un sospir.

—Patinar és avorrit —diu l’Erik—. Els escacs i els concursos de televisió, també. Hi ha alguna cosa que sí que t’agradi?

—Ni idea —respon el seu fill.

—No res?

—Sí.

—El cinema?

—De vegades.

—De vegades? —pregunta l’Erik amb un somriure.

—Sí —respon en Benjamin.

—Si hi ha dies que et mires tres o quatre pel·lícules seguides —diu l’Erik de bon humor.

—I què?

—No res, no res —continua l’Erik, somrient—. No té res de dolent. Imagina’t quantes pel·lícules miraries al dia si el cinema t’agradés. Si t’agradés sempre, no «de vegades»…

—Va, para.

—… potser necessitaries dues pantalles i passar-te les pel·lícules a doble velocitat per tenir prou temps.

En Benjamin somriu, li agrada que el seu pare li parli amb afecte.

De cop sent un espetec esmorteït i veu una bengala blava amb cua de color de fum que s’enfila cap al cel.

—Quin moment per llançar focs artificials —diu.

—Eh? —diu el seu pare.

—Mira. —En Benjamin assenyala amb el dit.

Hi ha una estrella de fum a l’aire. Per algun motiu en Benjamin pensa en l’Aida i sent un pessigolleig a la panxa; l’inunda una escalfor interior. Divendres passat, al petit menjador de casa l’Aida a Sundbyberg, havien segut al sofà, molt a prop l’un de l’altre, per mirar la pel·lícula Elefant, mentre el germà petit de l’Aida seia a terra jugant amb les seves cartes de Pokémon i parlava amb si mateix.

* * *

Quan l’Erik atura el cotxe davant del pati de l’escola, en Benjamin veu l’Aida de seguida; l’espera a l’altra banda de la tanca. En veure’l, saluda amb la mà. En Benjamin agafa la seva bossa i diu, amb pressa:

—Adéu, papa, gràcies per haver-me portat.

—T’estimo —diu l’Erik en veu baixa.

En Benjamin fa que sí amb el cap i s’aparta.

—Què et sembla si mirem una pel·li aquesta nit? —pregunta l’Erik.

—No ho sé —respon en Benjamin amb la mirada baixa.

—Que és l’Aida, aquella?

—Sí —respon en Benjamin, gairebé inaudible.

—M’agradaria conèixer-la —diu l’Erik, i surt del cotxe.

—Per què?

Van cap a l’Aida. En Benjamin amb prou feines s’atreveix a mirar-la, se sent com un nen petit. Tant de bo no pensi que vol el vistiplau del seu pare; no li importa gens què pensi. L’Aida els mira nerviosa mentre s’acosten. Té una expressió insegura i els seus ulls van saltant d’en Benjamin a l’Erik. Abans que en Benjamin pugui dir res, el seu pare allarga la mà i diu:

—Hola.

L’Aida li estreny la mà expectant. En Benjamin s’adona que el seu pare retrocedeix en veure-li els tatuatges del coll: una esvàstica, i al costat una estrelleta de David.

Porta els ulls maquillats de negre, el cabell en dues trenetes infantils, i va vestida amb una jaqueta de cuir negre i una faldilla ampla de tul, també negra.

—Sóc l’Erik, el pare d’en Benjamin.

—Aida.

Té la veu fina i dèbil. En Benjamin comença a enrojolar-se i mira nerviós l’Aida i després a terra.

—Ets nazi? —pregunta l’Erik.

—I tu? —es defensa ella.

—No.

—Jo tampoc —diu l’Aida, i se’l mira un instant.

—Aleshores, per què portes…?

—Doncs per res —l’interromp ella—. No sóc res, només…

En Benjamin s’interposa entre ells. El seu cor batega desbocat; s’avergonyeix terriblement del seu pare.

—Fa un parell d’anys es movia per uns cercles que mira —diu en veu alta—, però després va trobar que eren una gent molt estranya, i…

—No cal que li expliquis la meva vida —l’interromp l’Aida irritada.

En Benjamin es queda sense saber què dir.

—Em… em sembla una mostra de valentia que algú s’atreveixi a admetre els seus errors —diu després.

—Sí, però jo ho interpreto… —comença l’Erik—. Crec que és una falta de criteri que no t’ho facis treure.

—Doncs et fas fotre! —exclama en Benjamin—. Tu no saps res d’ella.

L’Aida es gira i se’n va com si res. En Benjamin li corre al darrere.

—Em sap molt de greu! —crida esbufegant—. El meu pare em fa passar tanta vergonya…

—Que potser no té raó? —pregunta ella.

—No —respon en Benjamin dèbilment.

—Sí, potser sí que té raó —diu ella. Esbossa un somriure i li agafa la mà.