45
Matí de divendres 18 de desembre

L’Erik baixa corrents les escales cap al vestíbul principal de l’hospital, s’obre pas entre un grup de gent jove amb flors i vola pel terra brut deixant enrere un home vell en cadira de rodes. Les estores humides s’enfonsen sota els seus peus quan obre les portes de l’entrada principal. Salta els graons de pedra sense preocupar-se dels tolls ni de la neu bruta, travessa el carrer per davant d’un autobús i es dirigeix a l’aparcament de visitants sense vorejar les mates.

Ja té la clau del cotxe a la mà quan passa corrent pel costat d’una filera de vehicles bruts. Obre la porta d’una estrebada, s’asseu, posa el motor en marxa i surt marxa enrere tan de pressa que frega el cotxe que té al costat.

La seva respiració encara no ha tornat al ritme normal quan agafa Danderydsvägen cap a l’oest. Avança tan ràpid com pot, però redueix la velocitat quan passa al costat de l’escola Edsberg. La deixa enrere a poc a poc, agafa el telèfon i truca a en Joona.

—És la Lydia Evers! —diu gairebé cridant.

—Qui?

—La Lydia Evers és qui té en Benjamin —explica l’Erik, seriós—. La dona de qui et vaig parlar, la que em va denunciar.

—En busco informació de seguida —diu en Joona.

—Jo ja hi estic anant.

—Dóna’m l’adreça.

—És una casa al carrer Tennisvägen de Rotebro, no me’n recordo del número, però és una casa vermella i força gran.

—Espera’m per allà.

—No, hi vaig de seguida.

—No facis estupideses.

—En Benjamin es morirà si no li donem el seu medicament.

—Espera’m…

L’Erik penja, accelera per Norrviken, seguint la via del tren cap al llac allargat, fa una maniobra temerària a l’altura de la fàbrica de llevat i nota el batec del cor a les temples quan baixa pel pendent del Coop Forum.

Busca el camí pel barri de xalets, aparca davant de la mateixa filera d’arbres que deu anys enrere, quan va entrar a casa de la Lydia amb la funcionària de protecció infantil. Quan veu la casa des del cotxe, gairebé sent la seva presència d’aquella vegada. Encara recorda que a la casa res no feia pensar que hi visqués un nen: no hi havia joguines al jardí, res que indiqués que la Lydia fos mare. Però amb prou feines havien pogut mirar dins de la casa: només havien baixat les escales del soterrani i acabaven de tornar a pujar quan la Lydia els va anar a trobar amb el ganivet a la mà. Encara recorda exactament el moment en què es va fer el tall al coll, mirant-lo de fil a fit en tot moment.

En aquests deu anys el lloc no ha canviat gaire. Un bar de sushi ha substituït la pizzeria, i a tots els jardins hi ha llits elàstics coberts de fulles seques i neu. L’Erik no treu la clau del contacte; deixa el cotxe tal qual i corre turonet amunt. A l’últim trosset redueix una mica el ritme, obre la tanca i entra al jardí. Sobre la gespa alta i esgrogueïda hi ha neu molla. Del ràfec fet malbé pengen caramells de gel brillant. Plantes mortes es bressolen als seus testos. L’Erik empeny la porta, però està tancada amb clau. Mira sota la catifeta. Un parell de paneroles surten de sota una cantonada molla dels graons de formigó. El cor li batega com posseït. L’Erik palpa sobre la cornisa de la porta, però no hi troba cap clau. Fa el tomb a la casa, agafa una pedra punxeguda del parterre i la llança contra el vidre de la porta de la terrassa. El vidre de fora es trenca, però la pedra rebota i torna a caure a l’herba. L’Erik la torna a agafar i la llança amb més força, i ara sí que trenca tot el vidre. L’Erik s’abalança cap a la porta, l’obre i es troba en un dormitori. Les parets estan pràcticament empaperades de quadres d’angelets i del gurú indi Sathya Sai Baba. L’Erik continua cap al passadís.

