40

L’endemà diumenge al matí, el fill es va despertar abans que despuntés el dia. Pràcticament no havia dormit, angoixat i alhora il·lusionat: veuria el seu pare. No podia pensar en res més. Ni al Whitley que l’havia portat a França, ni a la camioneta anant a Niça, ni al tren anant a París. Estava a punt de tornar a veure el seu pare després de dos anys inacabables d’anar amunt i avall i de guerra.

El dia abans, així que havia arribat a l’estació de Lió, se n’havia anat directe cap al carrer del Bac. El cor li anava a mil per hora. Havia de fer esforços per caminar sense que se li notessin les presses. Un parell de vegades havia cedit a l’impuls i havia arrencat a córrer, però de seguida s’havia aturat: era molt important no cridar l’atenció. Mentre caminava, rient tot sol, borratxo d’alegria i d’excitació, havia fet un parell de passets de ball i havia llançat al sarró d’un captaire una d’aquelles almoines exagerades que deixen els que se senten afortunats. Anava murmurant: «Pare, pare, he tornat, sóc aquí». Durant els últims metres del bulevard Saint-Germain va accelerar el pas, i al carrer del Bac ja corria com un cavall desbocat. Quan va arribar davant la porta de l’edifici, va tornar a convertir-se en agent britànic: seriós, inquiet, amb els sentits alerta. Abans d’entrar-hi va prendre les precaucions de rigor i va observar al seu voltant. No l’havia vist ningú. Va pujar volant al primer pis. Es va aturar davant la porta, va respirar fondo i va girar el pom, victoriós. Però la porta estava tancada amb clau. Es va quedar glaçat: el seu pare havia tancat amb clau! Per què? Li havia promès que la porta seria sempre oberta, nit i dia. Què havia passat? Va sentir que l’envaïa el pànic. I si el seu pare ja no era a França? No, encara hi havia el seu nom al costat del timbre. Així doncs, potser era pitjor i tot: potser era mort! De cop i volta li costava respirar i li rodava el cap. Què havia de fer? Havia dubtat massa. Havia fet soroll, els veïns s’havien adonat de la seva presència. El podien veure per l’espiera. Ràpidament va recuperar el control de si mateix. El seu pare devia haver sortit i ja està. Al cap de dos anys era normal que ja no deixés la porta oberta. I si anés a veure la portera? I si li demanés la clau? No, no ho havia de saber ningú, que era allà. Havia de trobar el seu pare, endur-se’l immediatament, agafar el tren fins a Lió i d’allà anar cap a Ginebra, lluny dels alemanys, que no trigarien a arrasar París. Sí, s’enduria el seu pare a Ginebra través de la xarxa que havia creat durant la seva primera missió. Allà estaria segur, fins que s’acabés la guerra.

Com que no volia quedar-se més estona davant la porta, esperant, vulnerable, va arrencar una pàgina de la llibreteta que duia a la butxaca i va escriure un missatge al seu pare, inspirant-se en les tàctiques que havia après a Beaulieu, però més senzill. Perquè el seu pare l’entengués.

Porta tancada amb clau? Res sota l’estora? Demà a les 11. Com després de l’àlgebra, el vell fuster.

El missatge seria molt clar.

«Porta tancada amb clau?». «Res sota l’estora?». Els únics que sabien que la porta no havia d’estar tancada amb clau i que havia sigut una decisió presa després de plantejar-se deixar la clau sota l’estora eren ells dos. Encara que el seu pare dubtés de la lletra, tindria la certesa que el missatge era del seu fill, tot i que no hi hagués la firma.

