3

Wanborough era un llogarret que hi havia a uns quants quilòmetres de la ciutat de Guilford, al sud de Londres. Només hi arribava una carretera, que anava serpentejant entre els turons fins a arribar a un grup de quatre cases de pedra. N’hi havia que tenien segles, i havien nascut totes a l’entorn de Wanborough Manor, una finca ancestral que datava de l’any mil i que al llarg dels anys havia estat castell feudal, abadia i explotació agrícola, fins a convertir-se, en el més absolut secret, en escola d’entrenament especial del SOE.

La fase de formació del SOE obligava els aspirants a recórrer els quatre costats de la Gran Bretanya en pocs mesos per assistir a quatre escoles diferents, que se suposava que havien d’instruir els futurs agents en l’art de la guerra. La primera, on passaven unes quatre setmanes, era una escola preliminar —preliminary school—, i una de les seves principals funcions era descartar els elements menys aptes per entrar a formar part de l’organització. Les escoles preliminars estaven ubicades en grans cases disseminades pel sud del país i a les Midlands. Wanborough Manor acollia sobretot les escoles preliminars de la Secció F. Oficialment, i per als curiosos de Guilford, no era més que un terreny d’entrenament de comandos de l’exèrcit britànic. Era un lloc preciós, una finca senyorial en un terreny verd clapejat d’arbredes i turons, amb un bosquet a tocar. L’edifici principal s’alçava entre alts pollancres i estava envoltat d’uns quants annexos, incloent-hi una gran granja i fins i tot una capella de pedra. En Pal i els altres aspirants ja començaven a fer-se seva la casa.

La selecció era implacable: n’havien arribat vint-i-un, en ple novembre glaçat, i ja només en quedaven setze, comptant-hi en Pal.

Hi havia l’Stanislas, de quaranta-cinc anys, el veterà del grup, un advocat anglès, francòfon i francòfil i antic pilot de combat.

Hi havia l’Aimé, de trenta-set anys, un marsellès que quan parlava semblava que cantés i que estava sempre de bon humor.

Hi havia el Dentista, de trenta-sis anys, un dentista de Rouen que quan corria no podia evitar esbufegar com un gos.

Hi havia en Frank, de trenta-tres anys, un lionès molt atlètic, antic professor de gimnàstica.

Hi havia en Granota, de vint-i-vuit anys, que patia depressions però tot i així havia sigut reclutat. Semblava una granota, amb aquells ulls tan grans i sortits enmig d’un rostre demacrat.

Hi havia en Gras, de vint-i-set anys, que en realitat es deia Alain, tot i que li deien Gras perquè estava gras. Deia que era per culpa d’una malaltia, però l’única malaltia que tenia era que menjava massa.

Hi havia en Key, de vint-i-sis anys, que venia de Bordeus, un pèl-roig alt, robust i ple de carisma que tenia la doble nacionalitat francesa i britànica.

Hi havia en Faron, de vint-i-sis anys, un gegant que feia impressió, una mola immensa de múscul dissenyada per al combat i que a més a més havia servit a l’exèrcit francès.

Hi havia l’Slaz el Porc, de vint-i-quatre anys, un francès del nord d’origen polonès, rabassut i àgil, de mirada maliciosa, la pell increïblement colrada i amb un nas que feia pensar en el morro d’un porc.

Hi havia en Prunier, el Tartamut, de vint-i-quatre anys, que no parlava mai perquè s’entrebancava massa amb la llengua.

Hi havia en Coliflor, de vint-i-tres anys, que devia el sobrenom a unes orelles enormes i sortides i un front massa gran.

Hi havia la Laura, de vint-i-dos anys, una rossa amb uns ulls plens de lluïssor i maneres encisadores, sortida d’un barri del milloret de Londres.

Hi havia el Gran Didier i el Max, tots dos de vint-i-un anys, poc dotats per a la guerra, que havien arribat junts d’Aix-en-Provence.

Hi havia en Claude el capellà, de dinou anys, el més jove de tots, dolç com una noia, que havia renunciat al seminari per anar a lluitar.

