EPÍLEG

Desembre del 1955. Estaven tots reunits a la casa de Sussex.

Havia passat el temps, la guerra s’havia acabat al maig del 1945. El SOE s’havia dissolt al mes de gener del 1946.

Mirant cap a la font, recordaven. El temps passava i esborrava moltes coses. A la llarga es feia difícil recordar-ho tot. Per això, per no oblidar, es reunien tots cada any, a la mateixa data i al mateix lloc. I recordaven en Pal, en Faron, l’Aimé i tots els morts de la guerra.

Eren tots a la sala d’estar, amb les seves famílies. Darrere el finestral, les criatures jugaven alegrement.

En Claude era cap de gabinet del Ministeri d’Exteriors francès. Estava promès. De vegades, quan trobava el moment, creia en Déu.

En Key no havia tornat mai a França. S’havia incorporat als Serveis Secrets. Era casat i tenia dos fills. En aquell moment el que li treia la son eren els comunistes.

L’Adolf Doff Stein també s’havia casat. Era pare de tres nens preciosos i portava una important empresa tèxtil amb seu a Londres. Havia mantingut el secret.

L’Stanislas no havia parlat, tampoc. Ni parlaria mai. Durant els primers anys de la postguerra havia reprès la seva activitat d’advocat, fins que s’havia jubilat definitivament. Considerava que s’ho havia guanyat. D’amagat, repartia bombons a les criatures, que li deien «avi», encantades de la vida.

La Laura va entrar a la sala d’estar amb una safata plena de begudes i de pastissets. Tenia trenta-cinc anys. Després d’en Pal, no havia conegut ningú més. Continuava igual de guapa i radiant. Algun dia coneixeria algú, tindria més fills. Tenia encara una llarga vida per endavant.

Assegut a terra, en Gras reia i feia broma amb la canalla. Eren els seus nens. La Saskia no havia anat mai a buscar-lo a Londres. De vegades ell hi somiava. Des de la postguerra, treballava de cambrer en un restaurant francès de Londres. De tant en tant, ficava els dits al plat. Discretament.

Entre les criatures que reien, hi havia en Philippe. Era un noi preciós, simpàtic, rialler, intel·ligent, fidel. Ningú l’hi deia, per pudor, però era una rèplica exacta del seu pare.

Després de menjar una mica de pastís, en Gras li va agafar la mà i se’l va endur a fora. A Londres, molts dies l’anava a buscar a l’escola. No hi havia dia que no es veiessin.

Les dues siluetes van anar caminant cap a la font. Van acariciar el granit amb els dits. Després van fer unes quantes passes cap a l’estanc. Al cel, els últims ocells emprenien el vol abans que es fes de nit.

—Què haig de saber de la vida, ara que ja tinc onze anys? —va preguntar en Philippe.

En Gras va rumiar un moment.

—Que t’has de portar bé amb les guineus. Si en veus alguna, dóna-li pa. És important. Sempre tenen gana.

El noi va fer que sí amb el cap.

—I què més?

—Sigues bon nen.

—Sí.

—Porta’t bé amb la teva mare. Sobretot ajuda-la molt. La teva mare és una dona extraordinària.

—Sí.

Silenci.

—M’agradaria que fossis el meu pare —va dir el noi.

—No ho diguis, això!

—És veritat!

—No ho diguis, que em faràs plorar!

—Pare…

—No em diguis així!

—Pare, algun dia hi tornarà a haver guerra?

—Segurament.

—I llavors què hauré de fer, jo?

—El que et digui el cor.

—I a tu què et va dir, el cor, durant la guerra?

—Que fos valent. Tenir valor no vol dir no tenir por. És tenir-ne però resistir.

—Però què vau fer, tots plegats, durant aquells anys dels quals no se’n pot parlar?

En Gras va somriure, sense respondre.

—No m’ho explicaràs mai, oi? —va sospirar el noi.

—Mai.

—Potser algú ho escriurà en un llibre. I aleshores ho sabré.

—No.

—Per què no? A mi m’agraden, els llibres!

—Els que hi van ser no ho escriuran…

—I els altres?

—Els altres tampoc. No pots escriure sobre una cosa que no has viscut.

En Philippe va callar, resignat. En Gras li va agafar la mà. Van contemplar el món. Aleshores el gegant es va furgar la butxaca, en va treure una bosseta de caramels i la va donar a l’únic fill que tindria mai. Mentre el noi se’ls menjava, en Gras li va donar uns copets al cap amb les seves mans rodanxones i maldestres. Més aviat semblava que toqués el tam-tam. Havia començat a ploure, però les gotes de pluja no els mullaven.

—Tu també et moriràs? —va preguntar el fill.

—Algun dia. Però encara falta molt.

El noi va sospirar alleujat. Aquell molt li semblava molt llunyà. Es va arrambar a en Gras i el va abraçar molt fort. Era el seu fill. En Gras va aprofitar que plovia per plorar una mica. D’amagat. Tenia ganes de continuar parlant, de dir-li com l’estimava, però es va quedar callat. El moment de les paraules ja havia passat.