En Pal no tornaria al pis, era massa perillós. Per això havia deixat un missatge xifrat sobre el lloc de trobada. «Com després de l’àlgebra, el vell fuster». Quan anava a l’institut li costaven moltíssim les matemàtiques. Treia unes notes tan dolentes d’àlgebra que els seus pares l’havien enviat a fer classes particulars amb un antic professor d’institut retirat, l’Stéphane Charpentier, un vell malcarat. En Pal detestava aquelles classes, i en Charpentier, a més, l’horroritzava. El pare, el seu estimat pare, per animar-lo, es quedava esperant-lo a la porta, cada setmana, durant tota l’hora que durava la classe, i en acabat se l’enduia a prendre una xocolata calenta en un forn que hi havia al final del carrer de la Universitat. «Com després de l’àlgebra, el vell fuster» volia dir al forn, el pare ja ho entendria. Després de llegir-se-la unes quantes vegades, en Pal va fer un petó a la nota i la va passar per sota la porta, pregant amb tota la seva ànima perquè el seu pare estigués bé i la trobés. Es va tornar a convertir en un fantasma, va girar cua i, com que no sabia on anar fins l’endemà a les onze, va decidir presentar-se al pis franc d’en Faron.

Despuntava el dia. Avui tornaria a veure el seu pare. Estirat sobre un matalàs al terra del pis d’en Faron, en Pal donava voltes a la nota. El seu pare ho entendria, n’estava convençut. Ho captaria de seguida. I si la llegia algú altre, no pescaria res. Era massa sibil·lí, era el seu inviolable llenguatge secret, el d’un pare i un fill, un d’aquells llenguatges que ni tan sols experts de l’Abwehr podrien desxifrar mai, perquè per entendre’l havies d’haver estat allà, en aquell forn, bevent-te a poc a poc aquella xocolata tan bona, mirant el teu pare i sentint-lo parlar, i pensant que era l’home més meravellós del món.

En Pal es va quedar una estona despert al llit. Havia de descansar, no podia anar a veure el seu pare amb la cara demacrada. Per distreure’s, va pensar en què es posaria. S’hauria d’afaitar bé, perfumar-se… Havia de ser el fill que més goig feia del món.

Va continuar esperant fins que en Faron, que dormia al matalàs del costat, es va llevar i va ficar-se al lavabo. Tenia esperances que el seu company sortís ràpidament del pis, no volia haver de donar-li explicacions; almenys aquell matí, que estava a punt de convertir-se en clandestí entre els clandestins, violant les regles de seguretat del SOE i anant a buscar el seu pare per allunyar-no dels perills del món. Però en Faron no va sortir del pis fins a les nou. Van prendre cafè a la cuina. En Faron es va posar unes ulleres i es va pentinar els cabells de cantó, una de les seves disfresses.

—Què fas, avui? —li va preguntar a en Pal.

—Em sembla que hauré de sortir de la ciutat. Segurament una nit. O més.

La resposta era una mica embrollada, però en Faron es va estar de preguntar res més.

—Bé, jo vaig passant, haig de tornar a anar a esperar aquest maleït pianista fins al migdia. Després tornaré de seguida cap aquí. Encara hi seràs, tu?

—No ho sé.

—Ens tornarem a veure?

—Ni idea.

—Res de bestieses, eh?

—Res de bestieses.

En Faron es va furgar la butxaca i en va treure una clau.

—La clau d’aquí. No sé què portes entre mans, però suposo que t’anirà bé poder tornar a aquest pis, si mai…

En Pal se la va ficar a butxaca.

—Gràcies, Faron. Te’n dec una.

En Faron es va posar l’abric i va anar cap a la porta.

—Renta els plats abans de sortir —va dir-li abans de sortir.

