11

El pare seguia molt de prop el curs de la guerra. Tenia moltíssima por. Cada cop que sentia parlar de morts, pensava en el seu fill. Escoltava els butlletins de notícies de la ràdio amb el cor encongit. Després estudiava el mapa d’Europa i es preguntava on devia ser el seu fill. I amb qui? I en nom de què lluitava? Per què havien de fer la guerra, els fills? Moltes vegades es penedia de no haver marxat ell en lloc seu. Haurien hagut de canviar-se els papers: en Paul-Émile s’hauria quedat a París, lluny del perill, i ell se n’hauria anat al front. No sabia ni on ni com, però si això hagués pogut retenir el seu fill a casa, ho hauria fet.

Si algú l’hi preguntava, es limitava a dir: «En Paul-Émile ha marxat». Sense afegir-hi res més. Als amics del seu fill que havien vingut a trucar a la porta de casa i a la portera, que s’estranyava de no veure’l mai, els responia sempre amb la mateixa cançó: «No hi és, és fora». I tancava la porta o continuava el seu camí per tallar la conversa d’una vegada per totes.

Moltes vegades es penedia de no haver-lo tancat en una habitació. L’hauria tingut tancat tota la guerra. Amb clau, perquè no pogués marxar mai. Però com que sí que l’havia deixat marxar, ara no tancava mai la porta del pis amb clau, perquè pogués tornar. Cada matí, quan sortia cap a la feina, s’assegurava bé que la porta no hagués quedat tancada amb clau. De vegades fins i tot tornava enrere per comprovar-ho un altre cop. «No s’és mai prou prudent», pensava.

El pare era un «funcionari sense importància». Treballava al registre, posant segells. Tenia l’esperança que el seu fill arribaria a ser una gran persona, ja que ell no es trobava gens interessant. Quan el seu cap li tornava un document perquè hi fes alguna esmena, acompanyat d’algun comentari poc agradable al marge, el pare sempre remugava: «Quina pena!», sense saber del tot si es referia al seu cap o a ell mateix. Sí, el seu fill seria algú important. Director de gabinet, o ministre. Com més temps passava, més orgullós estava del seu fill.

A la pausa per anar a dinar, corria cap al metro, tornava a casa i recollia àvidament la correspondència: el seu fill li havia promès que li escriuria. Esperava les seves cartes desesperadament, però no arribaven mai. Però per què no li escrivia? La manca de notícies el tenia molt angoixat, i resava perquè no li hagués passat res. El pare, molt més prim, tornava a mirar per segon cop a dins la bústia per si li havia passat per alt alguna carta i en acabat alçava els ulls amb tristesa cap al cel de gener. Faltava poc per al seu aniversari, i segur que el seu fill donaria algun senyal de vida. El seu fill no s’havia oblidat mai del seu aniversari; trobaria la manera de posar-se en contacte amb ell.