Els primers dies havien sigut els més durs, ja que cap dels candidats s’esperava que els entrenaments fossin tan durs. Massa esforços, massa aïllament. Els despertaven a trenc d’alba. Amb la por a l’estómac, es vestien a corre-cuita a les habitacions glaçades i corrien cap a la sessió de combat cos a cos del matí. En acabat els deixaven anar a fer un esmorzar copiós, ja que no estaven sotmesos a racionament. Aleshores feien una mica de teoria, morse o comunicació per ràdio, i tot seguit tornaven a començar els esgotadors exercicis físics: córrer, gimnàstica de tota mena i un altre cop combat cos a cos, combats violents on l’única regla era que no hi havia regles, quan es tractava d’eliminar l’enemic. Els aspirants s’abraonaven els uns contra els altres cridant i estovant-se sense miraments. De vegades fins i tot es clavaven alguna mossegada per desfer-se de l’adversari. Les ferides eren el pa de cada dia, però no n’hi havia mai cap de greu. I així tot el dia, amb alguna pausa entremig i amb sessions més tècniques per acabar, a última hora de la tarda, on els instructors ensenyaven els aspirants a fer claus simples però molt efectives i a desarmar només amb les mans un adversari armat amb un ganivet o una pistola. En acabat, esgotats, se’n podien anar a dutxar-se i després a sopar d’hora.

Al principi, al menjador d’aquell immens casalot, menjaven en el silenci dels afamats; menjar volia dir engolir sense parlar-se, seure a la mateixa taula i ignorar-se, com animals: el «fressen» dels alemanys. En acabat, sols, capolats, preocupats per no poder aguantar, se n’anaven a l’habitació i es deixaven caure. Era allà on s’havien anat coneixent de mica en mica, on s’havien declarat les primeres afinitats. En el moment de ficar-se al llit es permetien fer una mica de broma, s’explicaven alguna anècdota, revivien els dies que ja havien passat per desdramatitzar-los. De vegades compartien les seves angoixes, la por dels combats de l’endemà, però només una mica, per pudor. En Pal de seguida havia fet amistat amb en Key, en Gras i en Claude, amb qui compartia habitació. En Gras duia a la bossa un munt de galetes i llonganissa anglesa i en repartia entre els companys. I així, rosegant galetes i tallant la llonganissa, es quedaven parlant fins que els vencia la son.

Després de sopar, a la sala d’estar, feien llargues partides de cartes. I havien començat a pujar a fumar tots junts dalt del turó a trenc d’alba, per donar-se valor els uns als altres. I ràpidament, els aspirants s’havien anat coneixent entre ells.

En Key, robust i de caràcter fort, es va convertir en un dels primers amics de debò que va tenir en Pal a la Secció F. Desprenia una calma serena, apaivagant: era un bon conseller.

L’Aimé el Marsellès, inventor d’una imitació del joc de la petanca amb unes pedres rodones, buscava sovint la companyia del fill. No es cansava de repetir-li que li recordava el seu noi. L’hi deia gairebé cada matí, al turó, com si li fallés la memòria.

—D’on dius que ets, noi?

—De París.

—És veritat… París. Quina ciutat tan maca, París. Coneixes Marsella?

—No. No he tingut ocasió d’anar-hi. Almenys des d’ahir.

L’Aimé reia, quan li deia allò.

—Em repeteixo, oi? És que cada cop que et veig em ve el meu fill al cap.

En Key deia que el fill de l’Aimé era mort, però ningú s’atrevia a preguntar-l’hi.

En Granota i l’Stanislas s’aïllaven sovint de tothom per jugar junts a escacs amb un tauler de fusta tallada que duia l’Stanislas en el seu equipatge. En Granota, un contrincant temible, guanyava gairebé totes les partides, i l’Stanislas, que tenia mal perdre, es desesperava.

—Merda d’escacs! —cridava llançant els peons a l’altra punta de l’habitació.

La resposta eren sempre rialles. L’Slaz li cridava que estava massa vell i que ja li fallava el cap, i l’Stanislas amenaçava paternalment de començar a repartir uns ventallots que al final no arribaven mai. Quan passava això, en Gras corria darrere l’Stanislas a collir les peces de terra.

—Encara se’t trencaran aquestes peces tan maques, Stan —li deia, sempre preocupat pels seus companys.

I és que en Gras era clarament l’aspirant més amable de tots, tan carregat de bones intencions que de vegades fins i tot atabalava. Per animar, per exemple, els seus companys durant els escalfaments individuals del matí, que eren a l’exterior, s’esgargamellava cantant una espantosa cançó infantil: «Rougnagni tes ragnagna». I vinga a saltironejar suant i esbufegant i a donar copets a les espatlles dels seus companys, que amb prou feines s’havien acabat de despertar, i a cridar-los a l’orella ple d’afecte i de tendresa: «Rougnagni tes ragnangna, choubi choubi choubi choubidouda». Sovint s’emportava alguna cleca, però al final del dia, sota la dutxa, els aspirants se sorprenien cantussejant aquella tornada.