El pare no havia aclucat l’ull pràcticament en tota la nit, massa ocupat fustigant-se. Per què havia tancat la porta amb clau? En Paul-Émile hi havia anat i s’havia trobat la porta tancada, malgrat la promesa que ell li havia fet. Però com no l’havia de tancar, la porta, si li robaven les postals! Ara sempre tancava amb clau. Havia trobat la nota tornant de comprar: era com un codi, l’havia llegit unes quantes vegades, però ho havia entès a la primera: «Ens trobem demà a les onze davant del forn de l’època del vell Charpentier». Però per què no s’havia esperat que tornés? I per què un missatge xifrat? Tenia problemes? Rosegat pel neguit, va guardar el que havia comprat a la nevera, per fer alguna cosa. Quina gran sort que la nevera estigués plena, ara que li vindria el fill a casa. Havia decidit que no menjaria res fins l’endemà, no fos cas que es mengés alguna cosa que li pogués venir de gust a ell. Tenia una bona ració de carn, farien un bon dinar. Es va passar tota la tarda i tot el vespre endreçant i netejant el pis. En el fons, gairebé estava content que el seu fill no hi hagués entrat, perquè hi havia un desordre que no es podia aguantar. L’hauria pres per un deixat.

El pare va esperar que el rellotge toqués les vuit per llevar-se. No volia precipitar el temps. Ara ja eren les nou. Dues hores. Li faltaven dues hores per veure el seu fill.

En Pal hi va arribar abans d’hora. Es va asseure en un banc que hi havia enfront del forn, en una àmplia vorera a la vora del Sena. Esperava amb totes dues cames molt juntes i les mans sobre els genolls. El nen esperava que el seu pare l’anés a buscar. Però, i si no venia? Què seria d’ell si no venia? Nerviós, va encendre un cigarret i al cap d’un moment el va tornar a apagar. No volia que el seu pare el veiés fumar. Va continuar esperant, tot formal. I aleshores, de cop i volta, el va veure. Se li va disparar el cor. Era el seu pare. Era el seu pare.

«Pare, pare estimat!», hauria volgut cridar. Era allà, venia cap a ell. Estava veient com caminava, com venia carrer avall, era la seva manera de caminar.

Pare, pare estimat. S’havien promès que es tornarien a veure, i es tornaven a veure. En aquell moment es va adonar que el seu pare anava molt elegant, s’havia mudat per a l’ocasió. Va sentir que l’envaïa una onada de llàgrimes: el seu pare s’havia arreglat per anar a veure el seu fill.

Pare, pare estimat. Com estimava el seu pare, encara que no l’hi hagués dit mai.

Pare, pare estimat. Feia dos anys que no es veien. Dos anys de vida perduda. Ara el fill s’havia fet un home, havia superat proves molt difícils. Però la pitjor de totes havia sigut ser lluny del seu pare. Havia arribat a pensar que no el tornaria a veure mai més.

Pare, pare estimat. Havia pensat en ell cada dia. Cada dia i cada nit. De vegades no podia ni dormir. Enmig del fang i del fred dels entrenaments, enmig del terror de les missions, no havia fet altra cosa que pensar en ell.

El pare va alentir el ritme: era el seu fill. Dret, davant del banc. Era el seu fill, digne, altiu, l’esquena dreta com un príncep. Com li havia canviat la cara! Havia marxat que era una criatura i ara era tot un home. El va trobar encara més guapo, més ben plantat. Es va deixar envair per una emoció i una alegria fora mida, desmesurada, inimaginable. Es tornaven a veure. Li van agafar ganes de plorar, però es va contenir, perquè els pares no ploren. Va continuar avançant, el seu fill l’havia vist. Va voler fer-li un senyal, però no va gosar. En lloc d’això li va fer un somriure ple d’amor. Va palpar a dins de la butxaca la bosseta de caramels que li havia comprat. No li hauria hagut de comprar caramels; allò era per a les criatures, i el seu fill s’havia convertit en l’home més ben plantat del món.

Ara el fill també caminava endavant, en direcció al seu pare. Havia somiat en aquell moment, però no sabia si córrer o cridar.

Es van aturar un moment a pocs metres l’un de l’altre i es van mirar, exultants de felicitat, sense saber què fer amb les mans. Els últims passos els van fer molt a poc a poc, per no espatllar res. No es van parlar. En aquell moment les paraules ja no volien dir res. Llavors es van llançar l’un en braços de l’altre, es van fondre en una abraçada, ajuntant els caps, amb els ulls tancats. Es van fer un petó, ja no es tornarien a deixar anar mai més. En Pal va reconèixer el perfum del seu pare. El va estrènyer més fort encara. El seu pare s’havia aprimat, li podia palpar els ossos amb els dits. Van allargar aquell silenci ple de tendresa, per poder dir-se totes les paraules que no gosaven pronunciar.