—Benjamin! —crida—. Benjamin!

Crida el seu fill tot i que ha entès que la casa està deserta: tot està fosc, no hi ha cap moviment, i fa pudor de resclosit, com de roba vella i pols. S’afanya cap al rebedor i obre la porta de les escales del soterrani. Fa una pudor intensa, una combinació de cendra, fusta carbonitzada i cautxú cremat. Corre cap avall, ensopega amb un graó, pica amb l’espatlla contra la paret i després recupera l’equilibri. L’interruptor no funciona, però a la llum que s’escola per les finestres altes veu que hi ha hagut un incendi al soterrani. El terra petarrelleja sota els seus peus. Hi ha moltes coses socarrimades, però alguns mobles semblen intactes; la taula amb el sobre de rajoles lluents només està una mica tacada de sutge, però les espelmes aromàtiques s’han fos. L’Erik va cap a l’altra habitació del soterrani. La porta que hi condueix està treta de les frontisses i per la banda de dins està completament carbonitzada.

—Benjamin —diu amb veu atemorida.

Li voleia cendra a la cara i parpelleja per la coïssor. Al mig de l’habitació hi ha les restes d’un objecte que sembla una gàbia prou gran per encabir-hi una persona.

—Erik! —crida algú al pis de dalt.

L’Erik s’atura i escolta. Les parets tremolen. Trossets cremats del sostre es desprenen i cauen a terra. L’Erik torna lentament cap a les escales.

A certa distància se senten lladrucs.

—Erik!

És la veu d’en Joona, que ha entrat a la casa. L’Erik puja les escales. En Joona se’l mira intranquil.

—Què ha passat?

—Hi ha hagut un incendi al soterrani.

—Això és tot?

L’Erik fa un gest poc clar cap avall i continua:

—Les restes d’una gàbia.

—He portat un gos.

En Joona travessa ràpidament el passadís cap al rebedor, obre la porta i fa un gest a l’agent uniformada de la unitat canina, una dona amb els cabells foscos recollits en una trena tibant. El labrador negre la segueix de prop. La dona saluda l’Erik amb el cap, els demana que s’esperin fora i després s’asseu davant del gos i hi comença a parlar. En Joona intenta fer sortir l’Erik, però es rendeix quan s’adona que no ho aconseguirà.

El gos de pèl negre i lluent camina concentrat cap a la casa; ho ensuma tot, respira de pressa i continua buscant. El seu ventre puja i baixa mentre el gos respira amb la llengua fora. L’animal registra sistemàticament una habitació rere l’altra. L’Erik és al rebedor; se sent marejat, de cop li vénen nàusees i surt. Hi ha dos agents xerrant al costat d’una furgoneta policial. L’Erik travessa la tanca i camina pet la vorera cap al seu cotxe, s’atura i es treu la capseta del papagai i l’indígena de la butxaca. Es queda dret amb la capseta a la mà, i després s’acosta a una boca de claveguera i hi llança el contingut. Una suor enganxosa li cobreix el front, s’humiteja els llavis com si volgués dir alguna cosa després d’un llarg silenci i després també hi llança la capseta. Quan arriba a la superfície de l’aigua, se sent un xof. L’Erik torna al jardí i veu que en Joona encara és fora de la casa. Ell el mira i fa que no amb el cap. L’Erik entra.

L’agent del gos està a la gatzoneta al costat de l’animal i li dóna copets al costat.

—Heu baixat al soterrani? —pregunta l’Erik.

—És clar —respon ella sense mirar-lo.

—A la segona habitació també?

—Sí.

—Potser el gos no troba cap olor a causa de la cendra.

—En Rocky pot sentir l’olor d’un cadàver a seixanta metres sota l’aigua.

—I una persona viva?

—Si hi hagués alguna cosa, en Rocky ho hauria trobat.