En Faron, el colós, sempre deia que no estava cansat dels entrenaments. Fins i tot sortia sol a córrer per posar els músculs encara més a prova, i cada vespre feia pectorals penjat a les bigues de la granja i flexions al dormitori. Una nit d’insomni, en Pal se’l va trobar al menjador entrenant com si estigués posseït.

El jove Claude, que anava per a capellà fins que s’hi va repensar i es va apuntar gairebé per casualitat als serveis secrets britànics, desbordava una amabilitat malaltissa que feia sospitar que no estava fet per a la guerra. Cada nit pregava, agenollat davant del llit, indiferent a les mofes que li plovien per totes bandes. Deia que pregava per ell, però pregava més aviat per ells, pels seus companys. De vegades els convidava a pregar amb ell, però com que tots li deien que no, desapareixia i s’amagava a la petita capella de pedra que hi havia a la mateixa finca i explicava a Déu que els seus companys no eren males persones, i que segurament devien tenir una pila de bones raons per no voler resar més. En Claude era molt jove, però tenia un físic que el feia semblar més jove encara. Era d’estatura mitjana, molt prim, barbamec, de cabells foscos i tallats molt curts i amb el nas xato. Tenia aquella mirada fugissera de les persones molt tímides, i de vegades, al menjador, quan havia d’afegir-se a un grup que ja es trobava en plena conversa, encorbava l’esquena, incòmode i atabalat, com si volgués fer-se més discret encara. En Pal moltes vegades patia per aquell personatge tan vulnerable, i un vespre el va acompanyar a la capella. En Gras, el gos fidel, els seguia cantussejant, comptant els estels i mastegant fusta per enganyar la gana.

—Com és que no véns mai a resar? —li va preguntar en Claude.

—Perquè reso molt malament —va respondre ell.

—És impossible pregar malament, si es té fe.

—Jo no en tinc, de fe.

—Per què?

—No crec en Déu.

—I en què creus, doncs?

—Crec en nosaltres, en els que som aquí. Crec en els Homes.

—Bah! Els Homes ja no existeixen. Si no jo no seria aquí.

Es va fer un silenci incòmode perquè tots dos havien censurat la religió de l’altre, fins que en Claude ja no va poder amagar més la seva indignació:

—No pots no creure en Déu!

—I tu no pots deixar de creure en els Homes!

Aleshores en Pal, per simpatia, es va agenollar amb en Claude. Per simpatia, però sobretot perquè en el fons tenia por que en Claude tingués raó. I aquell vespre va resar pel seu enyoradíssim pare, perquè no hagués de patir els horrors de la guerra ni els horrors que ells, aprenent a matar, es disposaven a perpetrar. Però matar no era una cosa tan fàcil: els Homes no maten altres Homes.

Els grups d’aspirants del SOE estaven sota el comandament d’un oficial dels serveis secrets britànics retirat de les operacions i encarregat de guiar-los en la seva formació, de seguir els seus progressos i d’orientar-los més endavant. El responsable del grup d’en Pal era el tinent Murphy Peter, antic agent d’enllaç del Secret Intelligence Service a Bombai. Era un anglès d’uns cinquanta anys alt, eixut, intel·ligent i dur, però amb molta psicologia i que estava molt pels seus aspirants. Era ell qui els despertava, qui se n’ocupava i qui vetllava per ells. La seva silueta angulosa, desdibuixada darrere les capes de boira, vetllava pels aspirants a combatents durant els entrenaments. Anotava els seus progressos, prenia nota dels punts forts i els punt febles, i quan li semblava que hi havia algú que no aguantaria gaire més, l’havia d’apartar del procés de selecció. Era el seu suplici. Com que el tinent Peter no parlava francès i la majoria dels aspirants no dominaven gaire l’anglès, hi havia també un intèrpret que no se separava del grup, un escocès baixet i poliglot de qui no sabien res i que es feia dir simplement David. Pel que fa als tres anglòfons, en Key, la Laura i l’Stanislas, se’ls havia prohibit explícitament comunicar-se en anglès, per tal que tinguessin un francès irreprotxable que no els traís quan fossin sobre el terreny. Així doncs, en David estava molt sol·licitat: havia de traduir les instruccions, les preguntes i les converses, des del matí a trenc d’alba fins a la nit. Al matí les traduccions eren ensopides; durant el dia, brillants, i al vespre cansades i plenes de llacunes.