Fins al cap de molta estona no van desfer l’abraçada i es van mirar.

—T’he portat caramels —va murmurar el pare.

Van passejar per la vora del riu, sense rumb. Tenien tantes coses per explicar-se! En una placeta deserta, es van asseure en un banc, l’un contra l’altre.

—Explica’m! Explica’m! —li va suplicar el seu pare—. Què has fet durant aquests dos anys?

—És complicat, pare.

—Vaig rebre les teves postals! Quines postals! Maquíssimes! I què, com et va, per Ginebra?

—Només hi he estat una vegada, però…

El pare, que gairebé ni se l’escoltava, el va interrompre. Que guapo que el trobava amb aquell vestit!

—Digues, estàs enamorat d’alguna noia?

—Mmm… Sí.

—Magnífic! És important, estar enamorat! I sent tan guapo et deuen anar totes al darrere.

El fill es va posar a riure.

—Com es diu?

—Laura.

—Laura… Laura… Magnífic!

—I també treballa a la banca?

—No, pare.

En Pal no entenia per què el seu pare deia allò de la banca. Però li feia tantes preguntes que no tenia temps de respondre-les.

—I què hi fas, a París?

—He vingut a veure’t a tu.

El pare va somriure. Quin fill tan magnífic que tenia!

—La casa és buida, des que vas marxar tu!

—T’he trobat molt a faltar, pare.

—I jo a tu! Ara penso més en la guerra. Amb tu tot era més fàcil.

—Jo també, pare. Jo també penso més en la guerra. I les postals? Et van agradar?

Al pare se li va tornar a il·luminar el rostre.

—Precioses! Precioses! Ginebra! Quina ciutat! Estic content que siguis allà, fora de perill. I com van les coses al banc?

En Pal va mirar-se el seu pare, divertit.

—En realitat no visc a Ginebra. I no treballo a cap banc. Però això tant és.

—Així no treballes en un banc? Ah, caram… Així no és un banc… Però que no m’havies dit que treballaves en un banc? Ai, potser no… Ja no ho sé.

El pare, aclaparat, va intentar recordar el text de les postals.

—Pare —li va dir en Pal—, he vingut a buscar-te.

El pare se l’escoltava només a mitges. Pensava en veu alta.

—Així no és un banc… Potser a la tercera postal… No, la tercera no… Potser la següent… O potser cap.

El fill li va estrènyer la mà perquè estigués per ell.

—Pare…

—Digues.

—I si marxéssim a Ginebra?

Al pare se li va il·luminar la cara.

—A Ginebra? Que bé! Unes vacances a Ginebra! Magnífic! Li hauré de demanar al meu cap que em deixi agafar vacances. Què et sembla al desembre? Ginebra està preciosa, al desembre. Segur que el raig d’aigua es deu congelar, deu ser una impressionant escultura de gel. Quan ho sàpiga la portera…! No, millor, farem fotos! Es morirà d’enveja! Aquella vella dolenta! Imagina’t: ens van entrar a robar —s’havia oblidat completament d’explicar-li al seu fill adorat que deixava sempre la porta oberta, tal com li havia promès, però que feia dues setmanes els havien entrat a robar i havia hagut de fer un pensament i tancar la porta quan no era casa, perquè ara els lladres robaven fins i tot postals!—, i ella com si res! Així que vaig decidir que no li donaria propina mai més. És una dona dolenta.

En Pal va notar un lleuger pànic. El seu pare no ho entenia.

—Pare, hauríem de marxar ràpid. Molt ràpid.

El pare va callar de cop i es va quedar mirant el seu fill, perplex.

