7

Eren a Inverness Shire, al centre-nord d’Escòcia, una regió salvatge, vorejada a l’oest per un mar agitat i on la terra, entapissada d’un verd intens, s’ofegava sota una campana de núvols grisos i densos. El paisatge era esbalaïdor, arrodonit pels turons, rotund per les roques i els espadats, magnífic malgrat la fúria dels vents negres dels primers dies de desembre. Al compartiment d’un tren que unia Glasgow amb Lochailort, es dirigien cap a la seva segona escola de formació. Com si fossin passatgers normals i corrents.

Feia un dia i una nit que estaven de camí. Tot semblava normal. El tinent Peter, parlant amb en David, l’intèrpret, vigilava els aspirants amb aire distret. La majoria dormien plàcidament, repenjats els uns en els altres. Amb prou feines despuntava el dia. En Gras, en Coliflor i en Prunier dormien sorollosament, entaforats com sardines a la mateixa banqueta de tercera classe. En Prunier, esclafat per l’enorme còrpora d’en Gras, roncava amb tota la seva ànima.

En Pal, amb el nas enganxat a la finestra, estava subjugat per l’extraordinària calma del país que veia passar: la vegetació, densa i desordenada, en alguns trossos es deixava mossegar per unes quantes fileres de pomeres velles, amb el tronc embolcallat d’una molsa que els donava un to grisenc. Els prats ufanosos eren el territori d’uns estranys xais de llana atapeïda que pastaven sota la roina, els mascles passejant unes banyes enormes que s’enroscaven sobre elles mateixes.

El tren travessava lentament tota la regió, des de Glasgow fins a la ciutat d’Inverness, al nord de tot del país, aturant-se a cada estació, per petita que fos. Després de deixar enrere els camps, les vies del ferrocarril arribaven a la costa i començaven a vorejar-la, i en Pal va tornar a extasiar-se davant d’aquelles onades d’aigua verda que trencaven contra els abruptes espadats amb una escumera salvatge. Al voltant, el vol de les gavines i els gavians.

Van baixar del tren a Lochailort, un poble minúscul on van arribar a mig matí, entaforat entre turons i immenses roques marines, banyat per un braç de mar llarg i estret i amb una estació a la seva mida, una andana irrisòria envoltada d’una tanca de fusta i amb un rètol que anunciava el nom de l’estació. L’aire gèlid se’ls ficava per sota l’abric: arrecerats darrere el tren, els aspirants havien subestimat el fred, un fred violent i rabiós que el vent punyent multiplicava per deu.

No sabien ben bé on eren. El viatge des de Londres havia sigut llarg. Dues camionetes anònimes els esperaven al marge de la carretera plena de sotracs que travessava el poble. Es van afanyar a pujar-hi i de seguida van desaparèixer darrere els turons, aventurant-se per una petita pista de terra que no es podia anomenar carretera i que no semblava portar enlloc. No van veure ni un sol ésser humà ni un sol edifici en tot el trajecte. Cap d’ells havia estat al desert, però allò s’hi assemblava.

Aquell dia el grup d’aspirants va descobrir de debò què era el SOE i quin abast tenia, quan van arribar davant una mansió enorme amagada darrere un bosc de pins que s’alçava mirant cap a aquell mar enfurit, enmig del no-res. Era Arisaig House, el quarter general del SOE per a les escoles especials de resistència, les roughning schools, com en deien els anglesos. L’indret, pres d’una intensa agitació, era un formiguer de gent. Anaven i venien seccions diferents, de vegades amb pas militar, de vegades en un divertit tropell. S’hi parlaven totes les llengües: anglès, hongarès, polonès, holandès, alemany… Els aspirants amb uniforme d’instrucció es dirigien cap a la zona de tir i les zones d’exercicis. Si els quarters generals del SOE eren a Londres, Escòcia s’havia convertit en un dels seus centres neuràlgics per a la formació dels reclutes, ben protegida per l’aïllament natural del país.

Les seccions estaven instal·lades en les petites cases de pagès que hi havia al voltant d’Arisaig House. No hi havia ni una ànima en quilòmetres a la rodona. El govern havia decretat l’indret zona d’accés restringint per a la població civil, aprofitant que hi havia a la vora una base de la Royal Navy per justificar la mesura sense despertar la curiositat general. Així doncs, cap dels habitants de la regió s’imaginava que dins del bosc, just davant del mar, s’alçava una autèntica ciutat secreta on voluntaris vinguts de tot Europa aprenien a preparar accions de sabotatge. En Pal, en Key, en Gras, la Laura i els altres es van adonar llavors que, per intensa que fos, l’escola preliminar de Wanborough Manor no era res: una broma, cartó pedra, un decorat de teatre per apartar-ne els individus no aptes i conservar els que tenien potencial. Un cop passat aquell filtre, els aspirants de tots els països convergien a Arisaig House, l’únic lloc que tenia l’organització per ensenyar mètodes d’acció. Ara sí que estaven entrant de debò a l’immens secret del SOE, per molt que pocs mesos abans cap d’ells s’hauria imaginat mai que entraria als serveis secrets britànics.

La casa que els va tocar als tretze aspirants de la Secció F era un petit edifici de pedra fosca situat al peu dels espadats, en un terreny envoltat de mar i de roques que feia una mena de península i pigallat d’uns arbres alts i sinuosos amb uns troncs plens de floridura que s’inclinaven perillosament. Es podia veure a la llunyania la silueta de la casa de la secció noruega (Secció SN), i en un bosc d’allà al costat hi havia la secció polonesa (Secció MP).

Es van instal·lar a les habitacions i van encendre les estufes. Mentre fumaven a la finestra, en Key i en Pal miraven com s’entrenaven els polonesos. Sentien un cert orgull pel fet d’haver arribat fins allà, al cor de les accions de resistència, els feia l’efecte que ja eren agents anglesos, o gairebé, i això els convertia en uns homes amb un destí a part. Existien.

—Increïble —va dir en Pal.

—Impressionant —va reblar en Key.

Van veure que a fora hi havia en Coliflor que semblava tornar d’excursió, amb les galtes vermelles.

—Hi ha noies! Hi ha noies! —va cridar.

Als dormitoris, tots es van precipitar cap a les finestres per sentir el missatger panteixant.

—Es veu que en Coliflor vol aprendre a follar! —va burlar-se’n l’Slaz, cosa que va desencadenar la hilaritat general.

En Coliflor va continuar a la seva, fent altaveu amb les mans perquè el sentissin bé.

—Hi ha un grup de noruegues a la casa el costat, treballen a Xifrat i Informació.

El Xifrat eren les comunicacions encriptades.

Els homes van somriure: la presència femenina era com un bàlsam per al cor. Però no van tenir gaire temps per pensar-hi, perquè el tinent Peter de seguida els va convocar al petit menjador de la planta baixa. L’acompanyaven dos nous aspirants que s’acabaven d’integrar al grup: en Jos, un belga d’uns vint-i-cinc anys que venia de l’escola preliminar de la secció holandesa, i en Denis, un canadenc d’uns trenta anys que venia de Camp X, el camp inicial dels voluntaris nord-americans, amb base a Ontario. Tots dos s’incorporaven a la Secció F.