El tinent Peter els donava cada vespre les consignes per l’endemà, tocava diana per anunciar que començaven els entrenaments i treia del llit els ronsejaires. Els entrenaments començaven a trenc d’alba. Els aspirants havien d’enfortir el cos mitjançant duríssims exercicis físics: havien de córrer sols, en grup, en fila, en formació; reptar per terra, pel fang, pels esbarzers; llançar-se a rierols glaçats, i enfilar-se per cordes fins que es cremaven les mans. També hi havia sessions de boxa, de combat a terra o de lluita amb les mans contra armes de foc. Acabaven amb tot el cos ple d’hematomes i les cames i els braços plens de rascades profundes. Només hi havia patiment.

Després de l’últim entrenament, arribava l’hora de la dutxa. Els cossos nus i tremolant de fred, plens de talls i de contusions, s’amuntegaven en uns banys massa petits i, sota el raig d’aigua tèbia, en la intimitat d’un espès baf blanc, els aspirants gemegaven de cansament. Per a en Pal la dutxa era un moment especial: deixava que l’aigua li llisqués suaument pel cos capolat i li netegés la suor, el fang, la sang i la pell encetada. S’ensabonava a poc a poc, fent-se fregues a les espatlles adolorides, i després d’esbandir-se, se sentia com un home nou; rebentat, sí, però també més resistent, que canviava de pell com una serp de muda. Es convertia en algú altre. S’entretenia un moment més sota l’aigua, s’hi amarava el cap i els cabells. Pensava en el seu pare ja gran, amb l’esperança que estigués orgullós d’ell. En sortia asserenat, amb aquella sensació embriagadora de la proesa acomplida que duraria fins a l’hora de sopar, en què en Peter entraria al menjador enmig del fragor de les converses i els explicaria el programa i els horaris de l’endemà. Aleshores l’angoixa per la dificultat dels entrenaments de l’endemà tornaria a apoderar-se de tothom. Excepte, potser, d’en Faron.

Cadascú aprofitava la dutxa per observar els companys sense roba i calcular qui era el més fort de tots, el que caldria evitar en els exercicis cos a cos. En Faron, amb la seva estatura i els seus músculs prominents, era clarament el més temible. Feia por, i aquella lletjor tan particular que tenia amplificava la brutalitat que desprenia l’envergadura de les seves espatlles esculpides. Tenia una cara quadrada i desagradable, duia el crani rapat i ple de clapes, com si tingués la sarna, i portava els braços pengim-penjam, com els grans simis. Però, intentant identificar els més forts, el que aconseguien sobretot era identificar els més febles, els que probablement no aguantarien gaire temps, els més malparats, demacrats o amb ferides més profundes. En Pal creia que els pròxims segurament serien en Granota i en Claude. Pobre Claude, que no acabava de ser conscient del seu nou destí i que de vegades preguntava a en Pal:

—Però, en realitat, després d’això què haurem de fer?

—Després ens en anirem a França.

—I què hi farem, a França?

En Pal no sabia mai què dir. En primer lloc, perquè ignorava què hi farien, a França, i en segon lloc perquè en Calland ja l’havia advertit: no tots en tornarien. I com li havia de dir a en Claude, que creia tan fermament en Déu, que potser moririen?

Al final de la segona setmana d’entrenament van eliminar el Dentista. La tarda que havia de marxar, quan en Key va proposar a en Pal que anessin a fumar dalt del turó encara que no fos l’alba, ell li va preguntar què els passava als que eren eliminats del procés de selecció.

—Que ja no tornen mai més —va dir en Key.

Al principi en Pal no ho va entendre, i en Key va afegir:

—Els tanquen.

—Que els tanquen?

—Els que no se’n surten, els tanquen. Perquè no expliquin res del que saben.

—Però si no sabem res.

En Key es va arronsar d’espatlles, pragmàtic. No servia de res preguntar-se si una cosa era justa o injusta.

—I tu com ho saps?

—Perquè ho sé.

En Key li va donar ordres de no dir-ne res, perquè si no tots dos podien tenir problemes, i en Pal l’hi va prometre. Tot i així, el dominava un profund sentiment de revolta: al Dentista i als altres els tancarien perquè eren no aptes. Però no aptes per què? Per a la guerra? Però si ni sabien el que era, la guerra! En Pal va arribar a preguntar-se si en el fons els anglesos eren millors que els alemanys.