—I per què tan ràpid?

—Aquesta tarda —va dir en Pal sense respondre a la pregunta que li acabava de fer.

Al pare se li va desencaixar la cara.

—Avui mateix? Però si acabes d’arribar… Amb prou feines ens hem vist. Què passa, fill?

En Pal es penedia d’haver abordat la qüestió tan bruscament. Però no tenia alternativa, ja havia corregut massa riscos. Havien de marxar aquella mateixa tarda. Al vespre ja serien a Lió. L’endemà a Ginebra. Allà, tots dos junts, els podien agafar en qualsevol moment. Tant de bo fos ja demà i el seu pare i ell s’estiguessin passejant per la vora del Leman, lliures. El fill va mirar al seu voltant. No hi havia ningú. Estaven sols. Per això es va permetre ser una mica més explícit.

—Pare, a Ginebra estarem segurs.

—Segurs? Que no estem prou bé, aquí? Sí que hi ha guerra, però de guerres n’hi ha sempre. Si no és aquesta en serà una altra. La guerra és la vida.

El pare, que feia un moment estava exultant, ara tenia la cara desencaixada pel desconcert.

—Ens n’hem d’anar, pare. Hem de marxar de París. Ara mateix. Demà ja serem a Ginebra. Allà no ens passarà res.

—I ara! No es fa, això de marxar sense dir adéu a ningú. Quines maneres són aquestes? Si marxes de vacances, encara. Però marxar de París? I ara! I el pis? I els mobles? I la portera? No hi has pensat?

—Començarem una nova vida a Ginebra, pare. Estarem bé. L’important és que estiguem junts.

—Ja t’ho he dit, que ens van entrar a robar, fill? I la fastigosa de la portera, com si sentís ploure. «Ah sí?», va fer, quan l’hi vaig dir. L’hauria matat! Si es pensa que li donaré propina!

—Pare! —va cridar en Pal.

El pare havia girat el cap cap a una altra banda, i el fill li va agafar la cara amb totes dues mans perquè el mirés, perquè comprengués. Aleshores va veure que aquell homenet tenia les galtes plenes de llàgrimes.

—Pare, hem de marxar de París.

—I per què has vingut? Només per marxar? —li va preguntar el pare.

—Per marxar tots dos junts! Perquè estiguem junts! Tant és on anem, mentre estiguem junts! Perquè tu ets el meu pare i jo sóc el teu fill!

—Paul-Émile, per a això no calia que vinguessis…

En Pal, esgotat, nerviós, atrapat, no sabia què fer.

—No ens enfadem, fill. Vine, anem-nos-en a casa.

—No puc. És perillós. És massa perillós. Hem de marxar. Que no ho entens? Hem de marxar!

El fill estava desesperat. Va pensar que el seu pare potser s’havia tornat una mica boig quan ell l’havia abandonat. I com que ja no sabia què fer per convèncer el seu pare, va trair el secret. Ell, que havia estat un dels millors agents, un dels més discrets, s’havia deixat agafar pels dimonis de la solitud. Un fill no abandona un pare. Els fills que abandonen els seus pares no seran mai Homes. I va acabar parlant, perquè no veia cap altra manera de fer que el seu pare s’adonés de la gravetat de la situació.

—Pare, quan vaig marxar…, fa dos anys… Te’n recordes?

—Sí.

—Pare, me’n vaig anar a Londres. No me’n vaig anar a Ginebra, a treballar en un banc. Sóc un agent dels serveis secrets britànics. No puc quedar-me aquí, no ens hauríem de veure aquí. La guerra està avançant, passaran coses greus… No et puc explicar res… Però si els aliats avancen fins a París… I passarà… Hi haurà combats terribles, pare… Els alemanys arrasaran la ciutat. D’aquí a poc serà només runa.