—Però encara no heu mirat fora —diu en Joona, que de cop ha aparegut darrere de l’Erik.

—No sabia que havia de mirar fora —respon ella mirant en Joona.

—Doncs sí —diu ell, sec.

La dona s’arronsa d’espatlles i es posa dreta.

—Vine —mana al labrador amb veu greu—. Vine. M’acompanyes? Mirem què hi ha a fora?

L’Erik surt amb ells. Baixen les escales i rodeja la casa. El gos negre trota d’aquí cap allà per la gespa assilvestrada, ensuma el dipòsit d’aigua, que té una membrana de gel invisible a la superfície, i rebusca pels antics arbres fruiters. El dia és fosc i ennuvolat. L’Erik veu que en un arbre del jardí dels veïns brillen llumets nadalencs de coloraines.

L’aire és fred, els policies s’han ficat a la furgoneta.

En Joona es queda tota l’estona prop de la dona i del gos, i de tant en tant assenyala una direcció determinada. L’Erik els segueix cap a la part de darrere de la casa.

De cop, reconeix el turonet que hi ha al final de tot del jardí; és el lloc de la fotografia que l’Aida va enviar a en Benjamin abans de la seva desaparició. L’Erik respira amb dificultats. El gos ensuma per la muntanyeta de compost, continua cap al turonet, olora per allà, panteixa, fa una altra volta, ensuma els arbustos baixos i la part de darrere de la tanca marró, torna enrere i fa un tomb ràpid a una cistella de restes de jardineria i un petit hortet. Uns palets amb bossetes indiquen què hi ha sembrat a cada llenca de terra. El labrador negre udola intranquil i s’estira a la terra molla remoguda. Tremola d’emoció, però la dona li dóna el premi amb expressió entristida. En Joona fa mitja volta de cop, s’hi acosta corrents i s’atura davant de l’Erik per impedir que vagi cap al gos. L’Erik no sap què crida ni que intenta fer, però en Joona aconsegueix apartar-lo i fer-lo sortir del jardí.

—Ho he de saber —diu l’Erik amb veu tremolosa.

En Joona fa que sí i diu, fluixet:

—El gos ha indicat que allà hi ha les despulles d’una persona.

Les cames de l’Erik ja no el sostenen i cau contra l’armariet d’un panell elèctric. Els seus peus, les cames, tot el seu cos desapareix. Veu que els agents surten de la furgoneta amb una pala i tanca els ulls.

* * *

L’Erik Maria Bark seu tot sol al cotxe d’en Joona Linna, mirant Tennisvägen a través del vidre del davant. Les capçades negres dels arbres capturen la llum dels fanals penjants del carrer. Branques negres i escanyolides contra un cel hivernal fosc. Té la boca seca, la cara i el cap li fan mal. Xiuxiueja per a si mateix, surt del cotxe, passa per damunt de la cinta que precinta la zona i dóna la volta a la casa trepitjant la gespa alta i congelada.

En Joona s’està dempeus al costat dels homes uniformats amb les pales. Treballen en silenci ferreny, amb moviments gairebé mecànics. Han excavat tot el tros; ara és un forat gros quadrat. En un tros de plàstic hi ha restes de roba plenes de terra i ossos. El soroll de les pales continua, i després el metall pica en pedra. Els policies paren i redrecen l’esquena. L’Erik s’hi acosta a poc a poc, amb passos feixucs, amb desgana.

Veu que en Joona es gira amb una ganyota a la cara cansada.

—Què hi ha? —pregunta l’Erik amb un fil de veu.

En Joona va cap a ell, el mira i diu:

—No és en Benjamin.

—Doncs qui és?

—Aquest cos ja fa almenys deu anys que és aquí.

—Un nen?

—D’uns cinc anys —diu en Joona estremint-se.

—Així que la Lydia sí que tenia un fill, al capdavall —murmura l’Erik fluixet.