El pare ja no l’escoltava. S’havia aturat a allò de «serveis secrets britànics». El seu fill, aquell fill tan guapo, aquell fill tan meravellós, era un agent dels serveis secrets britànics! El seu fill era un heroi de guerra! Es va fer un llarg silenci. El primer de parlar va ser el pare. Resignat:

—Estigues tranquil, fill, marxaré amb tu.

En Pal va sospirar, alleujat.

—Gràcies, pare.

—Al principi serà difícil, però estarem junts.

—Sí, pare.

—I a més Ginebra és una ciutat preciosa. Amb aquells grans palaus i tot allò.

Un altre cop silenci.

—Però marxem demà. T’ho suplico, Paul-Émile, demà. Així tinc temps de tornar a casa, de dir adéu als mobles, a les habitacions, de fer una maleta. Demà no és res. Demà és una paraula de no res. Un sospir, amb prou feines. Vine a dinar demà al migdia. Vine a veure casa nostra, ni que sigui només una vegada. Hi farem l’últim dinar. Carn de la bona, de la que t’agrada a tu. I després marxem.

En Pal no s’ho va pensar dos cops. No passava res, per esperar un dia. Al migdia aniria a casa, al carrer del Bac. No passava res, per anar-hi, si després no hi havien de tornar més. En acabat agafarien el tren de les dues cap a Lió. Dimarts el seu pare seria a Ginebra.

—Va, fem aquest dinar —va somriure en Pal—. Marxarem demà.

Es van abraçar.

Assegut al volant del seu cotxe, en un carrer perpendicular als Camps Elisis, en Kunszer jugava amb la postal. No n’havien tret res, de les anàlisis. Els experts de l’Abwehr eren taxatius. Era una simple postal, sense xifrar, sense cap missatge, sense tinta simpàtica. Havien passat quinze dies des que havia entrat al pis del carrer del Bac. No hi havia cap pista nova. L’home havia denunciat el robatori quatre dies després que passés. Quatre dies. Objectes robats? Una postal, deia la declaració. Tot plegat no tenia ni cap ni peus… Si no era que… De cop i volta li va venir una idea al cap i ho va veure tot molt clar. Com podia ser que no se li hagués acudit abans? Ràpidament, va dibuixar un esquema en un paper per corroborar la seva hipòtesi: una noia de la Resistència, armada, dipositava per encàrrec dels serveis secrets britànics unes postals insignificants a casa d’un home inofensiu. Aquestes postals, d’això no n’hi havia dubte, les havia escrit el fill. Per tant, el fill era un agent anglès. Era obvi! Un agent anglès que havia comès la imprudència d’escriure al seu pare per fer-li arribar notícies seves! Havia de posar-li la mà al damunt a aquell fill com fos. Però on devia parar? La noia, l’havia utilitzat com a correu des de Lió; podia estar amagat a qualsevol lloc de França. En aquell moment, en Kunszer només sabia dues coses del cert: que el pare no estava al cas de res, i que la noia l’hi havia dit tot. L’havia transferit a la Gestapo, al número 11 del carrer Saussaies. Allà l’havien tornat a interrogar una altra vegada. Pobrissona Katia. No volia ni pensar en els cops. Havia trucat un parell de vegades a la Gestapo per saber si havia parlat, però era sobretot per saber com estava. Li havien dit que havien escorcollat casa dels pares, a Lió, i que els havien detingut també, sense cap motiu. De vegades, la Gestapo feia aquelles coses. Se li va acudir que si la noia no sabia res, l’única pista que tenia era el pare. Aquell pare era el punt feble del fill.

En Kunszer va interrompre la seva reflexió quan va sentir que s’obria la porta del cotxe: havia quedat amb un dels seus informadors. Com cada vegada, el recollia allà amb el cotxe i feien una volta sense rumb, el temps que durava la conversa. Va arrencar.

—Espero que tingui alguna informació que valgui la pena —va dir en Kunszer a l’home que s’acabava d’asseure al seu costat.

El seu interlocutor, nerviós, va treure’s el barret en un gest de deferència.

—Hi ha anglesos a París —va respondre en Gaillot.